Resultats de la cerca

Diputat pel Partito Comunista Italiano des del 1987 i director del diari L’Unità 1988-90, fou un dels artífexs de la transformació del PCI en el Partito Democratico della Sinistra PDS el 1991, i n'esdevingué secretari general el 1994 El 1998, al capdavant de la coalició de centreesquerra Democratici di Sinistra, guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre primer cap de govern italià de trajectòria comunista d’un govern de centreesquerra en el qual tingueren presència fins a set forces polítiques, amb una majoria de ministres de DS 9 i del Partit Popular Italià 5 Les dissensions…

Assolí la fama a 20 anys gràcies a un programa de la televisió italiana dedicat a presentar noves estrelles El seu debut internacional es produí el 1988 interpretant el personatge de Rosina en Il barbiere di Siviglia , de Rossini, amb el qual es presentà el 1990 al Liceu Especialitzada en les òperes de Mozart i Rossini, ha actuat en els grans escenaris sota la batuta de directors com Daniel Barenboim, Nikolaus Harnoncourt i Riccardo Chailly, amb els quals ha enregistrat nombrosos discs El 1996 debutà al Metropolitan Opera House de Nova York amb el paper de Despina a l’òpera mozartiana Così…

Als quinze anys La moglie piu'bella 1970 la revela com la gran actriu que triomfarà amb L’ultima donna 1975, Storie di ordinaria follia 1981 i Il futuro e'donna 1984 de M Ferreri, Un amour de Swann 1983, Codice privato 1988, Wait Until Spring, Bandini 1989, Oscar 1991, etc

Dedicat a la intervenció sobre el patrimoni arquitectònic des d’una òptica més propera als plantejaments de John Ruskin que no pas a les teories intervencionistes de Viollet-Le Duc, elaborà una teoria de la intervenció en edificis històrics, la qual, en molts aspectes, és a la base de les formulacions teòriques posteriors Defensava la diferenciació entre les parts noves i les originals i el respecte pels elements trets de l’emplaçament original, i proposà la indicació dels elements nous, la descripció i la documentació de l’edifici i la seva restauració, per a la publicació de memòries de la…

Format a l’estudi del seu pare i a l’Acadèmia de Sant Carles de València Guanyà menció honorífica a la Exposición Nacional del 1895 i diversos premis a València i Barcelona A l’Exposition Universelle de París obtingué medalla de plata, i el seu Floreal li valgué la d’or a Madrid 1895 Altres obres importants seves són Manola, Natura morta, Tipus de l’Horta, Florista valenciana totes al Museu de Belles Arts de València i el retrat de la seva família Nosaltres Hispanic Society de Nova York El seu estil es caracteritza pel color fastuós i la sensibilitat elegant, aplicats a allegories costumistes…

Fill natural del cardenal Alessandro Farnese Pau III , que el creà duc de Castro, comte de Ronciglione i gonfanoner de l’Església 1537 i que l’emperador investí del marquesat de Navarra 1538 finalment, el seu pare creà per a ell un estat vassall de la Santa Seu, el ducat de Parma i Piacenza Fou un bon governant, instituí un consell suprem de justícia i una cambra ducal, ordenà un cens de la població i reduí el poder dels nobles feudals, que conspiraren contra ell i l’assassinaren

Fou collaborador i director 1926-27 del Corriere della Sera Organitzà importants exposicions d’art i nombroses empreses editorials dirigí, a més, les revistes Dedalo , Pegaso i Pan En el recull, en set volums, Cose viste , expressa en una prosa elegant la seva natura de memorialista i de retratista, irònicament escèptic, del seu temps

Morta aquesta, Agripina , la madrastra, la concedí en matrimoni a Neró 53, al qual assegurà d’aquesta manera un títol per a la successió El 62 Neró la repudià adduint que era estèril però, davant la simpatia del poble envers ella, l’acusà d’adulteri i, després de relegar-la a l’illa Pandatària, la feu occir Figura tràgica, inspirà diverses obres literàries entre altres, les d’Alfieri i del duc de Brunsvic

Contragué matrimoni amb Alberic I de Spoleto entre el 904 i el 911, fet que determinà l’aliança de les forces que possibilitaren el retorn de Sergi III al tron papal Enviduà i es casà de nou, amb Guido di Toscana 925, que hagué d’afrontar la rebellió del papa Joan X Assassinat aquest, Maròzia aconseguí que els seus fills fossin papes Lleó VI, Esteve VII, Joan XI i, vídua, es tornà a casar, amb Hug de Provença, germà del seu segon marit Al cap de poc, però, perdé el poder davant el seu fill Alberic II, que es revoltà contra ella i la féu empresonar

Evolucionà des de la seva actuació en films neorealistes Riso amaro , 1948 fins a la interpretació de personatges sovint sofisticats Le streghe , 1967 Morte a Venezia , 1971 Al llarg de la seva carrera interpretà personatges d’una gran intensitat dramàtica L’oro di Napoli , 1954 Jovanka e le altre , 1959 Il processo di Verona , 1962 i fou dirigida per diversos realitzadors importants, des de De Santis, De Sica i Camerini Ulisse , 1953 a Pasolini Teorema , 1968 Prosseguí la seva collaboració amb Visconti Ludwig , 1972 Gruppo di famiglia in un interno , 1974 i Pasolini Il Decamerone ,…