Resultats de la cerca

Reconstruït el 1837 després d’haver estat destruït per un incendi el 1836, fou l’escenari on s’estrenaren les principals òperes de Verdi Tornà a ser destruït per un incendi el 29 de gener de 1996 i es reobrí el 2003 amb un cicle de concerts Riapre La Fenica i un any més tard tingué lloc la inauguració oficial amb la represa de les representacions operístiques, amb una versió de La Traviata , de Giuseppe Verdi, dirigida per LMaazel

Wieland Kuijken , violoncellista i gambista, simultaniejà fins el 1972 la música contemporània amb el repertori barroc i és un dels intèrprets més destacats de la viola de gamba El seu germà Sigiswald Kuijken  és violinista i violista En un principi es dedicà a la música contemporània, però més tard es consagrà al repertori barroc El 1972 fundà la Petite Bande Barthold Kuijken  és flautista i germà dels anteriors Amb ells ha interpretat i enregistrat obres barroques i clàssiques

Fill de Ramon II de Canet Confirmà i augmentà diverses vegades les franqueses de les seves senyories, particularment abans d’anar-se'n a l’expedició contra els musulmans de Múrcia 1265 Participà en les lluites feudals contra Guillem VI, vescomte de Castellnou 1275, que obligaren l’infant Pere a intervenir Més tard serví Jaume II de Mallorca i signà com a testimoni l’acta d’homenatge retut per aquest a Pere II de Catalunya-Aragó

Diputada pel Partit Radical a les Corts Constituents de 1931-33 El 1936 publicà El voto femenino y yo , on recollia les seves intervencions a les Corts defensant el dret de vot per a les dones Desplegà una gran activitat a favor dels drets de les dones i aplegà algunes conferències en el llibre El derecho de la mujer 1936 Més tard publicà la biografia de Concepción Arenal i de Sor Juana Inés de la Cruz

Catedràtic a Las Palmas 1874, fou destituït per raons polítiques Retornà a Madrid, on fundà , junt amb d’altres professors destituïts, la Institución Libre de Enseñanza Obtingué la càtedra de geologia de la Universitat de Sevilla 1884, i més tard fou traslladat a Madrid Fou autor d’estudis sobre les roques volcàniques, especialment de les de Canàries, i de la Memoria sobre las formaciones volcánicas de la provincia de Gerona 1907, així com de Los minerales de España 1911

El 1283 tenia la missió de guardar les costes de València i fou tramès a Mallorca per obtenir que Jaume II de Mallorca rompés la seva aliança amb el rei de França No havent-hi reeixit, intervingué en la invasió de Mallorca i el 1248 fou tramès per Alfons II per obtenir la submissió d’Eivissa, cosa que obtingué Més tard serví a Sicília, quan hi regnava el futur Jaume II, i el 1289 fou nomenat cònsol de Tunis

Doctor en dret civil per la Universitat de València Alcalde major de Gandia i, més tard, de València, i finalment alcalde del crim de l’audiència valenciana És autor d' Arte histórica y legal de conocer la fuerza y uso de los derechos nacional y romano de España 1747, que fou controvertit per Gregori Maians, Oración que exhorta a estudiar las leyes de España por ellas mismas 1752 i Tratado legal y político de caminos públicos y posadas 1755

El 1772 entrà d’aprenent al taller de l’impressor Carles Saperas El 1788 ingressà en la confraria de llibreters barcelonins, i el 1816 tenia l’establiment al carrer de la Boqueria més tard ~1822 passà al de Bòria Imprimí obres de teatre populars en català, de Robrenyo, de Renart i Arús, etc Fou conegut especialment per les seves estampes i làmines litografiades Era també un relligador de qualitat Fou succeït pel seu nebot Ignasi Estivill i Coll

Fou catedràtic dels instituts de Maó i de Reus i president del Centre de Lectura de Reus Autor de diverses obres de caràcter didàctic, de diversos estudis d’història local gironina i de collaboracions a la “Revista de Gerona” Prengué part, més tard, en el moviment renaixentista barceloní i fou un dels fundadors i president de la secció de literatura de la Jove Catalunya Deixà inèdits uns volums d’efemèrides reusenques i de biografies de fills illustres de Reus

Pioner del cinema del seu país i capdavanter de la seva avantguarda amb Kurutta Ippeiji ‘Una pàgina de bogeria’, 1926, estudià més tard a Europa, on cultivà el realisme cap als anys trenta Després de la Segona Guerra Mundial utilitzà el color a Jigoku-mon ‘La porta de l’infern’, 1953, que li valgué un premi a Canes, i continuà en actiu fins els anys seixanta, després d’haver dirigit més d’un centenar de films