Resultats de la cerca

Així, la conca de l’Ebre és l’avantpaís dels Pirineus

El rebliment sedimentari de la conca d’avantpaís del S dels Pirineus es disposa d’acord amb uns models geomètrics que, com es veurà més endavant, responen a l’evolució estructural dels Pirineus L’edat d’aquests sediments va des del Campanià fins al Miocè Com que la sedimentació es produeix a mesura que la seqüència d’encavalcaments progressa cap al S, hom troba que els materials més antics de les conques pirinenques del Maastrichtià a l’Eocè són transportats a colli-be damunt les làmines d’encavalcament, com és el cas de les conques de Ripoll, Tremp-Graus i Àger En canvi, els materials més…

La conca d’avantpaís del S dels Pirineus es caracteritza per una història complexa, fruit de l’estreta relació establerta durant el Cretaci superior i el Paleogen entre l’estructuració de la serralada, la construcció del relleu orogràfic i la sedimentació dels materials que aquests dos processos posaren a disposició de l’activitat erosiva En darrer extrem, la relació d’interdependència s’establí entre el sistema d’encavalcaments i els sediments associats, de manera que la geometria i el tipus’ de seqüència d’encavalcaments condicionà la geometria de la conca, la distribució de…

La conca d’avantpaís dels Pirineus correspon a la part que actualment s’anomena Conca de l’Ebre Constitueix una zona relativament plana, amb una geometria triangular, situada entre els mantells dels Pirineus al N, les Serralades Costaneres catalanes al SE i la Cadena Ibèrica al SW La conca és reblerta de sediments eocens, oligocens i miocens en l’extrem W Aquests sediments només són deformats a la part occidental de la conca, en una estreta banda localitzada en els contactes amb les cadenes orogèniques esmentades, mentre que a la part oriental fan part d’un conjunt d’estructures…

Aquest moviment orogènic, que plegà els sinclinals carbonífers, anà des de les vores dels geosinclinals a la part axial Les serralades muntanyoses formades per aquesta orogènia presenten dues direccions predominants l' armoricana, de NW a SE a la Bretanya, el Massís Central i el Massís Galaic, i l’anomenada varisca , de NE a SW als Vosges i la Selva Negra La zona occidental de la península Ibèrica és ocupada pel massís ibèric o hespèric, d’edat herciniana, que descriu un gran arc amb una direcció NE a Cantàbria fins una direcció E-SE a l’W del riu Guadalquivir Es divideix en…

Aquestes poden actuar en regions de gran plasticitat, com ara els geosinclinals, o, per contra, en d’altres de gran resistència a les deformacions, formades per roques cristallines molt dures En el primer dels casos es produeix un estrenyiment molt acusat entre els extrems del geosinclinal i en el curs d’aquest els sediments resten molt deformats i sobretot plegats i cavalcats els uns sobre els altres, formant l’estil tectònic alpí Quan les forces orogèniques actuen sobre blocs resistents es produeix un gran desenvolupament del sistema de falles, que aixequen grans blocs i n'enfonsen d’altres…

El crani i les mandíbules eren comprimides dorsiventralment i recobertes d’un estoig o bec corni, semblant al bec d’un ànec Tenien moltes dents fins a 3 000, arrenglerades en diverses fileres Habitaren, durant el Cretaci superior, els pantans de l’Amèrica del Nord, on es nodrien de plantes aquàtiques Els hadrosàurids més antics i primitius s’han trobat en roques del Cenomanià de Texas EUA, de fa uns 93 milions d’anys Cretaci superior basal, i se'n coneixen espècies ancestrals al Cretaci superior asiàtic El centre d’origen d’aquests animals és encara incert i tant Àsia com Amèrica del Nord són…

Durant la seva existència acollí la collecció de mamífers fòssils més important de l’estat, i una de les més importants d’Europa, molts d’ells provinents de les conques catalanes, com el Vallès-Penedès i les depressions prepirinenques La seva línia d’investigació se centrà bàsicament en l’estudi de les faunes de vertebrats fòssils terrestres, i entre les troballes més importants destaca la d’un esquelet molt sencer de l’hominoide Dryopithecus al jaciment vallesà de Can Llobateres , que aportà noves dades sobre l’evolució dels primats superiors i dels humans, com posteriorment també ho feren l…

La Conca o Depressió de l’Ebre és una unitat morfològica i estructural reblerta de sediments terciaris, que actua de conca d’avantpaís respecte dels Pirineus La fotografia recull una vista dels voltants de Castejón de Monegros, al peu de la serra d’Alcubierre, al bell mig dels Monegres, paisatge format per sediments miocens de centre de conca constituïts per argiles guixenques i calcàries lacustres que formen els relleus estructurals tabulars visibles a primer terme Cap al fons, hom veu les planures de terrenys no plegats fins a perdre’s de vista Terres de secà i de conreu extensiu, l’aridesa…