Resultats de la cerca
Es mostren 16 resultats
bilabial
Posició dels òrgans articulatoris en l’emissió dels sons bilabials
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Dit del fonema consonàntic articulat mitjançant el contacte d’ambdós llavis, que produeix una interrupció total o parcial del corrent de l’aire i dóna lloc als sons anomenats bilabials oclusius o interruptes, si el contacte és total, o bé fricatius, o constrictius, si el contacte no és total.
En català hi ha les bilabials següents oclusives /p/, sorda pau, copa, cop , i /b/, sonora base, ombra fricatives b, sonora roba, sabre , i /m/ nasal, sonora mentida, cama, pam
oral
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza sense participació de ressonàncies nasals quan aquestes són un tret fonològicament rellevant en una llengua o en una parella de fonemes.
En català, per exemple, el bilabial fricatiu b es diferencia bàsicament del bilabial nasal m pel tret d’oralitat
variació lliure
Fonètica i fonologia
Variació que es dóna quan dues unitats fonèticament distintes poden aparèixer en un mateix context sense presentar un contrast mutu.
Talment que la substitució de l’una per l’altre no origina un mot diferent, sinó només una pronunciació distinta de la mateixa paraula vi , pronunciada amb labiodental o amb bilabial b , segons els dialectes néixer, nàixer
variant
Lingüística i sociolingüística
Expressió diferent d’una altra per la forma.
Hom l’anomena variant lliure si la diferència es dóna entre dues unitats lingüístiques distintes fonema o morfema que poden aparèixer en un mateix context, sense presentar un contrast mutu, talment que la substitució de l’una per l’altra no origina un mot diferent, sinó només una pronunciació distinta de la mateixa paraula vi , pronunciada amb labiodental o amb bilabial b segons els dialectes dormia, dormiva Hom l’anomena variant combinatòria si la diferència es dóna entre dues unitats lingüístiques distintes fonema o morfema que no poden aparèixer en un mateix context, però…
bilabialitzar
Fonètica i fonologia
Produir articulat amb els dos llavis (un so que no és bilabial).
m
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tretzena lletra de l’alfabet català, anomenada ema [pl emes].
La M llatina, com gairebé tot aquest alfabet, deriva directament de les lletres grega i etrusca corresponents, alhora procedents de les formes fenícies La M clàssica romana constava de quatre pals, traçats en quatre temps el primer, vertical, descendent lleugerament de dreta a esquerra el segon arrencava de la part superior de l’anterior i baixava cap a la dreta el tercer era parallel al primer i finia a l’extrem inferior del segon i el quart començava a la part superior del tercer i anava parallel al segon, és a dir, en direcció descendent cap a la dreta El primer traç gairebé sempre tenia…
v
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-dosena lletra de l’alfabet català, anomenada ve [pl ves].
Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…
betacisme
Fonètica i fonologia
Procés de substitució de la fricativa labiodental sonora [v] per l’oclusiva bilabial sonora [b].
sard
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica, particularment arcaica, testimoni, segons la majoria d’estudiosos, de la llatinitat d’Àfrica, que ocupa un lloc propi entre la Romània oriental i l’occidental.
És parlada per prop d’un milió i mig d’individus Comprèn els següents dialectes el sasserès el gallurès amb afinitats corses al N, el logudorès el nuorès el més arcaic al centre, i el campidanès amb connexions amb el sicilià al S Amb relació als dialectes italians, presenta dificultats en la comprensió a causa de les assimilacions consonàntiques, la morfologia, la sintaxi arcaica i la manca d’una norma rectora Posseeix una base lingüística llatina, on s’havien incrustat alguns elements del substrat púnic i grec aquella base fou acrescuda amb altres aportacions germàniques, aràbigues,…