Resultats de la cerca

Etimològicament, és la descripció de les formes que agafa la matèria en cristallitzar Els comentaris més antics que hi fan referència són de Plini el Vell, el qual defineix el cristall com una porció de matèria limitada per cares planes i arestes rectilínies Més tard, hom deduí que la forma és conseqüència de l’ordenació interna dels àtoms o les molècules que constitueixen la matèria cristallina El 1784 Haüy intuí l’estructura reticular dels cristalls i associà algunes de llurs propietats físiques amb l’estructura interna però no fou fins el 1850 que Bravais formulà la hipòtesi estructural…

Aquest angle és igual al que li corespon entre dues cares anàlogues d’un individu de la mateixa espècie D’ací es dedueix que l’angle entre dues arestes és constant De fet, aquesta llei de la cristallografia clàssica postula que cristalls de la mateixa substància tenen el mateix reticle cristallí Té la importància històrica d’haver estat el punt de partida de la cristallografia

El 1962 es graduà a la Universitat Hebrea de Jerusalem, on obtingué el master en bioquímica el 1964, i el 1968 es doctorà en cristallografia de raigs X a l’Institut Weizmann de Rehovot Israel Posteriorment, anà als EUA on feu estudis postdoctorals a l’Institut Mellon de Pittsburgh 1969 i al Massachusetts Institute of Technology de Cambridge 1970 Aquest any retornà a l’Institut Weizmann, on ha desenvolupat la seva tasca científica i ha ocupat diversos càrrecs directius en els àmbits de biologia i química estructural i molecular Ha estat també docent a la Universitat Ben Gurion de Tel-Aviv 1971…

Estudià física a Cambridge, on s’inicià en la investigació en el camp de la cristallografia estructural, dirigit per William Bragg L’any 1937 ocupà la càtedra de física al Birkbeck College, a la Universitat de Londres, i des del 1963 la de cristallografia, al mateix centre La seva contribució a l’estudi de l’estructura dels líquids és notable Bernal és autor d’obres d’àmplia difusió, on, des d’una posició marxista, estudia la història i la problemàtica del desenvolupament científic en la seva relació amb la realitat social The Social Function of Science 1939, The Freedom of Necessity 1949,…

Estudià ciències naturals a Barcelona i a Madrid El 1907 es doctorà amb la tesi El microsterógrafo y su aplicación a la medida de los cristales microscópicos El 1911 fou nomenat catedràtic de cristallografia de la Universitat de Barcelona, càrrec que ocupà 42 anys i des del qual exercí una gran influència sobre els estudis de cristallografia a l’Estat espanyol Després d’una breu estada a Alemanya, on treballà amb el professor Goldschmidt, introduí als Països Catalans l’aplicació dels raigs X a l’estudi de l’estructura dels cristalls Fou secretari de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona…

Professor a diverses universitats alemanyes, féu recerques en cristallografia, termodinàmica i magnetoòptica, camp en el qual descobrí l’efecte que duu el seu nom Publicà Thermodynamik 1903-04 en dos volums i Lehrbuch der Kristallphysik 1910

També anomenada projecció estereogràfica, s’utilitza principalment en cristallografia per a representar les cares i els eixos dels cristalls, i en geologia estructural per a representar i analitzar espacialment elements estructurals tals com superfícies i eixos de plecs, foliacions, etc

Estudià els músculs i llurs moviments de contracció, la saliva, les glàndules lacrimals, el cor, els ovaris, etc, dels quals féu descobriments notables En geologia destacà sobretot per les seves recerques en cristallografia, sobre les roques sedimentàries, l’acció dels volcans i l’origen dels fòssils

Doctor en ciències naturals Professor auxiliar de mineralogia i botànica a la Universitat de València, encarregat de la càtedra de cristallografia Autor d' Estudios preliminares para la flora de las diatomeas de la región valenciana i d’un Manual de botánica descriptiva Dirigí La Semana Católica de València