Resultats de la cerca
Es mostren 183 resultats
subterfugi
Excusa a què hom recorre per defugir una cosa.
evitar
Procurar de no trobar (algú), defugir el seu tracte.
Boleslau I de Bohèmia
Història
Duc de Bohèmia (929-967).
Lluità per defugir la sobirania de l’imperi romanogermànic, però acabà 950 reconeixent-la i li prestà ajuda contra eslaus pagans i hongaresos
anguila
Ictiologia
esmunyir-se com una anguila
Defugir una obligació, un compromís.
defugi
Excusa que hom dóna per defugir o eludir una dificultat.
Basili I de Moscou
Història
Gran príncep de Vladimir i de Moscou (1389-1425).
Succeí el seu pare Demetri del Don Tributari de l’Horda d’Or, intentà de defugir-ne la subjecció, però hagué d’acceptar-la de nou després del setge de Moscou 1408 Annexà als seus dominis el ducat de Nižnij Novgorod
servitud militar
Història
Prestació personal que obligava els vassalls a acompanyar a la guerra llur senyor.
Amb el temps es féu molt gravosa i poc pràctica i, els qui hi eren sotmesos procuraren de defugir-la o substituir-la per pagaments pecuniaris Aquesta crisi es palesà a la guerra dels Cent Anys i provocà la contractació de soldats professionals
mita
Història
Institució legal introduïda a l’Amèrica Llatina per la colonització hispànica, que regulà el repartiment dels indis en torns per a llur treball forçat en diversos serveis, especialment la mineria.
La mita no constituïa una obligació personal, sinó un allistament territorial, i els seus efectes foren desastrosos per a la població indígena a causa del nombre de víctimes que produí i de l’abandó del territori per part dels indis per defugir aquest treball obligatori
Juan de Torquemada
Historiografia
Cristianisme
Eclesiàstic i historiador castellà.
Franciscà, fou provincial de l’orde a Mèxic Inspirat en Bernardino de Sahagún i en Mendieta —suavitzant-ne les acusacions per tal de defugir el Consell d’Índies—, publicà Monarquía indiana 1615, en defensa dels indis, font principal per a conèixer la cultura totonaca
ciències normatives
Filosofia
Nom amb què hom designa sovint la lògica, l’ètica i l’estètica.
El sentit d’aquesta denominació està en el fet d’accentuar que la lògica no és la ciència que estudia com hom pensa, com hom actua o com quelcom és bell, sinó com hom ha de pensar, com hom ha d’actuar o com ha d’ésser quelcom per tal que sigui bell En qualsevol cas, hi és implícit l’intent de defugir el relativisme que sovint afecta les ciències