Resultats de la cerca
Es mostren 26 resultats
alvernès
Lingüística i sociolingüística
Dialecte occità
que, amb el llemosí i el provençal alpí, forma el nord-occità, és a dir, un conjunt caracteritzat essencialment per la palatalització de ca ga
llatins: capra > chabra,
gal·lus > jau/jal
.
Dins aquest conjunt l’alvernès es distingeix, sobretot a la baixa Alvèrnia, per una evolució fonètica molt avançada El fenomen més notable és la sèrie de palatalitzacions condicionades que afecten tota mena de constants Així, a l’occità mitjà llibre, dire, vinha, nud, cuba, quitar , corresponen en baix alvernès pronúncies amb la consonant inicial palatalitzada que podría ésser transcrita ly ibre , dy ire , vy inha , ny ud , ty uba , ty itar / tx itar / ts itar , etc Un segon fenomen característic és la reducció dels diftongs de la llengua clàssica per exemple paire, aiga, fau, pèira , es…
dièresi
Literatura
Llicència poètica que consisteix a pronunciar en dues síl·labes les vocals d’un diftong.
És rarament usada en la poesia catalana, en què els diftongs són definits i poc nombrosos i la pronúncia separada és abundant
assonància
Literatura
Entre dos o més mots, identitat de les vocals tòniques en els aguts i de les vocals tòniques i la darrera vocal àtona en els plans i els esdrúixols, prescindint dels altres sons que segueixen la vocal tònica, tant si són vocals com si són consonants.
No compten, doncs, per a l’assonància les vocals postòniques internes dels mots esdrúixols ni les semivocals dels diftongs Així, hi ha assonància entre els següents parells de mots passats/tornar, ara/aigua, llàgrima/eixugada, molt/són, porta/hora, cavalls/llances Contràriament, no hi ha assonància entre mots les vocals tòniques dels quals són o oberta i o tancada, o bé e oberta i e tancada Així, no assonen sòl/món , ni feréstec/tendre L’assonància és característica de la primitiva poesia medieval romànica, anglesa i gallesa És també la rima peculiar de la poesia popular, bé que ha estat…
finès
Lingüística i sociolingüística
Llengua finoúgrica del grup baltofinès, anomenada suomi pels seus parlants.
El parlen uns 5 000 000 d’individus, principalment a Finlàndia, però també a les zones veïnes de Noruega, Suècia i Rússia, als Estats Units i a Austràlia Els primers texts escrits en finès procedeixen de mitjan s XVI Ultra els trets baltofinesos comuns, són característiques del finès l’harmonia vocàlica conseqüent, la riquesa en diftongs i l’accent fix carregat sobre la primera síllaba La subordinació per mitjà de conjuncions és poc freqüent, perquè les accions subordinades són expressades preferentment per formes no personals del verb El finès crea amb gran facilitat mots…
llenguadocià
Lingüística i sociolingüística
Dialecte de l’occità mitjà que, juntament amb el provençal, forma el grup lingüístic més conservador i menys allunyat de la llengua clàssica de l’edat mitjana.
Partint d’ell, com a forma equidistant de les diverses parles occitanes, Loïs Alibèrt intentà de fixar l’occità modern Comprèn diversos subdialectes el meridional central, tolosà, foixenc, donasanenc, narbonès, el septentrional roergat, gavaldanès, orlhaguès, l' occidental agenès, carcinol, albigès i l' oriental besierenc, montpellerí, cevenol Els trets més característics de la seva fesomia lingüística són manteniment dels grups llatins ca i ga cantar, gaug, gal , dels diftongs i triftongs paire, buou , de la l intervocàlica, tant si procedeix de l o ll llatines pala, salar,…
etrusc
Lingüística i sociolingüística
Llengua mediterrània procedent probablement d’una fusió d’elements autòctons i asiàtics.
En resten inscripcions funeràries, escrites de dreta a esquerra, llegibles per l’alfabet, derivat del grec alfabet, però difícilment traduïbles En etrusc, segons les representacions gràfiques, no hi ha sonores, hi ha quatre timbres vocàlics, els diftongs tendeixen a reduir-se i les consonants a acumular-se No hi ha gènere gramatical, però el femení es distingeix d’alguna manera El singular no té desinència la del plural és - ar La marca de datiu singular és -eri , i n'hi ha diverses de genitiu N'han estat identificats alguns pronoms personals i algunes desinències verbals En el…
sinèresi
Literatura
Llicència mètrica consistent en la pronunciació en una sola síl·laba de dues vocals situades a l’interior d’un mot i que per llur natura no formen diftong.
La poesia catalana clàssica no admetia aquest tipus de contracció i respectava escrupolosament els diftongs i l’autonomia de les vocals en els altres aplecs vocàlics Però a partir del s XVI començaren vacillacions en aquest sentit i, gradualment, una forta i creixent tendència a la diftongació castellana i a l’ús de la llicència aplicada a d’altres agrupaments vocàlics per efecte de la mateixa influència, bé que sempre ha estat possible de trobar en la poesia i la cançó populars de les contrades menys influïdes pel castellà exemples de manteniment dels hiats catalans tradicionals…
diftongar
Fonètica i fonologia
Tenir, un determinat sistema fonològic, casos, regulars o no, de diftongs.
sinalefa
Literatura
Fusió en una sola síl·laba rítmica de dues vocals en contacte situades l’una a la fi i l’altra al començament de mots distints.
El tractament d’aquest fenomen fonètic, important per al compte mètric del vers, és condicionat per la natura i l’evolució històrica de cada llengua i la incidència d’aquesta en la poesia En la poesia catalana antiga el compte del vers es feia atenint-se al nombre de vocals o diftongs, i l’hiat era admès quan es tractava de vocals de distint so, mentre que es feia elisió si les síllabes en contacte eren homòfones, i també entre pronunciacions fortes i àtones de la vocal a i quan la vocal feble o neutra era atreta per la forta en contacte correntment les elisions eren indicades…
grup polifonemàtic
Fonètica i fonologia
Conjunt de formes susceptibles de funcionar independentment; en català, per exemple, els diftongs.