Resultats de la cerca

Estudià violí i viola al Conservatori de Roma i després ho feu a l’Acadèmia de Santa Cecília de la mateixa ciutat El 1950 guanyà el Concurs Vivaldi de Venècia Fou primer violí de l’Orquestra Scarlatti i de la del Mozarteum de Salzburg Àustria Posteriorment es destacà de manera especial en el terreny de la viola i estrenà, entre d’altres, obres d’Ennio Morricone o Manuel De Sica, especialment escrites per a ell Desenvolupà una intensa carrera com a solista en concerts simfònics o amb conjunts de cambra, com Virtuosi di Roma, I Musici, el Quintet Boccherini o el Quartet de Roma A més,…

En les seves poesies accentuà les fórmules del Stil Novo , del qual fou un dels més grans representants Excellí, sobretot, en la creació d’imatges

Admirador de Nietzsche i de Rimbaud, freqüentà els cercles futuristes italians i combinà, en poesia, les seves experiències culturals amb les recents innovacions estètiques Tret de Canti Orfici 1914, la seva obra fou publicada pòstumament Inediti 1941, Taccuino 1949 i Taccuineto faentino 1960

Estudià dret i féu de periodista A partir d' Il deserto dei Tartari 1940 i sobretot I sette messaggeri 1942 es destacà com a narrador de fantasia desbordada i d’humor caricaturesc, a mig camí del surrealisme i la literatura de l’absurd Entre els principals reculls cal esmentar Paura alla Scala 1948, Un caso clinico 1953 i Il crollo della Baliverna 1954

Autor de diversos curtmetratges durant la postguerra mundial, s’imposà com un dels mestres de la comèdia italiana a partir de l’èxit de Pane, amore e 1955 i  Poveri ma belli 1957, i es consolidà amb Il sorpasso 1962 El seu humor es convertí en la constant d’una prolífica filmografia, entre la qual destaquen I mostri 1963, Vedo nudo 1969, In nome del popolo italiano 1971, Profumo di donna 1974, guardonat amb un César,  Sesso e volentieri 1982, Le bon roi Dagobert 1984, Scemo di guerra 1985, Il commissario Lo Gatto 1987, Teresa 1988,  Tolgo il disturbo 1990, Giovani e belli 1996 i I miei mostri…

Participà en la marxa sobre Roma i fou ministre d’afers estrangers 1929-32, de justícia i president de la Camera dei Fasci e delle Corporazioni 1939-43 Membre del Gran Consell feixista, dirigí 1943 la revolta que derrocà Mussolini, però poc després fugí a Portugal, i posteriorment se n'anà al Brasil Tornà a Itàlia l’any 1957