Resultats de la cerca

El seu origen és tan antic com la humanitat, però fins a la darreria del s XIX hom no l’acceptà com a ciència Anatòmicament, la majoria de les glàndules endocrines ja foren conegudes pels grecs i els llatins Les darreres a ésser descobertes foren les suprarenals 1563 i les paratiroides 1879, però la funció de totes era encara desconeguda Hom no arribà a entrellucar l’especialització d’aquests òrgans fins a Berthold 1849 al cap de pocs anys, Claude Bernard formulà 1855 clarament el concepte de secrecions internes definint-les com a productes específics de certs òrgans que, difonent-se per tot…

Publicà, entre altres obres, Patologia del simpatico 1915, Trattato di biotipologia umana 1939 i Trattato di endocrinologia 1949

Es llicencià 1954 i es doctorà 1965 a Barcelona Fou professor de patologia general a la Universitat Autònoma de Barcelona 1973, catedràtic a la de La Laguna 1979 i catedràtic a la UAB 1980 Fou president de l’Associació d’Endocrinologia i Nutrició de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques 1971-73 i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears 1982-90, i director de les revistes Endocrinología 1977 i Medicina clínica 1983 El 1993 ingressà com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina El 1985 fou elegit membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis…

Fou el primer que atribuí al cos luti de l’ovari una funció glandular formació de progesterona i ha estat considerat, per això, un dels fundadors de l’endocrinologia

Escriví el primer tractat important d’otologia, Traité des maladies de l’oreille et de l’audition 1821 Féu també encertades observacions sobre l’eunucoïdisme, i ha estat considerat un dels fundadors de l’endocrinologia

Treballà al Guy's Hospital de Londres És conegut per la seva descripció de l’anèmia perniciosa 1849 i l’estudi de les malalties de les glàndules suprarenals 1855, bàsic per al desenvolupament de l’endocrinologia moderna Amb el seu nom és coneguda la insuficiència crònica suprarenal malaltia d'Addison

Establí que l’origen de les fibres simpàtiques es troba a la medulla, fou el primer a demostrar que es pot provocar artificialment epilèpsia en animals i definí la síndrome originada per l’hemisecció de la medulla espinal En el camp de l’endocrinologia estudià les glàndules suprarenals i suggerí l’ús d’extrets de testicles per a afavorir el rejoveniment en humans

Graduat a la Universitat de Baltimore 1949, treballà al National Institute of Arthritis and Metabolic Disorders 1956-61 i al National Heart Institut 1961-70 Fou cap del laboratori de nutrició i endocrinologia del National Institute of Arthritis and Metabolic Disorders 1970-85 i director científic del National Institute of Environmental Health Science 1985 El 1994 compartí amb A Gilman el premi Nobel de medicina pel descobriment de la funció de les anomenades ‘proteïnes G’ en la transducció cellular de senyals

El 1939 es traslladà a Escòcia, on es doctorà 1955 Féu estudis a Mont-real Del 1949 al 1952 féu recerca al National Institute de Londres i després passà al departament d’endocrinologia de la McGill University de Mont-real Fou també professor del Baylor University College Des del 1967 és membre honorari de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears El 1977 compartí el premi Nobel de medicina amb RGuillemin i RYalow Són importants els seus treballs sobre la producció d’hormones hipotalàmiques que controlen l’activitat hormonal perifèrica