Resultats de la cerca

És autor d’un Compendi de doctrina cristiana 1793, del qual foren fetes almenys dues edicions més, i d’una Vida del Beato Josep Oriol 1815

Es doctorà en ambdós drets a la Universitat de Cervera i exercí d’advocat a la Reial Audiència de Catalunya De gran, ingressà a la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona En el seu vessant d’autor canonista escriví dues dissertacions, que resten manuscrites a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid Contra la pluralidad y no residencia de los beneficios de las comunidades eclesiásticas erigidas en varias iglesias i Sobre los títulos, con los quales los ordenados son admitidos a las sagradas órdenes A més, publicà Tractatus de mutuo, usura et contractibus 1792, Tratado de ayuno…

Combaté el liberalisme de l' Aurora Patriótica Mallorquina Fou dirigit pel franciscà Ramon Strauch i Vidal, empresonat diverses vegades pels seus articles Hi collaboraren el felipó Antoni Togores i els dominicans Domènec i Miquel Lladó

Especialista en mig fons i fons, s’inicià a les files del SEAT i també competí en el CN Barcelona, el CN Montjuïc, l’AE l’Hospitalet, amb Domingo López com a entrenador, i el CAV d’Andorra Fou campió de Catalunya de 800 m 1990, 1500 m 1986, 1987, 1988 i 3000 m obstacles 1997 A les files del CAV d’Andorra, aconseguí cinc subcampionats dels Jocs Europeus dels Petits Estats d’Europa de 5000 m i 10000 m 1993, 1997 i de 5000 m 1999 Com a responsable de fons i de mig fons de la Federació Andorrana d’Atletisme, ha entrenat els olímpics Toni Bernadó i Sílvia Felipo

Estudià a París les tècniques litogràfiques amb Lassalle i féu per a l’editor Goupil un retrat d’Eugenia de Montijo a cavall i vestida a l’andalusa que fou molt comentat Havent tornat a Barcelona el 1854, fugint del còlera, illuminà fotografies i començà la illustració de novelles de fulletó La seva popularitat cresqué ràpidament en crear uns tipus agradables i romàntics que feien somiar els lectors Les obres més llegides, com Los tres mosqueteros, Los Miserables i Barcelona y sus misterios obtingueren més èxit amb les seves illustracions També féu edicions de luxe, amb làmines, titulades…

Vida i obra Fou mestre en arts de l’Estudi General de València, on impartí gramàtica 1565-66, 1572-73 Divulgada l’obra d’Erasme, malgrat la censura de la Inquisició, estigué vinculat al cercle del catedràtic d’oratòria Deci Edità versions llatines de Buda, les dels Luciani Dialogos 1550, d’Erasme,i altres obres com Epitome copiae verborum 1552, De civitate morum puerilium per Erasmum Roterdanum Libellus scholis illustratus 1544, 1552 i 1554 i Epitomem in Hadriani Cardinalis 1554 També publicà uns Opuscula moralia de Plutarc 1550 La reedició del colloqui d’Erasme De civitate és l’última edició…

El primer director fou Antoni Mestre i Sanchis que, en la presentació del primer número, exigí dues condicions per a l’acceptació de treballs rigor històric i respecte amb els discrepants Des del número 4 el contingut passà a ser monogràfic, essent els temes “Libros, libreros y lectores”, “El País Valenciano”, “Municipios y poder en el Antiguo Régimen valenciano”, “Reformismo y crisis del reformismo en la España del siglo XVIII”, “Aspectos de la vida cotidiana en la España Moderna I y II”, “Jurisdicción y señorío en la España Moderna”, “Aspectos de la administración española del siglo XVIII…

Des del 1978 se subtitula Revista d’història moderna Tracta exclusivament de l’època moderna, especialment els s XVI, XVII i XVIII, i vol donar a conèixer una part de les investigacions que duen a terme els membres del Departament D’acord amb la presentació del primer número, escrita per Joan Reglà, es pretén publicar «treballs monogràfics de tema essencialment valencià», encara que no exclusivament Ell volia que la revista tingués un elevat rigor científic, alhora que es marcà l’objectiu de contribuir a una història total o integral que tingués sempre present que el més important són les…

Als Països Catalans els annals o cronicons més tardans acaben sovint amb anotacions que són pròpiament de dietari Així s’esdevé, per exemple, amb el Cronicó Barcinonense IV , o de Mascaró , a partir del 1379 i amb el Cronicó Valencià a partir del 1428 Els veritables dietaris semblen iniciar-se a la segona meitat del s XIV, i són o bé portats per comanda de determinades corporacions o bé per particulars Entre els primers cal destacar el Manual de novells ardits i el Llibre de les solemnitats de Barcelona, corresponents al municipi barceloní, el Dietari de la generalitat de Catalunya, dut per…