Resultats de la cerca

Els agents agressors poden ésser físics, químics o microorganismes Hom distingeix dos tipus d’inflamació l’aguda i la crònica, bé que aquesta divisió més aviat indica dues fases d’un mateix procés Els símptomes clínics locals de la inflamació aguda són la calor, la vermellor, la inflor i el dolor com a símptomes generals cal esmentar la febre i la taquicàrdia A conseqüència de la lesió, apareixen al focus inflamatori mediadors químics bradicinina, histamina i serotonina, fonamentalment, els quals són els responsables d’una vasodilatació dels capillars i arterioles i…

La inflamació és el resultat de les reaccions defensives desenvolupades pels components de la immunitat natural en el punt de l’organisme on es produeix la invasió d’un agent infecciós La finalitat del procés és d’activar la reacció defensiva en la zona afectada i limitar la infecció a aquesta zona per a impedir-ne la propagació Cal, doncs, que en la zona afectada es produeixi un increment de la circulació sanguínia perquè hi pugui accedir un nombre suficient de leucòcits capaç d’afrontar l’agressió i destruir l’invasor Les reaccions que es produeixen al lloc afectat, que…

La mastitis aguda és la inflamació amb formació d’abscessos, causada, generalment, per estafilococs Es dona en mares lactants, sobretot en les quatre setmanes després del part

El terme hepatitis vírica es refereix a la inflamació aguda del fetge, imputable als virus A, B, C, D i E, entre els més freqüents Fins a la fi de la dècada dels anys vuitanta del segle XX només s’havien identificat els virus de l’hepatitis A i B, i hom es referia a les hepatitis no coincidents amb aquest tipus com a hepatitis no A   no B Segons estimacions de l’OMS, a la segona dècada del segle XXI prop de 500 milions de persones arreu del món presentaven infecció crònica pel virus de l’hepatitis C o B, causants, al seu torn, del 57% de casos de cirrosi i el 78% de casos de…

Va acompanyada, gairebé sempre, d’inflamació de l’ovari i no difereix clínicament de la salpingoovaritis o salpingooforitis Les etiologies més importants són la gonocòccica, la puerperal, el postavortament estreptococs, estafilococs i EColi i la tuberculosa Clínicament, el quadre és similar al d’una peritonitis pelviana El tractament inicialment ha d’ésser conservador antibiòtics, analgèsics, repòs, etc, i si aquest fracassa cal fer un tractament quirúrgic d’urgència

És provocada per gèrmens piògens estreptococs i estafilococs, i es localitza sobretot en zones de frec intens i propícies a la suor, com ara les aixelles La inflamació determina enrogiment, inflor, dolor i calor, i fins i tot pot arribar a formar-hi abscessos

D’origen gairebé sempre traumàtic o infecciós, sol anar acompanyada d’inflamació de l’iris iridociclitis , i és simptomàtica la minva accentuada d’agudesa visual

Freqüentment unilateral, és deguda a una inflamació del conducte de sortida i augmenta considerablement de grandària Elimina pus abundant per la part posterior dels llavis majors Si s’obtura el conducte es forma l’abscés de Bartholin

Els antiinflamatoris poden ésser dividits en específics i no específics, segons que actuïn directament sobre la causa que ha produït la inflamació, o bé si modifiquen o aturen el procés pel qual aquella té lloc Entre els primers hom pot comptar els fàrmacs d’acció etiotròpica, i entre els segons, la majoria d’astringents, alguns antipirètics, els corticoesteroides, la benzamida, la indometacina, i, fins i tot, els enzims El fred pot actuar també com a antiinflamatori, per tal com produeix vasoconstricció perifèrica

Habitualment la inflamació afecta també les venes i els capillars, motiu pel qual hom l’anomena també vasculitis