La inflamació és el resultat de les reaccions defensives desenvolupades pels components de la immunitat natural en el punt de l’organisme on es produeix la invasió d’un agent infecciós. La finalitat del procés és d’activar la reacció defensiva en la zona afectada i limitar la infecció a aquesta zona per a impedir-ne la propagació. Cal, doncs, que en la zona afectada es produeixi un increment de la circulació sanguínia perquè hi pugui accedir un nombre suficient de leucòcits capaç d’afrontar l’agressió i destruir l’invasor. Les reaccions que es produeixen al lloc afectat, que constitueixen les manifestacions més evidents de la inflamació, són provocades per alguns components activats del sistema de complement i per certes substàncies alliberades en l’entorn pels mateixos leucòcits que intervenen en el procés, especialment la histamina. Aquestes substàncies produeixen una vasodilatació en la zona, és a dir, un augment del diàmetre dels vasos sanguinis locals, la qual cosa permet un major flux de sang a la zona, que adopta l’envermelliment, o rubor, típic d’una zona inflamada. També produeixen un increment de la permeabilitat capil·lar, que permet el pas d’elements sanguinis de dimensions mitjanes o grans al teixit circumdant: així es produeix el pas de leucòcits —especialment neutròfils— i de proteïnes sèriques, la qual cosa, juntament amb el transvasament de líquid plasmàtic, produeix la tumefacció pròpia de la zona inflamada. Algunes substàncies també irriten les terminacions nervioses locals, i produeixen dolor; pot ésser que, en última instància, la sensació de dolor en la zona inflamada sigui útil perquè l’individu afectat detecti l’alteració i procuri que la zona inflamada no rebi altres agressions. A més, d’altres substàncies alliberades són pirògenes, és a dir, que provoquen una elevació de la temperatura corporal, cosa que, de fet, no s’ha demostrat que contribueixi a la destrucció dels gèrmens sinó que es considera un efecte secundari del procés inflamatori. Si l’acció és purament local, només es produeix calor a la zona inflamada; però si els pirògens actuen a nivell general, es produeix l’elevació de la temperatura corporal pròpia de la síndrome febril que acompanya una munió de processos infecciosos.
Generalment, la reacció inflamatòria aguda és capaç de controlar un focus infecciós, amb la destrucció total dels gèrmens, o com a mínim impedint-ne l’extensió fins que es desencadenen d’altres mecanismes immunitaris més potents o específics. De vegades, en el punt on s’ha controlat una infecció bacteriana es produeix una acumulació de detrits procedents dels gèrmens destruïts i dels mateixos leucòcits implicats; la substància que s’origina, anomenada pus, pot ésser drenada a l’exterior, o bé posteriorment eliminada pels fagòcits. Alhora, després de la resposta inflamatòria s’estimula la formació de teixit cicatricial, destinada a reparar les lesions hístiques produïdes.
De tota manera, pot passar que amb la reacció inflamatòria aguda no n’hi hagi prou per a destruir ràpidament els gèrmens, i la inflamació passa a ésser crònica, per tal de seguir limitant la infecció, a l’espera que resultin efectius els mecanismes implicats en la immunitat adaptativa o específica.