Resultats de la cerca
Es mostren 13 resultats
púlsar
Astronomia
Radiofont que emet impulsos radioelèctrics que se succeeixen amb una regularitat molt gran.
El mot púlsar és la forma catalanitzada de l’acrònim del terme anglès pulsating radio source ‘radiofont polsant’ Els primers púlsars foren descoberts, per atzar, per AHewish i Jocelyn Bell Burnell l’any 1968 i actualment hom en coneix uns 350 S'accepta actualment que els púlsars són estels de neutrons que giren molt ràpidament Un estel de neutrons és un astre constituït quasi exclusivament per neutrons, els quals, sotmesos a pressions i densitats extremament elevades, constitueixen el que hom anomena un gas degenerat Hom accepta també que, en general, els estels de…
Anthony Hewish
Física
Radioastrònom anglès.
Fou professor de radioastronomia a la Universitat de Cambridge El 1968 descobrí els quatre primers púlsars i el 1974 fou distingit, juntament amb M Ryle , amb el premi Nobel de física
estel de neutrons
Astronomia
Tipus d’estel format únicament per neutrons que correspon a un dels darrers estadis d’evolució estel·lar.
Els estels de neutrons tenen una massa de milers de milions de tones concentrada en un espai reduïdíssim Poden correspondre a púlsars o a fonts de raigs X L’estadi posterior seria el de forat negre
INTEGRAL
Astronomia
Observatori espacial de l’Agència Espacial Europea (ESA) dissenyat per a realitzar observacions simultànies en longituds d’ona corresponents als raigs γ, raigs X i radiació visible.
El seu principal objectiu és la detecció de GRB, els quals només poden ésser detectats des de l’espai Fou llançat el 17 d’octubre de 2002 des de la base de Baikonur, al Kazakhstan La missió ha proporcionat el primer mapa de la Galàxia a una energia de 511 KeV, corresponent a l’anihilació electró-positró També ha elaborat un catàleg de fonts gamma amb prop de 500 entrades i les seves dades han ajudat a comprendre la natura de les explosions de raigs gamma, els forats negres supermassius o els púlsars anòmals de raigs X Es preveu que la missió es perllongui fins al final del 2014
Edwin Ernest Salpeter
Astronomia
Astrofísic nord-americà d’origen austríac.
De pare i mare físics, emigrà els anys trenta a Austràlia amb la seva família per a fugir de la persecució als jueus Graduat 1946 en física per la Universitat de Sydney, amplià estudis a Birmingham Gran Bretanya amb Rudolf Peierls i Martin Schwarzschild , i obtingué el doctorat el 1948 Posteriorment anà a la Universitat de Cornell EUA, on el 1957 fou nomenat professor i on exercí la recerca i la docència fins a la jubilació 1997 Desenvolupà les principals aportacions conjuntament amb Hans Albrecht Bethe en els anomenat ‘procés de Salpeter’, i ''equació de Bethe-Salpeter’, amb els quals…
observatori d’Arecibo

L’observatori d’Arecibo, amb l’antena secundària suspesa per cables en tres torres
© Cortesia d’Arecibo Observatory, una instal·lació del NSF
Astronomia
Observatori astronòmic i ionosfèric situat a la costa nord de Puerto Rico, a uns 13 km de la ciutat d’Arecibo.
Forma part del National Astronomy and Ionosphere Center i és administrat per la Universitat de Cornell sota contracte amb la National Science Foundation dels EUA Inaugurat l’1 de novembre de 1963, el principal instrument d’observació consistia en un gran radiotelescopi radar de 305 m de diàmetre, construït sobre el sòl i aprofitant una fondalada natural rectificada per fer-ne un segment d’esfera Suspès per cables elevats per tres grans pilars, a 150 m per sobre de l’estructura corbada s’hi situà el receptor Un sistema d’alimentació permetia d’abastar fins a 20° del zenit Destinat sobretot a…
astrofísica
Astronomia
Ciència que aplica els mètodes de la física a l’estudi de l’origen, la composició i l’evolució dels astres, a diferència de l’astronomia, que estudia principalment llurs moviments, aparents o reals, en el firmament.
El mètode de l’astrofísica recolza sobre les següents bases l’anàlisi de la radiació emesa pels objectes celestes pràcticament l’única font d’informació de què disposem, la construcció de models teòrics sobre la composició, distribució i evolució de la matèria en l’univers, funció aquesta que acompleix en collaboració amb altres disciplines científiques com ara la física teòrica i d’altes energies, i, legitimant tots els seus procediments, l’adopció de la hipòtesi que totes les lleis de la física conegudes i experimentades a la Terra són igualment aplicables a tot l’univers Per tant, el…
supernova 1987 A

Anells de la Supernova 1987 A
© Corel
Astronomia
Supernova observada el 24 de febrer de 1987, al Gran Núvol de Magalhães, que ha aportat un gran nombre de coneixements sobre aquest estadi de la vida dels estels.
Es tracta de la primera supernova visible a ull nu des del 1604 Fou vista, simultàniament, a Las Campanas Xile, al Canadà i a Nova Zelanda per O Duhalde, I Shelton i l’astrònom aficionat A Jones Vint hores abans del descobriment, hom havia detectat un gran flux de neutrins a la Terra —els neutrins són produïts per reaccions nuclears com les que es produeixen als estels— Només una petita quantitat dels que arribaren foren detectats als grans dipòsits subterranis d’aigua dels Estats Units d’Amèrica i el Japó dissenyats per a estudiar la desintegració del protó L’energia i les característiques…
astronomia

El sistema solar segons la hipòtesi ptolemaica (detall d’un planisferi celest, 1700)
© Fototeca.cat
Astronomia
Ciència que estudia la posició, els moviments, la natura, l’estructura i l’evolució, individual o col·lectiva, de tots els cossos celestes.
Branques de l’astronomia Són branques seves interrelacionades l’ astrometria , que determina les posicions dels astres la qual cosa permeté la confecció del calendari , la mesura del temps i la navegació astronòmica la mecànica celeste , que descriu i calcula els moviments dels astres, fonamentalment objectes del sistema solar planetes, satèllits, asteroides, cometes, i també els ginys llançats per l’home, satèllits, astronaus i sondes, alhora que confecciona taules astronòmiques , almanac nàutic o efemèrides i l’ astrofísica , successora de l’ astronomia descriptiva , que aplica els mètodes…
A la descoberta de l’Univers
Una mirada de conjunt La nostra Terra és un cos minúscul perdut en la immensitat còsmica, des d’on els éssers humans contemplem l’univers que ens envolta Però és un punt d’observació que, certament, ens permet una visió molt parcial i inadequada d’aquest univers que és al nostre voltant Un observador terrestre aconsegueix copsar amb la mirada una part infinitesimal de tot el conjunt, i la imatge que n’obté és falsejada per la perspectiva i per la illusió que tots els cossos que veu estan disposats sobre una superfície esfèrica la volta celeste d’un radi que ens sembla inabastable, encara que…