Resultats de la cerca

L’afinació és un concepte relacionat amb les preferències musicals d’una cultura La tria d’un conjunt limitat de sons o notes entre la varietat infinita existent constitueix la definició d’un sistema d’afinació Aquestes notes, ordenades de més greu a més aguda, formen una gamma o escala musical Cada sistema d’afinació respon a un criteri estètic lligat a la percepció dels intervals definits pels sons de l’escala És, per tant, quelcom de relatiu i susceptible d’evolució segons les tendències musicals del moment Tradicionalment els intervals consonants sense batements s’han considerat els més…

Correspon a la fórmula pitagòrica N/N=1 del càlcul musical

El seu llibre Introducció a l’aritmètica , d’inspiració pitagòrica, fou considerat durant tota l’edat mitjana un dels més típics representants de la ciència grega Escriví també un Manual d’harmònica , que tingué una àmplia difusió dins el món medieval

Bé que Aristòtil, la font més valuosa que hom posseeix avui sobre el pitagorisme, es limità a fer-ne una exposició global, recentment hom ha intentat d’establir-hi diversos períodes històrics i de diferenciar-ne algunes figures més destacades Pel que fa al desenvolupament històric del pitagorisme, hom pot distingir entre l’època anterior i la posterior a les aportacions eleàtiques de Parmènides i Zenó, així com l’etapa més tardana, que hom coneix com a neopitagorisme sobre aquesta qüestió respecte cal esmentar també l’any 440 aC, que una segona revolta antipitagòrica a Crotona liquidà tots…

Aquestes desviacions no són sempre les mateixes Així, en el sistema pitagòric, totes les quintes són justes tret d’una, la quinta del llop, la desviació de la qual respecte de la quinta justa s’anomena coma pitagòrica i és de 24 cents En el mateix sistema, la desviació de les terceres s’anomena coma sintònica i correspon a 22 cents

Hi predominaren les teories numèriques, residu de l’escola pitagòrica en la concepció de les malalties, les quals eren considerades més aviat des del punt de vista de la patologia local de cada òrgan que no pas general La seva època de més activitat correspon als s VI-V aC En foren els metges més destacats Ctèsies, coetani d’Hipòcrates, Eurió, Èudox i Crisip

Hom considera l’interval de to sencer dividit en nou comes deu, segons alguns En els instruments d’entonació variable, com els de corda, el semitò cromàtic té cinc comes, i el diatònic, quatre, cosa que fa diferents, de fet, els sons enharmònics, bé que la diferència és quasi inaudible També és aplicat a unes altres fraccions de to coma pitagòrica, coma sintònica Sovint és impròpiament anomenada croma

L’adaptació catalana fora ’esquisma', però no té cap tradició El primer que emprà aquest terme fou Filolau 400 aC, i l’utilitzà per a designar l’interval que correspon a mitja coma pitagòrica coma 1 , és a dir, uns 12 cents Més tard es designaren amb aquest nom tots els intervals petitíssims i sense interès musical que apareixen quan un sistema d’afinació té la intenció de tancar totalment el cicle de quintes

També visqué a Saragossa, Sicília i Roma El 1510 estava vinculat a la catedral de Barcelona, però el mateix any fou nomenat mestre de capella de la seu de Tarragona, càrrec que ocupà fins el 1516 Cap al 1518 retornà a Andalusia i fou cantor de la catedral de Granada, d’on arribà a ser mestre de capella el 1521 La seva contribució més important és el tractat Libro de música práctica Barcelona, 1510 Els seus plantejaments teòrics, molt conservadors, mostren una gran influència de Guillem Despuig, la tradició pitagòrica i S Boeci