Resultats de la cerca

Estudià la filosofia a Alexandria, fou cap de l’Acadèmia platònica d’Atenes i un dels darrers representants de la filosofia grega neoplatonisme Sense ésser un pensador original, la seva sistematització inclou elements orientals i teosòfics no presents en Plotí Les seves obres, sobretot Elements de teologia , influïren notablement l’escolasticisme medieval Altres escrits importants són els comentaris al Timeu , a la República i al Parmènides de Plató

Patriarca de Constantinoble 434-446 Orador eloqüent, combaté el nestorianisme S'han conservat d’ell una sèrie d’homilies, algunes sota el nom de Joan Crisòstom

Deixeble de Plutarc, a qui succeí 431-432 en la direcció de l’escola d’Atenes, tingué Procle per deixeble Féu un comentari crític a quatre llibres de la Metafísica d’Aristòtil, i deixà un comentari sobre Hermògenes

Hom creu que fou l’últim científic encarregat del Museu d’Alexandria Escriví uns comentaris relatius a l’obra de Ptolemeu que consten d’onze llibres Junt amb Procle, defensà l’existència del fenomen de la precessió dels equinoccis És autor d’una edició comentada de dues obres d’Euclides, els Elements i l' Òptica , i possiblement de la Catòptrica , que originàriament fou atribuïda a Euclides

Plató hi ensenyà des del 387 aC Era una comunitat destinada al culte de les muses i a l’estudi de la matemàtica, la música, l’astronomia i la divisió i la classificació, que Plató considerava com una propedèutica a la dialèctica Irradiava també una influència política Tingué tres períodes l' Acadèmia antiga , els principals representants de la qual són Espeusip, Xenòcrates, Heràclides del Pont i Crates l' Acadèmia mitjana , iniciada per Arcesilau, i l' Acadèmia nova , iniciada per Carnèades, les dues darreres de predomini escèptic A partir de Filó de Larissa i Antíoc d’Ascaló, la filosofia…

La influència de la filosofia de Plató ha estat tan considerable que hom pot dir, no pas sense raó, que el platonisme abasta tota la història del pensament occidental i àdhuc d’una part de l’oriental tradicions bizantina i àrab El platonisme, per exemple, és discernible en Aristòtil i en l’estoïcisme, és inseparable del neoplatonisme —amb el qual ve com a confondre's en endavant—, té una particular ascendència en la tradició filosoficoteològica llatina dels s IV-V —sobretot en Calcidi i el seu comentari al Timeu , Macrobi In Somnium Scipionis , Victorí Adversus Arium i De generatione Verbi…

L’escola pertangué a la tendència metafisicoespeculativa del neoplatonisme i es caracteritzà per la seva orientació teològica i sistemàtica, per l’aplicació de la lògica a les especulacions metafísiques i per l’atenció prestada a la idea d’emanació

En la seva història hom distingeix tres èpoques la romana, representada per Plotí 204-270 i el seu deixeble i editor Porfiri la síria, a la qual pertanyen Jàmbic i Julià l’Apòstata i l’atenesa, centrada en les figures de Procle i Damasci Plotí, considerat el fundador de l’escola, presentà sempre el seu ensenyament com un comentari a la doctrina de Plató però, a través de les seves refutacions, exegesis o correccions, estructurà un pensament que era alhora una prolongació del platonisme i una creació autènticament seva La preocupació religiosa, que a partir del s I aC es féu com més va més…

Hom pot incloure-hi també el període anterior, dominat per la literatura patrística patrologia, especialmente el seu segle d’or ssIV-V Hi destaquen els alexandrins Atanasi 295-373 i Ciril d’Alexandria 380-444 els capadocis Basili el Gran ~ 329-379, Gregori de Nazianz 330-390 i Gregori de Nissa ~ 334-394 els antioquens i palestinencs Ciril de Jerusalem ~ 315-387, Diodor de Tars ~ 330-392, Epifani de Salamina ~ 315-403, Joan Crisòstom ~ 344-407, Teodor de Mopsuèstia ~ 350-428, Procle de Constantinoble mort el 444, Teodoret de Cir ~ 393- ~466 Hom sol dividir la literatura pròpiament…

Entorn d’aquesta empresa florí un immens cicle de llegendes i nombrosos poemes cicle troià Dins el cicle llegendari grec, diverses obres els Cants Cipris , la Petita Ilíada , la Presa de Troia , de les quals han pervingut només uns resums escrits al segle V dC pel gramàtic Procle, forneixen dades abundoses sobre aquesta gesta Segons aquestes obres, la causa de la guerra fou la voluntat de Zeus, que volia alleugerir la terra de la seva excessiva població D’ací el judici de Paris —provocat pel mateix déu—, el rapte d’Helena i, com a conseqüència, la reacció fulminant dels prínceps grecs, la…