Resultats de la cerca

Pertanyent a una família d’humanistes entre els quals Juan de Iriarte, deixeble de Voltaire i membre de l’Academia Española des del 1747, escriví teatre en vers, alguna obra en prosa i el poema La música 1779 i traduí l’ Arte poética d’Horaci 1777 Autor neoclàssic, és conegut per les seves Fábulas literarias 1782

Caputxí, probablement secularitzat, féu el 1770 una interessant traducció al català de Zaïra , de Voltaire, molt acurada i d’una considerable qualitat literària, encara que en ocasions es vegi en la necessitat de recórrer al francès i castellà Aquesta traducció, probablement relacionada amb el nucli teatral de Tuïr, ha estat considerada l’inici de l’escola de teatre neoclàssic a la Catalunya del nord de l’Albera

És autor de diverses obres narratives de temàtica infantil, com ara Àlex & Cia, detectius 1997, L’ull de la mòmia 2000, premi Vicent Silvestre 1999, Àlex & Cia, delinqüents 2003, i de temàtica juvenil, Plom, més que plom 1993, premi Bancaixa, No em pots dir adéu 1998 i Roses negres a Kosovo 2000 Ha traduït Pena de mort 1997, de Victor Hugo, i La princesa de Babilònia 1998, de Voltaire

Estudià dret a Cervera, Osca i Saragossa Arrauxat i radical, fou membre de la Milícia Nacional i intervingué en les bullangues de Barcelona Publicà articles i opuscles polítics, collaborà amb articles de costums a El Constitucional 1842, El Imparcial 1842 i “El Corresponsal” de Madrid 1843, que recollí a Enciclopedia de tipos vulgares y costumbres de Barcelona 1844 Traduí la Historia de Carlos XII, rey de Suecia 1844 de Voltaire i collaborà al “Diario de Villanueva” 1852-57

Vida i obra Era caputxí Vers el 1770 feu la primera traducció al català de Zaïre de Voltaire, Tragèdia de Zaïra poc després se’n feu una segona, atribuïda a Antoni de Banyuls, menys reeixida La versió, en alexandrins apariats, és molt acurada i d’una qualitat literària considerable Constitueix la primera mostra de la influència francesa en el teatre rossellonès S’ha especulat amb la possibilitat que estigués relacionat amb el grup de Tuïr, ja que la còpia que hom posseeix de la versió de Sibiuda la feu Guillem Agel el 1782 Bibliografia Carbonell, J 1962 1 Vegeu bibliografia

Estudià dret a Tolosa, i es donà a conèixer a París amb la tragèdia Arthemise i amb algunes poesies Establert a Tolosa, fou advocat del parlament, que prohibí el seu llibre Lettres d’un avocat au parlement de Toulouse El 1761 ingressà en l’Acadèmia dels Jocs Florals, que havia premiat obres seves, com Chimères champêtres 1759 i Ode sur la philosophie du siècle 1759, entre d’altres El 1762 publicà Le gai savoir Els seus epigrames contra JJ Rousseau es feren cèlebres La seva defensa del protestant Pierre-Paul Sirven davant el parlament de Tolosa 1771 li valgué l’amistat de Voltaire

Vida i obra Doctor en teologia, fou canonge d’Elna, rector de la Universitat de Perpinyà 1754 i, des del 1767, prior de Cornellà de Conflent Es relacionà amb els escriptors del grup de Tuïr i entre el 1780 i el 1782 feu una traducció al català i en vers de la Zaïra de Voltaire, que signà com a Abbé de Montferrer A diferència de la traducció anterior de S ↑ Sibiuda , aquesta és més literal Un manuscrit li atribueix un diàleg pastoral titulat Lo pastor i la pastora Bibliografia Carbonell, J 1962 1 Vila, P 1999 1 , p 157-178 Vegeu bibliografia

Milità a la política liberal Exercí càrrecs a l’ajuntament constitucional de Barcelona i a l’Acadèmia de Bones Lletres 1822 fou també director al teatre de la Santa Creu Escriví en el Diario de Barcelonal i en el “Diario Constitucional”, on publicà poemes revolucionaris de gran difusió popular També fou redactor i formà part del grup d’“El Propagador de la Libertad” El 1824 emigrà a França, i, bé que en retornà el 1835, els esdeveniments polítics l’obligaren a expatriar-se definitivament El metre de les seves poesies i el respecte a les unitats d’alguna peça teatral, com Gonzalo Bustos de…

Llicenciat en filologia catalana, collaborà a la premsa diària El Punt , Presència , Avui amb articles d´opinió i crítica literària i l’any 1983 guanyà el premi Bonmatí de periodisme La seva producció abasta gèneres diversos en prosa la crònica L’enrenou dels anys 80 ,1987, la biografia Joan Oró, 1996 Antoni M Badia i Margarit , 1997  Oriol de Bolòs , 2001, la novella El camp de l’Ombra , 1995  El convit , 1998 El manuscrit de Virgili , 2004  Cera , 2008, premi Setè Cel i l’assaig literari El príncep i el felí , 1996, lectura de l’obra de Lampedusa  El guepard Geografia íntima de Josep…

Llicenciat en filosofia i lletres 1966 a Barcelona, es doctorà 1986 amb la tesi sobre Aribau i els orígens de la Renaixença, La patrie imaginaire , publicada l’any següent a la Universitat d’Ais de Provença, on ensenya des del 1970 Ha publicat articles crítics, històrics i literaris en diverses revistes erudites, sobretot a Randa , en especial sobre la literatura dels segles XVIII i XIX a Mallorca Com a novellista es donà a conèixer amb l’obra Dies d’ira a l’illa 1978, premi Prudenci Bertrana 1977, situada en la postguerra mallorquina, contada a través de la mirada d’un nen, i continuada a…