Resultats de la cerca
Es mostren 8 resultats
Pero Lopes de Luna y Ximenes de Urrea
Cristianisme
Eclesiàstic aragonès.
Fill de Lope Ferrenc de Luna, senyor de Luna Canonge de Saragossa i abat de Montaragó 1306, el 1314 fou elegit bisbe de Saragossa Amb el consentiment de Jaume II obtingué del papa d’Avinyó l’erecció de Saragossa en arquebisbat, d’on fou el primer arquebisbe 1318-45, i desmembrà, així, l’antiga província Tarraconense Convocà tres concilis provincials i dos sínodes i defensà els seus clergues contra l’avidesa fiscal de la cúria avinyonesa Canceller reial, fou marmessor de Jaume II i coronà Alfons III —de qui fou ambaixador a la cort d’Avinyó— i Pere III, el qual, d’infant, ell…
Joan d’Aragó
Història
Tercer fill de Jaume II de Catalunya-Aragó.
Destinat a la carrera eclesiàstica, a nou anys fou tonsurat per Climent V, i el 1311 passà a Avinyó, a la cort papal Nomenat arquebisbe de Toledo per Joan XXII 1319, esdevingué, conseqüentment, canceller major de Castella Restà implicat en les enemistats polítiques entorn del consell de regència d’Alfons XI de Castella Major d’edat, el rei i els seus privats l’obligaren a deixar el regne i a retirar-se a Catalunya-Aragó 1326, i es refugià a Escaladei Fou recompensat poc temps més tard amb el patriarcat d’Alexandria 1328 i l’administració de la seu de Tarragona 1328 En un saltiri seu conservat…
Ferrante de Sanseverino
Història
Príncep de Salern, tercer duc de Vilafermosa (1513) i comte de Marsico.
Fill de Robert II de Sanseverino i de Marina d’Aragó i de Sotomayor filla del primer duc de Vilafermosa Alfons d’Aragó Membre de la família napolitana més potent, de tradició angevina i francesa, per la seva educació —els seus mestres foren Juan de Ojeda i Jaume Castellví— s’integrà en la societat galant catalanonapolitana castellanitzant, i es casà amb una catalana, Elisabet de Vilamarí i de Cardona, filla i hereva de Bernat, comte de Capaccio Prengué part en la batalla de Capo d’Orso 1528 i fou fet presoner participà després a l’expedició de Carles V a Tunis i Alger i fou capità general de…
Blandín de Cornualla
Novel·la anònima de 2.386 versos, en noves rimades, del darrer terç del segle XIV, escrita en un provençal en què predomina el dialecte de la zona avinyonesa.
Narra, tot parodiant els tòpics artúrics, les aventures dels cavallers Blandín i Guiot Ardit de Miramar, i es clou amb llur matrimoni amb les donzelles Brianda i Yrlanda La narració és lineal, sense digressions, i és escrita en un estil senzill i planer amb un cert realisme en les descripcions, amb pocs elements meravellosos, i es decanta sovint cap a l’humor i la ironia
,
canònica
© fototeca.cat
Cristianisme
Comunitat de clergues que es regeixen per una regla o cànon, dits canonges
o clergues regulars
.
L’evolució de les canòniques és dividida per quatre períodes separats per les reformes carolíngia s VII-IX, gregoriana i augustiniana s XI i la secularització del 1592 A partir del s IV continuant l’antic presbiteri hom pot parlar de comunitats presidides pel bisbe, com les comunitats d’Eusebi de Vercelli abans del 370, o la d’Agustí, a Hipona a l’inici del s V, que serviren de model a les d’Arle i a les de la resta de les Gàllies a la fi del s V El Concili III de Toledo 589 ja parlà d’aquestes comunitats a la península Ibèrica, i el Concili IV 633 els donà normes inspirades, sens dubte, per…
república de Pisa
Història
Entitat política sorgida al s XI en consolidar-se, vers el 1080, l’organització privada dels cònsols, magistratura aristocràtica que anà absorbint els poders dels vescomtes, representants de l’imperi, i els poders del bisbe (arquebisbe des del 1092).
Més tard aparegué la figura del podestà 1191, que amb els cònsols regí el comú fins a mitjan s XIII L’expansió pisana començà amb la lluita contra els corsaris sarraïns que infestaven les seves mars i les illes d’Elba, Còrsega i Sardenya Juntament amb Gènova aconseguí d’expulsar de Sardenya el reietó de Dénia Muǧahid 1015-16 Sola portà a terme profitoses expedicions contra Bona 1034 i Palerm 1063 i, aliada amb Gènova, contra Mahdia, a la costa tunisenca 1087, i contra València 1092, en ajut d’Alfons VI de Castella La participació de la seva flota en la primera croada 1096-99 li proporcionà…
ceràmica de Manises
Ceràmica envernissada de blanc fabricada a Manises (Horta del Sud) des del segle XIV fins al XVIII.
És caracteritzada per la dauradura de reflex metàllic, sovint en combinació amb pintura blava i roja En 1309-10 Pere Boïl, senyor del lloc, portà a cap, a la cort de Granada, importants negociacions diplomàtiques, que encara continuaven el 1316 És una hipòtesi molt temptadora d’atribuir a aquests contactes l’arrelament a Manises d’una fabricació de ceràmica pintada i daurada com la que es feia a Màlica —al regne granadí—, per influència directa de la de reflexos metàllics que hom fabricava als països de l’orient islàmic Ja al segle XIV, i sovint al XV, els àrabs dedicats, a Manises, a fer…
miniatura
© Fototeca.cat
Art
Arxivística i biblioteconomia
Pintura de figures petites, ornaments, etc, feta sobre pergamí, vitel·la, etc, en els manuscrits medievals, en els missals, etc.
La pràctica d’illustrar llibres és molt antiga N'és un dels exemples més antics el Llibre dels Morts , compost a Egipte vers l’any 1900 aC Els exemples de miniatura en papirs grecs i llatins són gairebé inexistents Hom conserva, per contra, alguns importants còdexs llatins miniats dels s IV al VI El manuscrit grec miniat més antic és la Ilíada picta , datable del s V, amb miniatures que segueixen la tradició romana La miniatura bizantina, que ha deixat alguns còdexs illustrats remarcables del s VI, com el Gènesi de Viena, experimentà un llarg eclipsi des del s VII fins al s IX, època en què…