El Maresme

Situació i presentació

El Maresme és una de les comarques costaneres del Principat, sens dubte la més abocada a mar, raó per la qual li escau ben plenament el seu nom marítim. Tota la comarca és formada per una estreta llenca de terra situada entre la Serralada Litoral i la mar. Té una amplada que oscil·la entre 5 i 15 km, en línia recta, entre el límit de la carena de la serralada i la riba de la mar; la llargada de la costa de la comarca entre Montgat i la desembocadura de la Tordera és aproximadament de 50 km i la superfície total és de 398,91 km².

Diversos antecedents històrics han dut a dividir la comarca en dues zones. Hom denomina Baix Maresme el sector comprès entre Montgat i Caldes d’Estrac, que es mantingué sempre lligat al comtat, a la diòcesi i a la vegueria de Barcelona, i Alt Maresme el sector comprès entre Arenys de Mar i la Tordera, que va pertànyer sempre al comtat, a la diòcesi i al corregiment de Girona. El Baix Maresme té com a cap indiscutible Mataró, i l’Alt Maresme la vila d’Arenys de Mar.

La divisió provincial del 1833 fou la primera que afavorí la unió d’ambdós sectors en incloure les dues parts en la província de Barcelona, però la divisió en partits judicials feta l’any següent mantingué la dualitat de sectors comarcals en crear dos partits judicials, el de Mataró al Baix Maresme i el d’Arenys de Mar, que estengué la seva demarcació vers Sant Celoni, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, Vallgorguina i Vilalba Sasserra. La comarca del Maresme fou creada com a unitat administrativa el 1937, segons la divisió comarcal de la Generalitat republicana de l’any 1936, formada per 30 municipis, ratificats el 1987. Malgrat tot, no s’han esborrat alguns dels trets diferencials dels dos sectors originaris.

El nom de la comarca expressa un paisatge fisiogràfic ben identificat: l’orientació paral·lela a mar de la Serralada Litoral permetia que els aiguamolls i les platges se succeïssin alternadament. Les terres de Catalunya de cara a mar, si no acaben en penya-segats, formen un glacis lleugerament inclinat a mar. En aquest cas solen anomenar-se marines o sorroses i aiguamollenques —marenys (País Valencià), marendes o maresmes—. En una primera etapa aquestes variants degueren tenir un ús local: partides de terra tocant a mar (les més poc apreciades) en els municipis que tenien el nucli cap endins, on les terres eren més bones i era més difícil l’accés dels pirates. Però en una segona etapa, aquests noms designaren paisatges amplis, com la Marenda del Vallespir, les Marines de Llevant i de Ponent, la de Tortosa, la d’Alacant i les de les Balears.

El medi natural

El relleu

Només hi ha dues unitats pròpiament geomòrfiques, però hom en pot afegir dues més que en certa manera també ho són, en consideració al seu pes en l’atracció humana del Maresme.

El vessant de migjorn de la Serralada Litoral o de Marina, el vessant del nord de la qual és vallesà, ocupa més dels dos terços de la comarca. La divisòria hidrogràfica amb el Vallès Oriental (conca del Besòs i, al sector NE, conca mitjana de la Tordera) coincideix amb la carena orogràfica: turó de la Cascollada (465 m), de Sant Mateu (499 m), de Séllecs (534 m), del Corredor (657 m) i de Montnegre (773 m). Aquestes altituds modestes s’expliquen per la facilitat amb què es descompon el granit quan, en ambients més aviat càlids, és atacat per l’àcid carbònic que les aigües corrents porten en suspensió. Mentre els feldspats esdevenen argiles i les miques es converteixen en minerals ferruginosos, els quarsos formen la massa sorrenca i emmotllable coneguda per sauló, que empasta la roca viva amb gruixos de fins a 10 m. Però hi ha granits de gra fi, les aplites, més resistents, i dics porfírics, que solen orientar les carenes i la xarxa hidrogràfica secundària. A més apareixen materials metamòrfics, com les llicorelles, silurianes (paleozoiques, per tant), que cobreixen els granits de la base de Montnegre i que no han estat escombrats per l’erosió postherciniana. Els afloraments metamòrfics expliquen la persistència del turó d’Onofre Arnau, vora Mataró, o dels relleus durs que redueixen l’amplada de les platges entre Caldes d’Estrac i Calella.

El nivell dels cims de les carenes granítiques forma retalls d’un nivell d’erosió aprimat per l’enfondiment dels vessants. A mig vessant, a uns 250 m d’altitud, un altre nivell d’erosió talla el pendent i fou aprofitat, ja d’antic, per al poblament. Un tercer nivell, d’uns 20 m d’altitud, que cap al NE arriba als 40 m, marca el final d’aquest peu de muntanya granític i sol constituir l’emplaçament de les viles “de dalt”.

La franja litoral és especialment estreta al peu del turó de Montgat i de Caldes d’Estrac fins a prop de Calella. Aquí s’eixampla fins a 1 km, i fins a 2 km al delta de la Tordera. Però aquestes terres baixes, gairebé a nivell de mar, s’endinsen per les valls principals, de la mateixa Tordera, i de les rieres de Vallalta, d’Arenys i d’Argentona. Els materials que formen aquesta andana procedeixen dels al·luvions, les aportacions torrencials, i dels arrossegalls marins que un corrent de deriva aporta del delta de la Tordera i fa que es regularitzi el litoral. Al centre de la comarca, en aquests materials, hom ha trobat sepultures hallstàttiques a 19 i a 23 m sota el nivell actual, fet que significa un aterrament mitjà de mig centímetre a un per any.

La línia de costa sembla que oscil·la, i durant el segle XX han desaparegut gradualment sota les aigües part de la costa, com una esplanada davant Vilassar de Mar amb hortes i cases incloses, les antigues drassanes del Masnou —cosa semblant es podria dir de les de Mataró i d’Arenys—; o els terrenys que envoltaven alguns nius de metralladores construïts durant la guerra de 1936-39, i que els han convertit en illots centenars de metres dins l’aigua. Aquests retrocessos locals de la terra ha fet que es considerés la possible submersió gradual del Maresme, ja que si es tractés d’una transgressió marina per elevació del nivell els testimonis serien generalitzats. Efectivament, hom no ha trobat enlloc de Catalunya terrasses marines a 20 m damunt el nivell actual, com al litoral de les regions d’Alacant, Eivissa o Mallorca. Només a Sitges ha estat trobada una platja elevada de 5 a 6 m, i a Sitges mateix i al Camp de Tarragona unes altres elevades de 2 a 3 m. En comptes d’això, els nivells corresponents han estat trobats al Maresme a un nivell lleugerament per sota del de la mar. Però, segons Solé i Sabarís, la fauna de mars càlides que s’hi ha trobat no demostra l’hipotètic enfonsament: per poc important que hagués estat, hauria impedit l’acumulació de materials constituents de l’andana litoral.

Com que els mariners i els pescadors no poden treballar amb eficàcia sense un cert coneixement de la morfologia submarina, els caladors de peix del Maresme són ben coneguts. Hom els designa amb topònims curiosos fins i tot enllà de la plataforma continental. D’altra banda, el delta de la Tordera, que sembla que hauria de correspondre a un allunyament de terra de les isòbates, en suavitzar-se el pendent, correspon, al contrari, al pendent màxim. La isòbata de 50 m, que davant Caldes d’Estrac s’allunya cap a 9 km de la platja, enfront de la gola de la Tordera apareix a poc més d’1 m; per a assolir els 100 m de profunditat, que delimita mar endins la plataforma continental, cal allunyar-se 20 km de Premià, 19 de Calella i 7 de la Tordera. Si la Tordera traginés una massa considerable d’al·luvions, hom podria deduir que no els diposita davant la gola. Però el fenomen important és un altre: la vall és prolongada per l’anomenat rec de Blanes, canyó submarí que va de la plataforma continental a les planes abissals de les grans profunditats. No són tan importants els recs d’Arenys i del Besòs, que conflueixen al SE del litoral. Aquests recs permeten els peixos d’escapar-se, si hom cala xarxes, i n’asseguren així la reproducció. Però també s’hi escolen corrents de terbolesa carregats de sediments. Si bé els fenòmens volcànics que potser s’hi relacionaren ja són molt lluny del litoral, cal no oblidar que les falles longitudinals i transversals de la Serralada Litoral han fet moviments recents des d’un punt de vista geològic i que el Maresme és, després de l’Alta Ribagorça, una de les comarques amb més activitat sísmica de Catalunya.

Les aigües

Els cursos fluvials tenen més importància pel seu paper morfològic que per l’aigua que vehiculen (només la Tordera en duu tot l’any). Un joc de falles perpendiculars a la Serralada Litoral els facilita el descens, que és ràpid i, després de les llevantades, sobtat i perillós; de fet només s’omplen en els moments de tamborinada de tardor i hivern. L’erosió regressiva ataca la carena pels colls. Així, la riera d’Argentona ha situat la capçalera a 2 km de la vallesana riera de Mogent, després de capturar-li tres afluents.

L’assortiment d’aigües per al regatge agrícola, l’ús industrial i el consum humà s’ha fonamentat, ja d’antic, en l’extracció d’aigua, mitjançant pous i mines, de les abundants aigües freàtiques. Els sediments terciaris i quaternaris que formen la plana litoral, on es filtra l’aigua de pluja i la que baixa de les rieres, constitueixen una mena d’embassament subterrani. La concentració més important d’aigües als aqüífers es produeix en primer lloc al delta de la Tordera i també als cursos finals de les rieres, sobretot a la de Sant Pol i la d’Argentona. Al llarg de les darreres dècades el creixement de la població del Maresme ha fet augmentar la necessitat d’aigua. Els anys seixanta, com que els recursos de la comarca ja no eren suficients per al consum, es va optar per captar aigües del Ter. Tot i així, aquesta font també és limitada. A més, en relació al creixement urbanístic, els últims anys s’ha dut a terme un pla per soterrar 16 rieres de la comarca, com la d’Arenys de Mar (1996-2002).

El clima

El Maresme s’inclou en el que s’anomena clima mediterrani, els trets característics del qual són uns estius secs i calents, uns hiverns força moderats i una pluviositat poc accentuada. La configuració de la comarca determina el clima; així, la mar actua com a atenuant tèrmic i fa que els estius siguin més aviat frescos i que a l’hivern les glaçades no siguin gaire pronunciades. La Serralada Litoral la protegeix dels vents freds que a l’hivern bufen del NE i, junt amb l’acció del mar —marinada refrescant a l’estiu (vent del SW)—, conformen un clima benigne. I és la mateixa configuració morfològica, l’estretor de la llenca física que és la comarca, que fa que les temperatures de les poblacions del litoral no variïn gaire. Només s’enregistren alguns canvis als pobles de l’interior, deguts a l’altitud i a l’exposició als vents forans.

Les observacions termomètriques només ofereixen sèries importants a Mataró, a Tiana (136 m) i a la Conreria de Montalegre (310 m). Les mitjanes anuals són de 16,1°C a Mataró, 15,1°C a Tiana i 13,8°C a la Conreria; les mitjanes de juliol són, respectivament, de 23,5°C, 23,5°C i 22°C, i les de gener de 9,8°C a Mataró i de 6,5°C a la Conreria. Aquestes temperatures gens exagerades confirmen la benignitat climàtica de la comarca (la mitjana de les mínimes de gener no baixa de 6°C a Mataró ni de 2,4°C a la Conreria). Malgrat aquesta suavitat de les temperatures, també hi ha possibilitat de glaçades en el camp —cosa important per a una agricultura de productes primerencs—entre els mesos de novembre i març. És històrica la glaçada que patí Mataró el 18 de gener de 1891, en què la mínima se situà a -8°C i es trobà sota zero durant sis dies consecutius; com a conseqüència van morir molts tarongers i garrofers.

Pel que fa a la pluviositat, aquesta augmenta de SW a NE: 546,6 l⁄m2 a Alella, 584,3 a Mataró, 589,5 a Arenys de Mar, 771,9 a Malgrat i 843 a Calella; cal suposar, però, que la màxima s’enregistra a Montnegre, situat a la diagonal més plujosa dels Països Catalans, la que del Canigó i el Puigmal arriba a la Tordera per la Serralada Transversal, les Guilleries i el Montseny. El màxim s’enregistra els tres mesos de tardor, i normalment a l’octubre. Hi ha un màxim secundari de primavera i un mínim d’estiu centrat al juliol (33,5 mm a Calella, 27,6 a Arenys de Mar, 25,5 a Mataró, 25,2 a Malgrat, 24,7 a Caldes d’Estrac, i 23,1 a Alella). A l’estiu al Maresme hi ha una llarga secada d’uns dos mesos de duració, i en aquesta època les indicacions de la pluviositat són el resultat de tempestes aïllades i intenses. Però les èpoques més plujoses són la primavera i la tardor, i els vents de llevant són els principals responsables de la pluja. La relativa pluviositat, però, és sotmesa a grans fluctuacions interanuals. Per la seva situació arran del mar i a redós de la Serralada Litoral, el Maresme és una comarca força humida, tal com demostra la mitjana del 72% d’humitat relativa anual.

La vegetació i la fauna

De natural, la comarca del Maresme era un país de bosc mediterrani, principalment d’alzinar (Quercetum ilicis). A la part del nord-est l’alzinar alternava amb suredes que ocupaven els solells secs damunt granit. A la part alta de Montnegre i probablement també als cims del Corredor, del Montalt i de Séllecs l’alzinar agafava un caràcter muntanyenc més o menys accentuat (disminució dels arbustos i de les lianes sensibles al fred, penetració d’algunes espècies eurosiberianes acidòfiles).

L’acció humana al Maresme és molt antiga i ha provocat una gran transformació del paisatge, especialment als vessants que miren al sud, més secs i calents. Així, desapareguts els antics alzinars i arrossegada per l’erosió la terra que cobria la roca, només una magra brolla d’estepes i brucs (Cistion mediomediterraneum), sovint amb un estrat superior de pi pinyer (Pinus pinea), vesteix els saulons aixaragallats. Fins fa poc temps vinyers, garrofers i d’altres conreus mediterranis cobrien grans extensions a les terres antigament forestals. La pastura d’albellatge (Hyparrhenia hirta) i llistó (Brachypodium retusum), que resisteix les solellades dels vessants desforestats, és encara un element important del paisatge del Maresme, com ho són, cada vegada més, les poblacions d’olivarda (Inula viscosa) amb males herbes, indicadores de la intensa humanització. A les vores de les torrenteres hi havia al Maresme una vegetació especial, molt rica i variada, que anava de la verneda, de significat eurosiberià, fins a la bosquina d’aloc (Vitex agnus-castus), freqüent a les rambles del litoral i evocadora, com ho és també l’albellatge, de paisatges meridionals on no fa mai gaire fred. Modernament, la proliferació de les urbanitzacions, que impedeixen la regeneració de la vegetació natural, ha reduït una gran part del paisatge a un extens suburbi disharmònic i en vies de destrucció cada vegada més accentuada.

Pel que fa a la fauna, als indrets boscosos del Montnegre es pot trobar, encara que rarament, alguna guineu (Vulpes vulpes) i algun porc senglar (Sus scrofa). Hi ha, però, molts conills (Oryctolagus cuniculus) i esquirols (Sciurus vulgaris). Pel que fa a l’avifauna, hi trobem ocells de rapinya nocturns i diürns, com l’òliba (Tyto alba), el mussol (Athene noctua) i el falcó mostatxut (Falco subbuteo) i, també, ocells de bosc diversos.

El parc natural del Montnegre i el Corredor

El Parc Natural del Montnegre i el Corredor se situa a la Serralada Litoral Catalana, entre la riera d’Argentona i el riu Tordera, comprenent diverses serres de les que en són les més importants les de Montnegre i el Corredor. El territori delimitat, de 11 159,17 ha, ocupa sòls pertanyents als municipis d’Arenys de Munt, Dosrius, Mataró, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta i Tordera, a la comarca del Maresme, Llinars del Vallès, Sant Celoni, Vallgorguina i Villalba Sasserra, a la comarca del Vallès Oriental, i Fogars de Tordera, a la comarca de la Selva.

Aquest espai, emparat legalment per un pla especial de protecció del medi físic i del paisatge, aprovat el 20 de juliol del 1989, és un bon representant de la notable diversitat dels sistemes naturals de les serres litorals septentrionals, enriquit amb la presència d’algunes singularitats d’aquest territori. És per tant d’un gran interès biogeogràfic, pel fet de constituir l’acabament de la dorsal humida catalana, i perquè algunes espècies centreuropees o atlàntiques de flora i fauna troben en aquestes terres el seu límit meridional extrem.

Tal i com s’ha mencionat en la descripció del medi físic de la comarca, el substrat geològic dels dos conjunts muntanyosos que conformen aquest parc és bàsicament sòcol granític travessat per roques filonianes, que per erosió es disgrega i forma el sauló, i massa pissarrosa (a la part alta del Montnegre). Pel que fa a la vegetació hi predominen alzinars, suredes i pinedes de pi blanc i pi pinyer, característics del clima mediterrani, però a causa de l’augment d’humitat que proporciona la proximitat al mar hi ha algunes zones de rouredes, castanyeredes, vernedes, i fins i tot, alguns faig i bedolls a les parts altes i obagues del parc. Determinades formacions vegetals, com les rouredes de roure africà, constitueixen elements d’especial interès paisatgístic i científic. A les zones més baixes de la serra s’observen garrigues, brolles i herbassars, que van colonitzant antigues terres de conreu abandonades.

Igualment, la varietat d’ambients, proporciona al parc un poblament faunístic divers i abundant. Destaquen la geneta, la rata cellarda, l’esquirol, l’astor, el picot verd, el gaig, la serp blanca, el gorja-blanc, el talpó roig, la becada, tòtil, l’àliga marcenca, l’aligot, la guilla, etc.

La situació geogràfica i la riquesa de recursos naturals de la zona ha afavorit l’establiment humà des d’antic, i en són testimoni el nombrós patrimoni arquitectònic que hi ha dispers per tot el parc natural, que inclou masies, edificis religiosos i restes prehistòriques (el dòlmen de la Pedra Gentil, prop de Vallgorguina, o les restes del poblat ibèric del turó del Vent, entre Can Bordoi i el Far).

Les comunicacions

El Maresme és essencialment un lloc de pas, creuat en tota la seva llargada per la carretera N-II, l’autopista C-32 i per la via del ferrocarril que a Maçanet de la Selva enllaça amb la via interior de Barcelona a Girona i França. El Maresme fou, juntament amb el Barcelonès, la primera comarca de la península que disposà de comunicació per via fèrria, en ésser inaugurat, l’any 1848, l’anomenat “”carril de Mataró”, que cobria el trajecte entre Barcelona i Mataró. Posteriorment es va allargar fins a Arenys de Mar (1857) i Tordera, i el 1861 arribava a Maçanet. El 1948, en complir-se’n el centenari de la línia, fou electrificada. L’alta freqüència de serveis que ofereix el ferrocarril diàriament, permet una fàcil comunicació de tota la comarca amb Barcelona.

La carretera N-II passa al peu de totes les poblacions arran de la costa; va ser construïda sobre l’antic camí ral, obert a l’inici de l’edat moderna, que menava de Barcelona al Rosselló. D’ella surten altres carreteres que comuniquen els pobles litorals i els d’interior, i que travessant els colls de la Serralada Litoral, comuniquen els diferents pobles del Maresme amb les poblacions del Vallès Oriental. Destaquen la C-61 d’Arenys de Mar a Sant Celoni, passant per Vallgorguina i Coll Sacreu i la que porta del Masnou a Vilanova del Vallès pel coll de Font de Cera.

L’antiga autopista A-19, actualment C-32 (Corredor del Mediterrani) al seu pas pel litoral del Maresme (entre Montgat i Palafolls), va ser creada per decret ministerial el 1965. El 1969 es posà en funcionament el tram de Barcelona a Mataró (va ser la primera autopista de peatge inaugurada a l’estat espanyol), i fins la dècada del 1990 no fou completada l’obra en el tram de Mataró a Palafolls. També cal mencionar l’autopista lliure de peatge C-60 que uneix Mataró amb Granollers.

Altres vies de comunicació són la carretera de Tordera a Hostalric i totes les carreteres secundàries que enllacen les poblacions de la comarca.

La població

El Maresme, especialment el Baix Maresme, ha estat poblat des de molt antic. Però els primers fogatjaments no apareixen fins els anys 1370-80, en què la baronia de Montpalau tenia 355 focs, la de Palafolls 202 i la batllia de Tordera 195, és a dir, un total de 752 focs o famílies, que donaven per a tot l’Alt Maresme un cens de 3 000 o 3 500 persones. Cent anys després, en el fogatjament del 1497, la població a la comarca es comptabilitzà al voltant de 1 136 focs (unes cinc o sis mil persones); entre les localitats més importants destacaven Mataró, Tordera, Pineda o Palafolls. Aquestes poblacions eren una societat de tipus agrari, amb masies escampades arreu dels termes parroquials, dedicades al conreu i, a vegades, a l’explotació dels boscos. A mitjan segle XVI (fogatjament del 1553) s’hi arribà a les 1 611 famílies, és a dir, uns 8 000 h. En la segona meitat del segle XVI es donaren al Maresme circumstàncies desfavorables per a l’increment demogràfic (epidèmies i la pesta), però es desconeix el grau amb què dificultà el normal desenvolupament de la comarca; hom sap que Vilassar era afectada per la pesta el 1558, juntament amb Premià, que Mataró ho fou alguna vegada, i Alella el 1589.

Paralel·lalment al llarg d’aquest segle i principi del XVII, es produí un corrent immigratori francès, que afectà tot Catalunya però d’una manera especial la costa, pel fet de ser lloc de pas dels jornalers agrícoles que abandonaven els pobles d’Occitània a la recerca de treball. El Maresme fou una de les contrades més receptores d’aquests nouvinguts, i hi tingué lloc també una ràpida fusió amb la població autòctona. Aquest flux l’enregistrarà anys més tard la matrícula dels francesos aveïnats al Principat ordenada el 1637. Del segle XVII no hi ha fogatges per a conèixer el detall de l’evolució de la població de la comarca, però hom sap que es produí un gran creixement a les darreres dècades, i que es multiplicà per dos el nombre d’habitants, fins passar de deu mil a vint mil.

Segons el cens de Josep Aparici, la ciutat de Mataró ocupava, l’any 1708, amb les seves 1 029 cases o famílies, la quarta posició en ordre demogràfic dins el conjunt de les poblacions catalanes, exceptuada Barcelona. Quant a la resta de les poblacions del Maresme, la descripció de l’esmentat autor assenyala un total de 4 335 cases i uns 21 000 h; per nombre, destacaven: Malgrat, Arenys de Mar, Canet, Calella, Arenys de Munt i Pineda. S’ha de remarcar que a la llista de les poblacions encara no es reflecteixen els seus barris marítims, alguns dels quals, com el Masnou i Vilassar, ja eren potser una mica crescuts. El cens del comte de Floridablanca (1787) mostra el desenvolupament demogràfic de la contrada al llarg de la centúria, que arribà als 41 206 h, fins a duplicar la xifra del començament de segle. L’esmentat cens no enregistrava Òrrius pel fet d’haver estat englobat amb el de la Roca (Vallès). De fet, ja és sabut que el Maresme no fou pas de les comarques que cresqueren més en la Catalunya del segle XVIII, però sí que era la que tenia una major densitat de població després de l’aglomeració barcelonina, encara que a molta distància.

L’examen del quadre de l’evolució de la població, segons els resultats censals fets a partir del 1857, que fou quan s’adaptaren sistemes d’estadística moderna, posa de manifest que en la segona meitat del segle XIX algunes poblacions del Maresme incrementaren el nombre d’habitants. L’augment més important l’enregistrà Premià de Mar (73,56%), seguit per Mataró (18,73%), però aquesta darrera població ja partia d’un nivell elevat, que l’havia portat l’any 1857 a ser, amb els seus 16 595 h, la primera població de la província, després de Barcelona i descomptada la vila de Gràcia, que ja era pròpiament un raval barceloní. Tiana-Montgat i Caldes d’Estrac acabaren el segle amb una mica de superàvit. En canvi, la resta de les poblacions de la comarca tenien el 1900 un cens de població inferior al del 1 857, algunes amb pèrdues importants, com Òrrius (30,74%), Cabrera (25,25%), Dosrius (24,30%), Sant Andreu de Llavaneres (21,54%) i Premià de Dalt (19,09%).

El segle XX va conèixer un gran creixement de població al Maresme, que va passar de 71 671 h l’any 1900 a 356 545 h el 2001, encara que l’augment va ser lent i no constant. El principal període de creixement fou a partir de la dècada del 1950 i fins el 1975, en què l’arribada d’un fort contingent immigratori de fora de Catalunya atret per la indústria propicià un augment de 126 743 h. Aquest increment es concentrà bàsicament a les grans poblacions: Mataró, Vilassar de Mar, Arenys, Calella, Malgrat, Pineda i Tordera. Els pobles de creixement més notable al llarg de la dècada del 1960 i el 1970, amb taxes superiors al 7%, han estat Pineda, Premià de Mar i Premià de Dalt. També destaquen Mataró, Montgat (que se separà de Tiana l’any 1936 i fou el darrer raval marítim a independitzar-se), Malgrat i Palafolls, amb índexs al voltant del 5%. A partir de la crisi econòmica del 1975, es produí una recessió demogràfica a la comarca que finalitzà al començament de la dècada dels vuitanta. És des de llavors que molts municipis del Maresme han viscut un creixement accelerat.

La densitat mitjana d’ocupació de la comarca era el 2005 de gairebé 999 h⁄km², de manera que ha esdevingut una de les comarques amb més densitat de població de Catalunya. Hi ha una clara diferenciació entre els dos vessants de la comarca; el sector sud té una densitat molt més elevada que el sector nord. El pes de Mataró és clau, ja que aplegava el 2005 el 29,3% de la població (116 698 h). Segueixen en importància: Premià de Mar, Pineda de Mar, el Masnou, Vilassar de Mar, Malgrat de Mar, Calella i Arenys de Mar. La resta de les poblacions se situen per sota, fins a arribar al poble més petit de la comarca, Òrrius.

En el creixement de la població de la comarca el fenomen migratori ha tingut un paper destacat. S’inicià al final de la dècada del 1960 i al principi de la següent, amb població provinent principalment d’Andalusia, Extremadura i de la resta d’Espanya. En la dècada del 1980 es produí un nou procés immigratori, amb un augment de persones provinents de l’estranger, sobretot d’africans que treballen en tasques agrícoles. Al final de la mateixa dècada s’inicià l’establiment de la primera residència, per part de població provinent de Barcelona i de la seva àrea metropolitana, a la zona del Maresme. Els municipis que tenen un major percentatge de nouvinguts, amb relació al cens de la seva població, són els de Premià de Mar, Pineda, Premià de Dalt i Mataró.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

Malgrat el predomini del sector secundari, l’activitat agrícola té també un gran pes dins el conjunt de l’economia de la comarca. Les favorables condicions climàtiques i la proximitat al mercat barceloní han estat claus del desenvolupament agrícola del Maresme al llarg de la història.

Al segle X hi predominaven els minifundis, amb els conreus clàssics de vinya, oli i cereals. En el període comprès entre els segles XI-XIII hi hagué una certa revolució agrícola, que comportà un augment de la collita de cereals i els conreus de regadiu, al mateix temps que es produïren plantes com el cànem i el lli. L’explotació de boscos era una activitat complementària.

Al segle XVI el pluriconreu era comú a totes les explotacions agràries, a les quals hom collia forment, mestall, ordi, espelta, civada, faves, cigrons i altres lleguminoses, ultra fruita, taronges, olives, pinyons, etc. Però el més important era el conreu de la vinya i la producció vinícola, l’excedent de la qual era exportat per mar des de la platja mataronina. L’acumulació dels beneficis aconseguits amb el vi havia de ser la base de molts patrimonis i de les grans cases pairals pageses. Al llarg dels segles XVII i XVIII, els pobles del Maresme prosseguiren llurs activitats, gairebé exclusivament de caràcter agrari. Destacava, com en segles anteriors, la producció vinícola, i ara el seu subproducte, l’aiguardent, i també els cereals. Segons Swinburne, el millor vi negre era elaborat a Mataró, però potser es referia més aviat a la comarca. També tenia anomenada el vi de Vilassar de Dalt, i el de Taià, el qual, segons Zamora, passava el 1790 per ser el millor vi de la costa. Lipp explica que els vins negres produïts a la rodalia de Mataró, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç eren molt exquisits i cercats com a vins de taula per la gent de posició. El mateix autor estimava l’exportació de vi a Mataró en unes 3 000 pipes l’any, i el seu subproducte, l’aiguardent, en unes 300 pipes. Quant als cereals, hom collia blat, mestall, ordi, ultra algunes lleguminoses, com faves i cigrons. A molts pobles des de Mataró a Barcelona es feien pèsols primerencs per a l’abastament de la capital, tal com ho manifesta també Zamora. Igualment amb destinació a la capital del Principat anava destinada la collita de maduixes que s’obtenia a Vilassar de Dalt.

Cal remarcar el conreu de regadiu i les hortes que hi havia en alguns indrets de la contrada, naturalment d’unes superfícies molt reduïdes. La recerca de l’aigua i el seu aprofitament era una activitat palesa i una de les claus per a comprendre el desenvolupament ulterior de l’agricultura al Baix Maresme. Pierre Vilar enumera les concessions d’aigua destinada a ús agrícola al segle XVIII, segons els registres del Patrimoni Reial, fetes a Alella, Tiana, Taià, Argentona, Dosrius, Mataró, Canyamars, Llavaneres i Caldes d’Estrac. La transformació dels camps en hortes era una empresa complexa, que exigia la captació de l’aigua per mitjà de mines o la seva extracció amb sínies, el seu embassament i conducció, l’anivellament de les terres i el seu adobament. Els viatgers de l’època (Townsend, Young) i el mateix baró de Maldà s’embadaliren a comprovar el grau a què havia arribat el regadiu en alguns pobles de la comarca.

Una altra branca a considerar era la producció de la taronja. Young escriu que prop de Mataró veié tarongers de vint peus d’alçària. Segons Ponz, també hi havia tarongers a Alella, Taià, Premià, Vilassar, Cabrera, Argentona i Mataró. Finalment, cal esmentar el garrofer, un arbre molt útil a l’època, estès igualment per la contrada. Cap al 1780 sembla que se n’intensificà la plantació, en detriment d’altres arbres, com les oliveres, segons refereix el polifacètic mestre veler mataroní Pau Andreu en una de les seves lletres.

Durant la primera meitat del segle XIX, les poblacions de la comarca eren arrelades a l’agricultura i la pesca, amb l’excepció de Mataró, que ja disposava d’antic d’instal·lacions tèxtils, activitats menestrals i comerç. Segons Madoz, la collita del vi era important a totes les poblacions. Tenien molt de renom els vins d’Alella, Taià, Tiana, Vilassar de Dalt i Sant Vicenç de Llavaneres. La malura de l’oïdi, el 1852, havia de delmar considerament la producció vinícola de la contrada durant una sèrie d’anys seguits. També destacà la producció tarongera, sobretot a Alella (hom collia anualment cinc milions de taronges, dos dels quals eren exportats a França i a alguns punts de país), Tiana, Taià, Cabrera, Caldes d’Estrac i Cabrils. Una producció ja desapareguda, exclusiva de Vilassar de Dalt, era la de les sabonetes, de la qual ja trobem antecedents al segle XVIII. El mateix autor esmenta en aquesta mateixa localitat el conreu de la patata i el de la maduixa, mentre que a Cabrils menciona el conreu de les roses i també de maduixes, i a Dosrius consigna l’aprofitament forestal per a la construcció naval, amb destinació a les mestrances de Vilassar, del Masnou i d’Arenys de Mar.

La invasió de la fil·loxera a la contrada (1888) arruïnà completament les vinyes, que ja havien estat delmades pel míldiu; després, la glaçada històrica de l’any 1891 féu una destrossa entre les plantacions de tarongers, de tal manera que sembla que fou aleshores que començà la seva decadència. Això no obstant, la possibilitat que es presentà de replantar les vinyes amb ceps americans, resistents a les malures, l’ampliació de les superfícies de regadiu, la introducció del conreu de la patata a més escala, i l’adopció de noves llavors d’aquest tubercle, foren factors que van obrir una nova etapa a l’agricultura de la comarca.

El segle XX començà amb el desastre de la fil·loxera, però també amb la perspectiva del repoblament de les vinyes, malgrat el qual les superfícies de ceps no tornarien a ocupar les extensions d’abans de la malura. El 1906 fou fundada a Alella la cooperativa vinícola que havia d’elaborar i comercialitzar les collites del municipi i la seva rodalia. La qualitat del seu vi donaria lloc, fins i tot, a la coneguda denominació d’origen Alella. Posteriorment, les zones de vinya situades als plans, com també una part dels camps, foren convertides gradualment en terrenys de regadiu que permetrien d’augmentar les superfícies hortícoles per al conreu de patates i altres hortalisses i verdures. El conreu intensiu, que permet d’aconseguir més d’un esplet en un mateix any, havia de ser una de les claus de la producció i de l’exportació de les millors collites (patates, enciam Trocadero, pèsols, etc.) a diversos països europeus.

També trobà lloc a la contrada la producció floral, especialment del clavell. El conreu d’aquesta especialitat fou introduït l’any 1922 per Beniamino Farina, resident a Vilassar de Mar. Al cap de pocs anys ja s’havia estès per tota la comarca, i era objecte d’exportació, principalment cap a Anglaterra. Després de la guerra civil de 1936-39 torna a prendre increment d’una forma gradual, de manera que en pocs anys aquest cultiu ja tornava a ser present a la major part dels municipis del Maresme. A la producció del clavell s’afegí la dels gladiols, les roses, l’esparreguera i d’altres plantes ornamentals, com a alternativa per a mantenir la terra en un grau d’ocupació rendible, davant la regressió de la patata i la concurrència als mercats de Barcelona de productes hortícoles procedents de comarques més meridionals. Aquesta renovació va anar paral·lela amb l’adopció de noves tècniques, com la mecanització, el regatge per aspersió i la instal·lació de conreus coberts (umbracles rústecs, hivernacles o abrics de fusta i film de plàstic, etc.), per a forçar els esplets primerencs i millorar, amb tot això, la productivitat de la comarca, molt industrialitzada i, per tant, d’una forta atracció sobre la mà d’obra.

Des de la dècada del 1970 la superfície conreada s’ha reduït en dues terceres parts, i només ocupa una sisena part de territori comarcal. El descens ha estat més destacat en les terres de secà que en les de regadiu (aquest darrer conreu es concentra quasi en un 70% a l’Alt Maresme). Aquesta important reducció de la superfície agrícola es produí en les darreres dècades del segle XX a causa de l’expansió urbana, de la implantació de zones residencials i de la construcció d’infraestructures. Malgrat tot, l’alt nivell d’especialització agrícola i les transformacions contínues dels sistemes productius (ús de motocultors, regatge per aspersió, conreus coberts, etc.) fan que l’activitat agrícola obtingui una gran productivitat, i que la comarca es mantingui en una posició destacable en el context de l’agricultura a Catalunya. La vall de la Tordera i la riera d’Argentona són les zones agrícoles més extenses. Dins de la primera es distingeixen dues àrees, la del delta (Malgrat, Palafolls i fins a Pineda), on es conreen productes hortícoles de regadiu, i la de Tordera-Fogars, on predominen els cereals i el farratge (el municipi de Tordera és el que té una major superfície conreada de tota la comarca). En la zona de la riera d’Argentona predominen l’horta i la floricultura de regadiu. A més d’aquestes zones, cal mencionar els conreus de vinya d’Alella.

Els principals conreus han esdevingut, doncs, els cultius de tomàquets (les varietats primerenques i tardanes són les més apreciades), enciams i maduixots, encara que també hi ha una certa especialització quant a la producció, de mongetes, api, carbassó, porro, cogombre, albergínia, espinac, faves i pèsols. El conreu del maduixot s’introduí durant la dècada del 1920, i fou Calella el primer nucli conreador. Els anys seixanta s’introduïren varietats híbrides de maduixes (en la seva major part procedents de Califòrnia) de major producció i més resistents. Ara és un conreu gairebé exclusiu dels municipis de Calella, Sant Pol, Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta i Canet. A la meitat de la dècada dels vuitanta, la producció del Maresme representava el 75% de la catalana i gairebé el 50% de l’estatal. L’aparició de noves zones competidores a l’estat espanyol i la reducció de superfície conreada han fet que el maduixot del Maresme continui essent majoritari del total català, però que a nivell estatal sigui molt inferior a les taxes aconseguides anteriorment.

En floricultura destaca el conreu del clavell, de la rosa i els gladiols. Vilassar de Mar, i els municipis del seu entorn (Mataró, Vilassar de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres i Tiana) concentren més del 40% de la superfície catalana destinada a la floricultura. L’aparició de noves zones d’aquest conreu a València, Andalusia (sobretot Cadis) i Galícia han provocat un important descens en la venda de flor tallada del Maresme dins el mercat espanyol. L’obertura del Mercat de la Flor de Vilassar de Mar ha estat un pas endavant pel que fa a la comercialització.

La patata ha estat un dels productes tradicionalment capdavanters del Maresme. Comercialitzada des del segle XIX als mercats francesos, s’obrí pas cap al 1906 als mercats britànics, els quals acabarien absorbint després del 1932 gairebé la totalitat de la collita d’aquest tubercle. Es tractava d’una varietat primerenca, la defensa de la qual motivà l’any 1932 la denominació d’origen Mataró per a tota la comarca i zones limítrofs. Els principals centres productors d’aleshores eren Mataró i Vilassar de Mar, i la seva comercialització trobà un camí idoni a través dels sindicats de pagesos, que foren organitzats a diferents poblacions. Després del 1939 s’introduïren llavors de patata de cicle vegetatiu més llarg, a fi de treure’n més rendiment en pes. El 1944, un any de màxima producció, hom estimava que la collita de la patata al Baix Maresme era d’unes 43 000 tones, les quals anaven destinades al consum interior. Més tard (1954) es reprengué l’exportació al Regne Unit, però a partir de l’any 1960 va caure en una forta regressió, la qual cosa influí notablement en la disminució de les hectàrees destinades a la comarca a aquesta classe de conreu. En la darrera dècada del segle XX, la producció de patata al Maresme representava quasi un 10% del total català, xifra que situa la comarca en segon lloc comarcal, darrere d’Osona. La seva exportació ha minvat molt.

Finalment, el reconeixement que han obtingut els vins i caves amb denominació d’origen Alella ha permès el rellançament selectiu del conreu de la vinya, principalment a la zona d’Alella i rodalia (Tiana i Taià). Els vinyers s’estenen en pendents suaus de la Serralada Litoral que miren tant a llevant (a la mar) com a ponent, i que produeixen, per tant, vins de característiques diferents. La suma d’aquests dos vins proporciona la pecularitat pròpia dels vins blancs d’Alella. Entre els diferents vins cal mencionar els de la cooperativa d’Alella i el celler Parxet (1920).

En el camp de l’assistència tècnica, cal remarcar el funcionament a Cabrils de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), amb els departaments de tecnologia hortícola, genètica vegetal i protecció vegetal.

La ramaderia se centralitza a l’entorn de Tordera, tot i que la seva importància a la comarca és mínima i en recessió. Destaca la cria d’aviram i bestiar boví, seguit del porcí i l’oví.

La pesca

La tradició pesquera a la comarca és ben antiga, i fins i tot hi ha testimonis ibèrics d’aquesta activitat. Deixant de banda Mataró, que ja era oberta a les activitats marítimes des dels segles precedents, durant el segle XVIII ho feren la resta de poblacions de la comarca. Aquest nou vincle amb la mar arrencava potser de la fi de la centúria anterior, d’ací el creixement enregistrat pels verals o veïnats de mar a cadascuna. La pesca era comuna a totes elles, però la navegació era absorbida per Mataró. Amb motiu de l’aplicació pràctica de les ordinacions de matrícules de l’any 1752, aquest tros del Maresme quedà comprès dins la Província de Marina de Mataró, la qual comprenia tota la llenca de costa que va de Montgat a Tossa. La primera revista de matrícules que es coneix, de l’any 1754, permet d’enregistrar com a poblacions amb més nombre de matriculats les de Mataró, Vilassar de Mar, el Masnou, Arenys de Mar, Canet, Blanes i Calella. A final de segle s’havia produït una empenta en la importància marítima de les poblacions del Baix Maresme. La darrera revista (1799) ofereix les dades per subdelegacions: la més nombrosa era naturalment la de Mataró, pel pes demogràfic d’aquesta ciutat, a la qual també pertanyien Llavaneres i Caldes d’Estrac; a continuació venia la integrada per Vilassar i Premià; després la de Canet i Sant Pol, seguida per la de Calella i Pineda. La pesca tenia com a destinació el consum de les pròpies poblacions i també el de Barcelona, i cada any s’obtenien molts barrils de seitó. Però també s’anava a pescar a fora. Segons Caresmar, la gent del Masnou, Premià i Mataró pescaven amb palangre a les costes d’Andalusia; altres de Vilassar ho feien a les de Marsella. Precisament les entrades al port de Mataró del 1786 d’embarcacions de pescar procedents de Marsella, Narbona i Seta ens demostren que la meitat pertanyien a pescadors de Vilassar. També hi havia pescadors de Mataró que anaven a Liorna per pescar-hi i proveir de peix les poblacions de Toscana. Però allò que donava més profit als pescadors de la contrada eren les campanyes que realitzaven a l’Atlàntic andalús, a la desembocadura del Guadiana, a Monte Gordo i Ayamonte, on es traslladaven anualment per Sant Pere i en retornaven per la Pasqua de Resurrecció. Aquesta activitat comportà el fet que pescadors de Mataró i de la costa fundessin, a mitjan segle XVIII, la població de La Higuerita, actual Isla-Cristina (Huelva), de resultes del tràfic de la pesca i la salaó que feien en aquest paratge.

Al llarg del segle XX la pesca fou un activitat destacada, especialment en la darrera dècada, amb un volum de captures que multiplicava per més de tres les 800 t que s’obtenien al principi de la dècada del 1960. Els primers anys del segle XXI la pesca representava gairebé el 9% de les captures de Catalunya. Les confraries de pescadors són localitzades a Arenys de Mar, Sant Pol, Calella, Mataró, Pineda de Mar i Montgat. La flota pesquera del Maresme es concentra al port d’Arenys, el volum de captures del qual el situen en els primers llocs del sector pesquer català, encara que també es descarreguen algunes tones al port de Mataró. La comercialització es realitza directament a la llotja, on el peix es classifica, es pesa i es ven pel procediment tradicional de subhasta a la baixa.

La indústria i les fonts d’energia

El Maresme és una de les comarques més industrialitzades de Catalunya, malgrat que algunes crisis han provocat la pèrdua de llocs de treball i l’aparició de l’economia submergida. La comarca s’ha especialitzat sobretot en el sector tèxtil, bàsicament de gènere de punt, però també hi tenen relleu la fabricació de materials de construcció, la confecció tèxtil, la metal·lúrgia, la química, els cuirs i les arts gràfiques.

El sector secundari, amb més o menys proporció, és present gairebé a la totalitat dels municipis, però en cap cas no es tracta de grans complexos industrials, sinó més aviat petites i mitjanes empreses. Hi ha una forta concentració a l’entorn de Mataró. Altres localitats amb pes fabril són el Masnou, Montgat, Canet, Malgrat, Pineda i Arenys de Mar. Tot i la creació d’algunes zones industrials, com les establertes a Mataró, Malgrat, Argentona, Cabrera, Vilassar de Dalt i Dosrius, la poca disponibilitat de sòl apte per a la instal·lació de grans indústries ha fet que la comarca no hagi estat una zona receptiva dels trasllats de Barcelona, malgrat la seva proximitat a la capital.

L’activitat industrial té una llarga tradició a la comarca, especialment centrada en la ciutat de Mataró. Durant l’edat mitjana ja s’hi feia alguna activitat menestral, i al segle XVI, hi constaven fabricants de vidre i constructors naviliers, que aprofitaven la fusta dels boscos de Dosrius i Canyamars. Al final del segle XVII, la poca fiscalitat que hi havia a la vila, en comparació amb la de Barcelona, va afavorir un corrent d’immigració de menestrals de la Ciutat Comtal. Al segle XVIII, s’havien instal·lat a la ciutat indústries tèxtils que fabricaven vels de seda i gasa, teixits de cotó, indianes o estampats, mitges de seda i de cotó, veta, etc.; hi havia també menestrals del ferro i del foc, boters, adroguers, confiters, cerers, botiguers, comerciants, tots els quals constituïen un estament molt actiu a la població.

Durant el segle XVIII, l’elaboració de puntes de coixí era una ocupació molt estesa a tota la comarca, i cap a mitjan segle XIX, hom troba ja estesa la fabricació de teixits i filats de cotó a gairebé totes les localitats del Maresme. A Mataró aquesta indústria s’expandí principalment a partir del 1839, que es començà a emprar la força del vapor per a moure els enginys de les factories. Segons Madoz, existien fàbriques de teixits de cotó, o de telers disseminats, a totes les poblacions de la comarca, a algunes de les quals hi havia fins i tot filatura de la mateixa fibra i empreses que empraven la força del vapor. Mataró, el Masnou, Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Premià de Mar, Arenys de Mar, Canet, Malgrat i Calella eren les poblacions que més sobresortien en el ram tèxtil.

En la branca de les filatures de cotó, les fàbriques principals eren: Gispert i Cia (Malgrat) amb 2 596 fusos, Pau Roca i Cia (Canet) amb 1 200 fusos i la de Joan Puig i Cia (Arenys de Mar) amb 960 fusos; altres filatures d’importància eren situades als dos Vilassar. Els teixits de cotó es feien a 9 fàbriques de Canet, 4 d’Arenys, 4 de Calella, 3 de Malgrat, 10 de Vilassar de Mar, 18 de Vilassar de Dalt, 2 del Masnou i 2 de Premià. La confecció de mitges es feia a Calella (220 telers), a Arenys (200 telers), a Malgrat (108 telers), a Canet (86 telers) i a Sant Pol (10 telers); hom sap també, sense detalls precisos, que se’n feien a Vilassar i a Premià de Mar. El gros de la fabricació es concentrava a Mataró, on segons Madoz hi havia deu filatures, la més important de les quals era Busqueta i Cia, amb 6 960 fusos de filar. N’hi havia set accionades pel vapor, i més d’un miler de telers per a teixits a la plana, ultra dos-cents més per a la fabricació de lones. A la mateixa ciutat hi havia en funcionament un centenar i mig de telers de punt de mitja, per a la producció de gèneres interiors i exteriors i de mitges de seda i cotó. No cal dir que en diverses localitats de la contrada l’elaboració de les puntes de coixí prenia una gran activitat.

Altres indústries situades a l’Alt Maresme eren les del sector dels productes químics a Arenys de Mar, on hi havia 4 empreses de fabricació de vinagre, 2 de mini, una de cerussa o carbonat de plom, 2 d’àcid tartàric i 6 de verdet; alguns d’aquests productes es destinaven a les tres drassanes locals i el sobrant s’exportava. També cal destacar una fàbrica de taps de suro, 3 d’aiguardent, 2 adoberies, alguns obradors de terrissaires, i, a més a més, empreses menors de fabricació de vidre, de sabó, de barrets i d’àncores, i adoberies. A Canet hi havia fàbriques de química i aiguardent; a Sant Pol d’aiguardent; a Calella del mateix producte, i a més de química i de salats de peix; i a Arenys de Munt de galledes. Aquesta diversificació industrial no es donava al Baix Maresme. Madoz assenyala l’existència de molins fariners a Tiana, Alella, el Masnou, Cabrils, Cabrera, Argentona, Vilassar de Mar, Dosrius, Llavaneres, Caldes d’Estrac, Arenys de Mar i Tordera, moguts per la força hidràulica. El mateix autor assenyala la presència d’aigües minerals a Argentona i Cabrera, i consigna els banys d’aigües termals de Caldes d’Estrac pel bon crèdit de què gaudien. Un dels informadors de Madoz remarca també els pous de gel que hi havia a Canyamars per a l’abastament de Mataró. En la dècada del 1870, a Mataró començà a florir la indústria moderna del gènere de punt. Aquesta especialitat compensaria, en certa manera, la disminució de les empreses de filats i teixits que ja començava a fer-se notar a la població, i aniria adquirint cada vegada més desenvolupament fins al desastre del 1898, que comportà la pèrdua dels darrers mercats colonials (Cuba i les Filipines).

La indústria adquirí un creixement gradual des del principi del segle XX, dins el qual el tèxtil va esdevenir un sector fonamental. A Mataró, després de superada la crisi produïda al final del segle XIX per la pèrdua dels darrers mercats colonials, va revestir importància el subsector dels gèneres de punt, al mateix temps que continuà minvant el dels filats i teixits, talment que cap al 1910 només quedaven vuit fàbriques d’aquestes dues darreres especialitats, la major part de les quals acabarien tancant. En canvi, a les poblacions de més cap a ponent de la riera d’Argentona, la filatura i el teixit s’aguantaren millor, de manera que en aquest punt s’havia de produir una dicotomia en el mapa tèxtil del Maresme: la riera d’Argentona vindria a traçar durant molts anys una línia divisòria entre el gènere de punt i el teixit a la plana. La Primera Guerra Mundial i la postguerra consegüent representaren una estirada per a la indústria tèxtil, frenada després per la crisi dels anys trenta. Acabada la guerra civil de 1936-39, tot i la mancança de primeres matèries, augmentà el nombre de les empreses, bé que no pas les de grans dimensions. El sector tèxtil es concentrà a la petita indústria. El 1950 la major concentració de les de teixits de cotó i sedes era a Vilassar de Dalt (23 empreses), mentre que la de gèneres de punt es trobava a Mataró (137 empreses).

En canvi, la implantació d’indústries d’altres subsectors es produí sempre d’una manera minoritària al Maresme i no arribà mai a tenir el volum d’ocupació del tèxtil. L’any 1950 alguns d’aquests subsectors eren localitzats precisament en unes poblacions determinades. Així, la indústria química tenia preponderància a Premià de Mar, al Masnou, a Montgat, a Malgrat i a Tordera; la producció de ciment, vidre i ceràmica era molt important a Montgat. Mataró absorbeix el major nombre de treballadors de cadascuna d’aquestes branques, però a la comarca hi ha empreses ben destacades en els subsectors de la metal·lúrgia, la química, els productes farmacèutics, el vidre, la ceràmica i les arts gràfiques que contribueixen, juntament amb les del tèxtil i indústries subsidiàries (tints i acabats, tallers de maquinària, d’estampació, capseria, fils de cosir, etc.), a remarcar-ne el caràcter industrial. La crisi de la dècada del 1970 i el començament del 1980 va sotragar també tota aquesta estructura industrial. Les primeres empreses afectades foren les del sector de la construcció de maquinària per a gèneres de punt (principalment, telers circulars de gran diàmetre) que s’havien obert, tanmateix, un mercat a l’exterior, la majoria de les quals acabaren desapareixent. El tèxtil també experimentà pèrdues sensibles, amb el consegüent augment de l’atur.

Els darrers anys del segle XX es produí una nova etapa de floriment econòmic, i les inversions es multiplicaren a les diferents branques de la producció, tot i que el tèxtil n’és el sector clau. Actualment la indústria tèxtil ocupa a més de la meitat dels obrers industrials del Maresme. Un bon indicador de la seva rellevància és el fet que, pel que fa al gènere de punt, la comarca representa el 60% de la producció de l’estat. Mataró és la més important, seguida a molta distància pel Masnou, Premià de Mar, Vilassar de Dalt, Canet i Tordera. Certament, els teixits tenen una localització ben diferenciada: mentre que a Mataró i les poblacions del seu entorn predomina el punt (fabricació de mitges, mitjons, i peces de roba interior i exterior), a les localitats de més cap a ponent és més important el tissatge. Arenys de Munt té una important tradició tèxtil, especialitzada en la fabricació de tovalloles. La crisi dels anys setanta comportà la reconversió del sector i es tancaren moltes fàbriques. Algunes de les grans empreses s’instal·laren fora de la comarca, primer en els municipis rurals de la zona de Girona, i posteriorment en altres regions i països, principalment al nord d’Àfrica. L’activitat comercial i la direcció de les empreses continua, però, ubicada al Maresme. Com a annexos de la indústria tèxtil es troben els tints i els blanqueigs, els tallers d’estampats, les empreses dels manipulats del paper i del cartó, i les de construcció i reparació de maquinària. En aquesta darrera, la construcció de telers circulars de gran diàmetre i altres màquines per a teixits de punt constituïa un sector important de l’exportació, fins que a causa de la crisi dels anys setanta gairebé totes les empreses d’aquest ram tancaren.

Pel que fa a la indústria química, amb fàbriques pertanyents a grups multinacionals, destaquen els Laboratoris Cusí, del Masnou, dedicats a la indústria farmacèutica. D’altra banda, la comarca ocupa moltes persones en sectors industrials minoritaris, com ara el vidre, la ceràmica o la fusta, entre d’altres. A Arenys de Mar hi ha unes drassanes.

El sector de la construcció és igualment destacat. El boom constructiu s’inicià en la dècada de 1960-70, i Mataró, Premià de Mar i el Masnou foren les subministradores principals de mà d’obra per a aquest sector. L’arquitectura de tipus extensiu fou abandonada i al seu lloc proliferaren els grans blocs d’estatges, els quals donaren un aspecte nou al paisatge urbà del Maresme, cada vegada més densificat, sobretot a la façana marítima, des de Montgat fins a Caldes d’Estrac. Les mateixes necessitats aconsellaren els successius eixamplaments de la carretera N-II, fet que produí la pèrdua d’espais públics a diverses localitats del seu traçat, cosa que agreujà la pèrdua que ja s’havia produït al segle XIX amb motiu de la instal·lació de la via fèrria. Després d’un període de crisi, cap al 1987 tornà a ressorgir l’activitat constructiva. De fet, el Maresme és d’antic una zona d’atracció per a la implantació de segones residències. Així, Argentona, Alella, Taià, Caldes d’Estrac meresqueren la preferència dels estiuejants del principi del segle XX i s’hi aixecaren torres i xalets més o menys connectats amb el nucli tradicional de les poblacions. Més ençà, la congestió de la capital, d’una banda, i la millora dels mitjans de desplaçament i de la xarxa viària, de l’altra, donaren lloc a la proliferació d’urbanitzacions a tota la contrada i a la parcel·lació dels boscos.

El comerç

L’ocupació terciària al Maresme és important i en procés de creixement. El subsector principal és el del comerç seguit de l’hoteleria, que és on el creixement de les ocupacions és més significatiu, juntament amb la sanitat i l’educació. El motiu de l’èxit del sector de serveis ha estat l’augment de les segones residències i posteriorment la fixació de la primera residència de molts barcelonins. Així, la demanda de serveis personals (restaurants, reparacions, personal domèstic, comerç, etc.) ha motivat el revifament del sector, també afectat per la crisi de la dècada del 1970.

A la dècada dels vuitanta es manifestà una recuperació espectacular del comerç: les botigues es modernitzaren i a Cabrera de Mar s’instal·là l’hipermercat Pryca (actual Carrefour), l’any 1980, un dels primers de l’estat espanyol. Posteriorment s’han obert algunes altres superfícies comercials, com el Mataró Park, galeries comercials i comerços franquiciats, al mateix temps que des dels ajuntaments s’ha volgut revitalitzar el comerç als centres urbans. Mataró ha estat un dels més beneficiats, i s’ha tornat a convertir en el centre de les compres de la comarca, però en menor grau per a les poblacions del Baix Maresme, que són atretes per Barcelona i l’àrea comercial de Montigalà (Badalona). Tot i la concentració a les ciutats més grans, les poblacions costaneres com Calella, Malgrat, Vilassar de Mar i d’altres també s’han dotat de nombroses activitats comercials. Per activitats, el comerç al detall inclou principalment l’alimentació (que és el més dinàmic), l’equipament personal, l’equipament per a la llar, la higiene i sanitat, la cultura i lleure, i els vehicles i la maquinària.

La tradició comercial de la comarca té els seus orígens a mitjan segle XV, època en què Mataró era el lloc més important de la costa catalana per a l’embarcament de productes forestals amb destinació a Barcelona. Al seu costat també consten Llavaneres, Vilassar, Argentona, Cabrera i Caldes d’Estrac; tots plegats, amb Mataró, representaven aproximadament la tercera part de la llenya embarcada anualment cap a la capital catalana. Als segles següents l’activitat comercial marítima de Mataró continuà creixent, a mans més d’una vegada de comerciants francesos i genovesos que se servien de la platja mataronina quan trobaven dificultats a Barcelona o a causa dels excessius drets que gravitaven sobre el comerç a la capital catalana.

Poc després de la primera alliberació parcial de comerç amb les Índies (1765), ja hi havia força patrons de Mataró en la navegació directa entre Barcelona i Amèrica, i amb ells figuraven també pilots, sobrecàrrecs mariners, enrolats dins aquesta nova etapa històrica del comerç colonial català. Cal remarcar també que a la platja mataronina es feia un tràfic costaner, amb ramificacions al sud de França (Marsella) i nord d’Itàlia (Gènova), al servei no solament del consum local sinó també del trànsit cap a l’interior del país, i fins i tot cap a altres contrades del regne. A Mataró mateix hi havia instal·lada una drassana per a la construcció naval, i hi funcionava també una escola de pilotatge, inaugurada l’any 1781; deu anys més tard aquesta escola fou agregada a la d’Arenys de Mar, però a la fi de segle retornà a Mataró. Una fita important en aquest abocament vers la mar dels pobles del Maresme fou la creació de l’Escola Nàutica d’Arenys de Mar o Estudi dels Pilots, que va iniciar la seva actuació l’any 1779 sota la direcció del seu fundador, el pilot Josep Baralt i Torres.

La guerra entre Espanya i Anglaterra, iniciada el 1796, tallà les comunicacions atlàntiques, amb la consegüent crisi comercial que se’n derivà. La pau d’Amiens (1802) fou aprofitada per comerciants barcelonins i de la mateixa comarca refugiats a Mataró per a mantenir-hi alguna activitat, i fins i tot per a muntar-hi un precari gir comercial amb Amèrica, mitjançant circuits indirectes, és a dir, confiant els gèneres a patrons de barca per a portar-los fins a Tarragona o a Cadis per a ser reembarcats sobre navilis de la ruta atlàntica. En això trobaren col·laboració dels patrons i mariners de Mataró, Vilassar, el Masnou i Premià, des de les platges de les quals poblacions es feien les trameses. Gràcies també al mateix mecanisme es pogueren efectuar reexpedicions des de Cadis de l’argent mexicà consignat a comerciants residents a Catalunya, cosa que produí una injecció estimable en el circuit econòmic. Cal dir també que des de les platges del Maresme es practicà el transport de contraban durant els anys 1811 i 1812, i potser en altres, de gèneres i queviures amb destinació a la Barcelona captiva malgrat haver estat prohibit l’abastament de la capital del Principat per les disposicions de les autoritats resistents, sota sancions als contraventors.

L’augment del comerç o la represa de les relacions comercials entre Espanya i les repúbliques del Riu de la Plata, que s’originà després de l’ocupació napoleònica i la guerra de Secessió americana, féu que el període 1830-75 fos el més florent de la marina velera de construcció catalana. La contribució dels pobles del Maresme a la marina noucentista fou important, i quedà concretada a les poblacions del Masnou, Vilassar de Mar i Arenys de Mar. El Masnou sobresortí de la resta dels pobles comarcals i de totes les poblacions marineres de Catalunya; cal tenir present que el 1846 tenia matriculades més de cent embarcacions de primera classe que feien la carrera d’Amèrica o la navegació d’altura, ultra altres naus per al cabotatge costaner. Vilassar de Mar era la següent en importància: així, el 1846 tenia 15 naus matriculades per a la navegació d’Amèrica i unes vint per al cabotatge. Deu anys després, segons Balaguer, només posseïa de vuit a deu vaixells de cabotatge, però també diu que a Barcelona i als altres ports n’hi havia d’inscrits uns quaranta que pertanyien a l’esmentada població i que generalment es dedicaven a la carrera d’Amèrica. El 1876 hi fou inaugurada, fins i tot, una escola de nàutica a càrrec de Joan Monjo i Pons. A les mestrances de Vilassar es construïren alguns velers de capacitat mitjana i una gran munió de barques de pescar. Cal esmentar també l’existència d’una almadrava a la mateixa població. A Arenys de Mar, durant tota la primera meitat del segle XIX va continuar funcionant a ple rendiment l’Escola Nàutica o Estudi dels Pilots, fundada el 1779, malgrat les lluites polítiques i la rivalitat amb Mataró. Les drassanes d’Arenys de Mar conegueren un bon increment entre els anys 1816 i 1840, gràcies als constructors Pere Màrtir Pica, Jaume i Pelegrí Jaurés, Pau Ferrer, Salvador Busquets i altres, que construïren barques de tràfic, de mitjana i també alguns notables bergantins, com l’”Ebro”, de 145 tones, o l’”Adolfo”, de 212. Després del 1840 les activitats constructores continuaren a un ritme més reduït, però del taller de S. Busquets sortiren encara unes fragates tan notables com la “Matanza” (1848) de 452 tones, la “Maypo” (1849), de 482 tones, i el bergantí “Destino” (1853), de 590 tones. De l’embarcador o platja d’Arenys s’exportava vi, llenya, carbó, rodells de fusta, bótes, fusta i altres productes de l’interior del país, especialment ceràmica de Breda. Tot i no tenir port, la punta d’Arenys oferia bones condicions per a l’embarcament, per això hi havia a la població una duana per al comerç amb l’estranger que el 1843 va enregistrar una entrada de 235 vaixells amb càrrega i una sortida de 406, i el 1844 una entrada de 744 i una sortida de 783.

A les altres localitats de la comarca la vida marítima no era tan intensa. Quant a Mataró, al segle XIX no rebrotà l’empenta que havia tingut, pel que fa al ram de mar, al segle anterior. També tingué una escola de nàutica, oberta el 1829, que funcionà fins a mitjan segle. Les mestrances de Mataró només sobresortiren durant el període 1850-59, en què es trobaren sota la direcció d’un mestre d’aixa vilassanenc, Francesc Sagarra, el qual hi realitzà la construcció de velers de gran tonatge i de característiques modernes, com els clípers; a això també contribuïren altres factors com la prolongació, l’any 1857, de la via fèrria fins a Arenys de Mar, que constituí un destorb per a la construcció naviliera, pels espais que ocuparen les instal·lacions ferroviàries, malgrat la defensa que es féu dels interessos marítims i de la modificació del primitiu projecte del traçat de la línia, que permeté de respectar encara una bona part de la platja. La vila de Canet, que al segle XVIII havia tingut unes 80 embarcacions per a la carrera d’Amèrica, quedà pràcticament sense drassana a partir de la guerra napoleònica. El 1848 s’hi instal·laren Marià Jaurés, i Baltasar i Gaspar Ferrer, que construïren fragates de fins a 840 tones i algun bergantí, com l’”Hernán Cortés” (1856), de 300 tones. A Sant Pol de Mar, vila de pescadors, hi havia només alguns constructors de barques de pescar. Els seus pescadors tenien fama de ser els millors de la contrada i en les seves sortides arribaven fins a les costes del sud de França i les d’Andalusia. A Calella, vila de clara vocació de comerç amb Amèrica, hi hagué una discreta tasca de construcció de barques de pesca i algun bergantí abans del 1830, però la seva producció un xic notable és a partir del 1854, amb Antoni Amargós i Jaume Turró, els quals construïren bergantins i pollacres de 260 a 290 tones. Aquests constructors s’establiren a la vila gràcies a un acord que féu amb ells l’ajuntament i al suport econòmic de gent de Calella que tenia negocis amb Cuba i d’altres que residien fora de la vila, però que hi mantenien bones relacions. A més de la construcció de grans vaixells feren moltes barques de pescar, cosa que serví per a animar aquesta activitat a les seves platges. Finalment resta la vila marinera de Malgrat, que no tingué gaire activitat constructiva; només es destacà la dinastia de mestres d’aixa dels Turró (Joan, Pau, Ciril i Jaume), constructors de barques de pescar i de tràfic i d’alguns petits velers, com el “Centinela” (1836), de 153 tones, o el “Cienfuegos” (1845), de 113 tones.

Els serveis

Pel que fa als serveis financers, la comarca ha disposat d’una institució pròpia des del 1863, any en què s’inaugurà a Mataró la Caixa d’Estalvis de Mataró, avui Caixa d’Estalvis Laietana.

En sanitat, l’assistència primària satisfà la major part de la demanda. Hi ha centres d’atenció primària a Arenys de Mar, Argentona, Calella, Canet, Malgrat, el Masnou, Mataró, Pineda, Premià de Mar, Tordera, Vilassar de Dalt i Vilassar de Mar. La resta de municipis, excepte Òrrius, disposen de consultori mèdic. L’assistència hospitalària de la comarca disposa de centres de caràcter general, com l’Hospital de Mataró, i l’Hospital de Sant Jaume de Calella, i especialitzats, com geriàtrics i centres terapèutics i de rehabilitació.

En el camp de l’ensenyament, la comarca és ben dotada. Tots els municipis disposen de centres, públics o privats, per a impartir educació infantil i primària. A més és possible cursar estudis de secundària i batxillerat a Alella, Arenys de Mar, Arenys de Munt, Argentona, Calella, Canet, Malgrat, el Masnou, Mataró, Montgat, Pineda, Premià de Dalt, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Tordera, Vilassar de Dalt i Vilassar de Mar. Mataró és on hi ha el major nombre de centres educatius, encara que també destaca una forta concentració a Premià de Mar, el Masnou i Malgrat. També s’imparteix formació professional (branques de delineació, sanitat, electricitat, electrònica, administració, automoció, mecànica, turisme, etc.), tant de grau mitjà com superior, en centres d’Arenys de Mar, Calella, Canet, Malgrat, Mataró, Montgat, Pineda, Premià de Mar i Tordera. Cal esmentar per la seva tradició i especialització l’Escola d’Enginyeria Tècnica de Teixits de Punt de Canet. A nivell universitari, la comarca disposa de l’Escola Politècnica de Mataró (1982), centre adscrit a la Universitat Politècnica de Catalunya i on s’imparteixen estudis d’enginyeria tècnica industrial, informàtica i enginyeria tècnica de telecomunicacions; l’Escola d’Estudis Empresarials del Maresme (1994), adscrit a la Universitat Pompeu Fabra; i dos centres d’ensenyament universitari especialitzats en turisme i hosteleria a Mataró i a Sant Pol de Mar. Finalment, a la comarca hi ha diversos centres d’educació especial i d’ensenyament de música i dansa.

Al Maresme s’hi celebren fires que cal remarcar: la Fira de l’Arbre, la Planta, la Flor i el Jardí (1979) i la Fira de Sant Ponç (1981), a Mataró; la Fira del Ram (1929), a Tordera; i la Fira de Calella i l’Alt Maresme (1981), a Calella. A més, s’han creat noves fires que tenen com a temàtica els oficis artesanals, a Mataró, Montgat i Malgrat; la producció i comercialització de maduixes, a Sant Iscle de Vallalta i Sant Cebrià de Vallalta; o els productes naturals i de tardor, a Sant Cebrià, Mataró, Sant Iscle i Cabrils.

La comarca disposa d’un gran nombre d’instal·lacions esportives, algunes de les quals, com ara ports esportius i camps de golf, tenen una marcada importància en el desenvolupament turístic del Maresme.

El turisme

La zona turística per excel·lència és l’Alt Maresme, que per la seva bellesa i el seu clima és un centre capdavanter d’estiueig. Inicialment es va originar a Caldes d’Estrac, ja al segle XIX, i va seguir per poblacions del Baix Maresme, com ara el Masnou, Tiana i Argentona, més properes al nucli barceloní. El boom turístic es va iniciar a la meitat del decenni dels cinquanta a Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Arenys de Mar, on la construcció del port va servir per a atreure estiuejants vinculats a la pràctica dels esports nàutics. L’èxit de les activitats marines va dur a la construcció posterior dels ports del Balís (Sant Andreu de Llavaneres), de Premià de Mar, del Masnou, d’Arenys de Mar i de Mataró. La comarca disposa, però, d’altres interessants ofertes de lleure, com el camp de golf de Sant Andreu de Llavaneres, el pitch & putt de Sant Cebrià, el camp de par tres de Sant Vicenç de Montalt, i els parcs aquàtics d’Illa Fantasia (Vilassar de Dalt) i Marineland (Palafolls).

La comarca s’ha omplert de segones residències (xalets i apartaments d’estiueig), que sovint han degradat el paisatge i l’antiga estructura de les poblacions. A l’Alt Maresme, que concentra més del 50% de l’oferta, les segones residències són principalment apartaments que són llogats durants els mesos d’estiu i, per tant, constitueixen un complement de l’oferta hotelera existent. Per contra, al Baix Maresme i l’entorn mataroní, els habitatges són utilitzats pels seus propietaris al llarg de l’any (caps de setmana, ponts, mesos d’estius, etc.). La importància del mercat de segones residències va afavorir les grans empreses i l’activitat constructiva entre el 1955 i el 1975, i aquest any, arran de la crisi econòmica general, va davallar molt. D’ençà de l’any 1986 el creixement ha estat gairebé geomètric; ha superat l’etapa d’atonia constructiva i ha entrat en un procés especulatiu creixent.

L’inici del desenvolupament de l’oferta hotelera es va localitzar a Calella al començament de la dècada del 1960, paral·lelament al boom turístic que va esclatar. Es començaren a construir hotels de major capacitat fora del nucli urbà, i la densificació progressiva obligà a construir-ne en altres municipis amb platges i franja costanera plana i sense urbanitzar com ara Pineda, Malgrat i, posteriorment, Santa Susanna. Per aquesta raó, l’oferta hotelera es concentra en aquests municipis de l’Alt Maresme (quasi un 95% de la capacitat hotelera total de la comarca). Des del 1970, només Calella, Malgrat i Santa Susanna han incrementat la seva capacitat hotelera, mentre que la resta de municipis han patit un descens en el nombre de places hoteleres, excepte Mataró, on aproximadament s’han mantingut. El 2002, la comarca era la tercera de Catalunya en nombre de places hoteleres. Per tipologies, el Maresme disposa d’una oferta hotelera dirigida majoritàriament a un turisme de sol i platja, encara que també hi ha una hoteleria de negocis i de tipus familiar.

Pel que fa als càmpings, la comarca ha estat una de les pioneres de l’estat espanyol i durant la dècada del 1950 ja es començaren a implantar a la zona de Calella. Actualment, Malgrat és el municipi que concentra una major capacitat d’acampada, seguit pels termes de Pineda, Santa Susanna, Canet i Calella.

Aquesta àmplia oferta turística fa que durant els mesos d’estiu gairebé es dupliqui la població de la comarca, tot i que en alguns municipis arriba quasi a quaduplicar-se, com a Caldes d’Estrac. També experimenten forts creixements Pineda, Sant Pol, Malgrat, Calella o Santa Susanna. Aquesta gran població flotant representa una important font d’ingressos per a les botigues i altres establiments turístics, i és un motor dinamitzador de l’economia comarcal.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

La premsa local, amb una llarga tradició històrica iniciada tot just començar el segle XIX, està ben representada, i gairebé a cada població hi ha un butlletí informatiu o revista mensual. El 1856 aparegué a Mataró la primera publicació periòdica, la “Revista Mataronesa”, de poca duració, i tot seguit foren moltes altres les que s’hi editaren, sobretot setmanaris, que responien a interessos de partits polítics o de societats i amb una vida relativament efímera: “La Calàndria de la Costa” (Vilassar de Mar, 1879), “El Semanario de Mataró” (1883-95), “El Liberal” (1883-1923), “Nuevo Ideal” (1883-1919), “Diario de Mataró y su Comarca” (1895-1919), “Fides” (Vilassar de Mar, 1909), “Noes” (Vilassar de Mar, 1916), “Diari de Mataró” (1923-36), “Pensament Marià” (1920-36), “L’Ona” (Vilassar de Mar, 1926-27) i “Llibertat (1936-39). Més endavant sortí “Diario de Mataró”, transformat poc després en “Hoja Oficial” i a continuació en “Mataró” (1940), que només era bisetmanal o trisetmanal, amb alguna llacuna i diferents redaccions fins el 1977. Altres han estat “Alella” (Alella, 1960), “Arenys/Vida Parroquial” (Arenys de Mar, 1944), “Estela” (Calella, 1946), “Som-hi” (Malgrat de Mar, 1977), “Crónica de Mataró” (1977), trisetmanal, i “El Maresme” (1969-70, reaparegut el 1977 fins el 1984), setmanal. Des de l’any 1995 es publica diàriament “El Punt” (Edició Maresme), amb informació comarcal. Molts municipis tenen emissores de ràdio municipal, com Ràdio Mataró (1977) i Ràdio Malgrat (1980), i algunes, de televisió; sobresurt TV Mataró, que té un funcionament regular des de l’any 1986 i emet diàriament reportatges, noticiaris, etc.

El món de l’activitat cultural i esportiva és protagonitzat per associacions de tota mena que, en general, tenen una vida força activa. Entre les més antigues, que es crearen des de la meitat del segle XIX fins a les primeres dècades del segle XX, destaquen l’Ateneu Arenyenc, d’Arenys de Mar; l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, l’Ateneu Mataroní, l’Ateneu de la Classe Obrera, el Círcol Catòlic d’Obrers, l’Escola Municipal d’Arts i Oficis i l’Associació Artístico-Arqueològica Mataronesa, de Mataró; el Centre Moral, d’Arenys de Munt; la Societat la Concòrdia, de Cabrils; la cooperativa de consumidors L’Amistat, de Calella; el Centre Coral Unió Masnouenca dita després La Calàndria, el Casinet, la Nova Unió Masnouenca, el Casino i el Club Nàutic, del Masnou; La Barretina, de Malgrat; el Centre Cultural Recreatiu, de Pineda; la Societat Cultural Sant Jaume, de Premià de Dalt; el Centre Cultural i d’Esbarjo, de Sant Pol; la Flor de la Palma, de Taià; o el Casal del Poble, antic Casino de Tiana. Els darrers anys, s’han anat formant grups d’estudis històrics al voltant d’algun museu local o entitat ciutadana.

El Maresme disposa d’una àmplia oferta museística, tant municipal com privada, que mostra els diferents aspectes de la història, societat i etnologia de la comarca. D’aquests destaquen el Museu de Mataró, el Museu Marès de la Punta d’Arenys de Mar, el Museu Municipal de Nàutica del Masnou, la Masia Museu Can Magarola d’Alella, el Museu Arxiu de Calella, el Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt i el Museu de la Marina de Vilassar de Mar. A més, hi ha algunes pinacoteques i museus de temàtiques ben diverses, com el Museu de Sant Pol, el Museu del Càntir d’Argentona, el Museu Mollfulleda de Mineralogia d’Arenys de Mar, la Casa Museu de Domènech i Montaner de Canet de Mar, el Museu de la Caça i les Armes de Can Botey (Premià de Dalt), el Museu de la Farmàcia i Medicina del Masnou, el Museu de la Caça de Premià de Mar, el Museu del Pessebre a Sant Vicenç de Montalt, la Fundació Pública Municipal Joan Josep Tharrats d’Art Gràfic de Pineda de Mar, el Museu Enric Monjo de Vilassar de Mar, el Museu Etnològic de Palafolls.

Moltes poblacions tenen biblioteques municipals i privades. La biblioteca més destacada és la de la Caixa d’Estalvis Laietana, a Mataró, amb un fons de 90 000 volums; té una sucursal a Argentona. També són notables les biblioteques d’Arenys de Mar, de Canet i de Montgat. Pel que fa als arxius, a cada localitat l’ajuntament té l’arxiu històric de la seva població, i a les parròquies es guarda la documentació des del segle XV o XVI. Per la riquesa dels seus fons destaquen l’Arxiu Municipal de Calella, l’Arxiu “Fidel Fita” d’Arenys de Mar i l’Arxiu Històric Comarcal, situat a l’edifici de can Palauet.

El folklore

Al Maresme es fan nombrosos aplecs al llarg de l’any. Els més destacats són el del Corredor, al terme de Dosrius, que té lloc el Dilluns de Pasqua, i el de Sant Ponç a Tordera. Altres municipis on es fan aplecs són Argentona, Canet, Dosrius, Mataró, Palafolls, Pineda, Premià de Dalt, Santa Susanna i Tiana. Se celebra, a més, l’Aplec de la Sardana de Calella i l’Alt Maresme, el primer diumenge de juny des del 1926; és el més antic de Catalunya.

També es commemoren moltes festes lligades al cicle cristià i a tradicions ancestrals. N’hi ha que han anat perdent la seva antiga importància o bé han desaparegut, com la festa del Corpus, en la qual a Argentona els carrers es vestien de catifes de flors, i la del Dijous Gras, en què hom anava fora ciutat a menjar truita i botifarra; des de fa alguns anys, les catifes de flors es realitzen el primer diumenge de juny, en l’anomenada festa de la Flor.

Altres celebracions del Maresme són la festa dels Tres Tombs, el dia de Sant Antoni Abat, a diferents localitats de la comarca com ara Mataró, Canet, Malgrat, Argentona, Vilassar de Dalt, Tiana i Arenys de Munt; la festa de Sant Simó, a l’ermita d’aquest sant a Mataró, amb els sabres de brioix i les festes de carrer, d’origen vuitcentista i ara recuperades; les festes de la Mare de Déu Fumadora i de Sant Roc d’Arenys de Mar, on es balla la dansa d’Arenys; la festa major de Sant Martí d’Arenys de Munt, on es fa la mostra del plat típic de la localitat, el Relleno; la festa major de la Minerva, a Calella; la festa major d’hivern de Sant Pol, amb el ball de les almorratxes; el ball de l’espolsada durant el Carnaval de Premià de Dalt; la festa major de Sant Cristòfol de Premià de Mar, convertida en una festa temàtica que rememora les històries de pirates del segle XVII; i la festa del Carme, amb processó marítima a Arenys de Mar o la Sardinada a Montgat.

Altres actes festius que han esdevingut notables són: la festa del Càntir (Argentona), on cada any es fabrica un model diferent de càntir per posar-lo a la venda i se celebra la Fira Internacional de Ceràmica i Terrissa; la Festa de la Verema d’Alella, on un porró i un plat són els objectes que recorden cadascuna de les edicions; l’Exposició Concurs de Roses de Catalunya (Calella), que es fa des del 1967, i la Fira d’Art (Sant Pol de Mar).

Finalment, a la comarca també tenen lloc diversos festivals, com el de teatre còmic “Ple de riure”, al Masnou, o el de jazz de Sant Pol de Mar.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

El poblament del Baix Maresme és molt antic. Deixant de banda les troballes soltes, superficials, que poden ser atribuïdes a temps anteriors al neolític, en aquest darrer període el material ja ha aparegut en forma d’estació. En són una mostra els sepulcres de fossa excavats a Vilassar de Dalt, Canyamars i Mataró. De l’eneolític han estat trobats abundants vestigis a Alella (fossa de Can Cues) i a Vilassar de Dalt (coves d’en Pau i de la Granota). En aquest municipi també és remarcable el dolmen conegut per la Roca d’en Toni. La primera edat del ferro és representada principalment per uns vasos hallstàttics trobats al paratge de l’Estrada (Argentona). Les restes més abundoses de poblament primitiu a tota la contrada corresponen als anomenats poblats ibèrics, a vegades simplement lloc d’habitació, i d’altres autèntiques poblacions ben estructurades. Hom n’ha descobert, entre d’altres, a Burriac (Cabrera) —un dels nuclis ibèrics més grans de Catalunya i el principal del Maresme que s’havia instal·lat en començar el segle VI aC—, Séllecs, el Far, Premià de Dalt (la Cadira del Bisbe), Vilassar de Dalt, Cabrils, Cabrera, Argentona, Òrrius, Canyamars, Mataró, Arenys de Mar (Torre dels Encantats), en els setis dels castells de Montpalau i Palafolls, sobre Tordera. Els ibers tenien una economia agrària, bàsicament cerealista; entre les restes dels poblats es troben moles i sitges de magatzem i forns de pa. També tenien cultius de vinya, d’horta i d’olivera, i es dedicaven a la ramaderia, la caça de conills, senglars i cérvols, i a la pesca, ja que s’han trobat hams de bronze. Com a feines artesanals complementàries destacaven la fosa i la forja de plom, coure i ferro, el teixit del cànem i la llana, i l’elaboració de ceràmica domèstica. També s’han trobat forns a moltes vil·les i terrisseria d’àmfores a Santa Cecília i a Premià de Dalt. Estaven ben integrats en els circuits comercials del moment i tenien tractes amb vaixells itàlics, púnics, fenicis, i emporitans, als quals compraven oli, vi i peix, i els venien cereals, vi, fusta i bestiar.

L’ocupació militar romana de la Península Ibèrica a partir del 218 aC dugué sovint a expedicions de pacificació. Molts soldats llicenciats es quedaven al país perquè els donaven un tros de terra. Alguns s’instal·laren al Maresme i començaren a bastir vil·les, l’explotació agrícola romana per excel·lència, que tenia com a fi el conreu intensiu de la terra, al voltant de la producció de la vinya, l’olivera, la fruita, la ramaderia, etc. També hi treballaven artesans que feien àmfores (hom coneix 10 forns annexos a vil·les), rajoles, teixits, vidre, treballs d’os i ferro, etc. Al Maresme la vil·la va ser molt important; els arqueòlegs n’han detectat restes de 264 (69 segures i 195 probables). Destaquen la vil·la de Can Sant-romà (Tiana), la de Torre Llauder (Mataró), les de Ca N’Aiguaviva i Can Catà de Dalt (Arenys de Munt) i la del castell de Santa Florentina (Canet de Mar). També es coneix la denominació d’altres vil·les que són l’origen de pobles actuals: Azari (Vilassar), Praemiliano (Premià), Agellum (Agell), Taiano (Taià), Palatiolo (Palafolls), etc. La xarxa de vil·les es començà a formar al segle II aC, la qual configurà el sistema organitzatiu romà, que s’afermà cap a l’any 100 aC amb el naixement dels nuclis urbans de Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró).

Al nucli antic i als afores de Mataró s’han fet nombroses troballes romanes: les vil·les de Can Rafard i Can Xammar, desaparegudes, la de Can Llauder, els mosaics descoberts a la Plaça Gran, les àrees dedicades a les divinitats paganes que de temps immemorial romanien prop de l’església parroquial, columnes, làpides, frisos, testes de marbre i enterraments. El segle II va ser l’època de plenitud del món romà al Maresme. A partir d’aleshores es va produir una lenta decadència. Al segle III desaparegueren algunes vil·les i començà un procés de concentració dels nuclis rurals a causa de la inestabilitat econòmica i social, la vida urbana entrà en crisi i el món del romà tardà evolucionà cap al món medieval. La fi de la ciutat d’Iluro es va produir cap als segles V-VII.

La cristianització deixà també les seves restes: sepultures paleocristianes a l’entorn de la parròquia de Santa Maria de Mataró, la planta d’una petita basílica de la mateixa època adaptada en una construcció de la vil·la de Can Llauder, i els vestigis més antics d’algunes ermites de la contrada, que d’alguna manera representen un nexe entre els segles de la romanització i els segles de l’alta edat mitjana. També sembla que cal considerar d’època baix-romana o molt alt-medieval l’edificació que hi ha sota l’església del monestir de Sant Pol, una notable cambra que revela que el lloc passà a ser un establiment religiós en èpoques que escapen a la documentació escrita.

L’edat mitjana

La transició de l’època romana a l’any mil fou plena de convulsions, enmig d’una gran desorganització política i social. Malgrat tot, hi continuà el poblament, ja que d’alguna manera les vil·les romanes i visigòtiques van anar perdurant, i els jaciments dels segles XII i XIII s’hi relacionen.

La documentació més antiga sobre els llocs de poblament de la comarca es remunta als segles X i XI, i presenta l’establiment humà a mig pendent de la serralada, lluny de la mar, contràriament al que havia esdevingut a l’etapa anterior (tres segles més tard començaran a néixer veïnats marítims: Pineda al segle XIII, Arenys de Mar, Calella, Canet i Malgrat al segle XIV). Per raons de defensa, i com a índex de la bonança relativa dels temps, es formaren progressivament els nuclis urbans, al voltant de l’església del terme. La sagrera era lloc d’atracció, ja que trenta passos al seu entorn eren respectats com a zona de pau, i al seu redós prenien forma el mercat i els primers carrers. Els nuclis primers citats són el de Civitas fracta (Mataró), on hi havia el forn de pa, l’hostal, el pou d’aigua i la ferreria, Alella, Tiana, Taià, Premià, Vilassar, Argentona, Dosrius, Cabrera, Cabrils, Òrrius, Sant Andreu de Llavaneres, Arenys, Sant Iscle, Sant Cebrià, Palafolls i Tordera. Naturalment no es tractava de nuclis de població homogenis, sinó més aviat d’uns conjunts agrícoles formats per masies més o menys disseminades, i en tot cas unides en una mena de petit burg al voltant d’una església cristiana. Igualment les ermites o esglesioles més antigues (segle IX) de la comarca confirmen la tendència a la instal·lació humana allunyada de la costa. N’hi havia moltes bastides sobre antigues vil·les romanes, aprofitant el poblament, i, segurament, elements constructius. Les ermites construïdes al segle XI són molt més nombroses, fet que denota que es produí un establiment més important en el territori i un ambient més favorable a la població i l’economia. Al segle XII la tendència fundacional fou menor; tot i així, se’n bastiren en llocs abans inexistents i en poblacions ja establertes. Moltes d’aquestes esglesioles avui són en ruïnes, han desaparegut o es conserven molt desfigurades per reformes posteriors.

Les primeres parròquies del Maresme són les de Santa Maria de Civitas fracta (Mataró), Premià i Alella, totes tres del segle X; Vilassar i Tiana són del segle XI; i Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt del segle XII; posteriorment es van anar establint les altres. Tenien unes demarcacions que anaven de la muntanya perpendicularment a la mar, seguint la direcció de les rieres i els torrents. Només quedaven fora d’aquesta disposició Òrrius i Dosrius, perquè s’havien format en unes valls de més cap a l’interior de la serralada. En l’àmbit de la societat medieval la parròquia tenia un paper fonamental en el procés de transformació de l’hàbitat agrari en nucli urbà. La seva presència presenyorial portava a l’estructuració social de l’entorn. Dins aquestes demarcacions la propietat era molt dividida. Se sap que hi havia hagut terres del fisc o dominis sobirans, principalment a la part de llevant de la comarca, a Argentona i als confins mateixos del comtat de Barcelona (Torrentbò). Entre els principals propietaris sobresortien les institucions clericals i monàstiques, com la seu de Barcelona, els monestirs de Sant Cugat del Vallès, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Pol de Mar, de Sant Marçal de Montseny, de Sant Pere de Casserres, de Sant Benet de Bages, al costat de les famílies nobiliàries i lliures. La contrada era en aquella època una societat de tipus agrari, en la qual totes les poblacions tenien uns recursos més o menys semblants; és a dir, que dins una economia de masos i bordes escampats pels termes no era pas apreciable una diferència gaire important entre les parròquies del Baix Maresme en aquelles èpoques. Hom pot mesurar aquesta circumstància mitjançant la dècima del bisbat de Barcelona de l’any 1279: l’església de Civitas fracta (Mataró), amb la quota de 89 sous; Vilassar (75 sous); Premià (70 sous); Argentona (68 sous); Dosrius (60 sous); Llavaneres i Tiana (50 sous); Alella (40 sous); Taià (30 sous) i Cabrera (30 sous).

Pel que fa a l’Alt Maresme, al segle X apareix en la documentació la gran demarcació de Pineda, que anava des de la Tordera a Caldetes, dintre la qual el 947 s’esmentava l’església de Sant Genís amb l’alou de Palatiolo, on es formarà al segle XI el castell de Palafolls, ja segregat del de Montpalau (Monte Palaz), documentat directament al principi del segle XI. El 974 aquesta església de Sant Genís i la villam de Palatiolo van ser confirmades al monestir de Sant Pere de Rodes, al qual havien estat donades més de trenta anys abans. Dins el mateix segle X i principi del següent van apareixent la resta de parròquies que aglutinarien el poblament del sector dintre els dos termes o jurisdiccions de Montpalau i Palafolls, com el monestir de Sant Pol de Mar o de Marítima , fundat vers el 950 i ben documentat abans del 968, l’església de Sant Esteve in valle Tordaris, donada igualment a Sant Pere de Rodes el 977, l’església de Sant Martí sita super Arennios (998), les de Sant Cebrià Maritimi o de Valle Alta, documentades amb el primer nom el 1019 i amb el segon el 1079, la de Santa Maria de Pineda, consagrada de nou el 1079, etc.

El feudalisme no va tardar a fer entrada a la comarca i, malgrat que es té coneixement que al segle XI les Franqueses del Vallès n’afectaven una part (Premià, Cabrera), més tard una sèrie de castells aixecats en uns indrets més o menys elevats es repartirien llur influència sobre la rodalia. Vuit són els castells que han estat enregistrats al Baix Maresme, bastits entre la darreria del segle X i l’inici del XI. De llevant a ponent, els de Montalt, del Far, de Dosrius, de Mataró, de Sant Vicenç o de Burriac, de Vilassar, de Premià, i de Montgat. Però la influència de tots ells damunt la comarca no fou semblant. Dels de Montalt, del Far, i de Premià només tenim unes vagues referències, tot i que aquest darrer consta amb domus i era en mans dels Castellvell al segle X. El de Montgat no fou mai un castell termenat; sembla que al segle XI ja pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès, i que al segle XIV era propietat de la Ciutat Comtal, que en endavant hi mantindria una talaia de guaita. El castell de Dosrius depenia al segle XII del priorat de Sant Pere de Casserres i només tingué jurisdicció sobre l’esmentada població i Canyamars, amb la qual formava baronia. De fet, el Baix Maresme, a part dels pobles de Tiana, Montgat, Alella i Taià, de jurisdicció reial, fou domini de dos castells: el de Mata i el de Sant Vicenç. Cal atribuir gran importància al castell de Mataró, al domini del qual també pertanyien Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres. Dins la seva demarcació s’havia erigit al segle XIII, a l’enclavament de les aigües termals de Caldes, un hospital per a pelegrins, la capella del qual esdevindria amb el temps parròquia sufragània, i en definitiva el lloc es transformaria en la quadra d’Estrac, baronia de la ciutat de Barcelona. Un altre castell amb història fou el de Sant Vicenç o de Burriac, anomenat així per aixecar-se en la muntanya d’aquest darrer nom, entre Cabrera i Argentona. A més, cal mencionar el castell de la Roca del Vallès, perquè tingué jurisdicció sobre Òrrius, i les cases d’Alella i de Cabrera, pel fet que tingueren jurisdicció temporal sobre llurs respectives poblacions. El grau de domini senyorial exercit per tots aquests castells fou molt desigual. Alguns arribaren a posseir el mer i mixt imperi i la omnímoda jurisdicció, però a vegades només tingueren una part de les susdites facultats. És clar que només amb la mínima potestat (iura castri terminati) ja era suficient per a fer pesar llur dominació damunt dels seus vassalls. A més, alguns castells gaudiren d’imposicions de caràcter econòmic patrimonial. Al costat dels drets pertanyents als senyors dels castells, cal considerar encara aquells altres que competien a llurs castlans, com s’esdevenia, per exemple, amb els castlans del castell de Burriac, els quals al segle XIV posseïen un delme sobre la carn, el pa i el vi de les parròquies d’Argentona i Òrrius i un altre de semblant a Cabrera (feu d’Agell).

Però no tan sols eren els drets dels castells, fossin de tipus personal o patrimonial, els que constituïen una càrrega econòmica per a la pagesia. Sobre els masos també gravitaven les prestacions que es pagaven als senyors dominicals, laics o clericals, que es repartien la propietat dels termes. Així, segons el fogatjament del 1378, a Alella, Tiana i Taià i Canyamars eren majoria els focs que pertanyien a institucions de l’Església, mentre que a les poblacions de la resta de la comarca el predomini corresponia a cavallers i ciutadans. Les càrregues eren diverses: censos i drets acostumats i altres de tipus servil, com la remença, la cugucia, la intestia, l’eixorquia, la firma d’espoli, que constituïen els anomenats mals usos, ultra les prestacions derivades de l’emfiteusi; i com que a vegades el senyor dominical era o bé el mateix senyor del terme, o els seus castlans o batlles, es confonen en aquests casos, en l’entramat d’imposicions d’un determinat castell, les obligacions de tipus personal, les de caràcter senyorial i les pròpiament pertanyents al seu patrimoni econòmic.

La pagesia de la contrada intentà de manera indivual o col·lectiva de sostreure’s dels drets senyorials i feudals, però potser no ho feren tan aviat com consta per a altres localitats catalanes. Entre els intents fets cal esmentar l’afranquiment que Pere Desbosc, senyor del castell de Burriac, hagué de concedir l’any 1364 als exvassalls del prior de Sant Marçal de Montseny establerts a Argentona, Cabrera, Premià i Vilassar.

Hom sap que aquest moviment per deseixir-se de la jurisdicció feudal era esperonat per la monarquia amb la finalitat d’augmentar el seu poder, tot arrabassant-lo als senyors feudals, encara que el rei tampoc no tenia escrúpol, si convenia, a tornar-lo a aquests darrers si en treia un profit econòmic. La ciutat de Barcelona, amb l’objectiu també d’augmentar el seu poder, contribuïa a atiar aquestes reivindicacions i interposava, si calia, la seva intercessió i ajuda amb la finalitat d’aconseguir la reincorporació de les poblacions a la corona reial, bo i donant-los empara mitjançant l’atorgament del privilegi de carreratge de Barcelona. De fet, Alella es reincorporà a la corona l’any 1366, per adquisició que féu a Pere Desplà del mer i mixt imperi i la jurisdicció. Els reis Joan I i Alfons IV ratificaren aquest privilegi. Òrrius, a remolc de les parròquies que integraven el castell de la Roca del Vallès, s’hi incorporà els anys 1374, 1385 i 1415, per haver estat successivament retornada a la jurisdicció feudal. Mataró, amb les dues Llavaneres, foren posades l’any 1391 sota la protecció i empara de Joan I; el 1401 obtingueren, segons Bruniquer, el privilegi de carreratge de Barcelona. Això no obstant, no havia d’ésser fins el 1419 que Alfons IV els atorgaria la redempció definitiva, i fins el 1424 no rebrien el privilegi d’ésser incorporades a la Ciutat Comtal. El 1364 les parròquies d’Argentona i de Vilassar adquiriren una part de la jurisdicció que competia als castells de Burriac i de Vilassar, i el 1419 aconseguiren l’afranquiment definitiu i el privilegi de carreratge de Barcelona, però hagueren de pledejar bastant per a defensar aquestes noves prerrogatives fins que els foren confirmades els anys 1436 i 1447. Dosrius es redimí l’any 1397. L’any 1455 les tres parròquies que formaven la universitat (consell) del terme del castell de Mataró compraren la castellania del mateix castell, i així hom pogué alliberar-se tant d’algunes prestacions econòmiques com de la mateixa categoria servil. Cabrera va aconseguir una independència semblant el 1460, mentre que Òrrius tornà a ser l’any 1467 sota la jurisdicció feudal, però se’n sostragué l’any següent.

Durant la guerra contra Joan II les poblacions del Maresme es posaren al costat de Barcelona, puix que algunes n’eren carrer, i així contribuïren a engrossir les tropes de la Ciutat Comtal. Sabem que Alella, Mataró, Òrrius, Cabrera, Vilassar, Argentona, Taià, Dosrius i Tiana trameteren gent per a la bandera que aixecà Barcelona, l’any 1462, en contra del referit monarca. També sabem que l’any 1465 foren derrotats dos-cents homes armats que les galeres de Joan II havien desembarcat prop de Mataró per barrejar la vila. Els seguidors de la Diputació del General van ocupar els castells de Montpalau i de Palafolls, i els van donar al navarrès Bertran d’Armendaris, que havia estat un acèrrim partidari del príncep de Viana i que per això se li va confiar la vigilància de la terra, en favor del conestable de Portugal, Pere IV de Catalunya (1462-71). Aquest nou amo de Montpalau fortificà l’abandonat monestir de Sant Pol de Mar per barrar el camí del Maresme a les tropes de Joan II. Quan el 1471 el noble Armendaris es va passar a la causa de Joan II, aquest rei va pagar la seva traïció confirmant-li a ell i a Joan Sarriera els béns dels Cabrera. El domini durà, però, poc temps car el 1474 havia mort Armendaris i els Cabrera pogueren possessionar-se de nou dels seus béns del Maresme. Finida la lluita, el rei confirmà privilegis (Òrrius, 1473), però també dugué a terme una sèrie d’arbitrarietats en separar de la corona reial algunes poblacions, malgrat els privilegis que posseïen per a romandre-hi unides. Així, Joan II pignorà Alella, l’any 1472, en favor de Joan Dansa, però la referida població aconseguí tot seguit que aquesta disposició fos revocada. L’any anterior havia lliurat les poblacions del terme del castell de Mataró, el castell de Burriac i els pobles d’Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià, a Pere Joan Ferrer, militar barceloní, el qual d’enemic del rei havia passat a ser-ne un defensor. El nou feudal encara veié augmentat el seu poder, l’any 1475, amb la concessió que li féu el mateix Joan II, de la jurisdicció civil i criminal sobre els seus vassalls, la qual cosa havia de causar una commoció general a la contrada en veure’s les esmentades parròquies altra vegada sota la jurisdicció feudal. Mort Joan II, les coses pogueren ser arranjades i anar vers l’alliberament definitiu. Ferran II, el seu succesor, dins la seva política de redreçament, prengué aviat unes mesures per tal d’alleugerir la càrrega que gravitava sobre les parròquies del Baix Maresme, i gràcies també als bons oficis de Barcelona, el 1479 començaren les gestions per tal d’aconseguir d’anul·lar la jerarquia feudal. En aquest moment, les relacions entre Pere Joan Ferrer i els seus súbdits havien arribat a un punt extrem de tibantor. En definitiva, Ferran II signà a Toledo (1480), el privilegi de reincorporació de Mataró, les dues Llavaneres, Cabrera, Vilassar, Argentona i Premià a la corona reial, talment perquè no reconeguessin per senyor “sinó un Déu en lo cel e un rey en la terra”. D’altra banda, també sabem que pels mateixos temps (1485) Dosrius passà a ser igualment carrer de Barcelona, i que el mateix Ferran II confirmà, l’any 1493, que les parròquies del castell de la Roca —i per tant, Òrrius amb elles— pertanyien a la jurisdicció reial. Hem de remarcar que Cabrera, Argentona i Vilassar hagueren de pledejar molt temps en contra de les pretensions jurisdiccionals al·legades pels descendents de la família Desbosc damunt les referides poblacions, cosa que no havia de quedar definitivament resolta en favor dels tres municipis esmentats fins ben entrat el segle XVII.

Certament, el Baix Maresme també fou terra de remences. L’adscripció a la gleva s’hi introduí d’una manera ben primerenca, per tal com al segle XIII ja era esmentada la redempció com un dels drets afectes a la batllia del castell de Mataró. Els registres dels talls imposats als focs de remença poc després de donada la famosa sentència de Guadalupe (1486) oferien la quantificació de la remença a la contrada. Així, Tiana, enregistrà 35 focs; Alella, 35; Taià, 20; Premià, 33; Vilassar, 50; Cabrera, 13; Argentona, 23; Dosrius i Canyamars, 27; Mataró i Llavaneres, 27; Caldes d’Estrac, 4; als quals caldria afegir els de la casa del Masnou, que es reduïen probablement a un sol foc. Dins els esdeveniments produïts per la segona guerra dels remença (segle XV), el Baix Maresme fou escenari de les hostilitats entre l’exèrcit reial i els escamots de Pere Joan Sala, el cabdill dels pagesos ajusticiat a Barcelona, amb la qual cosa es posà fi a l’alçament remença. En les negociacions per a l’alliberació de la remença participaren també síndics del Baix Maresme, com ara Pere Company d’Alella i Pere Joan Tria de Mataró, els quals fins i tot foren condemnats a mort, encara que posteriorment foren indultats, i Antoni Feliu, àlies Morera, de Sant Andreu de Llavaneres.

Quant a la història feudal de l’Alt Maresme, en l’aspecte jurisdiccional no podia ser més simple: dos castells i unes parròquies exemptes condensaven tot l’entrellat jurisdiccional, per bé que hi hagué alguns sectors amb règim o condicions especials com el domini del monestir de Sant Pol o el dels senyors del casal de Canet.

El castell de Montpalau, que tenia l’única cúria i notaria a la Boada (vila de Pineda), fins que avançat el segle XV el batlle i el jutge passaren a residir a Calella, comprenia originàriament les parròquies d’Arenys de Munt, Sant Iscle de Vallalta, Sant Cebrià de Vallalta, Santa Maria de Pineda o de Riu i la parròquia d’Hortsavinyà. Dintre aquest terme els homes del priorat de Sant Pol tenien exempció de la host i la cavalcada i també tenien exempcions els súbdits de la família Canet, que era una casa aloera, com també ho eren les cases de Manola, Camós i Pineda. Així consta en unes constitucions del 1358. El successiu poblament de nous sectors del terme féu que el 1358 el vescomte Bernat (II) de Cabrera atorgués carta de poblament a Calella, centre del mercat del terme de Montpalau, obtingut per privilegi reial del 1328. Així es creà un poble nou que el 1400 esdevingué centre de la batllia de Montpalau.

El terme del castell de Palafolls, amb cúria i notaria pròpies, comprenia la parròquia de Sant Genís de Palafolls, part de la de Sant Pere de Pineda, on es formà la de Santa Susanna, i alguns masos de la parròquia de Tordera, a la planura de Sabanell i s’Auguer, ara de Blanes. Això, correspon als actuals municipis de Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part del de Blanes. Així consta en les constitucions dels dominis dels Cabrera del 1358. Aquí també sorgiren al llarg del temps nous nuclis de poblament, el més important dels quals fou el de Malgrat, originat el 1345.

A més, hi havia les parròquies de Tordera i de Vallmanya, que formaven una batllia pròpia dintre els dominis dels Cabrera, on aquests tenien jurisdicció total. Com que aquestes parròquies no tenien castell propi, segons les constitucions dels Cabrera de 1358 havien d’acudir al so i defensa del castell d’Hostalric. Els Cabrera eren, per tant, amos i senyors de tot l’Alt Maresme, que en els fogatjaments del 1370 i el 1380 s’esmenten dintre la vegueria d’Osona, on formaven part de la casa taxada del comte d’Osona.

L’edat moderna

Al segle XVI, la vida a totes les poblacions del Maresme continuava com al segle anterior, però alguns dels barris marítims de localitats de l’interior van anar prenent més envergadura i independència: Malgrat de Mar, dependent de Palafolls, esdevingué municipi cap al 1559; Sant Pol de Mar, barri marítim de Sant Cebrià de Vallalta, el 1574; Canet de Mar, que depenia de Sant Iscle de Vallalta, el 1580; i Arenys de Mar, l’any 1599. També fou el segle de les nombroses incursions de la pirateria, que continuarien als següents, bé que no d’una manera tan viva. Per això les poblacions van prendre mesures per tal de defensar-se’n, com era, per exemple, l’organització de serveis de guaita i talaia, a vegades muntats d’una manera col·lectiva entre elles mateixes, com ho demostren les gestions que Mataró va fer, l’any 1544, amb Vilassar, Premià, Argentona i Cabrera amb el propòsit de tenir, entre tots, un home a Montcabrer per tal de fer talaia. En aquella ocasió els jurats de Mataró acordaren també de demanar que s’obligués la gent de Llavaneres a fer guaita als llocs acostumats, és a dir: “en lo terrat de Sant Pere del Morrell, e los de Sant Vicens a la Geronella fins a la Riereta”. La mateixa necessitat de defensa donà origen a les nombroses torres de planta circular, anomenades “de moros”, que foren aixecades al llarg de la costa, algunes de les quals encara es conserven. També es fortificaren les esglésies (que en aquelles èpoques eren alhora llocs de refugi) de Palafolls i Mataró, o s’emmurallaren les viles (Mataró).

Al segle següent, a partir del 1635, les guerres entre Espanya i França suposaren un fre al desenvolupament de les poblacions de la contrada. Es patiren els problemes que comportà l’allotjament dels soldats, el pagament de les contribucions i els tropells que assolien els exèrcits sobre les poblacions. Aquesta costa fou escenari de successives ocupacions dels exèrcits en lluita i de revoltes prou conegudes, de les quals es destaquen el canoneig contra Mataró fet per les galeres reials (1651), la presa de tota la costa per les tropes de Felip IV de Castella (1652), els fets a Mataró i a Taià i altres llocs de la rodalia durant l’anomenada revolta dels Gorretes o dels Barretines (1688-89), l’ocupació de Mataró i les incursions fetes sobre Vilassar pels francesos (1697). D’altra banda, l’aparició de la pesta afavorí la mortalitat de la població; cal destacar la pesta patida a Mataró (1652), Alella, Calella i Taià.

L’augment de tràfic comercial a Mataró permeté el desenvolupament urbà i demogràfic de la ciutat, sobretot cap a la fi del segle XVII; en acabar-lo, hi havia unes mil famílies residents a la vila. La posició originària de Mataró, ben a prop de la mar, és una de les claus per a comprendre l’expansió que pogué adquirir a la fi de la dissetena centúria, en trobar-se en connexió amb els trajectes marítims clàssics mediterranis i en particular, bé que indirectament, via Cadis i Lisboa, amb els mateixos mercats americans, per a exportar-hi principalment el vi i l’aiguardent collit o elaborat tant a la mateixa població com a altres de la contrada, que era la producció clau de la seva economia. Com a colofó de la puixança assolida als confins del segle XVII amb el XVIII, Mataró obtingué, l’any 1702, el títol de ciutat per la concessió que li’n féu Felip V de Castella.

La guerra de Successió a la corona d’Espanya també tingué com a escenari aquesta part de la costa catalana. Així, tan bon punt els vaixells de la flota angloholandesa ancoraren a llevant de Barcelona, l’any 1705, la ciutat de Mataró fou la primera a prestar l’obediència al pretendent al tron l’arxiduc Carles d’Àustria; després ho feren altres viles de la contrada. Aquesta alineació es traduí en la concessió de mercès a la ciutat. Però el desenllaç dels esdeveniments féu que Mataró hagués de tornar a l’obediència a Felip V (1713), i pels mateixos temps els borbònics prengueren represàlies contra Sant Genís de Vilassar i la Cisa, per haver estat escomesos a Vilassar, Cabrils i Dosrius. En definitiva, durant la contesa el Maresme no pogué estalviar-se les contribucions i subsidis que foren imposats a les seves viles, i que continuaren després de la convulsió, en ésser instaurat el nou ordre que el primer Borbó donà al Principat amb el famós decret de Nova Planta. Les mateixes disposicions van designar Mataró com a cap de corregiment, amb una demarcació que abraçava des de Montgat fins a Caldes d’Estrac i hi comprenia l’antiga sotsvegueria del Vallès; i l’Alt Maresme passava a formar part del corregiment de Girona. Una nova etapa s’obria, doncs, per a les poblacions del Baix Maresme i de tot el Principat.

Al final del segle XVIII cada població de la comarca ja tenia el seu propi raval marítim. Zamora ens informa, l’any 1786, dels noms que se’ls donava: el raval de Tiana era anomenat les Cases de Montgat; el d’Alella, les Cases de Mar; el de Taià prenia el nom del Masnou; el de Premià era conegut pel Veïnat de Mar; el de Vilassar, com a Sant Joan de Vilassar de Mar. Segons l’esmentat autor, tots aquests veïnats eren d’aquella mateixa centúria, i encara concreta més en afirmar que s’havien format després dels anys trenta. De fet, els verals de mar eren més antics; les torres “de moros” aixecades en alguns d’ells en són una mostra, com ja s’ha dit anteriorment, però el seu creixement fou estacionari o molt lent fins al segle XVIII. Hom sap, per exemple, que el raval d’Alella només tenia set cases l’any 1675 i que en posseïa 23 el 1759. I és que havien de trigar, doncs, a desdoblar-se les parròquies del Baix Maresme, i en això portaren sempre un retard vistent amb relació a la resta de la comarca, que per aquells temps ja tenien tots els verals de mar independitzats. El 1785 Sant Joan de Vilassar es va independitzar de la seva matriu de dalt, i en el cens de Floridablanca apareix per primera vegada enregistrat d’una manera separada de Sant Genís de Vilassar.

Durant el segle XVIII diversos factors econòmics intervingueren en l’evolució i el creixement de les poblacions del Baix Maresme. Malgrat tot, el final del segle XVIII no fou pas gaire favorable a les viles de la costa catalana. La guerra entre Espanya i Anglaterra, que esclatà el 1796, tallà les comunicacions atlàntiques, i de resultes se’n derivà una forta crisi, tant per a la marineria com per a la manufacturació.

Els segles XX i XIX

Seguint la tendència dels darrers anys de la centúria anterior, el començament del segle XIX no fou pas gens favorable en l’aspecte econòmic, malgrat el respir que transitòriament va obrir la pau d’Amiens (1802). Igualment afectà la invasió dels exèrcits napoleònics, que entraren a Mataró el 1808, encara que amb la recuperació feta un mes després del turó de Montgat per les forces patriòtiques amb el suport dels sometents de la comarca, el Maresme restà en endavant bastant al marge de la dominació napoleònica, fins el 1812 que els francesos es fortificaren d’una manera permanent a Mataró. El 1808 s’enregistren alguns passos de tropes i ocupacions dels generals Lechi i Duhesme i de nou es repetiren accions semblants el 1810 i el 1811. Tot i així, diferents vegades Arenys de Mar serví de lloc de desembarcament i d’arsenal de l’exèrcit espanyol i de centre d’aprovisionament de les naus corsàries i dels aliats britànics. Allà s’embarcaren les tropes del general Campoverde i en especial les del general Lacy, que el 1811 sortí amb dos-cents homes i la fragata “Indomable” a conquerir les Medes. Les incursions franceses es produïren esporàdicament el 1814, que en el seu darrer pas pel Maresme destruïren les drassanes de Malgrat, incendiaren cases de Sant Pol i saquejaren l’Escola Nàutica d’Arenys. Cada ocupació francesa anava acompanyada de saqueigs, morts i execucions militars. Així, la guerra i algunes epidèmies que es produïren foren la causa de l’estancament demogràfic del Maresme, que no recuperà la vitalitat del 1787 fins gairebé mitjan segle XIX.

Durant els anys subsegüents a la guerra napoleònica també es produïren altres trasbalsos. La revolució del Trienni Liberal va acabar l’any 1823 amb l’entrada dels anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, que a Mataró lluitaren contra les forces constitucionals de Milans del Bosch. També foren àlgids els temps de la revolta absolutista dels Malcontents (1827), que assaltaren Mataró. La primera guerra Carlina no va tenir gaire incidència a la comarca, però Malgrat i Argentona foren les viles més addictes a Carles VII. També cal destacar els fets de la crema dels convents de caputxins i de carmelitans de Mataró, i dels cartoixans de Montalegre (Tiana). Encara, posteriorment, hi hagué la ràtzia del general Prim sobre Mataró per a reprimir-hi la versió local de la Jamància (1843) i l’entrada que hi feren els carlins l’any 1848, procedents de Vilassar de Dalt. Però tot això foren episodis aïllats, perquè en general sempre hi hagué a tota aquesta part de la costa una relativa seguretat i pau que contrastava amb l’agitació d’altres contrades de més cap a l’interior del país.

El vapor fou un mitjà de progrés per la comarca i permeté el desenvolupament de les indústries i les comunicacions. L’any 1848 s’inaugurà la primera via fèrria de la península, l’anomenat carril de Mataró, que uní Barcelona i la capital del Maresme, obra promoguda precisament pel mataroní Miquel Biada i Bunyol. La foradada de Montgat havia d’esdevenir l’exemple de la tenacitat posada a prova durant el curs d’execució de les instal·lacions de l’extraordinària empresa.

El moviment d’independització dels verals o veïnats de mar de les seves matrius de dalt va prosseguir durant la primera meitat del segle XIX. D’aquesta manera es formà el municipi del Masnou, que el 1812 s’independitzà de Taià (tros del Masnou i Ocata) i el 1846 li fou agregat el barri de mar d’Alella. El 1836 Premià de Mar se separà de Premià de Dalt, per a formar igualment municipi independent. En canvi, Argentona perdé la seva franja marítima, l’any 1840, en favor del terme de Mataró en virtut d’una permuta de terrenys que es féu entre les dues esmentades poblacions. Cabrils també s’havia de transformar en municipi independent en separar-se de Sant Genís de Vilassar (1833).

La Primera República va tenir una bona acollida a la comarca, en ser majoritàriament republicans els sectors obrers i menestrals. Quan va caure el règim hi va haver un intent de proclamar el cantó de Mataró. La tercera guerra Carlina també fou coneguda a la contrada amb menys incidència que a les comarques de l’interior. Això no obstant, calgué mantenir a Mataró unes fortificacions per a prevenir possibles escaramusses de les hosts del pretendent Carles VII. Els escamots carlins gosaren entrar en alguna ocasió a l’esmentada ciutat; les entrades més sonades foren el 1873 i el 1875. Hom sap també que foren detectats a Argentona i Dosrius (1872) i que entraren a Vilassar de Dalt (1874). La Restauració va obrir una nova etapa, que deixà enrere moments de crisi econòmica a la comarca, com els anys 1864-65, en què mancà la floca del cotó davant la manca d’exportació que hi hagué com a conseqüència de la guerra de Secessió americana, però no s’estalviaren alguns moments crítics per causes econòmiques i socials. La presència de seccions de Les Tres Classes del Vapor, la poderosa organització dels obrers del cotó, en 1872-93 a Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Premià de Mar i Mataró palesa l’arrelament de la indústria cotonera a les esmentades poblacions i l’associacionisme dels qui hi treballaven.

Al llarg del segle XX, el Maresme ha acabat de configurar-se com a comarca activa, densament poblada, condicionada bastant per l’evolució de Barcelona, que són trets que ja hem vist repetir-se al llarg de la seva història, i que avui per moltes circumstàncies han estat potenciats. Però cal remarcar que Mataró es resisteix a aquesta penetració barcelonina i continua amb una dinàmica industrial pròpia i un pes decisiu dins el conjunt demogràfic i productiu del Maresme sencer.