El Pallars és una de les regions naturals de Catalunya més ben definides, tant des del punt de vista geogràfic com històric. El criteri geogràfic predominant per a precisar-ne l’àmbit és l’hidrogràfic: el Pallars és la conca de la Noguera Pallaresa, amb les estretes valls secundàries que conflueixen a aquest riu, des de la zona axial dels Pirineus, a la partió de les aigües vers els vessants atlàntic i mediterrani, fins a la gran alineació muntanyosa de la serra de Montsec, la més destacada de les Serres Exteriors Pre-pirinenques, que forma el seu límit meridional.
És una comarca allargassada en direcció N-S, d’uns 75 km d’extensió en línia recta i una amplada mitjana d’uns 30 km, que limita al seu sector N amb les terres occitanes de Comenge i del País de Foix, al S amb la Noguera, a l’E amb Andorra i l’Alt Urgell i a l’W amb la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça i la Ribagorça. Té en total 2 645,4 km2, 1 355,2 km2 corresponents al Pallars Sobirà i 1 290,2 km2 al Pallars Jussà.
La divisió del Pallars en dos sectors o comarques és molt antiga i ben definida. Surt ja en la divisió feta vers el 1011 del comtat inicial de Pallars entre els fills del comte Sunyer I de Pallars, quan Ramon IV tenia la seva jurisdicció al Pallars Jussà i Guillem II al Pallars Sobirà. Aquesta distinció, amb la mateixa denominació actual, és aplicada el 1444 pel Consell de Cent de Barcelona, quan nomena un procurador per a cobrar els deutes o crèdits que molts ciutadans i creditors tenien “en lo comtat de Pallars, Jussà i Sobirà”.
La divisió entre ambdues comarques o sectors comarcals no pot ser més definida, no solament pel clima i la vegetació sinó també pel relleu: la forma l’estret de Collegats, el passatge de la Noguera entre la serra de Peracalç, a ponent, i la de Cuberes, a llevant (tanmateix, el Pallars Jussà sobrepassa aquesta barrera a l’altra banda de la serra de Peracalç i arriba fins a la zona axial pirinenca a través de la Vall Fosca i la vall de Manyanet, que formen la conca alta i mitjana del Flamisell). El Pallars Sobirà queda així format per la Vall d’Àneu, o tram superior de la Noguera, a la qual s’aboquen per la dreta les valls secundàries de la Bonaigua i més avall la d’Espot, formada pel Riu Escrita, i les valls de Cardós i Ferrera, solcades per la Noguera de Cardós i la Noguera de Vallferrera, que, ja unides, conflueixen per l’esquerra a la Noguera, a Llavorsí, al S de la Vall d’Àneu. Al sector següent, més al S, o ribera de Sort, presidida per la capital històrica i tradicional del Pallars Sobirà, la comarca es prolonga per la dreta vers la Vall d’Àssua, a l’altura de Rialb i la de Soriguera, formada pel riu del Cantó; finalment, al darrer tram entre l’estret d’Arboló i el de Collegats, s’estén la ribera de Gerri, on conflueixen per la dreta les petites valls solcades pel barranc de Moneres i el riu d’Ancs i per l’esquerra la vall del Riu Major i el barranc d’Enseu.
El Pallars Jussà és format essencialment per la Conca de Tremp, una clotada netament mediterrània dintre el muntanyam pirinenc que s’emmiralla en els pantans de Sant Antoni i dels Terradets, que s’estenen al N i al S de la nova capital, Tremp. La Conca de Tremp antigament era anomenada Conca d’Orcau per la importància d’aquest domini i baronia medieval. A l’indret de la Pobla de Segur, la segona població en importància de la vall, s’aboca la Vall Fosca, formada per la conca del Flamisell i la petita vall de Manyanet. La Conca de Tremp és ben definida al N per la Serralada Interior, formada per les serres de Peracalç i del Boumort, i al S per la Serralada Exterior o murallam calcari de la serra de Montsec; a l’W té la serra de Lleràs i la de Montllobar, que marquen la divisòria hidrogràfica amb la Noguera Ribagorçana, i pel costat E la serra de Comiols, la del Grau de Moles, Mitjana, de Carreu i del Boumort permeten la comunicació amb l’Alt Urgell i la Noguera, a través del coll de Comiols i del coll de Bóixols.
La clara diferenciació geogràfica que hi ha entre el Pallars Sobirà i el Jussà justifica l’existència d’ambdues comarques, sense oblidar, però, els trets comuns històrics i de relació humana que els vinculen i que s’han fet patents quan l’estret de Collegats ha deixat de ser la barrera que fou segles enrere.