Situació i presentació
La comarca del Pla d’Urgell, de 305,10 km2, fou creada l’any 1988. El cap comarcal és la ciutat de Mollerussa. Es troba situada enmig d’una plana, per la qual cosa els límits de la comarca administrativa no tenen cap correspondència amb els geogràfics i responen simplement als orígens senyorials dels límits dels termes que la integren.
Els setze municipis que formen la comarca del Pla d’Urgell pertanyien, segons la Divisió Territorial de Catalunya aplicada el 1936, reinstaurada el 1987, a les comarques que actualment envolten el Pla. Els termes de Linyola, Bellvís i el Poal se segregaren de la comarca de la Noguera; Torregrossa es trobava al sector septentrional de la comarca de les Garrigues; els municipis d’Ivars d’Urgell, Barbens, Utxafava, Castellnou de Seana i Vilanova de Bellpuig eren dins el territori de la comarca de l’Urgell; mentre que Bell-lloc d’Urgell, Sidamon, el Palau d’Anglesola, Fondarella, Mollerussa, Golmés i Miralcamp formaven part de la comarca del Segrià.
Hom anomena també pla d’Urgell, però, una àrea més estesa que la que ocupa la comarca administrativa, la qual comprèn les terres dels termes de la Fuliola, Bellpuig, Preixana, Castellserà i Tornabous (tots ells de la comarca de l’Urgell), Térmens, Bellcaire d’Urgell, Bellmunt d’Urgell, Penelles i Vallfogona d’Urgell (de la Noguera). En conjunt aquests municipis es caracteritzen per tenir una topografia força planera.
El Pla d’Urgell limita al N amb les terres de la Noguera, a l’E amb la comarca de l’Urgell, al S amb el sector septentrional de les Garrigues i a l’W amb el Segrià. Entre els termes de Torregrossa i Bell-lloc d’Urgell es troba l’enclavament de Vensilló del municipi dels Alamús (Segrià). El terme de Barbens té, per la seva banda, una pertinença, Aguilella, entre els termes de Tornabous i Tàrrega, a l’Urgell, mentre que Bellvís té també un petit enclavament, les Tarroges, entre els termes de Linyola i Bellcaire (Noguera).
Per la llei 5/1988 d’Organització Comarcal de Catalunya hom reconeixia les aspiracions municipals de constituir la nova comarca administrativa del Pla d’Urgell.
Els municipis que actualment formen part de la comarca del Pla d’Urgell ja havien manifestat pertànyer a aquesta nova comarca als ponents de la divisió territorial de l’etapa republicana. El sentiment que provocà el fet que aquesta comarca no es creés, a causa de la centralitat del mercat de Tàrrega, fou reflectit per la premsa comarcal, que es féu ressò de la profunda decepció dels municipis de Mollerussa i Bellpuig, els quals tenien pretensió d’esdevenir capital de comarca.
Aquest sentiment comarcal entrà en una nova fase quan, a partir dels ajuntaments sorgits de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, es creà el Consell Comarcal de l’Urgell (1979), tot i que el marc legislatiu no en permetia el funcionament. Cinc anys després, coincidint amb les primeres propostes de llei d’Organització Territorial de Catalunya, els alcaldes del pla reprengueren els contactes entre ells per tal de promoure la creació de la tan desitjada comarca.
El reconeixement de la comarca ha significat, doncs, la recomposició del mapa comarcal de la regió de Lleida. En el mapa comarcal resultant el Pla d’Urgell és la comarca més petita de la regió de Lleida pel nombre de municipis i la superfície.
La comarca administrativa del Pla d’Urgell correspon bàsicament a l’àrea d’influència de Mollerussa, que es manifesta per la relació tradicional amb els pobles que hi acudeixen a mercat, els desplaçaments quotidians per compres de béns i per serveis, els desplaçaments també quotidians per motiu de treball, estudis o necessitats de tipus administratiu i la resta de contactes que formen l’entramat de les relacions humanes.
L’origen del topònim
En el mateix moment que apareixia i es concretava a Catalunya el terme de comarca, entre els segles XVI i XVII, el d’Urgell, o Pla d’Urgell, adquireix plena vigència com a topònim. Monescal, Pere Gil, Corbera i Josep Aparici reprodueixen en les seves obres setcentistes relacions comarcals on s’esmentava indefectiblement el topònim Pla d’Urgell o, simplement, Urgell.
Els mapes de Catalunya d’aquella època també són força il·lustratius de la vigència del topònim comarcal. Així, el primer mapa del Principat, de Johannes Baptista Vrints (1603), inclou pel que fa a la regió de Lleida els topònims Aspres, Plana d’Urgell i Segarra, que seran repetits en els mapes posteriors de l’escola holandesa. El mapa detallat d’Ambrosio Borsano (1687) i els abundants mapes francesos recullen també el topònim comarcal, que devia ser molt més conegut que el de les Garrigues i altres que apareixen amb posterioritat.
Les referències documentals anteriors no concreten, però, quin és l’abast exacte del topònim Urgell o Pla d’Urgell. Per la natura mateixa del topònim, sense efectes administratius o legals de cap tipus, tampoc no cal buscar-li una aplicació territorial gaire precisa. Els llibres dels viatgers dels segles XVII i XVIII i els testimonis sobre els actes socials del mateix país mostren, amb tot, notables coincidències a l’hora de referir-se a les poblacions integrants del Pla d’Urgell i, per tant, al territori que aquest comprenia. En aquest sentit, el diccionari d’Alcover i Moll defineix el Pla d’Urgell com “una comarca natural situada entre les comarques del Segrià, la Noguera, el Pla de Lleida, les Garrigues, la Conca de Barberà i la Segarra”.
D’altra banda, el topònim comarcal és indicador, si més no, de les característiques orogràfiques del terreny. No cal dir, però, que el topònim que caracteritza la comarca és el d’Urgell. Així, en parlar del pla d’Urgell hom fa referència a un tret geogràfic de la comarca natural de l’Urgell. Hom documenta també altres topònims com el del pla de Mascançà. Aquest topònim que fou emprat a l’alta edat mitjana feia referència a una àrea de l’actual comarca del Pla d’Urgell.
El marc físic
El relleu
La plana d’Urgell es presenta bàsicament com una plataforma lleugerament inclinada cap a ponent, vers el Segre. L’horitzontalitat de la superfície n’és un dels trets més característics. No hi ha cap indret en el territori amb un pendent superior al 2%, a excepció d’una petita àrea situada entre els termes de Torregrossa i Miralcamp (els tossals de Torregrossa, declarat espai d’interès natural). Aquest fet té una gran transcendència socioeconòmica, ja que des del segle XIV hom es plantejà la possibilitat de poder regar les terres de l’Urgell. Així, tant per l’altitud com pels pendents, les terres del pla són aptes per a qualsevol ús urbà o industrial i qualsevol conreu, tot i que es poden donar alguns problemes de drenatge. Cal destacar l’endorreisme com una singularitat geomorfològica vinculada a l’escàs pendent de la plana.
Dins d’aquesta estructura essencialment planera es descobreixen alguns desnivells, que tanmateix no superen els 50 m. El cas més destacat és el de les dues plataformes estructurals que es prolonguen des de les Garrigues: els plans de Bellfort, o Miralcamp, i el pla de Margalef. Un altre accident que cal remarcar és el Tossal Roig. Aquests punts destacats del relleu es caracteritzen per ser llocs en els quals no s’ha pogut implantar el regadiu. Dels altres antics tossals o elevacions puntuals que hi havia, només en resta la constància històrica, ja que han desaparegut a causa dels conreus.
Aquesta planura respon en definitiva a condicions geològiques. Una primera apreciació demostra la relativa joventut i la uniformitat dels materials que configuren la comarca. La simplicitat del relleu es materialitza, estructuralment, en un seguit de dipòsits tous de sorres, margues i argiles de l’Oligocè. Sobre els materials dipositats pel mar terciari actuaren diversos processos erosius. L’erosió dels materials tous deixà al descobert els dipòsits de gresos, que constitueixen els tossals abans esmentats. Aquests materials formen capes horitzontals i estrats, emmascarats per una extensa coberta superficial de graves o bretxes calcàries del Quaternari. Aquests dipòsits de graves són constituïts per petites pedres cantelludes provinents dels territoris més alts que limiten amb la plana i constitueixen un dels fenòmens geomorfològics més singulars del Pla d’Urgell. El gran escampall d’aquestes graves per tot el pla i les seves característiques s’interpreten com el resultat d’avingudes sobtades d’aigua dels rius segarrencs.
Les aigües
Els corrents d’aigua més importants de la comarca són els canals i les sèquies. L’existència d’aquests cursos artificials ha fet que els rius que travessen aquestes terres es confonguin en alguns sectors del seu recorregut amb trams de recs. Tot i així, abans de la construcció d’aquesta xarxa de regatge i proveïment d’aigua, la plana era drenada pels cursos del Riu Corb i el riu d’Ondara.
El Riu Corb neix a l’extrem septentrional de la comarca de la Conca de Barberà i recorre el sector meridional de l’Urgell. El seu curs, al pas per la comarca del Pla d’Urgell, ha estat transformat totalment i es perd entre els canals de drenatge i desguàs. Desemboca al Segre, prop del nucli de Vilanova de la Barca (Segrià). El riu d’Ondara neix a l’extrem SE de la Segarra i després de solcar les terres de l’Urgell acaba perdent-se entre les aigües de reg dels canals que travessen el Pla d’Urgell.
L’horitzontalitat del terreny i els materials que formen la plana han tingut un paper important en la configuració dels corrents fluvials a la comarca. Si bé és cert que els cursos dels rius s’esvaeixen, val a dir que abans de l’existència de la xarxa de canals les aigües naturals que solcaven les terres del pla ja es perdien, en part, retingudes als aiguamolls. L’existència de llacs i aiguamolls al Pla d’Urgell és documentada des d’antic. Aquests estanys són del tipus anomenat arreic, és a dir, propis de climes àrids on les aigües corrents, mancades de continuïtat a causa de l’evaporació ràpida i el seu mínim cabal, no tenen força erosiva suficient per a excavar el llit i s’acumulen temporalment formant fondos.
La zona endorreica més important es trobava entre els municipis d’Ivars d’Urgell i Utxafava. En aquest indret hi havia l’estany d’Ivars o d’Utxafava, el qual fou dessecat vers el 1950 per a transformar el seu fons en camps de conreu. L’estany tenia uns 2 500 m de llarg i 800 m d’ample, amb una fondària màxima de 4 m, si bé en èpoques de sequera restava completament sec. A causa de la salubritat de l’aigua, quan s’assecava s’hi formava una crosta endurida i trencada de sal, que en algunes èpoques havia estat aprofitada pel veïnat. La formació d’aquest estany es veié afavorida per la construcció del canal, ja que aquest sector fou utilitzat per a abocar-hi les escorrialles d’un sector del canal. Durant les primeries del segle XX l’estany havia estat un refugi important per a nombrosos ocells aquàtics. Durant l’any 2005 s’inicià la inundació de l’estany i el 2006 començaren les visites a l’estany.
Hom podia trobar a la comarca altres estanys, llacunes i clots. El clot de la Llacuna es trobava entre les terres de Linyola i el Poal. De 120 m de llarg, 75 m d’ample i 1 m de fondària era també un llac de tipus arreic i no en resta més que el testimoni de la seva existència, a l’igual que succeeix amb el clot del Conill i el clot del Pequeny. Tot i així, en moments de pluges intenses, aquestes antigues zones somes encara poden inundar-se, si bé els recs de drenatge s’encarreguen de buidar-les ràpidament.
El canal d’Urgell
El canal d’Urgell, si bé no rega exclusivament les terres del Pla d’Urgell, administrativament té el seu centre a la ciutat de Mollerussa, on fou instal·lada la Societat Explotadora del Canal d’Urgell i el Síndic General de Regants i on hi ha la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell.
La resclosa es troba al Tossal (Ponts), després el canal travessa una petita foradada de 288 m de longitud resseguint la riba esquerra del Segre. Deixa enrere el nucli d’Artesa de Segre, la serra de Sant Jordi i el barranc de Senill i les aigües arriben a la serra de Montclar, la qual ultrapassa mitjançant una foradada de 4 917 m de longitud. El canal creua el Sió per mitjà d’un aqüeducte, arriba a la vall de Santa Maria i entra després al terme d’Anglesola on hi ha un segon aqüeducte, poc abans de la Primera Sèquia o derivació. A l’altura del curs del Riu Corb s’inicia la Segona Sèquia; la Tercera Sèquia ho fa prop d’Arbeca i la Quarta, a l’altura d’Artesa de Lleida. Finalment, el canal rep les aigües del Canal Auxiliar d’Urgell, passa per terres del Segrià i desguassa al Segre, per sota de Montoliu de Lleida, després de recórrer 144 km.
Hom té constància de la necessitat de construir un rec a la contrada ja al segle XIV. El 1346 l’infant Jaume, comte d’Urgell, demanà als consellers de Manresa que permetessin a l’enginyer Guillem Catà efectuar un reconeixement a les terres per les quals es pretenia que passés el futur curs d’un canal artificial. També es parlà d’aquest projecte sota el regnat de Carles I, i en el de Felip II hom comissionà Martí Joan Franquesa perquè avalués la viabilitat del projecte. El tresorer del Consell Reial visità el pla tres vegades entre els anys 1554 i 1577. El projecte, una vegada més, no tirà endavant, sembla que com a resultat dels interessos contraposats que mantenien el monestir de Poblet, els prohoms barcelonins i la reialesa. El 1589, el Consell de Cent barceloní mirà de portar a terme un nou projecte, del qual tampoc no s’obtingué cap resultat.
Al llarg de tres segles hom realitzà diversos estudis sobre un canal de reg que mai no arribava a ésser una realitat: el 1614, Pere Ripoll adreçà al Consell de Cent una memòria en la qual justificava la necessitat de construir una obra pública d’aquesta magnitud; el 1740 el cardenal Molina, governador del Consell de Castella, fou l’impulsor d’una sèrie de projectes, entre els quals destacava el finançat per Jaume Duran. Aquest projecte es caracteritzava per la construcció de la presa d’aigües del canal a prop d’Oliana i el seu desguàs aigua avall de la ciutat de Lleida; el 1749, el projecte de Bernat Lara, membre del Reial Cos d’Enginyers, presentava la construcció d’una primera presa d’aigües del Segre al terme de Tiurana, i una segona passat l’aiguabarreig d’aquest riu amb la Noguera Pallaresa.
La mateixa Junta de Comerç de Barcelona i la Reial Societat Econòmica de Tàrrega encarregaren el 1760 l’aixecament de nous projectes als arquitectes Tomàs Desprat, Pere Llopart i Joan Cherta. El 1783, per encàrrec d’aquestes mateixes societats, Salvador Reguart conclou un projecte de canal de reg i navegació prolongable fins a Tarragona. Novament, la Junta de Comerç encomanà el 1786 un altre estudi a l’arquitecte Joan Soler i Faneca, el qual, a partir dels treballs de Bernat Lara, traçà un nou projecte per a la construcció d’un canal. Els esdeveniments polítics del moment foren els que aturaren en aquest cas la realització de l’obra.
Ja al segle XIX, el 1815, Tomàs Soler, fill de Joan Soler, presentà un informe a la Junta de Comerç que recollia el projecte planejat anys abans pel seu pare. Un any després, els delegats de les poblacions més importants de l’Urgell es reuniren a Tàrrega, on acordaren recaptar una trentena part dels fruits per a la realització d’aquest nou projecte, alhora que nomenaren director de l’obra el mateix Tomàs Soler. Les obres començaren el 1817, però dos anys més tard s’hagueren de suspendre per les dificultats que oferia el terreny. El 1822 es deixà de treballar definitivament en les obres que es feien al túnel de Montclar com a conseqüència del dèficit econòmic.
Descartada la possibilitat de construir un canal navegable, l’arquitecte Antoni Cellés començà a elaborar el 1825 un nou projecte, en el qual es disposava la desviació d’aigües des del Tossal. Les obres d’aquest nou projecte foren iniciades el 1829, però s’hagueren d’abandonar vers l’any 1833.
Posteriorment, es projectaren nous intents de tornar a tirar endavant les obres. Entre el 1841 i el 1843 la Diputació Provincial de Lleida mirà d’engegar-les de nou amb la col·laboració de comissionats de l’Urgell. El 1847 els prohoms barcelonins, seguint la proposició reial de buscar un concessionari per al canal d’Urgell, encarregaren un nou projecte a l’enginyer Pere de Andrés Puigdoller. El nou projecte fou presentat el 1848. El traçat definitiu, fet posteriorment per Domènec Cardenal, director de les obres del canal, seguí les directrius d’aquest últim projecte. El 1851 se signà un nou conveni entre J. Ferrer i Valls, nou concessionari de l’obra, i els delegats dels pobles d’Urgell. L’any següent es féu la concessió definitiva del canal per un total de 99 anys a Girona Hnos., Clavé i Cia., empresa que el 1853 traspassà la concessió a la Societat Anònima del Canal d’Urgell. Aquesta societat reinicià definitivament la construcció del canal al novembre d’aquell mateix any.
La construcció del canal principal fou acabada el 1861 i l’obra més dificultosa havia estat el túnel de Montclar. Aquest mateix any s’iniciaren les obres de les sèquies que havien de distribuir l’aigua del canal arreu de la plana. Aquestes sèquies entraren en funcionament el 1863, tot i que el conjunt de la xarxa de sèquies no restà enllestit fins el 1865. L’aigua, però, del canal principal començà a solcar l’Urgell el 1862. Entre el 1932 i el 1934 es construí el Canal Auxiliar d’Urgell o subcanal. Aquest canal rep les aigües del pantà de Sant Llorenç de Montgai i desguassa al canal d’Urgell, a tocar del nucli d’Artesa de Lleida, després de fer en total 77 km i completar el reg de les terres de ponent de la plana.
En expirar la concessió del canal d’Urgell la propietat passà als regants el 1964, els quals dos anys més tard reberen igualment la propietat del Canal Auxiliar d’Urgell.
El clima i la vegetació
El clima del Pla d’Urgell és de tipus mediterrani amb tendència continental de terra baixa. Els hiverns són força freds i els estius molt calorosos, com correspon a un clima de terres interiors on no existeix l’atemperament estacional de la mar.
Les precipitacions són escasses i irregulars, amb mitjanes anuals que superen lleugerament els 400 mm. L’estació més plujosa és la primavera, mentre que l’estiu és l’estació més seca durant la qual les elevades temperatures dels mesos de juliol i agost s’afegeixen a aquesta manca de precipitacions.
Les temperatures mitjanes anuals són al voltant dels 14°C, si bé les mitjanes del mes de juliol se situen entre els 24° i 25°C. Cal parlar, però, de fortes oscil·lacions tèrmiques estacionals i diàries. A l’hivern, quan les temperatures arriben a baixar sota zero, la boira, que es forma a la plana des del final de la tardor i durant tot el període hivernal, es converteix en gebre sobre el terra i les plantes.
La vegetació potencial del Pla d’Urgell és de tipus mediterrani amb domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae). Tanmateix, el paisatge del Pla d’Urgell ha estat tan modificat per l’acció antròpica que no resta cap indici d’aquesta vegetació natural. Abans de la construcció del canal, però, la vegetació climàcica de la comarca tampoc no era evident. En aquestes terres dominava la vegetació de mates baixes i pastures seques, junt amb la vegetació d’aiguamolls i terrenys salabrosos, paisatge que en bona part era producte de l’intensiu pasturatge d’ovelles i cabres.
La carrasca (Quercus ilex subsp. rotundifolia) és l’espècie característica de la comunitat del carrascar. De fet, és una alzina continental que en aquests indrets devia formar boscos amb un estrat arbori de tipus més aviat xeròfil dominat per espècies com el garric (Quercus coccifera), l’arçot (Rhamnus lycioides), la gatosa (Ulex parviflorus), l’argelaga (Genista scorpius) o el llistó (Brachypodium retusum).
La carrasca ha estat substituïda en molts llocs per un bosc de pi blanc (Pinus halepensis), que permet desenvolupar un sotabosc arbustiu més ric en espècies. La garriga també s’ha estès i ha envaït una bona part de les terres del carrascar, colonització que també han dut a terme comunitats com les brolles de romaní o els pradells teròfits.
La vegetació de ribera i la rupícola és, però, molt més interessant des del punt de vista científic i, en aquest cas, és l’única que resta de les terres de la comarca. Resseguint les ribes dels canals hom troba pollancres (Populus nigra) i plataners (Acer pseudoplatanus), sovint plantats, a més d’altres espècies típiques d’aquests indrets humits, com ara oms (Ulmus sp), àlbers (Populus alba), verns (Alnus glutinosa), freixes (Fraxinus sp) i salzes (Salix sp).
Les comunicacions
El relleu absolutament planer de la comarca és un element físic que facilita el pas d’importants vies de comunicació. Aquest és a més un fet que es constata històricament. El vell camí ral condicionà l’aparició de paradors i fondes, que posteriorment es convertiren en els primers nuclis de població. Aquest camí s’ha constituït, en l’època contemporània, en un veritable eix de comunicació, la qual cosa ha potenciat, el desenvolupament modern de la comarca.
La principal via de comunicació de la comarca del Pla d’Urgell ha estat durant molts anys la carretera N-II, actualment anomenada N-IIa. Aquesta carretera travessa la comarca en direcció W-E i segueix el traçat de l’antic camí ral que unia Madrid amb Barcelona i que travessava els nuclis de Bell-lloc d’Urgell, Sidamon, Fondarella, Mollerussa i Golmés. La construcció de l’autovia A-2, l’any 1992, representà la desaparició del principal eix viari que travessava el centre de les poblacions, alhora que ofereix l’avantatge d’unes comunicacions més ràpides. L’autovia travessa la comarca resseguint el traçat de la carretera N-IIa. Les carreteres locals del Pla d’Urgell, una bona part de les quals conflueixen a Mollerussa, formen una densa xarxa. També cal destacar el tram de la C-233 que travessa la comarca pel sector SE i uneix el poble de Bellpuig amb el de Flix (Ribera d’Ebre), passant pel del Pla d’Urgell de Vilanova de Bellpuig, els garriguencs d’Arbeca i les Borges Blanques, entre d’altres.
Pel que fa a les comunicacions per ferrocarril, el 1861 s’inaugurà la línia de la companyia RENFE Lleida-Barcelona via Manresa. Aquesta línia disposa de tres estacions a la comarca: Castellnou de Seana, Mollerussa i Bell-lloc d’Urgell.
Entre els anys 1905 i 1954 funcionà el carrilet que unia Mollerussa amb Balaguer i amb la Sucrera de Menàrguens, on era enviada la remolatxa que es recollia a la comarca. Aquest ferrocarril travessava els pobles del Palau d’Anglesola, el Poal i Bellvís. De la seva existència, tot just es conserva el testimoni d’alguna de les antigues estacions.
La població
La població del Pla d’Urgell és poc dispersa, tot i que es constata l’existència d’alguns masos i nuclis com ara el poble de Margalef (Torregrossa) i el poble de Vallverd (Ivars d’Urgell), la caseria de la Novella (Utxafava), el poble dels Arcs (Bellvís) o els disseminats de la Cendrosa (Ivars d’Urgell) i el Bullidor (Barbens).
La concentració de la població no ha estat sempre igual, si bé moltes de les diferències són degudes al fet que la comarca actualment engloba municipis que fins el 1988 formaven part d’altres comarques. L’any 1860 la majoria de poblacions de la comarca comptaven gairebé amb un miler d’habitants, a excepció de Fondarella i Sidamon, que tenien al voltant de 300 h, Barbens i Miralcamp, que arribaven al mig miler, i Bellvís i Torregrossa que comptaven amb 1 500 h aproximadament. Al començament del segle XX Fondarella i Sidamon continuaven essent municipis petits i representaven amb una població estancada al voltant dels 300 h, mentre que Bellvís havia crescut espectacularment (16%), com també ho havia fet Mollerussa, que al llarg d’aquests quaranta anys havia doblat la població. En aquest moment molts municipis eren a prop dels 1 000 h i d’altres havien sobrepassat aquesta xifra. A la dècada del 1950, Mollerussa ja era la població més important de la contrada (15,4%), mentre que els municipis amb un creixement demogràfic més gran com Bellvís, Ivars d’Urgell, Linyola i Torregrossa, ja sumaven el 39% de la població comarcal.
El primer cens de l’època moderna —el cens d’Aparici del 1718— dóna una densitat d’uns 7,8 km2 per al conjunt del Pla d’Urgell, xifra lleugerament superior a les dels millors moments de l’època medieval. El desenvolupament econòmic del segle XVIII afavorí un creixement demogràfic notori, de manera que en el cens de Floridablanca del 1787 ja figura una densitat de 16,9 h⁄km2 i una població de 5 149 h. Cal tenir en compte, però, que aquests censos o inventaris antics, i en particular el primer, presenten algunes llacunes i imperfeccions.
També són de fiabilitat limitada els recomptes de la primera meitat del segle XIX. Els primers registres que mereixen confiança són el del 1857 i, sobretot, el del 1860. Cap a la meitat del segle XIX, uns anys abans de l’arribada de les aigües del canal d’Urgell, la població comarcal se situava entre els 11 330 h (1857) i els 11 767 h (1860), xifres que donen una densitat d’uns 37 h⁄km2, la qual era ja en aquells moments superior a la de la Noguera (28,4 h⁄km2) i les Garrigues (32,6 h⁄km2), i lleugerament inferior a la del Segrià (40,4 h⁄km2).
Segons els diversos registres demogràfics, la població del Pla d’Urgell, si bé amb alts i baixos, es doblà durant el segle XVIII i es tornà a doblar a la primera meitat del segle XIX. Aquesta evolució es troba en consonància amb el procés d’intensificació agrària que visqué la comarca en aquell moment i que és recollit pels testimonis i els documents de l’època. La construcció del canal i la transformació de moltes terres en regadiu no comportaren, tanmateix, cap tendència demogràfica nova, ja que la població comarcal no es tornà a doblar fins el 1920.
De tota manera, no es pot negar que el regadiu permetés intensificar encara més les activitats agràries i que aquesta intensificació es basà sobretot en una major mà d’obra. Això comportà que a la comarca arribessin nous contingents de jornalers i pagesos, mentre que a la resta del país començava un procés nou: el despoblament de moltes àrees de secà. Muntanyencs i segarrencs alimentaren la necessitat de mà d’obra de la plana regada i foren protagonistes destacats de l’esforç humà i tècnic de conversió de les terres urgellenques en regadiu.
El creixement demogràfic de la comarca va ser força semblant a tots els municipis si bé la durada presenta diferències importants. Per a algunes poblacions, com Vilanova de Bellpuig, Golmés i Bellvís, l’any 1920 representà el moment de màxim creixement, que es correspon amb el moment immediat de l’expansió agrària i amb l’època de grans beneficis que afavorí la conjuntura de la Primera Guerra Mundial. Per al conjunt de la comarca, el moment de màxim creixement s’estengué al llarg de la dècada de 1920 just abans de la crisi de les dècades 1930-40, amb la guerra civil de 1936-39 i el període de postguerra. Si bé la població es recuperà durant el 1950, a partir d’aleshores s’inicià un procés de recessió demogràfica que afectà progressivament gairebé totes les poblacions.
La progressiva substitució de mà d’obra per maquinària, iniciada a la dècada de 1950 i implantada en la següent dècada, juntament amb el procés d’industrialització que visqueren les ciutats, provocà l’emigració dels jornalers i els pagesos del camp. Així i tot, el creixement natural positiu de la població amagà durant un quant temps aquestes pèrdues i la població global d’alguns municipis va augmentar fins el 1970, quan la davallada demogràfica es feu evident arreu, i només cresqué la població del centre urbà i industrial de la comarca, Mollerussa, i la de Fondarella.
A partir dels darrers anys de la dècada de 1980, la davallada demogràfica afectà el conjunt de la població comarcal, es deturà i s’inicià un increment poblacional (28 802 h el 1991 i 33105 el 2005). En conjunt, el Pla d’Urgell és una comarca que des del punt de vista demogràfic es troba a mig camí entre la comarca del Segrià, en creixement i dinàmica, i la resta de comarques de la regió de Lleida, en un procés continuat de recessió. Ens trobem doncs, amb una comarca envellida en que el nombre de naixements (excepte en els dos casos anteriorment esmentats) quasi mai supera el nombre de defuncions.
L’economia
L’agricultura, la ramaderia i la indústria
Gran part de les terres del Pla d’Urgell són conreables i destinades a l’agricultura. Aquesta, és la principal activitat econòmica de la comarca. El major nombre d’hectàrees conreades es concentra als termes de Torregrossa, Bellvís, Bell-lloc d’Urgell, Linyola i Utxafava. Mentre que el cap comarcal, Mollerussa, dedica poc menys de la meitat de les seves terres al conreu, en favor de les activitats de tipus administratiu, industrial i de serveis.
Es pot parlar, doncs, d’una intensa explotació agrícola gràcies a les possibilitats de l’ús de l’aigua per a reg. La construcció del canal d’Urgell i l’aprofitament de les seves aigües aportaren un canvi pel que fa al tipus de conreus. El canal fou construït per tal d’assegurar les collites de cereals, de blat principalment, però la insuficiència de la seva dotació d’aigües, els maldecaps originats pel drenatge i la manca de capital financer retardaren la intensificació dels conreus.
Actualment gairebé el total de les terres conreades de la comarca són de regadiu, i ocupades per conreus herbacis, els quals es reparteixen entre cereals i farratges. El blat de moro i el blat són els conreus de cereals més extensos, mentre que el farratge ha esdevingut el segon conreu herbaci més important, essent l’alfals la planta farratgera més extensa. D’entre la resta de conreus de tipus herbaci, tot i ser gairebé inexistents, destaquen les hortalisses i els conreus per a la dedicació industrial (gira-sol). Pel que fa als conreus llenyosos, ocupen més d’una quarta part de les terres conreades. Destaquen els fruiters, principalment, pomeres i pereres, i en menys proporció, els fruiters de fruits secs representats per l’ametller i l’olivera. La trilogia cereals-farratge-fruiters, representada sobretot per panís-alfals-pomeres, és present a la majoria dels municipis. Compten amb una major diversificació de conreus són Barbens, Golmés, Mollerussa, el Palau d’Anglesola i Sidamon. Els darrers anys els conreus de pomeres i pereres són els més estesos, en detriment dels presseguers que les condicions extremes del clima del pla fan molt difícil que s’hi desenvolupi.
La majoria de municipis de la comarca tenen cooperatives agràries. D’entre les més antigues destaquen la Cooperativa del Camp de Sant Roc (1919), al Palau d’Anglesola. A partir de la dècada del 1940 aparegueren d’altes cooperatives com la Cooperativa del Camp d’Ivars d’Urgell, la Cooperativa Lletera de Mollerussa i la Cooperativa del Camp de Sant Isidre, de Vilanova de Bellpuig.
La modernització agrícola de la dècada de 1960 comportà l’expansió de la ramaderia. A la comarca hi ha una forta especialització comarcal pel que fa a la producció de bestiar porcí i l’aviram i especialment als municipis de Torregrossa, Ivars d’Urgell, Miralcamp i Castellnou de Seana. A més, també tenen pes específic dins del conjunt de la producció el bestiar oví i el boví. Pel que fa a la resta de sectors ramaders, destaca també la cunicultura i l’apicultura, tot i que aquests dos sectors no es desenvolupen a tots els municipis. Aquest és el cas de Bell-lloc d’Urgell, Fondarella, Golmés, Miralcamp, Mollerussa i Bellpuig.
Al Pla d’Urgell, més d’una quarta part de la població ocupada treballa al sector industrial. Principalment, sobresurten les activitats relacionades amb el sector agro-pecuari, en el qual treballa aproximadament un 10% del total de la població ocupada. Majoritàriament les indústries es concentren a Mollerussa, tot i que es desenvolupa a d’altres termes com ara Fondarella, que ofereix unes condicions de comunicació i centralitat similars a les de Mollerussa, Golmés, Linyola, Bell-lloc i Bellvís.
Pel que fa als subsectors, l’alimentari és el més destacat. Les principals empreses estan relacionades amb l’elaboració de pinsos (Ivars d’Urgell), comercialització de fruita (Mollerussa) i producció de lactis on destaca la Granja Castelló de Mollerussa que elabora llet i derivats de la marca El Castillo.
La resta de sectors industrials destacats a la comarca són el paperer (Mollerussa i Fondarella), el de materials de construcció (Mollerussa i Golmés) i el tèxtil i la confecció (Bellvís i Linyola). El sector paperer és el que disposa d’una tradició més arrelada. La Forestal d’Urgell, creada el 1890, fou, fins al seu tancament el 1980, una de les principals empreses papereres i, en certa manera, l’origen de les empreses actuals de la comarca relacionades amb aquest sector.
El comerç, els serveis i el turisme
El desenvolupament del sector terciari al Pla d’Urgell se centra en la dimensió urbana i les funcions de capitalitat assolides per Mollerussa. En termes generals, el comerç del Pla d’Urgell és un comerç familiar, tot i que s’hi han instal·lat algunes grans superfícies comercials.
Quant als mercats setmanals, el de Mollerussa, celebrat des del 1872, es fa els dimecres i és un dels més importants de les terres de ponent. A més d’aquest mercat setmanal, hom en celebra d’altres arreu: el dimarts a Bellvís, el dimecres a Bell-lloc d’Urgell i Vilanova de Bellpuig, el dijous a Ivars d’Urgell i Linyola, i el divendres a Torregrossa.
Pel que fa a les fires, cal esmentar la fira de Sant Josep (1872) de Mollerussa, que s’ha consolidat com una de les principals fires d’exhibició de maquinària agrícola de Catalunya. Inicialment era sobretot una fira ramadera, però el 1950 s’amplià amb la introducció de maquinària agrícola. A partir del 1970, la institució firal entrà en un nou procés d’expansió, amb l’arranjament de pavellons coberts i la potenciació d’exposicions monogràfiques al llarg de tot l’any.
A la mateixa ciutat de Mollerussa hom celebra altres fires, com ara la de Disseny i Moda (1987) i l’Autotrac (1989), dedicada a l’exposició de vehicles usats.
Pel que fa als serveis, tots els municipis disposen d’un centre d’assistència primària (CAP) però per a l’atenció hospitalària cal desplaçar-se fora de la comarca, ja que a la comarca no hi ha serveis d’aquest tipus. Quant a l’ensenyament, tots els municipis de la comarca cobreixen l’ensenyament primari i només la ciutat de Mollerussa cobreix el batxillerat i cicles de formació professional de grau superior.
Tot i no ésser una comarca turística, el Pla d’Urgell disposa d’alguns serveis d’allotjament (hostals, pensions i residències casa de pagès) i pel que fa a l’oci, destaca la discoteca Big-Ben (Golmés), on fa cap molt jovent d’arreu de la comarca i de fora de la mateixa.
La cultura i el folklore
En el marc de les institucions de la comarca, sobresurten una sèrie de grups, associacions i societats dedicades a realitzar activitats culturals i recreatives o a impulsar els valors tradicionals i folklòrics del país. La més arrelada a la comarca és la Societat Cultural i Recreativa L’Amistat de Mollerussa (1905). Cal destacar també les agrupacions dansaires, corals i altres de lligades amb el folklore i les festes populars. L’Orfeó Renaixença (1976) de Mollerussa és un dels que tenen més anomenada a la comarca.
Pel que fa a l’esport, tots els municipis disposen d’equipaments esportius (piscines, poliesportius, etc.) però destaca la pista d’ultralleugers construïda el 1989 al sector de la Serra (Mollerussa).
Els mitjans de comunicació de la comarca estan coberts per l’emissora Ràdio Ponent (1982), que sorgí a redós de la transició política i emet arreu de les terres de ponent, i per diferents revistes de caràcter mensual o bimensual com ara la revista “La Comarca” (1989), que publica el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, “Som-hi” (1971) de Vilanova de Bellpuig, “Carrilet” (1977) de Bellvís, i els “Estudis Castellnouencs” de Castellnou de Seana, entre d’altres.
Quant als museus, la seva temàtica està intimament relacionada amb el món rural: exposició d’eines del camp i altres estris quotidians, que formen col·leccions etnològiques amb un evident interès. En aquest sentit, cal esmentar el Museu del Pagès d’Antoni Mas i el Museu de Pagès de Cal Valent, a Linyola, a més de les col·leccions etnogràfiques particulars a Torregrossa.
El Museu de Vestits de Paper de Mollerussa (1978) té unes característiques ben diferents. Aquest museu depèn de la Societat Cultural i Recreativa L’Amistat, la qual des del 1964 organitza un popular concurs de vestits fets amb paper. L’objectiu d’aquest museu és exposar els millors vestits confeccionats amb un material tan particular.
D’altra banda, si bé no existeix cap centre documental o arxiu pròpiament dit, cal destacar el fons de l’empresa que gestionava el canal d’Urgell, on es poden obtenir dades sobre la construcció i l’administració d’aquesta important obra. L’important llegat científic i cultural s’ha materialitzat modernament en la creació (2003) de l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, situat a la Seu de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgel. Totes les poblacions tenen algun tipus de sala on es poden realitzar activitats culturals i lúdiques. No obstant això, també hi ha algunes sales construïdes específicament per a aquest tipus d’actes, com són ara les sales d’actes de l’Ajuntament de Mollerussa (1966), de l’Ateneu Intercomarcal Mascança o el Teatre de L’Amistat, ambdós a Mollerussa, la sala recreativa municipal de Torregrossa i el Teatre Municipal d’Ivars d’Urgell, la sala recreativa de la Societat Cultural i Recreativa de Bell-lloc d’Urgell, el Teatre Victòria del Palau d’Anglesola i la sala d’actes municipal de Bellvís.
Quant al folklore, les celebracions més concorregudes de les poblacions de la comarca continuen sent les tradicionals festes majors. Tot i així se celebren d’altres festes singulars com ara la Festa de la Poma de Barbens que té lloc durant l’octubre. A Linyola celebren les Festes de la Cervesa el cap de setmana anterior a la festa major de maig i la festa dels Tres Tombs per Sant Antoni, i al desembre, se celebra des de 1964 el Concurs Nacional de Vestits de Paper, a Mollerussa.
A Bellvís, se celebren Els Firals durant el darrer cap de setmana de juliol, i tenen com a protagonista la representació de la llegenda de Cal Bufalà, molt arrelada a la història poble, entre d’altres actes.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Tot i que aparentment la plana urgellesa era com un desert en les èpoques anteriors al regadiu, aquestes terres han estat habitades des de temps remots. La presència d’antics poblats permanents ja en època neolítica indica que hi devia haver els mitjans suficients per a la supervivència humana. La troballa d’un bifaç de sílex al terme de Bellvís, sembla indicar presència humana durant el paleolític. Hi ha constància de restes arqueològiques de la primera edat del ferro als jaciments del Tossal del Molinet (el Poal). Hom pot trobar restes de poblament ibèric, encara més difoses, al Tossal de les Tenalles (Sidamon), Margalef (Torregrossa), en un tossal prop de Golmés i prop de Preixana. És el primer poblament ibèric, representat en el país per les tribus ilergetes, del qual hom té testimonis a través dels escrits grecs i llatins.
La presència romana en aquestes contrades ha deixat en canvi escassos vestigis, tot just algunes restes d’una vil·la romana a la partida de Cantaperdius (Bellvís). Potser la romanització comportà l’abandonament dels petits turonets o tossals que havien servit per als assentaments ibèrics i l’establiment de la població en els indrets més planers i aptes per al conreu. Encara menys significativa és la presència de referències de l’època visigòtica.
La medievalització
En l’època sarraïna es manifesta una intensa activitat humana en tota la plana, que en els documents de l’època és anomenada Mascançà. Un testimoni àrab referit als segles X i XI, ja quan el territori comença a estar a l’abast dels comtats cristians catalans, apunta que al pla de Mascançà hi havia granges, conreus i pastures en gran nombre. Cada granja sense excepció tenia una torre o un refugi soterrani on els colons s’amagaven en cas d’atac enemic. Per tal de poder fer aquests refugis la gent de Mascançà descomptava diners dels testaments i les donacions. De la presència àrab, n’ha pervingut la toponímia, que assenyala tant poblacions existents com altres de desaparegudes: Filella, Almasso, Golmés, Utxafava, Safareig, Sarcènit, Gatén o Sidamon.
L’ocupació cristiana de la plana d’Urgell no es féu en terres de ningú, tot i que algunes referències històriques parlen en alguns moments de desert. Tal com explica el professor Prim Bertran en la revista “Ilerda” (1981) “...no es pot comprendre com les cartes de poblament atorgades tot seguit després de l’ocupació cristiana parlin de cases destruïdes i de cases en bon estat o de la perduració de noms d’origen islàmic... o a la insistència amb què es parla dels antics ocupants com a “paganis et aliis malis hominibus”; sembla més escaient suposar que s’hi donaria un canvi de propietaris, per dret de conquesta, dels àrabs als cristians en un breu període de temps que hauria permès conservar cases, granges, alguns cultius, millores tècniques, com algun rec o canalització, i la molineria, ja esmentats en els documents més antics de l’ocupació cristiana”.
L’edat mitjana
Fins l’any 1149 que no es consolidà la reconquesta de Lleida passaren uns dos segles en què les terres planes de Lleida eren terra de ningú. Des de la conquesta de l’àrea de Guissona pel comtat d’Urgell entre 1020-1024 fins aleshores, el comtat d’Urgell va veure limitades les seves possibilitats d’expansió pel S i retrà definitivament vassallatge al comte de Barcelona. Fruit dels pactes, després de la seva reconquesta definitiva, la plana va quedar netament dividida en dos dominis senyorials, el del comtat d’Urgell i el de la casa de Barcelona. Els límits actuals entre els bisbats d’Urgell i el de Solsona reprodueixen encara els límits comtals primitius.
La fusió d’interessos entre les dues cases comtals, o més aviat la subjecció de la d’Urgell a la de Barcelona, comportà que, d’una manera en part imprevista, el topònim Urgell s’apliqués a les terres planes de l’un i l’altre domini. Al principi del segle XIII el bisbat de Vic s’organitzava en deganats i establia el deganat d’Urgell a les terres pròximes del bisbat del mateix nom. L’any 1370 apareixia un deganat de l’Alt Urgell amb seu a Cervera i un deganat del Baix Urgell amb seu a Tàrrega.
La separació comtal i episcopal de la plana urgellesa passà de fet a un segon terme per diversos esdeveniments, entre els quals es pot destacar l’acció de la casa d’Anglesola, que estengué la seva senyoria per diverses poblacions de la plana. Els Anglesola, que foren els artífexs més destacats de la repoblació de la plana, apareixien vinculats religiosament al bisbat de Vic, però jurisdiccionalment es trobaven sota el comte d’Urgell.
Poderosos factors d’homogeneïtat física i economicosocial contribuïren al fet que el topònim Urgell s’anés circumscrivint progressivament a la zona més plana compresa entre els altiplans de la Segarra i el Segre. Avançada l’edat mitjana comencen a aparèixer documents en els quals l’Urgell s’esmenta com una àrea proveïdora de gra de Barcelona. Al mateix temps també es fa referència a un altre tret característic del país, la irregularitat de les collites i els problemes de la secada. L’any 1346 una carta de l’infant Jaume al rei Jaume II demanava ja el desviament de l’aigua del Segre per a regar l’Urgell i treure el país de les misèries que l’amenaçaven.
La secada estiuenca va condicionar històricament les collites i constituí una de les principals limitacions de l’economia i la societat locals. Tal com recullen alguns documents històrics, eren freqüents les collites de cereals que es perdien, cosa que comportava situacions de misèria al país. Segons testimonis històrics com el de Pere Ripoll, només un de cada deu anys es produïen collites abundants.
Fins a la colonització agrària iniciada al segle XVIII, la gran plana compresa entre la serra d’Almenara, Tàrrega, Arbeca i el curs del Segre constituí de fet una vasta àrea dominada pels erms. En aquesta àrea, els estius es caracteritzaven per la incertesa de les collites de cereals i els magres rendiments dels horts i els animals domèstics. Durant el llarg hivern, la plana prenia tota una altra fisonomia i els ramats de la muntanya s’apoderaven del país i n’aprofitaven les escasses herbes i el farratge dels camps i les palles i el gra que quedaven de l’estiu.
A part aquests trets més generals, no es pot deixar d’assenyalar en les activitats de l’època la recerca d’un cert equilibri econòmic i de subsistència. Al costat dels erms dedicats a pastura i dels camps de cereals es descobreixen també algunes vinyes i algun conreu intensiu com el safrà. Cal destacar, a més, la importància dels horts per a l’alimentació, generalment regats amb l’aigua de pou. Als indrets més humits apareixien el lli o l’espart, que servien per a elaborar les fibres del vestit, el calçat i les sogues. I també hi havia farraginals a les terres més humides, que servien per a l’alimentació de bous, animals de corral i xais.
L’economia medieval urgellesa girava al voltant de l’agricultura i aquesta, al seu torn, era força condicionada pel règim senyorial. Els pagesos, que rebien la terra en emfiteusi, havien de pagar censos, en diners o fruits, que podien portar al seu empenyorament en moments de crisi. A més el pagès era obligat a participar personalment i amb les seves bèsties en les feines de les finques portades directament pel senyor, particularment en el moment de batre.
Aquests anys la societat urgellesa no deixà de veure’s implicada en els esdeveniments generals del país. Les pestes i la crisi de la meitat i el final del segle XIV representaven un cop fort per a la demografia del país. De tota manera, cal remarcar que el Pla d’Urgell presenta en els moments de més creixement una densitat de població elevada (45 h⁄km2) si es compara amb la de les comarques veïnes, tot i que aquesta elevada densitat semblava fondre’s en les crisis immediates.
L’edat moderna
L’aigua o, més ben dit, la seva manca, ha contribuït poderosament a la formació del caràcter urgellès i els vincles de la plana. Els motius d’advocació dels centres religiosos de la comarca (la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís, el Sant Crist de Balaguer o la mateixa Verge de l’Horta d’Ivars d’Urgell) són la manifestació més evident de l’obsessió popular per l’aigua, que deu tenir uns orígens ancestrals. Aquesta mostra d’identificació comarcal té algunes manifestacions ben singulars, com és ara la Confraria Assistencial de Sant Miquel Arcàngel, amb seu a Barbens, que entre els segles XVI-XVII agrupava els sacerdots de l’Urgell.
Tot aquest món començà a desaparèixer en fer-se realitat l’antic projecte d’irrigar l’Urgell a mitjan segle XIX. Aleshores, seguint la simbologia religiosa, la devoció per la Mare de Déu de les Sogues deixà pas a la devoció per la Mare de Déu del Remei, emplaçada a la finca del pròcer impulsor de la construcció del canal d’Urgell. Si abans de mitjan segle XIX la invocació per la pluja reunia i identificava els habitants de l’Urgell, amb l’arribada de les aigües del canal d’Urgell el 1862 era l’aprofitament de les aigües el que creava un nou vincle tant o més fort d’unió. La importància dels canvis provocats pel canal no ha de fer oblidar, però, que la transformació agrària de l’Urgell havia començat una mica abans, durant el segle XVIII, paral·lelament al procés industrialitzador que experimentà la societat catalana.
Al segle XVIII comencen a desaparèixer les activitats relacionades amb l’aprofitament extensiu del territori: la caça, la pastura o l’artiga itinerant. El pasturatge, amb ramats tant locals com dels Pirineus, tenia un pes important en l’economia urgellesa del segle XVIII, i la transhumància entre la plana i els Pirineus ha estat un fenomen molt present en l’economia de la plana fins el segle XX. La toponímia local conserva encara moltes de les referències d’aquesta economia pastoral —acampador, pleta, freginals, quadra, carrerada—, i encara perviuen trams de les antigues carrerades o camins del bestiar.
Les rompudes del segle XVIII marcaren el replegament de l’economia pastoral i la transformació de les relacions i les pràctiques socials imperants fins aleshores. Les rompudes significaren la progressiva desaparició dels béns comunals i també dels erms i les terres de tothom, on exercien els seus drets els antics senyors jurisdiccionals, i de retop del règim comunal i senyorial i d’alguna petita propietat que es remunta a uns orígens senyorials.
L’empenta del segle XVIII té un interès especial perquè parteix d’una situació econòmica i social força deprimida, que té els seus orígens en la mateixa guerra dels Segadors. Així, durant el segle XVIII es repoblaren indrets com Fondarella, Sidamon i Bell-lloc, que havien estat abandonats.
Els segles XIX i XX
Les aigües del canal d’Urgell no van fer sinó completar el procés de colonització i intensificació agrària que ja s’havia posat en marxa. Els conreus s’estengueren sobre les terres ermes, les quals a la segona meitat del segle XX només representaven superfícies insignificants, i al mateix temps es consolidaren definitivament el plànol parcel·lari i les infraestructures rurals. El rendiment augmentà amb el regadiu, motiu pel qual també va créixer extraordinàriament el consum d’adob, inicialment orgànic però poc després químic.
L’adaptació a l’economia de regadiu no fou, però, fàcil, i al final del segle XIX l’agricultura urgellesa era encara de secà. Al tombant de segle els conreus ocupaven les dues terceres parts del terreny i les terres convertides al regadiu no arribaven a una tercera part. D’altra banda, els conreus estiuencs de regadiu, bàsicament farratges, representaven només el 12% de la superfície de regadiu. Durant molt temps el regadiu urgellès constituí simplement una agricultura de secà basada en el conreu dels cereals d’hivern, tot i que amb un rendiment més bo. Els progressos d’aquesta agricultura es basaven substancialment en l’extensió de la superfície regada i en la bona productivitat del cereal, basada en l’adob i en la rotació del cereal amb el farratge.
La intensificació agrícola comportà també el desenvolupament de les activitats derivades de l’agricultura en els pobles de regadiu. Els canals, al mateix temps, eren aprofitats al final del segle XIX mitjançant petits salts per a la producció d’energia, i la disponibilitat d’aigua feu possible l’aparició d’algunes indústries no vinculades expressament amb les activitats agràries. Tot plegat suposà que al Pla d’Urgell es consolidessin nous grups socials diferenciats de la pagesia amb el posterior desenvolupament de la vida urbana.
A la dècada del 1960 desaparegueren les oliveres i la vinya, i es completà l’extensió del regadiu per gairebé tota la superfície on podien arribar els canals. Al mateix temps, els conreus com l’alfals i el blat de moro, de caire estiuenc, superaren el 25% de la superfície regada, la qual cosa contrastà amb amb l’escassa dotació d’aigua al pic de l’estiu, i es difongué la fructicultura.
Fins a l’arribada del canal, la comarca natural del Pla d’Urgell tenia una característica ben destacada que la diferenciava de les altres comarques catalanes: la manca d’una vila amb funcions de centre. Des dels diversos indrets de la plana, relativament pobra i poc poblada, hom acudia a les viles més pròximes situades als seus límits, Lleida, Balaguer, Tàrrega i, fins i tot, les Borges Blanques.
Històricament, a la plana, la centralitat fou substituïda per una mena de relacions entre els pobles amb un pes demogràfic i polític i una capacitat d’atracció limitats. Així, per exemple, Miralcamp havia exercit funcions de notaria dels voltants durant els segles XIV i XV, fet relacionat amb la presència del castell de la casa d’Anglesola. A Linyola, la població que històricament ha tingut més pes dins la comarca, se li havia concedit, per la seva banda, la celebració d’un mercat setmanal i diversos privilegis com a vila durant el segle XII, i posteriorment apareix com a baronia al costat de Bellpuig. Enmig de la plana destacava la vila de Bellpuig d’Urgell, que es constituí en seu d’una baronia, tot i que Bellpuig no arribà mai a tenir un pes social i econòmic prou important. De fet, els habitants de la part oriental de la plana acudien al mercat de Tàrrega i es trobaven en la seva àrea d’influència, mentre que els de la part occidental es repartien entre Balaguer i Lleida. Aquestes influències romangueren durant temps després d’haver estat construït el canal i quedaren recollides per les delimitacions dels partits judicials i les mateixes comarques, aprovades l’any 1933.
Però la vila que exercia la seva primacia sobre la plana era en particular Tàrrega, que capitanejà la representació de la comarca natural de l’Urgell. El mercat de Tàrrega atreia un gran nombre de pobles urgellesos i els comerciants de Tàrrega foren en l’època moderna els intermediaris més significats de les seves produccions. Tàrrega fou també el centre de les activitats encaminades a realitzar el mateix canal d’Urgell.
Amb el regadiu es trencaren aquestes relacions territorials precedents, fet que exposà clarament Josep Vallverdú al principi de la dècada de 1970: “...a l’Urgell, és interessantíssim que, darrerament, s’hagi produït com una escissió de dret allí on ja existia de fet: vull dir entre l’Urgell regat —o Pla d’Urgell— i l’Urgell de secà. Fins i tot la bufada incipient de Mollerussa permet d’endevinar que aquesta població es constituirà en capital del Pla d’Urgell, mentre Tàrrega sembla renunciar a la capitania de l’Urgell globalment considerat i reduir-se a la zona de secà”.
Amb l’arribada de les aigües del canal es produí un fet casual que després resultaria decisiu, o simplement premonitori, la Societat del Canal d’Urgell establia la seva seu en un lloc central de la plana regada: Mollerussa. El poble, un petit nucli de la plana, oferia a la societat la virtualitat de trobar-se sobre el camí reial, just per on també passava la nova línia de ferrocarril, i alhora li oferia poder construir les seves oficines i instal·lacions al costat d’un dels canals de derivació. Les activitats generades a l’entorn de la Societat del Canal d’Urgell i el Sindicat de Regants constituïren un primer impuls demogràfic i econòmic per a Mollerussa. Si no haguessin existit nous condicionants favorables i noves implantacions, com és ara l’establiment de l’estació de tren de la línia Saragossa-Barcelona, el mercat setmanal o la implantació de La Forestal d’Urgell, aquell impuls no hauria significat res. El moment decisiu de l’expansió de Mollerussa es donà durant els primers decennis de 1900, quan s’implantà definitivament el regadiu urgellès i la població catalitzà el moviment social de progrés agrari emparentat amb els prohoms del catalanisme conservador. L’expansió econòmica de la dècada de 1960 consolidà el pes demogràfic i econòmic de Mollerussa. El 1970 Mollerussa aparegué com la quarta població de les terres de ponent pel nombre d’habitants, darrere Lleida, Balaguer i Tàrrega, i el seu pes econòmic i demogràfic es reflectí en l’atracció que exercia sobre els pobles del seu entorn. Aquesta importància féu que Mollerussa rebés el títol de ciutat el 1975 i que fos considerada com a centre de la nova comarca creada el 1988.