Situació i presentació
La comarca del Priorat té 498,60 km2 i comprèn 23 municipis. És vertebrada pel massís de Montsant, de la Serralada Pre-litoral, a ponent de les Muntanyes de Prades, límit llevantí amb la Conca de Barberà; i és inclosa dins l’àrea d’influència del Baix Camp, comarca amb la qual termeneja tot al llarg de la seva façana oriental. Les seves aigües, tanmateix, s’escolen en direcció a l’Ebre a través del riu de Siurana, que hi desguassa ja dins la Ribera d’Ebre, comarca amb la qual limita pel S i l’W. Al N, la serra de la Llena estableix la línia divisòria amb la comarca de les Garrigues.
Les divisions administratives
El Priorat és una comarca que no forma ni un clar conjunt geogràfic ni té una tradició històrica comuna. Avui encara són vius els sentiments diferencials entre la part de l’anomenat Priorat històric o Priorat d’Escaladei, és a dir dels pobles que eren de la senyoria de la cartoixa, i la resta dels llocs que integren la comarca establerta per la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya el 1932. Tot i aquesta conciència diferencial de saber que el Priorat històric era més reduït, la gent del país i de la rodalia des d’antic ha anomenat Priorat totes les terres situades més enllà dels colls d’Alforja i de la Teixeta, atorgant la capitalitat de la contrada a Falset o a Cornudella. Aquest sentiment era recollit el 1896 per F. Flos i Calcat en la seva Geografia de Catalunya, on designava Falset com la capital del Priorat.
El 1931, en crear-se la Ponència de la Divisió Territorial, en un primer informe, els ponents Josep Iglésies i Manuel Galès insinuaven la possibilitat de fer desaparèixer la comarca del Priorat incorporant part dels seus pobles (Ulldemolins, Cornudella, Siurana i Poboleda) a la comarca encapçalada per Reus. Segons l’informe, la capitalitat de Falset hauria de ser substituïda per Móra d’Ebre o per Móra la Nova, ja que no havia “aconseguit de donar relleu a la capitalitat del partit judicial” en no haver esdevingut centre d’activitats econòmiques. Repensada la proposta en el primer projecte de divisió territorial elaborat per la ponència, es creava una comarca anomenada Baix Camp-Priorat amb la capital a Reus; Falset, en la seva resposta a l’enquesta, afirmava: “aquesta vila sempre ha estat, de fet, la capital del Priorat, on s’han fet les transaccions de compra-venda de tots els seus vins i altres fruits”. Amb tot, només sis pobles dels trenta-nou que componien el seu partit judicial deien d’anar a mercat a Falset. D’acord amb la proposta de la Ponència la comarca mantindria dos jutjats: l’un a Reus i l’altre a Falset. En la segona i definitiva proposta de divisió territorial es creava una comarca autònoma del Priorat amb capital a Falset i integrada per 24 municipis; els mateixos municipis que el 1987 formaren la nova divisió comarcal. El 1990 es modificà la divisió del 1987 i l’Arbolí se segregà del Priorat i s’incorporà, a petició pròpia, al Baix Camp.
La discusió sobre quins són els pobles que tenen dret a denominar-se Priorat és encara viva. Hom ha sistematitzat en tres els criteris per a definir la comarca i establir-ne els límits. Segons Josep M. Espinàs hi hauria en primer lloc els criteris historicistes; la comarca històrica seria integrada pels set pobles del domini jurisdiccional de la cartoixa, argumentació que l’autor creu superada per tractar-se d’una referència senyorial desapareguda i restringida en excloure del nom Priorat terres de característiques físiques similars. Un segon criteri podria ser el geogràfic, i denominar Priorat la conca del riu de Siurana i les dels seus afluents, els rius de Cortiella i de Montsant i la riera de Marçà; aquest criteri pot resultar abusiu en incloure terres massa diferenciades. La tercera proposta fóra la vinícola, que aglutinaria tots els pobles de la vall que produeixen un vi similar. Les tres propostes, segons Espinàs, són igualment justificables, i també totes tres són parcials, ja que segons ell la darrera, per exemple, exclouria del Priorat la Morera, municipi en el qual es troben les ruïnes de la cartoixa.
Malgrat l’opinió d’Espinàs, històricament i geogràficament només constitueixen el Priorat els set pobles que formaren part de la senyoria de la cartoixa: Bellmunt, Gratallops, la Morera, Poboleda, Porrera, Torroja i la Vilella Alta, tot i que a hores d’ara s’aplica el nom a tota la conca del riu de Siurana, excepte la seva capçalera.
La resta dels pobles considerats avui del Priorat foren els que constituïen l’antiga baronia episcopal de Cabassers, propietat del bisbe de Tortosa, que era integrada per la Bisbal, Cabassers, la Figuera, el Lloar, Margalef i la Vilella Baixa; com també dos pobles de la baronia d’Escornalbou detinguda per l’arquebisbe de Tarragona, Pradell i la Torre de Fontaubella, i els provinents del comtat de Prades: Arbolí, Cornudella, Capçanes, Falset, els Guiamets, Marçà, el Masroig, el Molar i Ulldemolins. Es coneixerien ara per Baix Priorat els pobles de la baronia d’Escornalbou i del comtat de Prades, excepte Cornudella i Ulldemolins, que es troben separats dels altres pel Priorat històric. Hom designaria aquestes dues darreres localitats com a Alt Priorat, encara que no hagi arrelat la denominació. Josep Iglésies en un estudi diferencia la comarca en Priorat històric, Baix Priorat, la baronia de Cabassers i la fossa de Cornudella, integrada aquesta darrera per Cornudella, Ulldemolins i Arbolí (Baix Camp).
El marc físic
La comarca del Priorat presenta una gran varietat des del punt de vista físic. Des de les superfícies planes del sector sud-occidental fins als cingles imposants de la serra de Montsant, passant pels turons i tossals de pendents regulars del centre, hi ha tota una gamma de roques, modelats, comunitats vegetals, etc. que donen al conjunt un aspecte divers, com també és diversa la història geològica que l’ha originat. En alguns sectors, la comarca participa de les característiques de les comarques veïnes amb les quals hi ha una certa continuïtat (les Garrigues, la Ribera d’Ebre o el Baix Camp), mentre que en altres el contrast és marcat, i dóna al Priorat una personalitat ben definida.
El relleu
Gairebé la meitat del territori té una altitud superior als 600 m, mentre que poc menys d’una tercera part no arriba als 200 m. Els terrenys més baixos són a l’extrem occidental, a 50 m, mentre que els punts culminants es localitzen al N i al NW i ultrapassen els 1 100 m. Entre tots dos extrems, el terreny presenta una gran diversitat, tant pel que fa a l’estructura com pel que fa a la litologia, la disposició, etc., que permet singularitzar alguns sectors.
Al N i a l’E un semicercle de muntanyes envolta els terrenys més baixos del centre i marca els límits amb les comarques veïnes. Al N, la serra de Montsant és la continuació occidental de les muntanyes de la Serralada Prelitoral a partir del nus orogràfic de les Muntanyes de Prades, alineació que segueix cap a l’W a través de les serres de la Figuera, dels Tossals i del Tormo fins enfonsar-se en l’Ebre en el pas de l’Ase. La serra de Montsant és l’accident del relleu més característic del Priorat, tant pel que fa a l’alçària com per la morfologia espectacular que presenta. Destaca com una formació original i fins a cert punt aïllada dels relleus de la perifèria. Té uns 20 km de llargada i uns 5 km d’amplada i és envoltat pel riu del mateix nom i per alguns barrancs tributaris del riu de Siurana, entre els quals destaca el d’Escaladei. La part superior és una superfície relativament regular, que s’enlaira per sobre dels 1 000 m i es troba retallada per alguns barrancs. Els punts culminants són: Roca Corbatera (1 163 m), Roca Falconera (1 158 m) i els Senyalets (1 110 m) al sector oriental. La serra va perdent altitud en direcció occidental, la Cogulla (1 063 m) i Montalt (749 m), fins arribar a la vall del riu de Montsant, que marca el límit per l’W.
La serra de la Llena, al N de la serra de Montsant, separa la vall d’Ulldemolins de la depressió terciària de les comarques de l’interior de Catalunya i ocupa un espai reduït al Priorat.
Les Muntanyes de Prades formen una important barrera al NE, amb altures que ultrapassen el miler de metres (la Gritella, 1 089 m; puig de Gallicant, 1 009 m). Constitueixen un contrafort de considerable altitud sobre la vall superior del riu de Siurana.
Les serres que limiten la comarca per l’E amb el Baix Camp tenen direccions molt variades i les altituds no són tan considerables. La serra del Molló (el Mirador, 922 m) i la de Puigcerver (Puigcerver, 831 m), separades per la vall de Cortiella, són d’una topografia tranquil·la. A partir del coll de la Teixeta, les formes tornen a fer-se violentes. A la serra de l’Argentera (el Puig, 597 m) destaca la mola de Colldejou (914 m). El conjunt de muntanyes que limiten pel S la depressió de Marçà-Capçanes, amb altituds que ultrapassen els 750 m (l’Enderrocada, 762 m; Montalt, 749 m), són d’una topografia molt complicada i abrupta.
Enmig d’aquest semicercle de muntanyes hi ha la depressió, que forma la major part de la comarca. És formada per les valls dels rius que han aprofundit en els terrenys paleozoics i, malgrat la relativa unitat topogràfica, es diferencien petites subconques, com l’esmentada de Marçà-Capçanes o la del curs superior del riu de Siurana. Presenta un basculament en direcció W, de manera que en els interfluvis de la part oriental les altituds ultrapassen els 600 m, mentre que a la part occidental són de 200 o 300 m, fins a arribar a confondre’s amb les terres baixes del curs final del riu de Siurana.
El territori pot dividir-se en diverses unitats segons les característiques geològiques i geomorfològiques. Els factors responsables d’aquesta diversitat són la tectònica i la litologia, que han propiciat l’aparició de materials de totes les èpoques geològiques, des del sòcol paleozoic fins als materials dipositats pels rius en èpoques recents, formant estructures diverses. Sobre aquesta base, els agents morfogenètics han modelat el paisatge de forma desigual, d’acord amb la resistència dels materials, i han donat com a resultat un conjunt en el qual la diversitat impera sobre la monotonia.
D’acord amb la tectònica, el territori es divideix en el sòcol paleozoic amb la cobertora mesozoica, el sector terciari septentrional i un petit sector occidental en contacte amb la depressió de Móra.
El sòcol paleozoic ocupa la part més considerable de la comarca. Anomenat massís del Priorat, és una unitat geològica que comprèn els terrenys recoberts per materials sedimentaris amb anterioritat al carbonífer i metamorfosats posteriorment. Afectat pels plegaments hercinians i per una forta acció erosiva posterior, fou recobert per sediments durant el mesozoic. A l’època alpina es comportà com un bloc rígid que es fracturà en blocs més petits, dels quals en les descompressions originades per aquests moviments sorgiren materials intrusius en forma de filons de galena o quars. El contacte del massís del Priorat amb la perifèria s’estableix a través de sistemes de falles. L’erosió, afavorida per determinats moviments de basculament, ha arrasat la cobertora mesozoica, que ha desaparegut en gran part del territori i ha quedat només en alguns punts elevats o que formen part d’estructures més complexes.
Els materials paleozoics són formats per roques granítiques al sector de Falset i per pissarres del carbonífer a la resta. El granit és molt meteoritzat i reduït pràcticament a sauló, excepte en aquells indrets on els barrancs i els rius han aprofundit en el sòcol, circulant encaixonats entre parets abruptes. Les pissarres (llicorelles) constitueixen l’element característic i més conegut d’aquesta part del Priorat. Els agents erosius, que actuen amb facilitat sobre els granits i les pissarres, han originat els paisatges característics de la comarca: turons, tossals de formes arrodonides, superfícies d’erosió on s’acumulen els materials sorrencs, etc.
La cobertora mesozoica que recobrí el massís del Priorat és formada pel bloc de les Muntanyes de Prades i per l’apèndix que des d’aquesta unitat continua en direcció S. En conjunt, formen un semicercle de muntanyes que va des de l’extrem NE, a la vall superior del riu de Siurana, fins a les proximitats de Cabassers, i envolta el sòcol paleozoic per l’E, el S i l’W gairebé de manera total. És format per un conjunt de materials molt variats: els conglomerats i els gresos triàsics ocupen els nivells inferiors, i les calcàries, les dolomies, les margues, les argiles, etc. formen estrats en nivells superiors. Aquests materials, dipositats a la fossa mesozoica durant l’era secundària, quedaren afectats profundament per l’orogènia alpina, que si bé en el sector septentrional originà una tectònica força simple, en el SE, a partir de la serra de l’Argentera, es fa complicada i amb falles inverses, compressions, cavalcaments, etc. que donen al conjunt un aspecte laberíntic. L’erosió ha actuat intensament en aquests materials, originant una gran varietat de formes pròpies del modelat càrstic: valls encaixades on es posa de manifest l’erosió regressiva de les aigües corrents, avencs, surgències càrstiques, relleus ruïniformes, espadats, etc.
Els terrenys terciaris són representats per la serra de Montsant i pel sector situat al N, on destaca la serra de la Llena. El primer es formà durant l’oligocè per enlairament de paquets de materials deltaics; el contacte amb els relleus perifèrics es fa a través d’alguns plegaments i fractures que pel S marquen el contacte amb el paleozoic, mentre que pel N ho fan amb la Depressió Central Catalana. L’erosió ha format paisatges molt diferenciats segons els agents morfogenètics, de tal manera que tot i presentar la mateixa estructura, el vessant N és substancialment diferent al meridional. En aquest, els estrats són molt visibles i formen penya-segats que en alguns punts arriben a una altura considerable. Al vessant N l’acció erosiva no és tan intensa per l’existència de vegetació. A la part superior les plataformes han estat erosionades per l’acció d’alguns barrancs que s’han encaixat en els materials.
Els materials quaternaris es redueixen a les terrasses baixes. Les més extenses són les del riu de Montsant en el sector la Bisbal de Falset-Cabassers, les del riu de Siurana a les proximitats de Cornudella, les del riu de Cortiella a partir del Lloar, i les de la riera de Capçanes, a partir d’aquesta mateixa població.
Les aigües
La hidrografia del Priorat és pobra, a causa de l’extensió limitada del territori, de la precipitació escassa i del fet de trobar-se a la capçalera de les conques que s’originen a les muntanyes de la perifèria. Pel que fa a la topografia, les irregularitats del terreny configuren una conca única però compartimentada, en la qual el riu de Siurana ocupa el centre i els afluents i subafluents recorren el territori per la perifèria.
El riu de Siurana neix al cim dels Motllats, a les Muntanyes de Prades, on ha aprofundit en els materials secundaris formant un canó de gran fondària. En els terrenys paleozoics s’ha obert pas dibuixant un curs sinuós, amb abundants meandres encaixats entre les llicorelles i els granits, travessant la comarca en direcció ponent, fins a l’extrem occidental. L’aiguabarreig amb l’Ebre és en les immediacions de Garcia, ja a la comarca de la Ribera d’Ebre. Per la dreta, l’afluent més important és el riu de Montsant, que en la capçalera s’anomena riu de Prades, i neix prop d’aquesta població. Contorneja el massís que li dóna nom aprofitant la falla septentrional, i en alguns indrets retalla els materials terciaris formant canons. A partir de la Bisbal canvia la direcció i després de formar la petita depressió de Cabassers travessa la línia pre-litoral per l’extrem meridional del Montsant. A partir d’aquí corre paral·lel al Siurana fins a l’aiguabarreig, a les immediacions de Bellmunt del Priorat.
Els altres dos afluents del riu de Siurana són el riu de Cortiella i la riera de Capçanes. El primer, des del naixement en el Molló fins al Lloar, on desguassa al riu de Siurana, recorre de manera exclusiva els terrenys paleozoics d’on rep poques aportacions, i per tant el seu cabal és molt reduït. Pel que fa a la riera de Capçanes, aplega les aigües procedents dels sistemes càrstics del SE (la mola de Colldejou, la serra de Llaberia i d’altres), a través de nombroses rieres (de Marçà, de la Vall, etc.) que baixen encaixonades entre els materials secundaris i terciaris, fins a l’aiguabarreig en el límit comarcal, aigües avall dels Guiamets.
El règim dels rius del Priorat és irregular, a causa del comportament de les precipitacions que els alimenten. Els cabals de tot aquest sistema hidrogràfic són reduïts. La implantació de regadius és dificultosa per l’escassetat de les aportacions i per la topografia irregular del terreny i la naturalesa dels sòls. Els rius de Siurana i de Montsant i la riera de Capçanes són regulats a través d’embassaments. El de més capacitat és l’embassament de Siurana, situat a la capçalera del mateix riu, a la vall de Cornudella. El riu de Montsant té un embassament a Margalef, d’ús exclusivament agrícola, a profit dels pobles de la conca. A la riera de Capçanes els cabals són regulats per l’embassament dels Guiamets, d’ús també agrícola del mateix terme dels Guiamets i del veí de Tivissa, a la Ribera d’Ebre.
El clima
El caràcter interior, el relatiu aïllament respecte les influències de la mar Mediterrània i les diferents exposicions als corrents de l’interior i del N de la península són factors que expliquen les característiques bàsiques del clima del Priorat.
El relleu té una significació decisiva en l’explicació del clima, sobretot respecte de la formació dels microclimes i els climes locals. La disposició de les unitats de relleu dificulta l’entrada dels corrents procedents de la Mediterrània, que tenen grans dificultats per travessar la barrera de muntanyes que envolten el Priorat per l’E i el S, mentre que a l’altre extrem, el Montsant també obstaculitza l’entrada dels corrents freds del N. D’altra banda, l’altitud és un factor a considerar, però en general queda modificada per l’orientació i l’exposició, que introdueixen canvis substancials en el comportament dels elements del clima.
Les temperatures mitjanes oscil·len entre els 14°C de Bellmunt del Priorat i els 11°C de la Bisbal de Falset, que es converteix en la localitat de les comarques de Tarragona que té unes temperatures més baixes, tenint en compte l’altitud a què es troba. Les diferències s’expliquen no tant per l’altitud (Bellmunt és a 261 m sobre la mar i la Bisbal a 372 m) com per la situació. En la distribució espacial de les temperatures cal tenir present que les condicions locals són determinants. D’aquesta manera, en el territori del vessant N del Montsant els valors són baixos per acció dels corrents septentrionals, mentre que a tot el vessant S d’aquesta serra les terres són a recer d’aquests corrents i els valors tèrmics són molt més alts.
El comportament de les temperatures al llarg de l’any és també significatiu i demostra un cert grau de continentalitat. Així, les diferències entre el gener i el juliol són superiors als 15°C, i arriben als 18°C en algun cas. La continentalitat es manifesta, a més, en el fet que les mitjanes dels mesos d’estiu no varien excessivament respecte a les de comarques o localitats de la façana costanera, mentre que les de l’hivern, en canvi, són molt inferiors. D’altra banda, les glaçades són relativament freqüents a tot el territori, per causa de les influències peninsulars. Per terme mitjà, a Bellmunt del Priorat es registren un total de 91 dies amb temperatures inferiors als 0°C, i a la Bisbal de Falset glaça uns 151 dies.
Les precipitacions mitjanes presenten valors situats entre 500 mm anuals i 600 a la major part dels observatoris, amb alguna excepció, com a Falset, on superen aquesta darrera xifra, i a la part occidental, on no arriben als 500 mm. La distribució és irregular per efecte de les condicions locals, que fan que en alguns casos els vents de llevant travessin algun dels portells que hi ha a la barrera de muntanyes i provoquin pluges a l’altre vessant. En qualsevol cas, aquestes situacions són molt localitzades i tenen una repercussió escassa en la tendència general del clima.
Les precipitacions es reparteixen de manera irregular al llarg de l’any, amb concentració als mesos de tardor i primavera. El període que va del setembre al desembre aplega gairebé la meitat dels totals anuals: el setembre i l’octubre són els mesos més plujosos, seguits del maig, amb totals sensiblement iguals. El mes de juliol és el més sec de l’any, seguit del febrer.
L’aridesa no és un fenomen desconegut al Priorat. La manca d’aigua a l’estiu per efecte de la forta evaporació i les pluges escasses, especialment en els mesos de juliol i agost, provoca dèficits hídrics moderats, concentrats en aquesta època de l’any.
La vegetació
El territori del Priorat pertany a dos dominis de vegetació: la terra baixa i la muntanya mitjana mediterrànies. Aquest fet implica l’existència d’una gran varietat de comunitats vegetals, tenint en compte, a més de les altituds tan contrastades, la varietat de sòls, l’orientació, el pendent, etc.
El Priorat pertany al domini de l’alzinar típic, però l’acció humana ha introduït modificacions substancials en la vegetació clímax. Actualment es troba en alguns punts de les muntanyes del SW, formant comunitats on l’alzina (Quercus ilex ssp. ilex) és l’espècie arbòria dominant i és acompanyada d’un sotabosc molt dens, on figuren el marfull (Viburnum tinus) i una gran abundància de lianes, que donen al conjunt un caràcter d’impenetrabilitat.
A la serra de la Llena i a l’Wde la comarca apareix l’alzinar continental o carrascar, ben adaptat a la manca d’aigua i a les fortes diferències de temperatura hivern-estiu. L’espècie dominant és la carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), acompanyada del pi blanc (Pinus halepensis) i un estrat arbustiu i herbaci esclarissat.
Com passa en la resta de les comarques catalanes, l’acció humana ha fet desaparèixer la vegetació clímax en nombrosos indrets i l’ha substituïda per espècies més aprofitables des d’un punt de vista econòmic. Els pins formen boscos que han desplaçat l’alzina i que en estat natural tendirien a desaparèixer en benefici de l’alzinar. Hi ha boscos de pi blanc a la meitat oriental i meridional del territori, tant en sòls calcaris com silicis, i de pi pinyoner (Pinus pinnea) en alguns indrets saulonencs de les muntanyes de llevant.
La comunitat arbustiva més abundant és la garriga, que ocupa l’espai de l’alzinar litoral o del carrascar. Al garric (Quercus coccifera) s’associen altres espècies arbustives i lianoides i un estrat herbaci molt pobre. Les variants més freqüents al Priorat són el romaní (Rosmarinus officinalis) en llocs calcaris i les estepes (Cistus salviifolius, etc.) en el sector silici. Als terrenys de llicorella i sauló del sector Marçà-Falset i al NE de la comarca hi ha extensions importants de brolles, on conviuen l’estepa borrera (Cistus salvifolius), la negra (Cistus albidus), el bruc (Erica), etc. amb herbes, molses i líquens.
La destrucció de l’alzinar o de les bosquines o també l’abandó de terres agràries originen comunitats herbàcies esclarissades, dominades bàsicament per herbes de cicle anual que a l’estiu acusen molt la manca de pluges.
Per damunt dels 700 m, a les Muntanyes de Prades, a la serra de Llaberia, a Tivissa i a la serra de Montsant, tant en terrenys calcaris com silicis, hi ha àrees cobertes d’alzinar muntanyenc on les plantes termòfiles mediterrànies han estat substituïdes per altres de la regió eurosiberiana, de fulla perenne. L’alzina és acompanyada pel pi roig (Pinus sylvestris), altres espècies arbòries i un estrat herbaci dens. El pi roig, d’altra banda, forma pinedes que es localitzen als vessants de les Muntanyes de Prades i de la serra de Montsant i també per sobre dels 700 m. En l’estat arbustiu d’aquestes comunitats hi ha el boix (Buxus sempervirens) entre altres espècies, i una gran densitat d’herbes i molses que recobreixen totalment el sòl.
Als terrenys calcaris de la part alta de les Muntanyes de Prades i de la serra de Montsant, per sobre dels 1 000 m, hi ha rouredes formades per roure de fulla petita (Quercus faginea ssp. valentina). Aquesta comunitat, de tendència continental, suporta bé la manca d’humitat de l’estiu. A més dels roures hi figuren varietats de pins, arbustos i herbes en un conjunt relativament dens. Finalment, en els punts culminants, per sobre dels 900 m, apareixen brolles de diferents composicions, entre les quals cal anomenar l’eriçó (Erinacea anthyllis).
A aquestes comunitats ja descrites s’han d’afegir les de ribera, les rupícoles, les arvenses, etc., que tenen extensions molt més limitades. En conjunt, pot afirmar-se que el Priorat no destaca per la quantitat de biomassa de què disposa, però aquesta deficiència relativa és compensada per una riquesa florística molt notable.
El Parc Natural del Montsant
El Parc Natural del Montsant fou creat el 2002 per a protegir els valors geològics, biològics, paisatgístics i culturals de la zona. Té una superfície de 9 242,07 ha, totes dins la comarca del Priorat, i inclou els municipis de la Morera de Montsant, Ulldemolins, Margalef, Cabassers, Cornudella de Montsant, la Vilella Alta, la Vilella Baixa, la Bisbal de Falset i la Figuera. La serra de Montsant, de paisatge rocós, s’estèn pel sector occidental de la Serralada Prelitoral Catalana. Pel que fa al relleu, destaquen les parets del Cingle Major i la Serra Major, indret on sobresurt la Roca Corbatera (1 163 m), el cim més elevat del parc. El riu de Montsant travessa la serra pel N. El clima de la zona és mediterrani temperat i sec, fet que condiciona el tipus de vegetació, que és mediterrània i amb predomini de garrigues, brolles i boscos de pi blanc, a part d’alzinars, carrascars, rouredes i, a la vora del riu de Montsant, bosc de ribera.
Pel que fa a la fauna del parc, cal destacar la presència de nombroses espècies protegides. Hi ha mamífers com la geneta, el gat fer o la fura i ocells rapinyaires com el falcó pelegrí, l’àliga cuabarrada o bé el duc.
La seu del parc es troba al municipi de la Morera de Montsant, tot i que també hi ha punts d’informació a Cornudella de Montsant i a l’oficina de turisme de Falset.
Les comunicacions
La gran majoria de les carreteres del Priorat són de caràcter local, de traçat sinuós i poca amplada, fet que alenteix les comunicacions i a la pràctica allunya nuclis teòricament propers. Entre les carreteres principals cal esmentar en primer lloc la N-420, que entra a la comarca provinent de Tarragona i Reus pel coll de la Teixeta i passa per la comarca travessant només la vila de Falset, per continuar vers Móra d’Ebre i Gandesa. Aquesta carretera, que segueix el mateix traçat que la projectada el 1818 per unir Reus amb el Priorat i la Ribera d’Ebre, té desviacions cap a Pradell de la Teixeta, la Torre de Fontaubella i Marçà, d’on surt un ramal que mena cap a Capçanes, i va a parar de nou a la N-420. Un altre ramal va a Porrera i retorna també a la N-420 vora Falset; una tercera desviació va des de Falset a Marçà. El 1910 es construí la carretera del Molar al Masroig i a la N-420.
Mentre la carretera N-420 vertebra la meitat meridional de la comarca, la carretera comarcal C-242, provinent també del Baix Camp, ho fa amb la meitat septentrional. Travessa el coll d’Alforja i passa per Cornudella i Ulldemolins i va a parar a les Garrigues amb desviacions cap a Arbolí i la Morera i una de més llarga que enllaça la carretera amb Poboleda, la Vilella Alta i la Vilella Baixa. Entre les carreteres de menor entitat cal esmentar la que uneix Falset amb Gratallops, la Vilella Baixa, Cabassers, la Bisbal de Falset i Margalef.
El 1859 s’impulsava un projecte de ferrocarril que havia de sortir de Reus, travessar el Priorat, les Garrigues i el Baix Urgell, per anar a finir a Fraga. L’intent fracassà, com també ho féu la proposta del 1861 de fer passar pel Priorat, en lloc de seguir per la costa, la línia fèrria de València a Barcelona, i encara el 1863 un intent molt similar al del 1859. L’únic ferrocarril que arribà a ser una realitat és la línia de Barcelona a Madrid, que entra a la comarca travessant el túnel de l’Argentera i hi té 4 estacions: els Guiamets, Marçà-Falset, Pradell, que es troben totes allunyades considerablement del respectiu nucli urbà, i Capçanes, que és l’única que es troba a la mateixa vila.
La població
Les primeres restes del poblament humà al Priorat es poden datar com a corresponents al paleolític inferior (Falset, Marçà). Si la població d’aquesta primera fase pot oferir alguns dubtes, en canvi és del tot segura l’existència de població durant el paleolític superior, amb l’important jaciment de Sant Gregori; aquella primera població pertanyia més aviat a una cultura típicament mediterrània que no pas, com es creia fa uns quants anys, a la capsiana d’origen africà. Durant el neolític la població continuà deixant restes notòries com les de la cova del Filador de Margalef. A partir d’aquest moment es troben arreu de la comarca moltes estacions o tallers de sílex de superfície que subsistiren fins a l’edat del bronze i que en el seu conjunt, presenten la densitat coneguda més alta d’aquest tipus de jaciments de Catalunya. De l’eneolític es coneixen diverses coves d’enterrament com les de Pradell i altres restes de les anomenades d’habitació a diversos indrets (Pradell, Siurana...) que es mantingueren en ús fins a l’edat del bronze i algunes fins a la del ferro, període al qual corresponen notables restes hallstàttiques com el camp d’urnes del Molar. Tot plegat indicaria l’existència d’una gran quantitat de petits i persistents llocs de poblament esparsos per tota la zona, encara que sembla clar que no hi hagué cap localitat sobresortint per la seva magnitud.
El poblament ibèric, amb el notable nucli de la serra de l’Espasa, i el romà, han estat menys estudiats; tot i això cal creure que el darrer fou d’estructura exclusivament rural. Sembla que la població subsistí en tot moment a la zona, amb diferents graus de densitat, des de la caiguda de l’Imperi Romà fins a la repoblació franca. Joan Coromines sosté que Capçanes, Marçà i Siurana són topònims d’origen romà; creu que el dels Guiamets té arrel germànica, Margalef fóra un nom àrab i tindrien origen mossàrab Cabassers, la Garranxa i la Teixeta, el segon en el terme de Porrera i el darrer en el de Pradell. La pervivència dels noms indicaria, òbviament, una continuïtat de la població.
Cal situar la conquesta franca cap al 1150. Tot seguit de l’ocupació del país es va iniciar la seva repoblació, que es féu majoritàriament amb gent de les contrades pirinenques. La pesta del segle XIV incidí damunt la comarca amb una especial virulència. A causa de ser tota la comarca de senyoria no es coneixen les dades locals del fogatjament de 1365-70; els pocs focs que hi consten eren del comtat de Prades. És per això que cal arribar al 1497 per a saber que el Priorat tenia un total de 741 focs, que ascendiren a 864 el 1515 i a 1 026 el 1553; aquell darrer any els focs es repartien en 990 de laics, 35 d’eclesiàstics i 1 de militar. Al segle XVII, el 1650, rebé de nou el flagell de la pesta. El Priorat no experimentà el mateix ritme de progrés que la part litoral del Principat a la fi del segle XVI; això explicaria la presència d’una certa entitat d’immigració prioratina a Reus, perfectament documentada els anys inicials del segle XVIII.
Al llarg del segle XVII el Priorat experimentà un creixement demogràfic; els habitants passaren de 4 073 el 1718 a 13 670 el 1787. Durant el segle XIX es comptabilitzaren 15 194 h el 1830, que davallaren, possiblement a conseqüència dels efectes de les guerres carlines, a 14 736 el 1842. El 1857 la població es recuperà, assolint els 25 040 h. El 1887 la comarca va arribar a la seva màxima fita històrica de poblament amb 27 461 h. A partir d’aquell moment l’arribada de la fil·loxera significà l’aturada del creixement demogràfic a causa de la caiguda de l’índex de natalitat i l’emigració de la població més jove. El 1900 la població s’havia reduït a 22 635 h.
Hom ha assenyalat tres moments en el procés de despoblació del Priorat al llarg del segle XX, deixant de banda l’inicial provocat per la fil·loxera. El primer se situaria cap el 1920 i fóra conseqüència de la crisi generada per la Primera Guer-ra Mundial; el segon agafaria els darrers anys de la dècada dels trenta, motivat per la guerra civil d’Espanya (1936-39); el tercer, cap a 1960-65, es deuria al procés, general a tot l’estat, d’ensorrada de l’agricultura tradicional. El retrocés demogràfic ha incidit sempre d’una manera especial en els pobles del Priorat històric. Si el 1900 tenia, com hem dit, 22 635 h, el 1920 eren 20 688, 15 624 el 1940, 12 103 el 1970, 9 475 el 1991 i 9 144 el 1999. El 2005 tenia 9 665 h. La densitat de 23,39 h⁄km2 del 1970 es reduí a 18,8 el 2003.
En termes generals es pot dir que la població del Priorat pateix una clara tendència a l’envelliment, conseqüència de la baixa natalitat i la continuada marxa de la població jove per la falta d’industrialització i de llocs de treball. Aquesta combinació condiciona el futur del Priorat, que podria reestructurar-se demogràficament amb un saldo migratori positiu. És el que s’ha produït des del 1991, primer en els municipis més orientals de la comarca, degut al creixement del sector vinícola que experimenten, i després de manera més general a tota la comarca.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
La base econòmica principal del Priorat ha estat sempre l’agricultura, amb les seves indústries derivades. Al segle XV el seu vi s’exportava, fet que confirma que ja era ben conegut, apreciat i valorat. Al llarg del segle XVII l’agricultura va rebre diverses maltempsades climatològiques; així, el 1600 una secada malmeté tota la collita, i el 1685 patí una important plaga de llagosta. A part la vinya, era important aleshores el conreu del safrà. El 1717, després d’alguns anys de no ploure, s’assecaren totes les fonts i s’arruinaren una vegada més les collites. A la fi del XVIII el conreu hegemònic, i de molt, era la vinya, acompanyada sovint pel cànem.
El 1821 els principals productes produïts eren el blat, la civada, l’espelta, el mestall, l’ordi, les ametlles, el cànem, els cigrons, els favolins, l’olivera, la vinya i les avellanes, mentre que a diversos pobles hi havia olles per a l’obtenció de l’aiguardent. El 1847 es comercialitzava pel mercat de Reus l’aiguardent i les avellanes; el conreu de l’avellaner va aconseguir un especial increment durant la dècada del 1850 en ser atacada la vinya pel míldiu. Durant tot el segle XIX Reus va actuar com a plaça de concentració dels excedents del Priorat. De Reus, que actuava com a dipòsit, el vi s’exportava pel port de Tarragona cap a Amèrica.
La crisi de la fil·loxera a França i la seva entrada a la Península Ibèrica provocaren una alça enorme dels preus de la verema, que el 1889 assolí cotitzacions altíssimes a Gratallops, Porrera, el Molar i les Vilelles; ben aviat, però, aquests preus caurien en picat; el 1892 el vi del Priorat ja es pagava a preu molt baix. La fil·loxera fou detectada de forma fefaent per primera vegada al Priorat el 27 de juny de 1893. El mateix any es produïren els primers incidents socials derivats de la crisi, en haver-hi topades dels pagesos que no tenien diners per a pagar la contribució i els seus recaptadors. La producció de vi del Priorat històric davallà de 110 050 hl de vi el 1890 fins a 29 396 el 1927, cosa que equival a una minva del 73% de la producció. La crisi provocà de retop la venda a preus irrisoris d’antigues bones heretats, el que significà la reducció de l’extensió mitjana de les propietats.
La replantació mitjançant el sistema d’empeltament dit de l’escudet amb vinya de peu americà, que havia donat ja bons resultats a l’Empordà, s’inicià de manera lenta, però que el 1901 ja era força activa. Malgrat el procés de replantació, a la majoria dels pobles de la comarca la collita esdevingué pràcticament nul·la durant els primers anys del segle donades les característiques del sòl que provocaren un escàs rendiment dels ceps. El 1928 només s’havia replantat un terç de la vinya anterior a la fil·loxera. Al llarg del segle XX altres factors adversos, de caire climatològic, delmaren l’agricultura. Encara són vives en la memòria popular les pluges torrencials de l’any 1946, la pedregada del 1955 i les glaçades que els anys 1956 i 1970 mataren les oliveres.
Des que a les darreries del segle XIX la fil·loxera es va abatre damunt d’aquestes vinyes, la comarca no aconseguí refer-se en part a causa de la impossibilitat de mecanització que provoca la tipologia del terreny. El 1900 ocupava 20 000 hectàrees mentren que l’any 1999 la superfície era només de 2 912. No obstant, s’ha d’identificar el sector vinícola com un dels principals inductors de la revifalla i expansió del sector agrari durant l’última dècada del segle XX a la comarca, sector que a finals de la dècada del 1990 comptava amb un nombre d’ocupats molt per sobre de la mitjana catalana. Gran part de responsabilitat en aquest impuls es deu a la creació de les dues denominacions d’origen (DO) dels vins de la zona, la del Priorat i la Tarragona (subzona Falset), que contribueixen a avalar i recolzar comercialment la qualitat dels vins, que han tingut una projecció internacional.
El primer projecte per a obtenir la DO Priorat data del 1933, però la guerra de 1936 n’impedí la consecució darrera. Finalment, el 1954 fou reconeguda la denominació, que inclou bàsicament els municipis on el terreny és de llicorella, amb finques de molt pendent i amb poca possibilitat de mecanització Aquesta denominació afecta els vins provinents dels termes de la Morera, la Vilella Alta, Gratallops, Bellmunt, Porrera, Torroja, Poboleda, la Vilella Baixa, el Lloar i part dels termes de Falset i del Molar. La DO Tarragona (subzona Falset) aglutina els municipis del baix Priorat, excepte Pradell de la Teixeta i la Torre de Fontaubella. El terreny no té la particularitat de la llicorella, però en canvi permet una major mecanització.
A part de l’apreciable diferència qualitativa entre les dues denominacions d’origen, mentre que la zona de DO Priorat concentra la major part d’embotelladors privats, a la DO Tarragona, amb produccions molt més elevades, les cooperatives encapçalen la producció.
El vi, en termes generals és d’alta graduació, que habitualment va dels 14° als 19°, tot i que en casos excepcionals pot arribar als 22° i als 23°; és ric en taní i baix d’extret sec. Predomina la producció del vi negre, que s’obté amb raïm de caranyena i garnatxa; el blanc és força més escàs, s’obté de ceps de garnatxa blanca i macabeus.
L’olivera, que és el conreu predominant de l’antiga baronia de Cabassers, ha conegut també un notable increment durant l’última dècada del segle XX, gràcies principalment a la creació de la DO Siurana i de l’augment del regadiu, potenciat per la construcció els anys setanta de tres embassaments a la comarca i de nombrosos recs que han beneficiat principalment aquest cultiu, però que també ha afavorit el conreu d’arbres fruiters com el cirerer i l’horta.
A diferència de l’oli i la vinya, l’ametller i l’avellaner han patit una considerable davallada durant l’última dècada del segle XX, agreujada per la crisi del sector, els baixos preus del producte a l’exterior i la supressió de les ajudes al sector per part de la Unió Europea.
Amb un caràcter totalment complementari, la ramaderia es troba molt poc desenvolupada a la comarca. Tan sols són dignes de destacar les explotacions porcines i avícoles, tot i la seva disminució durant la dècada del 1990 i la presència històrica de bestiar oví i cabrum, capaços d’aprofitar els recursos alimentaris de la comarca.
La indústria, el comerç i els serveis
Històricament, la comarca del Priorat no ha exercit cap paper important dins la industrialització catalana, ni durant el XIX ni tampoc en el XX. La mineria, activitat documentada des d’antic i activa encara el 1964, ha desaparegut del tot.
El sector que ocupa més efectius són els serveis, seguit del sector agrari, fet no gens habitual a les comarques catalanes. Segueixen un sector industrial incipient i la construcció, força dinàmica.
Falset concentra la major part d’indústria i és l’únic municipi on aquesta és el sector líder. Hi ha, però, altres municipis del baix Priorat (el Masroig, Marçà o Porrera) amb indústria, encara que aquesta no és el sector predominant. Fora d’aquesta zona, només Cornudella de Montsant i Ulldemolins han donat mostres d’una certa dinàmica en el sector. La major part d’establiments industrials són dedicats al sector agroindustrial, en estreta relació amb les dues activitats emblemàtiques de la comarca, el vi i l’oli. A continuació es situarien les branques del paper, l’edició, la fusta, els mobles i el tèxtil, sector al que pertany l’empresa amb més ocupació de la comarca (Manufactures Falbar). Cal destacar la polèmica construcció de centrals de producció d’energia eòlica en zones de muntanya, que ha creat un encès debat entre diferents sectors de la societat prioratina.
El sector terciari es troba concentrat a Falset i en menor mesura a Cornudella de Monsant. Aquest sector té un abast estrictament local en la majoria de les seves activitats. Són pocs els serveis localitzats a l’àrea que tenen un caràcter supramunicipal.
Poques comarques són tan feblement aglutinades pel seu mercat o pels seus mercats com ho és el Priorat. Sembla que Falset no ha tingut la suficient capacitat d’atracció sobre el territori per a concentrar una zona de comerç modernitzat. El comerç al detall és destinat sobretot a productes alimentaris, adrogueries i similars, i botigues de roba. Així, doncs, es tracta d’establiments destinats a la compra diària, tot i que la influència de Móra la Nova i, sobretot Reus, ciutats amb superfícies comercials mitjanes i grans, els resten competitivitat. Pel que fa a les fires, la més important és la Fira del Vi, celebrada el mes de maig i dedicada als vins de les denominacions d’origen del Priorat.
L’ensenyament secundari es concentra a la capital comarcal, que també disposa dels principals serveis sanitaris (Centre d’Assistència Primària). No obstant, un elevat nombre de municipis tenen centres d’educació primària i assistència sanitaria bàsica (consultoris locals). Aquesta dispersió té una gran importància ja que ajuda consolidar socialment els municipis més rurals, encara que la seva supervivència no estigui assegurada.
Les iniciatives de cara a consolidar el turisme com a alternativa al desenvolupament són cada vegada més nombroses i s’han vist afavorides per la difusió del fenomen vinícola i el magnífic entorn natural de la serra de Montsant. Malgrat tot, l’explotació del patrimoni natural, cultural i etnològic, ha d’anar lligat a una consolidació del sector hoteler, poc potenciat a finals del segle XX.
La cultura i el folklore
La forta recessió demogràfica que ha patit la comarca del Priorat en els darrers decennis, reflectida en la minsa població jove, ha donat lloc a una escassa demanda d’infrastructura educativa i cultural.
Pel que fa a l’associacionisme cultural, destaca la presència preeminent de les cooperatives agrícoles, presents a la majoria dels municipis, moltes de les quals ofereixen també alguns serveis culturals. Entre les entitats pròpiament culturals, destaquen el Centre d’Estudis Falsetans (1964) i les societats culturals i recreatives Flor de Maig (el Masroig) i La Unió (Torroja del Priorat), a més de nombroses associacions esportives.
Són diversos els museus que es poden visitar a la comarca, entre els que destaquen el Museu de Falset i Comarca, dedicat a l’arqueologia i a la documentació històrica, el Museu de la Miloquera de Marçà, de caire etnològic i arqueològic, el Museu Celler Joan Pàmies, de Torroja del Priorat, el Museu Municipal Lula Pérez-Marçà-Ginè, de Marçà i el Museu Peris Aragonès, de Cornudella de Montsant. Val la pena destacar també l’Arxiu Històric Comarcal de Falset i una xarxa de biblioteques públiques força àmplia.
Els mitjans de comunicació de la comarca són minsos. Les publicacions més destacables són les revistes “La Veu del Priorat” (mensual), a Falset i “Canya i Gram” (trimestral), del Masroig. Emeten de forma regular les emissores municipals Radio Vilella Alta, Radio Falset i la televisió local RTV Falset.
La disponibilitat de teatres, cinemes i auditoris és insuficient i només Falset, Cornudella de Montsant i la Bisbal de Falset disposen d’algun d’aquests equipaments.
Al Priorat, com al Camp, són tradicionals els balls parlats, encara que tots ells han caigut en desús avui en dia. Els més importants d’aquests balls parlats, i els darrers que subsistiren, eren el de Santa Rosalia, a Capçanes, que es feia el mes d’agost, el de Santa Càndida, de Falset, també pel mes d’agost, el de diables, també a Falset, i el ball de Serrallonga a diferents indrets de la comarca. Es feien a més d’altres balls, possiblement sense parlament, com el de les majorales o el de la clavellina, tots dos a Ulldemolins, o el ball de coques al Molar.
La mostra viva més característica del folklore prioratí és l’Encamisada, que té lloc el dia de Sant Antoni Abat a Falset i que té el seu origen durant el setge a què fou sotmesa la vila per les tropes franceses durant la guerra de Successió. A banda de les festes majors, altres festes d’interès són la celebració de l’Onze de Setembre a Capçanes, el juvileu de Siurana, el 9 de maig, la festa de la truita amb suc d’Ulldemolins, el març, o l’aplec a la Mare de Déu de la Consolació de Gratallops, el diumenge proper al 15 d’agost.
La història
La prehistòria i l’edat mitjana
El Priorat tingué una intensa població prehistòrica que ha deixat un ric i nombrós rastre de jaciments de sílex. La majoria d’aquestes estacions-tallers de sílex es troben en abrics naturals; alguns són, però, en camp obert, fet que indica que hi hagué poblats de cabanes. Els jaciments sempre es troben en terrenys fèrtils i propicis a la caça i a la pesca. El material arqueològic es troba gairebé sempre dispers i a flor de terra. Per norma general pertanyen als diversos moments del paleolític, però habitualment es constata la seva continuïtat fins a l’edat del bronze.
Resten en l’obscuritat històrica els avatars de la comarca entre la romanització i la repoblació franca, tot i que Morera la col·loca en l’itinerari de la ràtzia d’Almansor del 985. Durant el domini sarraí el Priorat formà part del valiat de Siurana, i hi devia haver algun asceteri cristià tolerat. Cap el 1151 fou conquerit pels homes dirigits per Arbert de Castellvell, Bertran de Castellet, Ponç de Cervera i Ramon de Cervera. Cal situar l’ocupació definitiva i consolidada cap el 1153, a càrrec de Ramon Berenguer IV, el qual després, per a facilitar-ne el repoblament, procedí a fraccionar les terres entre els cavallers que havien col·laborat en la conquesta del gran terme, anomenat marca de Siurana. Al cap de poc, però, l’actual comarca restava en mans de quatre úniques senyories, sense cap mena d’interrelació: la baronia d’Entença, que després, amb l’afegitó d’algun altre lloc reial, fou el comtat de Prades; la baronia de Cabassers, del bisbe de Tortosa, el priorat de la cartoixa d’Escaladei, i la baronia d’Escornalbou, de l’arquebisbe de Tarragona. Això implicava un esdevenidor històric no sempre coincident (les vicissituds viscudes per cada una d’aquestes senyories es detallen més endavant en les respectives monografies locals), i així, a la guerra civil del segle XV, mentre el comte de Prades i l’arquebisbe optaven pel partit del rei, el prior de la cartoixa es decantà per l’opció de la Generalitat.
L’edat moderna
A l’inici de la guerra dels Segadors, en la qual la cartoixa es decantà de nou per la Generalitat, el dia 8 de juny de 1641 el prior convocà a Torroja, per a l’endemà, tots els pobles de la seva senyoria per a anar a dur vitualles als defensors del coll de Balaguer. El 1647, en el transcurs de la guerra, els pobles fortificaren els castells i les torres de la muntanya. El 1650 diversos pobles es revoltaren contra els francesos a causa dels abusos i escarns que en patien. Els mateixos pobles, l’any següent, el 1651, instigaren el governador castellà de Tarragona que dugués a terme una expedició contra Prades per a foragitar-ne els francesos, que utilitzaven aquest lloc com a cap de pont per a fer incursions. L’expedició es dugué a terme amb èxit el mes d’agost.
Com a les guerres anteriors,a la de Successió la cartoixa optà pel partit més popular a Catalunya, el del rei arxiduc Carles III. En acabar-se la guerra amb la derrota de l’opció nacional, la cartoixa acollí al seu clos els austriacistes perseguits per les autoritats borbòniques. Tots els pobles de l’actual Priorat es destacaren per l’aferrisada defensa de Carles d’Àustria; convé de recordar que el Carrasclet, capitost que donà nom als guerrillers que es negaven a admetre la legalitat borbònica, era fill de Capçanes. Els carrasclets, amb un fort suport popular, actuaven encara a la comarca el 1720. Durant tota la primera meitat del segle XVIII la documentació parla de problemes generats pel bandolerisme, que, si més no els anys inicials, cal creure que fa referència, en realitat, als guerrillers austriacistes.
Els segles XIX i XX
Durant la guerra del Francès la comarca canvià tot sovint de mans, i a la majoria dels pobles es crearen forces de xoc locals.
La revolta absolutista de 1821-22 tingué un fort ressò en tota la comarca, excepte a Porrera, on predominaven les opcions liberals. Les diverses partides absolutistes deambularen per tota la zona; la més important era la de Josep Miralles, conegut com el Serrador, actiu ja a la guerra del Francès. Les faccions del Priorat foren les darreres a donar-se. De nou hi hagué pronunciaments durant la revolta dels Malcontents. Aquesta vegada el màxim impulsor fou Joaquim Laguàrdia, que es pronuncià el setembre de 1827 a Cornudella, des d’on féu correries per tot el Priorat, i s’autotitulà cap de la divisió del Priorat i del Camp de Tarragona. La compenetració popular degué ser més ampla ja que d’altres prioratins detingueren llocs de comandament a la revolta, com Albert Olives, de Falset, que fou el segon cap de tota la zona a les ordres de Rafí Vidal.
La primera guerra Carlina incidí amb força al Priorat. De gairebé tots els pobles sortiren voluntaris que s’aplegaren a la host antiliberal, malgrat els illots isabelins, que gairebé es reduïen a Falset i Porrera. Bona part de les famílies liberals hagueren d’emigrar cap a altres localitats, sobretot a Reus. Segons fonts liberals l’entrada de Carnicer a la comarca el 1834 significà l’enrolament a les files carlines de 100 homes de Falset i de 24 del Lloar. De l’actual Priorat els pobles que eren fidels a Isabel II eren Falset, Cornudella, Poboleda, Porrera, Bellmunt, Torroja, Gratallops i la Vilella Alta. Els combats i els actes de venjança foren múltiples i cruels. A la guerra dels Matiners es formaren partides mixtes, ben nombroses, de carlins i republicans.
A mesura que avançava el segle XIX la unitat reaccionària de la comarca s’anà clivellant. Algunes persones de la comarca participaren en la revolta frustrada del 1866 contra Isabel II. Arran de la Revolució de Setembre la majoria de pobles seguiren les opcions progressistes, i en les votacions del sexenni revolucionari, tot i les denúncies de tupinades i coaccions governamentals, es constata l’existència d’una àmplia simpatia republicana. Al llarg de la Restauració Falset fou un feu segur del caciquisme, amb una tardana incorporació del catalanisme. Durant la Segona República, el comportament electoral del Priorat resultà essencialment progressista, afavorit sens dubte pel problema agrari, amb un clar predomini d’ERC i amb una incidència, superior a la mitjana catalana, de les opcions comunistes.