Situació i presentació
La comarca del Ripollès, de 956,24 km2 d’extensió, limita al N amb la Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, coincidint bàsicament amb la carena del sector oriental dels Pirineus axials, on destaca com a punt culminant el cim del Puigmal, amb 2 913 m d’altitud. A l’E limita amb la Garrotxa, a l’W amb el Berguedà i al S amb Osona. Els límits amb el Berguedà són força curiosos, ja que el municipi de les Llosses representa una incursió totalment irregular dins del Berguedà, i la petita zona de Boatella (Borredà) és una petita taca del Ripollès dins del Berguedà.
El Ripollès és una comarca de muntanya, articulada per dues grans valls que tenen el seu origen en els cursos fluvials del Ter i del Freser.
El riu Freser i el Ter convergeixen a l’alçada de Ripoll, i és en aquest sector que es forma una única vall que davalla vers Osona. Això li dóna una certa homogeneïtat, però la història i la tradició distingeixen clarament en aquesta comarca tres sectors ben definits: la Vall de Ribes, la Vall de Camprodon i el sector del Ripollès pròpiament dit. A aquestes tres valls o sectors de la comarca del Ripollès conflueixen unes altres cinc o sis valls secundàries, solcades totes per rius i rierols que van a parar al Freser o al Ter; tots acaben formant l’únic riu, el Ter, el més important i característic de la comarca.
La Vall de Ribes, o alta vall del Freser, té com a valls secundàries les de Toses, o vall del Rigard, i la de Pardines, o vall del Segadell. L’alta vall del Ter, o Vall de Camprodon, té com a única vall secundària un xic important la de Molló, o del Ritort, i algunes petites valls, com ara les de la riera d’Abella o de Pelancà, o les de Faitús i Espinauga.
En canvi, el Ripollès estricte rep a Campdevànol el riu Merdàs, afluent del Freser, té el sector del Ter des de Sant Pau de Segúries a Ripoll i, passada la vila de Ripoll, s’obre en valls notables, com la de Vallfogona de Ripollès, la de les Llosses i la petita de Llaés.
Les divisions administratives i l’origen del topònim
Segons la llei 6/1987 del Parlament de Catalunya, es va establir l’actual divisió comarcal, que es fonamentà, inicialment,en la divisió comarcal del 1936, i és per això que el Ripollès quedà format per 24 municipis.
Del 1987 ençà s’han produït diverses modificacions. Tres anys més tard, quan es va produir la modificació de la divisió comarcal de Catalunya (llei 3/1990) els municipis de Montesquiu de Besora, Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora i Vidrà es van agregar a la comarca d’Osona, ja que aquests municipis ho havien sol·licitat perquè les seves relacions laborals i comercials es dirigien bàsicament cap a aquesta comarca. Vidrà, que s’ha agregat a Osona (província de Barcelona) i que pertany a la província de Girona, representa un element de disfuncionalitat entre la divisió comarcal i la provincial.
D’altra banda, l’any 1991 el terme municipal de Palmerola es va annexar al de les Llosses. Per tot plegat, al començament del 1992 els municipis que integraven la comarca del Ripollès eren en total 19: Campdevànol, Campelles, Camprodon, Gombrèn, Llanars, les Llosses, Molló, Ogassa, Pardines, Planoles, Queralbs, Ribes de Freser, Ripoll (cap comarcal), Sant Joan de les Abadesses, Sant Pau de Segúries, Setcases, Toses, Vallfogona de Ripollès i Vilallonga de Ter.
El nom de la comarca procedeix del de la vila i antiga vegueria de Ripoll i de Ripollès; aquesta s’estenia pel curs dels dos rius principals de la comarca fins a la contrada de Besora. L’adopció d’aquest nom per a tota la comarca és modern, ja que en segles anteriors els habitants de les valls de Ribes i Camprodon mai no s’havien considerat del Ripollès.
El marc físic
El relleu i les aigües
La comarca del Ripollès es considera inclosa en la serralada pirinenca i en els seus contraforts, però des del punt de vista morfològic s’hi distingeixen tres sectors principals: el pirinenc pròpiament dit, pertanyent als Pirineus axials, un sector dels Pre-pirineus i el dels Subpirineus, que n’és el paisatge més característic.
Els Pirineus axials ripollesos s’inicien a la collada de Toses, de 1 800 m d’altitud, i fan de partió amb la Cerdanya, prosseguint vers el puig de les Salines (2 421 m), la punta de Gorrablanc (2 650 m) i el Pas dels Lladres. Ve després el Puigmal, que amb 2 913 m és el punt culminant dels Pirineus orientals catalans. Del Puigmal fins a Montfalgars, al terme de Molló, la delimitació del Ripollès inclou una sèrie de pics importants, com el pic del Segre, a Comadou (2 844 m), el pic d’Eina (2 794 m), el de Noufonts (2 864 m), el de Noucreus (2 799 m), el de la Fossa del Gegant (2 805 m), el de la Vaca (2 833 m), el de l’Infern (2 860 m) i el puig de Bastiments o pic del Gegant (2 874 m). Els cims van perdent altitud progressivament, continuant per l’Esquena d’Ase, el pic de la Dona (2 702 m), la roca de la Portella (2 434 m), Coma Ermada (2 496 m), Roca Colom (2 502 m), el coll de Pal (2 374 m) i Costabona (2 464 m), on s’acaben els pics superiors a 2 000 m. De Costabona a Montfalgars, de 1 610 m, hi ha una desena de pics i colls, tots entre els 1 600 i els 1 700 m d’altitud, com el de Pixadors, el de les Boires, el de Prats, Pregon, etc., que faciliten el pas del Ripollès al Vallespir; el més famós d’ells és el coll d’Ares, per on passava un antic camí ral i ara la moderna i única carretera que lliga el Ripollès amb el Vallespir. Els Pirineus axials geològicament són un massís paleozoic, on predominen les llicorelles i els esquistos, materials que han estat llargament erosionats, sobretot en les èpoques glaciars (de les quals encara resten clars testimonis en el modelat del relleu) i interglaciars; de tot això resulta un predomini de les formes suaus i arrodonides. Tot aquest enfilall de muntanyes fa de capçalera a les valls de Ribes i de Camprodon, les quals descriurem com a regions del Ripollès però amb peculiaritats pròpies.
El sector de les serralades interiors o Pre-pirineus calcaris és, al Ripollès, una estreta llenca de terra formada pels cims del sector SW de la Vall de Ribes (la Berruga, Coma Ermada i la serra de Mogrony, entre els 2 000 i els 1 900 m d’altitud) i pel Taga fins a la Serra Cavallera (el Taga, Puig Estela i Pal, entre els 2 035 i els 1 891 m).
Finalment, al S, hi ha el sector dels Subpirineus, amb roques calcàries i gresos, en bona part d’època eocènica. Encara que moltes vegades apareix sota la denominació de Pre-pirineus, el cert és que, en lloc de les grans masses calcàries dels Pre-pirineus, poc favorables per al desenvolupament de la vegetació i la vida humana, els Subpirineus es caracteritzen per una sèrie de plecs suaus i creuats d’E a W, on la vida humana pot desenvolupar-se amb més facilitat a causa de la major aptitud de les terres per a la vegetació i els conreus. El sector dels Subpirineus comprèn diferents petits massissos, com els rasos de Tubau (1 343 m), Capsacosta (1 111 m), les serres de Sant Marc (1 367 m) i de Sant Amanç (1 517 m) al N, i les serres de Milany (1 535 m) i Santa Magdalena de Cambrils, a l’E. El primer d’aquests sectors descrits és gairebé despoblat; només té algun refugi, parador, santuari o petit poblet en algun replec de muntanya; el segon és el dels grups o veïnats agrupats, amb escasses masies; el tercer sector era el clàssic poblament de caràcter dispers, amb petites parròquies i múltiples masies, però el despoblament rural ha fet canviar molt l’antiga geografia humana de les valls ripolleses. A l’alta muntanya són freqüents els sòls rànkers alpins sobre roca silícia i les rendzines sobre substrat calcari. En canvi, en els indrets de gran pendent i pedregosos apareixen els litosòls. A l’estatge montà, sobre materials silicis, hi ha els sòls anomenats de terra bruna medioeuropea, i sobre materials calcaris es troba la terra fosca.
La comarca del Ripollès s’estructura al voltant del Ter, on desemboquen tot un conjunt de rius i rieres. El més important és el Freser, que té l’aiguabarreig amb el Ter a la vila de Ripoll. A partir d’aquest punt el Ter rep altres afluents, però d’un cabal molt menor. També cal esmentar, dins el municipi de les Llosses, la riera de Merlès, que és un afluent del Llobregat, i la riera de Bolòs, que és un afluent del Fluvià.
El règim fluvial del Ter es caracteritza per recollir una gran quantitat d’aigua en la seva capçalera, a causa de l’elevada pluviositat dels Pirineus i del fet que a l’hivern es presenta en forma de neu. És per això que hom parla de règim nival, ja que els cabals màxims s’aconsegueixen els mesos de maig i juny com a conseqüència del desglaç.
El clima
El Ripollès, a causa dels variats trets topogràfics, té un clima de muntanya plujosa que canvia força d’una contrada a l’altra. Pel que fa a les temperatures, entre els 600 i els 1 000 m les mitjanes anuals oscil·len entre els 9°C i els 11°C, i per damunt dels 1 000 m les mitjanes van disminuint progressivament fins a arribar a valors extrems en les cotes més altes dels Pirineus. L’hivern és l’estació més freda, amb mitjanes mensuals que no sobrepassen els 5°C, com succeeix al poble de Camprodon (1,6°C de mitjana el mes de gener), a Ribes de Freser (2,4°C) i a la Farga de Bebiè (les Llosses, 2,8°C). Pel que fa a les mínimes hivernals normalment se situen pels voltants dels 0°C. Prenent Camprodon com a exemple es pot veure que la mitjana de les mínimes és de -3,5°C. Però a l’alta muntanya es poden donar situacions més extremes, com és el cas del santuari de la vall de Núria, on la mitjana de les mínimes és de -5,9°C. A la primavera les temperatures augmenten progressivament fins que arriba l’estiu, que és l’estació en què s’aconsegueixen els valors més càlids, encara que són força suaus dins del món mediterrani, ja que les mitjanes mensuals estan per sota els 20°C; a Camprodon, la mitjana del mes més calorós és al juliol, amb 17,6°C, encara que la mitjana de les màximes és de 24,3°C, fet que indica que hi ha força dies per sobre els 20°C.
La pluviositat és molt elevada a tota la comarca. Tot i que les màximes mensuals es donen en les estacions equinoccials, l’estiu també és una estació força plujosa, sobretot a l’alta muntanya, a causa de l’abundància de tempestes de convecció. Camprodon, que té una mitjana anual de 1 155 mm, aconsegueix la màxima precipitació mensual el mes de juny (151,4 mm). En canvi, la Farga de Bebiè, amb 909 mm de mitjana anual, té la màxima mensual al maig (113,4 mm). Tal com s’observa en aquestes dues referències, les precipitacions augmenten amb l’altitud, encara que els màxims sempre es produeixen en el mateix període.
La humitat és molt elevada a l’hivern, sobretot a la Vall de Camprodon, que és més marítima i humida, ja que la Vall del Freser és més seca i continental. Aquest fet es confirma si es comparen els índexs d’humitat de Camprodon i de Ribes de Freser, ja que en el primer cas és del 9,14% i en canvi en el segon és del 7,11%.
En resum, les diferents condicions climàtiques de la comarca es poden agrupar sota tres grans tipus de clima: clima temperat humit de tendència medioeuropea, clima subalpí i clima d’alta muntanya alpina.
El clima temperat humit de tendència medioeuropea correspon a les parts baixes de les valls fins als 1 600 m. Cada vall, però, presenta peculiaritats pròpies. L’observatori de Camprodon (954 m) és representatiu d’aquest clima, amb una temperatura mitjana anual de 9,2°C i una precipitació mitjana anual de 1 137 mm. Així, la zona mitjana del Ter presenta temperatures elevades i una pluviositat anual per sota dels 1 000 mm; en canvi, la Vall de Ribes té un caractèr més sec i continental, i la de Camprodon una tendència més atlàntica.
El clima subalpí es presenta en les terres situades entre els 1 600 i els 2 300 m. Núria (1 964 m) és una estació típica de clima subalpí, ja que la temperatura mitjana és de 4,4°C i la precipitació anual és de 1 058 mm, amb una mitjana de 30 dies de neu. Per tant, es tracta d’un clima menys fred que l’alpí i amb un màxim pluviomètric a l’estiu.
El clima d’alta muntanya alpina correspon als sectors muntanyencs situats per damunt dels 2 300 m. Les temperatures mitjanes dels mesos d’hivern són inferiors als 0°C, i s’arriba a valors de -20°C. Les precipitacions tenen un component de neu força abundant. Els indrets amb aquest tipus de clima no tenen estacions meteorològiques a causa de l’alçada, i per tant, les característiques climàtiques s’han de deduir a partir d’extrapolacions d’altres observatoris similars.
La vegetació i la fauna
La vegetació de la comarca es caracteritza pel predomini dels boscos, encara que al llarg dels segles han retrocedit notablement a causa de l’augment de les pastures, de l’acció de les antigues fargues que talaven el bosc per fer-ne carbó vegetal o les tales abusives actuals. Tot plegat ha portat al predomini de les comunitats secundàries, com ho són bona part de les pinedes de pi roig, o les bardisses. Des del punt de vista altitudinal, hom pot distingir-hi els diferents estatges.
A l’estatge basal o mediterrani hi ha un predomini natural de l’alzinar, localitzat només en els vessants solells de la serra de Bellmunt.
L’estatge montà és ocupat pel bosc de fulla caduca (rouredes de roure martinenc) i per les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), i s’estén des de la base de la comarca fins als 1 500 o els 1 700 m. S’hi poden diferenciar tres tipus de boscos. En primer lloc, la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum), formació característica del món submediterrani, que ocupa la part baixa de la comarca; en l’estrat arbori predomina el roure martinenc (Quercus pubescens), i sota seu neix un abundant estrat arbustiu, on destaca el boix (Buxus sempervirens). La roureda és substituïda per pinedes de pi roig, possiblement per causes naturals, en bona part de les obagues i per causes antròpiques en els vessants solells (tales abusives de roure martinenc o incendis). En aquests casos, sota la pineda de pi roig es desenvolupen altres comunitats de caràcter secundari, com la jonceda (Aphyllanthion) o la boixeda (Buxetum). En la zona septentrional, amb sòls silicis, aquesta roureda deixa lloc a la del roure de fulla gran (Quercus petraea). La fageda (Fagion) creix per sobre les rouredes, encara que també es pot localitzar en obagues frescals (Buxo-fagetum) dins del domini de les rouredes. Per tant, es pot trobar des de Molló fins a les serres de Vidrà. És un bosc on el faig (Fagus sylvatica) crea un espès estrat arbori que deixa passar poca llum al sotabosc, on creix un minso estrat arbustiu. Pel que fa a les pinedes de pi roig naturals, és a dir, no generades com a resultat de l’activitat de l’home, se situen, entre d’altres indrets, a les altes valls del Freser i del Rigard.
L’estatge subalpí, situat aproximadament entre els 1 600 i els 2 300 m d’altitud (o sigui, des de lacollada de Toses a la serra de Faitús i més al S a les serres de Mogrony i Cavallera), es caracteritza per la presència dels boscos de pi negre (Pinus mugo). Aquest bosc a les obagues i als terrenys planers porta un sotabosc de neret (Rhododendron ferrugineum) i de l’avetosa, dominada per l’avet (Abies alba), que ha estat molt malmesa per l’home i de la qual només resten alguns claps —per exemple, més amunt de Setcases i en els vessants solells són freqüents els matollars de bàlec (Genista purgans)—. Les pastures ocupen moltes carenes, a causa de l’acció destructora del bosc per part de l’home.
L’estatge alpí, a partir dels 2 300 m d’altitud, ocupa els nivells superiors dels Pirineus, des del Puigmal fins a Costabona. Hi predominen els prats, ja que els boscos, a causa de les difícils condicions climàtiques, no hi poden créixer. Destaca el prat de Festuca supina, que pren aquest nom de l’herba que hi predomina i que creix sobre materials silicícoles. Al Puigmal i en els altres cims de gran altitud es pot parlar del nivell subnival, on ja no pot créixer el prat alpí i només s’hi troba roca i pedruscall, amb algunes espècies herbàcies disperses.
Per completar aquesta visió de la vegetació cal parlar de les comunitats permanents, com les lligades als cursos fluvials, de les quals la més important és la verneda, presidida pel vern (Alnus glutinosa), que es troba en la major part dels rius de la comarca.
En l’estatge montà hi ha una avifauna molt abundant, entre la qual destaca el picot negre (Dryocopus martius), que és molt escàs a Catalunya. Són força abundants les guineus (Vulpes vulpes) i les mosteles (Mustela nivalis). A l’estatge subalpí viuen aus com el gamarús (Strix aluco) i, sobretot, el gall fer (Tetrao Urogallus), el qual es troba en molt pocs indrets dels Pirineus. També són abundants els isards (Rupicapra rupicapra). A l’estatge alpí, es pot esmentar, pel seu gran interès, el tritó pirinenc (Euproctus asper), que és endèmic dels Pirineus. Quant als ocells, destaca l’àliga daurada (Aquila chrysaetos) i el duc (Bubo bubo) i, pel que fa als mamífers, la guineu i també l’isard. En els ambients aquàtics de rius i rierols es poden trobar ocells com el blauet (Alcedo atthis) o l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), i entre els mamífers encara hi ha alguna llúdria (Ludra lutra).
Les subcomarques
La Vall de Camprodon
La Vall de Camprodon constitueix una subcomarca ben definida dins el Ripollès, formada essencialment per l’alta vall del Ter i per la vall de Molló (solcada pel Ritort), a la confluència de les quals es formà la vila de Camprodon, que li dóna nom i que en constitueix la capital.
L’alta vall del Ter s’origina al circ d’Ulldeter, a 2 396 m d’altitud, on neix el riu, envoltat per grans cims com el Gra de Fajol (2 708 m), el puig de Bastiments (2 874 m), el coll de la Geganta, el pic de la Dona (2 702 m), la Portella de Mantet (2 435 m), el pic de la Llosa (2 503 m), la Portella de Concròs i Roca Colom (2 502 m), que el separen del Conflent i que són els més alts i feréstecs d’aquest sector. Costabona (2 464 m) forma la partió d’aigües amb el Ritort i tots aquests cims determinen el límit septentrional del terme de Setcases, el més al nord i alterós de la vall del Ter, a més dels de Vilallonga de Ter (amb Tregurà) i Llanars, dominats per la Serra Cavallera i la del Catllar.
La vall de Molló o del Ritort es forma entre Costabona i el coll d’Ares (1 562 m, entre els puigs dels Baladres, 1 629 m, i Montfalgars, 1 610 m), també a la línia axial pirinenca, i comprèn els termes de Molló i de Camprodon (aquest inclou l’antic terme de Freixenet, amb les parròquies de Cavallera i de Creixenturri). Hom ha considerat també a la Vall de Camprodon el terme de Sant Pau de Segúries, que per raons històriques i d’afinitats es troba més lligat a la vall de Sant Joan.
Tota la vall (llevat de la parròquia de Sant Miquel de Cavallera) formà part tradicionalment del bisbat de Girona, integrant l’arxiprestat de Camprodon, fins que el 1956 fou unida al bisbat de Vic. Aquest factor religiós donà coherència i personalitat a la vall, accentuades per altres factors històrics bàsics: formà part del primitiu comtat de Besalú i tingué una vegueria pròpia, retallada per la de la Ral (fet que motivà plets constants amb els abats de Sant Joan de les Abadesses, defensors a ultrança de la Ral, com ja s’ha explicat). Aquesta vegueria, tal com va quedar definitivament fixada al principi del segle XIV, anava de Cavallera al coll d’Ares i de la Ral a Setcases, amb un total de set parròquies, és a dir, que tenia el mateix àmbit que els geògrafs donen modernament a la vall de Camprodon.
Des del punt de vista econòmic i morfològic, la vall difereix poc de la resta del Ripollès, encara que la personalitat pròpia és marcada pel fet d’ésser un territori plenament pirinenc integrat, a la capçalera de la vall, a la gran serralada axial. L’agricultura, activitat d’escàs pes econòmic, té com a base el conreu de farratge i cereals; havia tingut importància el conreu de patates. Això dóna una imatge d’una agricultura que s’utilitza en la major part dels casos com a complement de la ramaderia. El farratge, juntament amb l’herba, alimenten el bestiar, especialment el boví i l’oví, que és la principal riquesa de les masies; modernament ha davallat el bestiar equí, mentre que el porcí ha experimentat un augment considerable.
Per a les transaccions de bestiar eren famoses antigament la fira de Sant Patllari (21 de juny), a Camprodon, considerada com a continuadora de la que va concedir Jaume I el 1251 per al 31 de juliol, la d’Espinavell, dins el terme municipal de Molló (13 d’octubre) i la fira de la Puríssima (8 de desembre), altra vegada a Camprodon. Ara, per Sant Patllari se celebra només la festa major de la vila, però no es fa fira; encara s’organitza una petita fira per Santa Teresa i una altra la diada de la Puríssima, patrona especial de la Vila de Baix. En record de la fira extingida es fa una exposició, de periodicitat bastant irregular, de material i maquinària agrícola, sense cap mena de bestiar, a la plaça del Carme.
La indústria de la vall es concentra sobretot a Camprodon. Antigament hi havia fargues a Setcases, al Catllar i Vilallonga, a Llanars, a Camprodon i sota Cavallera, però totes deixaren de funcionar abans del 1880. També consta que hi havia telers de teixits de llana, lli i cànem a Camprodon, Molló, Llanars i Vilallonga, però els darrers telers manuals deixaren de funcionar el 1920. Les modernes indústries de filats i teixits aparegueren a partir del 1870, en aprofitar-se la força hidràulica; la primera a Camprodon fou instal·lada per Ignasi Casabò, que establí també el primer subministrament elèctric a Camprodon, el 1895. Vers el 1875 s’instal·là dins la parròquia de Cavallera, vora el Ter, la gran fàbrica de filatures, amb un complement de més de dos-cents telers i un tint, dita Antoni Matabosch i Fills i Soler, que creà al voltant una important colònia de treballadors, encara subsistent: la Colònia Estevenell. El 1916 sofrí un gran incendi, que paralitzà més de la meitat de la producció, i el 1923 fou traspassada a la societat Estabanell i Pahisa, que explotà part de l’antiga fàbrica i construí al salt de la Farga, una gran central elèctrica, que porta energia fins a Granollers (Vallès Oriental).
Altres fàbriques, més modestes, foren la que instal·là Ignasi Casabò el 1900 a l’entrada de la població (comprada poc després per Isidre Iglésias) i les de Pere Font, Joan Guinart i Ramon Geronès, prop del riu, en un antic molí. La indústria tèxtil patí una greu crisi, i això féu que molts habitants de la vall derivessin cap al turisme.
La indústria elèctrica, aprofitant els antics salts d’aigua, s’expandí aviat a Molló, on des del 1900 el salt d’un antic molí donà llum a la població. Les centrals elèctriques actuals més importants són la Brutau, inaugurada el 1909 a Vilallonga de Ter, i la de Tregurà, més moderna (1961), i actualment la principal productora d’electricitat de la comarca. A Camprodon hi ha també petites indústries mecàniques, amb tallers subsidiaris. Han adquirit força importància, en les tradicionals indústries de l’alimentació, les fàbriques de galetes (les Birba, fàbrica fundada el 1910, i les Pujol, vers el 1955). També és digna de menció la indústria càrnia del porc, que produeix variats productes que abasten la comarca, i de la qual s’exporta una quantitat considerable fora de la vall.
La Vall de Camprodon atreu, per la bellesa del seu paisatge i per la seva condició de vall fronterera amb l’estat francès (coll d’Ares), un bon nombre de visitants, i posseeix alhora molts nuclis de segona residència i estiueig.
La Vall de Ribes
La Vall de Ribes i les seves valls subsidiàries de Núria i de Queralbs, de Toses i les més petites de Pardines, Bruguera i Campelles formen la part SW de l’Alt Ripollès. Limita al N amb l’Alta Cerdanya i el Conflent, al S amb el Baix Ripollès, a l’E amb la Vall de Camprodon i a l’W amb la Baixa Cerdanya i amb el Berguedà.
Aquesta vall, anomenada als segles X-XII vall Petrariense o vall Pedrera, és formada per la conca alta del Freser, per la vall del Segadell o de Pardines i per la gran vall del Rigard o de Toses; i en el sector que va des de Ribes fins al pont de la Cabreta, o límit amb Campdevànol, és formada per la conca mitjana del Freser, amb les esmentades valls secundàries de Campelles i de Bruguera. Té un total de 262,4 km2 d’extensió, i és formada per sis municipis: Ribes de Freser, que en té la capitalitat, Campelles, Pardines, Planoles, Queralbs i Toses, que el 2001 sumaven un total de 3 019 h. És una subcomarca molt accidentada, encaixada en valls estretes situades entre els pics principals dels Pirineus axials i els seus contraforts i les serres que formen la barrera dels Prepirineus. La línia o frontera nord és formada per un seguit de crestes que s’inicien en el puig de Bastiments o pic del Gegant (2 874 m), continua vers el pic de l’Infern (2 860 m), el pic de la Fossa del Gegant (2 805 m), el pic de Noucreus (2 799 m) i el de Noufonts (2 864 m), el pic d’Eina (2 794 m) i el de Finestrelles (2 829 m), i acaba en el Puigmal (2 913 m), el més alt de tot aquest sector del Pirineu. Des del Puigmal el seu límit davalla cap a la collada de Toses (2 030 m), punt de contacte amb la Cerdanya i indret conegut pel pas de la carretera N-152 o carretera de Barcelona a Puigcerdà, que és la que fa d’eix i vertebra tots els pobles i llogarets de la subcomarca. Per la part S li fan de límit les muntanyes que formen el capçal dels Prepirineus, que són la Serra Cavallera (amb un cim de 2 007 m), les de Sant Amanç i de Conivella, amb 2 039 m al Taga, i la de Mogrony, amb 2 045 m a Pedrapicada. És un país torturat per l’acció dels elements i pel clima dur, però amb cimals força arrodonits, perquè han estat poc erosionats per les glaceres quaternàries. Els geòlegs només precisen l’existència d’una única llengua glacial a la vall, que s’inicia sota el puig de Bastiments o vall principal de la capçalera pirinenca, la qual no davalla, però, més enllà de 7 km.
El relleu dels Pirineus axials és format per roques dures, com els esquists silurians i les calcàries devonianes. Tota la sèrie de pics abans anomenats formen les divisòries de les conques del Freser, del Segre i de la Tet. A mesura que la vall avança cap al S, en especial a la conca mitjana del Freser, és a dir, havent passat Ribes, la textura del terreny canvia i ja apareix una faixa de permotriàsic i alguns elements del període secundari que marquen la transició entre els Pirineus pròpiament dits i els Prepirineus, de roques menys dures de l’època eocènica.
Tot l’excedent d’aigües de la Vall de Ribes es recull en el Freser. Aquest neix a la coma de l’Infern, sota el puig de Bastiments, al lloc conegut com les fonts del Freser, i aviat rep una aportació notable del torrent de Coma de Vaca. S’engorja poc després, i en aquest tram rep una dotzena de petits torrents curts i amb un fort pendís, que són els llocs per on s’escorren els vessants de Torreneules i de Balandrau. Té l’aportació més important sota el pont de Daió, amb el riu de Núria, que aplega les aigües des del Puigmal fins a la coma de Fontnegra, i que baixa de l’alta vall de Núria per engorjats i salts espectaculars, com la Cua de Cavall o el salt del Sastre. Al punt de confluència del Freser amb el riu de Núria hi ha una de les primeres centrals elèctriques del país. Es pot dir que des d’aquest punt fins a Ripoll, el Freser, després de perdre els antics molins i les fargues situats abans a les seves riberes, fa moure turbines i maquinària fins a emular el seu veí de la Vall de Camprodon: el Ter, que l’engolirà i li farà perdre el nom a Ripoll.
Altres afluents importants del Freser són el torrent d’Estremera, que baixa del serrat del Borrut i se li uneix prop del Molí de Queralbs, el Rigard, que rep una part de les aigües de la serra de Mogrony (que les reparteix entre aquest riu i el Llobregat) i les de la vall de Toses, i el Segadell, que recull les de la vall de Pardines.
Les condicions climatològiques d’ aquest sector del Ripollès són molt diferents segons les zones; hi ha valls més altes, com la de Núria (1 967 m), i altres que ho són molt menys, com la de Ribes (912 m). A Núria la pluviositat és superior als 1 500 mm/m2, mentre que a Ribes tot just passa dels 900 mm (a Ribes aquesta dada s’obtení en quinze anys d’observacions, que varen donar un màxim de 3 012 mm i un mínim de 489 mm l’any, d’on resulta una mitjana de 907 mm). Aquestes precipitacions són en gran part de neu a Núria, que per això s’ha convertit en centre d’esports hivernals; en canvi, són menys freqüents i sobretot menys abundants a Ribes. De tota manera, l’abundància d’aigua i de pluviositat és una de les característiques de la Vall de Ribes, gràcies a la pantalla que formen els Pirineus axials, que projecta un vel d’humitat sobre tota la comarca. Els freds són igualment molt diferents d’un indret a l’altre: mentre que a Núria es registren temperatures mínimes de 15 a 20°C sota zero (pel febrer del 1956 s’assolí un mínim de -24°), a Ribes i Toses són poc corrents les mínimes inferiors a -12°C.
La vegetació de les valls varia, com les temperatures, segons l’altitud. Fins a uns 1 300 m el bosc encara és de tipus mediterrani, amb pi roig, roures de fulla gran i martinenc baix, algun clap de faigs, de freixes, etc., si bé aquest bosc autòcton és reemplaçat pel de pi roig; dels 1 300 m als 1 600 o 1 700 el bosc és més migrat, amb avellanosa, cirerer, bedoll, vern, pi negre i pi roig; i dels 1 700 als 2 300 m trobem la vegetació dels prats alpins, algunes clapes esclarissades de pi negre o fosques taques d’avetars, com els que envolten el santuari de Núria.
La fauna d’alta muntanya té com a espècies característiques alguns isards, galls salvatges i senglars a les parts més baixes. Per evitar-ne la destrucció el rodal de Núria ha estat inclòs a la Reserva Nacional de Caça Freser-Setcases, que inclou els municipis de Toses, Planoles, Ribes de Freser i Queralbs, i els de Setcases i Vilallonga de Ter, de la Vall de Camprodon. També és característica dels rius d’alta muntanya i dels seus llacs la truita, amb diferents varietats, com la truita irisada, que s’ha adaptat molt bé al llac artificial de Núria.
Els conreus de la vall són poc importants. Fins a Ribes hom encara pot trobar alguns camps de blat, els quals es van reduint progressivament cap als sectors meridionals del Ripollès. Però el que predomina és el farratge. Més amunt, els prats naturals han donat lloc des de molt antic a una nombrosa ramaderia ovina i equina, que al llarg hivern, per la dificultat d’alimentació, transhumava (i encara ho fan ara alguns ramats) cap a les planes baixes. Aquesta ramaderia representava una abundància de llanes, però modernament les coses van anar canviant; els ramats disminuiren, però augmentà el bestiar boví pel negoci de la llet i la carn.
La història particular de la Vall de Ribes es caracteritza per haver format part inicialment del comtat i després del marquesat de Cerdanya, i haver pertangut sempre al bisbat d’Urgell. En temps més moderns va formar la sots-vegueria de Ribes, que comprenia tota la Vall de Ribes, fins a Campelles i Bruguera, a excepció de la vall de Toses (més amunt de Planoles), que, per la seva unió històrica al domini dels Mataplana, i després Pinós, fou agregada des del segle XVII a la sots-vegueria de Berga.
Una altra característica històrica de la Vall de Ribes, com a resultat de l’abundància d’aigües i de meners de ferro, afavorida també per l’abundància de fusta dels seus boscos, foren els molins i les fargues. Els molins de la Vall de Ribes són documentats des del 1198, quan el rei Alfons I, amb motiu d’haver canviat la seva primitiva disposició de fer-se enterrar a Ripoll per la de fer-ho a Poblet, va compensar el monestir de Ripoll amb la cessió de tots els molins de la Vall de Ribes. Mort el rei Alfons, el seu fill Pere I el Catòlic va pactar amb l’abat de Ripoll aquesta cessió, i va donar al monestir els molins de Queralbs, Pardines i Ventolà, i va retenir per a la corona el molí de Ribes, situat arran mateix del castell de Ribes.
Els molins eren una reserva dels antics senyors del terreny, i tots els homes súbdits seus tenien l’obligació de moldre-hi. Veiem aquestes condicions en els pactes fets el 1285 entre la senyora Blanca de Mataplana o d’Urtx i el seu fill, Ramon d’Urtx, i el veí de Toses Ramon Muntaner. Els nobles esmentats arrenden, per 100 sous barcelonesos, dos molins de la riera de Toses, en tal forma i pacte que els ha de pagar la meitat de tota la moltura i els rèdits que en provenen. Els nobles li abonaran la meitat de les despeses que hi facin per tenir-los aparellats, i pacten amb l’arrendatari que si algú té molins propis, només hi podrà moldre el seu propi blat; si els veïns de Toses i d’altres llocs de la seva jurisdicció no portessin el blat a moldre als dits molins, els podria ésser decomissat pel camí o a casa seva, i se’l repartirien a mitges els senyors i l’arrendatari o feudatari. Aquests pactes expliquen bé la cura amb què es tenien els molins i el benefici que en treien els seus amos. Hi havia molins a totes les riberes dels rius, i fins i tot tres al riu de Núria. La riuada del 1940 se n’emportà les restes.
La segona indústria antiga era la del ferro. De la Vall de Ribes s’extreia el mineral des de molt antic, com també plom argentífer i arsènic; més antigament hom deia que se n’extreia també coure, plom, argent i fins i tot alguna petita quantitat d’or.
A la Vall de Ribes hi havia fargues a Planoles, Ventolà, Campelles, Ribes i Queralbs, documentades des del segle XVII, bé que existents des de molt abans. Totes aquestes fargues i la majoria de les del Baix Ripollès se servien de mena extreta de la Vall de Ribes, però no s’hi creà cap indústria florent, com les d’armes, claus, cadenes i eines de Ripoll o Campdevànol; les fargues de la Vall de Ribes en tenien prou amb fer barres de ferro, que enviaven a d’altres indrets, com Ripoll, Bagà i fins i tot a l’altra banda de les serralades pirinenques. Quan van decaure les fargues catalanes, al principi del segle XIX, les de la Vall de Ribes anaren tancant a poc a poc; només per exigències de la indústria química s’emprengué una explotació més seriosa i modernitzada a Queralbs, per tal d’extreure arsènic: la Societat Aurífera dels Pirineus Orientals inicià l’explotació a l’indret de la Farga el 1843, i la incrementà cap a la fi del mateix segle. En alguns moments hi treballaren unes vuitanta persones i s’hi feren grans instal·lacions, amb dues vies de ferrocarril de via estreta, amb un total de 7 km, a més d’una carretera pròpia fins a Ribes. També hi havia un gran casal per als enginyers, cases per als obrers, una caserna de la guàrdia civil i pavellons per al tractament del mineral, que donava del 35 al 40% d’arsènic. Els meners de ferro que s’intentaren d’explotar no foren rendibles. La Primera Guerra Mundial paralitzà les extraccions el 1917; més endavant es feren nous intents, però mai no tornà a adquirir l’antiga esplendor. La riuada del 1940 s’emportà una bona part de les antigues edificacions.
A més d’aquestes explotacions o indústries especials, la Vall de Ribes tenia de molt antic, a la vila capital i a d’altres poblets, alguns telers manuals d’indianes, ratines, mitges d’estam i de cotó, ultra els clàssics paraires i teixidors de llana.
A la fi del segle passat, després del 1875, a la vila de Ribes i a la conca mitjana del Freser comença la industrialització mecànica i apareixen notables indústries de filats i teixits a la vila de Ribes i a colònies de nova creació, com la Fàbregues, del municipi de Campelles. Altres indústries secundàries eren les serradores, derivades de la producció forestal, i la del paper, una de les principals fonts econòmiques de la vila de Ribes.
Les comunicacions
El camí més antic que esmenta la documentació és la via Francígena o Strata Francisca, que seguia l’antiga via romana. Aquest camí enllaçava el Vallespir amb el Ripollès a través del coll d’Ares, continuava cap a Molló, baixava vers la Garrotxa per Capsacosta, on encara es conserven vestigis de l’antic empedrat, i des d’allí continuava cap a Osona a través del Collsacabra i del pont de Roda de Ter.
Als segles XI i XII ja s’utilitzà com a camí principal d’enllaç entre Ripoll i Barcelona el que baixava paral·lel al Ter, que amb el temps esdevingué el gran camí del Ripollès, i que enllaçava amb la Cerdanya pel coll de Toses. Aquest camí fou transformat en carretera cap al 1840 i és l’actual C-17 (Eix del Congost) fins a Ripoll, que continua amb la denominació de N-152 de Ripoll a Puigcerdà; al voltant d’aquesta via s’estructura la resta de la xarxa viària de la comarca.
Els principals eixos que surten de la C-17 són la C-26, que vers ponent va a les Llosses, Borredà (Berguedà) i fins la C-16 (Eix del Llobregat) a l’altura de Berga, i vers llevant, des de Ripoll, va a Sant Joan de les Abadesses i fins a Olot pel túnel de Collabós (per on passa el termenal amb la comarca veïna de la Garrotxa) i els de Capsacosta (aquests ja totalment dins la Garrotxa). Entre Sant Joan de les Abadesses i Sant Pau de Segúries, prop del túnel de Collabós, s’inicia la C-38 que enllaça amb Camprodon i Molló fins al coll d’Ares. Des de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses també surten carreteres secundàries que comuniquen amb Olot, com la N-260.
Des de la N-152, a l’altura de Campdevànol, hi ha una carretera local que va fins a Gombrèn i després continua cap a la Pobla de Lillet, ja al Berguedà, i fins a Guardiola de Berguedà. Al sector de la Vall de Ribes, la N-152 constitueix també l’eix viari a partir del qual trenquen diverses carreteres secundàries cap a diferents nuclis de població (Campelles, Pardines, Queralbs, Ventolà, Planoles, etc.). Però aquesta carretera presenta nombroses dificultats per resoldre, la més important de les quals és la connexió ràpida amb la Cerdanya. Per aconseguir-ho caldria l’obertura del túnel de Toses que reforçaria l’eix Barcelona-Vic-Ripoll-Puigcerdà i que representaria una alternativa a l’Eix del Llobregat i un reforçament de l’eix Barcelona-Tolosa. Cal tenir en compte que la vall del Llobregat, des de l’obertura del túnel del Cadí i la construcció de totes les variants de les poblacions per on passa la carretera, ha esdevingut una gran via de comunicacions cap a la Cerdanya, Andorra i França; en un principi semblà que afectaria notablement a la comarca però gràcies a les millores de la C-17 i totes les variants construïdes, l’efecte no ha estat tan negatiu.
La xarxa viària es complementa per una sèrie de pistes de muntanya, algunes de les quals s’han anat asfaltant. Una pista regular permet d’enllaçar Pardines, de la Vall de Ribes, amb Abella, de la Vall de Camprodon, i el municipi de Vilallonga de Ter, a través de la Collada Verda (1 595 m). Va iniciar-se, i va deixar-se abandonada a l’indret de Fontalba, una carretera que havia d’enllaçar Queralbs amb el santuari de Núria, com també una altra de Planoles a Núria, que té fets només 10 km.
La xarxa ferroviària és paral·lela a la C-17/N-152 i es va construir al final del segle XIX, afavorida per les mines de carbó i ferro que aleshores hi havia a la comarca. El resultat fou la línia Barcelona, Vic, Ripoll, Puigcerdà, amb un tram fins a Sant Joan de les Abadesses (clausurat el 1980). El tram de Ripoll a Ribes es va construir entre el 1910 i el 1919, i el de Ribes a Puigcerdà es va acabar el 1922, després de vèncer la dificultat de la collada de Toses a través d’un túnel helicoïdal, el túnel de Toses o del Caragol, de 3 850 m de llargada. Alguns trens arriben fins a Puigcerdà i d’altres tenen el final a Ripoll. La línia Barcelona-Puigcerdà és considerada per la RENFE com altament deficitària; aquest fet va decidir la companyia a anunciar el desig de tancar-la totalment o parcialment, però davant les protestes socials i el pronunciament de les institucions catalanes favorable al seu manteniment, el govern central va decidir mantenir-la. Tot i amb això, no s’hi han realitzat les inversions necessàries per a la seva modernització, que és reclamada constantment per les poblacions afectades.
Aquesta xarxa ferroviària és complementada amb el popular tren cremallera que va des de Ribes de Freser al santuari de Núria i que des del 1982 depèn dels Ferrocarrils de la Generalitat, que l’ha modernitzat per tal de convertir la vall de Núria en un gran centre d’esbarjo al llarg de tot l’any. Té uns 12,5 km de llargada i un desnivell que oscil·la entre el 10 i el 15%. Fou planejat el 1917 com a funicular, i les obres definitives s’iniciaren pel maig del 1928; restà enllestit el 22 d’abril de 1931. A pesar de la seva limitació, el seu funcionament ha permès que Núria fos coneguda i visitada i esdevingués centre de pelegrinatge, d’esports de neu i de partença d’excursions pels Pirineus.
La població
L’inici del poblament en el Ripollès es pot datar, segons les darreres troballes, cap al 30000 aC, o sigui, en el paleolític mitjà i superior, ja que d’aquesta època s’han trobat instruments de pedra i alguns gravats figuratius prop de Campdevànol. D’altra banda cal assenyalar que, del neolític i de l’edat del bronze, s’han trobat moltes restes de ceràmica, sobretot en una cova de Rialb, com també tombes de lloses i cistes al coll de Pardines, a les coves dels Ferrers de Besora i de Llaés, on es constata l’existència de vells nuclis de població.
De l’època romana s’ha trobat alguna moneda, però cap monument important. Aquest fet pot indicar la minsa petja romana a la comarca, que era habitada, en aquell moment, per una població pirinenca de tipus bascoide, tal com revelen molts topònims d’arrel pre-romana.
Les convulsions posteriors a la fi de la dominació visigòtica i l’època àrab, de ben segur que van desbaratar la contrada i només devien quedar pastors i gent humil en els indrets més apartats de la muntanya.
Cap a l’any 798 hi hagué la primera conquesta, des de la Cerdanya, pel comte Borrell. Però no va reeixir quant a poblament, i la repoblació definitiva fou propulsada per Guifré a partir del 879. Aquesta tasca repobladora anà a càrrec, sobretot, dels monestirs fundats per Guifré: Santa Maria de Ripoll (879) i Sant Joan de les Abadesses (885). En pocs anys apareixen a les valls ripolleses una gran quantitat de viles rurals, formades per petits nuclis al voltant d’esglésies o castells i per una gran munió de masies disseminades. Les parròquies aviat esdevindrien la principal divisió administrativa d’aquestes terres. Pel que fa a la densitat de població, hi ha un document datat el 913 que registra que es van congregar els caps de casa residents a 21 viles rurals, que es repartien des de Sant Pau de Segúries a sota Surroca, de Vallfogona a Sentigosa i a l’altre vessant del Fedellar, en total, 476 caps de casa. Si es considera que les demarcacions de Sant Joan i de Sant Pau sumen un total de 62,39 km2, aquest fet dóna una densitat de 7,62 famílies/km2. La Vall de Ripoll pròpiament dita, o la que depenia de Santa Maria de Ripoll, devia tenir una densitat equivalent, atès el gran nombre de viles que apareixen en la documentació. S’ha dit que la densitat del Ripollès, al principi del segle X, fou tan gran que abocà pobladors vers Osona i fins i tot cap al Vallès.
El despoblament del segle XIV, a causa de les epidèmies, les collites dolentes i les guerres, va afectar molt tota la comarca, ja que en el fogatge del 1553 hi havia 931 focs o famílies, o sigui, una densitat d’1,02 famílies/km2, és a dir molt per sota de la densitat parcial atribuïda al segle X.
La recuperació demogràfica s’inicià al segle XVI i la vila de Ripoll esdevingué el nucli més poblat de la comarca. Paral·lelament al creixement demogràfic es produeix el desenvolupament de les fargues. Aquest doble procés té el seu moment culminant al llarg del segle XVIII, ja que el 1708 Ripoll tenia 1 975 h (d’un total de 10 974 h), i el 1787 havia augmentat a 4 045, xifra que representava el 19% del total comarcal, que aquell any era de 21 301 h.
A partir del segle XVIII hi ha diversos elements que actuen negativament sobre el creixement demogràfic: la crisi de la indústria del ferro, la guerra de la independència i la primera guerra Carlina, que va provocar greus pèrdues a les viles de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, i també afectà la resta de la comarca, que en el cens del 1830 dóna un total de 15 683 h.
La població tornà a créixer a partir de mitjan segle i mantingué un bon ritme fins a la guerra civil de 1936-39. Les causes s’han de buscar en les transformacions econòmiques, producte de la implantació d’indústries tèxtils, l’extracció de carbó i l’arribada del ferrocarril (23 093 h el 1860, 23 450 h el 1887, 26 180 el 1900 i 29 504 el 1920).
Després de la guerra civil s’inicia un període negatiu, ja que la població censada el 1940 era de 27 610 persones. En canvi, a partir del 1950 (29 500 h), amb el renaixement de les activitats industrials, torna a produir-se una recuperació dels efectius demogràfics, i el 1960 s’arriba de nou als 30 000 h; és aquest any que la comarca arriba a tenir el major nombre d’habitants de tota la seva història (30 970).
A finals de la dècada dels seixanta la comarca va perdent efectius fins arribar a 25744 en el cens del 2001. A partir d’aquesta data, però, s’inicià una recuperació demogràfica i, el 2005, hi havia 26400 h. No obstant, no tota la comarca va perdre població al mateix ritme; la disminució es concentrà principalment, en els nuclis més petits i elevats de les valls del Ter i del Freser. En total, la comarca perdé entre el 1981 i el 2001 un 13% de la seva població. Abans del 1981 la tendència a la disminució era força marcada pel que fa als nuclis petits i més elevats de la zona pirinenca, o bé en aquells municipis allunyats de les principals vies de comunicació, mentre que les poblacions de més de 2 000 h presentaven una tendència a créixer i a agrupar població. La concentració dels darrers anys del segle XX és el resultat d’aquest procés, i l’any 1999 el 85% de la població de la comarca vivia als municipis més grans de 2 000 h. Ara bé, des de la meitat dels anys 1980, i com a conseqüència de la crisi que patí la comarca, els grans nuclis començaren a patir també un retrocés i cap d’ells no aixecà el cap en el quinquenni de 1986-91. Només guanyaren població alguns municipis, la majoria dels quals són sorprenentment força petits, com Toses. També s’incrementà la població de Sant Pau de Segúries, Vallfogona de Ripollès, Pardines i Llanars, tot i que els índexs de recuperació són bastant baixos. El creixement d’aquests pobles sol anar associat, d’una banda, a una escassa emigració, ja que la població acostuma a ser força gran, i també, de l’altra, a una arribada d’immigrants, que fugien de la crisi industrial dels grans nuclis o bé d’altres indrets del Principat que es trobaven en condicions similars per anar a caure a llocs que tenien possibilitats econòmiques. Seria el cas de Toses, el creixement del qual podria estar associat amb el creixement de la zona de la Cerdanya, comarca amb la qual és confrontant. Durant la dècada del 1990, hi va haver sis municipis que van tenir un creixement positiu: Pardines i Planoles (de la vall de Ribes) i Camprodon, Llanars, Sant Pau de Segúries i Setcases (de la vall de Camprodon).
En general, hi ha dos factors que contribueixen a la davallada de la població: un creixement natural negatiu i un alt índex migratori. Així, la natalitat disminuí de manera notable i la nupcialitat ho va fer en un menor grau des del 1975, seguint les tendències del conjunt de Catalunya. Tanmateix, en els municipis menors de 2 000 h la caiguda fou més important a causa de la forta presència de població de més de cinquanta anys. Respecte a la mortalitat, la seva taxa és més elevada que la mitjana de Catalunya, ja que el Ripollès té una població més envellida que el conjunt de Catalunya.
Històricament, una de les peculiaritats del poblament del Ripollès és la dispersió, de manera que la masia és un dels elements característics del paisatge d’aquesta comarca. Però des del segle XVIII la tendència del poblament és la concentració en nuclis urbans al voltant dels eixos fluvials, on s’anaven instal·lant les indústries, moltes de les quals crearen colònies als seus voltants. Aquest procés ha generat un intens despoblament de les zones interiors i de les més elevades i mal comunicades.
L’economia
L’agricultura
El relleu és l’element que limita més l’agricultura, ja que hi ha pocs terrenys de bona rendibilitat, o sigui, amb poc pendent i poca altitud. La superfície de conreu pràcticament no ha variat segons les dades del darrer cens agrari (1999) tot i que tendeix a anar disminuint. D’altra banda les zones de pastura ocupen una superfície molt més elevada malgrat que durant la dècada de 1990 patiren un cert retrocés. Cal cercar les causes d’aquesta situació en els següents fets: la conversió de camps de conreu en prats naturals per a la pastura dels animals, l’abandonament dels camps situats en les zones més enlairades i el creixement dels nuclis urbans o la construcció de segones residències. Tot plegat ha fet que l’ús de les terres hagi anat derivant cap a activitats més rendibles, i això ha anat reduint progressivament l’oferta de sòl a la comarca, el qual, d’altra banda, també s’ha anat encarint perquè ha passat a ser cobejat pels constructors de segones residències. Aquesta situació no ha afavorit l’avenç de l’agricultura.
Si es comparen les dades del 1999 amb les d’anys anteriors, s’aprecia una tendència al retrocés en el nombre d’hectàrees conreades, mentre que hi ha una lleugera disminució de les zones destinades a pastures. I el bosc segueix ocupant una part important de la comarca. Més de la meitat dels aprofitaments forestals són de pi roig i resten en segon terme els de roure i faig.
Una altra dada que esclareix encara més el progressiu retrocés de l’agricultura és la distribució dels conreus. S’aprecia una manca de conreus llenyosos i un predomini dels herbacis. Entre aquests, el conreu més important és el farratge, que ha anat progressant al llarg dels anys i que tendeix a confirmar el fet que cada cop més l’agricultura esdevé un complement per a la ramaderia. El segon conreu en importància són els cereals, fonamentalment de blat i civada.
Tot i que l’agricultura ha anat davallant, això no ha comportat una disminució de la mecanització, la qual s’incrementà molt a partir del 1965, de manera paral·lela a la disminució dels actius agrícoles i a l’augment de la dedicació a temps parcial a l’agricultura.
La ramaderia
Les muntanyes de la comarca ripollesa, més amunt dels conreus i els boscos, presenten plans, rases, comes i calms d’herbei, freqüentats des de l’antiguitat més remota pels ramats d’ovelles, de vaques o de cavalls que, procedents de la plana, passaven l’estiu a muntanya i a l’hivern tornaven a les planes o cortals de les valls. És la transhumància clàssica, que va teixir la comarca amb carrerades o camins ramaders, la majoria dels quals es mantenen encara avui dia.
La documentació més antiga parla de privilegis i concessions fetes pels comtes i magnats als grans monestirs de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon i fins als de Poblet i Santes Creus. Però, al costat d’aquests, també els grans senyors del país i les comunitats muntanyenques o futurs municipis disposaven de terres pròpies o emprius per a menar-hi els seus ramats. El monestir de Ripoll tenia, des del 1087, per concessió del comte de Cerdanya, Guillem Ramon, l’exclusivitat de pasturar en les set valls de Núria (dita antigament també Annuria). Aquesta pràctica s’ha anat conservant al llarg dels segles, per bé que sense les antigues limitacions senyorials. Des de fa segles, els propietaris de les valls i de les terres planes envien llurs ramats a muntanya, sovint agrupant sota la cura de tres o quatre pastors uns ramats de tres o quatre milers d’ovelles.
La vida dels pastors, llurs costums, les marques fetes al bestiar, l’operació de tondre’l, la tria dels ramats, les fires com la de Santa Teresa de Ripoll (15 d’octubre) i altres de més llunyanes, com les de l’Hostal del Vilar, al Lluçanès (finals de setembre), etc., han creat tot un folklore i un costumisme que hom pot trobar reflectit en els diorames i el material reunit al Museu Etnogràfic de Ripoll.
D’aquesta situació d’explotació extensiva de la ramaderia es va passant a una explotació intensiva basada en granges on el bestiar es troba en règim d’estabulació o de semiestabulació, caracteritzades moltes d’elles per la mecanització dels seus processos productius. No obstant això, encara es poden veure ramats de bestiar boví, oví, o cavalls i, per tant, cal constatar la importància que encara té l’explotació pirinenca. La ramaderia és una important font d’ingressos per al conjunt de la comarca i, fins i tot, per a alguns municipis petits és l’activitat econòmica principal.
Tot i que antigament el bestiar oví havia tingut una gran importància, modernament l’economia ramadera es fonamenta en el bestiar boví, el qual comptà amb un progressiu augment al llarg de les dues darreres dècades del segle XX. Aquest se situa principalment al sector NE de la comarca. Bona part del bestiar continua mantenint un règim de transhumància, que en la comarca té una llarga tradició històrica, a causa de les extenses pastures de muntanya a l’estiu; en canvi, a l’hivern els ramats han d’anar cap a altres comarques més meridionals.
Les perspectives del bestiar boví depenen del tipus d’explotació; les granges amb menys de deu vaques es poden qualificar de marginals i tenen un futur difícil. A la comarca hi ha un conjunt d’explotacions destacables, amb una productivitat elevada, una llet de qualitat i una bona estructura de producció i empresarial.
El sector porcí, s’ha desenvolupat notablement, de fet, en els darrers deu anys del segle XX s’han duplicat el nombre de caps i ha passat de ser una activitat complementària de l’explotació bovina a jugar un paper destacat dins de la comarca. Es tracta sobretot de la cria de garrins per a l’engreix, que, un cop han crescut, es venen per a elaborar productes carnis. El sector porcí es concentra més aviat al SE i l’E de la comarca. Sant Joan de les Abadesses i Sant Pau de Segúries en són els principals productors, tot i que Campdevànol presenta un elevat percentatge d’aquest tipus de bestiar.
Pel que fa al bestiar oví, malgrat la llarga tradició històrica lligada a la transhumància, va patir durant els anys 1970 i part del anys 1980 una contínua davallada que va fer témer la seva desaparició. Però la crisi se superà i tot i que no s’arribà a les xifres anteriors al 1970. Però malgrat tot, durant els anys 1990 el sector tornà a patir un cert retrocés que novament frenà l’optimisme de futur d’aquest bestiar a la comarca. És una de les espècies que es troba més repartida, ja que és pròpia dels municipis més occidentals de la Vall de Ribes i també de molts pobles del centre de la comarca. El principal productor és Toses.
El sector de l’equí és un dels més tradicionals a la comarca, encara que hi ha una tendència general a la davallada sobretot pel que fa a mules i ases, ja que el nombre de cavalls augmentà lleugerament. Entre les altres espècies ramaderes cal destacar el notable increment de la producció d’aviram, que en els darrers deu anys del segle XX s’ha duplicat, i la poca incidència econòmica de la cria de conills, sobretot després que un dels principals productors (Santa Maria de Besora) passés a formar part d’Osona. L’apicultura augmentà la seva importància durant la dècada del 1990.
La mineria i les fonts d’energia
El Ripollès no és un territori gaire ric en recursos minerals i modernament l’explotació es limita a pedreres de calcària en alguns municipis. Els escassos filons de ferro o coure solen tenir poca importància i molts d’ells ja han estat explotats en èpoques antigues.
El que sí que ha marcat força la vida de la comarca és l’explotació del carbó, la qual es va centrar principalment a Ogassa, a les mines de Surroca, però ja no s’exploten. Aquesta explotació arribà al seu punt més àlgid en tancar-se les fargues que havien enriquit la comarca durant els segles XVIII i XIX, i tingué força importància però mai no va afavorir el desenvolupament d’una indústria local, ja que el mineral era transportat a Barcelona. Les mines de Surroca foren descobertes el 1761, i tot seguit es va planejar la seva explotació, que no fou efectiva fins al principi del segle següent. El primer intent seriós d’aprofitament anà a càrrec de la companyia minera La Vieja Cabeza de Hierro, documentada des del 1837, que el 1844 es va fusionar amb la societat El Veterano i va adoptar aquest darrer nom. El moment de màxima productivitat de les mines de carbó va ser el 1890, però des d’aleshores va anar disminuint la seva explotació i va tancar definitivament el 1967. L’existència de carbons va portar fins i tot una companyia de petrolis americana a fer prospeccions dins el terme de Sant Joan de les Abadesses, però aquests treballs no van donar cap resultat.
L’abundància de recursos hídrics en terres ripolleses fa que la comarca sigui una bona zona per a la instal·lació de centrals elèctriques. Aquestes aprofiten principalment les aigües del Ter i del Freser, però també els cabals del Catllar, el riberal de Faitús, el Ritort i el Segadell.
La indústria i les fonts d’energia
La indústria del Ripollès es fonamenta en dos sectors: el metal·lúrgic i el tèxtil. El model industrial de la comarca es qualifica de tradicional, ja que es fonamenta en els dos sectors sobre els quals es va iniciar el procés d’industrialització a Europa i Catalunya. L’època de màxima activitat de tots dos va donar-se entre el 1950 i el 1970. Ara bé, a partir de la crisi energètica dels anys 1970 aquest model començà a enfonsar-se, primer el tèxtil, tal com passa en el conjunt de Catalunya, i en la dècada del 1980 la davallada industrial afectà la metal·lúrgia, i el cas més destacable és la reconversió de la Farga Casanova (Campdevànol). Atesa la manca d’una diversificació industrial que permetés recórrer a altres opcions, l’economia de la comarca va començar a patir una forta crisi. Tanmateix, tot i la davallada que registrà el sector al llarg de les dècades del 1980 i 1990, les activitats industrials continuen essent una de les principals fonts d’ocupació de la comarca.
Les causes de l’estroncament del sector secundari són variades. La manca d’unes comunicacions viables o la llunyania dels grans centres econòmics són alguns dels factors que comptaren en l’inici de la crisi, a més dels factors conjunturals dels respectius sectors que ja depassen les limitacions de la comarca (competència de zones de nova industrialització, disminució general de la demanda, etc.). La crisi augmentà per la impossibilitat de derivar cap a altres sectors i pel gran volum de les empreses que començaren a tancar. Conflictes com el patit per la Farga Casanova van sacsejar tots els sectors en general.
Cal dir, però, que des del principi del 1990 s’intentaren solucionar alguns dels factors que determinaren aquesta crisi. La millora de les comunicacions ha estat notable i s’han obert polígons industrials a Campdevànol, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses o Campelles, a més de programar-se la construcció d’altres. Als nous polígons s’intenta incentivar la diversificació industrial.
Modernament, tot i la crisi, els sectors tèxtil i metal·lúrgic continuen essent els majoritaris. L’àrea de concentració industrial és força definida, ja que és formada per Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Campdevànol. Altres nuclis industrials més petits són Ribes de Freser i Sant Pau de Segúries. Així, doncs, el sector metal·lúrgic es localitza principalment a Ripoll i Campdevànol, mentre que el tèxtil predomina sobretot a Sant Joan de les Abadesses i Ribes de Freser.
Els antecedents històrics de la metal·lúrgia ripollesa comencen en l’època medieval i van lligats als jaciments de ferro i als boscos, ja que aquests eren els elements bàsics, juntament amb la força de les aigües dels rius, per al funcionament de les fargues. Les fargues donaren origen a la indústria de les armes i dels claus. A partir del darrer terç del segle XVI aquesta activitat s’expandeix de manera important. Malgrat les calamitats del segle XVII, com la pesta del 1650 i l’ocupació dels francesos el 1689, la manufactura metal·lúrgica va continuar creixent, i al final d’aquest segle hi havia més d’un centenar de mestres armers a Ripoll. Després de la guerra de Successió i com a resultat de les restriccions d’armes imposades pel nou govern, la manufactura d’armes es mantingué estacionada fins a mitjan segle, però a partir d’aquesta data va prendre de nou un gran impuls, el més important de la seva història, provocat sobretot per les grans comandes encarregades per l’exèrcit. L’any 1781 va ser l’any de màxima expansió. Amb l’ocupació de Ripoll per les tropes franceses l’any 1794, s’inicià la decadència d’aquesta indústria, encara que el veritable factor va ser la creació d’una indústria d’armes a la regió asturiana. Al segle XIX, la guerra del Francès, que donà lloc a tres ocupacions de la vila per tropes franceses, va acabar provocant el trasllat de la fàbrica d’armes a Berga. Tot i que hi hagué una represa posterior, mai no va tornar a ser el mateix i posteriorment va començar a davallar per desaparèixer cap al 1880.
Després d’uns 75 anys de poca o nul·la activitat, la indústria del ferro es va refer a partir dels anys cinquanta i el sector es mantingué puixant i actiu fins al final dels setanta, època en què començaren les grans crisis. El cas més significatiu fou el de la reconversió de la Farga Casanova de Campdevànol.
El sector del metall era el segon en volum de treballadors després del sector tèxtil. Les empreses més significatives són Soler i Palau i Tallers Casals, a Ripoll, i l’esmentada Farga Casanova, actualment Comercial Comforsa, a Campdevànol. Darrerament, el sector del metall presenta unes lleugeres perspectives de millora, a causa del bon funcionament d’empreses com l’esmentada Soler i Palau, que asseguren la continuïtat del sector.
També la indústria tèxtil té una llarga tradició, ja que des de l’època medieval es confeccionaven draps. Als segles XVI i XVII la producció tèxtil ocupava un lloc modest dins del conjunt del Principat, sobretot si es compara amb altres centres propers com el Lluçanès o l’Alt Berguedà. Camprodon i Sant Joan de les Abadesses n’eren els principals productors. Majoritàriament, la llana que es feia servir provenia de la mateixa comarca, encara que a Camprodon també feien servir llana d’Aragó i de Castella per tal de teixir robes de més qualitat. El procés de producció fou controlat en principi pels gremis, que li imprimien un caràcter burocràtic i poc competitiu. Però a poc a poc, els paraires, que adquirien la llana i la distribuïen en masos per teixir-la la començaren a col·locar en el mercat amb uns preus més ajustats. El treball en masos fou cada cop més abundant, i aquesta activitat es constituí com un bon complement a les feines del camp, i provocà el progressiu enfonsament dels gremis. Pel que fa a l’evolució d’aquest sector, el moment més important es va produir entre el 1765 i el 1787, en què s’arriba a duplicar la producció; per exemple, a Camprodon es passà de consumir 12 000 roves de llana a 20 536.
Al començament del segle XIX els gremis havien desaparegut del tot, però el treball dels paraires també entrà en crisi perquè cada cop hi havia més edificis-fàbrica que posaven en crisi el treball a domicili. A la segona meitat de segle es consolidà la industrialització de la comarca, que es va fonamentar en la instal·lació de filatures i teixits al voltant dels rius, per tal d’aprofitar la força motriu de l’aigua. Al final del segle XIX, només a Ripoll hi havia 17 fàbriques tèxtils.
El tèxtil és el sector econòmic que començà a esfondrar-se més aviat, a partir del decenni del 1970, coincidint amb la crisi de l’energia. Tot i que modernament hi ha diverses empreses ja estabilitzades i que presenten un bon nivell de funcionament, la crisi del sector no és pas tancada.
Els anys més durs de la crisi reportaren un descens espectacular en el nombre de treballadors, (una mica més d’un terç del total de treballadors industrials). Actualment, les principals empreses es localitzen a la Farga de Bebiè a les Llosses i Ripoll.
En el conjunt de la comarca, la resta dels sectors industrials són menys representatius. Només tenen certa rellevància els de l’alimentació i la construcció, beneficiada per l’expansió del fenomen residencial i turístic a la comarca. El primer, darrerament ha augmentat la seva representativitat, atesa la seva potencialitat econòmica. Són tradicionals les empreses de galetes de Camprodon.
El comerç, els serveis i el turisme
Les activitats terciàries han esdevingut, al llarg de les darreres dècades, un dels principals sectors d’ocupació, juntament amb el de la indústria.
L’oferta comercial de la comarca es concentra, en bona part, a Ripoll, que actua com a veritable cap comarcal (a més, des del 1986 té un mercat municipal cobert); com a subcentres comarcals hi ha Camprodon i Ribes de Freser. També cal destacar tot un grup de pobles (Setcases, Camprodon, Molló, Queralbs i Ribes de Freser) que tenen una dotació comercial molt lligada al turisme, sobretot al de la neu. L’oferta comercial es complementa amb els mercats setmanals, que es fan a cinc municipis dels dinou que té la comarca. El més important és el de Ripoll.
Els aspectes negatius de l’activitat comercial són les seves reduïdes dimensions, l’envelliment de la població ocupada i la minsa tecnificació. A tots aquests elements cal afegir els efectes provocats per la llarga crisi industrial, que generà el tancament de diversos establiments. Però durant els darrers anys del segle XX el Ripollès féu un gir notable i s’ha dotat la comarca d’una important indústria turística la qual cosa ha suposat una nova empenta per a l’activitat comercial.
Les fires es centren principalment al cap comarcal. Fonamentalment són de dos tipus: les fires que tenen un caràcter econòmic i les que tenen un caràcter lúdic o artístic. Entre les primeres, hom pot destacar la Fira de les 40 Hores a Ripoll, al final de març, que té un caire multisectorial, o la Fira de Sant Isidre a Sant Joan de les Abadesses, que es fa a mitjan maig i és bàsicament agrícola i comercial. Entre les fires que es caracteritzen per estar dedicades al bestiar, cal destacar la Fira de l’Ovella, que té lloc a Ripoll a mitjan octubre i que es complementa amb el mercat de Santa Teresa, i la Fira d’Espinavell (la Tria dels Mulats), que se celebra el 13 d’octubre i gira al voltant del bestiar equí. Entre el segon tipus de fires, cal esmentar la Fira d’Esports, Esquí i Turisme de Camprodon, pel novembre.
Pel que fa a equipaments sanitaris, el Ripollès disposa d’un sol centre hospitalari, amb seu a Campdevànol. Pel que fa als centres d’assistència primària (CAP), n’hi ha tres, situats a Campdevànol, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Hi ha consultoris mèdics a gairebé tots els municipis de la comarca excepte a les Llosses, Pardines i Vallfogona de Ripollès. Ripoll disposa, a més, d’algunes mútues privades.
Quant a l’ensenyament, des dels anys 1970, s’ha dut a terme una política de concentració de l’oferta als municipis més grans. Ripoll és l’únic municipi de la comarca que cobreix l’educació fins al batxillerat i els cicles formatius. A més del cap comarcal, diposen d’ensenyament secundari obligatori els nuclis de Camprodon i de Ribes de Freser. La resta de municipis excepte Campelles, Gombrèn, les Llosses, Queralbs, Pardines, Setcases i Toses, tenen ensenyament primari. Pel que fa a educació especial, es disposa d’un centre amb seu a Ripoll, que també disposa d’un punt de suport de la UOC i la UNED.
D’instal·lacions esportives n’hi ha a tota la comarca a excepció de les Llosses, Pardines i Vallfogona de Ripollès, tot i que també hi ha una notable concentració en els municipis més habitats. Els equipaments predominants són les piscines a l’aire lliure, els poliesportius i les pistes de tennis. A la comarca hi ha també dues estacions d’esquí, la de Núria (dins el municipi de Queralbs) i la de Vallter 2000 (al municipi de Setcases) i un camp de golf a Camprodon.
Històricament el turisme d’aquesta comarca de muntanya ha estat de tipus familiar, però els darrers anys del segle XX anà creixent tant el turisme lligat a la neu, molt més massificat i generalment de caps de setmana, com l’excursionisme o les activitats esportives i de lleure en general. Després d’un període de crisi econòmica important, la recerca d’alternatives a l’activitat industrial fou vital. Així doncs, la situació geogràfica privilegiada de la comarca, l’ampli ventall d’activitats a l’aire lliure que s’hi poden realitzar i que s’han potenciat i la riquesa del seu patrimoni arquitectònic, han estat el punt de partida per donar un important impuls a la indústria turística.
L’oferta d’allotjament és força variada i ha anat creixent en els darrers anys, sobretot pel que fa al turisme rural, de manera que s’ha anat distribuint equitativament per tota la comarca. Comprèn hotels de diversa categoria, hostals, pensions, residències casa de pagès (se’n comptabilitzen més d’una trentena arreu de la comarca), càmpings, albergs i refugis de muntanya. L’augment de les segones residències també ha estat molt notable, gràcies a l’atractiu de la comarca i a la seva promoció, consolidant així el sector de la construcció. Els sectors amb una major concentració de segones residències són les valls de Camprodon i de Ribes.
Pel que fa a la demanda, es pot classificar el turisme en el d’excursió i acampada, que disposa d’un elevat nombre d’instal·lacions i possibilitats a la comarca atesos els seus grans atractius naturals; un turisme de tipus rural, que gràcies a les campanyes de promoció ha esdevingut molt important, i un turisme de neu, que es fonamenta en les dues estacions d’esquí que hi ha a la comarca: la de Núria i la de Vallter 2000, que han anat millorant les seves instal·lacions i prestacions, tot ampliant-les per a gaudir-ne tot l’any; i finalment un turisme hoteler. La majoria de visitants provenen de les comarques barcelonines.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
El moviment associatiu de la comarca és concentrat als municipis més grans, però sobretot a Ripoll. Als municipis petits l’organització d’activitats culturals i recreatives sol estar associada als ajuntaments o a entitats creades per ells, a les associacions de pares d’alumnes o a les comissions de festes, però sempre es tracta d’entitats de caire general que no solen dur a terme activitats gaire específiques.
Les entitats de més llarga tradició al Ripollès són, entre altres, el Cercle Campdevanolenc, fundat el 1879, la Societat Coral Flor de Maig, creada el 1906 a Ripoll, o la Schola Coral de Sant Joan de les Abadesses, que començà la seva activitat el 1915. Cal destacar el variat moviment associatiu de Ripoll, que concentra activitats de caràcter molt divers. També hi ha a Ripoll el principal centre d’investigació comarcal: el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès. Pel que fa a entitats amb activitats específiques, abunden les entitats folklòriques, que es concentren amb preferència als municipis més grans (predominen les colles dansaires i les corals).
Quant a entitats esportives, hi ha força agrupacions excursionistes, algunes d’elles de gran tradició, com el Grup Excursionista de Campdevànol. Pel que fa a l’esquí, destaca l’Esquí Club Camprodon, entitat que fou creada el 1934. Com a entitat que aplega diverses especialitats cal esmentar l’Agrupació Esportiva del Ripollès, amb seu a Ripoll, que disposa de diverses instal·lacions esportives particulars.
Els mitjans de comunicació a la comarca comprenen quatre emissores de ràdio de les quals tres són locals (Campdevànol, Sant Joan de les Abadesses i Camprodon) i una de caràcter comercial que es pot sentir des de diferents indrets de la comarca. El Ripollès també compta amb dues televisions, Televisió Ripollès i Televisió de Camprodon, aquesta de caràcter local. Pel que fa a publicacions periòdiques, cal destacar “El 9 nou”, que s’edita conjuntament amb la comarca d’Osona, mentre que les revistes solen ser publicacions editades gairebé en la seva totalitat per alguna de les associacions existents a la comarca. Hom pot esmentar “Taleia” a Ripoll o “Suca-Mulla” a les Llosses, entre altres.
Alguns dels museus que hi ha al Ripollès són de dependència privada. El museu del monestir de Sant Joan de les Abadesses recull la història del monestir, mentre que la Pinacoteca Coll i Bardolet de Campdevànol exposa una mostra de l’obra d’aquest pintor fill de la vila. El museu més clàssic, però, és el museu Etnogràfic de Ripoll, el qual aplega sobretot mostres etnològiques de la contrada, objectes curiosos i restes materials de la història de tota la comarca. La Farga Palau de Ripoll es convertí, el 2006, en un nou apèndix del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. A la vila de Camprodon hi ha els museus d’Isaac Albéniz on es mostra un recull de peces del compositor nascut a aquesta vila i el Museu d’Autòmats on hi ha una mostra representativa d’oficis antics. Al poble de Fornells de la Muntanya (Toses), hi ha el Museu del Pastor on s’hi troba una mostra de tots els elements que formen part de la vida del pastor, i a Gombrèn es pot visitar el Museu del Comte Arnau, que recull diverses troballes realitzades al castell de Mataplana.
A part els museus esmentats, cal dir que bona part dels pobles del Ripollès disposen de centres culturals i recreatius que exerceixen funcions diverses. La major part d’aquests centres estan patrocinats pels ajuntaments. Els nuclis més grans solen disposar de sales específiques per a exposicions i també s’esdevé que les entitats més tradicionals o millor subvencionades disposen de locals propis. Pel que fa a les biblioteques, solen situar-se als municipis més poblats de la comarca, tot i que alguns municipis petits també en disposen.
Quant als arxius històrics que hi ha a la comarca, es troben a Ripoll. L’Arxiu Històric de Santa Maria de Ripoll destaca per les seves col·leccions notarials i conserva documents que van del segle X al XX. A part, funciona l’Arxiu Històric Comarcal de Ripoll.
El folklore
Bona part de les festes del Ripollès van lligades a les fires agrícoles i ramaderes. Entre les diverses festes que se celebren al llarg de l’any destaquen, la col·locació d’un pessebre al cim de Costa Pubilla a Campdevànol. A l’agost a Sant Pau de Segúries té lloc la festa de la Germandat (el darrer diumenge). És curiós constatar que tot i ser una comarca de gran tradició ramadera cap municipi no fa festa el dia de Sant Antoni Abat. Com en altres indrets de Catalunya per Pasqua les colles de caramellaires surten a cantar pels carrers; el Dilluns de Pasqua se sol anar en aplec a algunes de les ermites o santuaris del municipi. A Planoles i Toses, per exemple, aquestes sortides s’acompanyen d’àpats especials (truitades). El mes de maig destaca la festa de la llana de Ripoll, que ha estat declarada d’interès nacional. Els mesos d’agost i setembre acumulen la majoria de les festes majors dels municipis; a més, de l’aplec de Santa Magdalena de Cambrils a Vallfogona de Ripollès el primer diumenge d’agost.
Pel que fa a les danses, sobresurt el ball de la Maniera, que es balla des de la guerra del 1914 a totes les festes d’Ogassa i Camprodon; el ball de tornadors, lligat a la tradicional festa de la llana de Ripoll; el ball de gala o del Roser, que es balla a Campdevànol i on les parelles van amb vestits típics del segle XIX, la dansa gombrenesa, de Gombrèn; i el ball de pabordes, de caràcter religiós, i que es balla a gairebé totes les festes majors de la comarca.
Durant tot l’any se celebren a la comarca un seguit de festivals de música, entre els quals destaca el Festival Internacional de Música Clàssica i Tradicional (al desembre) que es fa a Ripoll. Però també s’han consolidat altres actes musicals com els cicles d’actuacions a Sant Joan de les Abadesses i el Festival Internacional de Música Clàssica Isaac Albéniz de Camprodon.
Altres activitats que destaquen a la comarca són la Cursa Internacional d’Atletisme de Fons del Ripollès (darrer diumenge de novembre), la Marxa d’Orientació de Sant Joan de les Abadesses, que es fa des del 1956 (al maig), les 12 Hores de Cinema de Terror, que s’esdevenen a Ripoll (al desembre), i el Concurs d’Habilitat de Gossos d’Atura, que des del 1948 té lloc a Ribes de Freser (el primer diumenge de setembre) i és un dels actes més multitudinaris de la comarca.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Les primeres restes que indiquen presència humana a la comarca daten del paleolític inferior i es van trobar al pla del Roser, a la vall alta del Ter, les quals permeten establir que es tractava de grups de caçadors que s’instal·laven en petits campaments a la vora del riu. Posteriorment s’han localitzat jaciments del paleolític mitjà i superior a Sant Joan de les Abadesses i Campdevànol.
S’han trobat restes de ceràmica del neolític i de l’edat de bronze a la Vall de Ribes i també de lloses i cistes a Pardines i Gombrèn. El 1901 es va descobrir una important col·lecció de destrals de bronze a la vall de Comallivosa.
De l’època romana no hi ha més restes que algunes monedes i fragments d’una calçada a coll d’Ares i a la serra de Capsacosta. Per tant, cal suposar que la influència romana sobre aquestes terres fou molt minsa i bàsicament de tipus comercial.
L’alta edat mitjana
A la fi de la dominació visigòtica, les zones més exposades al pas de les hosts àrabs foren devastades, i en conseqüència en van quedar despoblades una bona part, encara que s’hi van mantenir petits grups dispersos de població en l’alta muntanya.
El Ripollès, tot i la seva unió geogràfica, té una història administrativa força dispersa. Ja en els seus orígens era repartit entre els pagus dels comtats de Cerdanya, d’Osona i de Besalú. Al de Cerdanya pertanyia la Vall de Ribes, amb un apèndix que incloïa Cavallera, sobre Camprodon; a Osona corresponia el sector S o part més poblada, amb Gombrèn, Campdevànol, Ogassa i Sant Pau de Segúries; i finalment Camprodon, amb les valls de Molló i de Setcases, corresponia a Besalú. D’acord amb aquesta divisió, el seu territori es trobava, igualment, dividit en tres bisbats: el de la Seu d’Urgell, el de Vic i el de Girona. Aquesta divisió respon a una estructuració del país anterior a la conquesta o reorganització empresa per Guifre el Pelós l’any 879. És molt probable que fins a aquesta data no sols es trobés ja reorganitzada la part cerdana, on el 839 s’esmenten les parròquies de Roses i Cavallera, sinó que també ho fossin altres parts, com Mogrony, on consta que abans del 880 hi havia importants dominis del bisbe cismàtic Esclua. De tota manera, Mogrony i la resta de parròquies o termes que més tard formaran el territori i comtat de Ripollès s’integraren tot seguit al restaurat bisbat i comtat d’Osona, sens dubte perquè hi havien pertangut en el seu origen.
A partir del 880 es va començar a estructurar el territori o pagus del Ripollès, ja que en aquesta data el comte Guifre va fundar el monestir de Santa Maria de Ripoll. El monestir, que de seguida va ser dotat amb importants donacions, va tenir com a tasca principal repoblar i reorganitzar aquestes terres. Uns anys més tard, el 885, per recolzar la tasca de Ripoll va ser fundat el monestir femení de Sant Joan de les Abadesses. Tots dos monestirs van tenir un paper de promoció i direcció del repoblament d’aquestes terres de muntanya, que per raons estratègiques van esdevenir al final del segle IX el centre de gravetat dels territoris catalans. Sota aquesta empremta s’aprisiaren una gran quantitat de propietats, agrupades en parròquies, que van esdevenir el primer esglaó administratiu.
A partir de la documentació també es pot establir un perfil aproximat de les activitats econòmiques d’aquell moment. Normalment els boscos solien ser esmentats en capbreus o altres documents i fins i tot alguns tenien noms propis, com el Bosc Aspre a la vall de Toses. També s’esmenten els drets de pesca dels monestirs, que en el cas del de Ripoll afectaven el Freser i bona part del Ter. Entremig dels boscos s’estenien i s’expandien els conreus. La documentació es refereix a terres treballades, probablement es tractava de cereals, horts de fruiters i vinya. La presència de la vinya també ha deixat el seu testimoni en la toponímia, com és el cas de Santa Margarida de Vinyoles al municipi de les Llosses.
L’agricultura es complementava amb la ramaderia. Els ramats importants, que estaven en mans dels monestirs, eren de bestiar oví, i seguien un moviment transhumant al llarg de l’any. Amb l’expansió de l’agricultura es van expandir els petits molins fariners que se situaven al llarg dels nombrosos rius de la comarca. També es troba documentada l’existència de forns, que probablement eren de terrissa i de fargues. Per exemple, ja al segle XII a Ripoll hi ha constància de l’existència de diversos molins fariners, drapers i torcedors, i un segle més tard ja hi havia més de 30 obradors que es dedicaven a treballar la llana.
Pel que fa a l’organització eclesiàstica d’aquestes contrades, la major part pertanyien al bisbat de Vic, tret de l’alta Vall de Ribes i de Palmerola, que formaven part del bisbat d’Urgell. Tot el territori era dividit en parròquies, algunes de les quals, gràcies a la documentació trobada, es poden delimitar força bé, com seria el cas de Matamala. D’algunes d’aquestes parròquies es pot saber l’any de la seva creació, perquè s’han conservat les actes de consagració o perquè són esmentades en altres actes, com en la de la Seu d’Urgell el 839, on s’anomenen trenta-cinc parròquies, entre les quals hi ha Palmerola. També en l’acta de consagració de Ripoll del 888 es mencionen un gran nombre de parròquies, com Santa Maria de Matamala.
Els monestirs van tenir molta importància en aquesta època. L’arribada del comte Oliba al monestir de Ripoll representa l’inici d’una època d’esplendor i també la introducció de grans millores arquitectòniques. Oliba entrà al noviciat el 1002 i el 1008 ja va ser escollit abat. També va dirigir Sant Miquel de Cuixà i el 1017 va ser escollit bisbe de Vic, càrrecs que va regir fins a la seva mort el 1046. Sant Joan de les Abadesses era el segon gran cenobi d’aquestes contrades, amb possessions a la Vall de Ribes i de Camprodon, encara que posteriorment s’expandí cap al S i aconseguí els drets de terres de Vallfogona de Ripollès. El tercer monestir en importància era el de Sant Pere de Camprodon, creat pels voltants del 950 sota la protecció comtal de Cerdanya-Besalú, adquirí dominis en les terres que el circumdaven i posteriorment s’expandí cap a la zona de Beget.
Pel que fa a la divisió administrativa, el Ripollès ha estat una zona que al llarg de l’edat mitjana ha estat contínuament fragmentada, ja que el comtat del Ripollès va tenir una vida ben efímera; va ser creat el 988, i Oliba n’era el comte. Però quan el comte Oliba va entrar de monjo al monestir de Ripoll, va renunciar-hi en benefici del seu germà Bernat I de Besalú, que uní aquest comtat al de Besalú fins el 1111, que els comtes de Barcelona heretaren el comtat de Besalú.
La baixa edat mitjana
L’organització definitiva de les vegueries a mitjan segle XIII va significar una nova fragmentació administrativa de la comarca, ja que es van establir diferents vegueries i sotsvegueries. En primer lloc hi havia la vegueria de Ripoll, que s’estenia pels municipis actuals de Ripoll i Campdevànol i per l’antic terme de Guàrdia del Ripollès, encara que el càrrec de veguer estava en mans dels veguers de Vic i Osona, ja que la vila de Ripoll estava sota la jurisdicció de l’abat del monestir. Aquesta vegueria no tenia capital, fet pel qual els veguers mai no hi van residir. Aquesta situació es va mantenir fins al segle XVI. En segon lloc hi havia la vegueria de Camprodon, que s’estenia per la vall del mateix nom i per les del Bac i de Bolòs. De mateixa manera que en l’anterior cas, el veguer no va residir a Camprodon per problemes amb l’abat del monestir fins el 1251. Aquests conflictes van generar l’aparició de la sotsvegueria de la Ral, que apareix el 1248 i que es va mantenir fins el 1262. En els darrers temps la vegueria de Ripoll i Ripollès es va incorporar a la vegueria de Camprodon. Finalment hi havia la sotsvegueria de Ribes, que en realitat era una dependència de la vegueria de la Cerdanya (després de Puigcerdà). El càrrec de sotsveguer va estar sempre en mans de veguers de vegueries veïnes, com el de Camprodon o de Berga.
Pel que fa a les relacions feudals, en aquesta comarca tingueren un caire una mica diferent, ja que gran part del territori estava sota jurisdicció directa de les baronies dels abats dels monestirs.
Als segles XIV i XV es produeix un enfonsament econòmic, comú a tot Catalunya, provocat per un desequilibri entre població i recursos i que té com a principals exponents un seguit de collites dolentes, l’aparició d’epidèmies, desastres naturals i diversos conflictes bèl·lics. Per exemple, el 1428 un terratrèmol commogué tota la comarca. Ll. Birba en el seu llibre La vall de Camprodon indica que van quedar destruïts els pobles de la Ral i de Creixenturri, ja desaparegut. També la guerra dels remences afectà diverses contrades, com la vila de Camprodon, que fou saquejada i incendiada el 1470. Tot aquest conjunt de fets provocà una important reducció de la població i l’abandonament de camps i masies, tal com es demostra pel fet que el 1554 només hi havia 994 focs a tota la comarca.
L’edat moderna
Al llarg dels segles XVII i XVIII s’inicia un procés de recuperació de les activitats econòmiques i del creixement de la població, encara que es van continuar patint crisis alimentàries, com la dels anys 1763-64. Aquest procés es caracteritza per un augment de les activitats agràries, sobretot de la ramaderia transhumant, que seguia uns camins fixats pels monestirs medievals per arribar a les pastures d’alta muntanya. Ara els moviments de ramats ovins provenen de terres interiors de Catalunya, com de la Conca de Barberà, i cercaven les pastures estivals, com les de la vall de Núria. També les activitats artesanals reprenen amb força la seva activitat, sobretot els obradors de llana i les fargues, les quals des del segle XVI comencen a permetre l’aparició de tallers especialitzats en la producció d’armes; Ripoll esdevingué un dels grans centres manufacturers d’armes del país. També el sector tèxtil donava els seus primers passos, però la seva producció era modesta en el conjunt del país.
Al llarg d’aquests segles també es produïren episodis negatius com el bandolerisme, de gran virulència, al principi del segle XVII o la presència de tropes franceses al llarg de la segona meitat del mateix segle, que entre altres fets van provocar l’ocupació de la vila i el castell de Camprodon entre el 1655 i el 1658.
Un altre conflicte greu va ser l’enfrontament entre el monestir de Santa Maria de Ripoll i el municipi. La principal causa fou que el monestir exercia un domini sobre tots els aspectes de la vida ciutadana. Això afectava sobretot Ripoll, però també vint-i-tres poblacions més de la comarca, al segle XVII, en total uns 6 000 vassalls. L’abat del monestir en posseïa la jurisdicció civil i criminal, cosa que fou motiu de greus enfrontaments, ja que en ple segle XVII Ripoll no tenia una institució municipal regular perquè l’abat usurpava gairebé totes les funcions governatives. Fins i tot càrrecs com el de procurador jurisdiccional o el de batlle, que eren ocupats per seglars, havien de ser nomenats per l’abat, que també controlava els càrrecs de gestió econòmica de la població.
Aquesta situació ha fet que des del segle XIII es documentin enfrontaments entre els seglars i el monestir, topades que tenen el seu punt més virulent al segle XVII. Es van produir accions de represàlia entre l’abat i els seus detractors, ja que hi havia connivència entre els bandolers i l’abat, sobretot amb la colla de Perot Rocaguinarda, la qual era com una milícia particular del monestir. Com a resultat d’aquesta situació l’abat Francesc de Pons fou acusat de fer assassinar el notari del municipi, i 165 veïns van incoar un plet. Això provocà que fos segrestada la jurisdicció del monestir i que la vila de Ripoll fos incorporada al domini reial.
Tots aquests enfrontaments poden fer entendre la durada de l’ocupació francesa a Ripoll, ja que aquests van saber explotar el malestar dels habitants vers la jurisdicció del monestir. Només cal assenyalar que durant les diverses ocupacions franceses del segle XVII, el municipi de Ripoll obtingué la constitució de municipi consular al marge de la tutela monacal o bé que els habitants de la zona es van allistar amb les tropes franceses, les quals van ocupar parcialment o totalment la zona entre el 1654 i el 1699, tot volent recuperar el domini de Catalunya que havien tingut durant la guerra dels Segadors (1640-52). Ara bé, després de la retirada dels francesos el privilegi que aquests havien atorgat va ser abolit i es retornà a la situació anterior. El problema no es resoldrà fins al segle XIX amb la desamortització.
A partir del 1718 la nova administració borbònica, en aplicar el decret de Nova Planta va suprimir les institucions pròpies (entre elles, les vegueries) i va estructurar el país en corregiments. La vegueria de Ripoll i Ripollès, que havia estat incorporada a la de Camprodon, i la mateixa vegueria de Camprodon van passar a formar part del corregiment de Vic, mentre que la sots-vegueria de Ribes va incorporar-se al corregiment de Puigcerdà.
Els segles XIX i XX
Al segle XIX es continuaren produint lluites i guerres. Hi hagué conflictes entre les poblacions i els monestirs, que encara conservaven gran part de les antigues prerrogatives feudals. Ripoll fou el lloc on aquest conflicte va revestir més virulència, ja que es va produir una veritable divisió del poble, entre els “Cugots”, que defensaven les prerrogatives del monestir, i els “Tremendos”, que volien la seva desaparició. Tot plegat va acabar amb la destrucció del monestir (1835) i amb l’exclaustració dels monjos, tot aplicant la desamortització de Mendizábal. Les guerres carlines també van incidir negativament sobre la comarca, amb episodis tan greus com la destrucció gairebé total de Ripoll el 1839 dins la primera guerra Carlina. Aquests fets van significar un greu impediment per al desenvolupament industrial de la vila i de la comarca.
En l’àmbit administratiu, i com a resultat de la creació de les províncies a l’estat espanyol (1833) i dels partits judicials (1834), tot el Ripollès actual passà a formar part de la província de Girona i del partit judicial de Ribes de Freser, però el 1862 el cap de partit es traslladà a Puigcerdà.
Pel que fa a l’economia, la segona meitat del segle XIX marca la consolidació de la industrialització de la comarca. És el moment de puixança del sector tèxtil i de la davallada del sector metal·lúrgic, que, molt afectat per les conseqüències de la guerra del Francès, subsistirà amb alts i baixos fins el 1880. En aquest moment, però, les mines de Surroca van iniciar l’època de gran explotació, que malgrat promoure l’arribada del ferrocarril, no va poder fer desenvolupar una indústria local que aprofités el carbó.
El procés de creixement econòmic va continuar al llarg del segle XX, encara que patint grans oscil·lacions. El moment de major creixement fou entre el 1950 i el 1975, fet que també generà l’etapa de major creixement demogràfic.
Paral·lelament al procés d’industrialització s’introduïren les idees socialistes i anarquistes, pròpies del moviment obrer del principi de segle. L’organització dels obrers i de la patronal va donar lloc a un gran nombre d’associacions. Alguns noms d’agrupacions obreres eren la Fabril Cotonera, el Centre Republicà Ripollès o la CNT-AIT, que es va constituir el 1931 amb 350 socis sota el nom de Sindicat d’Arts i Oficis Varis. En canvi, la major part de la patronal estava adherida a l’Associació de Fabricants Tèxtils del Ter i del Freser.
Els primers decennis del segle XX van ser plens de conflictes socials entre obrers i patrons, com la vaga general del tèxtil del març del 1901, que afectà tota la conca del Ter, o la del 26 de març de 1919, que va provocar la intervenció de la guàrdia civil amb la detenció d’alguns treballadors i l’acomiadament d’altres. En aquell mateix any va haver-hi altres vagues que moltes vegades van anar seguides de locauts empresarials, i que provocaren nous fets violents i més acomiadaments. Com a exemple d’aquesta conflictivitat, al final del 1919, a Ripoll, dels 1 750 obrers censats, 1 043 estaven en atur.
La guerra civil i el seu procés revolucionari van donar lloc a la col·lectivització de totes les indústries, en les quals es van constituir comitès d’empresa que van substituir els propietaris. Però la manca de primeres matèries provocà la progressiva aturada de les fàbriques, fins al punt que l’any 1938 ja no en funcionava cap. Aquest any s’inicià un llarg període de fam i misèria.
A partir de la fi de la guerra tornaren progressivament a posar-se en funcionament les fàbriques que no havien estat destruïdes, ja que el pas de les tropes republicanes en retirada i de les franquistes va provocar greus destrosses. L’economia i la vida de la comarca continuà patint greus problemes, com els efectes derivats de l’aïllament de l’autocràcia dels primers temps del franquisme o de l’aiguat del 1940. En canvi, a partir de la dècada dels anys cinquanta s’inicià una recuperació econòmica que es fonamentà en el creixement industrial i urbà dels municipis situats al peu dels rius, com Ripoll o Campdevànol.