El Segrià

Situació i presentació

La comarca del Segrià es troba al sector ponentí del Principat de Catalunya, centrada en la ciutat de Lleida, i comprèn un conjunt de terres baixes i planeres, travessades diagonalment de NE a SW pel Segre. El Cinca hi desguassa al seu límit fronterer, prop de la Granja d’Escarp, poc abans que el Segre s’uneixi a l’Ebre, riu aquest que també toca la comarca al sector W d’Almatret.

La comarca actual és una de les més extenses de Catalunya, amb 1 396,65 km2. La vida comarcal es troba, per altra banda, molt condicionada per la ciutat de Lleida, i exerceix un gran poder d’atracció econòmic i social sobre els seus pobles. La ciutat de Lleida és la capital indiscutible de les terres de ponent o Terra Ferma, com afirmava ja Ramon Muntaner en la seva Crònica. Lleida té una influència que ultrapassa el marc administratiu de la seva província i s’estén fins a terres administrativament aragoneses.

El Segrià, com a unitat administrativa, limita al N amb la comarca de la Noguera, a l’E amb el Pla d’Urgell i les Garrigues, al S amb la Ribera d’Ebre i a l’W amb les comarques administrativament aragoneses del Baix Cinca i la Llitera.

Cap a occident els límits de la comarca admeten poques discussions; la frontera amb les províncies aragoneses quedà fixada al principi del segle XIX. Tot i això, la influència social i econòmica de Lleida va més enllà d’aquesta frontera i comprèn les terres aragoneses de parla catalana i altres de situades més enllà. La línia que segueix aquesta frontera occidental recorda en alguns moments la divisòria entre les conques del Segre i el Cinca, i històricament havia constituït una àrea semidesèrtica i despoblada.

Pel S i coincidint amb els pobles riberencs de Massalcoreig i la Granja d’Escarp, la frontera comarcal ressegueix els cursos del Segre i l’Ebre, tret de la part corresponent amb l’horta de Mequinensa. Pel mateix indret i més a l’E els límits comarcals, encara provincials, esdevenen orogràficament imprecisos; les poblacions d’aquesta part, Almatret, Maials i Llardecans, es troben en una posició carenera i reparteixen els seus termes entre les conques del Segre i de l’Ebre.

Per la part oriental, els límits de la comarca esdevenen purament administratius. Els municipis limítrofs, Torrebesses, Alcanó i Aspa, presenten unes condicions naturals i sòcio-econòmiques idèntiques als seus veïns de la comarca de les Garrigues; és més, són considerats popularment com a pertanyents a les Garrigues. Puigverd de Lleida i els Alamús presenten, per la seva banda, unes condicions semblants a les de l’Urgell, i Alcoletge i Vilanova de la Barca, tot i ésser pobles riberencs del Segre, tenen la major part del municipi dins la plana urgellesa.

Amb la incorporació d’Alfarràs i la Portella els límits septentrionals de la comarca segueixen la línia de la Noguera Ribagorçana. Les terres de la riba esquerra d’aquest riu, pertanyents a la Noguera, no s’han beneficiat tant del regadiu com les del Segrià. Amb tot, les poblacions noguerenques d’Albesa i Ivars de Noguera (molt vinculada socioeconòmicament a Alfarràs) tenen riques hortes i es troben, per altra banda, molt vinculades al Segrià.

En l’aspecte físic, el Segrià forma part de la Depressió Central Catalana, l’evolució geològica de la qual ha determinat a la comarca l’existència de dos sectors; d’una banda, la plana al·luvial, formada al llarg dels mil·lennis pel curs dels rius, principalment pel Segre (direcció NE-SW), i per altra, a banda i banda d’aquesta plana (NW i SE), una zona també planera, per bé que més enlairada i trencada per una sèrie d’elevacions d’escassa altitud. Ara bé, a aquesta gènesi comarcal s’han afegit altres factors, entre els quals el regadiu, que pot ser considerat el més influent i que ha permès d’identificar diversos sectors, que s’han afegit a un sentir popular que amb anterioritat ja els havia diferenciat. Aquest sentir popular, que mai no és gaire precís i concloent, va reconèixer tradicionalment diverses subunitats al Segrià; el Segrià tradicional, el Pla de Lleida, el Baix Segre, el Segrià Garriguenc i el Segrià Urgellès.

El Segrià, com a sector restringit que tradicionalment portava aquest nom, és la plana situada entre la Noguera Ribagorçana al N, el Segre a l’E i el Pla de Lleida al S. Aquest territori planer es diferencia de l’immediat Pla de Lleida pel fet de ser més elevat i trencat per turons i serres d’escassa altitud. En aquest sector el regadiu té un paper força important, però la seva imposició és més recent que al Pla de Lleida, i es presenta també sobretot a la banda N com una zona de transició cap al secà. El Pla de Lleida és un topònim més imprecís, que inclou invariablement els termes de Lleida, Alpicat, Gimenells i el Pla de la Font, Alcarràs i Almacelles. És el sector on el regadiu és més important. La plana al·luvial que forma la base de la denominació d’aquest subsector s’ha enriquit amb nombroses sèquies i canals que han transformat terres tradicionalment de secà en regadiu.

El Baix Segre comprèn, per la seva banda, els municipis riberencs situats més avall de Torres de Segre. Aquest sector és una continuació de la plana al·luvial, però aquesta es torna molt més estreta, cosa que genera importants extensions de secà, malgrat la construcció progressiva de sèquies i canals que van ampliant les terres de regatge. El sector garriguenc, que comprèn els municipis situats al SE de la comarca, malgrat assemblar-se morfològicament al NW, ha mantingut una evolució diferenciada de la resta del Segrià. Són municipis on no arriba el regadiu gairebé en cap cas i on, tant per l’economia com pel paisatge (molt més trencat que al NW per la presència de la Serralada Prelitoral), la vinculació a les Garrigues és molt forta. La construcció del canal Segarra-Garrigues i el reg captació del tram baix del Segre impulsaran notablement el regadiu a tota aquesta zona. Finalment, cal fer esment del sector urgellès. El Segrià Urgellès el formen els municipis que s’associaven a la regió de Mollerussa, però que després de la creació de la comarca del Pla d’Urgell han restat al Segrià. La seva gran relació amb la comarca veïna, la morfologia del territori, molt més vinculada a les planes orientals, i el fet que els seus regatges siguin molt més recents que al Pla de Lleida i es basin en el canal d’Urgell han fet que aquests municipis (Vilanova de la Barca, Alcoletge, els Alamús, Artesa de Lleida i Puigverd de Lleida) presentin una personalitat diferenciada.

Les divisions administratives i l’origen del topònim

La gran influència de la ciutat de Lleida com a centre de serveis dels municipis propers ha condicionat fortament les divisions administratives que ha tingut l’actual comarca al llarg de la història. Els municipis segrianencs, tret de la Portella i Alfarràs, s’han trobat gairebé sempre vinculats a la divisió administrativa encapçalada per la ciutat de Lleida. Pel que fa a la protohistòria i l’antiguitat, se sap que els primitius pobladors de Lleida abastaren àmplies zones d’influència; així ho han palesat les excavacions arqueològiques, sobretot l’àmplia dispersió de les monedes encunyades a la seca ilerdense. Aquesta àmplia àrea d’influència és confirmada pels autors clàssics i per l’extensió de les primeres divisions administratives de què hom té notícia certa, cas de la creació de la primera diòcesi de Lleida, que abastava aproximadament les actuals comarques de les Garrigues, el Pla d’Urgell, la Noguera, la Llitera i el Baix Cinca.

La invasió àrab tingué una forta incidència al Segrià, que se sotmeté als sistemes administratius àrabs. El Segrià formà part fins al segle XI del valiat de Lleida (altra vegada la ciutat s’erigeix en cap administratiu), i des que caigué el califat de Còrdova, fou el regne taifa de Lleida. Després de la reconquesta dels territoris segrianencs per Ramon Berenguer IV (1149) s’obrí un període de repoblació i de redistribució del territori que es concretà en la restauració de la diòcesi de Lleida, localitzada fins aleshores a Roda d’Isàvena i, posteriorment, apareix la distribució del territori en vegueries, oficialitzada per Jaume I el 1248. Lleida fou el centre d’una gran vegueria que arribà a abastar el Pallars Jussà, el Segrià, la Noguera, el Pla d’Urgell i les Garrigues. Abans de la supressió de les vegueries pels decrets de Nova Planta, se li havien segregat ja la vegueria de Balaguer i la d’Agramunt.

Els decrets de Nova Planta (1716) van substituir les vegueries pels corregiments. El corregiment, de nou amb capitalitat a Lleida, tenia un ampli abast territorial, ja que comprenia les antigues vegueries de Lleida, Balaguer i Tàrrega. Aquesta divisió administrativa va ser substituïda a mitjan anys trenta del segle XIX per la divisió provincial que, reconeixent la influència de Lleida, va designar la ciutat com a cap de província. Atès que l’àmbit territorial de la província era massa gran per a ser governada amb comoditat, es van instituir divisions territorials menors: els partits judicials.

La comarca del Segrià té l’origen en el projecte de divisió comarcal de la Ponència de la Delimitació Territorial del 1933, que adquirí vigència legal el 1936. Ha patit diverses modificacions en les darreres dècades del segle XX pel que fa a la configuració. Formada fins al final de la dècada de 1980 per 42 municipis, la llei 5/1988, que regulà la creació de les noves comarques del Pla de l’Estany, l’Alta Ribagorça i el Pla d’Urgell, va fer perdre al Segrià un total de 7 municipis que s’integraren al Pla d’Urgell (Bell-lloc d’Urgell, Sidamon, el Palau d’Anglesola, Fondarella, Mollerussa, Golmés i Miralcamp). Posteriorment la llei 3/1990, que regulà el canvi d’adscripció comarcal de determinats municipis, va fer que Alfarràs i la Portella s’integressin al Segrià des de la Noguera. La darrera modificació, aquesta vegada interna, es va produir el 1991. Aquell any Gimenells i el Pla de la Font es van segregar d’Alpicat constituint un nou municipi. El resultat de tots aquests canvis fou que el Segrià restà finalment format per 38 municipis, mentre que, territorialment, la pèrdua dels municipis ara del Pla d’Urgell va fer que la comarca restés molt més constreta al curs del Segre que anteriorment.

L’àmbit de la comarca actual s’ajusta més a la l’àrea marcada per la influència sòcio-econòmica immediata de Lleida i les formes de vida característiques del curs baix del Segre. Però els municipis presenten una diversitat important de condicions econòmiques i influències, i els límits físics de la comarca no tenen una correspondència orogràfica o sòcio-econòmica gaire clara.

Quant a l’origen del topònim de Segrià, en contra del que pogués semblar de bell antuvi, no es refereix directament al Segre, que és com una mena d’eix de la comarca, sinó a un reguer o clamor de Segrià (en la denominació del país). Aquesta clamor es forma amb barrancs de pluja, entre els termes d’Alguaire i la Portella, i discorre per Vilanova de Segrià i Benavent, on desguassa al Segre. És, per tant, un petit afluent del gran riu, com ho són la clamor de Picabaix, més al N, la clamor de Noguerola més al S o el barranc o clamor de Tabac, que desguassa a la de Segrià.

El mot Segrià ja surt esmentat a l’Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, promulgada el 1168 pel bisbe Guillem Pere de Ravidats, en establir la divisió eclesiàstica coneguda per la Prepositoria de Segrià. Aquesta denominació inicial, que comprenia els llocs de Vilanova, Benavent, Rosselló, Torrefarrera i Torre-serona, es va fer servir més tard per designar tot el sector del N de Lleida i, després, abans ja de la delimitació del 1933, es va estendre també pel Pla de Lleida, o sigui, a tota la conca del Baix Segre.

El marc físic

El relleu

Tal com apuntava R. Perrin (Geografia General de Catalunya), la comarca del Segrià apareix físicament com un espai simètric traçat sobre la xarnera central del Segre, com una mena de llibre obert sobre aquest mateix riu. És una configuració ben visible en relleu, que té l’origen en la geologia i que es reflecteix, fins i tot, en les activitats humanes.

Tota la comarca té un mateix origen geològic, que el temps ha anat modelant. A la Depressió de l’Ebre, en el seu origen una terra planera, es van anar afegint estrats, fruit de la sedimentació del període oligocè. Aquests estrats, on s’alternen capes relativament gruixudes d’argiles toves amb altres de més estretes i dures d’arenisques, han estat seccionats i dissecats per una erosió fluvial de força difusa i trajectòria erràtica, i en menor grau també per l’erosió eòlica. Això ha donat com a resultat unes zones (la NW i SW) on els materials sedimentaris més durs han resistit l’erosió formant els típics turons arrodonits segrianencs. Al NW això ha generat una sèrie d’elevacions d’escassa altitud que no arriben a superar els 380 m, amb alguns turons característics com el tossal del Coscollar (280 m) o la Serra Pedregosa (380 m). Al sector SE, o zona garriguenca, l’evolució ha estat similar, encara que és molt més accidentat que al NW per la proximitat de l’aixecament pre-litoral. Això fa que apareguin els relleus trencats característics de les Garrigues. El tossal de Montmeneu, inclòs dins d’aquest sector és, amb els seus 494 m, el punt més alt del Segrià.

Dividint aquestes dues zones, hom troba la plana al·luvial, formada sobretot per l’acció alhora sedimentaria i erosiva del Segre. L’activitat fluvial degué créixer, principalment en funció de les glaciacions quaternàries, en diversos períodes en què el riu anà desgastant el terreny i enduent-se els materials arrencats, els quals, segons Lluís Solé i Sabarís, donaren lloc a les esmentades plataformes o terrasses que segueixen les vores del Segre. Aquesta disposició geològica ha donat fesomia a les hortes del Pla de Lleida, trencades per espones i ribatges que augmenten en la zona garriguenca. En aquestes planes de terra tova i fèrtil de les ribes és on s’ha desenvolupat l’essencial de l’activitat humana comarcal. El pas del riu és marcat per tossals, que, segons Lluís Solé i Sabarís, sorgeixen al nivell superior de les terrasses al·luvials; el riu, força compactat pels materials calcaris que incorpora, ha ajudat a dissecar aquestes elevacions.

L’erosió dels grans rius pirinencs ha creat un solc relativament estret de terres al·luvials fèrtils, que només s’eixampla als voltants de Lleida. La plana del Segrià pròpiament dita n’és un altre eixamplament que aprofita els materials més tous, resultat d’una antiga orientació dels rius. A banda i banda del solc central reblert de materials quaternaris apareixen les grans planes oligocèniques, ja esmentades, profusament envaïdes de clapes graveroses, fruit d’arrossegalls de barrancades pre-pirinenques o barrancs erràtics locals. A la plana W augmenta la puixança dels estrats calcaris i la plataforma de la Sardera penja cent metres per damunt del solc central.

Les aigües

El Segrià és una terra àrida i seca, però s’ha beneficiat del Segre, el riu més important, que ha permès convertir terres que tradicionalment eren de secà en hortes de regadiu, encara que els àrids turons que s’alcen sobre la plana i als quals no ha arribat la irrigació desmenteixen totalment la sensació que sigui una terra natural de regadiu. La plana al·luvial fèrtil que ja s’ha explicat anteriorment corre a banda i banda del Segre i s’eixampla a la zona de Lleida. Al Segre vessen les seves aigües torrents i rieres, o bé cursos fluvials més importants com la Noguera Ribagorçana (que té l’aiguabarreig al N de la comarca, entre Corbins i Vilanova de la Barca), els quals reben alhora cursos més petits, torrents i rieres. Molts d’aquests cursos fluvials s’han canalitzat al llarg del temps i constitueixen les sèquies i els canals actuals, que han permès de convertir en regadiu àmplies zones de secà.

Els regs del Segrià estricte s’inicien en temps dels ilergets. Hom se n’adona llegint De Bello Civili, de Juli Cèsar, en descriure la batalla del Segre, de la qual ell fou protagonista (any 49 aC): ens diu que els pobles de la comarca el forniren de gra, farratge i queviures, alguns dels quals forçosament eren productes d’horta. Amb el domini àrab nasqué la primera comunitat de regants del primitiu canal de Pinyana. Ramon Berenguer IV (1150) en donà la senyoria a dos cavallers (els Cavassèquia), els quals l’any 1204 cediren aquests drets a la ciutat de Lleida, fet que confirmà Pere I el Catòlic el 24 de maig de 1213. Des d’aleshores els recs depengueren del municipi lleidatà, i nasqué la Prohomenia de Segrià i Fontanet, que perdurà fins als decrets de Nova Planta (1716).

El 20 de juliol de 1758 s’establí la Junta de Sequiatge de les sèquies de Pinyana i de Fontanet (aquesta neix damunt Vilanova de la Barca), que reguen el Segrià Superior; ambdues són regides per l’ajuntament de Lleida, llevat del terme d’Almenar, que des del 1606, després d’un llarg plet, és administrat per aquesta vila.

L’any 1862, després d’alguns intents frustrats, s’inaugurà el canal d’Urgell, el qual té instal·lat el centre administratiu a Mollerussa, i se’n constituí el Sindicat de Regants. Aquest canal neix al Tossal (Noguera) i rega una zona del Segrià Garriguenc fins al seu desguàs al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu de Lleida, amb una longitud de 144 km. El Sindicat, l’any 1932, emprengué la construcció del canal auxiliar, que s’ajunta al principal a Artesa de Lleida.

A la primeria del segle XX es constituïa el canal de Tamarit per a regar la Llitera, canal que acabà denominant-se d’Aragó i Catalunya quan l’estat determinà estendre’l devers la zona occidental del Segrià. El 15 d’octubre de 1902, la Diputació Provincial de Lleida acordà de donar les gràcies al president del consell de ministres per haver destinat, a més del milió de pessetes per a la dita prolongació, les 370 000 pessetes sobrants als secans d’Almacelles i després als altiplans inferiors d’Alpicat, Alguaire i Almenar, en un recorregut per la comarca de 140 km fins al derivat conegut per sèquia d’Escarp.

Si ens limitem a la hidrografia específica dels recs del Baix Segrià, cal referir-nos al canal de Seròs, que s’inicia a les comportes de La Canadenca (Lleida), alçades el 1914. El canal, que pren l’aigua del Segre, passa pels termes de Lleida, Albatàrrec, Sudanell, Torres de Segre i Aitona. Forma diversos pantans, com els d’Utxesa i el de Burgebut, i el seu cabal és utilitzat mitjançant la sèquia dels Plans per regar els horts immediats al riu en aquesta zona, on també hi ha la sèquia de Remolins i la d’Aitona, que prenen l’aigua del Segre, davant Torres de Segre, i que després de regar una part d’aquest terme i del de Soses i Aitona desguassen al barranc de la Vall de Grau.

La comarca del Segrià es veurà alterada per la construcció del Canal Segarra-Garrigues. L’any 2001 es licitava la primera fase de les obres del canal, amb una zona de regadiu prevista de més de 71 000 ha. El canal, que tindrà connexió amb el pantà de Rialb, afecta uns 80 municipis de les comarques del Segrià, les Garrigues, el Pla d’Urgell, la Segarra i la Noguera.

El 1921 es publicaren les actuals Ordinacions o reglament del canal de Pinyana, sèquia de Fontanet i les restants que en deriven sota el control de la Junta de Sequiatge de Lleida, segons les que va aprovar el rei Carles I el 31 de gener de 1794 i modificades el 20 de maig de 1880 i el 27 de febrer de 1918. L’any 1951 es constituí la Junta Central de Regants, que comprèn la totalitat dels recs de l’actual Segrià, amb imposició de cànons, neteja, reparacions i vigilància de sèquies, torns de reg, braçals, estalladors, ulls, etc.; en aquesta, a més, van incloses les antigues sèquies de Corbins i de Picabaix amb un règim diferent dels recs de Pinyana i Fontanet; els reguers o clamors que formen el torrent de la Femosa, que davallen dels altiplans de les Borges i reguen els termes de les Borges Blanques, Juneda, Puigverd, Artesa, Albatàrrec i Sudadell, i el Rec Nou de Vilanova d’Alpicat. És veritat, doncs, que el reg és el factor diferenciador més important de la comarca i que determina les característiques de les cinc zones en què alguns la divideixen.

El Segre, que ha aportat riquesa i vida a la comarca, també li ha aportat destruccions considerables per mitjà d’aiguats. Les inundacions produïdes per les avingudes sobtades i violentes del Segre en moments de pluges fortes, tan característiques del règim pluvial mediterrani, són documentades a la comarca des de molt antic. Ja a De Bello Civile, Juli Cèsar parla d’uns forts aiguats que es produïren el 49 aC.

La gran riuada del segle XX fou la de la nit del 7 de novembre de 1982, d’enormes proporcions. A la ciutat de Lleida l’aigua envaí les rambles de Ferran i de Francesc Macià, amb la plaça de la Pau, i entrà dins l’edifici del Govern Civil després d’endur-se un tros de balustrada de la Banqueta; saltà des de les comportes de La Canadenca, cobrí els tres ponts actuals sobre el Segre i negà els canals de Seròs i de la sèquia de Torres, a més de tallar la carretera de Lleida a Albatàrrec per la Bordeta. Tot el Cappont, l’avinguda de les Garrigues, la Bordeta, les Pardinyes, Balàfia i el camí vell de Granyena foren afectats, i els Camps Elisis inundats i malmesos com el 1907.

Els pobles del Baix Segre encara restaren més afectats i hom calcula danys més quantiosos que els de la riuada del 1907, considerada una de les més catastròfiques de l’època moderna (l’aigua cobrí aleshores les escales de la catedral). Els municipis afectats aigua avall de Lleida foren: Alcarràs, Torres de Segre, Aitona, Soses, Seròs, la Granja d’Escarp i Massalcoreig. La població més perjudicada fou la Granja d’Escarp, on els dies 9 i 10 de novembre les aigües continuaven envaint carrers i places de la vila vella i foren evacuades més de 300 persones (hom calcula que es perderen en aquest municipi 3 000 tones de fruita emmagatzemada en 5 cambres frigorífiques).

El clima

La vasta planúria de l’Ebre mitjà i el Baix Segre és un dels territoris més àrids de tot Europa. Com que el Segrià és situat de ple dins aquesta àrea seca, el seu clima és mediterrani, de tendència àrida i continental.

La continentalitat es manifesta per forts contrastos de temperatures, tant entre el dia i la nit com entre l’hivern i l’estiu. La baixa altitud de les terres del Segrià i la seva situació dins l’espai mediterrani fan que, de tota manera, els freds de l’hivern no siguin extrems: les temperatures mitjanes dels mesos de gener i de febrer oscil·len pels volts de 5°C; són netament més altes, doncs, que les de la Segarra o de la Conca de Tremp al Pallars Jussà. El període que tèrmicament podríem considerar subhivernal, amb temperatures mitjanes inferiors a 10°C, comprèn quatre mesos o, als indrets més freds, cinc (de novembre a febrer o a març). L’estiu també és llarg i força càlid: durant quatre o cinc mesos les mitjanes de temperatura són superiors a 20°C. Les temperatures extremes poden assolir valors per sobre dels 40ºC a l’estiu i de -10°C a l’hivern. Com és lògic, les temperatures mitjanes anuals no poden reflectir aquests contrastos i només indiquen que el clima, en conjunt, és temperat: varien de 14°C a 16°C.

A la baixa plana del Segrià són molt notables, a l’hivern quan no fa vent, els fenòmens d’inversió de temperatures, o sigui d’acumulació d’aire molt fred i, per això, més dens, a les fondalades baixes, on regnen, doncs, condicions tèrmiques més dures que als turons i vessants veïns situats una mica més amunt. Amb temperatures baixes, el punt de saturació de l’aire per vapor d’aigua disminueix i això fa que sovint hi hagi condensació i que es produeixin les boires tan característiques, que de vegades cobreixen dies i dies les planes del Segre. La boira, que és conseqüència del fred, pot ser també causa de refredament de la superfície de la terra en impedir que hi arribin els raigs de sol. Quan hi ha boires persistents, les temperatures poden mantenir-se baixes sense gaire diferència entre el dia i la nit.

La duresa relativa de les condicions de temperatura és acompanyada d’una pluviositat molt baixa, que fa difícil l’agricultura de secà. La quantitat mitjana de pluja que cau durant l’any és de 350 a 400 mm. El règim de pluges determina una secada estival força acusada, com correspon a un clima mediterrani: les condicions són francament àrides, en general, durant els tres mesos de juny, juliol i agost, i poden ser qualificades com a subàrides durant una gran part de la resta de l’any. Només a l’hivern, quan les temperatures són baixes, l’evaporació potencial és inferior a la precipitació.

Un fet que separa els climes continentals de la Catalunya occidental dels climes mediterranis marítims que dominen a les comarques litorals és la poca importància que assoleixen en els primers les pluges de tardor. Al Segrià, el règim de pluges comprèn dos màxims poc intensos: el principal, de primavera, i un de poc sensible a la tardor, i dos mínims, el d’estiu i un altre a l’hivern, que no afecta tant la vegetació, però que pot ser també força acusat. A la tardor continuen, doncs, encara que sigui en forma atenuada, les condicions àrides de l’estiu, fins que la baixada de les temperatures i l’emboirament fan que l’aridesa disminueixi en un grau apreciable, encara que no plogui gaire. El clima del Segrià, com el de la resta de les planes de l’Ebre Mitjà, recorda en alguns aspectes certs climes de la part mediterrània de l’Àfrica del Nord, però se’n separa, de tota manera, perquè la sequedat de l’estiu a la nostra latitud no és mai tan intensa com en terres més meridionals.

La vegetació

El caràcter molt sec i continental del clima, unit al predomini de tipus de sòls també molt especials, semblants als que es troben a terres de caràcter desèrtic o estepari, fa que dins la regió biogeogràfica mediterrània les planes de l’Ebre mitjà, a les quals pertany en l’aspecte fisiogràfic el Segrià, tinguin una vegetació molt particular i fortament diferenciada de la de la resta d’Europa. Aquest fet explica la pressència d’espècies de l’Àfrica del Nord, i fins i tot, de les estepes i els semideserts de la zona asiàtica. Al Segrià, com a la resta de les planes de l’Ebre, el substrat geològic sempre conté carbonat càlcic. En formar-se els sòls sota el clima sec predominant, no solament no desapareixen els carbonats, sinó que sovint es mantenen també els sulfats (sulfat càlcic-guix) i, especialment a les fondalades on va a parar l’aigua de pluja, s’acumulen clorurs (clorur sòdic-sal comuna), fets que originen els problemes de salinitat ben coneguts pels agricultors.

Dins el Segrià trobem el límit natural entre la zona dels alzinars de carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia) i la zona de garric o coscoll (Quercus coccifera), arçot (Rhamnus lycioides) i bosquines, aquestes darreres, molt més resistents a la secada que no pas l’alzinar. A la part oriental de la comarca, fins a l’W de Lleida, el carrascar, bosc dens i ombrívol però pobre, amb poques espècies arbustives o herbàcies, ocuparia les bones terres profundes si l’home no l’hagués destruït.

A l’W d’una línia difícil de precisar, però que sembla que devia passar aproximadament per Raimat i per Alcarràs, la clímax, o sigui la vegetació naturalment estable a les bones terres, devia ser una bosquina o màquia de tres o quatre metres d’alçària, amb garric (Quercus coccifera), arçot (Rhamnus lycioides), savina comuna (Juniperus phoenicea) i càdec (Juniperus oxicedrus). Com és natural, la separació no devia pas correspondre a una línia neta, sinó que, aprofitant les particularitats del relleu i dels microclimes, hi devia haver penetracions, tant de l’alzinar en terres de la bosquina, com d’aquesta en els indrets més secs i assolellats de la terra del carrascar.

A la part occidental del Segrià, on no apareixen residus de bosc d’alzina, podem observar encara l’existència de dues àrees força diferents pel seu paisatge vegetal: una zona septentrional, planera i oberta als vents continentals, avui dia mancada pràcticament de vegetació llenyosa natural, si no és a les vores de les aigües, i una altra zona, més meridional, que correspon sobretot a les terres que hi ha al S del tossal de Montmeneu, en la qual són freqüents les arbredes de pi blanc (Pinus halepensis) i els residus de la bosquina de garric i arçot, a la qual s’afegeix moltes vegades, entre d’altres espècies, el llentiscle (Pistacia lentiscus), indicador d’un clima mediterrani d’hiverns més temperats.

El paisatge natural del Segrià, no influït per l’home, inclouria encara, als llocs massa àrids per a una vegetació llenyosa alta (solanes dels turons, etc.), matollars clars de romaní (Rosmarinus officinalis) i lli cabrer (Linum tenuifolium ssp. sufrutticosum), erms amb llistó (Brachypodium retusum), gramínia que en altres terres vol sol, però que ací, en país àrid, s’estima més la frescor de les obagues i espartars (Lygeum spartum) amb una gran quantitat de petites herbetes anuals. Als llocs freqüentats pels animals salvatges ja hi devia haver matollar gris de siscall (Salsola vermiculata) i botja pudenta (Artemisia herba-alba), tan típica d’aquestes terres eixutes. Les fondalades on s’acumulen sals són el lloc adient per una colla de vegetals especialitzats, com els tamarius (Tamarix), que fan bosquets clars, el salat blanc (Atriplex halimus), arbust gris molt ornamental, el salat ver (Suaeda vera), les ensopegueres (Limonium), etc.

Els riberals dels rius que travessen la plana devien ser l’única part del territori favorable a la penetració d’espècies humides i no resistents a la sal: hi devien predominar els arbres de fullatge caduc, com els oms (Ulmus minor), els àlbers (Populus alba), els salzes (Salix) etc., acompanyats alguna vegada pel vern (Alnus glutinosa), arbre que vol molta humitat i que baixa dels Pirineus seguint el curs dels rius.

Els paisatges del Segrià han estat molt alterats per l’home d’ençà de milers d’anys. Avui dia la major part de la comarca és terra de conreu: una gran extensió és dedicada als cereals de secà, i una altra part, econòmicament molt important, són horts i vergers, de regadiu. La vegetació llenyosa primitiva ha desaparegut d’una manera gairebé completa, tret de les pinedes del S i alguns claps de bosc de ribera, que cal conservar curosament i ampliar allà on sigui possible.

Amb tot, l’extensió de les sèquies de regadiu ha afavorit l’expansió d’un cert nombre d’espècies amigues de la humitat i ha fet aparèixer petits paisatges tendrals allà on abans regnava l’ariditat estèpica. És sorprenent de veure, en un país tan sec com el Segrià, bosquets de vern (Alnus glutinosa), de freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia) o de salze blanc (Salix alba).

A part això, la rompuda per a la creació de noves terres de conreu ha estat una activitat afavorida històricament. Una primera fase, ja molt antiga, de destrucció dels alzinars i de les bosquines, transformades en matollars i en erms estèpics, fou seguida per l’ocupació de les bones terres pels pagesos. La mecanització que s’ha produït els darrers anys ha permès una gran expansió de les terres conreades, fins a l’extrem ha obligat a posar sota règim de protecció alguns dels erms que encara resten, on es conserven moltes de les notabilíssimes espècies pròpies de la contrada, és el cas dels erms d’Aitona, inclosos dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

La comarca té 22 espais inclosos en el PEIN, que ocupen el 3,1% de la superfície comarcal. Els espais amb més extensió són el Mas de Melona, els Tossals d’Almatret i Utxesa.

Les comunicacions

Pel Segrià travessen eixos viaris fonamentals en l’àmbit del Principat, sobretot a causa de la presència de Lleida, el principal nus de comunicacions de les terres de ponent.

L’origen de la xarxa de carreteres, amb una estructura de tipus radial i epicentre a Lleida, és molt antic. Moltes de les vies actuals segueixen el pas de les antigues vies romanes (que després foren pas obligat per als homes de l’edat mitjana) i ja en el seu temps la importància d’aquestes vies fou rememorada pels clàssics. Per aquests se sap que una calçada baixava dels Pirineus, travessava el pont de Lleida (Cèsar l’esmenta l’any 49 aC i Lucà el cantà en la seva Farsalia) i enllaçava amb la Via Augusta, que venia de Tarragona i s’adreçava a Saragossa. També a l’Itinerari d’Antoní August Caracal·la (segle II) apareixen les rutes de Lleida a Empúries, molt freqüentades en temps dels ilergets (anys 318-205 aC), de Tarragona a Osca, salvant la Clamor Salada (o d’Almacelles) i la que anava al Pallars per Balaguer.

Des del segle XII tenim el topònim de la Calçada que, entre Alguaire i Vilanova de la Barca, passa per un pont de la clamor de Segrià, mot encara viu entre els pagesos d’aquests indrets. També s’aprecien vestigis entre Alpicat i Almacelles (antic camí de Montsó), on aparegué un mil·liari, i abans de la urbanització del barri de Balàfia hi havia un pont romà sobre la clamor de Noguerola per on passava un antic camí des de la Suda de Lleida a Tamarit de Llitera.

Els traçats de la major part de les carreteres actuals es remunten, però, a l’època moderna. Se sap que, cap al final del segle XVIII, ja era en construcció el traçat de la N-II, que havia d’unir Madrid i Barcelona, tot passant per Lleida. Fins a la construcció de l’autopista AP-2, aquesta via fou el principal eix de comunicació de les terres de ponent amb Barcelona.

Al segle XIX es van concretar altres projectes que permeteren contactar la regió de Lleida amb la Alt Urgell, la Vall d’Aran, Osca, etc. Modernament tots aquests eixos de comunicació s’han concretat en vies importants, a part de la ja esmentada N-II (actual N-IIa), cal esmentar l’autovia A-2, que transcorre paral·lela a la N-IIa i que a l’altura de Cervera enllaça amb la C-25 (Eix Transversal), la carretera N-240, que des de Valls es dirigeix vers Binèfar, la N-230, que del Segrià va cap a la Vall d’Aran, la C-13 (Eix dels Pallars), que enllaça Lleida amb Tremp, la C-12 (Eix Occidental), d’Amposta a Àger, la C-45 que des de la C-12 a l’altura de Maials es dirigeix cap a Seròs i Fraga, i l’autopista AP-2, de Barcelona a Saragossa, que enllaça amb l’autopista AP-7, del País Valencià a la Jonquera, a l’altura del municipi de Banyeres del Penedès (Baix Penedès).

Aquestes carreteres passen pel voltant de Lleida, gràcies a les diverses variants que s’han anat construint, però també cal constatar que la major part dels nuclis urbans dels diversos municipis se situen al seu pas. La importància d’artèries vitals com l’autovia i l’autopista centralitza la vida econòmica del Segrià (instal·lació d’indústries i de nous serveis) al voltant del centre de la comarca, als municipis que són afectats més directament pel pas d’aquestes dues vies. Això es fa evident, sobretot, en els municipis del sector SE que, més allunyats dels focus econòmics principals, presenten una economia molt més tradicional. D’altra banda, la construcció de la variant de l’A-2, que abans passava pel centre de Lleida, ha aconseguit descongestionar el tànsit de la ciutat i millorar les comunicacions amb altres municipis com els Alamús, Alcoletge, Torre-serona, Corbins, Torrefarrera, Alpicat i Alcarràs. A més de la xarxa bàsica, tot un seguit de carreteres menors complementen les comunicacions de la comarca. Hi ha un aeròdrom al municipi d’Alfés.

L’altre mitjà de comunicació important ha estat el ferrocarril, que començà a funcionar el 1860 i va ser durant molts anys el principal transport. Però, avui, encara té un relleu considerable que es reflecteix en l’intens tràfic que registra l’estació de Lleida. La resta d’estacions de la comarca (Almacelles, Raimat, Puigverd-Artesa, Vilanova de la Barca i Alcoletge) tenen un trànsit més reduït.

La xarxa ferroviària actual, que té per centre Lleida, enclou el ferrocarril Madrid-Saragossa-Barcelona, amb estacions a Almacelles, Raimat i Lleida; el de Lleida-Reus-Tarragona-Barcelona, amb parada a Puigverd de Lleida, que comunica la capital amb les comarques tarragonines, i el de Lleida a la Pobla de Segur (1928), que s’atura a la comarca a Alcoletge i Vilanova de la Barca.

L’arribada del tren d’alta velocitat a la ciutat de Lleida (2003) i la seva continuitat vers Barcelona, suposa un canvi important en la posició de la capital i de tota la comarca en la xarxa de transports catalana i estatal.

La població

Les característiques físiques del territori i la seva evolució històrica com a territori fronterer durant la dominació àrab i la posterior reconquesta, han condicionat que el poblament del Segrià sigui majoritàriament concentrat. Aquest fet es palesa sobretot al S de la comarca, on gairebé cap municipi no reconeix més d’una entitat de població.

Més que parlar de zones on al cap municipal s’afegeixen tota una sèrie d’agregats i disseminats, en el cas del Segrià cal parlar d’un model on al cap municipal se li afegeixen tota una sèrie d’urbanitzacions, polígons industrials i barris o nuclis de nova formació que han anat creant una superstructura, sobretot a Lleida i als municipis que l’envolten, a partir dels segles XIX i XX.

La corba de creixement ha estat, exceptuant els anys trenta, de signe positiu durant totes les dècades transcorregudes al llarg del segle XX. La densitat de població de la comarca del Segrià era de 131,7 habitants per km2 l’any 2005. Aquell mateix any, el municipi de Lleida concentrava el 68% de la població de la comarca. Però observem aquest creixement d’acord amb l’evolució històrica.

No posseïm dades demogràfiques referents a la comarca fins als fogatjaments del segle XIV. El primer cens fiable i més general del segle XIV, el del 1365, tot i no tenir dades concretes d’algunes localitats, dóna, segons les estimacions de Josep Iglésies per a l’àmbit de la comarca actual, uns 3 566 focs, el que equival a 13 o 14 habitants per km2. En aquest temps, la sola ciutat i territori de Lleida tenia 2 234 focs, o sigui, molt més de la meitat de tot el poblament comarcal. En el recompte falten, però, poblacions que eren de l’orde santjoanista, i algun altre poble inclosos en senyories foranes.

El despoblament de la segona meitat del segle XIV va afectar també fortament aquesta comarca, que pels volts del 1380 tenia 2 298 focs, o sigui, 1,6 focs/km2 (la ciutat de Lleida tenia 1 215 focs). Segons aquests fogatges, la vegueria de Lleida comprenia aleshores les Garrigues i una bona part de la Noguera, a més del Segrià. Tota la vegueria tenia, en el període 1365-70, 5 139 focs (uns 2 300 h).

El fogatge del 1497 fou molt més incomplet que els anteriors però demostrà que la davallada de població encara no s’havia aturat, ja que registrà tan sols 943 famílies.

Les epidèmies del 1348 i el 1380, la guerra de la Generalitat contra Joan II (1462-72) i l’expulsió dels jueus (1492) foren les causes principals de la crisi demogràfica que ocasionà l’enfonsament econòmic del Principat i un llarg estancament, accentuat per l’expulsió dels moriscos (1610), el bandolerisme coetani i la guerra dels Segadors (1640-52). Els censos del 1553, que registraren un total de 3 023 focs i que comprenien ja la totalitat dels municipis del Segrià, palesen aquesta greu manca de població.

Durant la guerra de Successió (1705-14), la davallada tocà fons, sobretot a la ciutat de Lleida, que el 1708 quedà reduïda a no gaire més de 300 veïns. Alguns pobles restaren abandonats, mentre que d’altres a penes sofriren danys. El 1718 es palesà una certa recuperació i Lleida arribà a tenir 2 353 h, mentre que el Segrià registrà un total de 5 997 h. Gràcies a la llarga pau que seguí l’ensulsiada borbònica i a la bona política d’alguns corregidors de Lleida, des del cadastre del 1716 fins al cens del comte de Floridablanca el país experimentà un progrés demogràfic sense antecedents històrics. Tant Lleida com algunes viles (Almenar, Alguaire, Aitona, Torres de Segre, etc.) triplicaren la població i es repoblaren alguns llocs deserts els anys de la guerra dels Segadors, com ara la vila d’Almacelles. Segons els censos del moment, al llarg del segle XVIII el Segrià, en els seus límits actuals, va quintuplicar la població: de 5 997 h el 1718 va passar a 28 203 h el 1787, i la creixença va continuar encara, bé que amb un ritme menys accelerat, els primers decennis del segle XIX. El cens del 1830 donà 30 627 h a la comarca, dels quals 12 500 corresponien a la ciutat de Lleida. S’enregistrà una pujada espectacular al cens del 1857 amb 55 668 h, xifra corroborada pels 56 345 h del cens més fiable del 1860.

De mitjan segle XIX en endavant, l’augment demogràfic fou regular i pausat, amb 58 055 h el 1887 i 59 443 h el 1900. En els dos primers decennis del segle XX s’experimentà un salt important que portà la població als 84 211 h del 1920. El ritme i la magnitud del creixement demogràfic comarcal foren condicionats per l’evolució de la ciutat de Lleida, que en aquest període passà de 19 557 h el 1860 a 38 165 h el 1920. Val a dir que la major part de les poblacions de la comarca, en particular les més grans, experimentaren una tendència de creixement positiva, especialment marcada els dos primers decennis del segle XX.

Entre el 1920 i el 1936 hi hagué un retrocés de prop de 2 000 h, que repercutí també a Lleida: la població passà de 38 165 h a 36 119 h, però un cop acabada la guerra civil continuà la puja demogràfica: 84 278 h el 1940, 113 648 h el 1960, 142 408 h el 1970, 157 200 h el 1981, 162 904 h el 1991 i 183954 h el 2005. Aquest augment s’explica més que mai pel creixement de Lleida, que passà de 41 464 h el 1940 a 124 709 el 2005; en aquest període, Lleida guanyà 83245 h, mentre que la comarca en guanyà 99676. El creixement de poblacions relativament grans com Almacelles, Alcarràs i Alpicat, i el d’algunes altres de més petites de l’horta, com Soses, Torres de Segre, Torrefarrera o Rosselló de Segrià, acaba d’explicar el creixement global positiu de la comarca.

Al costat de les poblacions que van crèixer, d’altres experimentaren una davallada demogràfica important. Algunes com Torrebesses o Sunyer, que comencen a perdre població a partir de mitjan segle XIX, els últims anys del segle XX ja havien perdut la meitat o més de la població. En alguns casos com Almatret o Torrebesses, la població registrada en el darrer cens corresponia a la tercera part de la del moment de màxim poblacional. A les poblacions de regadiu, el contingent demogràfic ha estat tradicionalment més estable; però els darrers anys del segle XX també experimentaren una recessió força generalitzada. Entre el 1981 i el 2005 només les poblacions immediates a Lleida, Alcarràs, Alcoletge i Alpicat i les pròximes de Rosselló de Segrià, Torrefarrera i Almacelles gaudiren d’un creixement digne d’esment.

L’aportació de la immigració, que tingué el màxim moment d’increment durant els anys 1960 i 1970, ha significat un cert rejoveniment de l’estructura d’edats comarcal, que no presenta l’envelliment de les altres comarques interiors. La decadència demogràfica és, d’altra banda, molt més notable en els pobles que no en la capital.

L’economia

L’agricultura

El Segrià destaca clarament sobre la resta de comarques interiors per la importància de la seva activitat econòmica. En relació amb la resta de les comarques veïnes, és la menys especialitzada en l’agricultura, fet que juga en benefici del sector serveis. Aquesta elevada especialització en els serveis, no és altra cosa que l’expressió de les funcions de capitalitat regional que té la ciutat de Lleida.

La petita proporció de població ocupada en el sector agrari (molt per damunt, però, de la mitjana catalana), no ha de fer perdre de vista que el Segrià és una comarca profundament agrària, excloent-hi Lleida. Altrament, les activitats agràries, d’un caràcter cada cop més agroindustrial, nodreixen de manera directa una part important dels serveis urbans, són el fonament de la industrialització segrianenca i la base exportadora fonamental de la comarca.

L’agricultura al Segrià s’ha anat modificant amb el temps, condicionada pel medi físic en què ha hagut de desenvolupar-se. Des d’un terreny que per les seves característiques físiques propicia una agricultura de secà, el camp segrianenc ha anat evolucionant envers el regadiu, molt més rendible en un espai de terreny menor. Primer els regs van restar molt circumscrits a les ribes del Segre, i amb el temps, l’obertura i el desenvolupament de sèquies i canals va permetre d’anar incrementant el territori en un procés que, com ja s’ha dit, s’endinsa en l’edat mitjana. Així, a les darreries del segle XX, gairebé dos terços de les terres segrianenques eren de regadiu.

Modernament, amb el regadiu encara en increment, l’agricultura segrianenca ha anat delimitant dues zones. Per una banda, un sector estès al centre i N de la comarca, que comprèn aproximadament el Segrià tradicional, el Segrià Urgellès i el Pla de Lleida, on el regadiu és el dominant, i per una altra, el sector S, sobretot a la banda oriental, on s’ha mantingut una agricultura tradicionalment de secà, molt vinculada, a l’igual que el seu paisatge, a la veïna comarca de les Garrigues. Aquest sector SE porta, fins i tot, la denominació d’origen dels olis de la comarca veïna.

Entre aquestes dues zones hi ha àrees de transició, en les quals secà i regadiu es conjuminen amb més o menys influència en l’economia del municipi. Seria el cas del sector SW (o Baix Segre), on la plataforma al·luvial és molt més estreta i el regadiu no s’ha estès tant per mitjà de sèquies i canalitzacions. Per altra banda, hi ha les zones de la plataforma de la Sardera (Alfarràs, Almenar), on secà i regadiu conviuen amb una producció molt diferent de la del sector S, ja que mentre que el secà d’aquesta zona produeix bàsicament cereals, els sectors del Baix Segre i garriguenc produeixen sobretot oliveres i ametllers.

Són justament les grans planes de secà del S del Segrià i de la zona de la Sardera, properes al Segre o als regadius, les que presenten majors possibilitats d’expansió dels regatges, sigui a través de grans projectes de regadiu com el canal Segarra-Garrigues, o de projectes més puntuals, com els recs dels vessants de Carassumada (Torres de Segre) o els múltiples recs per elevació del Baix Segre a partir d’aigua del riu.

A la darrera dècada del segle XX, la superfície conreada es calculava en aproximadament tres quartes parts del total del territori segrianenc. Durant les dues darreres dècades del segle XX, però, es produí una lleu pèrdua de terra de cultiu, centrada als municipis del centre i N de la comarca, on la concentració d’indústria i serveis, i per tant la presència d’alternatives econòmiques, és més important.

Per tipologia, hom troba una equiparació de conreus herbacis i llenyosos. Dins dels herbacis, el conreu principal és el cereal, i concretament l’ordi que s’ha anat imposant els darrers anys, associat a l’increment del bestiar, atès que la seva principal destinació és la fabricació de pinsos. No obstant, la seva producció ha disminuït lleugerament des de la dècada de 1980, en favor d’altres tipus de cereals. Altres conreus a destacar, tot i que, menys importants, són el blat i el blat de moro. En general, però, tant si són cereals de secà o de regadiu, la seva presència és constant als municipis segrianencs, ja sigui com a conreu principal o com a conreu secundari. El segon conreu herbaci en importància és l’alfals, conreu farratger que presenta algunes superfícies importants, sobretot a les zones on domina el secà. Els darrers anys s’han anat introduint els conreus anomenats industrials, com el gira-sol, i en alguns municipis, amb caire experimental, també el festuc (Torrebesses, Llardecans).

Pel que fa als conreus llenyosos, els conreus de fruita dolça són els més estesos. Entre aquests destaca especialment el perer, amb una progressió creixent des de la dècada de 1980, seguit del presseguer i la pomera. Els fruiters de fruit sec són representats principalment per l’ametller, que només té una presència important als municipis del sector SE de la comarca, destacant Maials, Llardecans o Almatret. En la resta dels municipis segrianencs de secà, l’olivera constitueix el conreu predominant i es troba sota la Denominació d’Origen Garrigues. La presència de vinya, tot i que ha anat augmentant els darrers anys del segle XX, és poc important i es troba gairebé exclusivament representada al nucli de Raimat, que forma part, juntament amb altres subzones de l’àrea riberenca del Segre, de la Denominació d’Origen Costers del Segre.

Com ja hem avançat, els cultius de fruiters al regadiu són la representació més idiosincràtica de l’agricultura local i constitueixen la base econòmica fonamental de l’agricultura comarcal. Pomes, peres i préssecs, que començaren a plantar-se intensivament al final de la dècada de 1950, ocupen avui de manera ben atapeïda tota l’horta que circumda el Segre i van prenent posicions cada cop més importants a les planes veïnes regades pels canals d’Urgell i de Catalunya i Aragó.

Els fruiters han tingut un desenvolupament diferent en funció de les diverses conjuntures que travessava el mercat. La seva implantació és condicionada per les diferències de maduració, amb una zona primerenca corresponent als municipis del Baix Segre, una zona mitjana corresponent a les hortes a partir de Lleida, i una de tardana a les planes veïnes. La zona primerenca és la que té millors possibilitats de comerç, per l’oportunitat d’arribar primer als mercats locals i fins i tot als exteriors i aprofitar els moments de millor preu; les varietats primerenques de préssecs i peres són les que més s’han estès en aquesta àrea del Baix Segre.

A la zona mitjana s’han escampat sobretot les peres (blanquilla i llimonera), i cap a l’àrea tardana ha tingut un èxit especial la poma, en particular la varietat golden. Per altra banda, el préssec, que és l’espècie que presenta una major diversitat varietal, té algunes localitats conegudes per les produccions autòctones, en particular de Sudanell i el d’Alfarràs.

La fruita, que ha permès de treure els rendiments més elevats de les terres de regadiu, passà uns anys de males collites i baixos preus a començament de la dècada de 1990, i hagué d’afrontar la nova cojuntura econòmica que comportava la implantació del mercat europeu. D’aquesta manera, la producció local, dominant en el mercat estatal, ha topat cada cop més amb la competència d’altres àrees de l’estat, de països europeus amb gran tradició productora i exportadora en aquest camp com Itàlia o, ja dins el marc internacional, de països com Xile, Argentina, els Estats Units o Nova Zelanda.

La fructicultura segrianenca no ha trobat varietats autòctones, ni ha consolidat una base varietal sòlida, i depèn tècnicament de l’experimentació americana i del N d’Europa. D’altra banda, les plantacions fruiteres, particularment a les hortes, han esdevingut massa petites i denses, i han acumulat problemes ambientals importants. La gran capacitat frigorífica comarcal i l’experiència comercial i transformadora adquirida pel sector fruiter han de servir de base, per a la consolidació i modernització de les explotacions.

La ramaderia

La ramaderia s’ha convertit en la principal activitat i font d’ingressos de moltes explotacions agrícoles, tant afectades per les fluctuacions dels preus i els riscos metereològics. La cria de bestiar ha estat l’oportunitat d’engrandir la seva activitat.

L’engreix de porcí i la cria d’aviram són les activitats que han pres major volada, mentre que el boví de carn, el bestiar oví i encara més els conills i les vaques de llet tenen un pes relatiu.

La ramaderia es troba força concentrada al centre i N de la comarca, tot delimitant una zona on el regadiu és predominant. Encara que, en general, l’activitat ramadera ha augmentat a tota la comarca, els municipis del sector SE semblen aïllar-se de la tònica general de la resta del Segrià. Per contra, hi ha una especial concentració ramadera als municipis del NW, com és el cas d’Alcarràs. Cal destacar també la creixent presència d’explotacions ramaderes al terme de Lleida.

La cria de porcs constitueix l’activitat ramadera més important al Segrià. Les principals especialitats són l’engreix dels porquets desmamats o bé la cria de garrins (mamellons en la terminologia local) i són pocs els que desenvolupen les dues activitats i realitzen el cicle tancat. La major part dels pagesos, que inicialment escolliren la cria de porcs com a activitat complementària, optaren per l’engreix, que requereix una menor atenció i és menys arriscat, de manera que es produeix un desequilibri molt gran entre els porcs d’engreix, i el nombre de truges. Des del moment de l’expansió de l’activitat durant els anys 1960, s’ha recorregut a la importació de garrins d’altres indrets.

La gran dimensió assolida pel sector porcí al Segrià es deu en bona part a l’activitat dels fabricants de pinsos locals, que a més de tenir granges pròpies controlen la part essencial de la producció porcina dels ramaders a través dels contractes d’integració. Empreses com Vall Companys o la Cooperativa Copaga, encapçalen la producció de pinsos i la cria de porcs, no solament de la comarca, sinó també de tot l’estat. Altres fabricants de pinsos tenen unes dimensions lleugerament inferiors i encara caldria afegir a la llista petits fabricants de pinsos i tractants de bestiar.

El Segrià constitueix, després del Baix Ebre, l’altra gran comarca productora d’aviram de Catalunya. L’avicultura segrianenca, es fonamenta en la cria del poll broiler, desenvolupada a principis de la dècada de 1960 en instal·lacions complementàries de les cases de pagès i modernament en grans naus mecanitzades que han requerit la professionalització del ramader. La cria de gallines per a ous, tot i que va esdevenir gairebé una activitat marginal, sembla haver-se recuperat els darrers anys del segle XX. Mentrestant, algunes granges noves orinten la seva producció en altres tipus d’aus, com guatlles, perdius o indiots.

El creixement de l’avicultura al Segrià i a la resta de comarques veïnes s’ha desenvolupat, com el sector porcí, mitjançant grans empreses que produeixen el pinso i seleccionen el broiler per donar-lo a engreixar als ramaders; l’activitat es fa absolutament en integració. També en aquest camp ha adquirit un gran relleu productiu la cooperativa Copaga, amb fàbrica de pinso i escorxador al polígon industrial del Segre, i la Cooperativa Agropecuària de Guissona.

El boví representa també una proporció important en la ramaderia lleidatana. Desenvolupat amb força a partir de la dècada de 1980, ha tingut un notable creixement gràcies a l’instauració de nombroses granges en règim d’estabulació, que situen la comarca com una de les principals productores en el conjunt de Catalunya. Pel que fa a la tipologia de bestiar, hi ha un predomini de les granges de cria de vedells. Les vaques de llet són el segon grup en importància.

La resta d’espècies ramaderes es presenta amb una significació menor, encara que, en alguns casos, com l’oví, continuen essent els primers productors de les comarques catalanes, amb una especialització en el subsector de l’ovella. La cuniculicultura davallà força durant la dècada de 1980 però tornà a recuperar-se al llarg del darrer decenni del segle XX. El mateix succeí amb el nombre de ruscs per a la producció de mel que té una certa presència als termes de Maials o Seròs.

Durant els últims anys del segle XX i principis del següent, el sector ramader del Segrià, que el 1997 era la segona comarca catalana en nombre de bestiar porcí i boví, patí de forma especial les diverses crisis provocades per l’aparició de brots de pesta porcina i de la malaltia anomenada de les “vaques boges”.

La mineria, les fonts d’energia i la indústria

Les activitats extractives que existeixen a la comarca actualment són les habituals a totes les comarques catalanes: l’extracció d’àrids i d’argiles. Hi ha pedreres d’extracció d’àrids, que aprofiten les graves i les sorres de les terrasses formades pel Segre i les utilitzen per a la fabricació de formigó. Les pedreres d’extracció d’argiles que es registren es corresponen amb les bòviles, que han aconseguit mantenir-se a Almenar, Almacelles, Lleida i Soses.

Dins la mineria més convencional, el Segrià alberga petits jaciments de lignit a Almatret, Seròs i la Granja d’Escarp, que foren intensament explotats durant la guerra civil de 1936-39 i els anys subsegüents d’autarquia. L’explotació es realitzà sobretot per la part aragonesa, arran de la construcció de l’embassament de Mequinensa per part de l’empresa Enher. Durant la dècada de 1980 en reviscolà l’explotació, que es fonamentà en part sobre el reaprofitament de les escombreres antigues. Tenint en compte que les explotacions carboníferes tendeixen a disminuir a tot Catalunya, al Segrià l’evolució és força positiva.

La hidroelectricitat es manifestà al Segrià amb centrals primerenques, que aprofitaven els salts de les sèquies. Anys més tard (1914) es construïren les comportes de La Canadenca a Lleida i el canal de Seròs, que nodreix la central de Carratalà. El canal de Seròs, nodreix la reserva d’aigua de la central, el pantà d’Utxesa o de Secà, que avui constitueix un medi natural d’un gran interès ecològic. A més, es troba a la comarca la central alçada per FECSA al canal de Balaguer, que mor a Lleida.

De les persones ocupades en activitats industrials, més de la meitat treballen al subsector de l’alimentació i begudes.

L’activitat industrial tingué els seus moments d’expansió durant la dècada de 1960; a partir de mitjan del decenni de 1970 experimentà un estancament, que en termes d’ocupació es traduí fins i tot en pèrdues de llocs de treball. El subsector que experimentà major creixement a partir del 1975 va ser el del metall, fonamentat en unitats de treball petites i disperses. Posteriorment, però, va ser el sector de l’agroindústria que aconseguí afermar i diversificar les seves activitats, fins esdevenir pràcticament el principal sector industrial de la comarca. El tèxtil i la confecció enregistraren una important recessió vers la dècada de 1980.

La base principal de l’agroindústria segrianenca ha estat el desenvolupament de la ramaderia intensiva. Hi ha dos grans tipus d’indústries agroalimentàries: les que es deriven de l’activitat agrícola i les que es deriven de l’activitat ramadera. Pel que fa a aquestes últimes, cal esmentar dos tipus principals: les fàbriques de pinso i els grans escorxadors (Escorxador Industrial de Lleida), que solen concentrar-se al municipi de Lleida. La producció de pinso es relacionà en els seus orígens amb les farineres convencionals, dins les quals Vall Companys ocupa un lloc dominant, encara que n’hi ha d’altres. La presència d’indústries transformadores de la ramaderia és molt menor, i moltes vegades són els fabricants de pinsos o les cooperatives les que també comercialitzen la carn o els productes ramaders.

L’activitat industrial generada entorn als productes del camp és molt diversa i llarga d’enumerar: secadores de cereals molt repartides, deshidratadores de farratge, cambres frigorífiques i centrals hortofructícoles a moltes poblacions (empreses de funcionament molt estacional, amb un màxim de producció i treballadors durant l’època de la recol·lecció), molins d’oli a les poblacions garriguenques, alguna embotelladora de vi (Raimat, a Lleida) i alguna central lletera. En general es constata que aquestes activitats només representen la primera transformació dels productes del camp i que manquen activitats de segona transformació, que són les més pròximes al consumidor i de major valor afegit. Aquestes activitats han tingut, però, un cert desenvolupament els darrers anys i se’n poden esmentar algunes fàbriques de conserves, sucs i nèctars de fruita, pastes d’alimentació (Oromàs, a Lleida), una de les principals empreses del país de caramels i similars (General de Confiteria a Alcarràs) i Gelats Glas (amb una llarga tradició local). Amb aquests tipus d’activitats s’ha de relacionar també l’empresa cervesera Sant Miquel, de molt temps la més important i significativa de Lleida.

En l’àmbit agroindustrial s’ha de fer esment del cooperativisme, que respon a la necessitat de comercialització dels productes de la terra en una comarca de petits propietaris i, alhora, d’explotacions agropecuàries de petites dimensions. Pràcticament tots els municipis segrianencs tenen la seva cooperativa del camp, enquadrada en l’Agrupació de Cooperatives Agrícoles de les Terres de Lleida. Hom pot esmentar pel seu volum de producció la Cooperativa Provincial Avícola i Ganadera (COPAGA), l’empresa més gran del sector ramader o la Corporació Alimentària de Guissona.

El subsector del metall, el segon en importància quant a nombre d’ocupats, trobà la seva activitat principal en la fabricació de màquines i eines per al camp, amb empreses com Autotractor, Ilemo-Hardi i Tractomotor Industrial (totes tres a Lleida). Aquesta dedicació entrà en crisi a la darreria de la dècada de 1980 per les dificultats econòmiques que travessaven els pagesos i la necessitat d’equipaments molt especialitzats i cars. Encara que les grans empreses esmentades continuen funcionant, moltes petites empreses, van haver de tancar. Resisteixen millor les indústries dedicades a la fabricació de mobles o estructures metàl·liques.

També té una vinculació amb el sector agrari l’altra activitat industrial tradicionalment important de la ciutat de Lleida, la producció de fertilitzants. A part de les empreses del sector químic, se’n poden esmentar altres dels subsectors tèxtil i paperer, amb una llarga tradició a la comarca. Són les fàbriques de filatures, teixits i paper a Alfarràs, Alguaire (tancada el 1978) i Rosselló, instal·lades a principi de segle aprofitant els salts del canal de Pinyana, i que els darrers anys han acabat tancant. Entre les empreses tèxtils hom pot destacar Filatures Casals a Alfarràs i quant a les papereres, la principal empresa és la Paperera Alier, situada a Rosselló de Segrià.

Cal fer un esment final a la construcció, un dels sectors econòmics que més va patir la fi de l’emigració i l’estancament econòmic que marcà el final de la dècada de 1970 i principi de la de 1980.

En conjunt, la major part de l’activitat industrial del Segrià es concentra a la ciutat de Lleida. El polígon industrial del Segre constitueix el punt de màxima concentració. Els darrers anys del segle XX cal destacar la implantació de nous polígons com el del Camí dels Frares o Segre Niu, situats a la riba esquerra del Segre. Algunes fàbriques s’han instal·lat en els municipis veïns de Lleida, Alcarràs i Alpicat, fora dels quals l’activitat industrial esdevé molt més feble i puntual.

El comerç

És un fet evident que l’economia i l’estructuració del Segrià sempre han estat condicionades per la conjuntura històrica de la ciutat de Lleida. Si aplega les dues terceres parts de la població de la comarca, és també pel fet de ser un centre comercial de primer ordre com a conseqüència de la seva capitalitat regional. Però la situació actual és conseqüència d’un esdevenir històric que té l’origen en els vells centres comercials medievals: les fires i els mercats.

Els mercats al Segrià van néixer als centres o nusos de les rutes que passaven per Lleida. A l’edat mitjana apareixen documentats a través dels privilegis atorgats pels comtes reis i reglamentats per la Paeria a Lleida i a la resta de la comarca pels senyors locals. Lleida, com Balaguer, Tàrrega o Vic tenia el seu mercadal, que amb els segles esdevindrà com a tants altres llocs la Plaça Major i, per tant, el centre de la vida ciutadana.

El mercat antic de Lleida era l’Assoc (avui plaça de l’Almodí Vell), nom que també conserven altres pobles i viles de la comarca on persistien els moriscos, com ara Seròs, Aitona o Alcarràs. El mercadal cristià nasqué en virtut d’un privilegi d’Alfons I el Cast, vers l’any 1168, i en un principi només es podia celebrar el dijous. Era situat davant l’actual estació del ferrocarril, on hi ha la plaça de Ramon Berenguer IV. Al segle XIV ja és documentada la seva celebració a l’actual plaça de Sant Joan, ja que el mercadal era aleshores un despoblat. Durant la baixa edat mitjana, altres municipis com Almenar, Aitona i Almacelles van començar a adquirir el dret de fer mercat i, com que Lleida anava creixent i el seu mercat esdevenia cada vegada més important i va començar a fer-se diàriament, es va acordar el 1344 repartir els diversos tipus de mercaders per la ciutat. Hom disposà, per exemple, que els revenedors de la fruita se situessin a la plaça dels Polls (davant l’arc del Pont sobre el Segre), que els d’hortalisses, fruita i verdures, ho fessin entre la Rodola de Sant Joan, la Draperia i la Corretgeria, i que cabrits, porcells, gallines, pollastres, capons, ànecs, oques i altre aviram, s’establissin en l’angle de la plaça anomenada el Sol d’Amunt (davant els actuals hostals del Racó i del Sol).

Un dels mercats que cal esmentar per la seva importància i perdurabilitat és el mercat del blat o almodí (d’origen àrab i localitzat el 1429), el qual tenia lloc el dilluns. Hi acudien a oferir les mostres de les seves collites els pagesos no solament del Segrià, sinó també de les Garrigues, la Noguera, l’Urgell, la Llitera i el Baix Cinca. Els anys anteriors a la guerra civil de 1936-39 aquestes transaccions havien decaigut molt, ja que els magatzemistes, moguts per l’afany de lucre i amb un criteri tancat, oferien comissions als pobles per evitar que els pagesos comarcans anessin a vendre a Lleida. Això va fer créixer els mercats veïns del Segrià i més encara els de les Borges Blanques i Balaguer. Una cosa semblant s’esdevingué amb el mercat de l’oli o el del cànem. La creació del Servei Nacional de Blat marcà una nova etapa adaptada a les condicions anormals de la postguerra.

Les fires al Segrià, com a tot arreu, van néixer de la necessitat de crear un mercat extraordinari on acudissin marxants i traginers de terres llunyanes, sobretot els de bestiar, per tal de refer la tracció animal i, amb l’aportació de cries de nova raça, millorar les del país. A l’edat mitjana les fires tenien caràcter internacional. Els mercaders lleidatans anaven a les fires de França i els de Tolosa i Montpeller no mancaven mai a les de Lleida. La fixació i l’ordenament de les fires eren de competència del rei.

La primera fira del Segrià, la Fira de Sant Miquel, radicava dins el terme de la Lleida medieval, que fins al segle XIV comprenia pràcticament gairebé tota la comarca. Un privilegi de Jaume I, concedit amb data de 23 d’agost de 1232, estipulava la seva celebració durant deu dies a partir de la diada de Sant Miquel. El firal s’establí a l’Areny Major del Segre, i allí romangué fins que cap a l’any 1766, a més d’aquesta fira, aparegueren també la de Sant Jaume (25 de juliol) i la de la Mare de Déu d’Agost. Aleshores les fires de Lleida sostenien una viva rivalitat amb les de Salàs i Verdú, d’una gran anomenada.

A mitjan segle XIX, però, les fires de Lleida havien quedat reduïdes a la compra-venda de bestiar. Però llavors ja havien desaparegut les fires tradicionals esmentades, car hom disposà que se celebressin, en lloc de l’Areny Major (el 1864 s’hi van instal·lar els actuals Camps Elisis), a l’esplanada del Camp de Mart. Des d’aleshores les fires seran quinzenals i tindran lloc el primer i tercer dilluns de cada mes. El 9 de setembre de 1888 va ser concedida a la ciutat una nova fira de vuit dies de durada, que en realitat no fou sinó la revitalització i el trasllat de la Fira de l’Ascensió, que des de llavors s’anomenen Fires i Festes de Maig, coincidint amb la festa major de Sant Anastasi.

La parcel·lació i l’edificació de l’esplanada del Camp de Mart donà peu, el 1950, a un nou trasllat del firal a la vora del Segre, entre el pont del Ferrocarril i les comportes de La Canadenca, en el sector on hi ha els Camps Elisis, el Palau de Vidre, etc.

L’increment de l’activitat comercial de la plana els darrers anys ha estat extraordinari, els sectors de l’alimentació, el tèxtil, la maquinària i material de transport i el químic, és el que il·lustra d’una manera més clara la importància del Segrià i en concret de Lleida com a centre d’activitats terciàries, ja que la presència de centres de venda d’aquest tipus que impliquen compres no habituals dóna una indicació de la importància comercial de la contrada. En general, les dimensions dels comerços lleidatans solen correspondre a una estructura tradicional en la qual domina el petit comerç, al qual s’han anat superposant les grans superfícies (supermercats, hipermercats), que tenen una singular concentració a Lleida.

El potencial mercantil i financer d’aquesta zona, que supera l’extensió del Segrià, radica a Lleida on es troba Mercolleida, vora el Segre, a l’E de la ciutat. És el principal mercat en origen de bestiar porcí de l’estat espanyol, i un dels principals mercats en els sectors boví, oví, fruita dolça, cereals i farratge. Mercolleida fou inscrit l’any 1972 i està reconegut com a mercat representatiu per la Unió Europea des de 1988. Mercolleida pretén facilitar i millorar les condicions en què es realitzen les transaccions entre productors agraris i comerciants o industrials. A més, cal esmentar la Central Integrada de Mercaderies (2004), situada al costat del Mercat Central de Fruites i Verdures de Lleida.

Quant a les fires, aquestes constitueixen encara un del principals potencials econòmics de la comarca. La Fira Agrària de Sant Miquel, des de la seva restauració el 1955 (hi havia hagut antany als Camp Elisis altres exposicions fructícoles i de maquinària els anys 1864, 1928, etc.), ja palesà eloqüentment la puixança econòmica comarcal en aquelles dates. La restauració de la fira ha reeixit i ha adquirit caràcter oficial i nacional, se celebra la darrera setmana de setembre coincidint amb Sant Miquel. És en estat avançat el projecte del Palau de Congressos de Lleida.

Paral·lelament a la Fira Agrària de Sant Miquel, se celebra Eurofruit, Saló Internacional del Sector de la Fruita, que és especialment dedicat a la fruita dolça, a la fruita seca i transformada i a la cria en vivers. Cal destacar també Municipàlia, el Saló Internacional d’Equipaments Municipals, que se celebra cada dos anys, a l’octubre.

Els darrers anys, les fires de Lleida, en augmentar en importància, han contribuït a fer disminuir algunes de la regió lleidatana, i aquesta crisi ha repercutit igualment en les del Segrià. Modernament mantenen una certa importància la Fira de la Jardineria, Ecojardí, dedicada a les flors, plantes i maquinària per al jardí, se celebra el tercer cap de setmana d’abril; la Fira de Sant Isidre a Torres de Segre, el mes de maig; la Fira del Préssec de Pinyana a Alfarràs el primer cap de setmana d’octubre, i Fidal, fira d’indústria, comerç i serveis d’Almacelles que se celebra el segon cap de setmana d’octubre. També cal esmentar la Fira de Comerç i Serveis d’Alcarràs, celebrada el tercer cap de setmana d’octubre des del 1991.

La desaparició de fires com la de Corbins, Almenar o Alguaire, coincideix amb la desaparició de molts dels mercats setmanals que antigament tenia la comarca. Això no obstant, gairebé tots els muncipis del Segrià celebren mercat excepte els termes d’Alfés, Almatret, Montoliu de Lleida, Puigverd de Lleida, Sunyer i Torre-serona.

La forta incidència del sector financer en la comarca del Segrià no és més que una conseqüència de la tan repetida influència lleidatana. La majoria de bancs i caixes d’estalvis es troben a la ciutat de Lleida.

Els serveis i el turisme

Lleida apareix com a clar centre de serveis de la comarca, ja que concentra la major part dels professionals del sector terciari. L’àmbit d’influència dels serveis que es donen a Lleida sol superar bastament l’àrea administrativa del Segrià.

Pel que fa als serveis sanitaris, s’aprecia una clara concentració d’ocupats i d’equipaments a la ciutat de Lleida. Gairebé un terç dels municipis no disposen de cap mena d’assistència sanitària i els que en tenen, compten únicament amb els serveis d’un consultori mèdic. Tant sols cinc termes (Alcarràs, Almacelles, Almenar, Lleida i Seròs) disposen de centres d’atenció primària (CAP), el que significa una clara concentració d’aquests serveis a la meitat nord de la comarca. Només la ciutat de Lleida ofereix assistència hospitalària i centres especialitzats (Hospital Universitari Arnau de Vilanova, Hospital de la Creu Roja, Hospital de Santa Maria, Clinica de Ponent, Clínica los Abetos, Clínica Montserrat, Clínica Nostra Senyora Perpetu Socors i Clínica Psiquiàtrica Bellavista). Des del punt de vista sanitari, Lleida és el centre d’un ampli sector que abasta també les comarques de la Noguera, Segarra, Pla d’Urgell, Urgell i Garrigues. També s’ofereix servei sanitari al Baix Cinca i la Llitera i, fins i tot, a determinats municipis que són a tots els efectes aragonesos.

Pel que fa a serveis socials, hom es troba en un cas similar. Els municipis del Segrià, a part Lleida, poden presentar tres tipus d’equipaments socials base: equipaments per a la vellesa (els més habituals), equipaments per a disminuïts i unitats de serveis socials de tipus general.

Els serveis proporcionats per l’administració pública, excepció feta dels municipals, són concentrats a Lleida, on hi ha delegacions dels diversos departaments de la Generalitat, com també la seu del Consell Comarcal del Segrià o la Diputació de Lleida. L’àmbit territorial que abasten aquestes delegacions o seus administratives sol superar àmpliament l’àmbit del Segrià per a arribar a afectar a vegades fins i tot les comarques lleidatanes més allunyades.

Al Segrià es poden trobar tots els nivells de l’ensenyament: des del jardí d’infància fins a la universitat. Naturalment, el nombre de centres es redueix progressivament fins arribar a l’ensenyament superior, que només s’imparteix a Lleida. Tots els municipis tenen algun centre d’educació primària. L’ensenyament secundari i el batxillerat, però, només s’imparteixen a set municipis de la comarca (Alcarràs, Alfarràs, Almacelles, Almenar, Alpicat, Lleida i Seròs). Alfarràs, Almacelles i Lleida disposen d’Escola de Capacitació Agrària (tot adaptant-se a la importància que l’agricultura té a la comarca), on només es poden cursar cicles formatius. Lleida, a més, compta amb centres on s’imparteixen cicles formatius especialitzats en els rams de l’hosteleria i el turisme. També cal esmentar tot un seguit d’escoles d’educació especial, com ara escoles de música, escoles d’idiomes, escoles de belles arts, escoles de dansa, entre d’altres, concentrades la gran majoria al cap comarcal.

Cal fer un esment especial als estudis universitaris que ofereix la ciutat de Lleida. El conjunt d’escoles i facultats que hi ha a la ciutat s’anomena Universitat de Lleida, tret d’una escola on es pot cursar la diplomatura universitària en turisme i que té un funcionament independent. La Universitat de Lleida és hereva de l’antic Estudi General i amb tal nom funciona només des del curs 1992-93, ja que antigament els diversos centres funcionaven només com a delegacions de les universitats barcelonines. Es poden cursar les llicenciatures de dret, enginyeria agrícola i enginyeria forestal, filologia, geografia, història i medicina, i les diplomatures d’empresarials, diverses enginyeries tècniques relacionades amb l’agricultura, infermeria, diverses branques de magisteri i educador social i informàtica. En centres adscrits (però no membres de dret de la UDL) es cursen les diplomatures de graduat social i de treball social i la llicenciatura en educació física, aquesta última al centre de Lleida d’INEF de Catalunya.

Respecte al món de la recerca, cal esmentar la creació del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida, situat a la zona oest del turó de Gardeny.

Pel que fa a les instal·lacions esportives, els equipaments més nombrosos són les pistes poliesportives, els camps de futbol i les piscines. No obstant, el més habitual als termes més petits és que tinguin un camp de futbol com a únic equipament. S’evidencia una elevada concentració d’equipaments esportius a Lleida, entre els quals destaquen el Camp d’Esports, construït el 1919 però totalment remodelat posteriorment i seu dels partits de la Unió Esportiva Lleida i d’altres esdeveniments esportius, el nou pavelló del Club Esportiu Lleida de bàsquet a Barris Nord i les instal·lacions esportives del Sícoris Club. L’òptima presència d’infraestructures esportives a la capital explica la manca d’espais especialitzats en els municipis segrianencs més grans i que envolten la ciutat. Cal esmentar l’aeròdrom d’Alfés, el camp de golf de Raimat i la zona recreativa de les Basses d’Alpicat.

El Segrià, que s’ha desenvolupat gràcies a Lleida com un centre de serveis, disposa d’equipaments orientats al turisme. La majoria es concentren a Lleida. Una gran part dels equipaments hotelers es localitzen a peu de les principals vies de comunicació i acompleixen la funció d’hotels de pas. Cal tenir en compte, que en les darreres dècades del segle XX, Lleida s’ha convertit en una ciutat de negocis, fet que atreu força visitants. A la ciutat s’han engegat també, iniciatives per atreure un turisme de caràcter cultural, gastronòmic i d’oci. A la nutrida oferta d’establiments hotelers de Lleida, cal afegir-hi també un alberg de joves.

Al Segrià hi ha dos càmpings, un a les Basses d’Alpicat i l’altre a Vilanova de la Barca, dins del complex turístic Racó d’en Pep (el més important de la comarca), que també disposa d’hotel.

En altres municipis el turisme s’ha vist impulsat per activitats com la caça, determinats esports d’aventura o la pesca, que es practica sobretot al pantà d’Utxesa i al de Riba-Roja amb la pesca del silur. Aquests embassaments també constitueixen un atractiu pel paisatge, la pràctica de la navegació i els esports.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

El moviment associatiu al Segrià es troba molt centralitzat a Lleida (on està també molt més diversificat). En la resta dels municipis segrianencs, solen existir entitats o moviments associatius de caire cultural, lúdic o recreatiu, alguns de molt antiga tradició, com la Unió Recreativa Maialenca (1900), la Societat Cultural i Recreativa la Unió (Gimenells i el Pla de la Font, 1920), o l’Agrupació Recreativa i Cultural Almacellenca (1965), entre d’altres.

Entre les entitats més especialitzades es poden mencionar les corals, pertanyents, moltes vegades, a centres recreatius i culturals, o les associacions vinculades al folklore o al teatre (geganters, grallers o colles sardanistes). Són poc habituals les entitats d’estudi situades fora de Lleida i hom pot destacar especialment el Grup de Recerques La Femosa, amb seu a Artesa de Lleida, que depèn de l’Agrupació Cultural La Femosa i que es dedica a les recerques arqueològiques.

A Lleida, la situació és força diferent. La ciutat aglutina moltes entitats que no sols actuen a la comarca, sinó a tota la província. Entre les entitats destinades a l’estudi i la investigació cal citar principalment l’Institut d’Estudis Ilerdencs (fundat el 1942 a imatge de l’Institut d’Estudis Catalans) o la Societat Astronòmica. Una de les entitats civicoculturals amb més associats és l’Ateneu Popular de Ponent; responsable de l’organització de nombrosos actes culturals i musicals i de la publicació de llibres i opuscles sobre Lleida. Hi ha també a la ciutat diverses entitats que s’ocupen de diverses branques de la cultura, tals com el Club Filatèlic i Numismàtic de Lleida (1935), l’Òmnium Cultural, el Cercle de Belles Arts de Lleida o l’Associació d’Amics de la Seu Vella, entre altres. Entre les entitats musicals cal destacar el Conservatori Municipal de Música i l’Orfeó Lleidatà.

Quant a les entitats esportives, cal esmentar el Sícoris Club, juntament amb la Unió Esportiva Lleida, hereva de l’antic club de futbol Lleida, el Club Esportiu Lleida Basquetbol, el Centre Excursionista de Lleida (1906) o les entitats nascudes a redós de la Universitat.

Lleida concentra la majoria de teatres i sales d’audició de la comarca. Destaca el Teatre Principal, per bé que també s’utilitza esporàdicament l’antic teatre dels Camps Elisis. Tot i que no hi ha programacions anuals continuades, l’activitat teatral és remarcable. Cal esmentar també l’Auditori Municipal Enric Granados, inaugurat el 1995, el qual aplega el Conservatori Municipal i dues sales per a audicions.

En l’àmbit dels equipaments culturals es torna a fer evident la influència de la ciutat de Lleida, ja que, si hom l’exclou, només dos municipis tenen alguna mena d’equipament museístic, cas d’Artesa de Lleida, on l’activa Agrupació Cultural La Femosa ha impulsat molt els estudis arqueològics i també la creació del Museu Local Arqueològic, i el Museu Etnològic Local de Torrebesses, creat sota la iniciativa de Josep Jané i que recull diversos aspectes de la història i l’etnografia locals. Pel que fa a Lleida, la ciutat disposa de diversos museus, entre els que destaquen el Museu Capitular i el Museu Diocesà, que acullen mostres força importants d’art religiós; l’Institut d’Estudis Ilerdencs, que gestiona la Sala d’Arqueologia, amb nombroses peces provinents de les diverses excavacions realitzades, no sols a la comarca, sinó a la província de Lleida; el Museu d’Art Jaume Morera, especialitzat en art modern i contemporani; el Museu de la Paeria, dedicat a l’art i la història de la ciutat; el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal i finalment el Museu de Geologia Màrius Torres, situat a l’institut del mateix nom.

No és gaire habitual tampoc trobar sales d’exposicions a la comarca, tret de Lleida. Hom pot trobar també a la ciutat sales d’exposició permanent dedicades a una temàtica concreta, cas de la Col·lecció Geològica i Paleontològica, que es pot veure a l’IEI i que recull l’evolució en aquest sentit de la província de Lleida. Cal esmentar també el Centre d’Art Contemporani la Panera.

A Lleida hi ha diverses biblioteques públiques entre les quals cal mencionar la Biblioteca de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Pel que fa als arxius, concentrats en gran mesura a la ciutat de Lleida, cal esmentar l’Arxiu Capitular de la Catedral de Lleida, l’Arxiu Històric de Lleida, l’Arxiu Diocesà de Lleida o l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Els principals mitjans de comunicació també tenen la seu a la ciutat de Lleida. És aquí on hi ha l’emissora de Lleida TV, la major part de les emissores de ràdio comercials i institucionals (COPE, Onda Cero, SER, COM Ràdio, RAC 1, entre d’altres) i la totalitat de la premsa diària (“El Segre”, “La Mañana”), a més de bona part de les publicacions periòdiques no diàries com el “Ressò de Ponent”, de caràcter mensual. Els inicis de la premsa diària lleidatana corresponen a la publicació, a partir del 1964, del “Diario de Lérida”, hereva de la Cadena de Publicaciones Católicas, diari d’orientació integrista que durà del 1836 al 1932 i que el 1989 es començà a publicar en català, per desaparèixer poc després. “La Mañana”, que fou diari del Movimiento des del 1938 fins el 1976 i que actualment pertany a la mateixa societat que l’anterior, i “El Segre”, són actualment els dos únics exponents de premsa diària a les terres Lleidatanes. Cal dir que moltes institucions de Lleida com l’Institut d’Estudis Ilerdencs o la Universitat de Lleida editen publicacions pròpies.

A la resta de municipis segrianencs les úniques publicacions que existeixen són les de caire periòdic, gairebé sempre butlletins o revistes generades per entitats del municipi o, més rarament, per les institucions oficials. Hom pot citar “La Femosa” a Artesa de Lleida o la “Família Parroquial”, de caràcter trimestral, publicada per la parròquia d’Aitona, tot incloent unes pàgines d’actualitat local.

Fora de Lleida, els municipis que disposen de ràdio local són Alfarràs, Alguaire, Almenar, Alpicat, Corbins i Rosselló de Segrià, i Aitona, que també disposa d’una cadena de televisió local.

El folklore

Del cicle de Nadal tenim notícia del Cant de la Sibil·la, ja al segle XIV, i els llibres de l’Obra de la Seu de Lleida diuen que “en la nit de Nadal la Sibil·la deu estar aparellada a la trona, vestida com a dona”. I ja vuit dies abans, el 18 de desembre, amb el càntic de les “Ons de Nadal” hom celebrava la processó de la Mare de Déu de l’Esperança, que sortia de la capella de Sant Salvador dels Claustres de la Seu i anava fins a l’església de Sant Joan, costum que va continuar a la Seu Nova fins a les primeres dècades de la centúria actual. Els fidels devots anaven a la processó amb rams d’alfàbrega i, en acabar la cerimònia, passaven davant la taula de l’altar i rebien cada un d’ells una neula en forma d’hòstia.

Altres tradicions van donar to, en èpoques anteriors, al cicle nadalenc: la festa del Bisbetó, entre els escolanets de la catedral, tal com es fa a Montserrat; el costum de rebre els nens obsequis dels Mags d’Orient i l’anada de la mainada de la ciutat, en la vigília de Reis (5 de gener), a la porta de l’església vella de Sant Joan, on hi havia en el timpà l’escena de l’Epifania, per impetrar dels Màgics monarques l’anhelat obsequi. A la resta de les viles i pobles del Segrià, abans de l’any 1860 ja s’acostumava a posar les sabates a la finestra o al balcó. Però les cavalcades dels Reis com a incentiu de les il·lusions infantils són posteriors. També pertany al dit cicle litúrgic la tradició del Sant Crist Trobat de Sant Llorenç, encara viva, i la festa de Sant Antoni Abat (17 de gener), amb els tres tombs i la rifa del porc, tant a Lleida com a la resta del Segrià. Força municipis (Alfarràs, Alcarràs, Almenar, els Alamús) celebren encara la diada de Sant Sebastià (20 de gener), advocat contra la pesta. A Lleida, en canvi, amb la mateixa finalitat, antany se celebrava la festa de la Mare de Déu de l’Arcada (Carrer Major), amb uns goigs molt populars (1802).

Amb la Candelera (2 de febrer), comença un altre període, en part encara viu, dins el costumari del Segrià. Antigament, el dia següent, festa de Sant Blai, la gent de Lleida sortia al camp a menjar el beneït i moltes colles s’aplegaven als erals de Sant Martí, al Camp de Mart, al Camp d’Esports i al planell de Gardeny. Avui aquests indrets es troben compresos dins l’eixample de la ciutat i aquest costum pràcticament ja s’ha perdut (com també el ball del Redort, que es ballava per aquestes dates), ja que si és veritat que algunes famílies encara van a l’església a beneir les viandes, se les mengen a casa. El Carnestoltes, tan festiu a tota la comarca, ha perdut una gran part de l’antiga esplendor, tot i que algunes poblacions fan esforços per recuperar-lo. És molt destacat el de Lleida, amb actes multitudinaris com el mercat dels Disbarats, i, sobretot, la sortida d’en Carnestoltes, antigament conegut com a Pau Pi.

Cal esmentar també una celebració molt revifada els darrers anys al Segrià, com a molts pobles de Catalunya: és la tradicional festa de Santa Àgueda o Santa Àgata, que fou patrona de les dones que donaven el pit i que, amb el temps, anà canviant la seva advocació per passar a ser la patrona de les dones casades i, en molts llocs, simplement la patrona de les dones. A molts pobles del Segrià, aquesta diada (5 de febrer) és encara la de les dones casades, que són les que s’encarreguen de preparar la festa. En la majoria dels casos es fa coincidir la festa de les casades amb la de les solteres (el 9 de febrer, diada de Santa Apol·lònia) i s’anomenen respectivament àguedes i apol·lònies. A vegades hom pot celebrar les festes en dates separades i, en ocasions, celebrar-ne només una, generalment la de les àguedes.

El cicle pasqual també era ric en múltiples manifestacions litúrgiques i folklòriques. La Quaresma ara passa, si més no al carrer, gairebé desapercebuda, però llavors donava una nota d’austeritat a la població amb els sermons i els exercicis parroquials, el septenari de la congregació dels Dolors i el quinari de la seva rival, la congregació de la Sang. Des del segle XVIII ambdues associacions piadoses tenen cura de les grans processons de Setmana Santa, la del diumenge de Rams a càrrec de la primera i la del Sant Enterrament del Divendres Sant, de la segona. La del Sant Enterrament ja era comuna en tot el Segrià a la segona meitat del segle XVIII. Se’n té notícia, als pobles d’Alguaire, Vilanova, Rosselló de Segrià, els Alamús, Alcoletge i entre els pobles que encara la celebren, hom pot esmentar Almenar i Lleida. El costum dels monuments del Dijous Sant a Lleida partia del 1474 i perdurà fins a les darreres ordinacions litúrgiques. Cada poble tenia els seus costums particulars: a l’església de la Sang de Lleida, des del 1804, els escolans es venien les agulles que aguantaven els draps i paraments que embellien el monument i arreu s’usava de carraus i matraques a l’ofici de tenebres. Les manifestacions de l’antic esperit religiós s’acabaven el dissabte de Glòria amb l’aparició de les Caramelles a càrrec dels Cors d’en Clavé, i el Dilluns de Pasqua s’anava, i encara avui se surt, al camp a menjar la mona.

Des de la Pasqua Florida fins a la de Quinquagèsima (Pentecosta), els pobles de la comarca celebren el Roser de Maig (Alcanó, Gimenells i el Pla de la Font, Rosselló de Segrià) i encara són vigents algunes festes majors, com la de Lleida. Des del 1703, a Lleida s’honrava a l’església dels dominicans (carrer de Cavallers) la imatge del Roser, amb el Rosari Perpetu i el Rosari de l’Aurora, amb una processó singular cada primer diumenge de mes, i per l’octubre tenia lloc la típica processó dels Penonets. Posteriorment es feia la de l’Aurora, que sortia de l’església de Sant Andreu tots els diumenges. Tals costums es trobaven també als Alamús, Alcoletge, Puigverd, Artesa de Lleida i Vilanova de la Barca, que feia la festa major pel Roser de Maig. A Bell-lloc i Alcoletge hi havia la confraria de Sant Esteve i els fadrins que hi pertanyien en casar-se l’abandonaven per ingressar a la del Roser. A les festes sortien a dansar i a cantar al so d’un pandero. El folklore comarcal, doncs, és ric en “cançons de pandero”.

Des del 1627, la ciutat de Lleida celebra les festes de Sant Anastasi (11 i 12 de maig), patró de la ciutat, que des del segle XX han assolit una bona participació i ressò popular. Es fa el típic pregó anunciador de la vigília, els oficis solemnes a la catedral i la processó cívicoreligiosa, l’oferiment floral, la inauguració de les firetes, els diversos espectacles, els focs artificials i altres actes de regust tradicional, com la sortida de lo Marraco, bestiola similar a un drac que es documenta des del segle XVII o la festa de Moros i Cristians, que és una escenificació del combat dels dos exèrcits als carrers de la ciutat.

Van pel camí de perdre’s les processons del Corpus amb els gegants i capgrossos. Als pobles apenes en queda el record. Però a Lleida perdura amb vigor la popular tradició dels Fanalets, que té lloc el vespre de Sant Jaume (24 de juliol), on els infants de Lleida van a la capella del Peu del Romeu amb fanals encesos i canten una antiga tonada que sens dubte és un llunyà ressò de les peregrinacions a Sant Jaume de Galícia. Hi ha referències literàries i documentals d’aquesta tradició que arriben al segle XVI.

Després de segar i batre (Sudanell), se celebrava la festa major d’agost en alguns llocs i l’endemà es venerava Sant Roc, sobretot als pobles on el sant tenia capella, com Aspa oTorrebesses. A Lleida, el dia 15 d’agost, festa de l’Assumpció, des del 1497 fins al 1936 se celebrà la processó del Sant Enterrament de Maria. Modernament, les festes majors d’agost dels municipis segrianencs solen mantenir-se sobretot a la zona garriguenca, ja que a la resta del Segrià han tendit a passar-se a altres dates del calendari per no coincidir amb la collita de la fruita.

Quant als aplecs, encara són vigents i concorreguts els de les ermites de Granyena, Butsènit, l’Olivar (Almacelles), Sant Miquel (Soses) i Carrassumada (Torres de Segre). Els aplecs han continuat també anualment en altres llocs, com la veneració als cèlebres eremitoris de Merli a Alguaire (la Mare de Déu de Merli és la patrona del Segrià).

Entre setembre i octubre, coincidint amb la Fira de Sant Miquel, se celebren a Lleida les festes de Tardor, són unes festes marcades essencialment pel seu caràcter cultural.

Cal assenyalar també altres celebracions que tenen lloc en zones molt concretes i que són originades en fets normalment moderns, però que han pres gran volada i tradició a la comarca. Així, la inauguració del Canal d’Aragó i Catalunya, que la població segrianenca va festejar perquè havia d’aportar prosperitat a la comarca, deixa la seva petjada en les festes populars, concretament en l’anomenada festa de l’Aigua, que se celebra a Almatret el mes de juny. D’altra banda, als municipis minaires del Baix Segre es va instituir la festa de Santa Bàrbara, que encara se celebra a Torres de Segre. Potser la celebració més estesa de tot el Segrià és la de la festa de la Cassola de Tros, menjar típic de les terres de ponent. Molt semblant a la cassola de tros és la Cutxipanda (plat típic, es fa a Alpicat). Una altra de les festes a destacar se celebra el cap de setmana següent a la festa major de Lleida, és l’Aplec del Cargol, un dels plats tradicionals de la terra ferma.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

L’abundància de vestigis arqueològics en tota la comarca i les descripcions que en donen els autors clàssics proven l’antiguitat de l’hàbitat en terres del Segrià, que en iniciar-se els temps històrics era el nucli central d’Ilergècia, i posteriorment l’Ilerdense, que Ramon d’Abadal anomena el Lleidatà.

Miquel Tarradell i altres arqueòlegs (Maluquer de Motes, Pita Mercé, Díez-Coronel, etc.) han estudiat les troballes de material lític aparegut en diversos indrets de la regió de Lleida, entre les que destaquen els jaciments de Margalef (Torregrossa) i la vall de la Femosa, pertanyents als períodes compresos entre el paleolític mitjà i els darrers segles de l’edat de pedra. També són remarcables els descobriments de tècnica mosteriana (1976) en els llocs anomenats el Secanet, els Secanots, la Serrera, les Fonts o la gravera de l’Eugeni, prop de la vila de Puigverd.

Fins ara han estat excavats, superficialment uns i amb major profunditat d’altres, diversos jaciments datables entre l’edat del bronze i la primera època del ferro, amb poblats i necròpolis de túmuls petits, com el de les roques de Sant Formatge (Seròs), que demostren un poblament intens. També és d’una gran importància el jaciment de la Pedrera, de la darrera edat del ferro, descobert els anys seixanta, vora el Segre, a l’altura de Vallfogona de Balaguer. Practicades un seguit de cales estratigràfiques, s’aprecià la importància d’aquest poblat amb les seves successives evolucions fins a l’època ibèrica, amb l’aparició d’una estela antropomorfa, un gran nombre d’urnes cineràries, el casc d’un guerrer i altres utensilis d’ordre eqüestre.

Tanmateix, encara dins el Segrià actual podem esmentar l’estació del tossal de Pedrós (vora Albatàrrec), la d’Albarés (Lleida), el tossal del Metxut (Almenar) i el poblat ibèric de Gebut (entre Soses i Aitona), excavat el 1942 per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, llocs rics en ceràmica on apareix força sovint la influència grega d’Empúries i de la cultura llatino-etrusca, cultura que es prolonga a la Noguera, les Garrigues, el Baix Cinca i la Llitera.

A partir del segle IV abans de Crist, es produí la iberització de la comarca. Un dels sectors més coneguts i importants del món ibèric català fou el poble dels ilergets, que tenia per centre la ciutat de Lleida. El seu límit podia haver estat, al N, la serra de Montsec, que feia partió amb els Pallaresos, al S, amb l’Ebre i amb les terres dels ilercavons (Tortosa), branca ibèrica molt afí als ilergets; a l’E, tenien per veïns els lacetans (Segarra) i els cossetans (Tarragonès) i a l’W, s’estenien fins a les serres de Guara i d’Alcubierre, ocupades pels anomenats celtibers. Aquest sembla que era l’espai ocupat per la nació ilergeta durant els anys de la Segona Guerra Púnica (218-205 aC).

Els poblats ilergets, com la majoria dels estudiats dins el món ibèric, eren situats en una altura fortificada. Només cal examinar els que acabem d’esmentar sense moure’ns del Segrià; no hi manquen els murs de pedra, extreta de la pedrera sense desbastar, amb carrers paral·lels i travessers. Lleida és un exemple de ciutat primitivament ibèrica, és la Iltirda que abans de l’ocupació romana encunyava monedes d’argent imitant les dracmes gregues, cosa que ens indueix a creure que ja al segle III aC era un centre mercantil actiu, ben relacionat amb Empúries.

Els ilergets, sota el comandament dels caps Indíbil i Mandoni, el 218 aC, servien Anníbal contra Gneu Escipió, que havia desembarcat a Empúries. Però segons Polibi, en ser derrotats els púnics a Cissa, vora Tàrraco, el general cartaginès Hanon i Andòbales, cap ilerget, caigueren presoners. Llavors els romans envaïren el Segrià, que fou ocupat amb la seva capital.

Després de la derrota, els dos caps ilergets hagueren de pagar una forta contribució, i així restaren lliures sota pactes i condicions que ni l’un ni l’altre no compliren, ben al contrari, organitzaren un altre alçament amb nous grups de joves guerrers. Però els cartaginesos, envalentits, cometeren diversos abusos de poder, sobretot de tipus econòmic. Fou llavors que Indíbil i Mandoni entraren en tractes amb Escipió l’Africà, però, en partir aquest d’Hispània, es tornaren a revoltar (206-205 aC) també per exigències econòmiques, ara per part dels romans. Tot i el perdó, els ilergets s’alçaren de nou. En aquest darrer moviment ibèric sucumbiren Indíbil i Mandoni i tota la Ilergècia es reté a Roma.

Ilerda, cada vegada més romanitzada, fou una ciutat clau en la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu. Els generals pompeians Afrani i Petreu foren vençuts l’any 49 aC pel mateix Juli Cèsar en una batalla famosa al llarg del Segre, des de Corbins fins a Octogesa, a l’aiguabarreig d’aquest riu amb l’Ebre.

Enmig de totes aquestes lluites, el Segrià continuarà essent una comarca eminentment rural i agrícola que sabrà economitzar l’aigua per mitjà del sistema de regs, primitiu i pràctic, d’aprofitar les corbes de nivell que li oferien unes riberes planes i estretes, ja que romans i ibers desconeixien la llei dels vasos comunicants. Una estructura semblant tenien les sèquies de Picabaix (entre Corbins i Lleida) i les de Torres de Segre i Alcarràs.

Les monedes encunyades en temps d’August (segle I), indiquen que aleshores Lleida tenia una àmplia influència territorial: comprenia les actuals comarques del Segrià, les Garrigues, la Noguera, el Baix Cinca i la Llitera, territori que coincideix amb la primitiva diòcesi eclesiàstica d’origen postconstantinià. Aquesta divisió perdurà durant tota la dominació visigòtica (476-719), durant la qual, a despit del seu germanisme i religió arriana, la població autòctona fou fidel a la cultura llatina i, en general, a la religió catòlica. Els bisbes esdevindran fins i tot els autèntics dirigents d’aquella societat premedieval, en evolució cap a unes noves formes culturals ben manifestes en el cèlebre concili de Lleida de l’any 549. De la cultura de temps visigòtics ens han pervingut les restes de l’església paleocristiana del Bovalar (Seròs). Els visigots mantingueren en el nostre país les institucions seculars i la llengua de l’Imperi Romà, i per això el seu ensorrament a mans dels àrabs (711) s’ha de considerar com la fi del món antic i l’inici de l’edat mitjana a casa nostra, encara que d’altres consideren que el món antic fineix amb la caiguda de l’Imperi Romà.

L’edat mitjana

La dominació àrab

L’any 719 és assenyalat com el més probable de l’ocupació musulmana. Però si hom vol parlar de la comarca d’aquests anys s’ha de caminar també en tenebres, com en temps dels gots. Un fet sembla cert: la ràpida islamització del país. Ho proven l’elevat nombre de topònims d’arrel àrab i també, dins el segle VIII, la quantitat de guerrers i capitostos renegats de nissaga ilergeta o hispanoromana, alguns ben destacats pels cronistes sarraïns.

No hi ha cap comarca, entre totes les terres que més endavant havien de constituir el Principat de Catalunya, que hagi rebut l’empremta alcorànica amb tanta intensitat com el Segrià. Foren gairebé quatre segles de domini, durant els quals la influència semita es manifestà a bastament en tots els sectors socials.

La llarga dominació de quatre segles va contribuir a donar caràcter al país i, malgrat la repoblació cristiana posterior, en què vingueren a Lleida i als pobles comarcals homes procedents quasi tots de la Catalunya Vella, d’antiga tradició carolíngia, moltes institucions lleidatanes, els mateixos oficis municipals (almodiner, mostassaf, etc.), lleis i costums no pogueren esborrar llur origen musulmà. I si bé es realitzà la recristianització del Lleidatà, això no fou sense que hi romangués una nombrosa població musulmana, reàcia a la conversió, que subsistiria fins als primers anys del segle XVII, en què fou foragitada.

Lleida va ser un formidable baluard contra els cristians de la Marca Hispànica. El seu territori formava part de la Frontera Superior sota la denominació d’al-Zaytūm (Segrià i les Garrigues) o “país de les oliveres”. Els seus valís no pararen de lluitar per afeblir els lligams de dependència respecte als emirs i califes de Còrdova. En temps de l’emirat, el Segrià patí força per raó d’algunes invasions, sobretot a causa de la incursió que féu, terres de Catalunya endins, el sobirà franc, Lluís el Piadós. Aquest entrà a Lleida i la va destruir després d’un saqueig devastador. Aquells anys era senyor de Lleida el famós Amrūs al-Lāridī, fill de renegats, l’Amorrós de les cròniques franques, al qual s’atribueix la fundació o repoblació de Tudela de Navarra.

Amb la caiguda dels Āmrūs, el territori serà senyorejat per la família dels Banū Qasī. Un cap de la nissaga, Ismāīl ibn Mūsà, cap de la Frontera Superior, després de lluitar contra al-Tawīl s’apoderà de Lleida, i el Lleidatà fou adjudicat al seu nebot Llop ibn Muhammad ibn Qasī, el qual, després d’apaivagar el seu valiat, envaí el Pallars i guerrejà també dins el territori del comtat de Barcelona. Diuen que vers l’any 897 ferí de mort el comte Guifre el Pelós, quan aquest volgué impedir la fortificació de la ciutat.

Els Banū Hūd, successors dels Ibn Qasī, foren els creadors de la Taifa de Lleida, com a conseqüència de la descomposició (1017-23) del Califat de Còrdova. El primer rei de la dinastia, Sulaymān ibn Muhammad ibn Hūd al-Mustāın, acollí a l’alcàsser de la Suda de Lleida el darrer califa, Hīsān III (1031-36), que, en conquerir Saragossa (1039), regnà en tota la Frontera Superior. El seu fill Yūsuf al-Muzaffar (1046-79) heretà el reialisme lleidatà, que li fou arrabassat pel seu germà Abu Gafar Ahmad al-Muqtādir de Saragossa. En morir aquest, en el seu testament tornà a restablir la Taifa de Lleida, la qual fou atorgada a al-Mundir al-Hagˇib Imād al-Dawlà (1082-90), que senyorejava també les de Tortosa i Dénia.

Al-Mundir regnà entre poderosos enemics. Aleshores el rei d’Aragó Sanç Ramires amenaçava Lleida pel N i arribà a penetrar en el Segrià fins a Tabac (Alguaire). El comte d’Urgell Ermengol IV, el 1080, després de travessar el pla de Mascançà, s’introduí devers Lleida per la ribera esquerra del Segre, Yūsuf ibn Ahmad al-Mutamin, rei de Saragossa, germà seu, que s’havia aliat amb el Cid, tornava a amenaçar Lleida. No li tocà altre remei que cercar l’aliança del comte Berenguer Ramon II de Barcelona. Fou succeït per Sulaymān Sayyid al-Dawlà (1090-1102), el darrer dels Banū Hūd.

En la data darrerament expressada (1102), tot el Segrià caigué en poder dels almoràvits. En fou resultat la constitució del darrer valiat sarraí de Lleida, que, amb un territori molt reduït (només el Segrià i les Garrigues), subsistirà molt precàriament fins l’any 1149. Però els valís saharians deixaren una forta empremta, sobretot a la vall del Segre. Són de la seva època la toponímia de llocs o alqueries com ara Vinganya (Seròs), Vinferri (Juneda, les Garrigues), Vinverme (Lleida), Vinselló o Vensilló (els Alamús), Vinfaro (Alfés), Vinaixa (Conca de Barberà), Vimbodí (les Garrigues), etc. I si hom considera que en els documents que han pervingut de les dinasties dels Banū Qasī i els Banū Hūd (segles IX-XI) apareixen 35 noms de llocs d’origen àrab, hem de convenir que a mitjan segle XII el territori actual del Segrià era el més islamitzat de Catalunya.

Els valís almoràvits de darrera hora, Ibn Hilāl, més conegut per Avifelel, i al-Muzaffar, hagueren de cedir davant les apetències del rei d’Aragó i dels comtes de Barcelona i d’Urgell. Ermengol VI, després d’apoderar-se de Balaguer (1105), netejava de sarraïns la Noguera i preparava les seves hosts per a la conquesta del Segrià des d’Alfarràs, Albesa i Menàrguens, i el 1120, Avifelel pactava amb Ramon Berenguer III a fi d’evitar que Alfons el Bataller d’Aragó s’avancés a conquerir la dita comarca. Però, aquest monarca, l’any 1143 sucumbia davant Fraga deixant el camí de Lleida lliure per als comtes de Barcelona i d’Urgell.

A més, l’enllaç matrimonial de Ramon Berenguer IV de Barcelona amb Peronella, filla de Ramir II d’Aragó, germà del rei difunt, facilità la ràpida conquesta de tot el Segrià, compresa la ciutat de Lleida, que es féu per mitjà de pactes entre el dit comte i Ermengol VI d’Urgell. L’any 1147 aquest ja tenia en poder seu els castells d’Alfarràs, Almenar i Alguaire. La ciutat de Lleida es va retre el 30 d’octubre de 1149.

La repoblació cristiana

Tan aviat Lleida i la seva comarca foren ocupades per l’exèrcit mancomunat de Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell, es va procedir al repartiment del territori conquerit d’acord amb un conveni previ. Les dues terceres parts de la ciutat i els seus termes serien per al comte de Barcelona i la resta per al comte d’Urgell. Tots dos posseïren des d’aleshores la seva cúria pròpia fins al pacte d’Aurembiaix d’Urgell i Jaume I de Catalunya-Aragó (1228), en què restà tot el poder sobre Lleida i la seva comarca per al rei Conqueridor.

Però el repartiment del Segrià, a més dels poders reial i comtal (el comte de Pallars també hi participà), tingué altres beneficiaris: l’Església (bisbe i capítol de la seu de Roda de Ribagorça, ara traslladats a Lleida); els ordes militars (templers i hospitalers), que en reberen una cinquena part com a compensació als seus drets al soli d’Aragó conferits pel testament d’Alfons el Bataller i cedits per aquests a la corona, i alguns poders eclesiàstics (els bisbes de Vic, Barcelona i Tortosa) i laics (els Montcada, els Cervera, els Besora, els Òdena, els Ponts, els Boixadors, etc.). També rebran honors l’Església canonical de Solsona, els canonges de Sant Ruf d’Avinyó, els abats d’alguns monestirs i diversos cavallers per la seva cooperació en la conquesta, la reorganització i la colonització del país. Cadascun dels poders feudals esmentats aportaren a les noves terres conquerides grups de repobladors procedents de llurs contrades.

Moltes viles i llocs van quedar dins del territori de domini reial o comtal, però amb el temps, i sobretot per al domini reial, que fou el que més perdurà, les necessitats de diner o de premiar serveis ofertats conduïren a progressives infeudacions del territori malgrat antigues promeses que no se sortiria del domini reial. Fou un procés llarg en què fins i tot Lleida es va veure involucrada, quan el 1314 va estar a punt de ser infeudada per Pere III el Cerimoniós davant les necessitats de la guerra contra Jaume III de Mallorca. Paradoxalment, però, aquest rei, que fou qui repartí més senyories a cavallers i ciutadans, fou també qui més pugnà per mantenir l’autoritat reial, i desenvolupà el municipi (estructuració de la paeria de Lleida) per mitjà de privilegis i llibertats, que després repercutiren també en el règim jurídic de les senyories feudals.

L’Església s’emportà una part important del nou territori. La diòcesi de Lleida, restaurada per Ramon Berenguer IV ja el 1149, data de la conquesta de la ciutat, rebé el mateix any una carta de dotació basant-se en un breu d’Urbà II. Aviat començaren a acumular terres. Primer aparegueren en mans del bisbe Alfés, Aspa i Alcanó, mentre que el capítol obtingué la vila de Soses. L’estructuració interna de l’Església a Lleida va ser feta anys més tard, quan a l’abril del 1168 el bisbe Pere de Ravidats establia l’Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, autèntica constitució de la clerecia del Segrià. Aleshores tota la comarca pertanyia a la diòcesi de Lleida, tret de Maials, que era del bisbat de Tortosa. També altres diòcesis van adquirir terres, i entre els primers ordes religiosos que es van instal·lar hom pot esmentar els canonges augustinians de Sant Ruf d’Avinyó, que en extingir-se van passar les seves terres al bisbat, els monjos del Cister (Santes Creus, Poblet, Vallbona de les Monges) o els trinitaris.

Però el poder exercit al Segrià per templers i hospitalers, des de la mateixa conquesta fins a la seva extinció, superà tots els altres, ja que contribuïren en una gran manera a la conquesta i la repoblació de la comarca. En pocs anys convertiren en viles i llocs productius les granges i les alqueries abandonades pels sarraïns, i així nasqueren alguns municipis del Segrià.

Vers el 1149, els templers crearen les comandes de Gardeny i de Corbins, i l’any següent, els hospitalers reberen els béns que del comte d’Urgell Ermengol VI passaren a mans del cavaller Guillem Ibelot, situats al terme de Lleida, que foren la base de la Casa Antiga, casal i molins que hem localitzat vora la clamor de Noguerola. Mentrestant, els cavallers de l’Hospital de Sant Joan havien creat una altra comanda 15 km al N de Lleida, la futura baronia d’Alguaire, amb els llocs i castells d’Alguaire, Vilanova de Segrià, Ratera, Gatmullat, Tabac i Pedrís. L’any 1317, quan l’orde del Temple fou abolit i els seus béns incorporats a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, la Casa Antiga de Lleida constituïa una altra comanda que comprenia al Segrià els territoris d’Artesa i Vensilló (els Alamús), mentre que la comanda incorporada de Corbins era formada per aquest castell i vila, a més dels llocs de Torrelameu (Noguera) i Vilanova de la Barca. La cambra o comanda d’Aragó era constituïda pel dit castell (la quarta part del terme de Lleida) i els pobles segrianencs de Sudanell, Torrefarrera, Rosselló, Malpartit (Torrefarrera), el Canís o Alcanyisset (Rosselló), la Grallera (Benavent) i Torres de Segre.

De resultes d’aquesta extensa incorporació territorial s’instaurà el Gran Priorat de Catalunya, i els dominis santjoanistes del Segrià deixaren de pertànyer a la castellania d’Amposta. Llavors s’inicià la màxima florida econòmica i política de l’orde santjoanista al Segrià, manifestada sobretot amb la fundació del monestir de dames nobles de Santa Maria d’Alguaire (1250), que el 1699 fou traslladat a Barcelona, però que no depenia del bisbe de Lleida sinó del gran mestre de Malta. L’orde hospitaler (branca espanyola) subsistirà precàriament fins el 1851.

Cal esmentar també aquells grans senyors que van anar obtenint terres, molts dels quals ja acompanyaren els comtes d’Urgell i Barcelona en la conquesta. Entre aquests darrers hom pot citar el comte Arnau Mir de Pallars Jussà, gran beneficiari en el repartiment, que rebé la Torre Pallaresa en la partida anomenada les Pardines, el comte Ponç II d’Empúries i el vescomte de Cardona, Bernat Amat de Claramunt, els cavallers Gombau de Besora, Arnau de Ponts, Gombau de Ribelles, Berenguer de Boixadors, Pere de Llobera, Ramon de Pujalt, Berenguer d’Espens, l’esmentat Guillem Ibelot, Ramon de Vall-llebrera, Guillem de Ribelles, Arnau de Bell-lloc, Berenguer de Granyana, Guerau de Borja, i tants d’altres que van rebre predis, honors, granges i alqueries, tant dins la ciutat i terme de Lleida, com a la resta del Segrià. Els castlans Guillem Ramon de Montcada, que ho era en nom de Ramon Berenguer IV, i Guillem de Cervera, en nom d’Ermengol VI, foren també beneficiaris i repobladors del Segrià: els Cervera foren més aviat repobladors de les Garrigues, com veurem, i els Montcada, de les terres del Baix Segre, sobretot en temps del senescal Guillem Ramon de Montcada.

Tot el territori es repoblà ràpidament. Ho facilità el caràcter de liberalitat jurídica de les cartes de població atorgades pels sobirans conqueridors, singularment per Ramon Berenguer IV i el seu fill Alfons el Cast, algunes de les quals han pervingut, com ara la carta d’Almenar i d’Alguaire (1147), la de Lleida (1150) i la de Vilanova d’Alpicat (1174), que han estat estudiades per Font i Rius, Miret i Sans, i Valls i Taberner. Aquests documents eren inspirats en els Usatges de Barcelona, cosa que féu efectiva des del primer moment la incorporació de la comarca a la naixent Catalunya. No així en altres zones veïnes, com ara el Baix Cinca i la Llitera, que, tot i haver estat repoblades per homes de parla catalana, reberen els furs de Saragossa i Osca, malgrat la voluntat de Jaume I, i que acabaren per integrar-se a Aragó. Els repobladors procedien de la Catalunya Vella, de l’Alt Urgell, del Solsonès i dels comtats de Pallars i Ribagorça.

Inicialment, gairebé tot el Segrià actual i part de les Garrigues constituïen el municipi lleidatà. Així ho confirma l’instrument Termini antiqui Ilerde, redactat entre el 1169 i el 1172. Les contínues i successives donacions dels sobirans i altres poders beneficiaris de la conquesta l’aniran reduint, i alhora les noves colonitzacions entorn d’una alqueria o torre d’origen sarraí donaran origen a noves comunitats municipals: Torrefarrera, Torreserona, Vilanova de la Barca, Vilanova d’Alpicat, Vilanova de Segrià, Benavent, etc. Els repobladors sabran aprofitar i eixamplar la principal font de riquesa de la comarca, els regs, continuadors dels que ja existien a l’època romana. De fet, en l’origen de molts dels pobles esmentats es troba el regatge.

Aleshores, com ara es dóna encara en bona part de la comarca, la base de l’economia agrícola eren els cereals i el farratge: forment, ordi, civada, sègol, mill, alfals, etc., encara que la vinya, l’olivera i l’ametller, acompanyats d’una important producció agropecuària que seguia les carrerades de bestiar de l’antiguitat, tenien també una part molt significativa en l’economia comarcal. Els anys de bona collita, la producció cerealista era suficient per al sosteniment de la població i fins i tot per a exportar-ne. Els anys d’escassetat, no cal dir-ho, la insuficiència era suplerta pel gra provinent de l’Urgell i d’Aragó. I si en aquestes contrades també hi havia penúria, llavors venia la fam. Un flagell, però, que no era freqüent al Segrià en anys de pau i de sanitat.

Cal dir també que, així com els conqueridors havien expulsat els moros de les terres del Segrià superior, conquistades abans del 1147, en canvi, aquests romangueren al Segrià inferior en llurs terres i viles, si bé en barris a part, amb el seu règim comunitari, la seva religió i costums. Això pot explicar la diversitat que hom pot constatar entre el quefer dels pagesos d’Alguaire, Almenar o Corbins i les feines agrícoles, els arrendaments i els tractes de conreu dels pagesos de Seròs, Aitona i Massalcoreig.

Però la circumstància que els moros menestrals romanguessin al Baix Segrià, des de Lleida a Massalcoreig i Escarp, féu que es mantinguessin determinades activitats industrials, tals com la indústria dels terrissers, i, sobretot, la professió de veterinaris o manescals. Hom veu forns i obradors de terrissers, cantirers, ollers i escudellers als ravals de Sant Llorenç (villa sarracerorum), al Barri Nou i al Cappont de Lleida, al poble d’Alcarràs i a les viles d’Aitona i Seròs, que des del segle XII formaran amb Mequinensa una baronia de la casa de Montcada. Hi ha típics exemples documentats de la presència de mestres especialitzats dins la ceràmica àrab amb reflexos metàl·lics que perdurarà a Lleida a través de l’edat mitjana. A part les activitats industrials sarraïnes, començà aviat a desenvolupar-se una activitat manufacturera pròpia i endegada pels repobladors.

La baixa edat mitjana

La regió de Lleida, i en particular els homes de la marca entre el Segrià, la Llitera i la Ribagorça, donaren combatents a les empreses reials de Jaume I el Conqueridor, Pere II el Gran i Jaume II el Just. Lluitaren el 1229 per expugnar Mallorca i alguns foren repobladors, com la parella que a mitjan segle XIII portà a Lleida des de Tunis la relíquia del Sant Drap que es venerarà a la seu durant set-cents anys. Però la contribució a les conquestes dels regnes de València i Múrcia encara fou més important.

Quan vers l’any 1232 Jaume I inicià la conquesta de València, l’acompanyà sempre el bisbe Berenguer d’Erill de Lleida, un dels seus consellers. Ja el 1233, en el setge de Borriana, fou present Guerau de Cervera, senyor de Juneda, i una host amb combatents de Lleida i homes de les senyories del Segrià. El setge de València (1238) fou dur i aferrissat. La host segrianenca obrí bretxa als murs. I ha perdurat la dita popular: “Lleida l’ha foradat”. El Libre del Repartiment de València dóna molts noms de gent del Segrià que participà en la conquesta i el repartiment de les terres de València. La partida Ilerde d’Azmet sembla que era un indret de lleidatans sarraïns acollits a València l’any 1149. Del 1240 al 1277 apareixen altres barris amb repobladors, formats per grups de gent del Segrià. Hem calculat que foren almenys un miler els caps de casa provinents del Segrià. És innegable, per tant, que l’emigració cap a València i Múrcia ocasionà una pèrdua demogràfica al Segrià.

La host de Lleida, que és com dir la del Segrià, també participà en les ulteriors empreses reials: en la reducció dels cavallers revoltats de les terres de ponent contra Pere el Gran (1281), en l’acció de Panissars (1285), on el monarca català paralitzà la invasió francesa, i en la guerra contra Pere el Cruel de Castella (1366), que arribà a amenaçar la ciutat de Lleida.

Jaume II, l’1 de setembre de 1300, fundava en la dita ciutat l’Estudi General, institució que repercutirà en la vida social de tot el país, ja que molts dels homes més preeminents del seu temps procedien de les seves aules. Anteriorment es va instaurar a Lleida, sota el regnat de Jaume I el règim de la Paeria. La ciutat de Lleida, des del 1197, havia estat regida per un consolat de prohoms que fou resultat de la fusió de les dues cúries, reial i comtal, instituïdes els mateixos dies de la conquesta. La Paeria serà una aplicació de la constitució de Pau i Treva, aprovada a la cort de Lleida de l’any 1214, que presidí Jaume I, que encara només era un infant. Recordem que el 1216, els cònsols de la ciutat comencen a designar-se amb el nom de paers, paciarii, és a dir, pacificadors. Hem localitzat alguns municipis governats pel règim de paeria, després de la reforma de Pere el Cerimoniós (1386). Les comunitats del Segrià que se’n beneficiaren al segle XV, a més de Lleida, foren Almacelles, Bell-lloc, Almenar, Torres de Segre i Aitona; els regidors d’aquestes viles (de fur reial o senyorial) a vegades apareixen com a paers, altres com a jurats, però sempre presidits per un batlle. En la reforma de Ferran el Catòlic del 1499, s’unificà la insaculació d’oficis i es regularen les competències i les designacions dels consells generals. I a més, a la paeria de Lleida s’introduí l’estament militar, i els seus membres sempre sortiren insaculats paers en cap. Els restants continuaren pertanyent a les tres mans: la mà major (ciutadans, catedràtics de l’Estudi i doctors), la mà mitjana (mercaders, notaris i especiers) i la mà menor (pagesos i menestrals). Cal dir que l’Estudi General o Universitat de Lleida fou sempre regit econòmicament i políticament pel municipi lleidatà, com també els establiments de beneficència.

Els ens municipals o premunicipals del Segrià des de la renúncia dels seus drets senyorials feta per la comtessa Aurembiaix d’Urgell eren vinculats a la cúria o cort reial de Lleida i acabaren constituint-se en vegueria, en la qual el veguer o lloctinent de cort regia el territori en nom del rei. En crear-se al segle XIII la vegueria de Lleida, li fou incorporada la de Pallars Jussà, territori que havia estat incorporat a la corona en temps d’Alfons I el Cast (1192). Així, doncs, els pobles de les baronies d’Alguaire i Aitona, de l’Església, i les senyories laiques abans esmentades del Segrià, havien de compartir el mer i mixt imperi amb el veguer, que exercia la justícia plena per mitjà del Tribunal de Coltellades, format per funcionaris reials i prohoms de la paeria de Lleida. El veguer era nomenat pel rei i el seu mandat durava tres anys. No hem de confondre el veguer amb el batlle reial, càrrecs amb funcions que a vegades s’interferien. Aquest representava la corona en el territori encomanat. A partir del segle XVI prengué el nom de governador general.

La comarca tingué un cert protagonisme en morir sense successió Martí I, el darrer monarca de la nissaga catalana, i després que la junta de compromissaris reunida a Casp designà hereu de la corona Ferran el d’Antequera, fill d’Enric III de Castella, contra els drets, més legítims, del comte Jaume II el Dissortat, descendent per línia masculina d’Alfons III el Benigne. El comte d’Urgell s’alçà en armes contra el rei castellà, que fou proclamat solemnialment a Saragossa, amb el nom de Ferran I el 5 d’agost de 1412. Ni Lleida ni Barcelona no reconegueren el Dissortat, ni el burgesos, ni els grans magnats del reialme; només li féu costat el noble Antonio de Luna y de Xérica i alguns cavallers. Els seus partidaris eren més aviat gent del poble menut, pagesos i menestrals. La realitat fou, però, que Ferran I no respongué a les esperances de la gent del país i els paers i prohoms de Lleida aviat se sentiren ferits davant l’actitud desdenyosa dels caps i els servidors de la casa reial. S’adonaren, per primera vegada, que el país ja no era regit per un monarca català.

Alfons IV el Magnànim (1416-58), successor de Ferran I, passà una bona part del seu regnat a Itàlia, però també topà amb la paeria de Lleida i amb el consell de l’Estudi General, a causa del torn dels estudiants. Ja és prou sabut que els alumnes de l’Estudi General de Lleida eren organitzats en nacions; les principals eren la nació dels catalans i la dels aragonesos. Fins el 1420 els valencians formaven part de la nació dels catalans. Aleshores havia exercit el càrrec de vice-canceller de l’Estudi el famós Alfons de Borja (futur Papa Calixt III). I la comunitat universitària de València era la més nombrosa. Alfons de Borja i el canonge Nicolau de Motsoriu, que també era valencià, pugnaren perquè Alfons IV el Magnànim segregués els estudiants valencians de la nació catalana, cosa a la qual accedí el Magnànim nomenant rector per a la nació valenciana el noble valencià Odoard de Montcada, per al curs 1427-28. Hi hagué un llarg litigi entre els representants del rei i els paers de Lleida. Però des d’aleshores fins a l’extinció de la universitat (1717), el torn del rectorat estarà constituït per les nacions catalana, aragonesa i valenciana.

L’any 1456, Alfons IV el Magnànim continuava regnant al Principat de Catalunya des de Nàpols, mentre que el seu germà, l’infant Joan (el futur Joan II), per defunció de la reina Maria, governava el país com a lloctinent general del rei. Durant els darrers trenta anys, el Segrià havia prosperat força: extensió dels regs, revifalla de les antigues indústries, guany demogràfic ben manifest segons els capbreus del 1429 al 1454, malgrat el cicle epidèmic de 1452-56, el flagell de la llagosta del 1457 i la sequera de l’any següent. Les picabaralles entre clergues i ciutadans de Lleida i les disputes per la baronia de Seròs-Aitona, entre Mateu i Llorenç de Montcada, no degueren frenar gaire l’economia puixant d’aquells anys.

En començar l’any 1456, els dos Montcada lluitaven a mà armada pels carrers de Lleida, pels camins d’Aitona, Seròs i Mequinensa i altres indrets del Baix Segre. Les actes del consell de la paeria lleidatana no amaguen la inquietud per la por de les conseqüències que això podia comportar.

L’actitud indecisa dels prohoms i els canonges de Lleida facilità la contesa, una vertadera lluita fratricida que omplí de sang i crueltats els camins i les viles del Segrià. Els deseiximents continuaren en peu durant l’anyada 1456-57 i la lluita era cada vegada més encesa i ferotge. Fins i tot s’establiren mesures per part del veguer, que prohibí d’anar pels carrers, camins i altres vies públiques de la comarca amb coltells, brotxa o copagorja de mida. D’aquesta manera, amb treves o sense treves, s’arribà a les jornades revolucionàries del desembre del 1460.

Els historiadors moderns han assenyalat que una de les causes de la crisi era la qüestió dels pagesos de remença. Nosaltres opinàvem que aquesta no afectava els pagesos del Segrià, atenent a les franqueses atorgades pels comtes sobirans els anys de la conquesta, perquè malgrat que la majoria dels pobles comarcals eren sotmesos a senyoria laica i eclesiàstica, les seves comunitats, en règim de paeria i veïnatge amb Lleida, gaudien de llibertat humana i de diverses franqueses. Però uns estudis més aprofundits ens porten a creure que també en foren afectats, si bé de forma marginal. És el cas d’un cens que pagaven els vassalls de la baronia d’Alguaire a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, el qual denunciaren, adesiara, manifestant que constituïa un dels mals usos, l’anomenat firma d’espoli i que fou finalment abolit per Ferran el Catòlic en la sentència arbitral de Guadalupe. Però aleshores (1462) l’afer acabà amb una concòrdia amb els hospitalers, canviant el denunciat mal ús per una pensió de 128 quarteres de blat i setanta lliures catalanes que havien de pagar els veïns de la baronia.

La proclamació de Joan II com a rei, després de la mort del seu germà, ocorreguda al castell de Nàpols el 27 de juny de 1458, fou rebuda amb complaença a Lleida. Hom esperava una llarga estabilitat política i social, però el nou monarca, en començar el seu regnat, es trobava en discòrdia, manifestada ja de feia anys en successius conflictes, amb el seu fill i hereu legítim, Carles d’Aragó, príncep de Viana. El Segrià serà testimoni d’aquell esclat d’odi mal dissimulat. No solament perquè el príncep fou empresonat a Lleida pel seu pare, sinó també perquè mobilitzà tota la comarca des d’Almenar a Aitona. Fou tal l’estat de rebel·lia del poble, que Joan II hagué de fugir i Catalunya en armes obligà el rei a signar la concòrdia de Vilafranca el 21 de març de 1461, en la qual Carles era proclamat primogènit de la corona i lloctinent general al Principat, gairebé com un autèntic sobirà, mentre que el seu pare fou obligat a partir i no tornar a Catalunya sense el consentiment de les autoritats locals.

Tot i això, després de la inesperada i misteriosa mort del príncep el 23 de setembre (hi hagué acusacions que fou emmetzinat), Joan II entrà a mà armada per Alfarràs i Alcarràs. Tota la comarca es mobilitzà. No pas per defensar una mateixa causa, ja que les opinions dels magnats i senyors de la terra segrianenca es trobaven dividides. La lluita contra Joan II fou en realitat una guerra civil: els homes de les baronies de Seròs, Aitona i Mequinensa, seguint el seu senyor Mateu de Montcada, es mantingueren addictes al rei, mentre que Llorenç de Montcada, el noble desposseït, lluitava al costat de la Generalitat i morí combatent el 1465. Joan de Carcassona també es mantingué addicte a Joan II. La ciutat de Lleida, en canvi, es convertí en baluard de la Generalitat, com també els Santcliment, senyors d’Alcarràs, Sarroca i Llardecans.

Els pobles de les comandes hospitaleres d’Alguaire, Corbins i Torres de Segre fluctuaven, ara amb els uns, ara amb els altres, segons la marxa de les operacions, que, de bell començament, foren favorables a Joan II fins a provocar el destructor setge de Lleida, que acabà amb unes capitulacions signades el 6 de juliol de 1464, després de sis mesos d’assalts continus que significaren la pèrdua de 400 cases, la desaparició d’alguns ravals i la tala i la devastació de les hortes. Els castells de Gardeny, Alcarràs, Alguaire, l’Albi i la Granadella es reteren als Trastàmara uns quants dies després. Llavors la Generalitat de Catalunya era regida per dos diputats lleidatans, el degà Manuel de Montsuar i el ciutadà Bernat Gralla. La guerra encara durà vuit anys. Hi hagué diferents alts i baixos. Però el Segrià ja no tingué més ocasió de canviar de signe: havia caigut dins l’òrbita de Joan II. La carta de concòrdia concedida a la ciutat de Lleida, i que representà la caiguda de tota la comarca, era generosa. És cert, però, que el rei vencedor no la va complir mai del tot.

L’edat moderna

La reforma que Ferran II aplicà al Consell de Cent de Barcelona també fou implantada a Lleida, amb algunes variants, com es reflecteix en els privilegis del 1499, el 1509 i el 1525. Això féu que apareguessin, tant a Lleida com a les viles del Segrià, uns municipis aristocràtics amb el predomini dels cavallers sobre els ciutadans i els mercaders, mentre que els estaments inferiors, menestrals i pagesos, continuaven amb la seva ínfima representació social. Ferran el Catòlic, l’any 1510, també reglamentà les confraries i els gremis del país.

La flamant noblesa urbana comarcal des del segle XIV senyorejava una bonapart dels castells del Segrià i de les Garrigues i, a més, els seus plançons, per norma i poder, sempre presidien la paeria de Lleida i no esperaren gaire a organitzar-se i a emprendre baralles entre ells, aprofitant autèntiques nimietats com a excusa. Aquelles lluites sagnants, duraren del 1511 al 1519.

També repercutiren al Segrià les Germanies de València. Pleyan de Porta, comentant l’acció de la paeria de Lleida contra els Pou i els Riquer, de l’any 1519, deduí que l’al·lusió que feia el document d’expulsió dels bandolers es referia als esmentats cavallers i que aquests pertanyien a la lliga dels agermanats de València. En realitat no fou així. Els cavallers eren nobles, mentre que el moviment dels agermanats de Lleida fou un moviment de menestrals. No ens ha de fer estrany la revolta dels treballadors de ciutat. Tenien raó de queixar-se, no tant per l’esquifida representació al consell general de la paeria, com per la pretensió dels magnats de no voler pagar els comuns, envanits pels títols de noblesa atorgats de feia poc. El consell general, en sessió del 15 de juny de 1520, i davant l’agitació popular, es veié obligat a aplicar unes ordinacions per les quals tothom, petits i grans, hauria de contribuir a les despeses de la ciutat: disposà també que no podia ser insaculat paer ni obtenir càrrec ni ofici dins la paeria tota persona, de qualsevol estament, si no pagava puntualment les imposicions municipals.

Carles V, l’emperador, tampoc no tenia referències sobre els agermanats de Lleida. Havia rebut informació de Pere de Cardona, lloctinent de Catalunya. Les activitats dels unionistes de Lleida foren liquidades el 1523 pel lloctinent Antonio de Zúñiga.

El 10 d’abril de 1553 es reunia per primera vegada, al convent dels trinitaris de Lleida, la Confraria de Sant Jordi de cavallers i gentilhomes de la ciutat. Tanmateix, mentre que els gremis o confraries de menestrals, pagesos i mercaders es van constituir per defensar llurs interessos laborals, els dits senyors no tenien altre anhel que organitzar justes, torneigs i saraus, que eren minuciosament reglamentats en els seus estatuts. Hi apareixen inscrits els barons comarcals, tant del Segrià com de l’Urgell, les Garrigues i la Segarra: els Montcada, els Cardona, els Desvalls, els Gomar, els Montgai, els Montsuar, els Erill, els Olzinelles i els Santcliment; els mateixos que el 1589 eren encorralats pels bandolers del batlle d’Alòs a Cubells.

En aparèixer els primers esclats del Renaixement, les minories no cristianes (jueus i sarraïns) encara romanien al Segrià. Al segle XIV, a més de Lleida, segons Pita i Mercé, hi havia jueus a Alcoletge, Alcarràs, Torres de Segre, Aitona i Seròs, i persistien aljames sarraïnes a Aitona, Seròs, Massalcoreig i, potser, a Torres de Segre i Alcarràs. Ambdues comunitats religioses gaudien de plena llibertat per a adquirir i vendre censos emfitèutics, i tenien llurs batlles i protecció reial, i també pagaven les imposicions.

Els jueus, fins a l’expulsió decretada per Ferran el Catòlic (1492), mantingueren una escola mèdica de renom. Només cal dir que els primers llibres de text que utilitzaren els mestres de la facultat de medicina de l’Estudi General de Lleida eren traduccions i comentaris d’obres d’Hipòcrates i Galè, procedents d’autors àrabs, en poder de rabins de l’aljama de Lleida. El barri jueu era anomenat la Cuirassa, situat dins un complex emmurallat d’origen àrab. L’hostilitat antisemita i el desenfrenament popular foren com una allau inesperada, talment com si s’obeís una consigna. L’any 1391 hi hagué matances arreu dels Països Catalans; a València, a Barcelona, a Perpinyà, a Tarragona, a Tortosa. L’hecatombe de Lleida tingué lloc el 23 d’agost, en què moriren 78 jueus. Molts s’escapoliren. Els qui no pogueren fugir es feren cristians i convertiren la sinagoga en església.

Els jueus fugitius tornaren aviat, i es normalitzà la situació. Els conversos s’instal·laren al Carrer Major, on ocuparen la renglerade cases contigües a la Cuirassa per comunicar-se més fàcilment amb els seus germans de raça. Llavors es promulgà el conveni del 6 de maig de 1410 en virtut del qual la ciutat reconeixia als jueus supervivents de la matança el dret de veïnatge, sempre que paguessin els impostos sobre la farina, la carn, i la lliura de l’Estudi (arbitri sobre el vi en favor de la universitat), amb el dret, en cas que algun jueu no trobés habitatge a la Cuirassa, de poder llogar-lo en el lloc que li assignessin els paers; la ciutat els condonava totes les penes en què haguessin incorregut fins aleshores.

Ferran el d’Antequera i els seus fills Alfons el Magnànim i Joan II, en general, foren benignes amb els jueus i els moros. Això s’observa també amb els del Segrià. Però, segons el dir de molts cristians de natura, sobretot els frares dominicans, encarregats de l’antiga Inquisició, aquella promiscuïtat racial i religiosa era un perill per a la població cristiana, cosa a la qual intentaren de posar remei amb una previsió del 17 de juliol de 1434. El resultat fou l’acord del consell general de la paeria de Lleida del dia 11 d’abril de 1436 que aprovava vuit ordinacions per tal d’evitar la convivència de moros i jueus amb els cristians: tots els jueus, homes i dones, haurien de dur al pit i ben visible una rodella de drap de color vermell i groc, de la mida d’un pa de sal, cosit al vestit o agafat amb una agulla; els moros haurien d’anar amb la barba tallada, tal com era costum al Regne de València, i a més haurien de portar un tros de tela groga, de mig pam de llargada i dos dits d’amplada, cosit al genoll. Es tornà a posar en vigor l’ordre que ni moros ni jueus no podien habitar fora de llurs aljames. Aquestes disposicions i altres es feren extensives, des de la cúria o lloctinença de la cort, a tots els pobles de la vegueria, que és com a dir el Segrià. Però els Reis Catòlics, anhelosos de la unitat religiosa després d’establir la Inquisició a tots els estats sota el seu domini, des del 1486 enviaren inquisidors propis a la llei mosaica i de conversos judaïnitzants. Desaparegueren de la ciència mèdica i jurídica ja abans del decret definitiu d’expulsió del 30 de març de 1492.

Els sarraïns segrianencs eren en estreta comunió amb els del comtat de Ribagorça, els de la Llitera i els del Baix Ebre. Es dedicaven a l’agricultura, la pesca i la ramaderia. Alguns eren ramblers o marxants, altres, i en gran nombre, manescals, ferrers i calderers. Capbrevaven llurs terres i albergs a l’Església i, els censos, a la senyoria pròpia. Ferran el Catòlic, en la seva persistent dèria d’assolir la unitat religiosa, volgué també expulsar del país els sarraïns, però els senyors de la terra, sobretot els Montcada, que al Segrià tenien més súbdits musulmans que cristians, el convenceren de no fer-ho. El rei, després de la revolta general dels moros de Las Alpujarras (Granada), es decidí per l’expulsió o la conversió.

Els llibres de bateigs i esposoris de la seu de Lleida són un testimoni fefaent de com l’Església s’esforçà enla cristianització dels musulmans del Segrià. Des del 1518 al 1546, en els dits registres apareixen contínuament llargues llistes de batejats. Els canonges i els capellans encarregats de la cura d’ànimes, els senyors de cada castell o lloc amb població mora fins i tot donaven els seus il·lustres cognoms als nous cristians. Encara avui a Mequinensa hi ha persones que es diuen Montcada. Els bateigs es feien en massa, a collades. Per regla general es convertien per conveniència, però en realitat continuaven essent musulmans de cor. Un cas multitudinari de bateigs fou el registrat l’any 1526, tots procedents de la dita baronia.

En començar el segle XVII restaven a tota la vall del Segre uns 10 000 moriscos. Malgrat el zel de la clerecia, la cristianització total esdevindrà impossible. El 17 d’abril de 1610 vingué l’edicte de Felip III de Castella que n’ordenava l’expulsió; però tot i això només se n’anaren uns 4 000. La no total extradició fou deguda a l’enèrgica intervenció del bisbe de Tortosa i lloctinent de Catalunya Pedro Manrique, ben secundat per la casa de Montcada, pels hospitalers i també pel capítol de la seu de Lleida, tots quatre poders, senyors de gairebé tot el baix Segrià.

Els gitanos apareixen a Lleida entre el 1474 i el 1480, fet del qual donen fe les actes de la paeria. L’any 1482 trobem al Segrià una tribu “que són anomenats bohemians”, de nòmades vinguts del N. Alguns foren detinguts entre Benavent i Alendir, acusats de diversos robatoris. No practicaven cap religió llevat del culte i la veneració als morts, costum característic d’aquesta raça. No és fins a mitjan segle XVI que es troben els pròpiament dits gitanos, ja cristianitzats amb noms i cognoms catalans, de vida sedentària i domiciliats a la parròquia de Sant Andreu de Lleida. Aquests són els avantpassats dels actuals gitanos blancs, que tant arrelaran en aquesta ciutat i en algunes viles, dedicats a la venda de bestiar i tota mena de draps, creadors de formes de vida pròpies amb unes aptituds artístiques que donaran peu a una mena de folklore propi de Lleida.

Les guerres dels Segadors, de Successió i la invasió napoleònica foren les crisis històriques que més repercutiren en l’economia i la demografia de la comarca i de la resta del Principat.

En produir-se la crisi oberta per la nefasta política del comte-duc d’Olivares, favorit de Felip IV, de Castella, que volia reduir Catalunya a una província sota la llei de Castella, els municipis i les senyories de la comarca no amagaren el descontentament i la irritació que els produïa la presència dels terços castellans aixoplugats en cases de la ciutat i viles vora els camins rals, que anaven i venien de la ratlla de França des de la darreria del segle XVI per la guerra constant de França amb Espanya per la possessió dels comtats de Cerdanya i de Rosselló. Totes les calamitats que flagel·laven el país durant el primer terç de la centúria següent també repercutiren fortament al Segrià: els darrers espetecs del bandolerisme, les sequeres, la pesta, els grans aiguats i la fam. Els senyors, laics i eclesiàstics, atès el caràcter polític i social dels bàndols en lluita, també se’n sentien afectats i, encara poc abans de la crisi del 1640, es dividien en els clàssics partits de nyerros i cadells, com a la resta de Catalunya. Els ciutadans de la paeria i els canonges de la catedral tampoc no es deslliuraren d’aquella rivalitat.

Des de l’any 1600, els lloctinents començaren a sentir la pruïja de fortificar els castells i les forces de les viles situades en punts estratègics. En aquella data, la paeria de Lleida es veié obligada a fer un costós dispendi per tal de reparar les muralles dels castells de la Suda i de Gardeny.

Després dels successos esdevinguts a Barcelona el 7 de juny de 1640, l’exèrcit castellà envaïa el Principat, que s’acollí a la sobirania de Lluís XIII de França, amb el vot favorable de la paeria de Lleida, mentre que Guillem Ramon de Montcada (1618-70), quart marquès d’Aitona, es mantenia addicte al rei, amb els càrrecs de lloctinent de Catalunya (1647-52) i cap de l’exèrcit de Felip IV, el qual lluità per recuperar el Principat. Els canonges de la catedral es mantingueren partidaris dels catalans, com les senyories dels santjoanistes, fins que el 1644 la comarca fou lliurada al rei de Castella.

La ciutat de Lleida, que fou sotmesa a diversos atacs i setges pels francesos, restà molt destruïda i només li quedaren 300 albergs en situació d’habilitat. Però també patiren els pobles del Segrià, alguns dels quals desaparegueren (Rufea, Montagut, Remolins, Ratera, Andaní, Albarés i Gebut) i altres restaren despoblats, com ara Almacelles, la Saida, Malpartit, Gimenells, Alpicat, les Torres de Sanui, Raimat, Vimfaro (Alfés), el Canís, Vilanoveta, els Alamús, els quals tardaren anys a repoblar-se.

Després de la guerra vingueren alguns anys de pau que serviren per a reconstruir la comarca, molt malmesa pels estralls de la guerra. Una nova guerra, la de Successió, que enfrontà Felip V i l’arxiduc Carles d’Àustria, tornarà a trencar el creixement que s’havia esdevingut durant els anys de pau.

Quan el 21 de setembre de 1705 comparegueren davant la ciutat de Lleida els caps militars Manuel Desvalls i Miquel Sobies de Tàrrega, amb un exèrcit de 1 000 homes, i comminaren els paers que s’adherissin a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria, els senyors del Segrià ja no residien als palaus, castells i monestirs propis, llevat de la família dels Olzinelles, que encara senyorejava Torreserona, i els Sabater, a la vila de Benavent; els Montcada (Seròs i Aitona), que acabaren incorporats al ducat de Medinaceli, residien a la cort, com també els Santcliment, senyors d’Alcarràs, que s’integraren al ducat de Solferino, i els Desvalls (de Gimenells i el Poal) s’havien traslladat definitivament a Barcelona. Les monges d’Alguaire aleshores ja eren barcelonines, però els santjoanistes continuaven posseint aquesta i les restants baronies segrianenques; Alcoletge continuava en mans de les monges de Jonqueres, i la Granja d’Escarp era encara del Cister. També l’Església de Lleida conservava les seves possessions de Soses, Alfés, Aspa i Sunyer.

La paeria de Lleida deixà el 1705 l’obediència de Felip V (el primer monarca de la dinastia dels Borbó), que havia jurat els privilegis de la ciutat el 1701, per a passar-se, com la resta del Principat, a l’obediència del llavors anomenat Carles III, cosa que no feren alguns altres poders del Segrià. Aquestes desercions facilitaren la penetració a Lleida de l’exèrcit francès, que acudí a sostenir el soli vacil·lant del nét de Lluís XIV, a les ordres del duc Felip d’Orleans. En envair les tropes de Felip V el Segrià, acudiren a Lleida multitud de comarcans, que fugien de la dominació francesa, els excessos de la qual en la passada guerra dels Segadors no havien pas oblidat. Tampoc no mancaren els voluntaris que s’oferiren com a combatents.

A mitjan juny del 1707 s’uniren a Balaguer Felip d’Orleans i el general Noailles, i hi instal·laren el seu quarter general. L’ofensiva contra Lleida s’inicià el 31 d’agost. La guarnició que va aguantar aquell setge mortífer i destructor era composta, a més de voluntaris de la ciutat i de les comarques, per companyies angleses i també per soldats holandesos i portuguesos, que feien un total de 2 000 combatents. Així sobrevingué el setge més dur de la història de Lleida al llarg de tres mesos. La ciutat es reté l’11 de novembre i començà el saqueig. Els 7 000 refugiats al convent del Roser procedents dels pobles veïns foren passats tots pel fil de l’espasa.

La guerra prosseguirà, com se sap, fins a la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714. El fet més important de la lluita, després del setge de Lleida, serà la batalla d’Almenar. Aquella famosa batalla fou una victòria del rei-arxiduc Carles III. S’esdevingué el 27 de juliol de 1710. Fou després d’un seguit de combats amb èxit. Carles III travessà la Noguera Ribagorçana per Alfarràs i obligà Felip V a comparèixer al camp de batalla, entre Almenar i Alguaire. Les tropes borbòniques foren vençudes i el mateix rei derrotat: en intentar fugir, caigué amb el cavall dins la sèquia de Pinyana; Felip V, ajudat pels seus soldats, pogué sortir de l’aigua i tot mullat es refugià a Lleida, ciutat que, malgrat la victòria, Carles III no pogué recuperar.

En virtut del decret de Nova Planta (1716), Lleida perdé els privilegis municipals representats per la paeria i la seva antiga universitat. Tots els municipis del Segrià quedaren des del 1719 constituïts en ajuntaments dependents del Consell de Castella i inclosos en un corregiment de Lleida creat sobre l’antiga vegueria, però amb un territori que a més del Segrià comprengué les Garrigues, la Noguera i l’Urgell, amb un corregidor radicat a Lleida; el 1716 es publicà el primer cadastre. La gent fugitiva de la comarca tornà a les seves llars i alguns pobles abandonats s’anaren repoblant.

La presència al Segrià durant el segle XVIII d’un seguit de corregidors il·lustrats facilità l’augment demogràfic de la comarca i la millora de les comunicacions, afavorits per la construcció de la carretera general que comunicarà Madrid amb Barcelona per Lleida. Gràcies als dits corregidors, sobretot Josep de Sentmenat, i Procope François de Bassecourt, baró de Maials i Llardecans, sense oblidar l’urbanista Lluís de Blondel, es promogué l’extensió de l’agricultura, en particular de l’ametller i l’olivera. També es convertiran en terres de regadiu els termes rònecs des del 1643 de Montagut (Alcarràs), Raimat i Sucs (Lleida), Gimenells (Alpicat), Almenarilla o Moradilla, Grealó, Astor, Vinatesa, Turbaví (Lleida), Oromir (Artesa), Malpartit (Torrefarrera) i Almacelles, que com sabem fou colonitzat el 1774 pel fabricant barceloní Melcior de Guàrdia. Igualment es dugueren a terme els desermaments de Tabac i el Coscollar (Alguaire), Comaestreta (Almenar) i els plans entre Remolins i Torres de Segre.

Segurament que el més eficaç, tot i els seus problemes amb la Confraria de Llauradors i Hortolans de Lleida, fou el citat baró de Maials, que vers el 1761 signava els primers documents com a corregidor i dos anys després creava l’Acadèmia d’agricultura de la Ciutat de Lleida, que, segons el criteri d’Ernest Lluch, és el primer testimoni de societat il·lustrada de Catalunya. El baró redactà un memorial que el Consell de Castella adreçà a l’Audiència de Barcelona amb data de 17 de març de 1764. El corregidor hi aplicava l’experiència de les realitzacions efectuades en les seves senyories del Segrià en terres de conreu i comunals dins els termes de Lleida, sotmeses al projecte reial de repartiment previst ja en temps de Ferran VI (1758).

El segle XIX

El corregidor José de Heredia, des del 1801 començà a tenir problemes amb els oficials i soldats napoleònics i va ser ell qui va protagonitzar el període precursor a Lleida de l’alçament popular contra els francesos. El 31 de maig del dit 1801 arribava a Lleida mitja brigada de la Convenció republicana francesa de la guarnició de Sant Girons. Els soldats foren aixoplugats en un dels quarters del pla dels Gramàtics, on antany estigueren les aules de l’extingida universitat. La tropa pertanyia a la divisió que a sol·licitud del poderós Godoy vingué en qualitat d’aliada d’Espanya contra Portugal i Anglaterra. Era en ocasió de la coneguda guerra de les Taronges, que suposà la integració de la vila fortificada d’Olivenza a la corona espanyola.

Aquella brigada venia de pas devers l’interior de la península. Però, el mateix dia, el soldats francesos voltaren en petits grups per la ciutat amb aire de conquistadors: provocaven els veïns amb llurs actes despectius i cometien inconveniències contra les noies que anaven a la font de les Sirenes, situada enmig de la Plaça Major.

L’ajuntament hagué de publicar un ban contra els infractors i el corregidor inicià un expedient amb intervenció de catorze testimonis i altres perjudicats que prestaren declaració davant l’alcalde major. La tropa francesa partí l’endemà, dia 1 de juny. Aquests successos expliquen l’actitud antifrancesa posterior, tant a Lleida com a Almenar, Alguaire, Almacelles i Alcarràs. La gent de la comarca no podia oblidar el mal comportament d’aquella brigada que tan correctament havia estat acollida a la ciutat. Per això, l’any 1808, quan encara governava el corregidor José de Heredia i abans dels fets del 2 de maig d’aquell any, en venir a Lleida des de Barcelona el coronel Glaffaille, de visita i inspecció de les places de Cardona, Berga, Puigcerdà i la Seu d’Urgell, acompanyat d’un oficial espanyol, el poble s’avalotà i un grup d’exaltats volgué assaltar l’alberg on s’aixoplugava. Sort tingué del governador, Heredia, que ja el 1801 sabé mantenir l’ordre i la pau davant dels divisionaris de Sant Girons. Aquest governador, fou designat poc després director general de fortificacions i el seu lloc fou ocupat per un altre mariscal de camp, Casimir Lavalle, el qual s’hauria d’enfrontar amb els esdeveniments que acabaran amb l’ocupació de la plaça de Lleida pel mariscal Louis Gabriel Suchet.

Lleida fou la primera ciutat de Catalunya que s’alçà contra l’exèrcitde Napoleó Bonaparte, ja proclamat emperador dels francesos. L’alçament s’inicià el 28 de maig de 1808, amb el famós Sagrament de Lleidatans, juramentats a armar-se per a la lluita. Immediatament es constituí una junta militar per a l’enrolament de voluntaris. I s’oferien a combatre els sometents de Lleida, Alguaire, Almenar, Albatàrrec, Aitona, els Alamús, Alcanó, Almatret, Benavent, Bell-lloc, Corbins, Torrebesses, Llardecans, Maials, Montoliu, Puigverd de Lleida, Sunyer, Soses, Sudanell, Seròs, Torre-serona, Torrefarrera i Vilanova de Segrià. El dia 2 de juny s’establí una Junta Interina de Govern del Principat de Catalunya, formada pels corregiments no ocupats per l’invasor, transformada després en Junta Suprema i traslladada a Tarragona i a Manresa i finalment a Mallorca.

Diversos autors s’han referit al motí del Femeret. Aquest sanguinari succés serà també un rebrotament dels odis covats pel poble després dels abans esmentats avalots del maig del 1801 i de la primavera del 1808 a Lleida. El motí costà la vida a notables persones de la ciutat i repercutí en alguns pobles del Segrià, principalment a Almenar i Almacelles. S’esdevingué els primers dies de maig del 1809. La presència d’un nombre reduït de soldats francesos presoners que foren internats en el Castell Principal va irritar la massa popular, que exigia llur execució. La multitud, cada vegada més exaltada, s’apoderà de la ciutat, va assaltar l’almodí o magatzems de gra i les carnisseries. Fou necessària la presència de 300 soldats del Regiment de Granada i una secció de la cavalleria per a restablir l’ordre. Es feren diverses detencions i, després d’un judici sumaríssim, foren executats els principals promotors de la revolta, davant la Mitja Lluna del Cappont. La circumstància que vora el baluard hi havia un femer donà el nom amb què es féu famós el motí.

Aquells avalots afavoriren l’avanç de l’invasor. El 19 del mateix mes de maig, malgrat l’oposició dels sometents de Torrebesses, Maials i Llardecans, els invasors napoleònics entraren al Segrià per les Garrigues, feren aparició per primera vegada davant la ciutat de Lleida i venceren també la resistència dels sometents de Corbins, Almenar, Alguaire i altres provinents de la Noguera.

En començar l’any 1810, l’exèrcit francès ja era amo del Segrià i la plaça de Lleida era assetjada. Els invasors vivien a costa de la comarca i cometien tota mena d’agressions i falconades. Precisament l’any anterior aparegué el primer número del “Diario de la Ciudad de Lérida”, sempre inflamat de proclames patriòtiques. El mariscal Suchet establí el seu quarter a la Torre de Don Joan del Rei (el Secà de Sant Pere). El 14 de maig els defensors de la ciutadella capitularen. Així, Napoleó Bonaparte pogué esculpir a l’Arc de Triomphe de l’Étoile, de París, el nom de Lérida.

Quan foren ocupades les terres de Lleida, Napoleó, contra la voluntat del seu germà Josep I, que regnava a Madrid, incorporà tot el Principat, amb la franja avui administrativament aragonesa fins al Cinca, a l’Imperi Francès. Lleida fou cap del departament de les Boques de l’Ebre. El mariscal Suchet donà ordres per al bon govern de la ciutat i el seu territori i nomenà governador de la plaça el baró d’Henriot, tristament famós pel seu despotisme i crueltat. En pocs dies féu executar més de 200 homes de la comarca. Posteriorment (1812) Napoleó nomenà prefecte del departament de les Boques de l’Ebre un noble provençal, Jean-Paul Alban de Villeneuve, la gestió administrativa del qual (coneguda gràcies a una memòria estadística que publicà el professor Joan Mercader) fou de contingut liberal i reformista i causà un fort impacte en els esperits oposats a l’absolutisme del “desitjat” Ferran VII. L’assaig napoleònic havia arribat a la fi. L’estratagema de Van Halen, un oficial mercenari holandès de conducta equívoca, tingué bon efecte, i a la primeria de febrer del 1814 el baró d’Eroles s’apoderà de Lleida. Tot el Segrià fou alliberat. Tornaren els exiliats constitucionalistes, però Ferran VII, al cap de dos anys del seu retorn, abolí la constitució del 1812 i implantà de nou l’antic règim.

Els deu darrers anys del regnat de Ferran VII, la Dècada Ominosa (1823-33), havien estat precedits pel Trienni Constitucional (1820-23), en el qual, per primera vegada, es volgué aplicar en terres lleidatanes la constitució sancionada a Cadis el 19 de març de 1812, i aparegué la primera diputació provincial, amb el partit judicial de Lleida constituït per les actuals comarques del Segrià i les Garrigues, de la qual diputació fou secretari Bonaventura Carles Aribau. Aquest primer assaig liberal, en el qual l’antic Principat de Catalunya quedà partit en quatre demarcacions territorials, seria abolit a l’octubre del 1823 pel baró d’Eroles, el general Joaquim d’Ibáñez-Cuevas, el mateix que onze anys abans havia deslliurat la comarca de la dominació napoleònica. En morir Ferran VII (1833), la reina regent, mare de la futura Isabel II, donà de nou vigència a la constitució de Cadis, i Lleida tornarà a ser cap d’una extensa província. En canvi, al seu partit judicial li foren segregats alguns municipis. Així ho denuncià el govern liberal de Madrid a la nova diputació de Lleida, que entrà en funcions el 30 d’abril de 1836.

La divisió territorial ocasionà algunes reclamacions de part dels pobles de la comarca, singularment els que fins el 1835 havien pertangut a la comanda de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, o sigui, Alguaire, Vilanova de Segrià i la Portella. No hi valgueren raons històriques ni econòmiques. Malgrat que tots tres pertanyen actualment a la comarca del Segrià, resten encara dins dels límits del partit judicial de Balaguer i s’hi enclouen també Almenar i Alfarràs.

El Segrià també es veié afectat per les guerres carlines, sobretot per la primera, ja que des del començament, en gairebé tots el pobles, els partidaris de Carles de Borbó eren molt nombrosos. Alguns fadrins s’enrolaren a les partides del cap carlí Manuel Carnicer, que ja s’havia distingit lluitant contra Napoleó Bonaparte, amb què ascendí a coronel. Des del 1833 lluitava al Maestrat i el Baix Cinca a les ordres de Ramon Cabrera. Carnicer i l’aragonès Quílez s’internaren per primera vegada en terres del Segrià i foren vençuts a la famosa batalla de Maials, lliurada el 10 d’abril de 1834. Després d’aquest fracàs, el reclutament de voluntaris al Segrià fou més extensiu. Entre aquests i els grups dispersos després de la derrota de Maials iniciaren una altra ofensiva contra els liberals comandats per Van Halen.

El Segrià restà totalment en mans de facciosos carlins que hi actuaven com si fossin els amos de la comarca, mentre que els liberals només es trobaven segurs dins del clos emmurallat de Lleida. Escamots carlins entraven als municipis i exigien impostos. En destacà per damunt de totes la facció de Ramon Arbonès, que el dia 28 d’abril del dit 1836 sostingué un combat a Sarroca de Lleida i entrà després a Sudadell amb el capitost anomenat lo Traginer, veí de Tàrrega, que exigí al poble mil rals de billó i 50 camises. Els informes dels caps militars de Lleida diuen que llurs tropes eren formades per 30 cavalls i 2 290 infants. Encara el dia 30, Arbonès entrà a Torres de Segre i recaptà 200 duros, i el capitost Ramonet es ficava dins Sunyer i Sarroca per llevar al veïnatge 50 duros, quan n’havien demanat 100. Els carlins arribaren fins i tot a empaitar els liberals dins del seu feu de Lleida. El 4 de desembre Ramon Cortassa entrava a Corbins, Arbonès arribà fins als polvorins del castell de Gardeny, que volia volar.

A la darreria del 1836 sembla que van caure presoners Ramonet, Arbonès i el Casaca, en la segona batalla de Maials, guanyada pel brigadier Manuel Sebastián, que deixà el camp sembrat de cadàvers i féu seixanta presoners.

Ramon Arbonès, si és veritat que el feren presoner a Maials, es degué escapolir, ja que el tornem a veure al gener del 1837 rapinyant de nou pel Segrià, i sempre a la vista de Lleida. L’any següent, l’estrella del carlisme comença a declinar. Es lliurà encara una batalla vora Alcarràs i el 16 de maig la diputació enviava a Madrid un memorial sobre l’anihilament dels centres de resistència. Es fortificaren els pobles de Seròs i la Granja d’Escarp, ja que es temia una embranzida de Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat. El 2 de juny el cap polític superior de Lleida, el liberal moderat Manuel de Pedrolo, anunciava la rendició de la població de Morella i la pacificació del país.

La primera guerra Carlina dificultà l’organització municipal de la comarca, ja que els ajuntaments es trobaven a mercè de les bandes faccioses, cosa que comportà el desgavell econòmic i facilità la corrupció. Amb la construcció del ferrocarril (1860), que travessava el Segrià d’E a W, i la política de carreteres i de regs esmentada abans, la comarca donà un pas notable de cara al progrés, tot i la inestabilitat social.

La calamitat més grossa experimentada al Segrià durant la darrera centúria fou l’epidèmia de còlera asiàtic del 1885. Altres flagells castigaren la comarca com a conseqüència de la fam i la misèria. El seguit de guerres civils comportà un desnodriment persistent de la població. La invasió colèrica vingué des de França. Ja l’estiu anterior al dit any aparegueren casos aïllats de gastro-enteritis que obligaren a prendre mesures profilàctiques per mitjà d’una comissió designada per la junta provincial de sanitat. La gran pesta començà vers el 10 de juliol i durà fins els primers dies de setembre del 1885. Afectà sobretot la ciutat de Lleida, en la qual en dos mesos hi hagué 1 006 víctimes del còlera. Els pobles més castigats foren Massalcoreig, la Granja d’Escarp, Seròs, Almenar i Alguaire.

Una altra calamitat fou la plaga de la fil·loxera, que vers l’any 1879 també travessà els Pirineus i, com a França, malmeté les zones vinícoles de Catalunya. Tots els municipis del Segrià en foren afectats. Per això calgué contractar tècnics de fora, sobretot vinguts de França, que instruïren els pagesos de la comarca. Fou una tasca que durà alguns anys i tot i això mai no s’arribà a recuperar les antigues plantacions.

Durant tot el segle XIX, el Segrià es manifestà com una petita comarca de tradicions pairals influïda, com les altres contrades, pels idearis dels homes de la diputació de Lleida. Mentre duraren les guerres Carlines (1835-1874), el poble es mantingué fidel als costums religiosos, però, amb el triomf del liberalisme al llarg de quaranta anys, aquest es dividí, com la resta de Catalunya, en dues clares tendències: els moderats i els progressistes. Els primers, els grans beneficiats de la desamortització dels béns de la clerecia, s’empararen en el caciquisme i el neocatolicisme, mentre que dels segons sorgiren els distints moviments republicans i socials. La Renaixença catalana, introduïda a Lleida per estudiants procedents de la Universitat de Barcelona, com ara el poeta Lluís Roca i Florejachs, no es reflectirà en els pobles fins després del 1900, amb la Unió Catalanista i la Solidaritat Catalana, que significà l’esberlament del caciquisme i la crisi dels partits de torn.

Fou llavors que el catalanisme començà a Lleida amb la presència d’homes com Frederic Renyé i Viladot, Ceferí Rocafort i Samsó, Joan Bergós i Dejuan, Enric Arderiu i Valls, Manuel Espluga, Salvador Revés i Manuel Roger de Llúria, sempre en contacte amb figures com Àngel Guimerà, Folguera i Duran, i Josep Maria Roca, que prengueren part l’any 1892 en l’assemblea on s’establiren les famoses Bases de Manresa.

Als pobles del Segrià ocasionà un gran impacte la decisió dels capdavanters del catalanisme d’organitzar una expedició fluvial des de Lleida fins a Torres de Segre, iniciada el 30 de febrer de 1900, per tal de contrarestar la política anticatalanista del governador José Martos Nealle. L’expedició es féu en barca i presidida per la bandera catalana. Els entusiastes patriotes, a cada poble que arribaven (Albatàrrec, Montoliu, Sudanell, Alcarràs i Soses), pronunciaven discursos i llegien poesies d’amor a la terra. Una estampa romàntica que acabà amb un acte d’afirmació catalanista a Torres de Segre, enmig d’una gran gentada. És veritat que el governador instruí un expedient contra el funcionari-arxiver Enric Arderiu, però aquella expedició contribuí a desvetllar la consciència popular. I quan aparegué la figura política de Francesc Macià en la vida comarcal junt amb altres polítics vinculats al Segrià, aquells, escollits com als seus representants, haurien de contribuir poderosament als triomfs dels anys 1916, 1918, 1931 i 1936, malgrat la dictadura del 1923 i el bienni negre de 1933-35.

La diòcesi de Lleida

Lleida és centre històric d’una diòcesi que tradicionalment s’ha estès entre Catalunya i Aragó, ja que fou restaurada, a partir del 1149, pel bisbe de l’antiga diòcesi de Roda de Ribagorça Guillem Pere de Ravidals, que hi traslladà la seu. El 1203, el papa Innocenci II posà fi a les antigues disputes territorials entre les diòcesis d’Osca i de Roda de Ribagorça, i en fixà el límit en el Cinca.

Els territoris que comprenia la diòcesi de Lleida fins el 1998 s’estenien principalment per les comarques del Segrià, el Baix Cinca, la Llitera, les Garrigues, la Noguera i la Ribagorça. Els seus límits coincidien bastant amb els de la diòcesi medieval.

Les primeres notícies històriques de la diòcesi de Lleida provenen d’una carta de Consenci a sant Agustí que diu que, vers els 417-420, un bisbe de Lleida, de nom Sagitti, va assistir amb el bisbe d’Osca i el metropolità de Tarragona, Ticià, a un concili, desconegut fins ara, convocat a Tarragona per tal de resoldre problemes de l’heretgia priscil·lianista.

Una bona part de la diòcesi va formar part des del final del segle IX de l’efímera diòcesi de Pallars, i des dels volts del 956, de la nova diòcesi de Roda de Ribagorça, que originàriament s’estenia pels comtats de Ribagorça, Sobrarb i Pallars.

El 1998 la diòcesi va patir la reducció d’una part del seu territori amb la culminació del procés de segregació de 111 parròquies de la Franja de Ponent i la seva incorporació a la diòcesi de Barbastre-Montsó.