El Vallès Occidental

Situació i presentació

La comarca del Vallès Occidental és formada per 23 municipis amb una extensió globlal de 583,17 km2 i és envoltada al N i NW pel Bages, a l’E i NE pel Vallès Oriental, al SE pel Barcelonès i al SW i W pel Baix Llobregat.

Ocupa una part del Sistema Mediterrani i s’estén per les seves tres unitats bàsiques. Això no obstant, la part més característica de la comarca correspon al fons de la Depressió Prelitoral. Els municipis situats en els vessants muntanyosos són vallesans més per raons de geografia humana i econòmica, d’evolució històrica i per l’actual divisió administrativa comarcal que no pas per un determinisme físic.

El perímetre comarcal s’inicia al S a la confluència del Llobregat amb la riera de Rubí, al terme de Castellbisbal i d’allí s’enfila cap al Puig Madrona (336 m), Collserola (512 m), el turó de Valldaura, baixa fins al Besòs i puja fins al Puig Castellar (301 m) al límit del terme de Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès). Des d’ací i abraçant la Vallençana es projecta cap al N (fent que el límit per l’E del Vallès Occidental i l’Oriental es fixi al bell mig de la Depressió) baixant des del turó del Pi Candeler (461 m a la Serralada Litoral) fins a la serra de Granera i els cingles de Gallifa. El límit N de la comarca es fixa des del punt anterior cap a les fonts del Ripoll, pujant cap al Montcau (1 053 m), per anar al coll de les Tres Creus (860 m), segueix el torrent de la Cansalada i penetra al terme de Rellinars fins a la confluència amb el de Vacarisses. En aquest terme trobem els límits occidentals de la comarca seguint la riera de Marà, el torrent de Can Joan, la serra del Coll de la Portadora (463 m), el pla, l’era i el coll de les Bruixes, el turó de Sant Salvador de les Espases (413 m), el Puig Ventós (549 m) i la riera de Sant Jaume, ressegueix el marge esquerre del Llobregat, per anar a trobar la confluència amb la riera de Rubí.

El Vallès Occidental, per la seva polinuclearitat i per la seva proximitat a Barcelona, és una de les comarques més complexes de Catalunya. Entre els diversos nuclis que la formen destaquen per la seva àrea d’influència Terrassa i Sabadell, que han esdevingut cocapitals de la comarca.

Al Vallès s’han generat algunes polèmiques històriques i actuals sobre les divisions administratives. Durant la II República, i després de diverses propostes de dividir el Vallès en dues comarques o tres (encapçalades per Granollers, Sabadell i Terrassa respectivament) o de compartir, Terrassa i Sabadell, la capitalitat d’un únic Vallès Occidental, les circumstàncies polítiques locals del 1936 establiren que Sabadell encapçalés la comarca del Vallès Occidental. La curta vigència oficial de la divisió comarcal republicana no impedí, però, constatar la bipolaritat entorn de Terrassa i Sabadell, la qual cosa fou reconeguda en diverses decisions administratives fins el 1939. Després de la guerra civil i fins a la restauració de les institucions democràtiques es va mantenir simplement la divisió provincial. L’any 1987, la Llei d’ordenació territorial establia el Vallès Occiental com una única comarca encapçalada per Sabadell, i restablia així la situació del 1936. Aquesta decisió fou enormement polèmica a Terrassa, que volia constituir una comarca pròpia amb les poblacions amb les quals s’havia relacionat tradicionalment, i al desembre del 1989 el Parlament aprovà la cocapitalitat Terrassa-Sabadell al Vallès Occidental. Aquest mateix any també es modificà la divisió comarcal de Catalunya, i Caldes de Montbui se segregà del Vallès Occidental i s’agregà a l’Oriental. L’any 1996 s’afegí a la comarca un nou municipi: Badia del Vallès, creat per la segregació de part dels termes de Cerdanyola i Barberà del Vallès. El 1989, amb la reforma dels partits judicials, Sant Cugat, Rubí i Castellbisbal se segregaren del partit judicial de Terrassa creant un partit judicial propi. El mateix feren Cerdanyola, Ripollet, Montcada i Barberà respecte del partit judicial de Sabadell.

El marc físic

El relleu

El Vallès Occidental ocupa una part del Sistema Mediterrani. La Depressió Prelitoral centra la comarca i és l’origen del topònim sobre el qual s’ha delimitat la divisió administrativa actual.

Els marges perifèrics del Vallès Occidental corresponen a la Serralada Litoral al SE i a la Serralada Pre-litoral al NW. Vacarisses, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Gallifa són municipis vallesans més per les seves vinculacions socioeconòmiques que per les geogràfiques. Al límit SW de la comarca, Castellbisbal, Ullastrell i Viladecavalls ocupen el llindar que hi ha entre la depressió i la vall del Llobregat. Aquest llindar, desenvolupat sobre la falla del Llobregat, confereix un cert aspecte muntanyós a aquest sector de la comarca, a conseqüència dels torrents i rieres que han erosionat els dipòsits del fons del Vallès, tot buscant el seu nivell de base al Llobregat. Cal considerar, també, que alguns relleus de la Serralada Prelitoral pertanyen, des del punt de vista del seu origen geològic, a una altra de les grans unitats de relleu de Catalunya, la Depressió Central, si bé descriptivament cal incorporar-los a la Serralada Prelitoral.

El segment de la Serralada Prelitoral en el sector del Vallès Occidental és constituït per una sèrie de massissos alineats de NE-SE. Aquí trobem els punts culminants de la comarca: el puig de la Creu (664 m), la Mola (1 104 m), el Montcau (1 053 m), el turó del Castell Sapera (940 m) en l’àmbit estricte de la comarca. El massís de Sant Llorenç del Munt, la serra de l’Obac i d’altres relleus associats són formats per materials terciaris. Pertanyen orogràficament i morfològicament a la Serralada Prelitoral, però pel seu origen sedimentari formaren part de la Depressió Central.

Els potents conglomerats eocènics es troben sobreposats a les roques paleozoiques, com s’observa a la serra de les Pedritxes, a Matadepera, i Castellar del Vallès. Les roques paleozoiques són fonamentalment esquistos, llicorelles, quarsites, per tant d’origen metamòrfic, amb alguns sectors de roques intrusives, amb granits tardo-hercinians, observables a Castellar del Vallès. A la serra de les Pedritxes hi ha afloraments de roques volcàniques envoltades de granitoides ordovicians. Els conglomerats eocènics presenten una clara estratificació a causa de l’alternança de nivells amb predomini de còdols carbonatats amb matriu calcària amb altres nivells amb predomini de còdols pissarrencs, de matriu argilosa i coloració rogenca. Ambdues sèries presenten intercalacions, molt fines a vegades, de gresos i lutites. La potència dels conglomerats eocènics superen els 1 000 m i es presenten lleugerament cabussats cap al NE. L’elevat percentatge de carbonat i la densa xarxa de diàclasi ortogonal han produït una carstificació intensa en el conjunt del massís de Sant Llorenç del Munt, el Montcau i la serra de l’Obac.

La Serralada Litoral manté la mateixa orientació NE-SE que el conjunt del Sistema Mediterrani. El sector del Vallès Occidental de la Serralada Litoral és constituït pels vessants orientats al NE de Collserola (el punt culminant, el Tibidabo, és perceptible des de molts indrets de la comarca, tot i que no hi pertany) i pels turons que s’aixequen a l’est del Besòs al terme de Montcada i Reixac. Al vessant vallesà de Collserola, l’ordovicià indiferenciat presenta intrusions de granitoides i dics de pòrfir orientats de NE a SW. A l’extrem nord-oriental hi ha el turó de Montcada, que és un aflorament devonià, intensament explotat per l’home. A l’altra banda del Besòs hi ha granits i altres materials paleozoics indiferenciats, fàcilment observables a la falla que limita la zona muntanyosa del fons de la Depressió.

La Depressió Prelitoral és la part més característica del Vallès Occidental. És una fossa tectònica limitada a banda i banda per les falles de la Serralada Prelitoral i Litoral. L’estructura dissimètrica fa que la potència de sediments sigui molt important en el contacte amb la Serralada Prelitoral i s’aprimi a mesura que s’aproxima a la Serralada Litoral. El límit de la Depressió a la part del SE és determinat per la falla del Llobregat, que marca un llindar o portell ben perceptible. En canvi, la transició del Vallès Occidental al Vallès Oriental és del tot imperceptible.

La plana del Vallès Occidental és al fons de la Depressió Prelitoral. S’estén entre el raiguer de la Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral. Aquest pla és solcat per torrents i rieres, que defineixen en els interfluvis petits turons o superfícies notablement horitzontals ben individualitzades. En alguns casos els torrents, les rieres o els rius s’han encaixat ben profundament en els sediments d’origen miocènic. Aquests sediments presenten un cabussament vers el NW produït per l’efecte de compressió de la falla que limita la Depressió per la banda septentrional. Aquesta és la causa de la dissimetria dels dipòsits sedimentaris. Als llocs més planers els materials miocènics són recoberts per al·luvions quaternaris d’origen fluvial provinents de l’erosió de les serralades. Aquests dipòsits oculten el contacte dels materials de la Seralada Prelitoral i Litoral i els materials de la depressió vallesana i no permeten d’observar a la superfície la falla septentrional del Vallès. En alguns llocs hi ha cons de dejecció de torrents, com el que s’observa a Matadepera.

Al centre de la plana del Vallès Occidental es constata l’existència d’una alineació de turons que hom ha anomenat Serralada Transversal o Central del Vallès. Aquesta serra, que s’estén al SW de Terrassa, té com a nucli la serra de Galliners (313 m), i trenca el relleu pla o suaument ondulat del fons de la plana. Delimita a l’W de la comarca un sector entre la Serralada Prelitoral i la Serralada Transversal que separa un passadís a migjorn entorn de Rubí i Sant Cugat i un rodal més tancat entorn de Terrassa. Els materials que formen aquesta serralada són idèntics a la resta de materials de la Depressió. Aquí l’erosió encara no ha desgastat l’acumulació molt potent de sediments miocènics, amb alternança de materials fins (argiles i sorres) i d’altres més gruixuts (graves i conglomerats sense cimentar). Els estrats presenten un lleuger cabussament en direcció al SE, que tindria una explicació més en la formació d’aquests relleus que no pas en la diferent resistència a l’erosió.

Les aigües

La xarxa hidrogràfica del Vallès Occidental és constituïda per dues conques: la conca del riu Besòs i la conca del riu Llobregat.

El Besòs és el principal col·lector del Vallès Occidental. El Ripoll és afluent per la dreta del Besòs i té una llargada de 34,5 km i 243 km2 de conca, tots ells dins la comarca. La seva capçalera és a la serra de Granera, de la carena Prelitoral, al terme de Sant Llorenç Savall. Travessa els termes de Sant Llorenç Savall, on té l’aspecte d’un riu de muntanya, Castellar del Vallès i Sabadell, on s’encaixa profundament en els sediments de la Depressió i Barberà del Vallès i Ripollet, on presenta una vall molt ampla, que ha estat canalitzada. La confluència amb el Besòs és al terme de Montcada i Reixac. El Ripoll rep per la banda dreta el riu Sec a Ripollet i poc abans de la confluència amb el Besòs la riera de Sant Cugat. El Besòs té un recorregut molt breu dins el Vallès Occidental i el seu curs ha estat canalitzat. Travessa la Serralada Litoral pel congost de Montcada.

La part més occidental de la comarca (Terrassa, Rellinars, Vacarisses, Viladecavalls, Ullastrell, Rubí i Castellbisbal) forma part de la conca del Llobregat. Els vessants de ponent són drenats per una sèrie de torrents i rieres que porten les seves aigües directament al Llobregat; és el cas de la riera de Gaià, sobre la qual es bastí el pantà de la Xoriguera. El col·lector bàsic del sector és la riera de les Arenes, anomenada de Rubí a partir d’aquest municipi: amb un recorregut de 31 km i 122 km2 de conca. Neix al coll d’Estenalles, entre el Montcau i la serra de l’Obac, recull les aigües dels seus vessants i travessa els termes de Matadepera, Terrassa, Sant Quirze i Rubí.

El règim dels rius del Vallès Occidental és pluvial, ja que a les zones de capçalera la innivació és pràcticament irrellevant, els cabals són escassos, la irregularitat és una característica notable, les crescudes estacionals de primavera i de tardor són molt importants i l’estiatge és marcat. Però aquesta anàlisi és únicament aplicable al Ripoll, riu estrictament vallesà occidental. La resta de cursos d’aigua són torrents i rieres, per tant, cursos esporàdics que únicament transporten aigua en casos de precipitacions. Ara bé, les crescudes han estat notables i generalitzades. Una crescuda excepcional fou la que es produí el 24 de setembre de 1962 a les conques del Ripoll i de la riera de les Arenes, deguda a les fortíssimes precipitacions a les zones de capçalera. La riera de les Arenes va arribar en alguns moments a un cabal de més de 700 m3⁄seg. Aquest episodi, ja històric, obligà a la canalització d’algun dels cursos d’aigua vallesans.

L’aprofitament de l’aigua dels rius i rieres com a recurs natural ha estat notori, tant pel que fa als regadius, sobretot a la conca del Besòs, com per a la indústria, especialment sobre el riu Ripoll. La construcció de l’embassament de Ribatallada (1895) al terme de Sabadell, prop de Sant Julià d’Altura i el del pantà de la Xoriguera (1902) al terme de Terrassa, destruït per l’avinguda provocada per l’excepcional pluja del 25 de febrer de 1944, amb 290 l⁄m2 al sector de la riera de Gaià i el pantà de Can Bogunya, al mateix terme de Terrassa, són les fites que marquen la solució, en un moment donat, del proveïment d’aigua.

El Vallès Occidental és una zona amb aqüífers coneguts, en part encara no avaluats. Els materials calcaris permeables per la fissuració del massís de la Mola i la serra de l’Obac contenen aigua de bona qualitat, amb l’existència de surgències relacionades amb la circulació càrstica. La més notable d’aquestes surgències intermitents són els Caus d’en Guitart a la riera de Gaià.

El clima

Els matisos que presenta el clima mediterrani al Vallès Occidental es poden identificar amb dos tipus de clima: un clima mediterrani subhumit i un clima mediterrani litoral.

Els vessants muntanyosos sobretot a l’àrea de la Serralada Prelitoral tenen un clima mediterrani subhumit, amb precipitacions anuals superiors als 700 mm i una temperatura mitjana propera als 10ºC. Aquesta modalitat climàtica és la que correspon a les dades de Sant Llorenç del Munt amb una aridesa estival bastant mitigada.

A la plana del Vallès Occidental, al fons de la Depressió Prelitoral, hi ha un clima mediterrani litoral amb un dèficit hídric inferior als 200 mm. Les precipitacions es presenten a la tardor i a la primavera, encara que l’hivern no és una època marcadament seca. L’estiu és relativament sec, però no àrid. El règim de temperatures s’adequa a les variacions estacionals pròpies del clima mediterrani, amb hiverns suaus i estius relativament calorosos marcats per un matisat efecte de continentalitat. Cal remarcar la successió estacional amb una primavera i una tardor de transició entre estiu i hivern respectivament.

La irregularitat en el ritme anual de temperatures i precipitacions pròpia del clima mediterrani marca el clima del Vallès Occidental. Hiverns excepcionalment suaus contrasten amb hiverns, també excepcionalment freds com els dels anys 1956 i 1985. Anys secs van succeïts d’anys amb precipitacions molt superiors a la mitjana. Els 241 mm d’aigua caiguts el 25 de setembre de 1962 a Terrassa en l’espai de 3 hores són tan excepcionals com les mínimes de -11ºC del gener del 1985. També destaquen les inundacions, que al setembre del 1962 afectaren algunes poblacions com Sabadell, Terrassa i Rubí. Les nevades són rares a la plana del Vallès; de mitjana, llur freqüència no arriba a dos o tres dies l’any. A Sant Llorenç del Munt la innivació pot durar quatre o cinc dies i en casos excepcionals deu o quinze dies.

La disposició de la Serralada Prelitoral fa que el Vallès Occidental resti arrecerat dels vents de l’interior, especialment dels de component nord, i per tant, les masses d’aire fred estancades durant l’hivern sobre la Depressió Central, a la veïna comarca del Bages no penetren cap a la comarca. D’altra banda, la mateixa Serralada Prelitoral és un factor determinant de la condensació de les masses d’aire humides que penetren des del Mediterrani i que contribueixen a crear un ambient més humit als vessants muntanyosos. A l’estiu la marinada provoca la formació de núvols de tipus convectiu que originen curtes però abundants precipitacions i que expliquen que el mes d’agost ja no sigui un mes sec. Els vents dominants són de component W. El garbí (SW), el ponent (W) i el mestral (NW) i el migjorn, el xaloc i el llevant sumen una part dels dies ventosos. De fet, els vents de ponent penetren fàcilment al Vallès Occidental des de la vall del Llobregat. El llevant, a la tardor i la primavera, llença masses d’aire humit contra la Serralada Prelitoral, fet que causa la major part de precipitacions de l’època. La protecció de la Serralada Prelitoral explica que els vents del N i del NE només representin una petita part dels dies ventosos de l’any.

Durant una gran part de l’any i sobretot a l’hivern, l’oscil·lació i l’amplitud tèrmica són molt acusades, s’estableix una situació d’estancament de les masses d’aire, i a les zones més baixes i tancades es formen densos bancs de boira baixa, seguint els cursos de rieres i torrents. A Montcada i Reixac el fenomen és freqüent molts dies d’hivern. Al sector més muntanyós la vacarissana és una espectacular boira baixa que recobreix moltes matinades d’hivern els torrents del terme de Vacarisses, a la vall del Llobregat. Aquestes boires s’aixequen a partir de mig matí i rarament són persistents durant tot el dia.

Els sòls i la vegetació

Els sòls predominants al Vallès Occidental són els bruns calcaris, excepte als vessants muntanyosos, on hi ha sòls àcids medioeuropeus. La humitat a la comarca és suficient perquè aquests sòls no siguin descarbonatats. Els sòls s’han conservat bé en els indrets on la densitat del bosc ha impedit l’erosió i per tant els horitzons es troben ben desenvolupats. Damunt dels conglomerats eocènics la coloració del sòl és més marronosa, a causa de l’abundància d’òxids de ferro, poc solubles a la lixiviació dels horitzons il·luvials. Aquests sòls són més descarbonatats a mesura que amb l’altura augmenta la pluviositat, però, això no obstant, són sòls de reacció bàsica. A la plana, el procés d’evolució del sòl ha estat profundament alterat per les activitats agrícoles. La desforestació ha provocat la desaparició de l’horitzó superficial. La tonalitat dels sòls és groguenca i ocre. Als llocs coberts per sediments quaternaris, el sòl adquireix una tonalitat rogenca-marronosa (terra de rajoler) amb una textura llimosa, argilosa, deguda a l’abundància d’òxids de ferro, que respon a un episodi climàtic de tipus tropical que es donà al Mediterrani durant el segon i el tercer període interglacial. Sobre aquests tres tipus de sòls s’ha desenvolupat la vegetació que trobem en l’actualitat.

La vegetació potencial del Vallès Occidental correspondria a cinc tipus de comunitats vegetals: l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale); l’alzinar amb roures (Quercetum ilicis cerriodetosum); l’alzinar muntanyenc (Quercetum ilicis mediterraneo montanum); el bosc de ribera i la vegetació rupícola. Aquesta vegetació potencial, que depèn de l’estructura i qualitats minerals i orgàniques del sòl i de les condicions climàtiques, ha estat profundament alterada per l’acció antròpica, que ha introduït espècies vegetals i ha destruït part de la vegetació per l’acció de l’agricultura, les pràctiques ramaderes i l’ocupació urbana i industrial.

Les pinedes ocupen una part important de la superfície forestal de la comarca, sobretot a les clapes boscoses de la plana. La pineda de pi blanc (Pinus halepensis) acompanyat d’una brolla arbustiva és una associació vegetal molt corrent. El pi pinyer (Pinus pinea) forma en alguns indrets bosquets aïllats. Cal considerar que la pineda ocupa l’espai de l’alzinar típic, tant al fons com als marges de la plana, on ocupa sovint antigues terres de conreu abandonades. La pineda és senyal inequívoc d’humanització i d’explotació forestal. El decaïment d’aquesta activitat comporta una recuperació de l’alzinar. Els bosquets enmig dels conreus caracteritzen encara les zones amb activitats agrícoles del Vallès Occidental i són un element d’identificació paisatgística del fons de la plana.

Les comunitats d’alzines es troben en diversos graus de degradació. L’alzinar degradat (Quercetum ilicis arbutetosum) no és res més que un bosc secundari resultat de l’explotació d’un alzinar típic i la transformació de l’estrat arbustiu on l’arboç (sobre sòls silicis) i el bruc i garric (sobre sòls calcaris), juntament amb altres espècies heliòfiles, substitueixen les espècies pròpies del sotabosc.

L’alzinar muntanyenc i l’alzinar amb roures han sofert una degradació semblant. Només al fons de les torrenteres l’aspecte és pròxim al climàcic. Al Vallès Occidental els roures (Quercus robur) mai no formen boscos homogenis; a les zones més fresques i humides es troben alternant amb pins, alzines i els arbres de ribera. El boix (Buxus sempervirens) és l’arbust més freqüent en els alzinars, que havien estat explotats i avui són en procés de regeneració.

Resseguint els torrents i les rieres hom pot trobar en alguns indrets restes de bosc de ribera, convertits gairebé en un bosc galeria. Els arbres que resten de la vegetació climàcica són els àlbers (Populus alba) i els oms (Ulmus minor). L’home ha introduït la robínia (Robinia pseudoacacia) i el plàtan (Platanus hybrida). En general el bosc de ribera també ha estat estassat i la formació secundària, és a dir, la bardissa amb esbarzers (Rubus ulmifolius), el roldor (Coriaria myrtifolia) i la canya (Arundo donax) fan sovint impenetrables les restes del bosc de ribera. Aquestes restes, però, són amenaçades per l’ocupació d’horts familiars que aprofiten la humitat del fons dels torrents.

La vegetació rupícola abunda especialment al massís de la Mola, el Montcau, la serra de l’Obac i els cingles de Gallifa. Malgrat haver sofert una transformació global aquesta vegetació té una situació més propera a la vegetació potencial.

El Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac

El Vallès Occidental és una comarca on l’equilibri entre les activitats de l’home i la gestió de la natura és complex. Els turons han estat explotats per a l’extracció d’argiles, primera matèria de les bòbiles i les rajoleries, transformats en àrids per la construcció o simplement escapçats per a permetre l’expansió urbana i industrial. Els bosquets del fons de la depressió que es conserven també són amenaçats per les mateixes raons i les activitats agrícoles cada cop són més residuals.

Dins l’àmbit de la comarca hi ha dos espais naturals protegits: el Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac i el Parc de Collserola. El primer parc constitueix un espai singular i de gran interès ecològic, cultural i paisatgístic. Es troba a cavall de les comarques del Vallès Occidental i el Bages, entre el Llobregat a l’W i el Ripoll a l’E, i és format per les dues serralades que li donen nom i que s’uneixen al coll d’Estenalles. El seu paisatge, d’una semblança aspre, el constitueixen notables cingleres i una vegetació formada bàsicament per alzinar i pinedes. Els cims més alts són la Mola (1 104 m) i el Montcau (1 056 m). Forma part del conjunt d’espais que envolten l’àrea més densament poblada: l’àrea metropolitana de Barcelona. És gestionat per la Diputació de Barcelona i ocupa una superfície total de 13 693,78 ha, de les quals 6 845,8 formen part de la comarca del Vallès Occidental, distribuïdes entre els municipis de Castellar, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Terrassa i Vacarisses. Sant Llorenç del Munt va ser protegit inicialment, mitjançant l’aprovació d’un pla especial l’any 1972, pla que s’ha anat revisant i ampliant posteriorment. El 1987 fou declarat Parc Natural.

Pel que fa a la vegetació, cal remarcar l’existència de certs elements de l’Europa mitjana com la roureda submediterrània de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis) o algunes espècies localitzades en indrets més muntanyencs com el faig (Fagus sylvatica) o el trèmol (Populus tremula). Aquests boscos humits es refugien pràcticament a les canals obagues dels nivells superiors. Però en aquest espai destaquen dos dominis de vegetació, el de l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale), de terres baixes i el muntanyenc (Quercetum mediterraneomontanum), que se situa als fondals humits i nivells culminants. En els vessants occidentals domina el carrascar (Quercetum rotundifoliae i les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) i pinassa (Pinus nigra) que caracteritzen el paisatge d’aquestes muntanyes.

Pel que fa a la fauna, el parc acull una notable diversitat de poblament faunístic, degut bàsicament a la conservació de biòtops mediterranis, fins el punt que es poden comptar més de dues-centes espècies de vertebrats. Espècies representatives del parc són la salamandra (Salamandra salamandra), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la merla (Turdus merula), el senglar (Sus scrofa), el gat mesquer (Genetta genetta), entre d’altres. També cal destacar l’existència del rat-penat de cova (Miniopterus schreibersi), o espècies endèmiques com coleòpters (Trogocharinus sp.) o l’isòpode aquàtic (Stenasellus virei).

Entre els diversos equipaments del parc, destaquen l’oficina del parc natural, vora la masia de la Mata, un antic mas agrícola originari del segle XVI, el Centre d’Interpretació del coll d’Estenalles, proper a la Mata, i l’oficina d’informació situada al monestir de Sant Llorenç del Munt.

El Parc de Collserola

El parc de Collserola es creà per un acord del Consell Metropolità de Barcelona l’any 1986. El Consorci del Parc de Collserola és l’organisme responsable de la seva gestió des del 1987. Es troba a cavall de les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental. El Parc de Collserola té una superfície de més de 8 000 ha situada entre els rius Besòs, Llobregat, la depressió del Vallès i el Pla de Barcelona. Inclou també part del terme municipal de nou poblacions: Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, el Papiol i Sant Feliu de Llobregat. Sant Cugat del Vallès amb 2 134 ha i Barcelona amb 1 908 ha són els municipis que tenen més ha de parc. Els cims més alts són el Tibidabo (512 m) i Can Pasqual (468 m).

La diversitat de formacions vegetals produeix una interessant variació paisatgística, que és també la base de la riquesa biològica de la serra, perquè cada ambient conté espècies vegetals pròpies i acull un tipus de fauna particular. Per la seva situació i caràcter bioclimàtic el paisatge que predomina és el mediterrani. Les comunitats que ocupen una major extensió són les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) amb un sotabosc de garriga o brolla, i els prats sabanoides d’albellatge que cobreixen gran part dels solells (Hyparrhenietum hirtopubescentis). Als obacs esquistosos de la serra apareixen petits fragments d’alzinars, sovint sota la forma esclarissada rica en arboç que en degradar-se és substituït per brolles calcífugues d’estepes i brucs. Els roures i altres espècies higròfiles són també destacats en el parc, on hi ha un dels millors boscos semicaducifolis de roure cerrioide (Quercetum ilicis galloprovinciale cerrioidetosum). Cal destacar la presència de comunitats que ocupen els indrets humits dels fondals com les avellanoses (Polysticho-Coryletum), omedes (Ulmus minor) o les gatelledes (Salix atrocinerea).

Pel que fa a la fauna, la invertebrada és especialment rica i diversa, tant per la seva posició biogeogràfica com per la presència de nombroses espècies rares. Hi ha una gran diversitat d’aranyes, opilions i altres espècies com mol·luscs, coleòpters, heteròpters i lepidòpters.

Atesa la seva situació geogràfica, propera a l’àrea metropolitana, en el parc es produí un procés d’urbanització que, en part, ha degradat aquest espai, tot i que les normatives actuals n’han restringit la construcció. El parc disposa de diversos centres d’informació i documentació (Centre de Documentació de Recursos Educatius, centre d’educació ambiental Can Coll i Mas Pins, etc.) com també d’altres serveis.

Les comunicacions

La xarxa de comunicacions del Vallès Occidental ha estat un factor clau en el desenvolupament de la comarca i és una de les causes de la localització industrial. La gran quantitat de polígons industrials i el transport de primeres matèries i de les mercaderies ja manufacturades provoquen una intensitat de trànsit per les carreteres i autopistes del Vallès Occidental. D’altra banda, la mobilitat dels habitants de les ciutats vallesanes fa que es produeixin moments puntuals d’embusos en determinats trams d’accés a les ciutats, en especial a Terrassa i Sabadell. Per últim, el Vallès Occidental és també pas obligat per a l’accés a Barcelona, pas cap a l’eix del Llobregat, i comunicació NE-SW passant per la Depressió Prelitoral.

Una de les autopistes del Vallès Occidental és la C-58 (part de l’antiga A-18) de Barcelona a Sabadell i Terrassa. Entra a la comarca per un indret pròxim al coll de Montcada, segueix pràcticament la llera del Ripoll fins a l’entroncament amb la AP-7 i continua vers ponent fins a Terrassa. A partir d’aquesta ciutat la C-58 continua cap al Bages com a carretera. A l’altura de Terrassa la C-58 connecta amb la C-16 de Barcelona a Manresa (el tram entre Terrassa i Manresa s’havia denominat també A-18). La C-16 travessa la serra de Collserola pels túnels de Vallvidrera (inaugurats el 1991). S’enfila pels contraforts de la serra del Coll de Cardús per travessar la carena Prelitoral, passa a la vall del Llobregat al terme de Vacarisses i penetra tot seguit al Bages.

L’autopista AP-7 segueix la direcció SW-NE, passant pel fons de la Depressió Prelitoral, passadís natural de comunicacions, aprofitat ja per una antiga via romana. Al terme de Castellbisbal, ja a la vall del Llobregat, enllaça amb el tram sud de la AP-2 i amb l’autovia A-2, i seguint el curs del riu va a buscar el congost del Llobregat a Martorell. A l’altura de Badia del Vallès, la AP-7 enllaça amb la C-58. El tram de la AP-7 que passa pel Vallès, concebut originàriament com el Tercer Cinturó de Ronda de Barcelona, fou denominat originàriament com l’autopista B-30.

La carretera N-150 de Barcelona a Sabadell i Terrassa entra al Vallès pel coll de Montcada. De Cerdanyola a Sabadell pràcticament és un carrer i, entre aquesta ciutat i Terrassa, travessa una zona de serveis de la mancomunitat Sabadell-Terrassa. La carretera C-17 (antiga N-152) de Barcelona a Ripoll travessa la comarca pel terme de Montcada.

La resta de carreteres poden ésser considerades locals. Són especialment denses a la zona de la plana i permeten la comunicació intermunicipal i també en alguns casos intercomarcal. Destaquen les antigues comarcals C-243 entre Martorell i Terrassa, la C-1415 de Terrassa a Mataró passant per Castellar del Vallès, Caldes de Montbui i Granollers, la C-1413 entre Molins de Rei i Sentmenat passant per Sabadell i la C-155 de Sabadell a Granollers. Altres vies de comunicació són la carretera de Montcada a Badalona, a través del coll de la Vallençana; la carretera de Terrassa a Castellbell i el Vilar (Bages) pel coll de l’Obac, que permet la comunicació amb Rellinars; la carretera de Terrassa a Navarcles, que passa per Matadepera i travessa la Serralada Prelitoral pel coll d’Estenalles, entre el Montcau i l’Obac, i la carretera de Sabadell a Castellar del Vallès, Sant Llorenç Savall i el Bages.

La xarxa ferroviària és servida per la RENFE i els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. La RENFE ve de Barcelona i entra al Vallès Occidental per Montcada i Reixac. Manté tres línies: la de Saragossa, la de Puigcerdà i la de Girona. La línia de Saragossa té estacions o baixadors a Montcada, Santa Maria de Montcada, Cerdanyola, Barberà, Sabadell (per on és soterrada), Torrebonica, Terrassa, Sant Miquel de Gonteres-Viladecavalls i Vacarisses, des d’on ja es passa al Bages. Aquesta línia de doble via actua com a transport regional de viatgers, sobretot pels viatges cap a Barcelona. La línia de Puigcerdà té estacions a Montcada, Montcada-Ripollet, Santa Perpètua, Mollet-Santa Rosa i Parets del Vallès. La línia de Girona té estació a Montcada. També travessa el Vallès Occidental l’enllaç entre el Papiol (Baix Llobregat) i Mollet (Vallès Oriental), amb una estació a Rubí destinada al trànsit de mercaderies.

Els Ferrocarrils de la Generalitat constitueixen una xarxa assimilable a un metro regional que assegura la comunicació amb Barcelona, a través dels túnels de Vallvidrera, fins a Sant Cugat i a redós dels vessants de Collserola. Després de les estacions de Vallvidrera (terme de Barcelona), les Planes, la Floresta, Valldoreix i Sant Cugat es bifurca en dos ramals: d’una banda cap a Mira-sol, Hospital General, Rubí, les Fonts i Terrassa; i per l’altra cap a Sant Joan, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, Sant Quirze i Sabadell. El tram final de la línia tant a Sabadell, des de fa molts anys, com a Terrassa, més recent, és soterrat.

Al terme de Sabadell hi ha un aeròdrom gestionat per AENA, que fou creat el 1953 per la fusió de l’Aeroclub Barcelona (antic Aeroclub de Catalunya, 1915) amb el de Sabadell (1931). S’hi acullen moltes avionetes esportives i els avions i helicòpters dels serveis d’extinció d’incendis.

La població

Els primers vestigis de poblament al Vallès Occidental es remunten al paleolític superior. S’iniciaren establiments humans a la plana i a la muntanya i es mantingueren al llarg de tota la prehistòria. Segons els documents trobats durant l’època ibèrica, el Vallès, territori dels laietans, devia ser una de les zones més poblades de Catalunya. Amb la romanització les terres fèrtils del Vallès foren repartides entre les viles rurals i s’inicià una fragmentació de les propietats que tingué una llarga durada. Els principals nuclis de poblament eren Ègara (Terrassa) i Castrum Octavianum (Sant Cugat). De l’etapa visigòtica coneixem la creació de la diòcesi d’Ègara cap al 450 aproximadament. Malgrat que hom no disposi de dades exactes sobre el nombre d’habitants als segles XI i XII la proliferació de parròquies i petits nuclis de poblament són un clar indici de la recuperació demogràfica i econòmica de la zona. Els fogatjaments del segle XIV donen ja unes primeres estadístiques aproximades a partir del 1360, any en què s’entra en una etapa de llarga inflexió demogràfica que no es recuperarà fins al començament del segle XVI.

El fogatjament que es va fer entorn del 1380 mostra que el Vallès Occidental tenia (amb l’excepció d’alguns indrets no consignats en el fogatjament) 1 118 focs o famílies, per tant uns 5 500 h, que amb els llocs no inclosos s’aproximaria als 6 000 h. El fogatjament del 1515, el primer que indica una recuperació demogràfica, donà al Vallès Occidental 819 focs, és a dir, uns 4 320 h. Els anys següents el Vallès presenta un creixement considerable que es manifestà a través de l’expansió de les viles i dels masos agraris. El Vallès Occidental el 1553 tenia ja uns 1 119 focs que representen 5 827 h. En aquest increment demogràfic tingué un paper destacat la immigració francesa.

Al segle XVIII la població del Vallès Occidental es duplicà com a bona part de Catalunya. Es passà de 7 321 h el 1719 a 14 974 h el 1787. La comarca tenia dos nuclis urbans d’una certa consideració: Terrassa amb 1 835 h i Sabadell amb 1 145 h, que el 1787 ja tenien 4 119 h i 2 236 h respectivament. Sant Cugat es convertí, el 1787, en el tercer nucli de població que superà els 1 000 h, amb 1 010 h.

Al segle XIX la comarca emprengué el camí de la industrialització, fet que comportà importants canvis en el poblament i la població. Sabadell i Terrassa passaren de viles a ciutats industrials enmig d’un entorn fonamentalment agrari. La diferència entre el Vallès Occidental, amb nuclis industrials, i l’Oriental, plenament agrícola, s’accentuà. El 1842 la comarca comptava amb 25 403 h i el 1857 ja en tenia 50 633 h, és a dir, amb 15 anys la població gairebé es duplicà.

Al llarg del segle XIX es compaginà una emigració d’altres comarques agrícoles cap al Vallès industrialitzat amb un desplaçament de la població de les viles rurals de la comarca cap a Terrassa i Sabadell. Des del començament de segle XX (69 807 h l’any 1900) el creixement demogràfic del Vallès es degué bàsicament a la forta immigració que va rebre de regions agrícoles espanyoles, del sud sobretot. La continuïtat del creixement industrial, malgrat les seves crisis, provocà que en termes generals el ritme de creixement del Vallès al llarg del segle XX fos el doble que el de Catalunya. Llevat del període crític de la guerra civil, el Vallès mantingué sempre un ritme demogràfic ascendent que culminà amb el gran creixement de les dècades de 1960 i 1970. Així, es passà dels 268 386 h el 1960 als 545 591 h el 1975. Una gran onada migratòria procedent d’Andalusia canvià la geografia humana del Vallès. Les necessitats de mà d’obra de la indústria van atreure població de procedència rural que s’instal·là a la perifèria de les ciutats i que transformà petites viles en ciutats mitjanes. Fou un establiment desordenat que, marcat per l’especulació, va originar nombrosos problemes socials en barris molt densos que havien crescut ràpidament.

La diversificació industrial, tant pel que fa als rams com a la seva situació, va comportar el creixement notable del tradicional entorn rural dels caps de comarca: Barberà passa de 1 828 h el 1940 a 8 928 h el 1970, Castellar de 3 780 h a 7 683 h, Cerdanyola de 3 496 h a 19 945 h, Montcada i Reixac de 6 649 h a 22 462 h, Ripollet de 3 702 h a 20 197 h, Rubí de 6 091 h a 25 461 h, Sant Cugat de 5 904 h a 20 669 h i Santa Perpètua de Mogoda de 2 575 h a 8 217 h. Això comportà una disminució del pes relatiu de Sabadell i Terrassa en la comarca, que el 1960 representava pràcticament el 71,9% de la població, el 1986 havia baixat al 54,6% i el 2005 al 48% del total de la població del Vallès Occidental.

La crisi industrial de la dècada del 1970 va frenar el flux migratori i en alguns municipis el va invertir, oferint per primera vegada des de feia moltes dècades saldos migratoris negatius. Aquest factor i la davallada de la natalitat provocaren que el Vallès Occidental alentís el seu creixement. No obstant això, a partir de la dècada del 1980, la població del Vallès encetà de nou una tendència positiva, passant de 598 324 h el 1981, a 649 699 h el 1991. Aquest creixement s’incrementà a partir de la segona meitat de la dècada del 1990, degut, en part, a l’arribada d’immigrants estrangers, de manera que el 2001 es comptabilitzaren 731 884 h i el 2005 815628 h.

El Vallès Occidental, amb una densitat de població de 1398,6 h/km2 el 2005, és una de les comarques amb major concentració demogràfica del principat.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

A la darreria del segle XX la superfície de terres llaurades disminuí a la comarca per l’efecte de factors com el creixement de les àrees urbanes, l’aparició de nous polígons industrials, la implantació de noves infraestructures de transport, la localització de nous serveis i l’abandonament d’àrees de conreu, normalment marginals. En conseqüència, la petita explotació adquirí un caràcter dominant.

Pel que fa als boscos, aquests ocupen aproximadament una quarta part de la superfície total de la comarca. El nombre d’hectàrees de superfície forestal és notablement superior a l’agrícola. Els boscos es localitzen principalment als vessants de la Serralada Litoral i Prelitoral. La propietat dels boscos és privada excepte moltes zones del Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, i a alguns sectors de Collserola. Una part de la superfície forestal ha estat envaïda per la urbanització secundària.

Quant als tipus de conreu, el de secà domina pràcticament en tots els municipis de la comarca. En el cas del regadiu, les reduïdes extensions que ocupa se centren prop dels llits fluvials i sobre els aqüífers de fàcil captació. A més, hi ha un predomini total dels conreus herbacis. Entre aquests els de més puixança són els cerealícoles (especialment l’ordi), tot i que també cal esmentar el farratge (alfals) i els conreus industrials, com el gira-sol. La superfície dedicada a les espècies farratgeres es troba sobretot als municipis muntanyosos i propers al Vallès Oriental. La producció dels conreus d’horta i les lleguminoses de gra, per al consum humà, és absorbida pels mercats locals i comarcals. Entre els conreus llenyosos, menys importants en extensió, destaquen els fruiters de clima temperat (cirerer i guinder, presseguer), els ametllers, les oliveres i algunes hectàrees residuals de vinya.

L’activitat ramadera i també l’agricultura van davallar els darrers anys del segle XX. L’aviram i la cria de bestiar porcí són els sectors amb major pes a la comarca, per bé que a partir de la dècada del 1980 el nombre de gallines disminuí notablement. També destaca el bestiar oví, boví i la cuniculicultura.

L’associacionisme agrari present a la comarca, amb una certa tradició, arrencà el 1910 amb el Celler Cooperatiu de Rubí i la Cooperativa Agrícola de Terrassa.

La mineria i les fonts d’energia

L’extracció de minerals a la comarca del Vallès Occidental no és una activitat gaire rellevant. Els jaciments que alguna vegada foren explotats han estat abandonats. L’extracció no mineral, en canvi, revesteix una certa importància en relació amb la construcció. Al fons de la Depressió l’explotació d’argiles, la terra de rajoler, fornia de primera matèria les bòbiles, moltes de les quals d’àmbit local. Han destacat les explotacions d’argiles miocèniques de Terrassa i Viladecavalls. Als vessants de la Serralada Prelitoral i Litoral hi havia pedreres, algunes de les quals, ja clausurades, han deixat petjades notables en el paisatge, visibles en circular per la comarca. A Castellar del Vallès algunes pedreres encara mantenen l’activitat. Una de les explotacions més important és l’extracció de les calcàries devonianes del turó de Montcada, que va implicar la localització de la fàbrica de ciment Asland (1917). Els aqüífers són un altre tipus de recurs que cal esmentar. Al Vallès Occidental trobem els de la riera de les Arenes i el Ripoll, que s’estenen pels al·luvions del llit fluvial i que són carregats per l’acció dels rius i rieres. D’altra banda el massís de la Mola i la serra de l’Obac constitueixen un aqüífer profund el funcionament del qual encara es desconeix. De totes maneres, el Vallès Occidental és una comarca amb dèficit hídric que es proveeix d’aigua procedent d’altres comarques.

La indústria

El Vallès Occidental és una comarca eminentment industrial. L’origen de la industrialització al Vallès Occidental se situa a mitjan segle XIX. A l’inici del procés d’industrialització la comarca es va beneficiar de la proximitat de Barcelona, la seva àrea immediata i la subsegüent expansió. La proximitat del port de Barcelona i el traçat de la xarxa ferroviària foren també factors claus per a explicar la implantació industrial a la comarca. Altres factors, que actuen positivament a favor de la comarca són la tradició industrial i l’"esperit" empresarial. A aquests factors se sumen l’oferta del sòl industrial, amb adequacions de diversos polígons industrials, i els atractius que ha afegit la ZUR (Zona d’Urgent Industrialització), l’accés a les fonts d’energia, als sistemes de comunicació telefònics, o els cables de fibra òptica, etc.

La localització industrial ha passat per tres fases que s’han estratificat en el paisatge urbà i industrial del Vallès Occidental. En una primera fase clàssica les indústries s’implantaren a Sabadell i Terrassa al voltant del nucli antic d’ambdues ciutats. Es van crear unes trames urbanes amb grans illes ocupades per les naus industrials i els habitatges dels obrers. La implantació sobre el Ripoll també corresponia a aquesta primera fase. La següent fase apareixia a partir de la dècada del 1950 i es caracteritzava per la localització de les indústries a les zones perifèriques de les ciutats de Terrassa i Sabadell, sense que es pogués parlar encara d’autèntics polígons industrials. Moltes de les naus industrials han estat enderrocades i els terrenys han estat destinats a la construcció d’habitatges. En altres municipis de la comarca també s’inicià la localització d’indústries. La tercera fase, iniciada a la dècada del 1970, responia a la localització de les indústries, preferentment en els polígons industrials, que oferien múltiples avantatges d’accessibilitat, sòl industrial amb els serveis preparats, avantatges fiscals, etc.

El fenomen més destacable del cicle de localització industrial és el Parc Tecnològic del Vallès, situat a Cerdanyola del Vallès, al peu de Collserola. S’hi pot accedir per les autopistes AP-7 i C-58. El parc és un polígon industrial per a empreses de nova tecnologia amb una alta qualitat de serveis i urbanització. S’hi han instal·lat empreses dels camps de la microelectrònica, la informàtica, les telecomunicacions, l’automàtica, la tecnologia làser, els nous materials plàstics, metàl·lics i ceràmics, la biotecnologia i la química.

En el sector de la metal·lúrgia són importants les indústries dedicades a la fabricació d’elements mecànics, material elèctric i eines de precisió, i les auxiliars del sector de l’automòbil. Al costat de les indústries autòctones, com la de maquinària tèxtil, hi ha moltes indústries del sector en què la inversió, la tecnologia i part del personal tècnic i de direcció pertanyen a empreses multinacionals que han trobat atractiva la implantació dels seus centres de producció a la comarca.

Quant a la indústria de maquinària i material elèctric, hi ha grans empreses a Terrassa i Sabadell, que són casos paradigmàtics de la implantació d’empreses estrangeres a la comarca, d’una banda, i de la capacitat exportadora de la indústria del Vallès Occidental, de l’altra. Algunes de les indústries que cal esmentar són Yamaha Motor Espanya a Palau-solità i Plegamans i la factoria Nissan Motor Ibèrica a Montcada i Reixac.

La indústria tèxtil, especialment llanera, cobreix una bona part de la història econòmica comarcal fins als processos de diversificació industrial produïts durant les tres últimes dècades del segle XX. El procés de reconversió del sector tèxtil provocà el cessament de les activitats de moltes empreses tradicionals de les manufactures tèxtils, tot i així la renovació de maquinària obsoleta i la venda de solars del centre de les ciutats va permetre de continuar l’activitat.

El subsector llaner fou el que de manera més notable es veié sotmès a un procés de reconversió, mentre que el de la confecció (especialment a Terrassa) superà amb més facilitat aquest procés. Cal dir que algunes de les empreses més rellevants del sector tèxtil foren la cotonera Tolrà, situada a Castellar del Vallès, i les fàbriques Ca n’Alsamora (dita també Vapor Vell) i la Pelleteria, a Rubí. En aquest mateix terme, les fàbriques tèxtils agafaren renom amb l’elaboració d’un tipus de vellut molt apreciat.

Pel que fa a la indústria química, Montcada i Reixac concentra una part important de les fàbriques de pintura i de reactius de la comarca. Terrassa, Rubí, Ripollet i Barberà destaquen per la implantació de factories de producció de plàstics i derivats, amb una gran capacitat exportadora en alguns casos.

La indústria de la construcció és un dels sectors tradicionals del Vallès. La promoció d’habitatges públics ha estat i és una de les activitats de la construcció més importants a la comarca, però també cal esmentar la construcció d’habitatges, tan plurifamiliars com unifamiliars (en constant creixement a la comarca), la construcció d’infraestructures urbanes i de serveis, de naus industrials, etc. La producció de materials de construcció té un important centre al Vallès Occidental: la fàbrica de ciment Asland (1917) de Montcada i Reixac, que aprofita les calcàries devonianes del turó de Montcada. També fou important la factoria d’uralita de Cerdanyola. D’altres indústries segueixen la tradició de les rajoleries, teuleries, etc, a Terrassa, Viladecavalls i Montcada entre altres localitzacions. L’obtenció d’àrids al llit de les rieres o en els sediments miocènics és una altra activitat present a la comarca, com també la producció de diferents prefabricats

Algunes de les multinacionals més destacades a la comarca són Pioneer a Barberà del Vallès, Sharp i Hewlett-Packard a Sant Cugat, Hitachi a Vacarisses, Electrolux España i Cobega (associada a Coca-Cola) a Sant Quirze del Vallès.

El comerç, els serveis i el turisme

L’estructura comercial del Vallès Occidental permet la distribució de béns d’ús i consum, mitjançant els mercats, fires i grans superfícies comercials. En bona part dels municipis hi ha mercats i places, de les quals la majoria estan destinades a l’alimentació. En el conjunt de la comarca les grans àrees comercials són a Barberà del Vallès, Sant Quirze, Terrassa i Sabadell. En aquesta darrera ciutat hom destaca el Corte Inglés. En el cas de Barberà, la seva zona d’influència s’estén a tota la comarca i al Barcelonès. L’àrea de Terrassa també té influència al Vallès Occidental i a les comarques veïnes, en especial al Bages.

Pel que fa a la celebració de fires i mercats, el de Terrassa, que se celebra el dimecres, i el de Sabadell, cada dia de la setmana, excepte el divendres, són els principals. A Sabadell també es fa un gran mercat a l’aire lliure a la zona de la Unitat Hermètica. Les parades dels mercats són preferentment de productes tèxtils, de calçat i altres objectes d’equipament personal, però en algun cas existeix l’oferta d’alimentació, en especial de fruites i verdures. Cal destacar el mercat central de fruites i verdures situat a la zona de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa. Pel que fa a les fires de celebració anual destaquen la Fira de Reis (1983), pel gener, i la Fira de Sant Ponç (1980), dedicada a la mel, herbes, i productes d’elaboració artesanal, que s’escau pel maig, de Sant Cugat del Vallès. A la ciutat de Sabadell se celebra durant el mes de maig el Saló de l’Ensenyament i el Saló de la Informàtica i les Telecomunicacions (2000), així com la Mostra de Turisme (1992). A l’octubre s’escau la Fira per als Nuvis i Cerimònia del Vallès (1996). A Terrassa es fa l’Expo-Cerimònia (1994), dedicada a productes i serveis per a casaments, bateigs i comunions, pel febrer, i l’Expo-Vallès (1990), de caràcter multisectorial, pel mes d’octubre. D’altra banda, des del 1996 se celebra la Mostra Multisectorial de Comerç, Indústria i Serveis de Cerdanyola del Vallès, de periodicitat biennal, durant el mes d’octubre. A Sant Quirze del Vallès hom destaca la fira Expo-Pell (1986), que se celebra pel novembre i es fa semestralment.

Les necessitats de finançament de la indústria tèxtil explica que en el seu moment a Terrassa i Sabadell es creessin entitats financeres d’àmbit local. La Caixa d’Estalvis de Sabadell (fundada el 1859), la Caixa d’Estalvis de Terrassa (fundada el 1877) i el Banc de Sabadell (fundat el 1881) són la prova de l’existència d’un sector financer ben implantat a les dues ciutats. Les tres entitats s’han implantat no solament a la comarca sinó que també han dut a terme una política d’expansió extracomarcal. Una quarta entitat, el Banc de Terrassa (fundat el 1881) va fer fallida el 1920.

El sector dels serveis és l’activitat amb major pes dins l’economia comarcal i aplega més de la meitat del total de població ocupada. Els serveis es concentren majoritàriament a les principals poblacions de la comarca, i especialment als caps comarcals, Sabadell i Terrassa. En aquest darrer hom disposa de la seu administrativa del Consell Comarcal del Vallès Occidental.

Els serveis sanitaris són coberts bàsicament pels Centres d’Assistència Primària (CAP) de Badia, Barberà, Castellar, Cerdanyola, Montcada i Reixac, Palau-solità i Plegamans, Ripollet, Rubí, Sabadell, Santa Perpètua de Mogoda i Terrassa, i pels consultoris instal·lats en diversos municipis, com Matadepera, Polinyà del Vallès, Sant Llorenç Savall, Sant Quirze del Vallès, Ullastrell, Vacarisses i Viladecavalls. L’assistència hospitalària és coberta pel Centre Hospitalari per a Drogodependents a Gallifa, l’Hospital General de Catalunya a Sant Cugat, la Quinta de Salut l’Aliança i la Corporació Sanitària del Parc Taulí a Sabadell, i per la Clínica Mútua de Terrassa i l’Hospital de Terrassa.

Pel que fa a l’ensenyament, pràcticament a tots els municipis hi ha algun centre d’educació primària. Tanmateix, els municipis de Gallifa i Rellinars, que tenen menys població, no disposen de cap centre. L’educació secundària i el batxillerat es poden cursar en la majoria dels municipis, a excepció de Sant Llorenç Savall, Ullastrell, i Vacarisses. A més, aquests darrers termes i els de Matadepera, Palau-solità i Plegamans, Polinyà del Vallès, Sant Quirze i Viladecavalls no disposen de centres on s’imparteixin cicles formatius. Altres ensenyaments especialitzats són la música, la dansa, l’art, el turisme, l’hostaleria, i la religió. Entre aquests destaquen el Conservatori de Grau Mitjà de Música i l’Escola de Turisme de Sabadell i Terrassa, el Centre Sant Francesc de Borja i l’Escola d’Hosteleria del Vallès a Sant Cugat, il’Institut del Teatre o l’Escola d’Arts Aplicades, a Terrassa.

L’ensenyament superior és representat a Sant Cugat per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, l’Escola Universitària d’Infermeria i de Fisioterapia i l’Escola Universitària d’Informàtica; a Sabadell, per l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials, l’Escola Universitària d’Informàtica i l’Escola Superior de Disseny; a Terrassa, per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials, l’Escola Universitària de la Creu Roja, l’Escola Universitària de Turisme, l’Escola Universitària de Negocis, l’Escola d’Òptica o la de Fotografia, i un centre de la Universitat Nacional d’Educació a Distancia (UNED).

A Bellaterra hi ha la Universitat Autònoma de Barcelona, fundada el 1968 i inaugurada el 1971. Consta de diverses facultats i centres com la de ciències de la comunicació, l’escola de traductors i intèrprets, l’institut de ciències de l’educació o l’Escola de Prevenció i de Seguretat Integral, a més de les tradicionals facultats de lletres i ciències. En ambdós capitals comarcals, a Rubí i a Bellaterra hi ha centres de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

L’any 2001 s’inaugurà a Palau-solità i Plegamans un campus arqueològic, el primer de l’estat espanyol, on investigadors i aficionats de l’arqueologia poden realitzar excavacions simulades. Hom hi pot trobar rèpliques a escala natural de mòmies, sarcòfags, estàtues, etc, de l’Egipte faraònic.

Pel que fa a les instal·lacions esportives, les més comunes i presents a la comarca són les pistes poliesportives, els camps de futbol i les pistes de tennis i frontó. Entre les d’implantació més moderna trobem, per exemple, els rocòdroms de Cerdanyola i Santa Perpètua de Mogoda i els centres d’hípica de Castellar i Polinyà del Vallès. A més, hi ha el camp de golf la Mola a Matadepera, el Club de Golf Sant Cugat, i el Club de Golf Sant Joan a Rubí.

Quant al turisme, el Vallès Occidental és una comarca amb poca promoció turística, en part per la proximitat amb Barcelona. Tanmateix, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac concentra una part important del turisme interior. D’altra banda, durant les darreres dècades del segle XX, la rehabilitació de monuments i edificis històrics i l’oferta cultural i d’oci han fet de ciutats com Sabadell i Terrassa importants pols d’atracció pel turisme cultural. Cal destacar monuments importants com les esglésies visigòtiques de Terrassa, el monestir gòtic de Sant Cugat del Vallès, algunes restes de castells de l’edat mitjana, els edificis modernistes de Terrassa, Sabadell, Sant Cugat i Castellar i algunes naus industrials que, sovint reutilitzades, són una mostra excel·lent d’arquitectura industrial. Amb tot, el turisme té un pes reduït dins l’activitat econòmica, de manera que el nombre d’establiments hotelers a la comarca és baix.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

El Vallès Occidental té nombroses entitats relacionades amb projectes culturals molt diversos. Algunes d’aquestes entitats provenen de la vella tradició dels ateneus catalans, com l’ateneu de Castellar del Vallès, i apleguen activitats ben diferents. Destaquen en aquest sentit els Amics de les Arts de Terrassa i l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. En el terreny musical, cal destacar l’Orfeó de Sabadell, un dels més antics, fundat el 1904, l’Associació d’Amics de l’Òpera, d’on sorgí, gràcies a la seva iniciativa, l’Orquestra Simfònica del Vallès (1987), la Societat Coral La Lira (1882), de Sant Cugat del Vallès, el cor La Unió de Castellbisbal, de caràcter centenari, la Societat Coral La Unió (1922) de Palau-solità i Plegamans i la Societat Coral Joventut Terrassenca, també entitat centenària. Diversos municipis disposen de casals de cultura i moltes poblacions conserven també activitats vinculades als centres parroquials. Al marge d’aquestes entitats més tradicionals hi ha molts grups literaris, de música, de teatre, com el Cercle Sabadellenc (1856), i de cultura popular, com la Unió Bastoners de Sant Cugat del Vallès (1900) o l’Esbart Dansaire de Rubí (1923), que mantenen una oferta cultural àmplia i variada.

A més d’aquestes entitats, cal destacar-ne d’altres no menys importants com l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, creat per a la recerca i difusió de materials paleontològics, la Fundació Bosch i Cardellach (1941) o el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, enfocat a promoure la història local. Cal remarcar també l’existència de colles castelleres com els Minyons de Terrassa (1979) i els Castellers de Terrassa (1980), que es troben entre les primeres del país.

De les activitats culturals que es realitzen a la comarca tenen especial projecció el Festival de Jazz de Terrassa, que se celebra des del 1982, el Festival Internacional de Música de Matadepera, que té lloc durant els mesos d’estiu des del 1980, el Cicle Cultural 30 Nits de Sabadell, on es realitzen diversos concerts, representacions teatrals, projeccions i narracions, i l’oferta operística de la Faràndula de Sabadell, entre d’altres. El teatre ha tingut un impuls especial amb la consolidació de l’Institut del Teatre, centre dramàtic del Vallès que ofereix les seves produccions tant a Terrassa com a Sabadell.

La pràctica esportiva al Vallès Occidental és d’allò més variada i en els darrers temps, amb l’increment d’infraestructures enfocades a aquest ús, han augmentat també el nombre d’entitats esportives. El futbol és un dels esports amb més practicants i té una gran quantitat de camps a moltes barriades i molts pobles del Vallès. En aquest sentit cal destacar l’equip del Sabadell Club de Futbol, fundat el 1903, el qual ha estat el primer de la comarca en aquest esport i ha alternat la primera i la segona divisió, i el Terrassa Club de Futbol. Per les seves característiques naturals el Vallès Occidental té també una gran tradició excursionista. Hi ha dues entitats històriques: el Centre Excursionista de Terrassa i la Unió Excursionista de Sabadell.

La majoria de pobles i ciutats disposen d’entitats esportives. També tenen una gran tradició esports com la natació i l’hoquei herba. Cal esmentar el Club Natació Sabadell i el Club Natació Terrassa. Pel que fa a l’hoquei herba destaquen tres clubs terrassencs: el CD Terrassa, l’Ègara HC i l’Atlètic Terrassa HC. Aquesta ciutat és coneguda com el bressol de l’hoquei herba a l’estat espanyol, fet que li valgué la seu olímpica d’aquest esport als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

A Sant Cugat del Vallès hi ha el Centre d’Alt Rendiment Esportiu. També cal esmentar l’Aeròdrom de Sabadell, on hi ha algunes escoles de pilots i es pot practicar l’aeromodelisme.

Pel que fa als equipaments culturals, el Vallès Occidental disposa de nombroses biblioteques, arxius i museus, repartits pels diversos municipis, tot i que hi ha una certa concentració d’aquests equipaments als termes més grans i caps de comarca com Sabadell, Terrassa o Sant Cugat.

Els museus són una part important de la infraestructura cultural del Vallès Occidental. Terrassa disposa entre d’altres del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, a l’antiga fàbrica Aymerich i Amat; el Centre de Documentació i Museu Tèxtil, que disposa d’una biblioteca especialitzada i una sala d’exposicions monogràfiques; el Museu de Terrassa, amb la seu principal al castell cartoixa de Vallparadís i dividit en diverses seccions; la Casa Alegre de Sagrera, el conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere i la torre del Palau i finalment el Museu Parroquial del Sant Esperit. A Sabadell destaquen el Museu de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, el Museu d’Art, el Museu d’Història i el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera de Sabadell-Vapor Buxeda Vell. A Castellbisbal hi ha el Museu Municipal de la Pagesia. En d’altres municipis com Rubí, Palau-solità i Plegamans, Cerdanyola o Santa Perpètua, es troben diverses col·leccions amb peces d’arqueologia, d’etnologia, etc.

Quant a biblioteques, cal destacar la biblioteca Tècnica de l’Escola d’Enginyers a Terrassa, la biblioteca especialitzada de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont a Sabadell o la biblioteca de l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat. A més, la Universitat Autònoma i la Politècnica disposen de les biblioteques de les diferents facultats.

Els principals arxius del Vallès Occidental es troben a Terrassa, Sabadell i Sant Cugat. A Terrassa destaca l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i l’Arxiu Tobella, un dels arxius fotogràfics més importants de Catalunya, a Sabadell l’Arxiu Històric de Sabadell i a Sant Cugat hi ha l’Arxiu de Palau-Requesens i d’especial importància l’Arxiu Nacional de Catalunya, inaugurat el 1995, amb documents que abasten del segle XI al XX. Vinculats a la realitat dels arxius s’han desenvolupat grups d’investigació històrica, com el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell, i les delegacions del Col·legi de Doctors i Llicenciats d’ambdues ciutats. A més d’aquests arxius cal destacar l’Arxiu Gavín de Valldoreix, el qual recull un gran nombre de col·leccions o l’Arxiu Històric de Castellar del Vallès que conté documents que van del segle XIII al XX.

Els mitjans de comunicació més importants del Vallès Occidental són el Diari de Sabadell (1977), el Diari de Terrassa i El 9 Punt, sorgit el 2001 de la fusió entre El 9 Nou i El Punt, tots de projecció comarcal. Altres publicacions periòdiques són Els Quatre Cantons, a Sant Cugat, plurisetmanal, Rubricata, a Rubí i Forja a Castellar del Vallès, de caràcter setmanal, i altres que presenten menor periodicitat com Nova Badia (Badia del Vallès), el Balcó de Montserrat (Vacarisses) o Ullastrell Ressò Local (Ullastrell). A més, diversos municipis com Castellbisbal, Sentmenat o Ripollet publiquen butlletins municipals.

El Vallès Occidental té emissores de ràdio comercials a Rubí, Sabadell i Terrassa, poblacions que disposen també d’emissores locals, presents també a altres municipis de la comarca com Palau-solità i Plegamans, Barberà o Viladecavalls. També hi ha televisions locals a Terrassa, Sabadell, Rubí, Matadepera i Sant Cugat. A més, en aquesta darrera ciutat hi ha els estudis de TVE a Catalunya, inaugurats l’any 1983, situats en els seus inicis a Miramar (1959).

Altres equipaments culturals que cal destacar són el teatre de la Faràndula (1956) de Sabadell, el qual fou reformat l’any 2000 i reobrí les seves portes al gener del 2002 i el Teatre Auditori de Sant Cugat, emblemàtic edifici del Centre Cultural de Sant Cugat.

El folklore

El folklore vallesà que es manté viu s’ha anat transformant d’acord amb els canvis que la comarca i els habitants han experimentat. Hi ha hagut un conjunt de tradicions i festes populars que s’han conservat i que trobem en la majoria de ciutats i pobles del Vallès, com per exemple les fires de Santa Llúcia, els Tres Tombs (Rubí, Sabadell, Sant Cugat, Ripollet, Terrassa), la festa del Pi (Sant Llorenç Savall), la festa de Sant Isidre, la representació dels Pastorets (Castellar, Sentmenat), els Carnestoltes i el ball de gitanes (Barberà, Castellar, Palau-solità i Plegamans, Ripollet, Sant Llorenç Savall i Sentmenat) i les festes majors.

A les ciutats grans s’ha estès el costum de celebrar a més de la festa major de tota la ciutat, les festes majors de barriada, i en alguns pobles amb tradició d’estiueig com Matadepera, Vacarisses o Viladecavalls es manté una festa major d’estiu i la festa major del poble estricte, sense forasters. A Sant Cugat, que se celebra la festa major per Sant Pere, s’ha conservat el ball del Paga-li Joan o del Vano i el Ram, que data del 1787. Aquesta festa té lloc als jardins del monestir a la sortida de l’ofici, on es fan balls, concerts, competicions esportives i diverses actuacions musicals i teatrals. Les noies eren les encarregades de subministrar els ventalls i els rams a tots els assistents, com també de ballar amb el batlle i els regidors. El ball era acompanyat per diversos instruments, des d’una xirimia a un tambor. Alguns pobles de tradició vitícola com Sant Quirze ha recuperat la festa del Most. Per Setmana Santa es manté encara alguna tradició viva com la de la Passió cantada de Castellar o la processó del Divendres Sant a Ullastrell. Les processons importants, com la Processó del Sant Enterrament de Terrassa, es van deixar de fer al començament de la dècada del 1970. Hi ha molts municipis que encara conserven els seus aplecs tradicionals, com el de Sant Medir (Sant Cugat), de la Salut (Sabadell), i festes peculiars com la de Sant Sebastià (Matadepera) o la del Roser (Palau-solità i Plegamans). Entre les festes de Nadal cal destacar la Cavalcada de Reis de Terrassa amb l’arribada del patge Xiu-Xiu i la gran tradició pessebrista de Sabadell.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

El Vallès prehistòric no coneix altra població que la de la plana i la de muntanya. Aquest és un element que es remunta probablement al paleolític superior. D’aquest període són els primers testimonis de presència humana al Vallès, com ho indiquen les restes arqueològiques excavades a les terrasses de la riera de les Arenes, a l’alçada de Matadepera i Rubí, i a la torrentera de la Betzuca a Bellaterra. El neolític és molt més prolífic en els seus testimonis arqueològics i permet d’imaginar una població establerta a la muntanya i bàsicament ramadera i una població situada a la plana que s’inicia en l’agricultura. Les restes de la serra de Sant Llorenç a les coves del Frare, de Simanya, i de les Ànimes demostren la presència humana des del neolític fins a l’última etapa de l’edat del bronze. Les restes més antigues, del 3850 aC, han estat trobades a la cova del Frare. L’existència d’un important dipòsit de petxines a la cova de les Ànimes fa pensar en un comerç sumptuari considerable, que podia complementar l’activitat ramadera bàsica. També és d’aquest mateix període la cova del Lladre, a la zona de Vacarisses; cal destacar-ne el sepulcre d’enterrament col·lectiu.

Del neolític mitjà sobresurten les troballes de la plana vinculades a la cultura dels sepulcres de fossa (2850 aC aprox.), amb restes tan importants com les de la bòbila Madurell de Sant Quirze, amb la seva necròpoli i restes de cabanes que indiquen l’existència d’uns primers poblats. Hom ha trobat també, de la cultura dels sepulcres de fossa, les sitges de la bòbila Padró a Ripollet. Aquestes restes denoten un nivell de prosperitat considerable en un Vallès poblat essencialment per agricultors. També hi ha restes de ceràmica decorada, de la cultura del vas campaniforme (2040 aC aproximadament), a la cova del Frare, i de sepulcres a les excavacions del Torrent de Sant Oleguer, a Sabadell. Les poques troballes relacionades amb les cultures verazianes i el megalitisme contrasten amb la considerable presència arqueològica d’aquestes cultures esmentades.

Per a l’edat del bronze (1840-1640 aC aproximadament) cal fer referència altra vegada a la cova del Frare, que ens ha ofert testimonis clars de la presència humana a la muntanya, mentre que a la plana, les restes d’enterrament en una sitja a Can Bosc de Basea mostren un grup dedicat al conreu dels cereals. Les necròpolis de camps d’urnes de Can Missert de Terrassa i de Can Roquetes de Sabadell són una mostra de l’edat del bronze ja avançada que entronca amb la cultura Hallsttàtica. El gran nombre de troballes arqueològiques d’aquest període fa pensar que fou una època de considerable creixement demogràfic del Vallès.

El primer període ibèric (700-500 aC) coincideix amb el poblament dels laietans, que s’estenien transversalment des de Tordera fins a Montserrat. En aquells moments el Vallès devia ser una de les zones més poblades de Catalunya, com ho indiquen els quaranta-dos poblats dels quals hi ha constància. D’aquest període i del període ibèric ple (450-200 aC) han estat especialment identificats arqueològicament els poblats de Can Fatjó dels Aurons (Cerdanyola), el del turó de Ca n’Oliver (Cerdanyola) i el d’Ègara. El poblat d’Ègara era situat en l’àmbit de les actuals esglésies de Sant Pere de Terrassa (a l’entorn del 300 aC) i es dedicava a l’agricultura i al comerç exterior. L’antecedent més antic de Sabadell també és ibèric, i s’identifica amb el poblat d’Arraona, situat a la riba esquerra del Ripoll en l’actual santuari de la Salut.

La romanització marca una divisió entre els àmbits pròpiament rurals de les vil·les i els primers nuclis urbans. El Vallès era ple de petites unitats rurals, les vil·les, que sovint eren la recompensa als militars romans veterans en el seu llicenciament. Els nuclis urbans que es coneixen són l’establiment militar del Castrum Octavianum en la cruïlla de comunicacions de l’actual Sant Cugat (enllaç de la línia Narbona-Tàrraco amb la línia Bàrcino-Ègara), el poblat de Rubricata, probable reutilització de l’antic poblat ibèric de Can Fatjó dels Aurons i la ciutat d’Ègara. El Municipi Flavi d’Ègara obtingué aquesta categoria en l’època de les reformes introduïdes a Hispània per Vespasià. Als voltants d’aquesta ciutat i en especial a la zona que va en direcció a Rubí s’han trobat gran quantitat de restes de vil·les romanes (Ca n’Anglada, l’Aiguacuit, Can Jofresa, Can Fonollet, Can Ramoneda, Can Xercavins, Can Sant Joan). En molts casos trobem una continuïtat entre aquestes vil·les i els antics poblats ibèrics, com per exemple la vil·la romana de Can Feu, a Sabadell. L’activitat econòmica d’aquestes villae era l’agricultura, que se centrava en els cereals, i en alguns casos, com ho demostren les àmfores trobades a la vil·la romana de la Salut, en un incipient conreu de la vinya.

La documentació que tenim del període visigòtic és escassa. Administrativament aquesta zona era vinculada al bisbat d’Ègara, que realitzava a més de funcions religioses funcions d’organització política i fiscals. Encara resta estudiar l’estructura i la vitalitat d’altres nuclis de població com els que suposen les restes visigòtiques de Sant Pau de Riu-sec (Sabadell), les excavacions efectuades al monestir de Sant Cugat, a Santa Maria de Santiga (Santa Perpètua de Mogoda), Sant Feliuet de Vilamilans (Sant Quirze del Vallès) i les necròpolis de la serra de Sant Llorenç.

L’edat mitjana

La desaparició de la Hispània visigòtica arran de la invasió musulmana va transformar també aquesta zona del Vallès. Des del començament del segle IX, i lligat als destins polítics de Barcelona, el Vallès s’incorporà a l’imperi Carolingi com a terra de marca. Al sud-est se situà la frontera amb la terra musulmana. La invasió no va significar la desertització demogràfica del territori, però sí que va modificar l’estructura de la propietat amb la probable fugida de la classe dominant a les muntanyes a la recerca de refugi. El procés d’integració de la Catalunya Vella a l’imperi Franc no fou simple, com ho demostrà la revolta indigenista comandada per Aissó i Guillemó (826) que tingué un especial ressò al Vallès. Més endavant les tensions entre francs, musulmans i indígenes es reproduïren i protagonitzaren episodis com l’assalt sarraí a Barcelona el 852 i la possible conquesta del castell de Terrassa. Aquestes disputes armades devien provocar una important mobilitat de població i és probable que el Vallès tingués un cert descens demogràfic. Al segle X el Vallès tenia moltes terres ermes que al segle següent colonitzaren progressivament colons procedents de la muntanya. D’altra banda, antigues ciutats com Ègara, conegudes de l’època romana, van desaparèixer en el procés de ruralització general que se seguí a tota l’alta edat mitjana.

A mesura que, durant el segle X el poder de la casa comtal de Barcelona es va afermar, el Vallès quedà sota el seu domini, tot i conservar una consideració territorial pròpia que amb el temps s’expressarà en una sotsvegueria. D’aquest període destaca la influència que tingué al Vallès l’atac del 985 d’Almansor a Barcelona i en especial les repercussions sofertes pel monestir de Sant Cugat, que veié el seu edifici i arxiu cremats i la mort de molts dels seus monjos.

Al segle XI, Catalunya inicià la seva independència real de l’administració franca i s’anà transformant en un país feudal. Segons A. Borfo i P. Roca el procés de feudalització de la zona de Terrassa i del seu entorn fou una mica més tardà, cap al final del segle XI i inici del segle XII. De tota manera sembla que durant el segle XI, el Vallès entrà en una dinàmica de jerarquització i de domini social propi d’una societat feudal, on la presència de la casa comtal, del monestir de Sant Cugat, i també en menor mesura del monestir de Sant Llorenç del Munt havien de ser determinants. Tota la documentació estudiada del Vallès reflecteix el procés de debilitació de la propietat alodial i la progressiva i conflictiva sèrie d’infeudacions entre senyors, feudataris i castlans que regien la vida social, econòmica i política de la zona. A aquest procés cal afegir la progressiva privatització de les antigues terres de feu públiques en benefici de l’ús i l’heretatge privats. Pierre Bonassie indicà que, cap a l’any 1000, els castells situats en aquest territori vallesà eren el de Terrassa (937), el de Castellar (977) i el de Rubí (996).

En el període medieval el Vallès era una zona plenament agrària, amb una població dispersa en viles i masos. Els principals conreus eren l’horta a les zones humides com les torrenteres, la vinya a les zones properes a les línies hidrogràfiques i la terra de secà es destinava fonamentalment als cereals. Els cereals i l’olivera van tenir un increment important durant els segles XII i XIII. Hom té poques notícies de la ramaderia i de la possible supervivència d’activitats recol·lectores a la zona més muntanyosa de la comarca; els molins, en canvi, van adquirir progressiva importància, especialment en el curs del Ripoll i de la riera de Rubí. Per contra, no hi ha senyals eminents que aquesta zona es destaqués d’altres per les seves activitats artesanals, especialment tèxtils.

En aquest marc econòmic la concessió de mercats a determinats territoris per part dels comtes va significar la consolidació de nuclis econòmics que es van vincular ràpidament a incipients creixements urbans, com ho demostrà el cas del privilegi de 1228 concedit per Jaume I a Terrassa i el de 1356 de Pere el Cerimoniós a Sabadell. En molts casos el creixement de les viles fou condicionat més per les polítiques de repoblament impulsades per la casa comtal que pel desenvolupament econòmic espontani.

Al marge de la casa comtal, i de la seva influència a través de molts dominis directes i indirectes, les relacions feudals de la comarca eren fortament condicionades pel gran domini del monestir de Sant Cugat (amb una jurisdicció amplíssima sobre molts alous que després foren pobles i viles), del monestir de Sant Llorenç del Munt (unit pel camí dels monjos al de Sant Cugat, ambdós benedictins), i per la presència de famílies importants com la del castell de Montcada. Algunes d’aquestes famílies van acabar imposant els seus cognoms com a topònim, com és el cas dels Montcada (amb presència a més a Sabadell, Ullastrell, Vacarisses, Sentmenat, Cerdanyola) o dels Sentmenat. Els canvis de domini de la terra o de viles senceres eren constants. Miquel Carreras posa l’exemple de Sabadell i diu que entre el 1366 i el 1400 Sabadell va passar pel domini de tres persones de la família reial i per la ciutat de Barcelona.

Per la seva situació i per l’estructura de la propietat el Vallès fou un dels nuclis actius en el conflicte dels remences, destacant Terrassa com un dels focus remences importants de la comarca. Els principals conflictes tingueren lloc en el marc de la segona revolta remença (1483-1486) quan l’exèrcit remença encapçalat per Bartomeu Sala ocupà moltes viles del Vallès i s’instal·là a Terrassa.

L’edat moderna

La majoria de nuclis urbans van definint els seus règims municipals entre el segle XII i XV. Els règims municipals dependents del rei o de la ciutat de Barcelona (el 1391, el rei havia venut a la ciutat de Barcelona, per necessitat de diners, les viles de Terrassa i Sabadell) tenien alguns elements en comú, com els Consells Generals de Representació i els Consells Ordinaris. Normalment els consellers eren escollits per cooptació o per insaculació, sistemes habituals als segles XV, XVI i XVII pensats per evitar conflictivitats obertes. A Sabadell el règim de cooptació va durar fins el 1553; a Terrassa, a causa dels conflictes que la Universitat patia per l’escissió entre la vila i el terme, i les derivacions fiscals d’aquesta separació, el sistema insaculatori substituí el de cooptació el 1559. En alguns casos els batlles eren de nominació reial i en altres les viles tenien el privilegi d’escollir el seu batlle, com el que concedí Felip II a la vila de Rubí el 1560.

El Vallès era una zona bàsicament agrària, que en les viles més poblades inicià un desenvolupament notable de l’activitat artesanal, especialment tèxtil. El desplegament gremial d’aquest sector quedava palès en el llibre de Paraires de Terrassa del 1401, i en l’origen del gremi tèxtil de Sabadell del 1556. Però el Vallès continuava essent bàsicament agrícola. Al camp les relacions eren plenament senyorials si bé matisades pels efectes de la Sentència Arbitral de Guadalupe. A Elements d’Història de Sabadell, Miquel Carreras parlava del tipus de conreu d’aquest període: "sabem quins eren els productes que en aquesta època es treien en major quantitat de les terres del terme: varietat de cereals (forment, mestall, ordi, civada i espelta), tres llegums (faves, veces i ciurons), oli i vi, més una espècie: el safrà, i una fibra tèxtil: el cànem." A més del cànem hi havia un altre contacte clar entre l’agricultura i el tèxtil: els molins del Ripoll que alternaven la seva tasca de moldre cereals amb la de batanar la roba.

Les convulsions polítiques que afectaren la Catalunya moderna repercutiren intensament al Vallès. Així, la guerra dels Segadors del 1640 fou viscuda amb intensitat al Vallès, ja abans d’iniciar-se. Les poblacions del Vallès, patiren, ultra unes contribucions fiscals molt importants, l’allotjament de les tropes dels terços. En plena guerra dels Segadors, el 1651, la Generalitat de Catalunya traslladà la seva seu a Terrassa per protegir-se de l’epidèmia de pesta que afectava Barcelona. El 1652, les tropes castellanes ocupaven el Vallès mesos abans de la capitulació definitiva de Barcelona. A l’igual que en la guerra dels Segadors, en la guerra de Successió la majoria de poblacions del Vallès feren costat a l’actitud defensada per les institucions catalanes. Al setembre del 1713 les tropes felipistes entraren a Terrassa, que s’havia mantingut en una clara actitud austriacista. El mateix mes havien entrat a Sabadell, i saquejat Caldes i Sentmenat. L’abat de Sant Cugat, que havia estat nomenat per l’arxiduc Carles, i que durant la guerra donà allotjament a les tropes de lord Peterborough, fou desterrat a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (Barcelona). La repressió felipista que va patir Catalunya afectà plenament els vallesans.

Catalunya al segle XVIII va perdre les seves institucions nacionals i quedà sotmesa a les disposicions del decret de Nova Planta de 1716. La centralització de l’estat i la imposició a Catalunya dels usos administratius castellans afectaren el règim municipal (desapareix el sistema insaculatori i els batlles i regidors són nomenats directament per la Reial Audiència) i les divisions administratives. Així, l’antiga sotsvegueria del Vallès passà a integrar-se en el corregiment de Mataró, si bé aquest tenia una subdivisió encapçalada per Granollers, on era l’actual Vallès Occidental.

Malgrat aquests greuges polítics, Catalunya presentava un creixement sostingut al segle XVIII que posà les bases d’una transformació econòmica que culminava en la industrialització del segle següent. El Vallès va participar activament en aquest progrés econòmic.

L’agricultura, tot i que s’hi mantenien relacions de vassallatge, tingué una empenta decisiva al segle XVIII que es concretà en l’extensió, intensificació i especialització dels conreus. L’exemple més clar fou l’expansió de la vinya a zones com Vacarisses, Sant Cugat o Rubí. El Vallès tenia una agricultura basada en petites i mitjanes unitats productives, moltes de les quals situades al voltant de les masies. Aquestes eren una part fonamental del paisatge vallesà i en molts casos el seu establiment es remuntava a l’època ibèrica i romana. Aquest progrés de l’agricultura quedà reflectit en el llibre de viatges de Francisco de Zamora del final de segle.

Al costat d’aquest progrés de l’agricultura, el dinamisme del comerç amb formes com la botiga, la bolla o la barca, va proporcionar una acumulació de capital que va permetre un canvi general en les relacions econòmiques. Aquest canvi fou protagonitzat per la indústria, que també en resultà, però, afectada. És difícil establir amb claredat el pes que l’artesanat tenia a ciutats com Sabadell i Terrassa durant els segles XV-XVII, però no hi ha dubte que havia de ser el suficient per a permetre al segle XVIII el pas d’una indústria tradicional al d’una indústria tèxtil molt més moderna i consolidada. La nova indústria tindria un impuls suficientment fort per a esdevenir una de les puntes de llança de la industrialització a Catalunya. La manufactura setcentista va influir molt en la ruralitat de la comarca, sobretot amb la seva necessitat de filatura (els fabricants terrassencs tenien escoles de "hilassas de lana", a poblets com Mura, Talamanca i Rocafort) i el treball de tissatge domiciliari. Així noms de fabricants com els Turull, Coromines, Llobet, Vila, Borrell, Sayol de Sabadell i els Busquets, Galí, Vinyals, Sagrera, Font i Parès de Terrassa començaven a sonar com els protagonistes d’una transformació econòmica radical a les principals viles de la comarca.

El segle XIX

Al segle XIX el Vallès Occidental esdevingué una comarca industrial en els nuclis urbans, però es mantingué plenament agrícola en l’entorn rural de Sabadell i Terrassa. La industrialització canvià la fesomia del Vallès considerablement. A la dècada del 1850 arribà el ferrocarril, que revolucionà les possibilitats de comunicació de la comarca, i en facilità l’expansió comercial. La línia del ferrocarril complementada per la carretera de Terrassa a Montcada, del 1852 (línia Gràcia-Manresa), i la de Molins de Rei a Caldes de Montbui del 1863, travessaven la comarca transversalment i ampliaven la vella xarxa de camins rals de segles anteriors, entre Barcelona i Terrassa (per la línia del camí dels Monjos) i entre Martorell i Granollers passant per Sabadell. Fora, doncs, de Terrassa i Sabadell, i alguna excepció com Rubí, els pobles de la comarca continuaren dedicats a tasques agrícoles tot i l’atracció demogràfica que la indústria llanera hi exercí. Així, Castellbisbal, Polinyà, Sant Cugat, Sant Llorenç Savall, Sant Quirze del Vallès, Sentmenat i Vacarisses van perdre població, de mitjan segle al final, Barberà, Matadepera, Palau-solità i Plegamans i Ullastrell van quedar pràcticament igual, i Ripollet, Santa Perpètua i Viladecavalls van créixer molt poc. Per contra, l’ascens del Vallès industrial fou notable.

Rubí, que era una de les viles agrícoles que va creixer al llarg del segle XIX, presentava una tendència progressiva cap a l’especialització vitícola en els seus conreus. Aquest fenomen es reproduí a molts altres indrets de la comarca. La viticultura al Vallès va patir, com a la resta de Catalunya, la plaga d’oïdi el 1856 i la plaga de la fil·loxera a la segona meitat de la dècada dels vuitanta. Altres factors que afectaren la vida agrícola de la comarca foren els processos de desamortització. L’any 1835 en un d’aquests processos el monestir de Sant Cugat haurà de ser abandonat per la comunitat benedictina i posat a subhasta. Cap particular no va oferir el mínim que l’estat demanava per les seves possessions i aquestes passaren a mans de l’estat. La fi de la vida monacal va anar acompanyada d’aldarulls populars anticlericals que acabaren en crema de censos i escriptures del que havia estat un dels dominis senyorials més importants de Catalunya.

El pas que s’inicià al segle XVIII d’una indústria llanera tradicional a una indústria moderna culminà al segle XIX quan Terrassa i Sabadell es convertien en els dos nuclis fabrils llaners més importants de l’estat espanyol. La indústria que arrencà amb el segle ja no era la coordinada pels antics paraires i sotmesa al constrenyiment gremial, era una indústria orientada al mercat espanyol bàsicament i especialment a les seves capes urbanes benestants. Era una indústria amb consciència que la innovació i la mecanització eren essencials per fer-se unes quotes de mercat.

Un cop superat l’escull inicial de la guerra del Francès, que va frenar el desenvolupament d’aquesta indústria, els fabricants llaners de Sabadell i Terrassa començaven a ampliar la capacitat productora a partir de la mecanització de la filatura, amb tecnologia francesa generalment, i a establir el sistema de fàbrica. Aquestes fàbriques podien ésser mogudes inicialment per molins de sang o en el cas de Sabadell, aprofitant l’energia hidràulica del Ripoll.

Tot i que Terrassa i Sabadell havien compartit el protagonisme de la indústria llanera contemporània a Espanya, els models d’ambdós presentaven diferències notables. Des d’un bon començament la indústria terrassenca va tenir una producció molt més concentrada que la sabadellenca, més atomitzada i inicialment més important. J.M. Benaul, que estudià les diferències entre la indústria d’ambdues ciutats en la seva investigació sobre la indústria llanera catalana afirmà: "Primerament, mentre la manca d’energia hidràulica obligava els fabricants terrassencs a realitzar costoses inversions en molins lluny de la vila, els fabricants sabadellencs pogueren disposar, tal com hem analitzat, dels molins del seu rodal i una àmplia i mesocràtica capa de fabricants va poder accedir a l’ús de l’energia i de les instal·lacions industrials. En segon lloc, mentre Terrassa mantenia un desenvolupament industrial exclusivament llaner, Sabadell va desenvolupar fins ben entrada la dècada dels cinquanta una situació de bisectorialisme tèxtil." A Sabadell la indústria cotonera va ser important fins a mitjan segle, mentre que a Terrassa mai no va existir. La manca d’energia hidràulica va dificultar el progrés de la indústria terrassenca i explica que el 1833 al Vapor de la Companyia s’hi establís la segona màquina de vapor d’Espanya i que el 1842 es fundés la Mina Pública d’Aigües amb l’objectiu de resoldre la força motriu industrial. Aquest element i la major flexibilitat i capacitat d’adaptació de la indústria sabadellenca van acabar generant-ne un major creixement que es va reflectir en un major creixement demogràfic de la ciutat. Segons Benaul, el 1861 el Vallès Occidental reunia el 62,2% de fusos, el 74% dels telers i el 74% dels obrers de tota la indústria llanera catalana. Fora de Terrassa i Sabadell només Ezcaray i sobretot Béjar i Alcoi tenien un cert paper en el món llaner.

Aquesta industrialització es consolidà definitivament a l’últim terç de segle, època en què es mecanitzà el tissatge i es diversificà en els sectors de llanes regenerades i de l’estam. La indústria terrassenca continuà la seva tendència a la concentració i al cicle integral, mentre que a Sabadell les empreses eren d’una dimensió inferior i s’havien especialitzat en fases concretes de la producció.

La industrialització va transformar les viles en ciutats, i es crearen uns dels models d’urbs industrials més característics de Catalunya. Les ciutats creixeren i es transformaren elles mateixes en mercaderies. La intervenció pública dels ajuntaments s’inicià a la segona meitat de segle. A Sabadell trobem, el 1858, el pla urbanístic de Josep Oriol Bernadet, el 1863 el de Daniel Molina i el 1887 el pla de l’eixample. Terrassa no tenia pla de l’eixample fins el 1877. A Cerdanyola el creixement del Barri de Baix començà cap al 1828 i el del Barri de Dalt cap al 1845. Ripollet va rebre el títol de vila el 1894.

La industrialització obrí el camí a una nova societat on la burgesia i els treballadors adquiriren el protagonisme de les relacions socials. Però l’entorn i el pes agrari encara tenien importància, fins i tot per sobre els centres fabrils, fet que portà G. Ranzato a elaborar la discutida tesi sobre Sabadell de "ciutat de fabricants i terra de senyors". La nova burgesia, més potent i reduïda a Terrassa i més mesocràtica a Sabadell, impulsà els ideals liberals i sostingué el proteccionisme en la defensa de l’exclusivitat del mercat peninsular. Al voltant d’aquesta burgesia i del procés fabril en general anirien sortint algunes de les institucions més importants de la vida social vallesana: l’Institut Industrial de Terrassa (1873), el Gremi de Fabricants de Sabadell (1559⁄1879), les Cambres de Comerç de Terrassa (1886) i de Sabadell (1886), la Unió Industrial de Sabadell (1899), el Banc de Terrassa (1892), el Banc de Sabadell (1881), la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1859), la Caixa d’Estalvis de Terrassa (1877) i l’Escola Industrial de Terrassa (1902).

Les condicions de vida dels obrers vallesans al segle XIX s’havien d’emmarcar en els nivells generals del proletariat català, tot i tenir una problemàtica i presentar un tarannà propis del ram llaner. La crisi de la indústria cotonera a Sabadell i la reivindicació de millores salarials i laborals en general van anar consolidant un moviment obrer, que en termes generals fou moderat durant el segle XIX, i que en el cas de Sabadell es vinculà, molt més que a Terrassa, al republicanisme. Els primers conflictes laborals comencen gairebé amb la industrialització, però per situar en els temps una primera acció obrera destacada podem citar la primera vaga general dels treballadors sabadellencs el 1846, coneguda com la vaga de "les pareretes". Tant a Sabadell com a Terrassa van constituir-se agrupacions obreres adherides a la AIT, i també moltes cooperatives i mutualitats, normalment estructurades pels diferents rams de la producció.

El Vallès estigué ben present en tots aquells esdeveniments que determinaren la vida política del segle XIX.

El segle XX

El segle XX es va iniciar amb unes modificacions territorials importants al Vallès. El poble de Sant Pere de Terrassa s’integrà a Terrassa, i la Creu Alta, antic terme de Terrassa, a Sabadell. Sant Cugat s’integrà al partit judicial de Terrassa. Aquest era un greuge territorial que s’arrossegava de molt temps i que havia fet enfrontar Sant Pere, Terrassa i Sabadell.

Una altra de les divisions territorials conflictives, la del districte electoral, ja havia quedat resolta el 1887. El districte de Terrassa agrupava Castellbisbal, Rubí, Ullastrell, Sant Pere de Terrassa, Vacarisses, Viladecavalls, Mura, Rellinars, Talamanca i Olesa. El districte de Sabadell era integrat per Sant Cugat, Barberà, Ripollet, Sant Quirze de Terrassa, Polinyà, Cerdanyola, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans, Castellar i Sentmenat. D’aquesta manera el major pes demogràfic de Sabadell no imposava sistemàticament els seus candidats a l’àrea terrassenca. Aquesta divisió corresponia en termes generals a la divisió dels partits judicials del 1883. El comportament polític dels dos districtes fou ben diferent. A Terrassa, el salisme constituí una xarxa de cacics que abraçà, a més dels interessos industrials, els dels propietaris rurals i aconseguí obtenir una hegemonia gairebé permanent que eclipsà el catalanisme local i no tingué rival en un republicanisme dèbil. Al districte sabadellenc les lluites polítiques se centraren entre una burgesia adscrita al catalanisme polític de la Lliga Regionalista i un republicanisme potent amb fortes arrels entre els treballadors. Entre els conflictes polítics de començament de segle revestiren especial importància els esdeveniments de la Setmana Tràgica a Sabadell, on acabà proclamant-se la república social i es constituí una junta revolucionària.

El Vallès de la primera meitat del segle XX continuà la tendència de la duplicitat industrial i rural, però amb un major pes pel sector secundari. En alguns pobles com Rubí s’establiren indústries de fabricants terrassencs de filatures, de sedes i gèneres de punt. Castellar té una població activa dedicada majoritàriament al tèxtil. Algunes de les poblacions que mantenen un caràcter marcadament rural com Ullastrell, Sant Cugat, Barberà, Castellbisbal o Matadepera aporten mà d’obra –especialment femenina a les fàbriques de Terrassa i Sabadell–. Sentmenat, amb una industrialització cotonera precària al segle XIX i una àmplia activitat vitícola, compagina els dos sectors. Ripollet i Cerdanyola, dues poblacions dividides pel Ripoll, aprofiten el curs d’aquest riu per les seves instal·lacions de molins paperers. Cerdanyola inicià els anys trenta les produccions d’uralita, entrant en relació amb el sector de la construcció, també desenvolupat a Montcada amb el ciment. Per la seva banda, Sabadell i Terrassa, les Bradford i Leeds catalanes en paraules de Pau Vila, continuarien essent els puntals de la indústria llanera espanyola, desenvolupant una indústria metal·lúrgica complementària i entrant en el primer quart de segle en l’electrificació de la força motriu. Calia destacar d’aquest període la conjuntura altament favorable que va significar per a la indústria vallesana la Guerra Europea. La continuïtat d’aquest impuls industrialitzador i la seva primera, tímida encara, diversificació en la comarca, atrauria cap al Vallès contingents migratoris de regions espanyoles i iniciaria una tendència que tindria una gran importància a la segona meitat de segle. Pel que fa al paisatge agrícola del Vallès, el geògraf Pau Vila en feia aquesta descripció l’any 1930:"Al Vallès Occidental la vinya, agermanada amb l’olivar té la supremacia: l’oli d’Olesa té una anomenada tradicional. Entre aquests dos conreus s’intercala el blat, que completa ací, com per totes les terres properes al nostre mar, la trilogia alimentosa mediterrània." Això i algunes franges d’horta a la vora del Ripoll i de les rieres, com també alguns fruiters a Castellbisbal, constituïen el Vallès agrari a la primera meitat de segle.

Les tensions polítiques del segle es manifestaren puntualment al Vallès, si no tingueren ací un dels seus protagonistes. Així, les tensions socials de la Catalunya agrària quedaren reflectides en els conflictes rabassaries que visqué la comarca abans de la polèmica Llei de contractes de conreu el 1934. Les convulsions socials, més clarament explicitades durant la República, provocaren revoltes com la del 1932 a Terrassa amb l’assalt de l’ajuntament o la proclamació del comunisme llibertari a Ripollet l’any següent. Globalment la comarca, que tenia una forta implantació del republicanisme catalanista, seguí la proclamació de l’Estat Català de Companys el 6 d’octubre de 1934. Durant la guerra civil, el Vallès visqué una intensa revolució social, diversificada pel model radicalitzat i anarquitzant de Terrassa, i el més temperat i continuador de la tradició trentista de Sabadell. La repressió de rereguarda provocà al Vallès 399 víctimes, i la de la postguerra, 139 afusellaments.

A mesura que la indústria es va refer, malgrat els impediments que significava la política autàrquica, es recuperaren progressivament els nivells de preguerra. El Vallès es va preparar per a acollir a la dècada del 1960 una enorme massa d’emigració destinada a una economia altra cop en expansió. Aquest creixement dels seixanta es va caracteritzar al Vallès per tres grans elements: la diversificació industrial que es produí (creixement del metall i de la química), la diversificació dels àmbits de la indústria (ja no eren només Terrassa i Sabadell), i la mobilitat de població que en va resultar. El Vallès es va urbanitzar d’una manera desordenada i acceleradament, amb gravíssimes dificultats d’habitatge que es veien agreujades per l’especulació del sòl. Els anys seixanta el Vallès fou un dels nuclis de major creixement econòmic de tot el país. Les ciutats van créixer i es formaren enormes cinturons de població, immigrada, procedent majoritàriament d’Andalusia; tota la fesomia del Vallès es transformà com mai en la seva història no ho havia fet. El creixement ràpid i desordenat originà grans nuclis de població, agrupats en barris sense condicions socials. En aquesta situació, i essent una de les concentracions industrials més importants, és lògic que el Vallès es convertís en un dels baluards de l’oposició antifranquista, i que les demandes laborals, ciutadanes, culturals i juvenils s’unissin a la lluita pel canvi de règim en favor de la democràcia. Fets com la manifestació d’octubre del 1967 a Terrassa i la vaga general de Sabadell de començament del 1976 així ho testimonien. Fou també al Vallès on es va formar el nou sindicalisme clandestí i democràtic que amb les seves accions i la seva infiltració en el sindicat vertical va canviar el panorama laboral.

El moviment del municipalisme democràtic va tenir una forta presència i aprofità les eleccions al terç familiar per realitzar candidatures democràtiques dintre el Règim. En aquest sentit va tenir una especial notorietat la candidatura Barenys-Fresnadillo-Padrós de Terrassa del 1967. A tot el Vallès, igual que a tot Catalunya, aquesta fou una època en què l’associacionisme va viure una etapa de gran esplendor.

La construcció de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968) als terrenys de Bellatera, a més d’incorporar al Vallès un important servei educatiu projectat a tot Catalunya, s’afegia a la dinàmica de mobilitzacions i vitalitat política i cultural de caràcter antifranquista que vivia la comarca.