Situació i presentació
La Conca de Barberà, amb una extensió de 650,24 km2 que correspon a 22 municipis, és situada entre la Serralada Prelitoral i els altiplans segarrencs. Geològicament pertany a la Depressió Central Catalana, però hidrogràficament la majoria del seu territori correspon als rius Francolí i Gaià, les aigües dels quals desemboquen directament a la Mediterrània.
La comarca té una disposició allargada en direcció de NE a SW, paral·lela a la de la Serralada Prelitoral. Els seus límits són els següents: l’Alt Camp pel S i SE, el Baix Camp i un extrem del Priorat al SW, les Garrigues i l’Urgell per l’W, la Segarra pel N i l’Anoia per la banda del NE i E.
Des del punt de vista fisiogràfic la Conca de Barberà és formada per dues unitats clarament diferenciades. La zona sud-occidental i central de la comarca correspon a la Conca de Barberà estricta, una conca o foia d’erosió formada per l’acció erosiva dels rius Francolí i Anguera sobre els materials tous de la Depressió Central Catalana. Es tracta d’una unitat natural molt clara, perfectament delimitada per un conjunt de relleus més alts que l’envolten. És centrada als nuclis de Montblanc i l’Espluga de Francolí. El sector nord-occidental de la comarca constitueix una altra unitat natural, coneguda amb el nom de Baixa Segarra o Alt Gaià; en realitat, es tracta d’una part del gran altiplà central, allò que històricament es coneixia com la Segarra, que divideix hidrogràficament Catalunya en dos vessants: el dels afluents del Segre i el mediterrani. La Baixa Segarra és polaritzada per Santa Coloma de Queralt. Aquesta dualitat fisiogràfica té la seva correspondència en una dualitat econòmica —l’agricultura de la Conca estricta és molt diferent de la de la zona segarrenca— i funcional.
A més d’aquests dos grans conjunts naturals, la Conca de Barberà inclou un sector de les Muntanyes de Prades (part dels municipis de Vilanova de Prades, Vallclara, Montblanc i Vimbodí) i, a la banda occidental, alguns municipis fisiogràficament segarrencs, però que ja no pertanyen a la Baixa Segarra.
La creació definitiva de la comarca de la Conca de Barberà fou un procés difícil i amb controvèrsia, com a conseqüència bàsicament de la manca d’unitat funcional de la comarca i de la seva dualitat. En la divisió territorial feta el 1936 per la Generalitat de Catalunya, la Conca de Barberà era formada per 23 municipis. El 1939 el municipi de Rojals fou agregat a Montblanc i el 1972 Montbrió de la Marca fou incorporat a Sarral. El 1987, en establir-se l’organització comarcal de Catalunya, la comarca de la Conca de Barberà era formada per aquests 21 municipis. El 1990 es modificà la divisió comarcal i s’afegí el municipi de Vallfogona de Riucorb, que fins aleshores havia estat inclòs a la Segarra.
La Conca de Barberà pertany a la província de Tarragona i actualment forma part del partit judicial de Valls, juntament amb Vilanova de Prades, recentment incorporat. Fins l’any 1960, tanmateix, va existir el partit de Montblanc, al qual pertanyia tota la comarca amb l’excepció ja esmentada de Vilanova de Prades. Eclesiàsticament la comarca forma part de l’arxidiòcesi de Tarragona i de l’arxiprestat de Montblanc.
El marc físic
El relleu
La comarca de la Conca de Barberà és formada per diferents unitats geogràfiques que reflecteixen les línies bàsiques del relleu. Segons les característiques d’aquest, a grans trets, hom pot distingir dues grans unitats: el vessant nord de la Serralada Prelitoral, que ocupa el S de la comarca i que és format, d’W a E, per les Muntanyes de Prades, la Serra Carbonària o de Miramar i part de l’anomenat Bloc del Gaià; i la part corresponent a la Depressió Central Catalana, composta per dues clotades d’erosió —la Conca de Barberà estricta i l’Alt Gaià— i un conjunt de sectors alts que constitueixen la separació entre ambdues conques i les terres de l’Urgell i de les Garrigues, incloent també la capçalera del riu Corb, de la conca del Segre.
Les Muntanyes de Prades constitueixen un bloc alçat clarament sobre les terres de la Depressió Central, de la qual queden separades per una fractura que envolta el massís i que, al contacte amb la Serra Carbonària, aprofita el Francolí per a obrir-se pas vers el Camp de Tarragona. A la base de les Muntanyes de Prades apareix el sòcol hercinià compost per llicorelles carboníferes, situat sota un aflorament de granits i granodiorites. Aquest sector, que forma la major part del bosc de Poblet, es caracteritza sobretot per un modelat típic en turons de pendents alts però interfluvis arrodonits. Per damunt apareixen materials triàsics —gresos i conglomerats vermells i calcàries— disposats en estrats semihoritzontals que cap a l’extrem oriental del massís s’inclinen acusadament cap al fons de la Conca; donen lloc a un relleu tabular a les parts altes del massís —plans de la Vila o de Sant Joan— que és tallat als vessants per cingleres abruptes. Les Muntanyes de Prades assoleixen l’altitud màxima al tossal de la Baltasana (1 203 m), al límit amb el Baix Camp.
La Serra Carbonària és d’altures molt més modestes —867 m al Tossal Gros—. A la part de la Conca és constituïda per materials triàsics, calcàries sobretot, que dibuixen un anticlinal d’eix en direcció NE-SW. Això fa que els vessants siguin força inclinats i que fins i tot apareguin estrats verticalitzats, com el que aprofita el castell de Prenafeta per a la seva ubicació.
El Bloc del Gaià és format per diverses serres —Cogulló, Comaverd, Montclar, Queralt, Brufaganya— que en cap cas no arriben als 1 000 m d’altitud, si bé totes ultrapassen els 800 m. Són de natura preferentment calcària, bàsicament del Triàsic, per bé que al contacte amb els materials de la Depressió Central dominen els conglomerats i les argiles de l’Eocè i Oligocè. Tectònicament les calcàries triàsiques són formades per sectors semitabulars o amb anticlinals suaus al contacte amb l’Alt Camp, que dibuixen serres de perfil horitzontal i vessants força inclinats. Els materials eocènics i oligocènics incorporats a les serres són un conjunt de capes inclinades, de vegades amb forts capbussaments, que s’enfonsen progressivament sota dels materials de la Depressió Central i que en ser atacats per l’erosió han donat lloc a un típic relleu en cuesta. La major part de la comarca és formada per materials del període oligocènic pertanyents a la Depressió Central, bàsicament argiles i margues amb intercalacions de calcàries, gresos, conglomerats i guixos, aquests últims explotats com a pedreres d’alabastre a Sarral. És en aquests materials que el Francolí, l’Anguera i el Gaià han excavat les seves conques, donant lloc a les dues clotades d’erosió esmentades, la Conca de Barberà estricta i l’Alt Gaià, envoltades per altituds que normalment superen els 700 m.
La Conca estricta queda perfectament delimitada: pel N, comença amb la punta del Curull (1 021 m d’altitud) de la serra de la Llena, que la separa de les Garrigues; davalla al comellar de Vallclara, segueix per la serra del Tallat, pels seus puigs de Coma-segarra (621 m), dels Morellons (728 m), del Bosquet (727 m), de la Serra (783 m) i el Tossal Gros (804 m), on deixa la partió amb les Garrigues i agafa la de l’Urgell. Segueix per la carena de la serra del Tallat, on al coll de Belltall deixa l’Urgell i inicia els confins amb la Segarra. Segueix pel puig de la Faneca (774 m), pel tossal de Comalats (869 m) i pel turó de Forès (864 m), fins al coll de Conesa i el pujolar de Besemblau (786 m), on deixa la coincidència amb la Segarra per prendre la de l’Alt Gaià. Passa pel coll de Deogràcies (743 m) i segueix per la carena de la serra de Comaverd vers el Cogulló (879 m), on s’inicia la partició de l’Alt Camp, la punta de Conills (699 m) i travessant el coll de Cabra segueix cap al Tossal Gros (867 m), el coll de Lilla, la cresta de Mas de Gresset i Puig Cabrer (525 m). Baixa cap a l’estret de la Riba, on inicia el contacte amb les Muntanyes de Prades, seguint per les Garrigues de Vilaverd, el Cantacorbs de Rojals (1 012 m), els altiplans del Mas de la Sabatera (1 070 m), la mola de la Guineu (1 111 m), la Mola d’Estat (1 126 m), el tossal de la Baltasana (1 203 m), el coll de la Serra de Rius i la punta del Curull de la serra de la Llena.
L’Alt Gaià és una clotada semblant però en estat menys avançat de formació, amb el fons situat a uns 600 m d’altitud, i correspon a la rodalia de Santa Coloma de Queralt. Resta també perfectament delimitat: comença pel coll de Deogràcies (que posa en comunicació amb la Conca de Barberà estricta), segueix cap al pujolar de Besemblau (786 m), el Codony (792 m), el coll de Rauric (762 m), el pujol de Montargull (851 m), la serreta de Santa Fe de Montfred (834 m), el coll i puig d’Aguiló (801 m), el pujolar d’Almenara (804 m), el coll de Fiol, la serra de Queralt (854 m), el coll de les Colomines, la serra de Valldeperes (789 m), la serra de Sant Miquel de Montclar (946 m alt), la serra de Vallverd i el coll de Deogràcies. Aquest sector de la comarca es completa amb la plataforma, composta també dels mateixos materials oligocènics, situada a l’alta vall del Corb i amb altiplans que oscil·len entre els 750 i els 900 m d’altitud.
Les capes sedimentàries oligocèniques són molt poc tectonitzades, de manera que es troben en disposició horitzontal o subhoritzontal, exceptuant, en tot cas, la part que es troba en contacte amb la Serralada Prelitoral. Això ha fet que l’erosió hagi donat lloc a relleus de tipus tabular o turons testimoni al fons de les conques. Als vessants, l’erosió diferencial ha tallat les capes de materials durs, normalment menys potents, en petits ressalts que contrasten amb els sectors on dominen els materials argilosos, de pendents molt menys acusades. Les parts altes conserven les línies horitzontals que determina la tectònica, amb algunes ondulacions suaus.
Per últim, al fons de la Conca cal esmentar les estretes terrasses fluvials quaternàries del Francolí i de l’Anguera i el peu de muntanya de les Muntanyes de Prades, de la mateixa era.
Les aigües
La manca de pluges regulars fa que la hidrografia de la Conca sigui molt minsa i poc important i que se cenyeixi bàsicament a tres rius: el Gaià, el riu d’Anguera i el Francolí. El Gaià, que ha excavat la cubeta d’erosió de Santa Coloma de Queralt, és un riu petit que, abans de trobar l’Alt Camp, recull les aigües de les diverses torrenteres que en forma de barnilles d’un ventall i en direcció NE-SW o NW-SE hi van a parar. S’obre pas a través de la Serralada Prelitoral, i surt a l’Alt Camp encaixat en el congost que va de Pontils al Pont d’Armentera. El cabal mitjà anual a Querol, poc després de sortir de la comarca, s’avalua en 0,39 m3⁄seg.
El riu d’Anguera es forma de manera paral·lela als vessants septentrionals de la serra del Cogulló i, després d’Ollers, rep per la dreta el riu de Vallverd, que, orientat de NE a SW, recull els petits afluents a banda i banda que provenen de la serra de Forès, al N, i de la serra de Comaverd, al S. El riu d’Anguera desguassa per l’esquerra al Francolí. Malgrat la seva poca importància quant a cabal, el riu d’Anguera a Vallverd ha estat un dels elements més importants en l’erosió de la comarca, atès que ha excavat una conca que ultrapassa els 210 km2.
El curs d’aigua més important que travessa la conca és el Francolí, format per la unió, a la Font Major de l’Espluga de Francolí, del barranc del Tillar i el riu de Milans, que ho és al seu torn per la confluència del barranc de Villaescura i de Viern a la part septentrional de les Muntanyes de Prades, al terme de Vilanova de Prades, i que seguint una orientació W-E baixa a la plana de la Conca per Vimbodí i l’Espluga, on rep els cabals dels petits torrents procedents d’aquelles muntanyes; en arribar a Montblanc segueix en direcció N-S, i s’endinsa a l’Alt Camp travessant la Serralada Prelitoral. El cabal mitjà anual del Francolí a Montblanc és de 0,61 m3⁄seg, xifra que dóna idea de la migradesa d’aportacions amb relació a altres rius catalans. Més avall, tot just sortir de la comarca, assoleix 1,24 m3⁄seg a l’aforament de la Riba, on ha rebut diversos afluents provinents sobretot de les Muntanyes de Prades, com el Riu Brugent.
L’anàlisi de les dades de cabals mitjans mensuals permet veure les característiques típicament mediterrànies del Francolí: fort estiatge durant el juliol i l’agost, amb menys de 0,3 m3⁄seg de mitjana, i recuperació important a l’octubre, quan les pluges tardorals poden ocasionar crescudes considerables. A l’hivern, malgrat la migradesa de les pluges, manté cabals superiors a la mitjana anual a causa de la petita evaporació existent, i registra un màxim a la primavera, del març al maig.
D’altra banda, el domini de roques argiloses —impermeables— a la major part de la Conca de Barberà fa que els recursos hídrics subterranis siguin escassos. En aquest sentit, les àrees amb majors possibilitats d’explotació es troben als sectors calcaris de les muntanyes del S i l’E de la comarca i sobretot als terrenys al·luvials del Francolí i de l’Anguera i al peu de les Muntanyes de Prades, indrets on s’exploten els aqüífers per a reg i per a abastament urbà.
La inexistència de grans ciutats o d’indústries amb altes necessitats d’aigua fa que el consum sigui reduït. Malgrat tot, l’escassetat de les aportacions dels rius i la manca d’aqüífers d’entitat a la major part de la Conca fan que es produeixi, de fet, una situació de dèficit que comporta dificultats temporals per a l’abastament urbà i que en tot cas ha representat un problema per al desenvolupament de la comarca. És per això que s’ha plantejat en diverses ocasions la possibilitat de portar aigua d’altres conques i també la regulació dels principals rius de la comarca.
El clima
La Conca de Barberà presenta característiques de transició entre les comarques costaneres i les de la plana de l’Urgell. Efectivament, si bé geològicament la majoria de la comarca és inclosa dins la Depressió Central i no hi ha accidents d’importància que la separin de les terres de l’interior —amb clima continentalitzat—, el cert és que les serres que fan de frontera amb el Camp de Tarragona són d’altituds modestes i no constitueixen, doncs, una barrera prou important per a la influència suavitzadora de la Mediterrània.
La temperatura mitjana al fons de la Conca oscil·la, en els trenta anys compresos entre el 1951 i el 1980, entre els 12,6°C de Rocafort de Queralt i els 14,3°C de Montblanc, dos o tres graus inferior a la del veí Camp de Tarragona. A l’altiplà de Santa Coloma, com també a les parts més altes de les Muntanyes de Prades, la temperatura mitjana anual no supera els 12°C, tal com ho reflecteixen els 9,8°C de Santa Coloma de Queralt o els 11,7° de la casa forestal de la Pena, situada a 882 m d’altitud en el bosc de Poblet, si bé cal tenir en compte que aquesta dada correspon a un període diferent. L’amplitud tèrmica anual, 16,4°C a Montblanc, indica una evolució contrastada de les temperatures durant l’any, que van des dels 7°C de temperatura mitjana als mesos d’hivern fins als 23°C de juliol i agost. Aquesta amplitud tèrmica pot ser superada en indrets especialment enclotats del fons de la Conca i afectats a l’hivern per inversions tèrmiques que es produeixen en dies encalmats, com és el cas de Sarral. A les parts més altes cal situar les temperatures mitjanes d’hivern al voltant dels 4-5°C, i les d’estiu al voltant dels 20°.
Les precipitacions mitjanes anuals són al voltant dels 500 a 600 mm al fons de la Conca: 505 mm a Sarral, 570 mm a Montblanc. Les màximes pluges es donen a les serres del S de la comarca i a zones properes, amb totals anuals que superen els 700 mm (Riudabella, 727 mm), mentre que als altiplans del sector nord-oriental la xifra és menor, d’uns 500 mm aproximadament (Santa Coloma de Queralt, 557 mm). Cal tenir en compte, però, la irregularitat que d’un any a l’altre presenten les precipitacions. El repartiment anual assenyala els dos màxims típics de la zona mediterrània catalana, el de primavera i el de tardor, si bé cal remarcar que les pluges totals caigudes són força semblants en tots dos períodes —un 30% del total anual—, fet que diferencia el clima de la Conca del costaner, on es produeix un marcat màxim tardoral. També cal remarcar la importància del mínim hivernal, període que es mostra tan sec com el d’estiu, quan les pluges de juny fan pujar força la mitjana en relació amb les comarques properes. La situació de la comarca permet que les pluges frontals d’origen atlàntic hi arribin amb més intensitat que a la costa, i al mateix temps que els temporals de llevant mediterranis puguin afectar-la amb certa intensitat cada tardor, per la qual cosa les precipitacions hi són força més abundants que a la veïna plana d’Urgell i bastant més ben repartides durant l’any que al Camp de Tarragona. Malgrat tot, la comarca no s’escapa de l’eixut estival, quan la combinació de manca de pluges amb les altes temperatures evidencia un dèficit hídric de dos mesos —juliol i agost—, és menys marcat que a les comarques properes.
Altres elements destacables del clima comarcal són les boires, que poden afectar durant l’hivern els sectors més deprimits del fons de la Conca estricta i de la vall del Corb, indret aquest on poden allargar-se diversos dies, i els vents, dels quals cal destacar el mestral durant la meitat freda de l’any —menys intens que al Camp de Tarragona— i les marinades durant l’estiu, que refresquen sensiblement les temperatures de la tarda en els sectors més enlairats.
La vegetació
El paisatge de la part baixa de la Conca és de caràcter mediterrani boreal i correspon al domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). En molts aspectes el podríem comparar al de Montpeller o al de Granollers, bé que la situació més meridional i més allunyada dels centres d’humitat es manifesta en una disminució de la importància que hi atenyen les irradiacions de vegetació tendra del N. El bosc d’alzines primitiu es conserva encara als baixos contraforts de les Muntanyes de Prades, però en una gran part de la Conca ha estat substituït per garrigues i brolles, amb pi blanc o sense, i per conreus mediterranis: vinya, olivera, cereals, etc.
Les terres altes del N són una zona de transició entre el domini de l’alzinar amb marfull i el del carrascar (Quercetum rotundifoliae), de caràcter més continental i ibèric. La classe d’alzina denominada carrasca (Quercus ilex rotundifolia), de fulla curta i grisenca, sol predominar en un bosc que, a diferència de l’alzinar amb marfull, no conté gaires arbustos ni lianes. En grans extensions el carrascar ha estat substituït per pinedes de pi blanc que cobreixen brolles de romaní o bé pastures de jonça (Aphyllanthion). A les obagues, amb el roure valencià (Quercus faginea), sovint és abundant actualment la pinassa (Pinus nigra), de vegades acompanyada de pi roig (Pinus sylvestris). A les terres més altes aquesta vegetació submediterrània es pot estendre als indrets de situació normal (replans, costers disposició intermèdia, etc.). Dins les pinedes i rouredes frescals de muntanya poden trobar allotjament un cert nombre de vegetals de l’Europa central, molts dels quals segurament van arribar durant els períodes freds del quaternari i s’han conservat aprofitant els racons més ombrívols i humits.
La garriga típica (Quercetum cocciferae) és una comunitat arbustiva baixa, densa i punxent, dominada pel garric o coscoll (Quercus coccifera). Procedeix de la degradació de l’alzinar litoral o del carrascar i es caracteritza per la pobresa de l’estrat herbaci. La més corrent a la Conca és la garriga amb romaní (Quercetum coccifeare rosmarinetosum), rica en espècies calcícoles, com ara el romaní (Rosmarinus officinalis), el bruc d’hivern (Erica multiflora) i la botja groga (Inula crithmoides). Quan la garriga es va esclarissant apareix el que hom anomena brolles. Cal distingir les brolles calcícoles (brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tinctòria) i les brolles silicícoles (brolles septentrionals d’estepes i brucs). Les primeres representen l’estadi més difós de degradació dels alzinars. Formen una comunitat fonamentalment arbustiva en la qual destaquen les plantes aromàtiques, com ara la farigola (Thymus vulgaris), el barballó o espígol (Lavandula latifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis). A les Muntanyes de Prades apareixen les subassociacions arctostaphyletosum i helianthemotosum myrtifolii, la primera en llocs més aviat freds i elevats; la segona, termòfila, amb espècies com ara la tuferola (Helianthemum myrtifolium) i la sajolida de bosc (Satureja montana). Les brolles silicícoles presenten un estrat herbaci pobre, en el qual sovintegen els líquens i les molses, capaços d’aprofitar la humitat del sòl; aquesta brolla d’estepes i brucs abunda sobretot als peus del massís de Prades.
L’obac de les Muntanyes de Prades mostra una superposició d’estatges altitudinals característica. En primer lloc trobem l’estatge inferior de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale); l’alzinar primitiu hi ha estat molt malmès i en part ha estat substituït per brolles i erms. A continuació (a partir de 800 o 900 m d’altitud) apareix l’estatge de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), en general força ben conservat; als racons frescals són visibles bosquets d’arbres eurosiberians de diverses espècies, que perden el fullatge a l’hivern, i en alguns llocs, castanyers (Castanea sativa) introduïts per l’home; la pinassa (Pinus nigra) i el pi roig (P. sylvestris), localment anomenat pi mèlic, també hi són freqüents; cal destacar les pinedes de pi roig del bosc de Poblet. Finalment apareix l’estatge submediterrani, a altituds superiors a 1 000-1 100 m, i més avall en algunes raconades ombrívoles; la vegetació principal, en terreny silici, és la roureda de roure reboll (Quercetum pyrenaicae), un roure de fulla grisenca molt retallada. El roure reboll és una espècie pròpia principalment de les terres atlàntiques de la part central i occidental de la Península Ibèrica, que es localitza al tossal de la Baltasana; és d’especial interès, ja que representa l’única comunitat existent al Principat. El roure dominant en aquesta comunitat és el reboll (Quercus pyrenaica), que sol anar acompanyat de pi roig. L’estrat herbaci és ric: hom troba falguera comuna, verònica, etc. L’estrat arbustiu és molt pobre, amb l’arç blanc (Crataegus monogyna) o l’aranyoner (Prunus spinosa) com a espècies dominants.
L’Alt Gaià
El sector nord-oriental de la Conca de Barberà forma una petita regió o subcomarca amb característiques pròpies al voltant de la vila de Santa Coloma de Queralt. És el sector on coincideixen les grans comarques de l’Anoia, l’Alt Camp, la Conca de Barberà i la Segarra, i per això els pobles que la integren presenten afinitats amb la comarca més propera, sovint tan acusades o més que amb la Conca de Barberà, a la qual pertanyen arran de la divisió territorial establerta el 1936 per la Generalitat de Catalunya. Tradicionalment i històricament la major part d’aquest sector corresponia a l’antiga Baixa Segarra, i avui encara és viu el sentiment de pertànyer a la Segarra. Per això Santa Coloma reivindica el fet de ser capital de la Segarra del Gaià, nom amb el qual també podria anomenar-se aquest sector. És integrat pels municipis de Santa Coloma de Queralt, les Piles, Conesa, Savallà del Comtat, Llorac, Pontils i Bellprat. Aquest darrer pertany a la comarca de l’Anoia.
L’àrea de mercat de Santa Coloma de Queralt defineix especialment aquest sector comarcal, tot i que s’estén també a altres localitats com ara Montbrió de la Marca, Passanant, Forès, Vallfogona de Riucorb, Argençola, Talavera i Querol.
El caràcter conflictiu i fronterer d’aquest territori no és pas cosa d’avui dia. Ja des del seu repoblament, entre els segles X i XII, era un terreny de marca, dividit entre les antigues diòcesis de Tarragona i de Vic i entre les vegueries de Vilafranca del Penedès, Montblanc i Cervera. Aquesta divisió es va mantenir fins al segle XVIII i, en crear-se els corregiments, el sector va continuar esquarterat, tot i la desaparició de la vegueria de Montblanc, que va passar al corregiment de Tarragona. Amb la creació de les províncies, tot el sector de l’actual comarca de la Conca va passar a la província de Tarragona, a excepció de Bellprat, que va restar a Barcelona.
Un tret que l’acosta a l’altiplà segarrenc és la seva hidrografia particular, oberta a valls i vessants diversos, que genera contrastos entre el seu aspecte secaner i alguns importants dolls d’aigua o fonts. En aquest sector neixen tres rius: el Gaià, al municipi de Santa Coloma; el Riu Corb, al municipi de Llorac, i el riu d’Ondara; hi ha, a més, les rases de Vallverd, afluent del riu d’Anguera, i la riera de Clariana, afluent de l’Anoia.
Les comunicacions
Malgrat la seva situació interior i les dificultats orogràfiques, la Conca de Barberà és una comarca força ben comunicada, especialment des de la construcció de l’autopista AP-2, que, procedent de Barcelona, entra a la comarca pel coll de Cabra, la travessa transversalment i l’abandona pel port de Tarrés o de Vinaixa en direcció a Lleida i Saragossa. A la comarca hi ha un sol accés, el de Montblanc, fet que sembla haver actuat com a factor de revitalització del sector central de la comarca, especialment del nucli de Montblanc.
Al marge de l’autopista, la via principal és la carretera N-240, que uneix les poblacions de Tarragona i Lleida, una ruta que ja existia a l’època romana. Actualment, aquesta carretera entra a la comarca pel coll de Lilla, procedent de Valls, i segueix cap a Montblanc, l’Espluga i Vimbodí fins al port de Tarrés, ja a les Garrigues; des de Montblanc té un recorregut semblant al de l’autopista. És prevista la construcció d’una autovia entre Tarragona i Montblanc.
La C-14 prové de Salou i Reus, entra a la comarca per l’estret de la Riba i en surt pel coll de Belltall en direcció a Tàrrega (i fins a Artesa de Segre), després de passar per Montblanc i Solivella. Però la carretera amb més recorregut a la comarca és la C-37, que la travessa longitudinalment; neix a Montblanc i seguint la vall del riu d’Anguera porta fins a Santa Coloma de Queralt a través del port de Deogràcies, i des d’aquesta població fins a Igualada i també fins a Manresa. Com es pot veure, Montblanc és el nus principal de comunicacions, ja que es troba a la cruïlla dels tres eixos de comunicació més importants de la comarca.
A més d’aquestes carreteres principals, hi ha una xarxa força densa de carreteres secundàries que permet una comunicació bastant fàcil entre els diversos pobles de la comarca, i d’aquests amb les comarques veïnes.
Travessa la comarca una única via de ferrocarril, que és el fruit de la fusió a Picamoixons, prop del límit comarcal, de la línia de Barcelona-Sant Vicenç-Valls amb la de Tarragona-Reus-Lleida. El ferrocarril penetra a la comarca per l’estret de la Riba i, un cop a Montblanc, segueix un recorregut paral·lel a la N-240. Té 4 estacions a la comarca: Vilaverd, Montblanc, l’Espluga de Francolí i Vimbodí. Tenint en compte que els trens més ràpids i de més categoria (Talgo, Electrotrén, etc.) passen de llarg, el nombre de serveis d’anada i tornada diaris és relativament escàs. De tota manera, hom ha previst el pas per la comarca del tren d’alta velocitat que unirà Barcelona amb Madrid.
La població
La Conca de Barberà forma part de les terres rurals i interiors de Catalunya, les quals, durant la segona meitat del segle XX han mostrat, a grans trets i fins a la dècada del 1990, una evolució demogràfica negativa, a conseqüència d’un despoblament molt intens.
Pel que fa al tipus de poblament, s’observa una diferència clara entre la Conca estricta i la zona segarrenca. A la Conca predominen els municipis de tipus mononuclear, amb un sol poble mitjà o petit. A la zona segarrenca, al seu torn, predominen els municipis formats per diversos nuclis de grandària molt reduïda, inferior en la majoria dels casos als 100 h. El poblament disseminat és molt escàs a la Conca de Barberà.
Al segle XIV, la comarca era un territori força poblat per a l’època, amb una densitat de població semblant a la del conjunt de Catalunya. Segons el fogatjament efectuat entorn de l’any 1380 hi havia 2 157 focs. A partir d’aquest moment s’inicià una davallada important, com a resultat de la greu crisi demogràfica (la Pesta Negra), econòmica, social i política que va viure Catalunya durant els darrers anys del segle XIV i el segle XV. L’any 1497 hi ha 1 420 focs, és a dir, el 35% menys que cent anys abans.
Durant els segles posteriors la població semblà mantenir-se més o menys estancada del 1718, la població era d’unes 7 669 persones, xifra probablement inferior a la del final del segle XIV. Durant el segle XVIII es produí un creixement molt important, com ho prova el fet que l’any 1787, segons el cens del comte de Floridablanca, la població arribà fins als 19 379 h, cosa que representa un increment del 250% en només 70 anys. Alguns autors han qüestionat la fiabilitat d’aquest creixement tan alt, al·legant una certa subestimació en el cens d’Aparicio. Tot i acceptant aquest fet, no hi ha dubte que la població va créixer considerablement durant aquest segle gràcies a la prosperitat econòmica que conegué el país durant aquest període.
Les convulsions polítiques del canvi de segle provocaren un nou estancament demogràfic, però a mitjan segle XIX s’inicià una nova embranzida demogràfica que portà fins als 30 000 h l’any 1860, moment en què s’inicià el període censal modern. Tot el camp català, que havia assolit per aquells anys les xifres de població més altes de la història, començava la seva davallada demogràfica. Això es pot veure a la Conca de Barberà entre els anys 1860 i 1877; el decenni següent, però, la població comarcal tornà a augmentar fins als 30 519 h. Aquesta plètora demogràfica és el reflex de l’eufòria econòmica que es vivia a les comarques vinícoles de la Catalunya meridional a conseqüència dels elevats preus assolits pel vi durant aquests anys anteriors a l’arribada de la fil·loxera. Aquesta, però, arribà l’any 1883, destruí una bona part de les vinyes i provocà, per tant, un fort despoblament, perfectament reflectit en el cens de l’any 1900, que donà per la comarca una població de 27 987 h.
Amb el canvi de segle continuà la decadència demogràfica, si bé la intensitat fou cada vegada menor. La guerra civil del 1936-39, tanmateix, representà un nou moment de fort retrocés, durant el qual la comarca perdé un 10% de la seva població a causa, al mateix temps, d’un moviment natural negatiu i de l’exili, que fou especialment nombrós en aquesta comarca. Després d’un breu període d’estancament durant els anys de la postguerra, cap a mitjan segle XX s’encetà un nou i intens retrocés de la població, amb alguna oscil·lació, que culminà l’any 1991, moment en què baixà fins als 18 001 h, una xifra menor que la del final del segle XVIII. El retrocés d’aquest període és el reflex a la comarca del fenomen de l’èxode rural. Aquest despoblament, però, ha estat més intens als municipis segarrencs que al fons de la Conca estricta; a més, s’observa que els municipis menys poblats són els que percentualment han perdut més habitants. Malgrat tot, en la dècada del 1990 s’apreciava un lleuger augment demogràfic. Dels 18 001 h empadronats el 1991 es passà als 20 057 h el 2005. Els nuclis semiurbans, especialment Montblanc i l’Espluga de Francolí, han anat experimentant un cert creixement, fruit sobretot de la industrialització i de l’expansió turística. El despoblament, però, continua en alguns municipis, i si a això afegim el fet que actualment tenen un creixement natural negatiu, sembla que molts d’aquests petits nuclis van camí d’un despoblament total, fenomen que ja s’ha produït en diversos llogarets, tot i que alguns serveixen encara com a lloc d’estiueig o de segona residència. L’emigració dels joves, la baixa natalitat i la disminució general de la mortalitat al llarg del segle XX han fet que la Conca de Barberà presenti un notable envelliment, la qual cosa ha repercutit alhora en el fet que la seva taxa de mortalitat (13,2‰ el 2004) estigui per sobre de la mitjana catalana (8,8‰).
A conseqüència de l’intens retrocés demogràfic experimentat en la segona meitat del segle XX, la comarca tenia el 1996 una densitat de població força baixa (30,8 h⁄km2), molt inferior a la mitjana catalana, que era de 190,9 h⁄km2. La Conca de Barberà ocupa el lloc trenta-dosè entre les 41 comarques catalanes, per sobre tan sols de les terres pirinenques i prepirinenques i d’altres comarques interiors de Lleida i Tarragona.
L’economia
L’agricultura
La Conca de Barberà ha estat tradicionalment una comarca eminentment agrícola, i malgrat la pèrdua de població activa que ha experimentat el sector agrari des dels anys setanta, encara constitueix una activitat productiva bàsica. El 2001 el sector primari comprenia el 8,8% de la població ocupada. El terreny forestal, que s’estén per una bona part del territori, és ocupat principalment per brolles i pastures. Les terres conreades són dedicades majoritàriament al secà. Els principals conreus són els cereals, seguits de la vinya, l’ametller i l’avellaner. D’altres conreus tenen una presència gairebé testimonial.
Els cereals, bàsicament ordi i blat, constitueixen pràcticament un monocultiu a la Baixa Segarra, mentre que a la Conca estricta només assoleixen al voltant del 20% del total. En els últims decennis del segle XX han tingut una evolució moderadament positiva, a causa de diversos factors; per exemple, el fet que exigeixen menys hores de treball que altres produccions, cosa que permet combinar-ne el conreu amb altres ocupacions, o bé la lenta baixada de preus que es produí arran de l’entrada a la CEE, la qual cosa motivà que molts pagesos augmentessin la superfície conreada per tal d’augmentar les rendes. Blat i ordi són comercialitzats bàsicament per mitjà de la cooperativa de Santa Coloma de Queralt.
El conreu de la vinya és i ha estat una de les activitats bàsiques de la comarca durant molt de temps, en especial de la Conca estricta. La difusió de la vinya a la comarca s’inicià vers la segona meitat del segle XVIII i tingué la gran expansió al darrer quart del segle XIX, coincidint amb la invasió de la plaga de la fil·loxera a França. A la primera època la major part de la producció del vi es cremava per tal de treure’n aiguardent: Vilaverd, per exemple, el 1739, disposava de 3 olles d’aiguardent; Barberà, segons Madoz en el seu Diccionario (1847), tenia vuit fàbriques d’elaboració d’aquests productes; Solivella, a la mateixa època, en tenia set. A Forès, on avui pràcticament ha desaparegut el conreu de la vinya, hi havia també una fassina de transformació de vi. Aquest aiguardent, produït en major o menor quantitat a totes les poblacions de la comarca, era canalitzat per comerciants de Montblanc, Reus i Valls, i exportat a través del port de Salou. A la segona època, la producció de vi s’incrementà moltíssim, a causa principalment, tal com hem dit, de la invasió de la plaga de la fil·loxera a França, que provocà una forta alça dels seus preus, amb el consegüent eixamplament de la superfície del seu conreu. La vinya desplaçà els cereals en moltes terres campes, per bé que sovint també alternà amb aquests en plantacions pel sistema de bancals, on als marges es conreaven els ceps i a l’interior els cereals. Així mateix, es guanyaren terres al bosc, i en llocs a vegades molt pendents es plantaven tires de vinya. Moltes d’aquestes terres, després de ser envaïdes per la fil·loxera, per causa de les seves dificultats de conreu van ser definitivament abandonades.
En el comerç d’aquest producte incidí molt favorablement la construcció del ferrocarril Reus-Montblanc-Lleida, el projecte del qual fou aprovat el 1857, arribà a Montblanc el 1863, i a Vimbodí el 1866. Si bé és obvi que una bona part d’aquest comerç fou canalitzat a través del ferrocarril, fins pràcticament el 1940 subsistiren els traginers, que, amb caravanes de carros carregats de bocois, transportaven el vi de la Conca a les places de les comarques costaneres, principalment a Reus.
El 1893 arribava, però, a la Conca, la plaga de la fil·loxera, que progressivament s’anà apoderant de les vinyes i provocà una forta regressió econòmica acompanyada d’una greu crisi social. La població s’empobrí i molta gent hagué d’emigrar. A aquesta crisi social s’afegí el problema dels rabassaires. Per fer front a aquesta crisi social i econòmica uns quants pagesos de Barberà crearen el 1894 el primer celler cooperatiu de Catalunya, idea que molt aviat fou seguida per altres poblacions de la comarca: Solivella el 1901, Blancafort el 1904, l’Espluga de Francolí el 1905, Sarral el 1907. Aquest moviment cooperatiu fou canalitzat i propulsat pels patricis Josep Maria Rendé i Ventosa, de l’Espluga, i Joan Maria Poblet i Teixidor, de Montblanc, i havia de representar una important acció en favor dels pagesos de la Conca de Barberà. Fruit arquitectònic d’aquest moviment fou la construcció dels cellers cooperatius que afaiçonen, amb el seu caràcter modernista o noucentista, els pobles de la contrada; se’n destaquen el de l’Espluga, construït el 1913 per Lluís Domènech i Montaner en col·laboració amb el seu fill Pere Domènech i Roura, i també els de Rocafort de Queralt, Pira, Barberà de la Conca, Montblanc i Sarral, bastits per Cèsar Martinell en 1919-21 dins el seu característic estil, difós també per les comarques veïnes.
En la dècada del 1990, la vinya es concentrava bàsicament a la Conca estricta. La seva superfície es va mantenir força constant, gràcies a la bona conjuntura del conreu després de l’entrada a la CEE i el creixement del mercat del cava, que és el destí principal dels vins de la zona. La pràctica totalitat de les vinyes de la comarca són emparades sota la denominació d’origen Conca de Barberà —i també són incloses a l’anomenada “”regió del cava”—, reconeguda legalment des del 1989. Les cooperatives han comercialitzat tradicionalment gran part de la producció, la qual, però, ha estat embotellada sobretot al Penedès. Tanmateix, han anat sorgint diverses marques de cava i vins de denominació d’origen elaborats i embotellats a la comarca (principalment blancs i rosats, però també s’hi elaboren vins negres excel·lents). El 1997 es fundà l’Associació d’Embotelladors de la Conca de Barberà, que acollia diverses cooperatives (de la Conca de Barberà, de Blancaflor, de l’Espluga de Francolí, etc.) i cellers (Carles Andreu, la Xarmada, Josep Foraster, Bodegues Concavins, etc) de la comarca.
Fora de la vinya i dels cereals, la resta de conreus tenen una significació menor dins l’agricultura comarcal. Així, sembla que la fruita seca han tingut un estancament en la seva superfície a causa de limitacions de tipus natural: l’ametller es veu força afectat per les gelades a bona part del territori, la qual cosa fa que s’estengui a les zones relativament enlairades de la Conca estricta, mentre que l’avellaner es veu condicionat per la manca de regadiu i de sòls adients, els quals només existeixen als vessants occidentals i al peu de muntanya de les Muntanyes de Prades. El sector de la fruita seca, que es troba en gran part subordinat a les directrius de la Unió Europea, ha passat per diverses crisis que han limitat encara més aquests conreus. La mínima extensió de regadiu, centrada sobretot a les vores del Francolí, és una clara dificultat per a l’horta i els fruiters, que disposen actualment de produccions molt petites i dedicades en bona part a l’autoconsum. Finalment, el conreu d’oliveres continua experimentant una tendència a la davallada.
Com a tot el país, la disminució del nombre d’explotacions ha estat un fet; aquestes són, majoritàriament, inferiors a 20 ha. El règim de tinença dominant és el de propietat, seguit de la parceria, l’arrendament i altres, si bé el pes dels règims indirectes augmenta en considerar només la superfície conreada i també a la Conca estricta, on la parceria hi és força important.
La ramaderia i l’aprofitament del bosc
A la Conca de Barberà el subsector ramader no té un desenvolupament tan important com el de l’agricultura. Hom pot dir que la base ramadera comarcal és constituïda per l’explotació extensiva de ramats d’oví i per granges de porcs i aviram.
El bestiar oví i el cabrum s’havia desenvolupat molt a la comarca, però ha anat davallant a causa del descens del guaret —que proporcionava una bona part de l’alimentació— i també de la duresa de l’ofici de pastor; de tota manera, és encara una activitat rendible, ja que no hi solen haver dificultats de comercialització i es reben ajudes a l’explotació.
Quant al porcí, per bé que dins el conjunt de Catalunya la Conca no és una de les comarques més importants, les granges de porcs representen el tipus d’explotació ramadera que més rendes genera dins la comarca. Hi ha granges importants en municipis com ara l’Espluga de Francolí i Santa Coloma de Queralt, i totes funcionen sota el sistema d’integració amb empreses de Lleida o de Reus. Els alts i baixos en la comercialització i els preus fan que les explotacions, tret d’algunes de grans, obrin i tanquin amb una certa rapidesa i que el nombre de bestiar variï força d’un any a l’altre.
L’aviram té una estructura i una dinàmica semblants a les de la ramaderia porcina. El nombre de caps varia força segons l’any a causa de la desigual evolució dels preus, i també segons quina sigui la font estadística emprada. És un sector dominat per la integració i es comercialitza a través de Lleida, Reus o Bellpuig. Durant els anys seixanta va tenir un desenvolupament molt important, però al llarg de les dècades següents ha passat per diversos períodes de crisi. La resta de bestiar (boví, conills, cavalls) és pràcticament marginal.
Pel que fa a la silvicultura, no passa de ser una activitat testimonial. Les dimensions dels boscos i les espècies dominants —sobretot el pi blanc— no permeten una explotació gaire intensiva. De tota manera cal distingir els aprofitaments privats dels públics: els primers es basen sobretot en els boscos de pi blanc, amb tandes de tallada forçosament llargues i rendiments reduïts; els públics es troben bàsicament a les Muntanyes de Prades, on les condicions físiques permeten l’explotació de pi roig i pinassa en millors condicions.
La indústria i les fonts d’energia
Actualment la indústria a la Conca té un pes superior a l’agricultura, activitat econòmica tradicional. El 2001 significava el 37,45% de l’ocupació comarcal. Ja des de l’època medieval tenim documentats diversos teixidors de llana i de lli, com també la producció de pergamí a Montblanc. En època moderna, i a partir del segle XVIII, es començaren a desenvolupar les indústries dedicades principalment a la transformació de vi en aiguardent. Els molins de farina i d’oli han representat també un sector industrial tradicional a la comarca des de pràcticament la conquesta del seu territori. Tingueren especial interès en la primera meitat del segle XX les fàbriques d’alcohol, que aprofitaven els subproductes de la verema, establertes principalment a Montblanc i a l’Espluga de Francolí. També cal ressenyar l’inici de l’activitat tèxtil a Santa Coloma de Queralt, que en el primer terç del segle XX era el tercer centre tèxtil de la província després de Reus i Valls.
El procés industrialitzador modern de la comarca s’inicià els anys seixanta, amb la implantació de diverses empreses de la confecció, però no va tenir una certa intensitat fins el 1970. És a partir d’aquell moment que la política de l’ajuntament de Montblanc d’atreure empreses industrials començà a tenir èxit i s’instal·laren a la capital comarcal diverses indústries procedents sobretot de l’àrea de Barcelona. En general es tractava de plantes productives d’empreses que mantenien la seva seu i una part de la producció al lloc d’origen i que van traslladar a la Conca aquella part més estandarditzada de llur producció, atesa la poca especialització de la mà d’obra. La crisi econòmica tancà el període de creixement industrial de Montblanc a partir del 1978.
Els principals sectors han esdevingut el de la transformació de metalls, l’extracció i la transformació de minerals (prefabricats de formigó a Santa Coloma de Queralt i a Montblanc, fabricació d’objectes d’alabastre sobretot a Sarral), el del tèxtil i la confecció, el de paper i cartó, el de material elèctric (l’empresa Frape Behr, situada a Montblanc, reunia 543 treballadors el 1998) i l’agroalimentari (a més de l’elaboració de vi i xampany, destaca Frida Alimentària, de pastes i pa congelats, situada a Sarral). També hi són representats altres rams, com el de materials plàstics i el de fabricació d’articles de cuir. La indústria comarcal presenta una distribució força concentrada en els nuclis de Montblanc, l’Espluga de Francolí, Santa Coloma de Queralt, Sarral i Vimbodí, amb un notable teixit de petites i mitjanes empreses. Darrerament s’han impulsat alguns polígons industrials, com el de les Eres a l’Espluga de Francolí, el Sol de l’Horta a Montblanc, o el Pont la Barquera a Santa Coloma de Queralt.
El desenvolupament industrial ha comportat per a la Conca una alternativa de treball enfront de l’agricultura i ha significat, doncs, un esmorteïdor de les crisis agràries i de l’èxode rural. Però mentre que el sector primari ha tendit a la producció de qualitat i a la comercialització de productes propis, el secundari ha continuat depenent sobretot de les inversions foranes, i en no crear gaires llocs de treball qualificats, no ha deixat unes rendes excessivament altes a la Conca, fet que ha estat solucionat per una bona part dels treballadors amb la dedicació a l’agricultura a temps parcial.
Tenint en compte les característiques rurals de la comarca, el sector de la construcció hi ha tingut un desenvolupament moderat. L’any 2001 ocupava l’11,7% de la població activa.
El comerç, els serveis i el turisme
El sector terciari ocupava, l’any 2001, el 42% de la població activa de la comarca, cosa que representava un notable increment respecte a les dades del 1986 (28,1%). Aquest sector es basa sobretot en el petit comerç i té en el turisme la major possibilitat de desenvolupament econòmic.
En el comerç a l’engròs predomina el sector agroalimentari. Pel que fa al comerç detallista, el primer sector és també el de l’alimentació, les begudes i el tabac, tant pel nombre de llicències com per la seva presència a la majoria de pobles de la comarca. També és força nombrós i repartit el comerç no classificat, corresponent al típic comerç de poble on es troba una mica de tot. Entre els sectors restants destaquen el del tèxtil, cuir i calçat, el de la venda i reparació de maquinària i material de transport i el de productes químics i adrogueries. Com es pot veure, es tracta fonamentalment d’un comerç de productes de primera necessitat i de consum habitual, mentre que el comerç especialitzat i de luxe es troba principalment fora de la comarca, a les ciutats capitals de les comarques veïnes. D’altra banda, es tracta d’un comerç gairebé sempre de tipus familiar, tot i que a Montblanc s’inaugurà, el 1996, una gran superfície comercial.
Territorialment, les activitats comercials es concentren als nuclis semiurbans de la comarca, on destaquen els casos de Montblanc i Santa Coloma de Queralt. Montblanc estén la seva influència sobre els pobles de la Conca estricta, en competència, però, amb l’Espluga de Francolí, que atrau els pobles de la franja sud-occidental. Per la seva banda, Santa Coloma de Queralt és el centre comercial de la seva petita rodalia, coneguda amb el nom de Baixa Segarra o Alt Gaià. D’altra banda, trobem alguns municipis de la comarca on no consta cap llicència comercial. Es tracta de petits municipis situats a la zona segarrenca i d’altres dels vessants de les Muntanyes de Prades.
Al mateix temps, a la Conca de Barberà arriba clarament la influència comercial i de serveis de les capitals comarcals properes, i no solament pel que fa al comerç especialitzat, sinó fins i tot en el comerç més bàsic. Així, la Conca estricta bascula entorn de les tres capitals del Camp de Tarragona (Reus, Valls i Tarragona), mentre que els municipis segarrencs reben l’atracció d’Igualada i, amb menys intensitat, la de Tàrrega.
A més de l’activitat comercial ordinària, s’ha de fer esment també de la de caràcter extraordinari que es produeix amb motiu de les fires. De les diverses fires existents a l’època preindustrial s’han conservat la Fira de l’Espluga, al gener, la de Sant Maties a Montblanc que té lloc a l’entorn d’aquesta festivitat religiosa que s’esdevé al maig, la Fira Ramadera de Santa Coloma de Queralt, pel setembre, i la Fira de Sarral, que se celebra al desembre. Més modernament s’han instaurat altres fires, com la Fira del Caçador, pel setembre, a Sarral, i la Fira Agrícola i Industrial de Santa Coloma de Queralt, per l’abril.
Al llarg de les darreres dècades del segle XX s’han anat desenvolupant a la comarca els serveis i les infraestructures municipals. Els serveis sanitaris de la Conca de Barberà són relativament reduïts; se centren en els CAP (Centre d’Atenció Primària) de Montblanc i de Santa Coloma de Queralt, i en els consultoris mèdics bàsics que es troben repartits per diversos municipis. Si hom requereix hospitalització s’ha de fer a Valls, o en altres capitals, com Tarragona o Reus. Pel que fa a l’ensenyament, la majoria dels centres són de caràcter públic; l’ensenyament mitjà es concentra a Montblanc, Santa Coloma de Queralt i l’Espluga de Francolí, mentre que el primari és més repartit. Cal dir, però, que a causa sobretot de l’escassa població, pràcticament la meitat dels municipis no tenen escola. D’altra banda, gairebé tots els termes disposen d’instal·lacions esportives.
La situació geogràfica de la Conca de Barberà, lluny de la costa i de l’alta muntanya, ha fet que el sector turístic de la Conca hagi tingut un pes irrellevant en el conjunt de Catalunya i que tampoc no hagi estat gaire important per a l’economia de la comarca. De tota manera, els darrers anys s’ha impulsat la imatge turística de la comarca, a partir del reclam que suposen diverses rutes de gran interès, com ara la dels cellers modernistes o la del Cister (aquesta darrera promoguda pels consells comarcals de l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Urgell, sobre la base dels monestirs cistercencs de Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges). El monestir de Poblet, un dels recursos turístics més explotats de la comarca, és sens dubte un dels monuments medievals més preuats de Catalunya. També és molt remarcable, encara que menys conegut, el conjunt urbà medieval de Montblanc, encerclat de muralles i amb una sèrie d’edificis religiosos i civils de gran interès. Els recursos turístics d’origen natural també són importants a la comarca. D’una banda, cal fer esment de tot el sector pertanyent a les Muntanyes de Prades i de manera especial al bosc de Poblet, que fou declarat paratge natural d’interès nacional l’any 1984. D’altra banda, les aigües termals a l’Espluga de Francolí i a Vallfogona de Riucorb van donar lloc a la creació de diverses instal·lacions balneàries, de les quals queden en actiu les de Vallfogona.
Malgrat la importància d’aquests recursos, l’oferta hotelera de la Conca de Barberà és força reduïda, ja que una bona part dels visitants hi fan estades molt curtes, habitualment de només unes hores. Els establiments hotelers es concentren a l’Espluga de Francolí, Vallfogona de Riucorb i Montblanc, però també hi ha, disseminats per la comarca, altres petits centres d’allotjament, com ara fondes i cases de pagès dedicades al turisme rural (a Barberà de la Conca, Conesa, les Piles, Senan, Prenafeta, Vimbodí, etc.), a més d’un càmping (Vilanova de Prades) i zones d’acampada. La segona residència té una importància força superior a l’oferta hotelera. La major afluència de la població flotant es concentra als caps de setmana i a la temporada d’estiu i pot tenir un cert efecte revitalitzador d’algunes activitats terciàries, especialment la restauració.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
L’oferta de serveis culturals és força elevada a la comarca tenint en compte la seva poca importància demogràfica; de tota manera, són els municipis més grans de la comarca els que concentren el major nombre d’aquests equipaments. Entre els casals i centres socials de la comarca destaquen el Casal de l’Espluga, fundat el 1963, i el Casal Montblanquí, creat el 1947, tots dos amb sales de cinema i teatre, i diverses seccions.
La premsa d’abast comarcal és representada pel setmanari “Nova Conca”, publicat des de Montblanc, i hi ha un bon nombre de publicacions d’abast més local i diversa periodicitat, com “L’Espitllera” (Montblanc), “El Francolí” (l’Espluga de Francolí) i “La Segarra” (Santa Coloma de Queralt), que són mensuals, entre altres de major interval i d’entitats o associacions locals.
Dels museus existents a la comarca, destaquen el Museu del Reial Monestir de Poblet, el Museu Comarcal de la Conca de Barberà i la Cova Museu de la Font Major. El primer, fundat el 1930 i reorganitzat a partir del 1960, consta de dues parts, l’una dedicada a peces selectes i l’altra a la restauració. Totes dues són a l’interior del recinte monacal. El fons patrimonial recull restes arqueològiques, art romànic, gòtic i barroc, ceràmica, objectes litúrgics i orfebreria del segle XII al XVIII. El Museu Comarcal de la Conca de Barberà (1958), a Montblanc, ha estat ampliat i remodelat. Recull col·leccions d’arqueologia, etnografia, història i art, i és format per quatre seccions monogràfiques: el Museu d’Art Frederic Marès, el Museu d’Història Natural, els Molins de la Vila i el Museu del Vidre (aquest situat a Vimbodí). La Cova Museu de la Font Major, a l’Espluga de Francolí, fou inaugurada el 1994 i mostra, per mitjà d’un recorregut arqueològic, la vida a la cova des de la prehistòria fins al món iberoromà; una altra secció tracta de la geologia de la cova.
Pel que fa als arxius, sobresurten l’Arxiu Històric Comarcal de Montblanc, l’Arxiu de l’Abadia de Poblet i l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, emplaçat al monestir de Poblet.
Hi ha algunes sales que funcionen com a auditoris, teatres i cinemes. Les sales més ben dotades són les de Montblanc, l’Espluga de Francolí (que correspon al Casal) i Santa Coloma de Queralt, població aquesta darrera on el teatre té una presència destacada, ja que disposa de dues sales (l’Estrella i la del Casal) i té diversos grups teatrals. Pel que fa a la música, entre els concerts que s’organitzen al llarg de l’any, que tenen lloc sobretot a l’estiu, es poden esmentar per la seva particularitat o popularitat els concerts del cicle Música als Castells (a Milmanda, del municipi de Vimbodí, i a Santa Coloma de Queralt), el Festival de Música New Age, a la cova de la Font Major de l’Espluga de Francolí, i el Senglar Rock, que inicialment es feia a Prades (Baix Camp) però que a causa de les seves millors comunicacions es traslladà a Montblanc.
El folklore
La Conca ha estat una comarca amb importants manifestacions culturals i folklòriques, que, en una bona part perdudes en temps de la dictadura franquista, es van anar recuperant amb l’arribada i la consolidació de la democràcia. Es pot esmentar la festa de Sant Antoni Abat, al gener, que abans de la substitució dels animals de tir per tractors es feia a gairebé totes les poblacions de la comarca i que perdura encara a Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Vimbodí i Sarral (coincidint amb la festa dels Quintos).
Per Setmana Santa cal destacar la processó de l’Encontre, a Sarral, i la del Sant Enterrament, a Montblanc. Durant el mes de maig celebren la festa del Roser a Barberà de la Conca i a Savallà del Comtat, i la de Sant Isidre també a Savallà, a Rocafort de Queralt i a Solivella (on fan la benedicció de la coca de Sant Isidre).
El Corpus és especialment celebrat a Montblanc i a Sarral (on a més de la processó els carrers s’ornen amb catifes de flors). La festivitat de Sant Joan se celebra també en diverses poblacions, com a l’Espluga, Barberà de la Conca, Rocafort, Sarral, Vimbodí, etc. El 8 de setembre té lloc a Montblanc una festa en honor de la Mare de Déu de la Serra, amb ball de bastons (ball que data ja del 1734) i grallers, que se celebra amb especial relleu cada 25 anys. El mateix dia se celebra a Vimbodí la festa de la Mare de Déu dels Torrents, i cada cinc anys n’hi ha una d’extraordinària. El dia 9 s’escau la festa del Sagrat Cor a Solivella, que inclou una processó i la representació de quadres escènics. També al setembre Rocafort celebra la processó de la Santa Creu.
Modernament s’han instaurat algunes festes que han esdevingut molt populars, fins i tot fora de la comarca. Es poden destacar la Setmana Medieval de Montblanc, a l’abril, l’aplec del Romesco a Santa Coloma de Queralt, pel juliol, i als mesos de tardor la festa de la Verema, a l’Espluga de Francolí, i la fira i mercat de la Castanyada, a Vilanova de Prades (població coneguda per la seva producció de castanyes). D’altra banda, tot i que s’han perdut alguns aplecs tradicionals, encara en perduren d’altres, com els que s’organitzen a Solivella i a Blancafort al santuari urgellenc de la Mare de Deú del Tallat (al municipi de Vallbona de les Monges), els que es fan a Montblanc a l’ermita de Sant Josep, a Pontils al santuari de Sant Magí de Brufaganya (com l’aplec del Cos, de caràcter comarcal) i a l’ermita de Sant Miquel de Montclar.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Tot i que la presència de l’home en el quaternari és difícil de demostrar pel fet que els possibles assentaments a les terrasses al·luvials han estat desfets pels conreus, a la Conca de Barberà s’han trobat materials en diversos indrets. Del neolític hi ha els jaciments dels sepulcres de fossa de Conesa, les Piles, Santa Coloma de Queralt, de la cova de les Gralles de Rojals (Montblanc), de la cova de Cartanyà (Vilaverd) i de la cova de la Font Major (l’Espluga de Francolí). De l’etapa successiva de la cultura megalítica destaca el sepulcre megalític del pla del Bosc de la Sala (Passanant), que representa la mostra més meridional d’aquesta cultura al Principat. La pintura rupestre ha deixat manifestacions localitzades a la banda oriental de les Muntanyes de Prades, a l’antic terme de Rojals. Són pintures típicament dels pintors de les serres, algunes esquemàtiques (com les de la Bartra i del Mas d’en Carles) i d’altres naturalistes (com les del Mas d’en Bessó, Mas Xuflet i les del Mas d’en Llord, on apareixen també signes antropomòrfics de caràcter esquemàtic). De la indústria lítica a la comarca, de les anomenades estacions o tallers de sílex a l’aire lliure s’han trobat diversos materials, la majoria a la Serralada (com les estacions de la Vall, de Cantacorbs, ambdues a Montblanc, de Sant Miquel de Montclar, a Pontils), i també a la plana (com les estacions dels Molins de la Vila, a Montblanc, dels Xaragalls, a Vimbodí, i la del monestir de Poblet). L’edat del bronze ha deixat força vestigis a la Conca, i sembla que fou precisament a partir d’aquesta època que els pobladors de la comarca desenvoluparen una economia independent, agrícola i ramadera. Se’n troben restes a les coves i balmes de Montblanc (coves del Racó de l’Hospital i balma del Duc), de l’Espluga de Francolí (cova de la Font Major) i a Vimbodí (cova dels Aixeregats); així mateix, diversos fragments de vasos campaniformes han aparegut a la cova de Cartanyà (Vilaverd) i a les esmentades coves del Racó de l’Hospital i de la Font Major i a la balma del Duc. De la primera edat del ferro s’han trobat vestigis d’un fons de cabana hallstàttica al Mas d’en Benet (a la serra del Tallat, municipi de Passanant) i a la cova de Cartanyà (Vilaverd).
De tota manera, les restes més abundoses de poblament primitiu corresponen als anomenats poblats ibèrics, pertanyents ja a la segona edat del ferro. Se n’han trobat vestigis, preferentment situats a petits tossalets en diversos llocs de la comarca, com Poblet, Barberà, Ollers, Pira, Forès i Sarral, a més del poblat situat dalt del tossal conegut per pla de Santa Bàrbara, al centre del nucli urbà de Montclar i que dóna una cronologia entre els segles V i III aC. Cal esmentar també per la importància dels materials que s’hi han trobat el jaciment d’Anguera (al terme de Sarral), situat en un tossal prop del despoblat del mateix nom.
La situació de la Conca de Barberà, enmig de Tarragona i Lleida, i travessada per la Via Aurèlia, la feia una zona prou receptiva a la romanització. Les troballes superficials de diversos fragments de ceràmica campaniana, de l’anomenada terra sigillata i de la comuna, a més de diversos bocins de tegulae arreu de la comarca, han palesat la veritable importància històrica d’aquesta època, de la qual queden restes de vil·les romanes, a banda i banda dels rius Francolí i d’Anguera. Entre aquestes hom pot esmentar la de Barberà, i sobretot la de Pedrinyà, situada al terme de Sarral, on han aparegut mosaics i fins i tot materials de marbre. També s’han trobat petites vil·les rústiques a Solivella —de producció bàsicament oleícola i vinícola—, al terme de Vimbodí, on a la Granja Mitjana de Poblet han aparegut una bona quantitat de pesos de teler i un penjoll en forma de fal·lus, a Riudabella —a la partida de Montcortès—, a Montblanc, a Santa Coloma de Queralt, a les Piles i a Rauric (municipi de Llorac).
La Conca de Barberà fou segurament una de les vies de penetració visigòtica cap a la costa tarragonina. L’únic vestigi del període visigòtic és la sivella de Montblanc, trobada, fora de qualsevol context arqueològic, l’any 1967 al lloc conegut com tossal de les Venes, prop de Rojalons, al terme municipal de Montblanc, datable del segle VII, i que, amb la seva clara influència bizantina, representa un dels exemplars més bells conservats a Catalunya.
L’edat mitjana
No es coneix gaire el procés de cristianització a la comarca, que cal suposar que fou primerenc ateses les connexions culturals amb les comarques veïnes del Camp de Tarragona. A manera d’hipòtesi, i basant-nos en la toponímia, potser caldria pensar que la important vil·la romana de Sarral, que a mitjan segle XII apareix documentada amb el nom de villa de Petrignano, fos residència d’un personatge cristià anomenat Pere. En aquest mateix lloc, i aprofitant construccions anteriors, al segle XIII es bastí una esglesiola en honor de sant Pere, de la qual avui resten pocs vestigis. Igualment, el fet que el primer document que fa referència a la comarca, datat l’any 945, reculli la donació atorgada pel comte Sunyer a favor de Santa Cecília de Montserrat, d’una església dedicada a sant Pere i coneguda ja en aquella època amb l’especificatiu d’Embigats o Ambigats, amb terres conreades al seu voltant, pot fer pensar en la supervivència en aquell lloc d’una construcció de tipus religiós molt anterior.
Del període sarraí no resta cap vestigi a la comarca, llevat d’alguns topònims, com el de Vimbodí.
L’inici de la conquesta de la demarcació es produí per la seva banda nord-oriental amb la possible aprisió per part del comte Guifre del castell de Queralt, que esdevindria el trampolí de l’expansió catalana a la comarca. La possessió cristiana d’aquest castell pogué garantir que molt aviat, a mitjan segle X, intrèpids repobladors procedents del comtat d’Osona iniciessin accions colonitzadores al mateix pla de la Conca, a la línia més occidental del comtat barceloní. En aquest sentit cal assenyalar que Sal·la de Sant Benet, després d’haver ocupat Santa Perpètua de Gaià, creà un primer castell a Barberà i possibilità que en aquell mateix moment el comte Sunyer donés suport a aquesta acció colonitzadora concedint l’any 945 l’església de Sant Pere dels Bigats, amb les terres ermes i conreades del seu voltant, situada “in campo Barberano”, a Santa Cecília de Montserrat. Molt aviat una altra família vigatana donaria suport a l’establiment català de la comarca: els Gurb.
Al començament del segle XI també s’organitzaren a la marca del comtat de Barcelona altres castells com ara el de Montclar, dins el vast territori del castell de Santa Perpètua, gràcies a l’acció de Sal·la de Santa Perpètua, descendent de Sal·la de Sant Benet, i del seu oncle Borrell, bisbe de Vic; el castell d’Aguiló —que posseí Hug de Cervelló—, i el de Santa Coloma de Queralt —del qual l’esmentat Hug tenia la meitat—. Sembla, però, que cap al 1020 es perderen una bona part de les terres i els castells més occidentals que s’havien ocupat al llarg de la segona meitat del segle X i el principi del segle XI, com els de Barberà i de Lilla. A la banda més oriental de la comarca els Gurb i els Cervelló prosseguien la seva tasca d’afermament de la colonització. El 1033 Bernat Sendred de Gurb comprava el castell de Montclar i al seu terme creava els nous castells de les Piles i Biure. Poc temps després, el 1039, s’intentava de repoblar el castell de Vallverd. Els Cervelló bastiren, així mateix, el de Vallespinosa.
Ramon Berenguer I va ser l’impulsor de la repoblació a la comarca, gràcies a una doble política que consistia, d’una banda, a recuperar castells i lliurar-los posteriorment a famílies que en poguessin garantir la defensa, i, en segon lloc, a concedir llocs estratègics a vassalls perquè en bastissin de nous. Així, el 1054 donà el puig de Barberà perquè s’hi bastís una fortificació; l’any següent, el de Prenafeta; el 1058 el de Forès, i també per aquests anys, el de Conesa. El 1057 va comprar a Ermessenda, vídua del comte Ramon Borrell, el castell de Pontils, que després encomanà als Cervelló. El 1072 comprà a Oliver, fill de Bernat Sendred de Gurb, els castells de Montclar, les Piles i Biure, i els hi lliurà tot seguit en feu. El 1073 encomanà Vallverd a Udalguer Ramon perquè hi bastís un castell, i el 1075 cedí a Ramon Arnau el lloc de Montbrió perquè hi edifiqués també una fortificació. En aquesta tasca de fixació de la frontera, el comte barceloní implicà el comte Ermengol IV d’Urgell, a qui el 1067 donà el castell de Barberà per tal d’assegurar-ne una repoblació eficaç. També per aquests anys, el comte barceloní no descurà la possibilitat de recuperació catalana de la banda septentrional de la demarcació, car encomanà la zona de Comalats —des de Cervera al Tallat— a Hug Dalmau de Cervera perquè hi organitzés el repoblament. Els fills i hereus del comte, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, seguiren la mateixa política d’eixamplament i consolidació catalana en aquest sector de la Marca: el 1076 concediren els puigs d’Anguera i d’Ollers perquè fossin fortificats, i tres anys després donaren l’erm de l’Espluga a Ponç Hug de Cervera, fill de l’esmentat Hug Dalmau, amb la finalitat que repoblés el lloc i en garantís la seguretat bastint-hi també un castell.
El vell Cervera, per tal de refermar l’acció colonitzadora que havia de dur a terme el seu fill, donà el 1079 a un vassall seu el puig del Tallat perquè hi establís cavallers, i el 1081 concedí Belltall al mateix vassall, on s’havia de construir un castell.
Aquest pla colonitzador de la comarca, ben traçat pels comtes de Barcelona, s’anava realitzant lentament, atès que aquesta banda més occidental de la frontera estava sotmesa a les reaccions sarraïnes. De fet, el 1086 una falconada musulmana —en la qual morí, tot defensant el castell de Maldà, el vescomte de Cardona Ramon Folc I— arribà fins al castell de Barberà, que fou enderrocat. Aquest sector de la demarcació fou objecte novament de les escomeses dels almoràvits entre els anys 1007 i 1115.
Malgrat les dificultats, la conquesta de la plana de la Conca continuava endavant. A Barberà, Bernat Pere de Ponts, conegut també per Vidià, continuà la tasca del seu oncle Arnau Pere, mentre que Vimbodí fou ocupat —potser temporalment— per Ramon Berenguer III. L’empenta definitiva, però, la va donar el seu fill Ramon Berenguer IV, que conjuntament amb el comte Ermengol VI d’Urgell concediren, al començament de la tercera dècada del segle, el castell de Barberà a l’orde del Temple, el qual, de fet, no s’hi establí definitivament fins el 1172. També vers el 1135 Ramon Berenguer IV organitzà una campanya victoriosa que culminà amb la total conquesta d’aquest sector de la comarca. Probablement, després d’aquesta campanya, un dels guerrers que l’acompanyaven, Pere Berenguer de Vilafranca, repoblà el lloc de Duesaigües, situat prop de la confluència dels rius d’Anguera i Francolí.
Conquerida la totalitat de la comarca, s’inicià eficaçment la colonització de la zona: els germans Ponç i Ramon de Cervera a l’Espluga de Francolí; Pere Berenguer de Vilafranca a la zona de Montblanc; i el mateix comte, l’any 1150 o el 1151, per tal de potenciar-la concedia als monjos cistercencs de Fontfreda el lloc anomenat “”hort de Poblet” perquè hi construïssin un monestir i conreessin aquelles terres.
Conquerida el 1153 Siurana i allunyats els perills de les escomeses sarraïnes, la comarca iniciava l’etapa de consolidació de la colonització. La mateixa monarquia, per tal d’atreure nous pobladors, concedí cartes de població i franquesa: així, en sengles documents del 1155, Ramon Berenguer IV atorgava carta de poblament de Duesaigües (que més endavant canviaria el nom pel de Vila-salva) a favor de l’antic colonitzador, Pere Berenguer de Vilafranca, tot nomenant-lo batlle i veguer del territori jurisdiccional que li assignava i concedint diversos privilegis als seus habitants. El 1163 Alfons I atorgava una segona carta de poblament, manant el trasllat de la població a l’emplaçament actual i posant-li el nom de Muntblanc. El 1180, el mateix rei concedia també la carta de poblament i franquesa de Sarral, amb la intenció de crear un nou nucli reial a la comarca.
A mesura que els senyors anaven afermant les seves jurisdiccions en els territoris dels seus castells s’anà prefigurant també la delimitació de la vegueria de Montblanc, creada tal com hem dit el 1155 per Ramon Berenguer IV com a terme jurisdiccional de la vila. Al final del segle XII i durant el segle XIII el veguer de Montblanc anà eixamplant la seva jurisdicció de manera que al segle XIV abastava el territori comprès en l’actual demarcació, llevat de Santa Coloma i el sector nord-oriental de la seva rodalia, que integraven la de Cervera, i Vallclara, que pertanyia a la de Lleida; comprenia, a més, el vessant esquerre de la vall del Riu Corb, de Vallfogona a Belianes, l’Espluga Calba, l’Albi, Cervià, Vinaixa i Fulleda, a les Garrigues, i Figuerola, Miramar, Cabra del Camp i el Pont d’Armentera, a l’Alt Camp. Amb tot, el territori de la vegueria de Montblanc sofrí diverses modificacions i s’annexionà la demarcació del comtat de Prades, incloent així el Priorat, Vinebre, Garcia, Móra la Nova, el terme general de Tivissa (incloent-hi Vandellòs) a la Ribera d’Ebre i el sector septentrional del Camp de Tarragona que pertanyia a l’esmentat comtat.
Els nous pobladors, atrets principalment pels avantatges que en les concessions de terra els feien els seus senyors, procedien dels dominis d’aquests últims. Les comarques que aportaren més colonitzadors foren les situades al N i NE de la Conca de Barberà. Aquests colonitzadors bastiren les seves cases de forma agrupada, a la vora dels castells dels senyors, donant origen a l’especial afaiçonament dels pobles de la comarca. Conreaven en els camps escampats pel terme els conreus clàssics dels cereals, la vinya i l’olivera; i al costat dels rius, les plantes industrials del lli i del cànem. Santa Coloma de Queralt s’especialitzà ben aviat en el conreu del safrà. Aprofitant les aigües del Gaià, del Riu Corb, del riu d’Anguera i del Francolí, es bastiren arreu de la demarcació molins, principalment fariners. En la tasca d’organització i promoció de la colonització, a part la monarquia i la noblesa, col·laboraren molt intensament els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i els templers i hospitalers.
La situació privilegiada de Montblanc, en la cruïlla del camí de Tarragona a Lleida i de la ruta del riu d’Anguera —a través de la qual es comunicava amb Sarral i Santa Coloma de Queralt—, com també les exempcions i les prerrogatives concedides pels monarques, i el fet de ser el centre administratiu de la contrada, tant en l’àmbit politicomilitar —residència del veguer i la seva cort— com religiós —residència del plebà o arxipreste—, determinaren que molt aviat es convertís en una vila important, aglutinadora del comerç comarcal, amb una població diversificada per les seves activitats. Al començament de l’últim quart del segle XII ja disposava d’un lloc específic per a realitzar les transaccions i vendre i comprar mercaderies: el Mercadal. El 1281, Pere el Gran ampliava la vida comercial de la vila amb la concessió de fires anuals. Així mateix, molt aviat s’hi establiren els menestrals: fusters, ferrers, picapedrers, sabaters, teixidors de lli, etc. I a mesura que les activitats econòmiques s’intensificaven, uns nous professionals s’establiren a la vila: els notaris, que havien d’atendre i regular aquell comerç, i els jurisperits, que havien de defensar i aplicar el dret. Així mateix, des de la segona meitat del segle XII una important comunitat jueva formà la seva residència a la vila, on arribà a formar un call propi. Els seus membres, ben relacionats amb els jueus de Valls, Sarral i Santa Coloma de Queralt, es dedicaren eficaçment al comerç.
Les activitats mercantils no se centraren només a la capital de la Conca: al mercat de Montblanc, que funcionà des del final del segle XII, cal afegir el de l’Espluga de Francolí, també d’aquest segle, i els nous que, gràcies a la iniciativa de Jaume I, es crearen a Barberà, Sarral (1254), Santa Coloma de Queralt (1257) i Conesa (1260).
A la primera meitat del segle XIV es donà el període de major progrés econòmic i social de la comarca. Així, gràcies al comerç, s’enriquiren una sèrie de famílies burgeses establertes principalment a Sarral, Santa Coloma de Queralt i molt especialment a Montblanc: diverses cases i casals de la població, malgrat els afegits i les reformes posteriors, palesen encara avui la seva antiga esplendor. Correspon també a aquesta època el moment de les grans construccions religioses i civils de la demarcació. A Montblanc, a la segona meitat del segle XIII, es bastiren els convents de Sant Francesc, de la Serra i del Miracle; a la segona meitat del segle XIV s’iniciaren les obres de l’església de Santa Maria. A Poblet es construïren la major part de les dependències cenobítiques, llevat de l’església major i el refetor, que són del segle XII: la galilea, la sagristia, la sala capitular, les cambres abacials, el templet del lavabo, la cuina, el dormitori dels monjos, la capella de Santa Caterina, tot del segle XIII. Del segle següent foren les obres del cimbori, del nou celler, de la casa del mestre de novicis, del forn nou, de l’atri, de la nau del costat meridional de l’església, el dormitori dels monjos vells, les tombes reials, etc. Així mateix, a la segona meitat d’aquest segle XIV es bastiren les grans obres de fortificació de la comarca: les monumentals muralles de Montblanc i del monestir de Poblet; el recinte emmurallat de Sarral, de Santa Coloma de Queralt i de Conesa; les ampliacions defensives dels castells de Barberà, l’Espluga de Francolí, Montbrió de la Marca, Vallespinosa, etc.
Aquest progrés econòmic i social de la comarca coincideix amb un moment d’intens creixement demogràfic que arrenca de la segona meitat del segle XIII i que perdurà en el següent fins que la Pesta Negra provocà a mitjan segle XIV una intensa minva de la població. Tot i això, la Conca de Barberà, després d’aquests estralls, era encara el 1365 una de les comarques més poblades del Principat. Així mateix, Montblanc, amb 486 focs, representava la vuitena població de Catalunya, només darrere de Barcelona, Perpinyà, Lleida, Girona, Tortosa, Tarragona i Puigcerdà. No és gens estrany, doncs, que la vila fos escollida pels monarques per tal de celebrar-hi corts generals de catalans: Jaume II les hi celebrà a l’església de Sant Miquel el 1307; Alfons el Benigne el 1333; Pere el Cerimoniós el 1370; el parlament català, després de la mort del rei Martí l’Humà, es reuní el 1410 a la Vila Ducal; i, finalment, Ferran d’Antequera congregà també cort a Montblanc el 1414, al refetor del convent de Sant Francesc.
La crisi econòmica i social general que afectà tot el Principat a la fi del segle XIV es deixà sentir molt profundament a la comarca: les universitats hagueren de crear censals i violaris per tal de fer cara a les despeses dels municipis i hagueren d’alienar, sovint, al començament del segle XV les seves imposicions als creditors perquè no els podien pagar les pensions dels diners deixats; la puja dels impostos provocà, d’altra banda, la fugida de població, malgrat que els senyors maldessin per evitar que els vassalls abandonessin els seus dominis.
A la segona meitat del segle XV la comarca sofrí totes les conseqüències negatives de la guerra contra Joan II. Partidària, en general, de la causa de la terra, el monarca hi entrà al començament de la contesa i ocupà al segon semestre del 1462 les principals poblacions de la contrada: Montblanc, que molt aviat s’inclinà per la causa reialista; Santa Coloma de Queralt, després d’un llarg setge, al mes d’agost del 1462. L’any següent, però, es rebel·laren contra el rei Sarral, Barberà i l’Espluga de Francolí, que foren assetjades pels reialistes entre els mesos de maig i d’agost del 1464. Sarral, a les acaballes de la guerra, tornà a la fidelitat de la terra i mantingué un any la seva rebel·lió, fins que al mes de maig del 1371, després d’assetjada, fou incendiada i se’n destruïren les muralles. Ni el mateix monestir de Poblet no estigué al marge d’aquesta guerra civil del segle XV: primer fou afecte a la Generalitat (1462-64), però després de la caiguda de Lleida en mans reialistes s’inclinà per la causa de Joan II.
Als estralls propis de la guerra seguiren a la comarca la fam i les epidèmies. A la fi del segle XV la Conca de Barberà havia entrat en un període de decadència, palesat fins i tot en la minva demogràfica que experimentà.
L’edat moderna
La comarca es trobava en entrar al segle XVI en un greu procés de decadència, iniciat a la fi del segle anterior. La capital, Montblanc, segons la descripció d’Enrique Cock, que passà per la vila a l’abril del 1585 acompanyant Felip II de Castella, era una població d’un centenar de veïns; els seus habitants, per males collites durant cinc anys, eren molt pobres; moltes cases eren caigudes, i referint-se al convent de la Mercè, el cronista diu que va caure de vell. Potser, bo i acceptant la crisi, la narració de Cock resulta una mica exagerada si tenim en compte que a Montblanc en aquesta època es bastí la Casa Desclergues l’any 1575, es restaurà el Pont Vell i s’organitzà el barri del Raval, es construïren el claustre i els finestrals de l’Hospital de Santa Magdalena i també l’edifici de la Plebania.
A mitjan segle XVII, la Conca de Barberà sofrí novament el flagell de la guerra. Atesa la seva situació geogràfica, la comarca fou lloc d’encontre entre les tropes castellanes, que actuaven des de Lleida i Tarragona, i les catalanofranceses durant la guerra dels Segadors. Tant Montblanc com el mateix monestir de Poblet es convertiren en places fortes a mercè d’un i altre bàndol. L’allotjament de tropes amb les consegüents despeses foren constants: el 1641 i el 1642 el general francès La Motte s’hostatjà a Montblanc. El general Condé s’instal·là el 1649 a Poblet. El 1649 l’exèrcit castellà comandat pel general Garay assaltà Montblanc i espolià la població. El 1651 l’Espluga de Francolí fou netejada per l’exèrcit castellà i les seves muralles foren enderrocades. El 1652 els exèrcits castellans, comandats pel general Palavicino, ocuparen novament Montblanc, i en abandonar la vila, la nit del 16 de juliol, obligaren els montblanquins a treballar en la destrucció de les torres de les muralles i de l’església de Santa Maria, que havien estat convertides per ells en fortalesa.
Els allotjaments militars, els saqueigs i les destruccions —el 1647 foren incendiades les viles de Sarral, Forès i Rocafort de Queralt, i el 1648 foren saquejats els llocs de Vallespinosa i Pontils—, les destrosses i les cremes de collites, i els robatoris de bestiar, tot provocat per la guerra, i a més, els diversos anys de secada que s’esdevingueren entre el 1652 i el 1685, afegits a la terrible plaga de la llagosta que devorà entre el 1687 i el 1689 els camps de la Conca, enfonsaren la comarca en la misèria.
Durant la guerra de Successió tota la comarca prengué el partit de Carles d’Àustria, el qual fins i tot en visità la capital, procedent de Valls, el 5 de juliol de 1706. Novament, la Conca de Barberà fou lloc d’encontre i d’avituallament dels dos exèrcits. Així, el 1708, el comte Starhemberg establí a Montblanc el seu quarter general contra els filipistes de Cervera. El 1713 la comarca caigué definitivament en poder dels Borbons i Montblanc sofrí un altre cop l’allotjament de tropes castellanes el 1714, el 1715 i el 1716. Havent perdut la guerra Catalunya, Montblanc, suprimida la seva vegueria pels decrets de Nova Planta, passà a formar part del territori del corregiment de Tarragona, amb un tinent de corregidor que residia a la Vila Ducal i que era també l’alcalde major de Montblanc. Desapareixia, d’altra banda, l’antiga organització municipal catalana, en la qual, a partir d’aleshores, ja no havien d’intervenir directament els veïns.
El segle XVIII representà per a la Conca, igual que per a la resta del Principat, un període d’intensa recuperació econòmica i de progrés, com ho palesa el formidable increment demogràfic que experimentà entre el 1719 i el 1789. Coincideix amb el moment de la gran expansió de la viticultura, en què es planten de vinyes terres campes i terres arrabassades al bosc.
El segle XIX
Al començament del segle XIX la comarca es veié trasbalsada per la guerra del Francès. Iniciada l’any 1809, s’hi allotjà el general Reding amb deu mil homes; després de ser vençut a la batalla del Pont de Goi, el 27 de febrer les tropes franceses entraren a Montblanc, on restaren durant tres setmanes. El mateix any, del 26 d’agost al 30 de novembre, la vila hagué d’allotjar novament les tropes invasores. Poc temps abans, el 3 de maig de 1809, la Junta Superior del Principat es traslladà a residir a Poblet, abandonant la ciutat de Tarragona; romangué al monestir fins el 23 d’octubre, data en què es traslladà a Manresa. Al desembre del mateix any, el general Salme ocupà Montblanc i castigà els llocs de Pira i de la Guàrdia dels Prats.
El 1810, al mes d’abril, la Vila Ducal acollí l’exèrcit del general O’Donnell, que havia estat derrotat per Suchet a Margalef, prop de Lleida. Al principi del 1811 els francesos havien ocupat novament la vila i fortificaren el convent de la Serra. La presència d’aquestes tropes provocava enormes despeses a la població, que havia d’assumir el manteniment d’aquells soldats. D’altra banda, els destacaments estrangers sovint eren objecte de les accions guerrilleres dels sometents i miquelets: el militar català Josep Manso combaté prop de la vila, al mes d’abril del 1811, el general francès Harispe, en el seu camí de Barcelona a Lleida; el 6 de maig del mateix any, una columna de miquelets atacava la vila amb la intenció d’apoderar-se del convent de la Serra, baluard on s’havien fortificat 400 francesos. El sector oriental de la comarca també fou objecte de les anades i vingudes dels exèrcits francesos: a l’agost del 1811 els francesos ocuparen el santuari de Sant Magí de Brufaganya; al mes de setembre, de pas cap a Montblanc, sojornaren en el convent de Bell-lloc, a Santa Coloma de Queralt; els sometents de les Piles, Biure, Pontils i Guialmons van aconseguir d’infligir diversos cops als invasors.
La comarca sofrí, doncs, l’hostilitat, adés dels sometents i miquelets, adés dels napoleònics. El pas dels exèrcits i els destacaments, les necessitats de manteniment d’aquests soldats, les exaccions i requises als pobles, les accions bèl·liques amb els seus morts i destruccions, les represàlies a la població, els rescats de presoners, les destrosses de les collites, els incendis i els robatoris havien sumit de ple la Conca de Barberà en la més profunda ruïna econòmica.
Acabada la guerra del Francès, la comarca tingué poc temps per a recuperar-se dels estralls d’aquesta escomesa, perquè ben aviat les lluites entre absolutistes i liberals dividirien la població de la contrada. Al començament del Trienni Liberal, el govern suprimí els monestirs, decisió que afectà el de Poblet, que fou abandonat pels monjos a la fi de novembre del 1822 i fou objecte del saqueig i del pillatge dels pobles veïns. A Montblanc els constitucionalistes acusaren diversos frares del convent de Sant Francesc de traïdors al govern i n’aconseguiren d’empresonar dos, alliberats al cap de poc pel famós monjo absolutista Marañón, conegut per El Trapense, que s’havia alçat en armes a la plaça del monestir de Poblet i a l’Espluga de Francolí i que havia aconseguit diversos adeptes a la seva causa.
La situació social es trobava, però, enverinada, i els convents de la comarca concentraren les ires d’aquell malestar general: al mes de març del 1822 un escamot liberal de Santa Coloma i de Barberà assaltà el convent de Sant Magí de Brufaganya; al mes d’agost del mateix any, un grup de Valls calà foc al convent de Sant Francesc de Montblanc.
La primera guerra Carlina fou especialment virulenta a la comarca, on els carlins sota el comandament del Llarg de Copons, del Móra, del Griset, del Baliu de Montblanc i del Cisquet de l’Espluga realitzaren diverses accions guerreres a la contrada; la població era dividida: uns pobles eren liberals, com Montblanc, Barberà, Sarral, Vimbodí, i altres carlins, com Solivella. L’escomesa comportà novament morts, incendis i ruïna, i una minva demogràfica.
Les altres dues guerres carlines ja no tingueren tanta incidència a la comarca. En tot cas, a partir dels anys cinquanta hom nota una recuperació de població que palesa que la Conca, malgrat no ser aliena a les incidències d’aquella lluita fratricida, entrava, gràcies principalment als bons preus del vi, i per consegüent a l’increment de la producció amb l’eixamplament del seu conreu, en una etapa de veritable eufòria econòmica.