La Garrotxa

Situació i presentació

La Garrotxa, amb 735,39 km2 d’extensió, és una de les comarques més complexes i variades de la geografia catalana. És molt difícil d’establir paral·lelismes entre les valls de Sant Aniol o els cingles de Gitarriu i les valls verdes d’Olot, de la plana d’en Bas o de la vall d’Hostoles. Això no vol dir pas que no siguin molts els trets que agermanen aquestes contrades.

La Garrotxa és la més oriental de les comarques catalanes de muntanya; les altituds màximes no superen els 1 600 m. Al N, els Pirineus la separen del Vallespir, al N i l’E limita amb l’Alt Empordà, a l’E amb el Pla de l’Estany, al SE amb el Gironès, al S amb la Selva, al SW i l’W amb Osona i a l’W i el N amb el Ripollès.

El territori es divideix en dos sectors diferenciats o subcomarques: l’Alta Garrotxa i la subcomarca d’Olot o Baixa Garrotxa. La primera, estesa al N de la vall del Fluvià, comprèn els contraforts calcaris de l’extrem oriental de la serralada pirinenca, amb un paisatge feréstec i abrupte, poc favorable a l’establiment humà. És aquí on el nom de garrotxa (segons el diccionari, “terra aspra, trencada, de mala petja”) adquireix veritable sentit. La subcomarca d’Olot gaudeix d’un paisatge molt més suau i amable, i té un relleu molt menys espectacular, a excepció de Puigsacalm, les serralades del Corb i Finestres i del singular paisatge volcànic.

La ciutat d’Olot és la capital de la comarca; tot i que no pot equiparar-se a Besalú ni a Santa Pau pel que fa a records del passat medieval, avui dia acompleix una funció importantíssima en els aspectes industrial, comercial, cultural i administratiu.

L’heterogeneïtat geogràfica i la manca d’un nom únic amb prou tradició històrica i arrel popular per a designar tota la comarca suscità molts dubtes sobre l’àmbit i la denominació. Tots els assaigs de delimitació comarcal de Catalunya s’han basat en criteris i opinions divergents en ambdós aspectes. Alguns autors, com Norbert Font i Pere Blasi, distingien la Garrotxa de la Muntanya o comarca d’Olot. D’altres, com Carreras i Candi i Faura i Sans, aplegaven ambdues regions en una sola demarcació i n’atorgaven la capitalitat a la ciutat d’Olot. L’any 1931, Pau Vila, pare de la divisió territorial de la Generalitat, manifestava que creia convenient d’estendre el nom de Garrotxa, usat un xic vagament per a indicar l’abruptesa del terreny, i aplicar-lo a la comarca d’Olot i a la franja de transició entre l’Empordà i la contrada olotina. Hi afegia encara la vall de Camprodon, tenint en compte les comunicacions amb Olot.

La vacil·lació en el nom de la comarca s’observa en els mapes dels projectes establerts per la ponència nomenada per la Generalitat, on consta el nom de “la Muntanya” referit al territori que avui constitueix la Garrotxa. Hom dubtava també entre incloure la Garrotxa a la regió de Vic o a la de Girona: inicialment fou adscrita a Vic, però el 1936 passà a Girona, com havien defensat els ponents gironins.

Pau Vila va incloure 30 municipis a la Garrotxa, però a conseqüència de les annexions que es produïren a partir de l’any 1968, la comarca quedà formada per 21 municipis. El 1968 es creà el municipi de la Vall d’en Bas amb la fusió de la Pinya, Sant Esteve d’en Bas, Joanetes i Sant Privat d’en Bas. El 1969, Dosquers fou annexat a Maià de Montcal, Sant Salvador de Bianya a la Vall de Bianya, Bassegoda a Albanyà (Alt Empordà) i Beget a Camprodon (Ripollès). El 1972 es produïren dues annexions més: Oix a Montagut i Batet a Olot. La divisió territorial aprovada el 1988 respectà aquests municipis amb els mateixos límits.

El marc físic

El relleu i les aigües

Una gran falla inversa ressegueix aproximadament els cursos del Ridaura i el Fluvià, dividint la comarca en dues regions: l’Alta Garrotxa i la Baixa Garrotxa, o subcomarca d’Olot.

L’Alta Garrotxa, al N de la falla, limita al N amb el Ripollès pel Puig Ou i la serra de Bestracà, amb el Vallespir per la serra de Monars (puig de Comanegra, 1 557 m) i amb l’Alt Empordà pel puig de Bassegoda (1 373) i la serra del Mont (més a l’E). A l’W segueix la línia divisòria d’aigües del Fluvià i el Ter. Al S l’Alta Garrotxa queda tancada a Castellar de la Muntanya (la Vall de Bianya), el Cós (Montagut), Sales de Llierca i la Mare de Déu del Mont.

L’estructura geològica d’aquesta zona és molt complexa. Bastida amb materials calcaris, abunden els fenòmens càrstics en un paisatge abrupte, eixut per la filtració de les aigües, on les roques calcàries apareixen fracturades i replegades, encavalcades les unes sobre les altres. Aquest paisatge de forts contrastos (cingles, valls, coves, tarteres) ha presentat dos problemes: la despoblació i l’especulació.

La Baixa Garrotxa, o subcomarca d’Olot, al S d’aquesta gran falla, presenta un paisatge més suau. És emmarcada per les serres del Sistema Transversal, amb el Puigsacalm (1 515 m) i els contraforts de Collsacabra a l’W, la vall d’Hostoles al S i la serra de Finestres, que arriba fins al límit del Sistema Transversal, al peu de la serra de Rocacorba, a l’E. Els materials més freqüents d’aquest sector són les margues, els gresos i els conglomerats.

La zona és alterada per uns cordals orogràfics que es drecen en un sistema de horste i fosses tectòniques formant un territori esquarterat. La principal fossa tectònica és la d’Olot-Mieres, subdividida, al seu torn, per petites falles que constitueixen cubetes i horste secundaris. Les cubetes d’Olot i Santa Pau presenten formacions volcàniques i són constituïdes per materials basàltics en forma de corrents de lava compacta o porosa.

El vulcanisme modificà el relleu i la xarxa hidrogràfica d’aquesta zona, que presenta, per tant, unes característiques particulars: valls fluvials amb fons plans. Sota els corrents de lava brollen més d’un centenar de fonts: Font Moixina, la Deu, les Tries, etc. Sembla que les erupcions s’iniciaren en el període interglacial Nundel-Riss fa uns 350 000 anys, i continuaren de manera esglaonada fins a l’epipaleolític, amb crisis volcàniques cada 10 000 anys. La darrera erupció datada es remunta a 11 500 anys i correspon al Croscat. Es tracta, doncs, d’un vulcanisme inactiu, si bé no es considera extingit. La majoria dels volcans són de tipus estrombolià, i hi ha una trentena de cons volcànics que oscil·len entre 10 m i 60 m d’alçària, i entre 300 m i 500 m de diàmetre.

El focus principal d’aquesta evolució volcànica se situa principalment al pla d’Olot. El camp de lava ocupa uns 25 km2 del pla. S’hi localitzen el grup d’Olot (Montolivet, Montsacopa, la Garrinada, la Gredera de la Garsa a les Bisaroques), el de Batet (puig de la Garsa, Pujalós, puig Astrol i Can Barranca) i el d’Aigua Negra (Aiguanegra, Claperols, Repàs i Repasso). El grup de Santa Pau (puig de Marc, Puigsubià, Can Simon) i el dels cons que el voregen cap a la Font Pobra i Can Tià abocaren les laves a la vall del Ser. I finalment, els volcans situats al vessant S de les serres de Finestres i de Rocacorba (Puig Moner, Treiter i Puig Rodó) s’escolaren muntanya avall fins a la vall de Llémena. Aquests corrents de lava, alguns de dimensions notables com el del Croscat, el de Santa Margarida i el de Montsacopa, van obturar i desviar en algun cas els corrents fluvials. Actualment aquestes terres són molt fèrtils per al conreu. La columnata basàltica més coneguda és la de Castellfollit de la Roca.

Fruit d’aquesta activitat són els corrents de laves poroses i el material volcànic format pel pedruscall de projecció o lapilli (anomenat greda per la gent del país), que forma acumulacions barrejat amb laves consolidades al voltant de les boques eruptives en forma de cons i dipòsits o grederes, utilitzades per a la construcció, per la lleugeresa i per les notables propietats aïllants. La indiscriminada explotació d’aquestes grederes ha motivat protestes per l’evident degradació del paisatge. Un altre fenomen o conseqüència de la vella activitat volcànica són els bufadors o boques obertes a la base dels cons volcànics, a través de les quals circulen corrents d’aire fresc, beneficiós particularment a l’estiu, car molts d’aquests són als soterranis de les masies o de les cases de la ciutat, on fan de fresqueres per a conservar fruita i d’altres aliments.

Hidrogràficament, la Garrotxa és tributària del Fluvià, però també cal tenir en compte el Riu Brugent i la riera de Llémena, afluents del Ter.

El Fluvià neix de la unió de diversos torrents que tenen origen al SW de la comarca, a les serres de la Salut i del Grau. Travessa la vall d’en Bas en direcció N-NE, vers Olot, i rep per l’esquerra la riera de Joanetes, que recull les aigües del coll de Bracons, el Gurn, provinent del Puigsacalm, i d’altres afluents menors. Travessa Olot i vora Sant Joan les Fonts rep per l’esquerra la riera de Bianya, que al seu torn ha recollit les del Ridaura. En aquest punt pren definitivament la direcció W-E i entra a l’Alta Garrotxa. Per l’esquerra rep la riera de Castellar i el Llierca, ja més notable, que amb una bona conca de recepció (recull les aigües de la riera d’Oix i la de Beget) engrosseix i regula el cabal del Fluvià; més endavant hi desemboca encara la riera de Borró. Aquesta zona és rica en circulació subterrània; filtra les aigües de les pluges i s’hi formen deus subterrànies que alimenten l’estany de Banyoles. Per la dreta rep petits cursos, com la riera del Turonell o de Begudà i el torrent de la Miana. És considerable l’aportació del Ser, tot i que desemboca fora de la comarca, al terme de Serinyà (Pla de l’Estany).

Al S de la comarca, el Riu Brugent, que s’endinsa per la vall d’Hostoles, i la riera de Llémena drenen cap al Ter les aigües procedents dels vessants meridionals de les serres del Corb i de Finestres.

El clima i la vegetació

El clima de la Garrotxa és del tipus mediterrani de muntanya humida, caracteritzat per pluges abundants durant tot l’any i temperatures benignes per la influència mediterrània, amb un breu període sec, habitualment al principi de l’estiu.

La disposició orogràfica de la Garrotxa, al cor de la dorsal humida que s’estén del Vallespir al Montseny, determina una pluviositat molt superior a la d’aquestes regions veïnes. Així, a les valls olotines situades entre 400 i 500 m d’altitud la pluviositat sobrepassa els 1 000 mm de mitjana anual, valor que a Catalunya es dóna per damunt dels 1 000 m d’altitud. L’estació meteorològica de la Vall d’en Bas, amb una mitjana anual de 1 257 mm, és la que recull més aigua. L’estació menys plujosa és l’hivern, seguida de la tardor, l’estiu i finalment la primavera, que és, de bon tros, l’època en què més plou.

El règim tèrmic de la comarca és temperat, amb mitjanes anuals de 12,7°C a Olot i 14°C a Besalú. A l’hivern són freqüents les glaçades, que solen començar a l’octubre i duren fins al maig, tot i l’augment de les temperatures a la primavera. A l’estiu, la mitjana se situa al voltant dels 25°C, amb màximes diürnes que poden ser superiors als 30°C, mentre que les nits són fresques i agradables. Les serres que envolten la majoria de poblacions garrotxines redueixen sensiblement les hores d’insolació. Els dies de neu són rars, excepte a la zona muntanyosa del N i de l’W. A les valls neva, per terme mitjà, dos o tres dies l’any.

La disposició del relleu, amb la gran barrera pirinenca al N, dificulta l’entrada de les masses d’aire fred boreal i explica que el vent no sigui gaire freqüent. Els vents predominants són la tramuntana, el ponent, el llevant i el migjorn. Tots penetren acanalats a través dels colls i, en conseqüència, no sempre bufen en la direcció d’origen.

La configuració del relleu i l’ocupació del sòl afavoreixen la inversió tèrmica i una gran varietat de climes locals.

Les condicions climàtiques de la Garrotxa expliquen la riquesa i la gran diversitat de la vegetació que creix a la comarca. La Garrotxa excel·leix per la qualitat dels paisatges i per la gran extensió que hi ocupa el bosc. La humitat de l’aire i la pluja abundant acceleren el creixement dels arbres i permeten la vida de moltes espècies vegetals més pròpies de l’Europa mitjana humida, com són el faig (Fagus sylvatica), el bedoll (Betula pendula), els roures pènol (Quercus robur) i de fulla gran (Quercus petraea), etc., les quals tenen un paper molt important en els paisatges de la comarca. D’altra banda, les clements temperatures que regnen a l’hivern no impedeixen la penetració d’espècies meridionals fredoliques, com són, per exemple, l’albellatge (Hyparrhenia hirta), gramínia tropical i mediterrània que fa claps de color pàl·lid als solells dels turons olotins, o el bruc d’hivern (Erica multiflora), que floreix quan arriba el fred i s’endinsa, aprofitant els vessants calcaris assolellats, fins al Sallent i fins a prop d’Oix. A la Garrotxa, el món centreuropeu i el món mediterrani es compenetren com en pocs altres indrets; és, doncs, terra de contrastos. L’un al costat de l’altre, pot haver-hi un obac cobert de fageda i un solell amb un alzinar sec i negrós.

De l’un extrem a l’altre de la comarca, en direcció E-W, les diferències en el paisatge són tan grans com les que es poden observar fent molts centenars de quilòmetres en direcció S-N, des de les ribes de la Mediterrània fins al centre d’Europa. La carretera de Banyoles a Olot per Mieres i Santa Pau permet d’apreciar molt clarament aquests canvis, que porten dels paisatges lluminosos del pi blanc (Pinus halepensis) a la tendror de la fageda. Val a dir que la diferència d’altitud d’un extrem a l’altre del camí és notable: el començament de la carretera, en terres del Pla de l’Estany, és a uns 200 m d’altitud, mentre que el nivell més alt, que s’ateny a la Fageda de Jordà, passa de 600 m. Seguint aquesta via hom entra a la Garrotxa enmig d’un paisatge de bosc de pi blanc amb pastura de fenàs i jonça. Arreu, però, hi ha claps d’alzinar amb marfull que ens indiquen quina seria la vegetació principal del país si l’home no l’hagués alterada. Són freqüents també, des del començament de l’itinerari, les fondalades frescals amb roures i amb avellaners i trèmols, i també els boscos de ribera amb verns, oms i pollancres, que ornen el fons de les valls. Més enllà, cap al Monestir i el Sallent, a l’igual de les muntanyes que fan de fons al paisatge pel costat meridional, l’alzinar muntanyenc, dens i esponerós, cobreix els vessants d’un mantell ininterromput, amb intercalacions de bosc tendre de fulla caduca, més importants a mesura que hom s’allunya de les terres orientals, més seques i càlides. Els plans de Mieres i de Santa Pau, més frescals que les muntanyes que els envolten, conserven encara alguns rars testimonis del roure martinenc que antigament els devia cobrir. A partir de Santa Pau, després de Santa Llúcia, el paisatge canvia radicalment: el bosc de fulla caduca passa a ocupar el primer lloc en el paisatge i les espècies vegetals medioeuropees de seguida prenen el lloc preponderant a les mediterrànies. Roure martinenc (Quercus pubescens) i roure de fulla gran als solells, faig als obacs i també al pla (Fageda de Jordà) constitueixen un paisatge realment extraordinari en aquestes latituds i altituds. L’alzinar mediterrani no ha desaparegut pas del tot, però apareix limitat als vessants més assolellats i en una part dels cons volcànics, on el material, molt porós, que compon la terra genera condicions especialment eixutes.

Dos elements del paisatge mereixen una consideració especial en aquesta rodalia: la Fageda de Jordà i la roureda del Parc Nou d’Olot.

La Fageda de Jordà, relativament extensa, ocupa una plana volcànica amb lleus desnivells. No és pas una fageda especialment rica en espècies, però la situació és excepcional. A altituds de 600 m hi ha fagedes, per exemple, al País Basc o França enllà, però no n’hi ha gaires a poques desenes de quilòmetres de la mar Mediterrània.

Al pla d’Olot, finalment, podem veure les últimes restes del gran bosc humit de roure pènol que en temps passat devia preponderar-hi i que avui es redueix gairebé als voltants de la Font Moixina i al Parc Nou. A la Font Moixina, aquest bosc, que evoca també l’Europa central humida, ha estat molt malmès per l’afluència de visitants. Però al Parc Nou, en una petita superfície, es conserva encara en bon estat.

Resumint, doncs, a la Garrotxa són presents, de la terra baixa a la muntanya i també, detalls a part, del llevant planer al ponent muntanyós, els estatges de vegetació següents: Estatge de l’alzinar amb marfull (Quercetum pistacietosum). Actualment el bosc d’alzina (Quercus ilex) hi és sovint substituït pel de pi blanc. Hom hi pot trobar també garrigues i brolles mediterrànies. Estatge de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), molt extens a la baixa muntanya i encara prou ben conservat, en general. La Garrotxa és una de les contrades on el bosc d’alzina ocupa més superfície i és més vigorós. Són freqüents, entremig dels alzinars, però limitats als indrets més frescals, els bosquets d’arbres de fullatge caduc. Estatge del bosc sec submediterrani de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercenion pubescentis), estès sobretot per la zona muntanyosa (voltants d’Olot, Collsacabra, Pirineus). Moltes vegades ha desaparegut, transformat artificialment en prat de pastura. En alguns llocs alterna amb el bosc de pi roig (Pinus-Fagetum). Estatge del bosc humit de roure pènol (Isopyro-Quercetum roboris), limitat al pla d’Olot. Només es conserva de manera residual (Parc Nou, Font Moixina). Estatge de la fageda amb boix (Buxo-Fagetum), estès per les muntanyes per damunt de 1 000 m d’altitud. Però a les obagues la fageda pot baixar molt més avall i excepcionalment pot subsistir també en terra plana a 600 m (Fageda de Jordà).

L’esquema exposat amb l’exemple de l’itinerari Mieres-Olot es repeteix amb poca variació seguint la via més septentrional de la vall del Fluvià o la més meridional de la vall d’Hostoles. Però per la vall del Fluvià, molt oberta a l’E, la vegetació mediterrània s’endinsa més cap a l’W, mentre que, al contrari, a la banda E de la comarca el paisatge presenta un caràcter més aviat muntanyenc i humit.

L’Alta Garrotxa, al N del Fluvià, sembla encara més seca perquè hi predominen les roques calcinals, que deixen infiltrar ràpidament l’aigua. Per això s’hi troben grans extensions d’alzinar i, més amunt, boscos de pi roig. De tota manera, com que la pluja hi és abundant, és també terra de forts contrastos, i els boscos frescals i tendres (fagedes als obacs, vernedes a les riberes) hi són freqüents.

Les muntanyes del S i de l’W d’Olot, Collsacabra, la serra del Corb i Puigsacalm, reben de ple l’aire humit i són cobertes de boscúria frondosa: fagedes, rouredes i, en els llocs més secs, alzinars.

El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa

La regió volcànica d’Olot és la més important de la Península Ibèrica i una de les més interessants d’Europa. Comprèn també una flora molt rica (unes 1173 plantes amb flor i una coberta forestal amb alzinars, rouredes i fagedes) i espècies animals de gran interès, sobretot pel que fa a invertebrats. Té, a més, un gran valor paisatgístic tant per la seva singularitat com per l’equilibri que s’ha aconseguit entre les activitats humanes i l’entorn.

Durant la dècada del 1970, les greus agressions al medi natural d’aquesta zona ocasionades pel creixement urbà i industrial, van originar tot un seguit de mobilitzacions de diversos sectors de la societat que van portar, l’any 1982, a la declaració de la zona volcànica de la Garrotxa com a Paratge Natural d’Interès Nacional. Aquest va ser el primer pas de protecció que conduiria, l’any 1985, a la declaració de parc natural per part de la Generalitat de Catalunya.

El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (13874 ha i 981 ha de reserves naturals) és emmarcat per les serres del Corb, Finestres, Sant Julià del Mont, Sant Miquel del Mont i Carcadell. Afecta els municipis de Castellfollit de la Roca, Mieres, Montagut, Olot, les Planes d’Hostoles, les Preses, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Joan les Fonts, Santa Pau i la Vall de Bianya, i comprèn una vintena de reserves integrals d’interès geobotànic.

El parc ofereix una gran varietat d’itineraris que permeten accedir als principals indrets d’interès, com són, entre altres, la Fageda de Jordà, que s’assenta damunt una colada de lava que va emetre el volcà del Croscat, en una zona de relleu accidentat, amb nombroses prominències que reben el nom local de tossols (poden assolir més de 20 m d’alçada); el volcà de Santa Margarida que va tenir fases eruptives de tipus estrombolià i altres freatomagmàtiques, i el Croscat, un volcà de tipus estrombolià que té el con més gran de la Península Ibèrica, amb 160 m d’alçada (ofereix un tall impressionant ocasionat per l’explotació de la greda). Hi ha diversos centres d’informació del parc, com el Casal dels Volcans i Can Passavent (volcà del Croscat), al terme d’Olot, i Can Serra (la Fageda de Jordà), al municipi de Santa Pau. Hi ha oficines de turisme a Olot, les Preses, Sant Feliu de Pallerols i Sant Joan les Fonts.

Les comunicacions

Un dels principals impediments per al ple desenvolupament de la comarca de la Garrotxa ha estat tradicionalment la manca d’una bona xarxa de comunicacions, deguda a les especials característiques del terreny, amb muntanyes altes i valls estretes i trencades. Les vies de comunicació s’han estès principalment per les valls, especialment per la del Fluvià, i per la part sud s’han enfilat vers la comarca d’Osona per graus difícils però utilitzats des de l’antiguitat més remota.

La via documentada més antiga és una via militar, de l’època del repoblament del país (segles VIII-IX), que, procedent del coll d’Ares, al Ripollès, baixava per Sant Pau de Segúries i la vall del Bac vers la vall de Bianya, on un trencall continuava vers Olot i Osona, i un altre seguia el Fluvià avall vers Besalú. És la clàssica Via Francesca o Camí Francès, que algú pretén d’identificar amb una suposada Via Annia d’època romana, que hauria donat nom a la vall de Bianya.

A l’edat mitjana el país es trobava solcat per una xarxa de camins rals que han estat la base de les principals carreteres que avui dia travessen la comarca. Totes aquestes carreteres travessen Olot o hi passen a prop i potencien la seva capitalitat.

Els darrers anys s’han realitzat importants inversions i projectes en la xarxa viària. La xarxa bàsica és formada per la carretera N-260, que des de Portbou uneix Figueres amb Olot, i les carreteres C-66, C-26 i C-63. La C-66 és la carretera de Palafrugell a Girona i a Besalú, on enllaça amb la N-260. La C-26 comunica Olot amb Ripoll, i ja fora d’aquest sector es dirigeix a Alfarràs; els túnels de Capsacosta i el de Collabós han millorat el traçat d’aquesta carretera, que connecta amb la C-38 que es dirigeix a Sant Pau de Seguries, Camprodon i fins al coll d’Ares (Ripollès). La C-63, anomenada Eix Selva-Garrotxa, uneix Lloret de Mar, Anglès i fins a Sant Esteve d’en Bas, al S d’Olot. L’any 2003 es va inaugurar el desdoblament de la N-260 entre Olot i Montagut i la connexió amb la C-26.

De les carreteres principals surten un conjunt de carreteres locals i veïnals que enllacen tots els petits pobles i nuclis de la comarca i faciliten la seva comunicació amb Olot i els pobles veïns. Destaca la carretera d’Olot a Banyoles per Santa Pau i Mieres, i la de les Planes d’Hostoles cap a Girona. El 2004 s’aprovà la continuació de les obres de l’eix viari Vic-Olot que passa per la collada de Bracons.

La xarxa veïnal de camins, l’únic accés als nuclis que no són connectats per la xarxa de carreteres, representa una part important del conjunt de la xarxa viària. La major part d’aquestes pistes són pavimentades. L’últim esglaó és la xarxa rural de camins, que té com a funció donar accés a explotacions agràries i a instal·lacions esportives, de lleure i turístiques.

El 1969 es va suprimir el tren de via estreta d’Olot a Girona per la vall d’Hostoles. Aquest tren, projectat el 1883, es va inaugurar entre el 1895 i el 1911; el principal promotor fou Domènech Puigoriol. La societat que l’explotava va vendre els seus drets el 1963 a la companyia estatal Ferrocarrils de Via Estreta, la qual, al·legant la deficiència del material i l’escassa rendibilitat, la va clausurar sis anys més tard. L’antiga via del carrilet es rehabilità, a finals de la dècada del 1990, com a carril per a bicicleta o via verda, que uneix Olot amb Girona, i de Girona enllaça amb la via verda cap a Sant Feliu de Guíxols. És en marxa la unió d’Olot i Sant Joan de les Abadesses amb un altre tram, de manera que aquesta ruta esdevindria la via verda més llarga d’Europa, amb uns 150 km de recorregut.

La població

Si bé el primer fogatjament que ens permet parlar de la població de la comarca de la Garrotxa amb un mínim de fiabilitat és datat de l’any 1553, l’evolució del poblament als centres de població més significatius durant el segle XIV ens informa d’una època d’estancament i fins i tot de retrocés al llarg d’aquest segle. Les epidèmies dels anys 1333, 1348, 1361, 1362, 1371 i 1374-75 produïren un gran augment de la mortalitat arreu de la comarca.

Les dades de població del fogatjament de 1497 ens informen de la continuïtat de la crisi demogràfica fins a la darreria del segle XV, fet al qual contribuïren els terratrèmols dels anys 1427-28, que van enderrocar nuclis sencers de població, i van afectar especialment les viles d’Olot i de Castellfollit de la Roca.

En canvi el segle XVI és un període de creixement gairebé ininterromput, amb un gran desenvolupament de la vila d’Olot. Tot i això, cal fer esment de les epidèmies dels anys 1558 i 1589-90. En el fogatjament de l’any 1553, la comarca d’Olot assolí la xifra de 1 670 focs. A partir d’aleshores ja no hi ha dades fiables de població en l’àmbit comarcal fins a la realització del cens del 1718, any en què la Garrotxa ja tenia uns 12 250 h. Aquesta xifra ens informa d’un cert augment de la població si es compara amb les dades del 1533. Sembla que durant el segle XVII s’esdevingué la coneguda pesta del 1650 i, a més a més, la guerra dels Segadors i els sovintejats enfrontaments amb França incidiren d’una manera o d’una altra en aquest creixement.

Al llarg del segle XVIII la comarca va créixer globalment fins a arribar a duplicar la població del començament de segle; el cens del 1787 registrava a la Garrotxa 28 516 h. De tota manera és un creixement desigual, perquè si bé algunes poblacions experimentaren un creixement certament espectacular, com Olot, Santa Pau i Sant Esteve d’en Bas, que va triplicar i quadruplicar la seva població, d’altres mantenien o fins i tot perdien població amb relació al 1718.

Aquesta conjuntura favorable es veuria compromesa seriosament durant les guerres de la darreria del segle XVIII i la primeria del XIX, tot i que a partir dels anys trenta la població de la comarca va reprendre novament la dinàmica de creixement. En el cens del 1860, un dels moments àlgids del poblament comarcal, la població era de 43 597 h; caldrà arribar al cens del 1981 per a tornar a assolir una xifra de població semblant.

La resta del segle XIX fou marcada per una forta crisi i una davallada del nombre d’habitants, amb les epidèmies dels anys 1854 i 1885, que produïren força defuncions. Així, que en el cens de l’any 1900 consta que la població de la comarca havia minvat fins als 35 944 h. A partir dels anys vint hi tornà a haver un creixement de població feble, sovint per sota de la mitjana catalana, que es va mantenir fins al final de segle XX, amb la participació de l’arribada d’immigrants, sobretot als decennis de 1950, 1960 i 1970 (immigració que no assolí la mitjana catalana). La Garrotxa ha estat la comarca de muntanya que ha guanyat més població; dels 45 245 h del 1981, passà a 46 060 el 1991, 47 747 h el 2001 i 51786 el 2005.

Aquest creixement no ha estat homogeni a tota la comarca. La distribució de la població està en relació directa amb factors com les característiques morfològiques, les vies de comunicació, el grau d’industrialització, les escoles i altres serveis. Tenint en compte aquests paràmetres s’ha produït un important i progressiu despoblament de l’Alta Garrotxa i, alhora, un creixement sostingut a les valls del Fluvià i del Riu Brugent, amb una especial concentració a Olot, i en menor grau a Besalú, Sant Joan les Fonts i a la Vall d’en Bas, tot i que aquests darrers municipis presentaven, al final de la dècada del 1990, oscil·lacions demogràfiques i fins i tot una pèrdua de població clara (Besalú). El 2005 Olot concentrava el 60,4% de la població comarcal, i Santa Pau es presentava com un municipi força dinàmic gràcies sobretot a les activitats destinades a promoure el turisme. Tot i que molts municipis han perdut població, com Castellfollit de la Roca o Sant Ferriol, en general no s’han donat variacions negatives gaire elevades.

La piràmide d’edats de la Garrotxa evidencia una estructura de societat madura, marcada per l’envelliment, i un creixement natural feble, que en alguns municipis és negatiu.

L’economia

L’agricultura, la ramaderia i l’aprofitament del bosc

D’ençà de la guerra de 1936-39, el sector agrari ha sofert una profunda transformació, deguda a múltiples factors, tant interns com externs: d’una banda, la creació del Servei d’Extensió Agrària (que contribuí a la introducció i la difusió de l’ensitjament del blat de moro i del raigràs, i a la utilització d’herbicides i de noves llavors), la concentració parcel·lària i la creació de cooperatives pageses a la Vall d’en Bas i Olot; i d’altra banda, el creixement industrial, que provocà un fort èxode rural i contribuí a la mecanització del camp. Els pagesos modificaren les seves explotacions i les tecnificaren, i es dedicaren a l’especialització ramadera.

El procés de mecanització, iniciat vers els decennis del 1950 i 1960, i la introducció de noves tècniques (fertilitzants, llavors selectes, herbicides, etc.) han afavorit l’augment de la productivitat i han compensat la pèrdua d’actius agraris. Des de mitjan segle XIX moltes explotacions han estat abandonades, especialment a partir de certes altituds, on són substituïdes per bosc. Les terres llaurades predominaven, a finals del segle XX, sobre les pastures permanents, tot i que aquestes tenien tendència a augmentar.

Gairebé tota la terra conreada és de secà, ja que amb pluges relativament freqüents a l’estiu i una mitjana anual d’uns 1 000 mm, la Garrotxa no ha necessitat reg. Els principals conreus han esdevingut el farratge i els cereals (sobretot blat de moro, ordi i blat). Molt enrere se situen les hortalisses (tenen gran anomenada els fesols de Santa Pau), els tubercles per al consum humà, els fruiters, bàsicament per al consum domèstic, i els conreus herbacis industrials. Els antics cultius com la vinya i l’olivera gairebé han desaparegut amb l’especialització ramadera. El fajol es conrea només en algunes explotacions, com la del Centre de Conservació de Plantes Cultivades de Can Jordà.

Amb una agricultura de tipus intensiu, la Garrotxa és la primera comarca catalana productora de blat de moro. El sègol, que fins al decenni del 1960 era l’espècie comuna de les terres més pobres, avui ha desaparegut gairebé del tot. Responent a la vocació ramadera dels pagesos, les espècies farratgeres han anat guanyant superfície, sobretot a les darreres dècades del segle XX.

La ramaderia és l’activitat econòmica més important dins els sector primari a la Garrotxa, especialitzada sobretot en l’avicultura i la cria de bestiar porcí i boví.

El sector boví ha tingut un increment gradual des del decenni del 1970, tot i que han desaparegut algunes petites explotacions. Des dels anys vuitanta el nombre de caps de boví d’engreix ha augmentat mentre que el de vaques de llet ha sofert certa regressió. Tanmateix, la Garrotxa ocupa un dels primers llocs en la producció de llet a Catalunya.

Tenen un pes considerable dins el sector del bestiar porcí els porcs d’engreix. El sistema de producció sol ésser per integració: l’explotació depèn d’una indústria o d’una altra granja que li forneix els garrins, el pinso, els productes veterinaris, etc., i a més també li comercialitza el bestiar.

Entre la dècada del 1980 i la del 1990 es produí també un increment notable de l’aviram, que ha esdevingut el principal sector en quant a nombre de caps de bestiar. També augmentà la cria de conills i el nombre d’ovins, bestiar que havia patit anteriorment cert retrocés pels problemes que comportaven l’estabulació, la manca de pastors i el baix nivell en la millora de la raça. Finalment, el cabrum ha patit una certa davallada els darrers anys mentre l’equí s’ha recuperat pel que fa a nombre de caps.

Entre els municipis ramaders destaca el de la Vall d’en Bas, amb una clara especialització en el boví i el porcí. Ha mantingut un important paper la cooperativa SAT Vall d’en Bas, tant en la producció com en la gestió i la comercialització de la llet i derivats. A la resta de la comarca hi ha altres explotacions ramaderes amb tecnologia capdavantera.

El bosc ocupa una part important de la superfície de la comarca, amb la qual cosa la Garrotxa figura entre les deu primeres comarques en superfície forestal. L’abandonament de moltes pastures i d’alguns conreus a la segona meitat del segle XX ha afavorit que el bosc anés guanyant terreny. L’espècie forestal més abundant és l’alzina, seguida a gran distància pel roure, el faig, el pi roig i el pi blanc.

L’aprofitament del bosc és condicionat pel relleu. Així, els alzinars de l’Alta Garrotxa pràcticament no són explotats, a causa del risc i la dificultat que imposa l’orografia. L’estat d’abandó li confereix un aspecte dens, inaccessible, amb perill d’incendis i de plagues. En canvi, en altres zones se’n treu el màxim rendiment, mitjançant intenses tales controlades. En termes de productivitat, la fusta d’alzina és la més important, primordialment destinada a combustible domèstic.

La indústria i les fonts d’energia

La Garrotxa és una comarca fortament industrialitzada. L’activitat industrial, molt diversificada, té com a principals sectors el tèxtil, l’alimentari i el metal·lúrgic. Vers finals del segle XX comprenia gairebé la meitat de la població ocupada, percentatge per sobre de la mitjana catalana, fet que representa un dels indicadors de la forta especialització industrial de la comarca amb relació al conjunt de Catalunya. La vitalitat industrial és sorprenent, tenint en compte l’allunyament de la zona industrial barcelonina i el tradicional entrebanc que representa el relleu per a les comunicacions.

El pol de concentració industrial és la ciutat d’Olot, la influència de la qual s’estén als municipis veïns, com Castellfollit de la Roca o la Vall de Bianya, i sobretot a Besalú i Sant Joan les Fonts, amb indústries generalment prop les carreteres que comuniquen amb la capital, on es troben gran part dels polígons industrials.

La majoria de les fàbriques garrotxines han estat creades a partir de capital i recursos humans interns de la comarca, tot i que s’han produït algunes inversions foranes en petites empreses de tecnologia capdavantera.

Inicialment, el procés d’industrialització de la comarca va anar estretament lligat a l’aprofitament dels recursos hidràulics del Fluvià i del Riu Brugent. Aquest procés ve de lluny, i fou especialment actiu a la segona meitat del segle XVIII i a la primera del XIX. El realitzaren no sols les fàbriques, sinó també telers i màquines escampats pels pobles i les cases de pagès. Les limitacions foren degudes a la manca de bones comunicacions amb Barcelona i a la incidència dels conflictes civils del segle XIX.

El sector tèxtil de la Garrotxa es divideix en dos subsectors importants: els filats i el gènere de punt. El gènere de punt havia estat tradicionalment l’activitat més important de la comarca, però a les últimes dècades del segle XX ha cedit el lloc a la indústria càrnia i a la filatura. Olot concentra una part important de les indústries tèxtils. La majoria d’empreses són de dimensions reduïdes i familiars. La mà d’obra compta amb una elevada participació femenina.

La crisi del final de la dècada del 1970 i el Pla de Reconversió Tèxtil provocaren tancaments d’empreses i molt d’atur. És el sector que ha generat més atur a la comarca. Després de la crisi dels setanta, algunes indústries de la comarca modernitzaren la maquinària i entraren en el món del disseny. El creixement econòmic de la meitat dels anys vuitanta provocà una revifalla del tèxtil, però els anys noranta va tornar a entrar en crisi i tancaren algunes empreses, algunes amb força treballadors, com Cooperació Fabril (el 1990) i Indústries Montsà (el 1992, que entre altres tenia la marca Privata).

En el sector alimentari la principal activitat correspon a la indústria càrnia, on dominen els embotits, seguit dels escorxadors i les sales d’especejament. Altres productes de primera qualitat són la ratafia, la xocolata, les galetes o els derivats lactis. El dinamisme d’aquest sector va ser molt fort durant els decennis del 1950 i el 1960, que fou el període en què sorgiren moltes de les empreses actuals. Durant els anys setanta el sector va tenir un creixement positiu però baix, i posteriorment s’estabilitzà. Actualment les empreses punta del sector tenen un nivell comparable a l’europeu quant a productivitat, maquinària, qualitat, tecnificació, higiene i competitivitat. Entre les que disposaven de més treballadors a principis del segle XXI es poden esmentar les indústries càrnies Esteban Espuña, Embutidos i Jamones Noel i Productos Cárnicos Pirene.

El sector del metall se centra sobretot en la metal·lúrgia de transformació. Les activitats que s’hi poden trobar, moltes d’elles vinculades a la indústria tèxtil i alimentària, són molt variades: foneries metàl·liques, serralleries, maquinària, material de transport i material elèctric (l’empresa Simón, a Olot, és una de les més importants del sector a la comarca). En general, són empreses de petites dimensions.

Altres sectors no tan massificats, però que tenen una activitat gens menyspreable són el paperer, representat pel grup Torraspapel (a Sant Joan les Fonts), el químic, amb diferents indústries de tint i alguna de productes farmacèutics, el de la confecció, el de transformats de plàstic, el d’empreses extractives i de materials per a la construcció i el de la fusta, amb proliferació de petites empreses auxiliars de la construcció. Aquest darrer sector, ha patit fortes fluctuacions i s’ha caracteritzat per un minifundisme empresarial amb escassa tecnificació.

Un cas a part és la indústria de la imatgeria religiosa, estretament lligada a la ciutat d’Olot. El caràcter artesanal d’aquesta activitat i la seva concentració a la capital (que té també artesania de la fusta) contribuí al nomenament d’Olot com a zona d’interès artesanal (1986).

El comerç, els serveis i el turisme

La Garrotxa és una comarca principalment industrial però els darrers anys el sector terciari és el que ha incrementat més la seva activitat.

Olot és l’únic centre comercial i de serveis d’abast comarcal, i concentra més de la meitat dels establiments comercials de la comarca, seguit per Besalú i Sant Joan les Fonts. L’àrea de gravitació comercial d’Olot comprèn la major part dels municipis de la comarca, exceptuant-ne els limítrofs, els quals, segons les comunicacions, són atrets per Girona, Banyoles o Figueres. El comerç comarcal és de tipus tradicional i familiar, de dimensions relativament petites, tot i que vers la dècada del 1990 s’hi van implantar algunes grans superfícies comercials (com les d’Olot o les Preses).

A Olot cada dilluns hi ha mercat, on s’aplega la població de la rodalia. A la resta de la comarca també se celebren alguns mercats setmanals, com ara el de Besalú el dimarts, el de Tortellà el diumenge, el de les Planes d’Hostoles el divendres i el de Sant Feliu de Pallerols el dissabte.

Pel que fa a les fires anuals, tenen un cert pes i gran tradició la Fira de Sant Lluc, a l’octubre (originalment agrícola i ramadera ha anat adquirint un caràcter multisectorial), i la del Primer de Maig, ambdues a Olot on, des del 2002, també té lloc la Fira de l’Embotit, pel febrer. Altres fires d’origen antic i actualitzades modernament són la Fira de Sant Antoni a Santa Pau, al gener, dedicada sobretot als productes artesanals, la Fira de la Quaresma, pel març a Tortellà, multisectorial, la Fira de Santa Llúcia que se celebra al desembre a Sant Feliu de Pallerols, amb una mostra de productes artesans i tast gastronòmic, i la Fira de Sant Nicolau, també al desembre, de caràcter agrícola i artesà, a la Vall d’en Bas.

Quant als serveis bàsics, la Garrotxa disposa, a més de centres d’assistència primària i consultoris mèdics a diversos municipis, de l’Hospital de Sant Jaume a Olot, els orígens del qual es remunten al segle XVI. Pel que fa a l’ensenyament, el batxillerat i la formació professional només són coberts a la capital olotina, que té també centres d’ensenyament especialitzat (música, idiomes i art), un punt de suport de la UDL, una extensió de la UNED i es poden cursar algunes assignatures de la Universitat de Girona. La resta de municipis, encara que no tots, disposen d’ensenyament infantil i primari. Entre els equipaments esportius, presents gairebé en tots els municipis, destaquen els camps de futbol i les pistes poliesportives. Olot, que compta amb un bon nombre d’instal·lacions (pavelló municipal, camp d’atletisme, estadi de futbol, etc.) és l’únic municipi que disposa de piscina coberta. Cal destacar el Pitch & Putt Golf Garrotxa, a Sant Ferriol.

La Garrotxa té un gran potencial turístic basat en la història i el paisatge (a més del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrtoxa, a la comarca hi ha altres zones incloses en el Pla d’espais d’interès natural, fet que la converteix en la segona comarca catalana per la proporció de territori protegit). Hi ha la possibilitat de portar a terme diverses activitats, des de les més tradicionals (excursionisme, visites organitzades, etc.) fins a les més noves (esports d’aventura). Tot i això, el turisme i la funció residencial a la comarca no han tingut un veritable impuls fins a la dècada del 1980 i, sobretot, la del 1990, moment en què han sorgit un bon nombre d’iniciatives, com els viatges en globus, la passejada turística en carrilet o en carruatge, el coneixement de part del patrimoni artístic a través de la ruta del Modernisme, etc.

Aquest impuls experimentat pel turisme arreu de la comarca s’ha reflectit en l’increment notable de l’oferta d’establiments hotelers, càmpings, cases de colònies i, sobretot, de les residències cases de pagès per a l’anomenat turisme rural.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

La vida cultural, cívica i esportiva de la comarca de la Garrotxa és promoguda per diverses entitats i associacions, moltes d’elles a Olot, entre les quals es poden destacar, per la seva tradició o per la seva activitat, els Amics de Besalú i el seu Comtat (1958); el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (1933), l’Editora de Batet, l’Associació Cultural i Recreativa d’Olotins Amics del Porc i del Xai (AOAPIX) i l’Orfeó Popular Olotí a Olot; els Amics de la Vall de Bianya (1975); els Amics de l’Alta Garrotxa, a Castellfollit de la Roca, i l’Esbart Marboleny, a les Preses, entre altres. Entre les diferents entitats esportives es pot esmentar el Centre Excursionista d’Olot, amb diverses seccions, el Club Voleibol Olot, el Club d’Escacs d’Olot (1948) i el Club Natació Olot (1962).

A més de la tasca d’aquestes institucions, cada any es realitzen una sèrie d’activitats, entre les quals sobresurten a la ciutat d’Olot el Fòrum de Teatre (1985), a l’octubre, que reuneix companyies, autors, estudiosos i crítics teatrals, amb motiu del qual s’ofereixen un seguit d’espectacles, cursets i conferències; la Fira del Dibuix (1956), dins el marc de la Fira de Sant Lluc, també a l’octubre, i el Festival Internacional de la Cornamusa, dit Cornamusam, a l’agost. Cal destacar també el Festival Internacional de Música i Dansa de les Preses (1983).

La premsa escrita de la comarca té com a principal representant el setmanari d’abast comarcal “La Comarca d’Olot” (1979). L’any 1989 desaparegué “L’Olotí” (1979), també setmanal. Ràdio Olot, que començà a emetre el 1951, té abast comarcal, com TV la Garrotxa, i fins i tot extracomarcal. Hi ha altres publicacions d’àmbit local o editades per diferents entitats, amb periodicitat diversa, i diverses emissores locals de ràdio.

Pràcticament tots els municipis de la comarca disposen d’algun equipament cultural (centre de cultura, casal o sala d’actes, biblioteca o centre de lectura, etc.), tot i que l’activitat cultural es concentra especialment a Olot, que compta amb el Teatre Principal, i a les poblacions més grans. Entre les biblioteques sobresurt la Biblioteca Marià Vayreda, a Olot, i entre els arxius són notables l’Arxiu Històric d’Olot i Comarca (1987) i l’Arxiu Històric Municipal de Besalú (1990). Els arxius parroquials també són importants, especialment el de Sant Esteve d’Olot.

La Garrotxa disposa de diversos museus, la majoria d’ells a la capital olotina. El Museu Comarcal de la Garrotxa (1987) té la seu central a l’edifici de l’Hospici, que acull els testimonis arqueològics, històrics, etnogràfics i artístics de la comarca; el Casal dels Volcans, situat al Parc Nou, allotja la secció de ciències naturals (Museu dels Volcans), i a Can Trinxeria es pot veure l’entorn d’una família benestant del segle XIX. A Olot hi ha encara el Museu Tresor Parroquial, amb una notable col·lecció d’art sacre, el Museu dels Sants i el Museu Interactiu de la Fauna del Pirineu Oriental. Altres col·leccions interessants, fora d’Olot, són el Museu de l’Embotit, a Castellfollit de la Roca, i el Museu de Lava de Santa Pau.

El folklore

La Garrotxa té una riquesa folklòrica ben remarcable i interessant: danses, cançons, llegendes i aplecs, que testimonien un passat molt peculiar en aquest aspecte del saber popular. L’època que concentra més actes festius va d’abril a setembre.

La comarca ha conservat molts del seus aplecs més tradicionals. L’aplec de Sant Aniol d’Aguja, el dia de Pentecosta, és anomenat també “aplec dels francesos”, perquè sempre té una bona representació de rossellonesos. Santa Pau i la Vall d’en Bas són dos dels municipis on se celebren més aplecs; en el primer tenen lloc, entre altres, l’aplec del santuari de la Mare de Deú dels Arcs, al setembre, i el de Santa Llúcia de Trenteres, molt concorregut, al desembre; a la Vall d’en Bas se celebren el de Sant Quintí d’en Bas i el de Sant Miquel de Falgars, ambdós al setembre. Cal esmentar, encara, el del santuari de la Salut (Sant Feliu de Pallerols), a l’octubre; l’aplec del Ninou, al santuari del Collell (Sant Ferriol), l’1 de gener; el de Sant Ferriol, al setembre; el de Sant Miquel del Mont (la Vall de Bianya), al setembre, o l’aplec de Sant Bartomeu, al santuari de la Mare de Deú del Cós (Montagut), a l’agost, entre molts altres.

Durant les festes de Nadal es fa la representació del Pessebre Vivent a Montagut, Joanetes (la Vall d’en Bas) i a Santa Pau, i en els dies que precedeixen Setmana Santa destaquen la processó dels Dolors, a Besalú i a Mieres.

La sardana gaudeix d’una àmplia difusió, i diversos fills de la contrada li han donat peces remarcables: Josep i Manuel Saderra, Francesc Juanola, Narcís Paulís, Bartomeu Vallmajó, etc. A Olot es fa un concorregut Aplec de la Sardana al juliol. Es conserven moltes danses populars: el ball de Sant Isidre (la Vall d’en Bas), el ball de cintes (les Preses), el ball del gambeto (Riudaura), el ball de cavallets (Sant Feliu de Pallerols), el Ball Pla (Santa Pau) i el ball del gat de Sant Miquel i el de gegants, nans i capgrossos (Olot). Destaca la tasca de recopilació de danses populars realitzada per l’Esbart Marboleny, de les Preses.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

Diverses troballes a la vall del Llierca (cova dels Ermitons, hort d’en Roca i pont del Llierca), com també a la vall del Fluvià (pla de Politger), donen testimoniatge d’una cultura del paleolític remot, relacionada amb la pebble culture. A la vall d’Hostoles, entre Sant Iscle i la Fontana de Pallerols, s’ha trobat també una indústria lítica de basalt amb tècnica de talla de l’acheulià. Al Clot de l’Infern (les Planes) va aparèixer un jaciment epimagdalenià, i al roc de la Melca (Sant Aniol de Finestres) un altre del final del gravetià.

Del neolític es coneixen més de setanta jaciments que han proporcionat destrals, ceràmica i eines de sílex: coves dels Ermitons i del Bisbe (Sales de Llierca), de les Monges i d’en Joan Sala (Oix), Rocalladre (a la serra del Corb), etc.

Hom té notícia d’un dolmen al puig del Moro (serra de Finestres) i d’un pretès menhir a Santa Pau. De l’eneolític s’han trobat també restes a la cova del Bisbe, a la del Calabre i a la de Sespasa, totes tres a la vall del Llierca.

S’han localitzat destrals i altres objectes de l’edat del bronze a Bestracà, Montpetit, Castellsespasa, la Cantina, etc. Correspon al temps de les transformacions dels indoeuropeus la necròpoli hallstàttica del pla de Gibrella, a Capsec, dita també de la de Coma de Can Xervanda.

L’època ibèrica és coneguda a través de les troballes monetàries de Segueró (Falgars) i les Planes (Can Jonquer), i també pels poblats de Besalú, Mieres, etc. Un plom trobat a Empúries fa referència als olossitani, probable precedent del nom d’Olot, que devien ser els habitants de la comarca. Altres fonts es refereixen als castellani, localitzats a la Garrotxa per alguns autors com Bosch i Gimpera.

La romanització es manifesta a la vila de Besalú, a la calçada de Capsacosta, a les torres de guaita de Sant Miquel del Mont, Murrià i Puig d’Afre, i també en els tresors monetaris ja esmentats trobats a Segueró i les Planes.

No es tenen notícies sòlides de la introducció i l’existència del cristianisme primitiu a la Garrotxa. Tenint en compte el caràcter interior i rural de la contrada, és probable que hi arribés més tardanament que a d’altres comarques.

L’edat mitjana

Del període visigòtic s’ha d’esmentar la troballa d’una moneda encunyada a Girona, que pertany al regnat de Recesvint i que fou localitzada el 1914 al mas l’Aulina, de Sant Jaume de Llierca.

La dominació musulmana és poc coneguda en aquesta zona. Alguns historiadors, com Codera o Millàs Vallicrosa, que han estudiat els límits de la conquesta àrab a la regió dels Pirineus, afirmen que els musulmans no penetraren mai al Ripollès ni tampoc a Besalú.

L’any 785 els homes de Girona lliuraren la ciutat a les tropes franques de Carlemany, que anys abans ja havien passat pel país en la fracassada expedició a Saragossa del 778. Aquest traspàs de domini fou seguit ben aviat per l’ocupació del rerepaís, substancialment l’antiga diòcesi de Girona, que s’organitzà en un comtat sota la direcció del comte Rostany. A aquest comtat s’uní inicialment el pagus de Besalú, que durant molts anys fou terra fronterera amb els dominis musulmans que arribaven fins a l’altra banda de la Serralada Transversal. Tota la Garrotxa formava part del comtat de Besalú, que s’estenia també per una part del Ripollès i per terres ara integrades en la comarca del Pla de l’Estany i alguns pobles de l’Alt Empordà.

El pagus de Besalú es reorganitzà, sembla, segons l’esquema de poblament de l’època anterior a l’ocupació musulmana, ja que aquesta fou de curta durada i de penetració molt minsa. Durant l’ocupació franca s’organitzaren o es repoblaren, doncs, les valls entorn de nuclis antics i vil·les que havien perdurat i que marquen una clara diferenciació entre valls o agrupaments com la vall de Bianya, la de Ridaura, la vall d’en Bas, la vall de Santa Pau, la Cot, Castellar de la Muntanya, Begudà i la vall del Bac, que van apareixent successivament en la primitiva documentació. Totes aquestes valls i territoris foren les unitats de base per a la nova colonització, feta pel sistema de l’aprisió i la possessió de la terra en alous.

L’operació fou facilitada per una antiga via, probablement romana, que s’ha volgut identificar sense cap fonament seriós amb una Via Annia, la qual, procedent del coll d’Ares, baixava vers Sant Pau de Segúries, d’on sortia pel Capsacosta per anar a trobar el Fluvià al final de la vall de Bianya. Aquesta via, convertida en la Via Francesca, fou també una via normal de penetració vers Osona, reestructurada definitivament a partir de l’any 879.

Mentre la comarca fou regida pels primers comtes de Girona-Besalú, la seva tasca es limità principalment a la defensa del territori, amenaçat per les incursions dels “pagans” de Barcelona.

El comtat de Besalú marca profundament tot el passat i dóna fisonomia a les terres de la Garrotxa i a altres terres veïnes des de Setcases, al Ripollès, i Agullana i Figueres, a l’Alt Empordà, fins a Banyoles, al Pla de l’Estany. El vell pagus es convertí en comtat a la fi del segle IX, bé que unit encara a la casa comtal de Cerdanya, i tingué una família pròpia o privativa a partir de Bernat I Tallaferro (988-1020). Aquest comte, que heretà dels béns familiars Besalú, amb el pagus de Vallespir, Fenollet i Perapertusa, actuà sempre des de la vila de Besalú, que convertí en centre de la seva política i dels seus dominis. El 1003 heretà encara del seu germà Oliba, el futur abat i bisbe, el territori de Ripoll, inicialment osonenc, que uní també a Besalú. La seva ambició o desig de crear un domini fort i cohesionat el portà a recaptar del papa la creació d’un bisbat de Besalú i ho obtingué el 1017. L’únic bisbe d’aquest bisbat fou el seu fill Guifre, que era a la vegada abat de Sant Joan de les Abadesses.

La sobtada i tràgica mort—ofegat al Roine—del comte Bernat el 1020 marca també la fi d’aquest bisbat de Besalú, que s’havia creat amb territoris desmembrats dels bisbats de Girona i de Vic i que els bisbes d’aquestes diòcesis s’afanyaren a recuperar. Com a compensació per aquesta desmembració el bisbe Guifre, que el 1020 s’havia retirat a Sant Joan de les Abadesses, fou nomenat bisbe de Carcassona el 1031.

Aquest intent fracassat de donar al comtat una autonomia religiosa semblant a la que tenia en el camp polític afeblí la cohesió interna dels territoris que l’integraven. Els quatre comtes titulars que regiren aquest comtat entre el 1020 i la seva fusió amb el de Barcelona, el 1111, mantingueren encara el prestigi de la ciutat i del territori, però aquest quedà en una posició una mica marginal de les grans empreses de la conquesta del país per tal com es trobava reclòs en un sector muntanyenc de poques possibilitats expansives.

Les autoritats comtals i els bisbes uniren les seves iniciatives, que es concretaren en una sèrie de monestirs i d’esglésies, els quals foren els organitzadors de la vida de la comarca. Sorgiren els monestirs de Santa Maria i Sant Pere a la capital del comtat, el de Sant Joan de les Abadesses a les portes de la vall de Bianya, el de Santa Maria de Ridaura, els Arcs de Santa Pau, etc. Les jurisdiccions es repartiren entre comtes, vescomtes, magnats i diversos monestirs, entre els quals el de Ripoll, senyor inicial de la vila d’Olot. Paral·lelament a les fundacions eclesiàstiques, es bastiren castells, els castlans dels quals donaren origen a famílies nobiliàries a partir dels milites o cavallers d’origen franc.

Els primers castells que aparegueren dins el comtat de Besalú són els de Finestres, Puigpardines, Colltort, Castellfollit, la Miana, Mont-ros, Bas o Castelló, el Mallol, Santa Pau i la Vall del Bac. Els posseïdors d’aquests castells exercien jurisdicció per mitjà del comte o vescomte en els respectius termes.

Per damunt d’aquesta petita noblesa excel·leix la dinastia vescomtal de Bas, cridada a representar un gran paper, no solament en l’àmbit del vescomtat, sinó també en la història general del país. Els primers indicis de la dignitat vescomtal són de l’any 1054, en un document comtal en què se cita el castell de Milany (Ripollès) com a seu del castlà Bernat Isarn i el seu fill i successor Udalard. Aquest personatge és el tronc de la dinastia vescomtal de Bas. Els successors d’Udalard s’entroncaren amb els Cervera, els quals, en distintes branques, s’allargaren fins a terres sardes, on assoliren el principat d’Arborea. Els Arborea dugueren el títol del vescomtat fins a la darreria del segle XIII, que passà a Simó de Palau, la filla del qual es casà amb Hug V d’Empúries el 1263, amb la qual cosa restaren lligades les cases d’Empúries i de Bas. El 1280 Sibil·la, comtessa d’Empúries i vescomtessa de Bas, vengué el vescomtat al rei Pere II el Gran. Així, després de Sibil·la són vescomtes de Bas: el rei Pere II (1280-85), Ponç Hug IV d’Empúries (1285-91), Huguet d’Empúries (1291-1300), el rei Jaume II (1300-15), Ponç Hug V Malgaulí (1315-22), Hug de Cardona (1322-25), l’infant Pere, fill de Jaume II (1325), fra Ramon d’Empúries (1325-38) i el rei Pere III (1338-56). La dinastia comtal i altres particularitats del comtat es detallen en l’article referent a Besalú.

Durant l’època comtal el territori s’administrà per mitjà dels vescomtes i dels senyors dels castells termenats per part civil, i pels ardiaques de Besalú i pels abats dels monestirs en les terres d’Església. Quan els comtes esdevingueren reis de la corona catalanoaragonesa aparegué la figura del veguer com a representant directe del sobirà en els territoris que delimità la reforma administrativa. Per un document del 1304 se sap que la vegueria de Besalú ocupava aproximadament l’àmbit de l’antic comtat, a excepció d’una part de la vall del Ter, que fou segregada per voluntat de Jaume I, el 1251, per crear la nova vegueria de Camprodon. En el regnat de Jaume II la comarca de la Garrotxa era dividida entre les vegueries de Girona-Besalú, amb un únic veguer, i la de Camprodon, que ocupava part de Rocabruna, Beget, Sant Miquel de Pera, la vall de Bianya i la vall del Bac i tota la ciutat d’Olot. Aquesta divisió subsistí fins al començament del segle XVIII.

La comarca es desenvolupava basant-se en l’estructura feudal. Al voltant dels monestirs i de les esglesioles s’originaren els pobles i, també, al redòs de les grans masies regides per homes lliures en rompudes i terres novals s’anaven bastint masoveries.

A la fi del segle XIII es visqué la commoció de la croada contra Pere el Gran. Al segle XIV encara fou més aferrissada la lluita contra les hosts del comte d’Armanyac, però la fidelitat dels homes de la Muntanya valgué, el 1339, el compromís del rei Pere III de guardar sempre per a la corona tot el vescomtat de Bas, entre altres dominis.

El mateix rei Pere III, el 1341, disposà la creació del títol de duc de Girona en favor del seu primogènit, l’infant Joan. La mesura afectà la comarca, per tal com el nou títol implicava jurisdicció civil i criminal sobre els castells i les viles de Girona i Besalú, vegueries respectives, més el vescomtat de Bas amb la vila d’Olot, la vall de Besora i els castells de Milany, Curull, Falgons, Cabrera, Rupit, Hostoles, Colltort, Santa Pau, Castellfollit, Montagut i altres llocs i viles del Principat. La Catalunya Vella fou organitzada, com s’ha dit, segons el clàssic sistema feudal, importat per la monarquia franca. En el decurs del temps el sistema s’anà esquarterant i es covà una commoció social que afectà el país durant una bona part del segle XV. Les comarques de la Muntanya foren les que s’alçaren en revolta: les valls altes del Ter i del Fluvià, i amb elles els homes de l’Empordà, del Gironès i part de la Selva fins al Vallès, revolta que cristal·litzà més endavant, en la guerra dels Remences. Un detonant a tenir en compte, a llarg termini, fou la Pesta Negra que s’expandí per tot l’Occident, afectant particularment tot el bisbat de Girona. El flagell s’estngué del 1333 al 1375. Més tard, el 1427, la comarca d’Olot era afectada per un terratrèmol, i novament pel febrer de l’any següent. Les víctimes foren nombroses. Olot, Castellfollit de la Roca i Montagut quedaren assolades. S’hagueren de prendre tota mena de mesures per reedificar les poblacions i evitar que el país quedés desert. Foren innombrables els masos abandonats (masos rònecs). Als lligams i les servituds feudals, s’afegia la misèria. El conflicte dels remences era a punt d’esclatar.

L’any de la guerra dels Remences (1462), que coincidí amb l’inici de la guerra contra Joan II, s’alçaren els pagesos de la vall de Santa Pau i els d’Hostoles. En pocs anys tota la Garrotxa es trobava en armes sota el comandament de Francesc de Verntallat, de la vall d’en Bas. Verntallat ocupà el castell d’Hostoles i el fortificà el 1463; per la seva política de fidelitat al rei Joan II féu que els homes de la Garrotxa abracessin la causa del rei en contra de la Generalitat i tinguessin els passos de la Muntanya oberts a les forces reials.

L’acció de Verntallat s’anà eixamplant i arribà a dominar una zona que comprenia Besalú, Rocacorba, la vall d’Hostoles, Rupit, Besora, Camprodon i Vallfogona. Els homes de la Muntanya no deixaren mai de lluitar contra les forces de la Diputació. Quan la defensa de les “províncies d’Ampurdà e Muntanya” fou encomanada a Pere de Rocabertí (1469), els homes importants de la Garrotxa, amb Verntallat, Bac de Rocabruna i l’abat de Sant Joan, formaren una junta de defensa que fou d’una gran eficàcia. La guerra per aquesta contrada, amb diverses escomeses, durà fins l’any 1486.

L’edat moderna

Durant la guerra dels Segadors (1640-52) la Garrotxa sofrí primer la invasió de les tropes franceses, que cometeren molts abusos a Olot i a altres indrets de la comarca, cosa que provocà l’alçament dels miquelets o tropes mercenàries. Els miquelets, tant els que lluitaven contra els francesos com més tard els que s’oposaren a la reunió amb Castella, establiren el seu quarter general a Rupit i a la vall d’Hostoles, cosa que féu viure amb constants sobresalts els habitants d’aquestes contrades.

Però aleshores vingueren les guerres exteriors protagonitzades per França. El 1653 el mariscal Hocquincourt entrà per l’Empordà, dirigint-se vers la Garrotxa i el Gironès. El Fluvià fou una bona línia de defensa. Aquesta guerra s’acabà amb la pau dels Pirineus, que mutilà velles terres catalanes. Encara el 1676 el mariscal Schömberg tornà a passar els Pirineus, prenia Figueres i assetjava Girona; allí els voluntaris de la Garrotxa defensaren la ciutat amb valor, comandats per Blai de Trinxeria, d’Olot, i Albert Batlle Manera, de Bassegoda.

A l’inici del segle XVIII esclatà la guerra de Successió, que encengué la revolta contra Felip V per tot el país. La comarca donà suport al rei arxiduc, el qual nomenà superintendent Francesc Despujol, amb autoritat sobre Vic, el Lluçanès, la vall d’en Bas, Ripoll, Camprodon, Olot, Besalú i les fronteres del Rosselló. Els comarcans, per fer cara a l’ajut francès atorgat al rei Felip, es feren forts a Castellfollit, però hagueren de refugiar-se a Olot, i més tard a la vall d’Hostoles. En general la sort de la guerra afavorí el francès i en conseqüència donà la victòria a Felip V. Caiguda Barcelona, no tardaria a ser promulgat el decret de Nova Planta.

Per a la Garrotxa el segle XVIII fou globalment un període de desenvolupament econòmic—sobretot per a l’agricultura—i de creixement de la població. De tota manera, la guerra de Successió produí un cert daltabaix que es concretà en els pobles situats a la rodalia de la vila d’Olot, punt clau que els filipistes estaven interessats a conquerir. Així, en un primer moment, hi hagué topades pels voltants de Castellfollit de la Roca, però al capdavall els partidaris del rei arxiduc Carles III hagueren de retirar-se fins a Collsacabra, on es van fer forts. Mentrestant, l’exèrcit enemic ocupà la vila d’Olot i saquejà Santa Pau i les masies de la rodalia.

Un cop superat aquest tràngol, i mercès a la prosperitat al camp i a la indústria localitzada a Olot, la comarca inicià una època de puixança que es mantingué fins poc temps abans de l’esclat de la Guerra Gran contra la República Francesa (1793-95). En aquest creixement es palesà la prosperitat de la zona situada al pla, enfront de l’estancament que es copsava a les zones més muntanyoses de la Garrotxa.

Durant la Guerra Gran la primera ofensiva espanyola va aconseguir de conquerir viles i ciutats de l’altra banda de la frontera; el general Ricardos, baixant de terres garrotxines, atacà Sant Llorenç de Cerdans i s’apropà fins al Voló. D’altra banda, els sometents d’Olot atacaren els francesos a l’altura de Ribelles i els obligaren a retirar-se, un cop la guerra ja havia fet un tomb desfavorable a les forces espanyoles. Després l’exèrcit del comte de La Unión fou derrotat a Sant Llorenç de la Muga, les seves forces es retiraren prop del Fluvià, i els sometents garrotxins hagueren de lluitar arreu de la comarca per tal de deturar l’avanç dels francesos.

Altrament, durant la guerra del Francès (1808-14) la comarca també es veié sovint sotmesa a les forces invasores. En un primer moment l’exèrcit napoleònic conquerí Besalú, de manera que Clarós hagué de refugiar-se amb les seves tropes a Castellfollit; un intent de recuperar Besalú el 1810 mitjançant una columna procedent d’Olot començà amb bon peu, però els atacs finals s’estavellaren davant el castell, que els francesos defensaven.

Al desembre del 1811 el baró d’Eroles atacà les forces franceses pels volts de Castellfollit i féu que es retiressin cap a Sant Jaume de Llierca. Aquests enfrontaments continuats i els assalts que els francesos dugueren a terme arreu de la comarca produïren una gran quantitat de víctimes innocents. En aquest sentit cal esmentar la matança de molts habitants de les Preses pels mateixos francesos i el saqueig de Riudaura. Encara per l’octubre del 1813 es tenen notícies que a la ribera del Fluvià, prop de Sant Privat d’en Bas, hi hagué un enfrontament entre els francesos comandats pel general Petit i les partides de patriotes, enfrontament que constitueix un dels darrers afers bèl·lics a casa nostra. Pel març del 1814 la comarca restà lliure de l’ocupació francesa, encara que les conseqüències d’aquesta guerra es deixaren sentir bastants anys després.

Els segles XIX i XX

La Garrotxa, al segle XIX, fou una de les comarques més afectades per les lluites civils que assolaren el país. Al maig del 1822, el Misses i els seus homes s’apoderaren d’Olot i exigiren a l’ajuntament el subministrament de 400 racions de pa, 100 parells d’espardenyes i 2 bóts de vi, a més de contribucions extraordinàries. El Misses, mossèn Anton, Malavila i altres dirigents reialistes es mogueren amb facilitat per la comarca, en la qual trobaren força seguidors. El 1827 es produí l’alçament dels malcontents i novament feren corredisses les partides rebels. En aquesta ocasió, Olot tornà a ser ocupat.

En esclatar la primera guerra Carlina, s’alçaren en armes diverses bandes dirigides per homes del país, com l’ecònom de Sant Salvador de Bianya, el rector d’Oix, etc. Per bé que no es produïren accions bèl·liques rellevants, les partides mantingueren alerta moltes poblacions i es mogueren per les zones més difícils, on trobaren refugi segur.

El conflicte dels Matiners (1846-49) trobà així mateix molt de ressò i suport entre els homes joves de les poblacions, els quals, afectats pels problemes econòmics que patia la gent del camp, la incidència de la crisi industrial i el problema de les lleves, no vacil·laren a allistar-se a les partides de trabucaires. Segons un registre de rebels, la Garrotxa va ser la comarca gironina amb més gent apuntada als rengles dels revoltats: un total de 443. Els nuclis més importants a l’hora d’aportar gent a la causa foren Olot, Tortellà i Sant Esteve d’en Bas, i els oficis més repetits van ser el de teixidor i el de bracer.

El 1872 els carlins es llançaren una altra vegada a la muntanya i operaren repetidament per la zona, cobrant contribucions i segrestant persones. Un primer combat important tingué per escenari els faldars de la Mare de Déu del Mont pel maig del mateix any. Hi intervingueren capitostos tan famosos com Savalls, Auguet, Costa i Ferrer. Pel desembre del 1872 fou el mateix pretendent Carles VII qui s’acollí al casal d’en Galceran de Sadernes i es reuní després amb les forces de Savalls.

El 22 d’agost de 1873 tingué lloc la destrucció de Tortellà. El poble era de fort predomini de republicans i els carlins decidiren de castigar-lo amb un incendi que destruí pràcticament tots els edificis, excepte l’església parroquial, on s’havien refugiat els tortellanencs.

Pel març del 1874, a la serra del Toix, es produí un altre dels grans encontres entre els governamentals i els carlins, de resultes del qual els primers—comandats per Nouvilas—hagueren de rendir-se. Els partidaris del lema “Déu, Pàtria, Rei” van fer-hi més de 2 000 presoners i pogueren ocupar la ciutat d’Olot, en la qual romangueren fins al març del 1875.

Durant el sexenni 1868-74 predominà el sentiment carlí en força poblacions, com ho expliciten els resultats electorals obtinguts. Pel districte d’Olot, entre el 1871 i el 1873, foren elegits diputats Domènec de Miquel i de Bassols (carlí), Alexandre de Roca (sagastí), Narcís Guillén (zorrillista) i Francesc Sunyer (II) (republicà). L’alçament federal del 1869 comptà amb la participació d’elements de Tortellà, Olot, Sant Joan i altres poblacions, els quals formaren un estol d’insurrectes que fou el darrer de capitular entre els alçats a les terres gironines.

L’associacionisme internacionalista, en aquestes dates, aplegà també una sòlida base als voltants d’Olot (a part la mateixa ciutat, a Sant Joan les Fonts i Sant Esteve d’en Bas). També hi havia societats obreres a Riudaura i a Santa Pau.

La Garrotxa havia estat una de les comarques pioneres en el procés d’industrialització gironí. Els telers mecànics ja havien estat introduïts el 1816 i les màquines de filar jenni funcionaven al segle XVIII, en un moment en què Olot tenia més habitants que Girona. El 1842 es produí l’arribada de Joan Munts, que estengué l’Associació de Teixidors que havia estat creada a Barcelona el 1840. La manca de comunicacions amb Barcelona influí negativament en la indústria garrotxina, de manera que patí una forta crisi a la segona meitat del segle XIX, crisi en la qual incidí també la darrera guerra Carlina, que féu traslladar algunes fàbriques de lloc. A partir del 1880, Olot es féu notar a moltes poblacions per la imatgeria religiosa, ara en crisi.

Durant la Restauració, la comarca enregistrà un comportament electoral dividit i enfrontat entorn de tres forces de dreta (monàrquics, tradicionalistes i regionalistes). És interessant de remarcar, però, que no sortí elegit cap diputat republicà pel districte d’Olot.

En temps de la Segona República, els partits dominants foren Esquerra Republicana i la Lliga, per bé que també existiren minories sòlides inclinades cap al tradicionalisme i Acció Catalana. En conjunt, l’esquerra dominà sobre la dreta. Les forces dretanes es localitzaven sobretot a la part baixa de la comarca (Joanetes, les Preses, la Pinya) i també a Sant Salvador de Bianya i Sant Miquel de Campmajor. Les d’esquerra, per la seva banda, triomfaven regularment a Argelaguer, Bassegoda, Oix, les Planes, Sales de Llierca, Montagut, Sant Jaume de Llierca, Tortellà, Sant Esteve d’en Bas i Olot.

De les diverses candidatures que es presentaren en les eleccions convocades per elegir els diputats al Parlament de Catalunya el 1932, Esquerra Republicana de Catalunya obtingué el 50,34 % i la Lliga Regionalista el 28,57 %.

Pel que fa a les organitzacions sindicals, durant el període republicà la CNT aplegà la majoria dels treballadors sindicats de la comarca, l’Acció Social Agrària tingué audiència entre la pagesia i la UGT, poc important abans del 1936, assolí més afiliats durant la guerra. En aquesta època, el nou ordre social comportà les col·lectivitzacions de les indústries, però en la majoria dels casos—considerant la poca entitat de les fàbriques—foren els comitès de control obrer els qui vetllaren pel funcionament de les empreses.

La guerra comportà, així mateix, destruccions d’esglésies i un bon nombre d’assassinats, especialment a Olot i a Sant Joan les Fonts. Fou ignominiosa la revenja que es dugué a terme al camp de Triall el 30 d’octubre de 1936 arran del pretès desembarcament franquista a Roses. Les poblacions més castigades per la repressió de postguerra van ser Olot, Sant Joan les Fonts, Sant Esteve d’en Bas i Castellfollit.

La Garrotxa, per la seva condició de comarca fronterera, esdevingué escenari d’algunes entrades dels maquis. El 1944 la guàrdia civil d’Oix s’enfrontà a una quarantena d’elements. Com a conseqüència d’aquest fenomen, diversos garrotxins que ja havien complert penes de presó foren obligats a residir lluny de Catalunya en situació de llibertat vigilada.

El 1953 a Besalú es produí un enfrontament entre paisans i la guàrdia civil, de resultes del qual van morir tres homes de la resistència antifranquista que passaven propaganda política del PSUC: Ramon Solsona, Joan Panyella i Àngel Moreno.