Situació i presentació
La Ribera d’Ebre (827,31 km2), com indica el seu nom, és una comarca de les terres meridionals del Principat que té com a eix aquest gran riu, al qual toquen tots els seus municipis, llevat de la Palma d’Ebre i la Torre de l’Espanyol. Limita al N amb les Garrigues i el Segrià i fineix allà on comencen les planes que caracteritzen aquestes comarques. A l’E llinda amb el Priorat i el Baix Camp, comarques amb les quals cap accident geogràfic no marca clarament la divisòria. Al migdia i a ponent diverses serralades separen la Ribera d’Ebre del Baix Ebre (S i SW), de la Terra Alta (W) i del Matarranya (NW), aquesta darrera comarca de la Franja de Ponent. La seva part central és integrada per la cubeta delimitada al N i al S pel pas de l’Ase i el pas de Barrufemes, centrada per les poblacions de Móra d’Ebre i Móra la Nova i atenallada pels dos braços de la Serralada Prelitoral. Al N del pas de l’Ase s’integren també a la comarca un lot de terres totalment tributàries de la vall del riu entre les quals es podria incloure, al capdamunt de tot del seu curs, el sector del poble de Faió (Matarranya), que tot i pertànyer administrativament a terres aragoneses, podria adscriure’s a la Ribera d’Ebre pels seus trets geogràfics i idiomàtics.
En la divisió territorial que es va aplicar el 1936, i que fou ratificada el 1987, s’establí que la comarca de la Ribera d’Ebre estaria composta per 14 municipis: Ascó, Flix, Benissanet, Garcia, Ginestar, Miravet, Móra d’Ebre (que fou designada capital comarcal), Móra la Nova, la Palma d’Ebre, Rasquera, Riba-roja d’Ebre, Tivissa, la Torre de l’Espanyol i Vinebre.
La Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya, en fixar la seva delimitació el 1932, va topar amb certes dificultats. Per una banda, hom va haver d’agrupar un conjunt de catorze municipis que mai no havien tingut una entitat administrativa o històrica homogènies, com és el cas majoritàriament a Terra Alta o en altres comarques veïnes. Pobles com Ginestar, Rasquera o Miravet pertanyien a la batllia històrica de Miravet, mentre que la Palma d’Ebre pertanyia primer a la vegueria i després al corregiment de Lleida i la resta dels municipis pertanyien bé a la vegueria i al corregiment de Tortosa, bé a la vegueria de Montblanc i després corregiment de Tarragona. D’altra banda, la dificultat d’establir la capital també fou un problema a resoldre, ja que la capitalitat de Móra d’Ebre no és tan ben definida com la d’altres caps comarcals veïns, un fet reforçat per la manca de tradició i la dificultat de comunicació amb els pobles dels extrems comarcals, provocada en part per la constitució peculiar i allargassada del seu territori.
El marc físic
El relleu
La Ribera d’Ebre constitueix, amb el seu relleu intrincat, una comarca frontissa entre les terres històricament catalanes anomenades convencionalment d’ençà i d’enllà de l’Ebre. Aquesta imatge d’una frontissa resulta més justificada si hom observa el canvi de direcció en els eixos del relleu: de NE-SW hom passa insensiblement a una direcció general N-S. Esquematitzarem aquest relleu en quatre sectors, amb alternança de planejants i muntanyencs.
Un fragment de la Depressió de l’Ebre s’estén de Faió (ja fora de la comarca estricta) fins aigües amunt de Garcia. Aquest relleu és genèricament tabular i subhoritzontal, però variat de paisatge. El dominant és el d’aquestes plataformes estructurals, prolongació de les de la Terra Alta i les Garrigues, a dreta i esquerra de l’Ebre, respectivament. El carener de la Terra Alta, situat de 10 a 20 km de l’Ebre, assoleix de 400 a 500 m d’altitud i culmina a 550 m (serra de la Fatarella). El pla inclinat cap al riu davalla lentament fins a enfondir-se de sobte en el congost de Faió, encaixat de 200 a 300 m, repetició en petit del feréstec de Mequinensa. La plataforma de les Garrigues és puntejada a certa distància per un relleu en costa, amb el front abrupte cap a l’Ebre. Forma l’anomenada serra del Rovelló (464 m). L’Ebre segueix una direcció E fins a Flix, on dibuixa un meandre mig estrangulat i pren la direcció S. Aigües avall forma una plana al·luvial, la de Vinebre, coneguda també com les Illes, car antigament, era travessada per un llit del riu.
Aigües avall, l’Ebre forada perpendicularment el braç interior de la Serralada Prelitoral per l’anomenat pas de l’Ase o estret de Vinebre, de 4 km de llargada. Aquesta és l’amplada d’un branc de serralada calcària que s’inicia al Priorat (tossal de Sant Pau de la Figuera, 635 m d’altitud) i segueix per la serra del Tormo (tossals del Tormo, 525 m, i de la Cogulla, 515 m) i, ja a la dreta del riu, amb la tossa de l’Àliga (487 m) i la Picossa (496 m), fins a la serra de Cavalls (660 m), cinglera final de la Terra Alta.
Riu avall s’eixampla una plana, al centre de la depressió de Móra. Entre la serra de la Torre i el baix Priorat la plana és important. L’Ebre també s’eixampla i permet regatges discrets als termes de Móra d’Ebre, Ginestar i fins a Miravet (les Illetes). Aquesta cubeta és prolongada a migjorn per la plana del Burgar, d’uns 15 km de llargada per 5 d’amplària màxima. És formada de materials miocènics recoberts de quaternari, com a la cubeta de Móra: argila, sorra, gresos, conglomerats, margues. Però el seu origen ha estat titllat d’enigmàtic, car l’altitud, que encara és de 180 m vora l’Ebre, arriba a 250 m a l’extrem S. Això fa inversemblant que l’Ebre s’hi hagués obert una sortida directa a la mar pel terme del Perelló.
La darrera unitat és el braç més robust de la Serralada Prelitoral, constituïda per calcàries, gresos i conglomerats triàsics i juràssics, d’uns 15 km de gruix, que és la llargada del pas o congost de Barrufemes o de Benifallet, que s’inicia dins la Ribera amb l’estret de Miravet. A la riba dreta, les altituds dins la comarca no sobrepassen els 400 m (contraforts allunyats dels Ports de Beseit), però a l’esquerra, la Serralada Prelitoral mostra altitud i complexitat. La serra de Cardó domina l’Ebre de prop, assolint-ne la riba dins el Baix Ebre, i amb un joc de desnivells de 900 m fins al punt culminant, al límit amb la Ribera i a uns 9 km del riu: la Creu de Santos, on també culmina la comarca (942 m d’altitud). A l’E de la plana del Burgar, la Ribera s’endinsa a llevant fins a dominar l’andana litoral del Baix Ebre i el Baix Camp per les serres de Tivissa, que a la serra de la Creu s’enlaira a 726 m i a llevant assoleix 712 m a la mola de Genessies. De cara a mar, les serres de la Batalla i de la Talaia (598 m), com també la de la Mar, són estreps de la del Coll de Balaguer. El coll de Fatxes enllaça les serres de Tivissa amb el nus orogràfic de tramuntana que, iniciat al Coll Roig i a Montalt (751 m), culmina a l’encinglerada mola de Llaberia (912 m), termenal amb el Baix Camp i el Priorat, que exhibeix 500 m d’estrats triàsics i juràssics, superposats antològicament.
Quant als materials geològics en conjunt, abans del pliocè o terciari més modern, l’actual Depressió de l’Ebre constituïa una conca tancada, com un llac salat. Això permeté que s’hi anessin dipositant masses enormes de sediments on predominaven els materials tous. Curiosament, la norma general en el buidament de conques interiors, que es realitza per àrees concèntriques que comencen a la perifèria, presenta a la Ribera una excepció notable. Quan ja s’havia eixugat el sector típicament català de la Depressió de l’Ebre, en començar el període miocè, continuaven negats no solament el centre de la Depressió sinó, a més, el fons de l’actual depressió de Móra, en discontinuïtat aparent amb el centre d’aquella Depressió.
Probablement això es degué a l’establiment més tardà de la depressió de Móra, oberta en aixecar-se i clivellar-se la Serralada Prelitoral per efecte final del plegament pirinenc. Això explica que els relleus horitzontals o poc plegats de la Ribera (si no són recoberts de quaternari) són formats de materials oligocènics, més antics, llevat del fons de la depressió de Móra.
Partint de dades de Josep Iglésies es poden distribuir així els materials que afloren a la superfície de la Ribera, per ordre d’antiguitat: els materials mesozoics (triàsics i juràssics) constitueixen les dues serralades en què s’obre la Prelitoral i ocupen un 22% de la comarca; els relleus oligocènics, en una bona part tabulars, ocupen mitja comarca i constitueixen la depressió central i la perifèria de la depressió de Móra; i els materials miocènics ocupen la resta, un 27%.
Les aigües
Totes les aigües de la Ribera aflueixen a l’Ebre, fins i tot les aigües subterrànies hi han d’estar relacionades. Per bé que abunden les barrancades que entallen profundament el rocam terciari dels vessants, l’Ebre ja no rep dins la comarca més que dos rius autèntics: el Matarranya, per la dreta, que li aporta 6,5 m3/s; i el riu de Siurana, per l’esquerra, menys cabalós. Els altres (Riu Sec, per la dreta; de la Cana, procedent de les Garrigues; de la Torre i la riera del Comte o barranc del Burgar, per l’esquerra) són en realitat rieres (com la de Capçanes, que engruixeix el baix riu de Siurana) que només li aporten aigua després de les pluges.
El primer problema que planteja l’Ebre és el traçat i, concretament, el del camí seguit per anar cap a mar. Per què s’encara perpendicularment amb les dues serralades calcàries en lloc de vorejar-les? I més la segona, què podia haver obviat enfondint la plana del Burgar cap a migjorn? Segons l’explicació tradicional, quan la canal del riu s’establia a la línia més baixa de la conca per drenar la Depressió, tot just desguassada, rebia afluents de l’antic Massís Català, inclinat de la Mediterrània cap a l’Ebre. Les darreres convulsions alpines aixecaren al seu lloc el nou Sistema Mediterrani, en capgiraren la inclinació, el fracturaren mitjançant falles que encaixaren i enfondiren els cursos d’aigua en roques dures després d’haver-ne escombrat materials més tous que les recobrien. I un d’aquests rius, ara orientat al S, oferí a l’Ebre de la Depressió el seu llit per buidar la conca a mar o, si no n’era afluent, el capturà per erosió regressiva. I la Ribera en fou escenari.
L’Ebre és més cabalós (prop del triple) que tots els altres rius catalans junts del vessant mediterrani (és a dir, sense la Garona). Val a dir, però, que d’aquest cabal (590-600 m3/s), entre 210 i 215 m3/s els hi aporta el Segre-Cinca i entre 8-10 els afluents posteriors. Només el Segre-Cinca, doncs, ja és comparable a tots els nostres rius mediterranis junts, i encara cal afegir-hi els 370-375 m3/s que aporta l’Ebre en haver rebut el tribut del Guadalop. Es pot dir, doncs, que els afluents que rep a la Ribera no en modifiquen ni el cabal ni el ritme al llarg dels 80 km que s’hi entreté (podria travessar-la en 38). El desnivell és d’uns 40 m entre Faió (Matarranya) i Tivenys (Baix Ebre) a la sortida del congost de Barrufemes. El desnivell és, doncs, de mig metre per quilòmetre, que va minvant per la tendència del riu a arquejar nous meandres, deixant planes al·luvials a la riba esquerra i arrambant-se al rocam de la dreta. El riu té una amplada natural de 100 a 300 m i una profunditat de proporcions inverses. Per això és difícil de travessar: als congosts, on el rocam és prou consistent i l’amplada petita, no hi viu ningú.
La necessitat de regular el cabal del riu i la possibilitat d’aprofitar-ne l’energia explica que s’emprenguessin obres de l’envergadura del pantà de Flix (1945) i el pantà de Riba-roja (1967), que remunta el riu 38 km, fins a enllaçar amb el pantà de Mequinensa.
El clima i la vegetació
El clima de la Ribera d’Ebre és semblant al del litoral proper, però una mica més continental: de tendència més àrida i més fred a l’hivern.
Les temperatures mitjanes mensuals compreses entre 5°C i 10°C, que podem anomenar subhivernals, s’estenen a tres mesos tant a Tivissa com a Móra (desembre, gener i febrer). Cal recordar que Tortosa, al Baix Ebre, no gaires quilòmetres riu avall, amb prou feines té una mitjana inferior a 10°C el mes més fred de l’any, el gener.
L’estiu és calent i llarg: quatre mesos amb temperatura mitjana superior a 20°C (juny, juliol, agost i setembre). A l’hivern es manifesta una certa inversió de temperatures a la cubeta de Móra: el fons és més fred, sobretot els dies de poc vent, que els vessants de muntanya que l’envolten. Aquesta inversió tèrmica, normal en una concavitat força tancada, contribueix a accentuar la continentalitat de la part corresponent de la comarca.
A la part oriental, inclosa dins la Serralada Pre-litoral, les precipitacions són relativament altes, dins el conjunt de la comarca. A Tivissa cauen 575 mm de pluja anuals, dels quals uns 80 a l’estiu. Però la pluviositat baixa molt de pressa quan ens endinsem riu amunt i cap a l’W. A la cubeta de Móra, on el vent de llevant és ja descendent, la precipitació mitjana anual és només d’uns 400 mm, amb un eixut estival molt pronunciat.
En conjunt, doncs, regna a la comarca un clima mediterrani temperat que passa de condicions subhumides, a les muntanyes orientals, a un caràcter subàrid força accentuat, a la cubeta de Móra i a les terres occidentals.
La vegetació potencial principal, que predominaria en el país si l’home no hi hagués intervingut, sembla que seria un alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) a les muntanyes orientals, el qual es transformaria en un carrascar pobre (Quercetum rotundifoliae) a la cubeta de Móra i a les terres més occidentals. Bosquets de pinassa (Pinus nigra ssp salzamanii) i de roure valencià (Quercus faginea) indiquen que l’ambient dels obacs més alts de Cardó i de les altres muntanyes orientals ja s’acosta molt a les condicions submediterrànies. El bosc de pi blanc (Pinus halepensis) amb brolla calcícola de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Ericion) segurament ocuparia ja una extensió considerable en el paisatge natural de tota la comarca, localitzat en els rosts abruptes de les muntanyes, on una gran part de l’aigua de pluja s’escola superficialment i no penetra dins el sòl.
Destruïts per l’home la majoria dels antics boscos d’alzines, la pineda amb brolla va augmentar molt la seva superfície, de manera que en el paisatge de la primera meitat del segle XX era un dels elements preponderants, al costat dels conreus llenyosos mediterranis: vinya, olivera, etc. i de considerables àrees desforestades i poblades únicament de brolles i garrigues. Per altra banda, la reiteració dels incendis ha fet recular acusadament la pineda, i les muntanyes han tendit a convertir-se en erms.
Una atenció particular mereix el bosc de ribera de l’Ebre, format sobretot per alberedes (Vinco-Populetum albae) majestuoses, i alguns fragments de tamarigars (Tamaricetum gallicae). Tenen un especial valor les que es troben als riberals de l’Ebre entre Riba-roja i Flix, i les de les illes fluvials entre Flix i Tortosa (on hi ha alguns dels tamarigars més ben constituïts de Catalunya), sectors aquests integrats dins el Pla d’espais d’interès natural (PEIN). A la comarca s’han delimitat altres espais naturals d’interès (alguns dels quals sobrepassen el límit comarcal) pels seus valors paisatgístics, geològics o biogeogràfics (vegetació i fauna), com el de Riba-roja (comprèn els costers de les serres de Berrús i la Fatarella a l’entorn de l’embassament de Riba-roja), el de les serres de Pàndols i de Cavalls, el de les serres de Cardó i del Boix, el de les muntanyes de Tivissa i Vandellòs i el de la serra de Llaberia.
Les comunicacions
El transport fluvial, que havia estat molt important al principi del segle XIX, ara és inexistent. Fins el 1920 hi hagué intents de comunicar Aragó amb la mar utilitzant l’Ebre, però tots fracassaren. Hom desistí aleshores de fer navegable el riu per a embarcacions de cert calat, i restà la navegació a base de llaguts de 30 t i muletes de 3 t . Aquestes últimes, destinades a travessar el riu per ample, encara son actives en alguns trams. En els bons temps de la navegació fluvial es portava molt d’oli de Móra a Tortosa i també aigua amunt es transportava arròs, taronges i sal.
La situació interior de la comarca fa que es trobi força allunyada de la xarxa general d’autopistes. D’altra banda, el relleu de la zona comporta un traçat viari tortuós i difícil, que representa un inconvenient seriós per a una xarxa de transports que afavorís l’establiment industrial. Tanmateix, s’ha portat a terme una sèrie de millores en la xarxa de carreteres, en part relacionades amb els plans de prevenció que s’apliquen a les zones properes a centrals nuclears. El fet més destacable ha estat la consolidació del traçat de la carretera C-12 (que integra l’antiga comarcal C-230), d’Amposta a Àger, també anomenada Eix Occidental o Eix de l’Ebre, que travessa la comarca longitudinalment. En surt un branc, la C-12B que enllaça Ascó amb la N-420 (a l’altura de les Camposines, del terme de la Fatarella, ja a la Terra Alta), i que comprèn part de l’antic traçat de la carretera N-230, provinent de Tortosa (la N-230 passà a ésser la comarcal C-230, que en bona part es denomina ara, com ja s’ha dit, C-12). Un altre eix viari important que creua la comarca, aquesta vegada transversalment, és la carretera N-420 que neix a Tarragona i passa per Falset, Móra d’Ebre i Gandesa, i es dirigeix a terres aragoneses. Una altra carretera d’importància és la que uneix Móra d’Ebre amb l’Hospitalet de l’Infant (C-44) on enllaça amb l’autopista Barcelona-Tarragona (AP-7). Ha esdevingut secundària l’antiga comarcal C-233 de Flix a Bellpuig per les Borges Blanques. Altres carreteres secundàries són la d’Ascó a la Fatarella, la de Móra d’Ebre al Pinell de Brai per Benissanet i Miravet, la de Garcia al Molar o la de Vinebre cap a la Torre de l’Espanyol i cap a terres del Priorat.
La línia de ferrocarril és especialment important ja que travessa la comarca i la comunica amb Tarragona, Barcelona i la resta de l’estat, amb trens diaris que tenen parada a Móra la Nova, que conserva una important estació, Ascó, Flix i Riba-roja d’Ebre.
La població
La distribució de la població a la Ribera d’Ebre és heretada de l’època en què es va iniciar la repoblació del territori després del domini àrab. Es tracta d’una població totalment concentrada en què, tret de Tivissa o Flix, hi sol haver un nucli compacte per municipi i un percentatge molt petit de disseminació. La morfologia dels pobles de la Ribera varia entre els nuclis agrícoles i els que han aparegut per efecte de les grans obres públiques, com ara Flix, Riba-roja i fins i tot Móra la Nova, que tenen un nucli antic central de reduïdes dimensions i una sèrie d’urbanitzacions. Un cas especial és Móra d’Ebre que, com a conseqüència de la seva dinàmica comercial, ha creat una zona d’eixample al llarg de la carretera de Gandesa i de la de Benissanet.
La tendència durant el segle XX, sobretot durant la segona meitat, fou l’abandó de la població de les zones altes i la baixada cap als pobles de zones més planeres o properes al riu, més desenvolupats i més ben comunicats. Al mateix temps, el conjunt de la comarca patí un corrent migratori negatiu causat en gran part a l’atracció de les zones litorals properes. La situació semblà capgirar-se a principis del segle XX.
Quant a l’evolució històrica de la població, no ha estat possible d’establir la població de la comarca de la Ribera d’Ebre amb els clàssics fogatges generals ja que una part dels seus actuals municipis pertanyia a la castlania d’Amposta i una altra al comtat de Prades i els censos d’aquestes entitats no es detallen. J. Iglésies, després d’establir la mitjana d’habitants o focs per km2 de tota la castlania i de tot el comtat de Prades, arriba a avançar una xifra ben hipotètica d’1,6 focs/km2 per a tota la comarca l’any 1365, el que significaria uns 3 600 habitants.
El primer fogatge que es coneix amb detall de tots els pobles és el del 1553, que dóna 1 228 focs, uns 5 000 h, i una proporció d’1,5 focs/km2, cosa que indica que es van succeir uns llargs segles d’estancament fins a la segona meitat del segle XVIII, ja que el cens del 1718 li dóna 5 149 h, o sigui, 6,2 h/km2.
Al llarg del segle XIX tota la comarca va experimentar un constant augment que li donà 16 063 h el 1830, 25 687 el 1857, 27 628 el 1887 i 29 891 el 1900. Durant el segle XX es podrien diferenciar diverses etapes en l’evolució de la població. Els primers vint anys del segle són de creixement, fins assolir el màxim demogràfic el 1920, amb 30 349 h. A partir d’aquest moment la població emprèn una tendència decreixent que es veurà agreujada per la guerra civil de 1936-39, i per l’èxode, durant la dècada de 1960, de gent jove cap a les grans ciutats. La població no es tornà a recuperar fins la dècada de 1970-1980 (24 774 el 1970 i 24 984 el 1981), coincidint amb l’etapa de construcció de la central nuclear d’Ascó.
Tot i que en la segona meitat de la dècada de 1980 la població semblava haver-se estabilitzat lleugerament, la tendència migratòria continuava, provocant la davallada de la natalitat i l’envelliment de la població. El creixement, per bé que molt feble, es concentrà llavors en el cap comarcal i a Móra la Nova; aquests dos municipis, juntament amb Flix, agrupaven el 2005 el 53,5% de la població comarcal. El 1991 es comptabilitzaren un total de 23 055 h, 21 656 h el 2001 i 22 925 h el 2005.
L’economia
L’agricultura
Per tal d’analitzar l’agricultura de la Ribera d’Ebre cal fer prèviament una distinció entre el regadiu, que es practica a les terres prop del riu, i el secà. La importància d’un sistema o de l’altre condiciona i dóna un caràcter específic a cada un dels municipis de la comarca.
Tot i l’existència de fortes diferències en l’àmbit municipal, en el conjunt de la comarca predominen els conreus de secà, per bé que amb una clara tendència a la disminució. Segons les estadístiques, hi ha hagut una lleugera reducció de la superfície de conreu a la comarca a partir dels primers anys de la dècada de 1990, i alhora un increment dels conreus de regadiu. Les terres regades estan majoritàriament repartides al llarg de l’Ebre; les que ocupen les zones planes a la vora del riu, considerades terres de regadiu per la humitat que comporta la proximitat del curs fluvial, són anomenades popularment “illes”.
Pel que fa al tipus de conreus existents a la Ribera d’Ebre, existeix un clar predomini dels conreus llenyosos. Dins d’aquests, el conreu més estès és l’olivera, que ha crescut ininterrompudament els últims vint anys del segle XX, i que a principi del segle següent ja ocupava la meitat de la superfície conreada. L’ametller és el segon conreu, tot i que la crisi del sector ha anat reduint la seva extensió, igual com ha succeït amb l’avellaner, per bé que aquest conreu no ha tingut mai gaire pes dins la comarca. Segueixen els fruiters, sobretot presseguers i cirerers, introduïts a la comarca durant la dècada de 1970 i el conreu dels quals no ha parat de créixer (més moderadament l’última dècada del segle XX), gràcies a l’augment de terres de regadiu. Els cítrics presenten una progressió molt més lenta. La vinya s’ha mantingut com el quart conreu més estès però ha perdut terreny any rere any. Pel que fa als conreus herbacis, tenen certa representativitat els cereals (ordi, civada), les hortalisses i el farratge.
Antigament, la vinya fou el principal conreu de la comarca i havia ocupat el 48% de les terres llaurades, però des de la fi del segle XIX, en què va ser atacada per la fil·loxera, els ceps van ser substituïts per les oliveres i els ametllers i en els terrenys de regadiu pels arbres fruiters. Sol trobar-se als municipis que llinden amb el Priorat o amb el Camp de Tarragona.
L’olivera, tot i continuar essent el principal conreu i ser l’únic que, juntament amb els fruiters, guanyà terreny durant els últims anys del segle XX, no ha recuperat l’extensió que ocupava durant la década de 1970, i ha desaparegut de les terres de regadiu.
Com en gran part de comarques catalanes, el sector agrícola ha vist perdre nombrosos actius durant els últims vint anys del segle XX. En el cas de la Ribera d’Ebre, les causes s’han de buscar, primer, per la intensa dinàmica industrial de la dècada de 1980, i després per l’auge dels serveis, que han esdevingut el principal sector d’ocupació. Tot plegat s’ha traduït en una especialització dels conreus, una major concentració de l’activitat agrícola en certs municipis, sobretot de la part meridonal de la comarca, on té més auge el regadiu, i en una reducció del nombre d’explotacions.
La forma més tradicional d’associació en aquestes terres és la cooperativa agrària, que existeix en tots els municipis de la comarca. Una altra mena d’associacionisme són les comunitats de regants, constituïdes amb la intenció de millorar les condicions de regatge i també amb una llarga tradició en aquestes terres.
La ramaderia, la pesca i l’aprofitament del bosc
A la Ribera d’Ebre hi ha representació de les diverses espècies ramaderes; destaca sobretot l’aviram, seguit del porcí i de l’oví. Pel que fa a l’aviram, a finals dels segle XX s’havia fet evident la seva recuperació, després de constatar una considerable disminució durant la dècada de 1980. Pel que fa al porcí, que també patí una davallada durant els anys vuitanta, es recuperà amb força posteriorment, gairebé doblant el nombre de caps durant l’última dècada de segle. La població avícola i la de bestiar porcí és força repartida per tota la comarca.
La cria de bestiar oví i cabrú, malgrat no tenir una especial importància en l’economia comarcal s’incrementà de forma contínua al llarg dels anys vuitanta i noranta. Probablement l’increment d’aquest sector està relacionat amb el fet que es va triar aquesta comarca per estudiar l’aprofitament de subproductes agrícoles per a l’ovella i la cabra.
La resta de les espècies ramaderes és representada per la cria de conills, i el bestiar boví, la cria dels quals s’ha intensificat, malgrat no ha assolit un lloc de pes dins el conjunt de la comarca. L’apicultura, després de patir un espectacular descens durant la dècada de 1980, en la següent es recuperà amb molta força.
Cal fer una menció especial a la pesca, gairebé tota de caràcter esportiu i concentrada a l’Ebre, concretament als embassaments de Riba-roja i Flix. Les principals espècies que es poden capturar són les pròpies de l’Ebre, especialment el lluç de riu i la perca americana.
La superfície forestal de la Ribera d’Ebre es troba força ben repartida en el conjunt de la comarca i ocupa aproximadament una quarta part del total del territori comarcal. L’aprofitament forestal queda reduït a l’ús de la fusta i de la llenya de l’olivera.
La indústria i les fonts d’energia
En termes generals, i com a trets distintius de la comarca, hom pot assenyalar la presència d’un procés industrialitzador força lent però en augment progressiu al llarg de la segona meitat del segle XX, i que s’ha vist accelerat per la construcció i posada en funcionament de la central nuclear d’Ascó.
La producció agrícola s’ha anat transformant i es comercialitza principalment a partir de les diverses cooperatives agràries, la major part de les quals es troben associades al FARE (Fruticultors Associats de la Ribera d’Ebre), cooperativa de segon grau fundada l’any 1980, que agrupa 17 cooperatives i 2 SAT (Societat Agrària de Transformació) de les comarques de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Baix Ebre, el Baix Camp i el Tarragonés. Realitza la seva actuació en dos tipus de productes, fruita fresca i fruits secs. Té la seu a Vinebre i disposa de cambres frigorífiques amb capacitat per a emmagatzemar un milió de quilos de fruita. Altres empreses associades amb la producció agrícola són les esclofolladores d’ametlles, els cellers i els grups fruiters privats.
El sector químic és un dels que concentra més població ocupada i el que té les empreses més grans de la Ribera d’Ebre. Per damunt de totes destaca el complex d’Ercros (abans Electroquímica de Flix), amb una producció bàsica de clor i sosa. Cal destacar així mateix una empresa amb seu a Móra la Nova que produeix anilines i colorants. En el sector de l’energia i l’electricitat, tres són les principals empreses proveïdores d’energia elèctrica: la que gestiona les centrals nuclears d’Ascó i les de les centrals elèctriques de Riba-roja i Flix. La construcció de les centrals nuclears d’Ascó (Ascó I entrà en funcionament el 1983 i Ascó II el 1985) fou un incentiu important per a l’economia d’aquest i de molts municipis de la comarca durant les dècades de 1970-80 i continua oferint una elevada producció. Tot plegat fa de la Ribera d’Ebre la principal productora d’energia elèctrica de Catalunya. El sector tèxtil és representat generalment per petits tallers de confecció, amb excepció de Móra d’Ebre, on hi ha instal·lades dues grans empreses del sector pelleter.
Així mateix, a la Ribera d’Ebre perviuen algunes activitats d’origen clarament artesanal. És el cas de la indústria dels taüts, a Móra d’Ebre. També a Tivissa s’ha industrialitzat força el treball de la fusta, mentre que alguns terrissaires de Miravet treballen també per a l’exportació. Una altra activitat industrial rellevant és la que duu a terme l’estació ferroviària de Móra la Nova, que ha comportat un creixement important del poble.
Les iniciatives per atreure noves empreses a la comarca s’han realitzat sobretot mitjançant incentius industrials i l’habilitació de polígons industrials, principalment a Móra d’Ebre, Móra la Nova, Flix i Ascó. Així doncs, a manca d’una capitalitat que concentri la major part de les activitats industrials i de serveis de la comarca, l’activitat industrial es troba força repartida en diversos centres, que coincideixen amb els municipis més poblats de la comarca, principalment Flix i Móra d’Ebre. Una de les principals preocupacions a escala comarcal és potenciar la diversificació econòmica, fugint de l’especialització que ha caracteritzat la comarca.
La intensa activitat industrial d’aquesta comarca i les característiques d’aquesta indústria, provocaren durant els primers anys del segle XXI, un seguit de manifestacions populars sense precedents en aquestes terres a favor d’un model de creixement econòmic sostenible i no agressiu amb el territori i contràries a les actuacions previstes per l’administració i concretades en els projectes del Pla Hidrològic Nacional (revocat el 2004) o el Mapa Eòlic de Catalunya.
El comerç, els serveis i el turisme
L’augment dels nivells industrials a la Ribera d’Ebre ha estat un dels factors que han generat un increment de les llicències comercials. En general, el comerç es caracteritza pel seu abast local i comarcal, ja que no es tracta d’una activitat abocada cap a l’exterior. Això es fa palès en el domini del petit establiment. Entre detallistes i majoristes el principal sector és el de l’alimentació. Les dues principals àrees comercials corresponen precisament als dos municipis que són també els caps industrials (Móra d’Ebre i Flix). En menor mesura hom troba Ascó i Móra la Nova.
Dels 14 municipis que formen la comarca, 10 tenen un dia de mercat setmanal. Pel que fa a les fires, tenen força tradició la Fira Agrícola, Ramadera i Industrial de Móra la Nova, a l’octubre, i la Fira Ramadera i Artesanal de Rasquera, a començament de maig. Cal esmentar també, la fira del caçador (Caçafir) que se celebra a Móra d’Ebre el setembre, la fira de la Cirera, al juny a Miravet, i Mostra Flix, de caràcter biennal, celebrada al setembre i d’oferta comercial i industrial.
Els sectors de la construcció i els serveis experimentaren un creixement notable amb la construcció de les centrals nuclears d’Ascó en la dècada del 1980, que comportà l’arribada d’una allau migratòria i l’augment del nivell de vida de la població de la comarca. Foren anys de fort creixement del sector terciari, concentrat específicament a Móra d’Ebre i a Flix, que d’aquesta manera han esdevingut capçaleres de comarca, la primera pel que fa als serveis del S de la comarca i Flix pels municipis al N del pas de l’Ase.
Les necessitats sanitàries són satisfetes per l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre, així com pels centres d’atenció primària (CAP) de la mateixa Móra d’Ebre, Móra la Nova i Flix. La resta de municipis disposen, almenys, d’un consultori mèdic.
Quant a serveis educatius, l’ensenyament és cobert fins al batxillerat en centres de Móra d’Ebre, Flix i Móra la Nova, on hi ha a més una escola d’arts i oficis. En els dos primers municipis també s’hi imparteix formació professional i a la capital comarcal hi ha també una escola d’educació especial. Cal destacar la presència d’un gran nombre d’escoles municipals de música, de gran tradició a la comarca, fins i tot als municipis més petits. La tendència general és la reducció del nombre d’escoles, tot intentant concentrar l’ensenyament als municipis més grans.
D’altra banda, cal apreciar que tots els municipis disposen d’algun tipus d’instal·lació esportiva. Les més usuals, com passa en la majoria de comarques, són els camps de futbol, les pistes poliesportives i les piscines, la majoria de caràcter municipal. Entre els equipaments més especialitzats es poden esmentar l’estadi d’atletisme a Ascó, l’embarcador del Club Nàutic de Riba-roja, al marge dret de l’Ebre, un kàrting a Móra d’Ebre, nucli que disposa d’un bon nombre d’instal·lacions, i una pista d’hípica a Móra la Nova.
El turisme és un sector que no ha tingut un desenvolupament clar a la comarca, però s’han iniciat esforços per a consolidar-lo com a alternativa al desenvolupament econòmic. L’oferta turística sembla que va enfocada als esports d’aigua i al llegat historicomonumental. Modernament hom potencia diverses rutes històriques, com ara les relacions amb la batalla de l’Ebre i la guerra del 1936-39. La Ribera d’Ebre amaga restes arqueològiques interessants, com el poblat ibèric de Castellet, així com restes d’un passat medieval i morisc de gran transcendència per a Catalunya, reflectit en construccions tan importants com el castell templer de Miravet. La comarca és també coneguda per l’artesania popular. Són molt apreciades les terrisses de Miravet, Ginestar i Benissanet, així com l’artesania de palma a Rasquera. Les possibilitats d’allotjament són escasses, tot i que la majoria de turistes són gent nascuda a la comarca que hi retorna per passar les vacances, raó per la qual el que domina és la residència secundària.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
A la comarca hi ha un nombre força apreciable d’entitats de caràcter cultural i recreatiu; gairebé cada municipi en té alguna. D’aquestes associacions, n’hi ha que es remunten al primer quart del segle XX, com la Unió Social de Flix (1920) o la Societat la Llum del Dia a Riba-roja (1921). Entre les entitats que promouen la investigació a la comarca destaca el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre (a Flix), creat el 1982. A més d’aquesta entitat n’hi ha d’altres destinades a la recerca històrica i arqueològica. Funcionen, a més, diverses associacions destinades a la dinamització i conservació del folklore popular, com les colles sardanistes o les geganteres.
Destaca entre les associacions de tipus musical, molt comunes a la comarca, l’Escola de Música de Flix.
Pel que fa als museus i arxius, la característica principal és el considerable grau de dispersió que presenten, ja que el volum de població dels municipis no se sol correspondre amb el nombre d’equipaments. Així, si considerem els nuclis més grans, Móra d’Ebre no disposa de cap museu ni d’arxius i Flix no té tampoc cap museu. En canvi, al terme de Tivissa s’hi troba el Museu del Bast i el Museu d’Estris del Camp i de la Llar, a Benissanet hi ha instal·lat el Museu d’Instruments Musicals i a Ascó el Museu de Cal Cavaller, que fa les funcions de museu comarcal. Pel que fa a les biblioteques destaca la Biblioteca Comarcal, amb seu a Móra d’Ebre, i les biblioteques de Flix, d’Ascó i la de Móra la Nova.
A la comarca funcionen diverses publicacions periòdiques, entre les quals destaquen “La Veu de Flix”, de caràcter mensual i fundada el 1956, la publicació bimestral de Garcia “La Foig”, el “Butlletí d’Informació Municipal” de Móra la Nova, de caràcter trimestral, la publicació trimestral de Miravet “Sanaqueta”, i la “Revista Forum Pere Coromines”, aperiòdica, de Flix. Pel que fa a les emissores de ràdio cal esmentar Radio Móra d’Ebre, d’iniciativa privada, i les emissores municipals de Móra la Nova i Flix. A Riba-roja i Ascó hi ha estudis de televisió local que funcionen esporàdicament.
El folklore
Cal destacar la presència de diversos aplecs, que solen celebrar-se de manera esglaonada durant tot l’any, però principalment durant la primera i la segona Pasqua. Solen tenir lloc en capelles, santuaris i ermites allunyades del nucli urbà. Entre aquests llocs de culte hom pot destacar el santuari de la Mare de Déu del Remei, a Flix, l’ermita de Sant Jeroni, a Móra d’Ebre, l’ermita de Sant Domènec a Rasquera o l’ermita de Santa Magdalena, a Riba-roja.
També és tradicional fer aplecs de sardanes. Així, Flix el celebra a l’octubre, mentre que el tercer diumenge de maig ho fa Móra d’Ebre i durant la primera quinzena d’agost Riba-roja, entre d’altres.
Pel mes de gener, molts pobles de la comarca tenen tradició de celebrar la festa de Sant Antoni Abat (el 17), que en molts casos és qualificada com a festa major d’hivern. La festa més destacable del mes de febrer és la de Santa Àgueda, que es fa a Riba-roja el dia 5 i que també és coneguda com a festa de les dones, atès que aquest dia les dones manen a la població.
Durant la Setmana Santa es fan diverses processons els dies de dol, de les quals sobresurten les d’Ascó, la Palma d’Ebre i Riba-roja d’Ebre. El Dilluns de Pasqua és un dia tradicional de celebració d’aplecs a les ermites de la comarca. Destaca pel seu caire multitudinari i abast comarcal el de l’ermita de la Mare de Déu del Remei, a Flix. Aquest dia es fa el ball de Jotes, una de les danses pròpies de les Terres de l’Ebre. L’arribada de la primavera és especialment celebrada a la Palma d’Ebre, amb les festes de la primavera o de Santa Caterina, que tenen lloc cap al 29 d’abril.
La festa de Sant Isidre, patró dels pagesos, se celebra a Ginestar, la Palma d’Ebre i Ascó pels volts del 15 de maig. Una altra celebració destacada és la festa de Sant Miquel que té lloc a Ascó i a Vinebre el segon dissabte de maig.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
La Ribera d’Ebre té un gran nombre de jaciments prehistòrics que permeten de seguir el pas de l’home de la comarca des de la fi del paleolític fins a l’època romana. Destaquen les pintures rupestres de les serres de Tivissa, i altres restes pictòriques emparentades a Vandellòs, el Perelló i Benifallet. Les pintures rupestres de Tivissa pertanyen al món dels pastors i es troben a la font de Vilella, a la cova anomenada del Ramat. Del període neolític i eneolític s’ha trobat un sepulcre de fossa a la rodalia de Móra i elements solts de terrissa i materials lítics a Vinebre; del període del bronze i del ferro s’han explorat diferents jaciments a Riba-roja (els Castellons), a Flix (la Vall de Sebes i el Cap del Pla, vers la Torre de l’Espanyol), a Ascó (el Pont del Llop, Andisc i els Mugrons) i a Rasquera (la Moleta Rodona), amb abundància d’eines i la ceràmica característica. Del període ibèric es destaquen els dos poblats del Castellet de Banyoles a Tivissa i de Sant Miquel a Vinebre, on s’han practicat diferents campanyes d’excavacions des de les primeres troballes que va efectuar al Castellet de Banyoles Bosch i Gimpera el 1913.
Són menys significatius els monuments i les restes que ens han pervingut de l’època romana. Els centres ibèrics abans esmentats mostren en els seus darrers temps terrissa i fins monedes. La ceràmica, especialment la sigillata, indica la gran penetració de la influència romana en els vessants de l’Ebre i en especial és notable el fet que a Tivissa, la Tibisi romana, s’ha constatat l’existència d’un forn d’àmfores romanes a l’Aumedina, cosa que fa suposar l’exportació del vi comarcal.
L’edat mitjana
Després d’aquests períodes més o menys documentats per l’arqueologia ve el llarg període que va des de la desmembració de l’imperi Romà (segle IV) fins a la recuperació i organització cristiana del segle XII, i passa pels 400 anys de dominació àrab. La conquesta àrab va tenir lloc durant el primer quart del segle VIII. En aquest període molta gent de raça àrab vingué a establir-se a la comarca de manera que, quan Berenguer Ramon IV va conquerir el territori, va restar un elevat percentatge de població morisca. Miravet, per exemple, el 1497 tenia 86 famílies de sarraïns i només tres de cristians, pel mateix temps a Flix i Ascó es calcula que hi havia un 30% de població musulmana, a Vinebre el 50%, a Garcia el 36% i a Móra d’Ebre el 40%.
No es té gaire informació sobre els esdeveniments històrics que van succeir a la comarca durant aquest període. Se sap que, poc abans de la conquesta cristiana el territori de la Ribera d’Ebre es trobava dividit entre el domini de Tortosa i el domini de Siurana.
La conquesta de la Ribera d’Ebre va ser fonamentalment obra de Ramon Berenguer IV mitjançant una sèrie de campanyes que començaren el 1148 i finalitzaren el 1153. Això completà alhora la reconquesta de la Ribera d’Ebre i del Principat. Aleshores la terra començaria a dividir-se en jurisdiccions senyorials que partien de les donacions de terres efectuades per Ramon Berenguer IV.
Una de les entitats històriques del terme, sorgida després de la conquesta, fou la baronia de Castellvell, concedida a Albert de Castellvell, un dels cavallers que excel·lí en la conquesta de Siurana. Aquesta baronia tingué com a centre el mateix castell de Siurana i prengué part del territori d’aquest antic valiat.
Tot i que avui Siurana pertany a la comarca del Priorat, el seu territori s’estenia també per una bona part de la Ribera d’Ebre; Tivissa, Móra d’Ebre i Garcia en formaven part i per això la seva història va lligada a la baronia de Castellvell, anomenada més endavant baronia d’Entença i transformada després del 1324 en comtat de les Muntanyes de Prades.
Al gran terme o batllia de Miravet, que tenia el seu centre administratiu a Gandesa, va restar adscrita una bona part d’aquella comarca i els termes riberencs de Benissanet, Ginestar i Rasquera. El territori entrà des dels seus orígens sota la dependència dels templers.
Ascó fou també el centre d’un gran domini que el 1149 ja havia caigut en poder de Ramon Berenguer IV, el qual el va confiar inicialment a Ermengol IV d’Urgell. Aquest gran terme es constituí tot seguit en la comanda d’Ascó de l’orde templer, que estenia també la seva jurisdicció a Riba-roja, Vinebre i la Torre de l’Espanyol. Riba-roja consta que fou venuda als templers per Alfons I el 1175 contra el pagament de 500 morabatins, i la Torre de l’Espanyol ho degué ser pel mateix temps, ja que el mateix any 1175 el rei va cedir a Espanyol de Prades la torre anomenada d’Albozalag.
Per a arrodonir la coneixença del muntatge inicial de la comarca després de l’ocupació cristiana cal recordar que Flix fou sempre una baronia a part (baronia de Flix). El 1398, fou adquirida per la ciutat de Barcelona, que considerava aquest lloc “la clau i graner dels blats que davallaven per l’Ebre”. La Palma d’Ebre, també inicialment baronia privada, fou adquirida igualment per la ciutat de Barcelona el 1398 i tingué un passat sempre unit al de Flix.
La diferència i sovint l’antagonisme de dominis en la Ribera d’Ebre fou causa, sobretot a partir del segle XIII de variats esdeveniments històrics que somogueren la vida d’aquest sector del país. El 1279 va esclatar una forta contesa entre els templers, senyors d’Ascó, i els Montcada, amb els Entença, senyors de Móra. Aquestes lluites i altres notícies antigues posen de relleu la importància de l’antic camí que, pels termes de Garcia i Móra, relligava aquest sector de país amb el Principat. L’any 1308 el castell de Miravet fou escenari de la llarga resistència que els templers posaren a les tropes del rei Jaume II.
En la Guerra contra Joan II, el castell de Móra, que pertanyia als comtes de Prades, fou fortificat i es convertí en presó dels enemics de Joan II, ja que els Cardona, comtes de Prades, eren partidaris decidits del rei; Miravet que, igual que altres sectors de la Terra Alta, s’havia oposat inicialment al rei Joan II, fou ocupat per la gent de la vila partidària de la Generalitat, però el 1466 retornava a poder del rei després d’un atac duríssim. Més aferrissada fou l’oposició del castell de Flix, baronia de la ciutat de Barcelona, que a les ordres del seu batlle Francesc de Vilanova, resistí fins el 1467. La fi de la guerra, pactada el 1472, va retornar la pau a la comarca.
L’edat moderna i els segles XIX i XX
La pau i la poca densitat demogràfica de la comarca van fer del segle XVI un segle tranquil, sense esdeveniments d’especial relleu. El 1610 arribà l’expulsió dels moriscs, que fou molt més perjudicial per l’abandonament de terres de conreus i d’oficis de menestralia en els quals els musulmans eren especialment destres. L’expulsió, que va fer partir unes 4 000 persones, va afectar especialment els barris musulmans de Miravet, Tivissa, Ascó, Benissanet i Móra.
Pocs anys després (1640) la guerra contra Felip IV de Castella tornà a somoure la comarca per la posició ambigua inicial de Tortosa i l’acció eficaç del marquès de Los Vélez, que amb la presa del Coll de Balaguer pogué avançar fàcilment pel costat de la mar vers Cambrils i Tarragona; a l’interior, en canvi, la resistència fou més forta gràcies a la resistència del castell de Miravet.
Acabada aquesta guerra el 1652, començà un període de pau i d’inici de prosperitat; aquest inici de recuperació es deturà un curt espai de temps per la guerra contra Felip V, en la qual participaren de nou d’una manera destacada els castells de Miravet i de Flix, centres de resistència a les tropes borbòniques. Miravet caigué el 1707 i Flix resistí una mica més, però claudicà aviat durant l’envestida de les tropes del duc d’Orleans.
Durant la resta del segle XVIII la prosperitat iniciada a la fi del segle anterior donà el seu fruit i la comarca conegué una notable creixença demogràfica i econòmica, en la qual la població de Móra, que disposava de duana fluvial, començà a destacar-se com a capital o centre del sector on es formà l’actual comarca.
Durant la guerra contra Napoleó el general Suchet, que dirigia les operacions encaminades a dominar aquest sector del país, va establir el seu quarter general a Móra d’Ebre (1810). Entre les diferents accions bèl·liques empreses per Suchet des de Móra hi ha ben documentada la presa i destrucció de Tivissa el 16 de juliol de 1810.
Les guerres carlines tornaren a sacsejar la vida comarcal, ara en plena època d’augment demogràfic i vital. La primera guerra Carlina (1833-40) és anomenada també, per aquests indrets, la Guerra de Cabrera, per la important intervenció d’aquest destacat militar, que dirigí les principals accions bèl·liques del Maestrat a l’Ebre entre el 1835 i el 1840.
La guerra, especialment dura per a Gandesa, també va repercutir fort a Móra d’Ebre, conquerida pels carlins el 1838 igual que Miravet. Aviat però, altres objectius, Falset, el Morell, etc., van distreure l’atenció dels carlins, que afluixaren la seva presència en aquesta comarca.
De nou el país fou escenari de lluites en la tercera guerra Carlina (1872-76), en la qual Tivissa, Miravet i els castells de Móra i Flix foren escenari de lluites, bé que les seves guarnicions resistiren heroicament els assalts carlins. Acabat el malson del carlisme, el país continuà la seva vida dura i apacible fins a la guerra civil de 1936-39 i més en concret els 116 dies que durà la batalla de l’Ebre.