Situació i presentació
La comarca de la Segarra, de 722,76 km2, comprèn una gran part del territori de l’Altiplà Central de Catalunya. Aquest altiplà fa de partió entre les terres del vessant mediterrani que s’estenen cap a llevant, i les del vessant del Segre i la fossa de l’Ebre, que s’obren a ponent. Limita a l’E amb la comarca de l’Anoia, al NE amb el Solsonès, al NW amb la Noguera, a l’W amb l’Urgell i al S amb la Conca de Barberà.
Els límits físics de la Segarra són, per la banda de migdia, la serra del Tallat, la tossa de Montclar i la serra de Brufaganya —que separen la comarca de les del Camp de Tarragona—; per la banda de llevant fan de límit la dita serra de Brufaganya i les de Queralt i el Pany; pel N els estreps de la serra de Pinós, i a ponent els petits serrats que baixen fins a desaparèixer vers la zona de la Ribera de Sió i el Pla d’Urgell.
La Segarra, que té un total de 21 municipis, ha vist variar la seva extensió i els seus límits, no tan sols al llarg dels segles com a conseqüència dels esdeveniments històrics, sinó també al llarg del segle XX: l’any 1968 foren agregades al municipi de Torà les terres del terme de Llanera de Solsonès (74,0 km2), que fins llavors formaven part de la comarca del Solsonès; l’any 1990 el municipi de Vallfogona de Riucorb (11,0 km2), que fins al moment pertanyia a la Segarra, passà a formar part de la comarca de la Conca de Barberà, mentre que el terme de Montornès de Segarra (12,0 km2) fou segregat de la comarca de l’Urgell per passar a integrar-se a la Segarra.
També alguns municipis de la comarca han variat l’extensió i els límits. Les agregacions municipals han tingut com a conseqüència la creació d’un nombre de termes de gran extensió.
El 1972 es feren tres agregacions: el terme de Sant Pere dels Arquells (30,7 km2) fou agregat al municipi de Sant Antolí i Vilanova, i passà a anomenar-se oficialment Ribera d’Ondara; el municipi de Florejacs (61,4 km2) s’agregà al de Torrefeta i passà a ser oficialment Torreflor; i el de la Prenyanosa (17,2 km2) s’uní al de Cervera. Per últim, el 1974 les terres del municipi de l’Aranyó (26,1 km2) foren agregades al terme de les Pallargues, i el municipi adoptà el nom oficial dels Plans de Sió.
La comarca de la Segarra, sorgida de la divisió del 1936, restablerta el 1987 i modificada el 1990, és prou homogènia perquè es pugui tractar com un tot geogràfic i històric, amb les excepcions corresponents. Això no ens estalvia de ressenyar que dins la Segarra hom ha de deixar constància d’una subcomarca clarament diferenciada: la Ribera de Sió, que no aconseguí de veure reconeguda una personalitat independent en la primera divisió ja esmentada.
La divisió de la Segarra en diverses subcomarques ha fet distingir a alguns autors entre: la Segarra Alta (centrada a Torà i Calaf —municipi anoienc—), la Segarra Central (amb cap a Cervera) i la Segarra Baixa (centrada a Santa Coloma de Queralt, Vallfogona de Riucorb —municipis de la Conca de Barberà— i Verdú —municipi de l’Urgell—).
Les divisions administratives
Davant la dificultat de precisar l’amplitud del territori amb criteris purament geogràfics hom ha volgut trobar raons històriques que ajudin a precisar l’amplitud inicial d’un territori al qual més tard s’aplicaria popularment el nom de Segarra.
Deixant de banda el primer poblament prehistòric, es creu que l’actual territori segarrenc fou habitat pels ibers pertanyents al poble lacetà i que la seva zona d’assentament coincideix en una gran part amb els límits històrics de la comarca, sobretot en el costat de ponent, en què la divisòria entre lacetans i ilergets devia coincidir pràcticament amb l’actual divisòria entre la Segarra i l’Urgell. De fet, el poblament lacetà degué establir, tot i la dificultat que ofereix la manca de dades sobre aquest poble, la primera fita de diferenciació entre el que després hom ha anomenat Segarra i la resta dels territoris circumdants, acceptant fins i tot que el terreny habitat per aquest poble iber fos més ampli que el que avui hom coneix com a tal.
En l’època romana, no se sap si la zona de l’actual comarca formava cap divisió territorial o administrativa pròpia, però el substrat lacetà anterior sembla que persistí i donà un certa personalitat a aquestes terres. Cal destacar també que en la divisió establerta l’any 14 aC per August, en conventus, de la província Citerior marcà clarament un altre límit, el del S, ja que la serra de la Llena i la serra del Tallat —que ja havien separat el territori dels cossetans i els lacetans— feien de línia divisòria entre el conventus de Tarraco i el de Caesar Augusta.
En certa manera restaven, doncs, clarament marcats els límits de l’W, que podrien situar-se vora Bellpuig, Tàrrega i Agramunt, i els del S. Els altres punts geogràfics quedaven més oberts i menys definits.
Els segles de dominació àrab no veieren cap modificació substancial. Aquestes terres formaren part de la marca entre àrabs i cristians durant més d’un segle. Com a testimoni d’aquest fet encara resten nombroses mostres en forma de torres de vigilància i petits castells fortificats escampats pertot arreu. La situació geogràfica de la serra del Tallat i les seves ramificacions foren un important mur físic que mantingué a ratlla els moros de les comarques de la Conca de Barberà, les Garrigues i l’Urgell.
Les vegueries
En els temps de la conquesta als sarraïns encara és palpable la pervivència de la denominació segarrenca. Així, el 945, un document de donació de l’església de Santa Maria dels Prats de Rei al monestir de Santa Cecília de Montserrat pel comte Sunyer i la seva muller Riquilda consigna que la dita església és “in camp Segarrensis”. Amb tot, el nom de Segarra, repetit el 1015 pel sector de Calaf, continua aplicant-se només a la part de territori que tenia com a cap els Prats de Rei, i sembla que fou la mateixa conquesta el factor que en va estendre els límits d’aplicació vers ponent, i fins i tot es formà la Marca de Segarra. El 1079, per exemple, en un document de donació de l’església de Sant Pere de Cervera al monestir de Sant Pere de Rodes, es menciona Cervera com a cap del territori o pagus de la Segarra “en el Comtat d’Urgell”, fet que forneix una primera dada important per a documentar quan el centre vital es traslladà cap a ponent i s’establí a Cervera. Malgrat que Cervera mai no pertangué al comtat d’Urgell, hom utilitzava aquesta forma per tal de diferenciar la Segarra tradicional i les terres que se li anaven agregant del costat urgellenc.
En paraules manllevades, “la delimitació d’una ampla zona de fronteres poc precises i amb capital a Cervera és un fet constant des de l’edat mitjana”. Però també és en aquests segles medievals que s’establí una divisió territorial de fondes repercussions posteriors en la configuració comarcal de Catalunya. Hom es refereix a les vegueries, divisió senyorial, que per primera vegada en la nostra història establia uns límits territorials definits i concrets, i que disposaven d’una funció administrativa, en especial per a recaptar impostos, i una funció judicial. Des del 1304 fins al segle XVIII Cervera fou cap de la vegueria de Cervera amb la sotsvegueria dels Prats de Rei, i això ajudà a delimitar una mica millor aquest fragment de Catalunya que de temps antics s’havia anat agrupant sota el nom popular de Segarra, encara que alguns pobles de la Segarra històrica romangueren inclosos a les vegueries de Tàrrega, Lleida, Montblanc i Vilafranca.
En el mapa del 1720 de Josep Aparici es troben les últimes dades sobre les vegueries, i cal destacar que la zona de la Segarra restava dividida entre les vegueries de Cervera, Agramunt, Tàrrega, Lleida, Montblanc i les sotsvegueries dels Prats de Rei i Igualada. Com a conclusió general a aquest període, hom pot dir que la creació i la pervivència de la vegueria de Cervera i la sotsvegueria dels Prats de Rei serà la fita cabdal que ajudarà a establir uns lligams prou estrets i forts entre els pobles d’una zona que, de temps immemorial, anaven configurant-se com a part d’una entitat pròpia i peculiar dins l’entramat que ha format la Catalunya contemporània.
Les divisions eclesiàstiques
En el període visigòtic es respectaren les divisions territorials i foren creades les circumscripcions eclesiàstiques; en concret el bisbat d’Ausona abraçà la major part dels territoris anteriorment lacetans.
En l’esfera eclesiàstica, el 1230 hom té notícia que dins el bisbat de Vic o d’Osona hi ha el deganat de la Segarra i les Selves, amb capitalitat als Prats de Rei, i el d’Urgell, del qual formava part l’actual Segarra des de Montmaneu. Vers el 1370 el deganat d’Urgell s’escindí en dos: el de l’Alt Urgell amb capital a Tàrrega i el del Baix Urgell amb capital a Cervera. Eclesiàsticament, doncs, mai el territori d’entorn de Cervera no es considerà de la Segarra, nom que restà reservat per al sector inclòs en l’Anoia actual i que s’estenia fins a Santa Coloma de Queralt. Del segle XV en endavant, el deganat del Baix Urgell s’anomenà deganat de Cervera.
Pel que fa a les divisions eclesiàstiques, la Segarra tampoc no va tenir gaire sort, ja que restà dividida —en la seva major part— entre dos bisbats durant l’edat mitjana: el de Vic i el de la Seu d’Urgell. I el 1593 la creació del bisbat de Solsona n’hi afegí un altre, que, amb tot, tingué el mèrit de reunir, a partir sobretot de la reforma de límits diocesans que tingué lloc l’any 1957, sota la seva dependència, gairebé tots els pobles de la demarcació de la Segarra.
Els corregiments i les províncies
La divisió filipista en corregiments, al segle XVIII, no canvià gaire la situació. Cervera es beneficià de la seva actitud durant la guerra de Successió i de l’explotació que en féu després, i va veure confirmada la seva capitalitat sobre una ampla zona que fins i tot era més gran que la de l’anterior vegueria, ja que incloïa la vegueria d’Agramunt i la sotsvegueria dels Prats de Rei.
Els pobles segarrencs, i prenem com a base aquells que se’n consideraren el 1933, eren dividits en diversos corregiments: el de Cervera, el de Lleida, el de Tarragona i el de Vilafranca.
Al segle XIX (1833), la divisió provincial de Catalunya, establerta pel ministre Francisco Javier de Burgos, va imposar una nova fragmentació territorial. Les comarques naturals foren totalment ignorades i a la Segarra li va tocar de patir una divisió nova entre tres províncies: Lleida, Barcelona i Tarragona. Però la realitat geogràfica i humana es veié en certa manera reflectida en la creació dels partits judicials establerts en el mateix segle, els quals s’ajustaven bastant a les anteriors divisions preprovincials. Cervera era el cap del partit judicial de Cervera i en la seva jurisdicció restaren la major part de pobles segarrencs, menys aquells que quedaren inclosos en els partits de les Borges Blanques, Montblanc, Igualada i Solsona.
La divisió comarcal del 1936 i del 1987
La comarca històrica de la Segarra establerta a la Ponència del 1933 comprenia tota la calma de Calaf i l’alta conca de l’Anoia i dels seus afluents de capçalera, la major part de la Segarra actual (llevat de la Ribera de Sió i la part septentrional), a més de les terres meridionals que avui formen part de l’Urgell, i altres zones integrades a les Garrigues, la Conca de Barberà i el Solsonès. La divisió feta el 1936 no respectà totalment aquests límits històrics. Ja el 1897 Norbert Font i Sagué havia proposat una divisió comarcal amb un caràcter natural i històric. Segons la proposta d’aquest eclesiàstic barceloní publicada al llibre “Determinació de les comarques naturals i històriques de Catalunya”, la comarca de la Segarra tenia com a límit de ponent la mateixa riba del Segre.
La divisió establerta el 1936 no es va adaptar a la realitat històrica de la comarca, ja que molts municipis que en l’enquesta iniciada el 1931 se’n consideraven part, van ser inclosos en altres comarques; així, Belianes, Ciutadella, Guimerà, Montornès de Segarra, Nalec, els Omells de na Gaia, Vallbona de les Monges i Verdú foren incorporats a l’Urgell; Arbeca, l’Espluga Calba, Fulleda, els Omellons, Tarrés, el Vilosell i Vinaixa, a les Garrigues; Pinós, al Solsonès; Argençola, Bellprat, Calaf, Calonge de Segarra, Carme, Castellfollit de Riubregós, Copons, Jorba, la Molsosa, Montmaneu, Orpí, els Prats de Rei, Rubió, Sant Pere Sallavinera, Sant Martí de Tous, Sant Martí Sesgueioles i Veciana, a l’Anoia; i Conesa, Forès, Llorac, Passanant, les Piles de Gaià, Santa Coloma de Queralt, Santa Perpètua de Gaià, Savallà del Comtat i Senan, a la Conca de Barberà. En canvi, altres municipis que no es consideraven com a segarrencs en l’enquesta hi foren incorporats. Això succeí amb els pobles de la Ribera de Sió (com Massoteres, Sant Guim de la Plana, Tarroja de Segarra, Guissona, les Pallargues, Torrefeta i Florejacs) i alguns altres de la zona septentrional, com Biosca i Sanaüja. La divisió comarcal del 1936 fou restablerta l’any 1987, i en el cas de la comarca de la Segarra, aquesta fou, en part, modificada al gener del 1990: mentre se li segregà el municipi de Vallfogona de Riucorb, que passà a la Conca de Barberà, se li afegí el terme de Montornès de Segarra, fins aleshores de la comarca de l’Urgell.
En resum, hom pot apreciar que damunt un substrat històric probablement lacetà s’anà estructurant un territori específic anomenat Segarra, que nasqué al voltant dels Prats de Rei i que anà desplaçant el seu centre vital vers ponent: Cervera. La pervivència d’unes arrels històriques comunes, basades òbviament en uns factors geogràfics, han aconseguit de sobreviure al llarg de diverses divisions territorials o administratives de tota mena fins als nostres dies. Hom pot afirmar que la Segarra és una de les comarques amb més tradició històrica. A més a més, com la mateixa Ponència del 1933 va deixar escrit: “Tal volta no hi ha comarca en què el nom sigui més viu i més arrelat en llavis de tothom; però, en canvi, tal vegada no existeix un tros del nostre territori més difícil de puntualitzar”.
L’origen del topònim
Tot i el rastrejament històric que se n’ha fet, el topònim Segarra no té un origen filològic cert, encara que la teoria més estesa és la que afirma que és un mot de procedència basca o ibèrica. Concretament s’afirma que ve del mot basc sagar que significa “poma”. Però això no passa de ser una teoria més o menys creïble.
La primera notícia del topònim Segarra data de l’època romana, concretament del segle I dC, en què una làpida funerària localitzada a l’actual vila dels Prats de Rei parla del municipi romà de Sigarra (Municipium Sigarrensis), situat prop d’on es creu que abans hi havia hagut el poblat ibèric anomenat Ascerris. Aquesta làpida i una altra de posterior documenten aquest municipi romà, que segurament abastava la plana que voreja la conca de l’Anoia en els seus inicis, i que és el territori on probablement s’ha de situar la naixença de la Segarra com a entitat geogràfica i històrica amb un nom propi.
El marc físic
El relleu
La comarca de la Segarra forma una unitat geogràfica de forma allargassada que s’estén damunt un altiplà que fa de partió d’aigües de dos vessants: un aboca les aigües directament vers la mar a través de les conques de l’Anoia, el Gaià, el Francolí i el Llobregat, i l’altre davalla vers la conca del Segre i l’Ebre. La Segarra constitueix una mena d’espina dorsal —coneguda amb el nom d’Altiplà Central— que separa les terres marítimes de la gran Depressió Central Catalana i les terres pirinenques i prepirinenques de les terres de la Depressió de l’Ebre. Aquesta carena o espinada que va formant la comarca és orientada en el sentit N-E i S-W.
La composició estructural del terreny ha donat un aspecte morfològic a la Segarra caracteritzat per la seva homogeneïtat respecte als relleus circumdants i la seva heterogeneïtat interior, ja que la comarca té un aspecte bastant trencat on les extensions de terreny pla són més aviat minses i abunden, en canvi, els turons i les elevacions muntanyoses voltades de petites valls excavades pels rius o rierols. Les cotes inferiors situades al fons de les valls del Llobregós i el Sió assoleixen poc més de 400 m, mentre que les més elevades a l’extrem SE, que limiten amb les terres de la Conca de Barberà, superen els 800 m.
La morfologia del relleu segarrenc és força peculiar. La Segarra sembla una comarca diferent segons es miri des de l’Anoia o des de les seves terres de ponent. Si hom ve de l’Urgell, la Segarra es presenta com una comarca de relleu suau i poc accidentat, i en canvi, si hom ve de l’Anoia, la Segarra apareix com una comarca elevada, amb cuestas i cingles. Aquest relleu segarrenc és determinat per la presència de diferents nivells de sedimentació. És sabut que la Depressió Central Catalana, amb desguàs cap al Segre i l’Ebre, fou ocupada en els primers períodes de la història de la Terra per un braç de mar que cobria una gran part d’aquestes terres. En el període Terciari foren dipositades en aquesta zona abundants restes sedimentàries, que han anat constituint el primer substrat. A la fi del període Eocè, un aixecament dels límits d’aquesta conca marina feren que la mar es retirés cap al SW, convertint la zona segarrenca en una cubeta lacustre aïllada del braç de mar ja citat. Fou en el següent període, l’Oligocè, que s’anà estructurant la base fonamental del paisatge segarrenc, per efecte de la sedimentació dels materials provinents de la conca pirinenca i per la dessecació natural del terreny. Així, quan les capes dels materials tous (argiles, margues, guixos) s’alternen de forma horitzontal amb materials durs (gresos, calcàries), molt més resistents a l’erosió, hom troba la formació de relleus tabulars (o en forma de tabula). La inclinació d’aquestes capes de formació horitzontal és escassa i els rius i els torrents excaven valls una mica profunds, separats per tossals poc destacats; d’altra banda, quan les capes d’aquests materials se superposen de manera inclinada apareixen relleus en forma de cuestas. En aquests indrets on la inclinació és força més pronunciada, l’erosió ha actuat amb més força i de manera més diferencial en relació amb el tipus de material. El resultat és un paisatge predisposat de forma esglaonada.
Seguint els criteris de Valentí Masachs, es distingeixen un seguit d’unitats morfològiques força diferenciades: la regió que va de Cervera a Tàrrega es caracteritza per la presència d’estrats quasi horitzontals en forma tabular, per efecte de l’erosió fluvial, que ha format una sèrie de valls profundes i retallades en la zona elevada dels voltants de Cervera, i valls més petites i planes a mesura que hom avança cap a Tàrrega; la regió del S, envers Santa Coloma de Queralt, és una zona de cuestas orientades en angle, amb una branca de direcció N-S i una altra d’E-W. En aquest sector els terrenys són molt accidentats, amb fortes cuestas formades per l’erosió, moltes tallades pels congostos dels rius que s’estenen per les valls excavades; per últim, la regió septentrional de la Segarra, de Guissona en amunt, és una zona formada sobre l’erosió dels estrats dels contraforts de l’anticlinal Súria-Torà-Ponts, que ha anat formant un seguit de valls bastant amples amb cuestas establertes damunt aquests contraforts ja citats. Les cuestas més remarcables són les de Talteüll al tossal d’Enfesta, la de Palauet, la de Palou de Sanaüja, la de Massoteres, la de Vicfred, la de Conill i la de Sant Guim. La principal cuesta és la de Palou a Conill, que fa de divisòria d’aigües. Els únics accidents geogràfics segarrencs producte de moviments orogènics són la serra de Montclar (489 m), la serra d’Almenara (459 m), la plana de Guissona o l’anticlinal de Guissona-Sant Guim de la Plana, la serra de Pinós (931 m) i la serra de Boixadors (848 m). Per altra banda, cal esmentar a més la fossa neotectònica de Ferran.
Així, el paisatge geomorfològic segarrenc es presenta sobretot com el resultat d’una forta sedimentació transformada per l’efecte erosiu de les aigües i el clima; els moviments orogènics tenen una escassa importància a l’hora d’explicar l’existència d’aquest altiplà que constitueix la columna dorsal de la Segarra. De fet, l’elevació de les terres segarrenques s’explica, com s’ha vist, més aviat per l’erosió diferencial existent entre el seu vessant oriental i l’occidental, aquest segon molt més dèbil. Els moviments orogènics començats ja en el període Eocè, i que més tard acabarien elevant les terres que avui coneixem com a Pirineus i Prepirineus, van fer que les terres de la comarca s’elevessin també i que, de terres receptores d’aigües, passessin a ser terres emissores d’aigua, amb la qual cosa es frenà el fenomen sedimentari anterior i s’inicià el procés erosiu.
Les roques que predominen a la comarca són les calcàries del Secundari, que han quedat al descobert per l’erosió fluvial, i les margues i les argiles terciàries. Als llocs on predominen les primeres, com que són compostes per carbonat càlcic, que es dissol fàcilment amb l’aigua de pluja, la terra és seca, ja que l’aigua es filtra cap a les capes més profundes i quan troba una roca diferent i no es pot dissoldre s’estanca en el subsòl i es produeix un embassament, com ara els pous de les Oluges. En el cas de les argiles, margues i conglomerats, com que no són materials permeables l’aigua llisca pels vessants produint una erosió en forma de xaragalls.
Les aigües
Les aigües de la Segarra vessen a tres conques hidrogràfiques catalanes: la del Segre, la del Llobregat i la del Gaià, segons els declivis dels cursos vers ponent, llevant i migdia, respectivament. La xarxa hidrogràfica de la comarca és poc important i es basa fonamentalment en tres petits rius: el riu d’Ondara, el Sió i el Llobregós. La irregularitat de cabal fa que sigui estrany anomenar aquests cursos amb el nom de rius; això queda reflectit en el parlar dels mateixos riberencs, que els han donat altres noms com torrent o reguer.
De tota manera, la seva importància dins la comarca ha estat prou gran en la configuració del relleu, i aquests cursos han excavat amples valls i torrenteres, als vessants muntanyosos, que han ajudat a configurar l’actual paisatge segarrenc. Cal no oblidar que les aigües de pluja produïen l’esmentada excavació de torrenteres en els vessants muntanyosos, per tal com la composició del terreny n’impedia gairebé la filtració. Aquestes aigües arribaven fins a les valls dels rius, que trobaven presa fàcil per a la seva acció erosiva en l’escàs sòl quaternari que recobreix la formació oligocènica de la comarca i aconseguien, en alguns llocs, de fer aparèixer en plena superfície formacions geològiques anteriors a l’Oligocè.
El riu d’Ondara, també conegut al llarg del temps com riu de Cervera,Torrent Major o de Maret, neix vora el poble de Civit (Talavera), a 780 m d’altitud, sota l’ermita de Santa Fe. És en aquest indret on rep les aigües de les fonts del Bordell, Ondara i el Bullidor i les dels vessants de les serres de Talavera, Montargull, Bellmunt i Montfred. El seu cabal també és reduït i corre vers ponent, passant per Pallerols, Sant Antolí, els Hostalets, Sant Pere dels Arquells, Vergós, Cervera, la Curullada, Fonolleres, la Móra i entra a l’Urgell pel Talladell. Té un curs total de 70 km i abasta una conca de 484,5 km2. Vora del seu llit hom troba una sèrie de pous que són aprofitats per al reg dels conreus propers.
El Sió, amb una longitud de 26,4 km, una conca de 501,9 km2 i un cabal de 99,6 m3⁄s, és el riu més important de la comarca. Neix a les deus de Gàver, a 730 m d’altitud, i recull les aigües de Sant Guim de Freixenet, Estaràs, Sant Ramon de Portell, les Oluges, la Prenyanosa, Sant Guim de la Plana, Guissona, Torrefeta, les Pallargues, Florejacs i l’Aranyó. Travessa tota la part central de la comarca en direcció E-W, fins que entra a l’Urgell, vora Mont-roig de Segarra i Ossó de Sió.
El Llobregós, amb una conca de 609,7 km2 i una longitud de 36,7 km, recull a la Segarra les aigües dels termes d’Ivorra, Torà, Biosca, Sanaüja i part de les de Florejacs. Neix als contraforts dels relleus de la Molsosa i Boixadors. Els únics afluents importants són les rieres de Llanera i de Sanaüja, procedents del Solsonès i la riera de Biosca. Pren una direcció SE-NW i drena el sector septentrional de la comarca.
Alguns d’aquests rius en arribar al Pla d’Urgell desapareixen per efecte de l’evaporació, l’aprofitament per als regatges i el seu petit cabal. És per això que, des de l’any 2000, s’està millorant les infraestructures hidrogràfiques de la comarca. Pel que fa al proveïment d’aigua, destaca la construcció dels dipòsits nous de Cervera (4 000 m3) i Biosca (700 m3), dels pous d’abastament per a Ivorra i Torà i les noves captacions d’aigua per a Granyanella. A més, el 2002, s’iniciaren les obres del canal Segarra-Garrigues que convertirà en zona de regadiu més de 71 000 ha de l’indret.
A part aquests rius, cal afegir els seus afluents principals: les rases dels Hostals, de Briançó, dels Monells, dels Argullols, de Montpaó, el Torrent Salat, el Cercavins, el barranc Prat, la riera d’en Mas, el barranc de Fiterats, el torrent de Vilagrasseta i el clot del Reguer en el cas del riu d’Ondara; el torrent de Freixenet, el clot de Claret, la riera del Passarell, la riera d’Oró i la riera de Vergós en el cas del Sió i els ja anomenats pel que fa al Llobregós.
D’altra banda, hom ha d’esmentar la relativa abundor d’aigües minerals. Avui, però, moltes deus es troben gairebé esgotades. Com a llocs on es troba aquest tipus de surgències cal ressenyar el municipi d’Ivorra, on hi ha aigües sulfuroses i bicarbonatades, i les aigües minerals de Rubinat (Sant Antolí i Vilanova), que foren famoses entre els anys 1890 i 1910. Aquestes provenen del Torrent Salat, nom que rep a causa de les filtracions pluvials que li donen un gust salat. Aquestes aigües foren utilitzades d’antuvi com a purgants. Altres fonts que hom destaca a la comarca són la fonteta de Santa Magdalena, la font del Fillol, la de Mas de Toni, la d’Hostalets, la de Cabestanys, i la del Pi, que s’explota industrialment.
El clima
A la comarca de la Segarra hom troba un tipus de clima mediterrani de terra baixa amb tendència continental. Situada al vessant occidental interior de l’Altiplà Central de Catalunya, les masses d’aire que hi arriben o bé són vents que han travessat centenars de quilòmetres de les planes àrides de l’Ebre mitjà, o bé tenen caràcter d’aire sec. Aquest fenomen és el que hom anomena efecte föhn: vent càlid i sec que bufa a sotavent d’una serralada. Els vents, en trobar un obstacle muntanyenc, són obligats a ascendir, de manera que es refreden progressivament fins a assolir el nivell de condensació. En baixar pel vessant oposat, aquests vents ja han descarregat tota la seva humitat als cims, i per tant es comporten com a vents secs. Sota els efectes d’aquest tipus de vents augmenta molt la temperatura i l’evaporació. Per aquest motiu hom explica que el clima de la comarca sigui continental i sec, força més sec, per exemple, que el del vessant de l’Anoia. La Serralada Pre-litoral actua de barrera i impossibilita l’entrada dels vents humits que procedeixen de la Mediterrània, els quals descarreguen als vessants anoiencs per on ascendeixen, i davallen pels vessants segarrencs convertits en vents secs. A la Segarra, però, tampoc no hi arriben les pluges de l’Atlàntic, perquè els vents humits que procedeixen de l’W descarreguen la seva humitat a les terres pirinenques i prepirinenques.
La inclinació general del terreny, que descendeix d’E a W, fa que progressivament, quan hom va cap a ponent, el clima esdevingui més sec i calorós. Mentre que les terres altes orientals gaudeixen d’un clima frescal, amb nevades relativament freqüents a l’hivern i amb temperatures agradables a l’estiu, l’W extrem pertany ja a la immensa plana de l’Ebre mitjà que, a través de l’Urgell, s’estén fins a terres llunyanes.
La temperatura mitjana anual és entorn de 13-15°C, amb un hivern força fred —als mesos de desembre i gener es poden assolir temperatures mitjanes inferiors a 4°C— i un estiu molt curt —amb els mesos de juliol, agost i setembre amb una mitjana superior a 20°C—. A l’estiu, les condicions continentals de la Segarra alternen dies calents amb nits, en general, fresques.
A la Segarra tampoc no hi plou gaire, si bé al sector oriental de la comarca el nombre de precipitacions és superior a la mitjana comarcal, que és entorn dels 500 mm. La primavera és l’estació de l’any amb un major règim de pluges, mentre que l’hivern és l’època amb menys pluviositat. Cal remarcar, però, que les temperatures poc altes presents durant una gran part de l’any, en disminuir l’evaporació, atenuen de manera notòria els efectes de la secada. Les boires d’inversió tèrmica són freqüents de l’octubre a l’abril, sobretot els dies encalmats. Les gebrades són freqüents a l’hivern i revesteixen de glaç terres i plantes.
Una altra dada interessant és el sovintejat pas dels vents que hi bufen durant tot l’any. Els principals són el de ponent o vent serè (fort i sec); el de llevant o marinada (humit) i anomenat també popularment buida-sacs pels efectes perjudicials que en bufar en certes èpoques de l’any ocasiona als cereals; el del NW o pallarès (també humit); el del NE o segarró (fred i sec); el vent procedent dels Pirineus i dels rasos de Peguera, conegut com a tramuntana (fred i violent); i el procedent de Prades dit morella. Els més freqüents són els dos primers.
Ferran Razquin, estudiós cerverí, va fer un recull de dites populars sobre els vents i el temps, prou interessant, on assenyala que el vent serè s’anomenava vent de les deu, perquè comença a bufar a mig matí. Les dites són abundants i, a més de formar part d’allò de més vàlid que té la saviesa popular, ens forneix d’informacions climàtiques gens menyspreables. A Cervera es deia que si a la tardor llampega per la banda de Brufaganya faria fred viu, i també s’afirmava el mateix a la banda de Sant Guim quan llampegava a Boixadors. Hom tenia com a senyal de pluja els núvols que a la posta de sol formen calçada, i com anunci infal·lible si formen enclusa. Si vermellejava el firmament en pondre’s el sol hom deia cel rogenc, pluja o vent. Per últim, el marinot ho asseca tot es deia quan bufava el vent a la primavera i feia avançar massa la collita.
La vegetació i la fauna
Totalment calcària, la Segarra té una vegetació que es correspon, en general, amb la de les terres ibèriques interiors, domini dels carrascars. La semblança del seu paisatge amb el dels altiplans de Castella, que alguna vegada s’ha comentat, té realment una base biogeogràfica autèntica.
El carrascar, alzinar de Quercus ilex ssp. rotundifolia, és un bosc més grisenc i més baix que l’alzinar normal i, sobretot, se’n distingeix perquè gairebé no té sotabosc. Com a Castella, la vegetació tendeix a ser formada per un sol estrat. És veritat, però, que de carrascars a la Segarra, avui, no en resten gaires. Destruïts arreu per l’acció humana, en el seu lloc hi ha garrigues, brolles, erms o pastures de jonça, aquestes darreres sobretot en els obacs frescals. Un fet important, relacionat amb el caràcter climàtic de la comarca, és que la pineda, tan estesa a les terres veïnes de l’Anoia, hi té molt poca importància.
Als obacs ombrívols de la part alta, oriental, de la Segarra encara hi ha bosquets de roure valencià (Quercus faginea) i colònies de plantes submediterrànies i muntanyenques. Aquestes colònies perden importància progressivament en descendir cap a ponent. Les rouredes de roure valencià dominen en els llocs més frescos on els estius no són massa secs. Les rouredes s’escampen per la part septentrional de la comarca vora les terres del Solsonès i envers les terres superiors de l’Altiplà Central en direcció a les serres de Suró, del Tallat, de Montsant, les Muntanyes de Prades i la serra de Brufaganya. El roure també és una espècie relacionada amb el tipus de sòl; necessita una certa humitat edàfica, que és major en sòls argilosos i margosos. Actualment hom distingeix un bosc mixt de roures i pinasses. Sovint hi ha també boscos alts de pinassa i sota l’estrat alt de la pinassa s’hi troba un estrat més baix de roures.
Inversament, els vegetals estèpics d’afinitat ibèrica i nord-africana, freqüents a la baixa Segarra occidental, desapareixen ràpidament quan hom ascendeix cap a les terres altes de l’E. Cal esmentar com a característic en aquest sentit el matollar gris de botja pudent (Artemisia herba-alba) i siscall (Salsola vermiculata), que ressalta sobretot a la tardor, quan aquesta darrera espècie es cobreix de fruits alats blancs o de color de rosa. L’abundància del siscallar, que es fa a les vores dels camins i a les terres molt pasturades, indica que s’entra a les planes de l’Ebre mitjà, on domina un complex de paisatges àrids excepcional, únic a Europa.
Com en altres terres interiors de la Península Ibèrica, els riberals dels rius porten bosquets d’oms, àlbers i algun salze que als indrets on l’aigua s’embassa regularment són substituïts per densos canyissars, els quals al final de l’estiu, coberts de les inflorescències argentades de l’alta gramínia dominant, ofereixen una ufanosa imatge de vitalitat.
A tall de conclusió, hom pot afirmar que el paisatge vegetal de la Segarra es troba avui més condicionat que mai per l’expansió de les terres conreades. La flora no és gaire rica en espècies i, actualment, la superfície forestal més important és situada gairebé a la part alta de l’Altiplà Central amb una orientació E-S.
La fauna natural de la Segarra és molt minsa i es troba en regressió, sobretot si la comparem amb l’existent en èpoques anteriors en què la comarca tenia fama de lloc per anar-hi a caçar animals de tota mena: isards, porcs senglars, guineus etc. La regressió natural de la vegetació ha afectat correlativament la fauna autòctona i en aquests moments les espècies més abundants són els conills i les perdius. Els talps no hi són estranys quan hi ha aigua a prop, i entre els ocells cal assenyalar els pardals, passerells, estornells, garses, merles, orenetes, tórtores, gafarrons, caderneres, pigots verds, pinsans, enganyapastors, i alguna puput, òliba o mussol juntament amb alguna guatlla. Encara es pot veure algun corb, i també aligots, astors, esparvers, falcilles i tudons, que havien estat més abundants. Als rius hi havia ànecs salvatges, alguna fotja o gallina d’aigua i, més sovint, polles d’aigua i granotes.
Les comunicacions
La Segarra, per la seva situació geogràfica, és una comarca tradicional de pas entre Barcelona i Lleida. En parlar de la infrastructura viària de la comarca, cal distingir molt bé entre les comunicacions amb la resta del territori català i les bàsicament destinades a les comunicacions interiors. És força important la intensitat de trànsit entre Cervera i Tàrrega, o el que hi ha entre Cervera i Agramunt o Guissona i Tàrrega, i Torà i Calaf. Entre Cervera i Guissona també hi ha un trànsit considerable sobretot si es té present que és pas cap a Andorra.
Dins les vies de comunicació d’interès general que passen per la comarca cal destacar la carretera N-II, que la travessa pel sector meridional. Amb els anys, la carretera ha millorat el seu traçat amb la construcció de l’autovia A-2. El 1993 s’inaugurà el tram que uneix Cervera amb Tàrrega i, el 2004, el tram comprès entre Igualada (Anoia) i Cervera. Dins del conjunt comarcal també cal esmentar la carretera N-141, que ha esdevingut secundària; el seu traçat entre Cervera i les Oluges serveix per enllaçar, a l’altura d’aquesta darrera població, amb la carretera C-25 de Cervera a Girona (Eix Transversal).
Altres vies de comunicació segarrenques són la carretera que uneix Cervera amb Guissona i continua cap a Ponts, la que uneix Cervera amb Agramunt (Urgell), la de Guissona a Tàrrega i la que uneix Cervera amb Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà). També cal destacar l’antiga carretera comarcal C-1412, que procedent de Jorba (Anoia) travessa la Segarra pel sector NE, passant per Torà i Biosca, i es dirigeix cap a Ponts (Noguera), on enllaça amb la C-14 (Eix Tarragona-Andorra). A Biosca trenca de la C-1412 una carretera que comunica les terres segarrenques amb les del Solsonès. Diverses carreteres i camins de menor importància uneixen la resta de nuclis i pobles.
Les diferents millores que ha patit la infraestructura viària a la comarca han contribuït a la potenciació de les comunicacions entre Guissona i Cervera, i Guissona i Tàrrega, que han estat imprescindibles per a assentar l’activitat econòmica de la comarca entorn d’aquests dos principals nuclis. En aquest sentit, no es pot oblidar tampoc l’important paper de l’Eix Transversal.
El ferrocarril és un altre mitjà de transport per desplaçar-se per la comarca. Aquest ja fou important abans que no es generalitzés el transport per carretera. El ferrocarril s’utilitzà especialment per al transport de cereals i vi. La línia de ferrocarril de RENFE que va de Barcelona a Saragossa i Madrid via Manresa té dues estacions a la comarca: una a Cervera i una altra a Sant Guim de Freixenet, per la qual cosa aquest poble havia estat anomenat també Sant Guim de l’Estació.
La població
La Segarra, tradicionalment per la seva orografia i per les activitats tradicionals, arreu tenia masos, veïnats i llogarets. Aquest tipus de poblament dispers feia que els nuclis de població no fossin gaire grans. Aquestes masoveries, veïnats o ravals foren abandonats quan el camp deixà de necessitar la presència constant de llauradors o pagesos. Amb tot, hi ha poques masies aïllades, ja que normalment els pobladors tendien a agrupar-se. La mecanització i, sobretot, la introducció dels conreus cerealístics foren causa suficient perquè el pagès abandonés les terres on vivia.
Els pobles eren bastits al peu dels castells o torres construïdes damunt els serrats i s’estengueren, generalment, vers el vessant de migdia, arrecerant-se del sol i dels vents freds del N. També hi ha pobles fets al pla, com Sant Ramon de Portell; altres, en serradets obagosos, com Montpalau i Ferran; i d’altres són construïts en els fondals, com Sant Pere dels Arquells i Vergós. A la part més alta dels pobles o a la més cèntrica, quan n’hi ha, es troben la Plaça Major, l’església i el castell. Els molins eren presents al llarg del curs dels rius i als cims on els vents eren forts. D’aquestes construccions només resten en molts dels casos únicament les ruïnes. Les torres de guaita, els castells i els masos fortificats són molt abundants per tota la comarca, com correspon al seu passat fronterer, però la major part són abandonats.
Si ens remuntem al passat, veiem que el 1857 la Segarra era una comarca amb 26 municipis, dels quals 17 s’hi havien censat poblacions entre 500 i 1 000 h. No eren poc nombrosos els termes de més de 1 000 h: Guissona despuntava com el centre econòmic del sector septentrional de la comarca, mentre que Sanaüja, Torrefeta, Florejacs, Biosca i Torà ressaltaven pel seu potencial demogràfic per sobre de la resta de municipis. Cervera, d’altra banda, concentrava el 19,3% de la població de la comarca, que aquell any era de 26 136 h.
A excepció de la Manresana i Talavera, tots els municipis de la comarca perderen població entre l’any 1857 i el 1900. La causa immediata d’aquesta pèrdua es degué a la crisi agrícola que sofriren les contrades amb l’arribada de la fil·loxera, si bé la manca d’una infraestructura industrial accentuà aquesta davallada. D’aquesta manera el despoblament es traduí en un augment dels municipis menors de 500 h. El 1900 hi havia 9 municipis amb una població inferior al mig miler d’habitants i concentraven el 18% de la població de la Segarra. Guissona continuava essent la segona població més gran de la comarca, després de la ciutat de Cervera, que es mantenia estable. La pèrdua de població en general s’explica per emigració envers altres nuclis o comarques més afiançades econòmicament; possiblement l’Anoia fou un focus d’atracció.
A efectes de poblament, doncs, la Segarra es pot considerar una comarca poc poblada que a l’inici del segle XXI tenia quatre municipis que superaven els 1000 habitants: Cervera, Guissona, Sant Guim de Freixenet i Torà; 3 municipis més tenien entre 500 i 1000 h: les Pallargues, Sant Ramon de Portell i Torrefeta i Florejacs; i els 14 municipis restants no superaven el mig centenar d’habitants.
Fent un repàs a l’evolució de la població a la comarca, veiem com és al segle XIV que es troben les primeres referències històriques, mínimament fonamentades en xifres que parlen d’uns 16 000 habitants a la Segarra, segons un fogatjament manat fer en la cort de Cervera del 1359 que es realitzà vers el 1365 i que donava un total de 3 228 focs: un nombre d’habitants molt important i fins desmesurat comparat amb la població catalana total d’aquell moment. El segle XV fou desgraciat per a la demografia catalana en general i per a la de la Segarra en particular. La pesta, les guerres, les males collites feren que el nombre de focs del 1497 fos quasi la meitat dels anteriorment citats.
El fogatjament del 1515 marca un inici de recuperació demogràfica, però molt lenta, com es pot apreciar en el fogatjament del 1553, que dóna un total de 2 098 focs. La Segarra creix en nombre d’habitants, però ho fa per sota del nivell mitjà de Catalunya i, malgrat això, a mitjan segle XVI la Segarra tingué una densitat de 16 h⁄km2.
Del segle XVII no hi ha cap dada demogràfica i sols podem creure en la continuació lenta del creixement de la població. Creixement que serà molt important en el segle XVIII. El 1718 hi havia 8 339 h, i 14 152 el 1787, la qual cosa representa un augment del 65%. Aquest augment es basa en el desenvolupament agrícola i també en la macrocefàlia cerverina. Aquesta població, per la seva fidelitat a Felip V, es va veure plena de privilegis: en especial, el fet de tenir l’única universitat del país li va atreure molt de moviment de gent entre residències de professors i d’alumnes. Amb tot, aquest augment, prou important, va ser menor que el de Catalunya, i encara més petit respecte a les terres properes de l’Urgell, el Segrià i les Garrigues, la qual cosa sembla lògica si ens adonem que la Segarra ja es trobava relativament més poblada.
La fi del segle XVIII i el principi del XIX fou un període d’estancament i retrocés demogràfic a tot Catalunya, provocat sobretot per les guerres. Per això, no és estrany que el 1830 la població hagués davallat quasi un miler d’habitants respecte de l’any 1787. A partir d’aquest decenni, s’inicià un període d’expansió demogràfica a tot Catalunya, que també es donà a la Segarra i que fou impulsat, sobretot, per la indústria —factor que afectà molt poc aquesta comarca—, el comerç americà i el desenvolupament agrícola, les bases del qual es posaren al segle XVIII. L’any 1857, la comarca de la Segarra assolí el màxim d’habitants de la seva història, amb 26 136 h.
A la segona meitat del segle XIX, la comarca començà una lenta davallada demogràfica. El motiu principal d’aquesta recessió de la població fou el fet de romandre al marge del procés d’industrialització i la consegüent emigració del camp a la ciutat, agreujada o frenada segons la conjuntura econòmica. La recessió més forta es donà, malgrat tot, els darrers anys del segle, ja que l’aparició de la fil·loxera l’any 1894 destruí tota la vinya i portà la misèria a molts pagesos, que basaven la seva economia en aquest conreu.
Al principi del segle XX, la comarca intentà una tímida recuperació demogràfica, basada sobretot en l’explotació racional de la terra amb el conreu del blat: fins la dècada del 1950 s’aconseguí de mantenir estabilitzada la població, tot i que cada vegada es concentraven més els habitants en els nuclis més grans i s’inicià un lent abandonament dels nuclis rurals. Durant la dècada del 1960, l’afluència immigratòria va ser important, però va minvar ràpidament en començar la crisi econòmica. Aquesta població immigrada es concentrava bàsicament als nuclis més grans. Des del cens del 1970, la comarca continuà perdent població (18 148 h el 1970, 17 380 h el 1981 i 17 040 h el 1991). Al llarg de la dècada del 1990 es va viure un període d’estabilització amb símptomes de recuperació. En deu anys, es guanyà més d’un miler d’habitants; així, l’any 2001 s’enregistraren 18 497 h, amb una densitat de població de 25,6 h/km2. Part d’aquest augment poblacional s’atribueix a la onada immigratòria d’un important contingent de població subsahariana, magrebina i fins i tot de població procedent dels països de l’est d’Europa, que centren la seva activitat les tasques relacionades amb el món agrari. Tot i l’increment demogràfic dels primers anys del nou segle, l’aspecte més important en l’anàlisi de conjunt de la població de la Segarra és el llarg procés de declivi demogràfic que des de mitjan segle XIX s’ha produït a la comarca. Es pot parlar d’una comarca envellida i amb una taxa de creixement vegetatiu feble, que s’ha accentuat als municipis rurals i petits.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
La Segarra és una comarca caracteritzada pel predomini tradicional del sector primari. Tot i que ha disminuït el seu percentatge d’ocupació, el 2001 continuava clarament per sobre de la mitjana catalana amb una taxa superior al 10%.
Pel que fa a l’agricultura, aquesta comarca ja apareixia a l’enquesta del 1716, estudiada per P. Vilar, com una comarca plenament cerealista, característica que ha conservat fins avui. La vinya s’anà desenvolupant lentament al segle XVIII i molt més ràpidament al XIX, fins a la crisi de la fil·loxera (1894), que malmeté aquest conreu i afectà fortament l’economia segarrenca. Els ceps antics foren substituïts per altres d’americans, sense, però, arribar a recuperar la importància anterior. Posteriorment, l’olivera s’estengué fins que la crisi de l’oli en féu retrocedir el conreu, tot i que tingué certa recuperació en la dècada del 1990. L’ametller tingué, així mateix, la seva importància, però ha patit una fase de retrocés.
És indubtable, doncs que la Segarra és una comarca on predominen clarament les terres de secà enfront les de regadiu. Cal tenir en compte, però, que aquest panorama es veurà alterat per la construcció del canal Segarra-Garrigues; l’any 2001 es licitava la primera fase de les obres del canal, que afecta uns 80 municipis de les comarques de la Noguera, la Segarra, l’Urgell, les Garrigues, el Segrià i el Pla d’Urgell, amb una zona de regadiu de més de 71 000 ha. Pel que fa al tipus de conreus característics de la Segarra, no es pot defugir de destacar la progressiva i gairebé total especialització cerealista que s’ha anat produint en perjudici d’altres conreus. Això ha estat així per una munió de factors, entre els quals es destaquen: el clima (massa dur i quasi sols apte per als cereals); la mecanització (incompatible amb certs conreus); la baixa rendibilitat de conreus com la vinya, l’olivera i l’ametller, l’èxode rural (que ha reduït les possibilitats de mà d’obra); i l’increment de l’activitat ramadera ampliadora del mercat de certs cereals.
En èpoques passades el sègol havia estat el cereal predominant a la Segarra, però ja gairebé en tots els municipis hi predomina l’ordi, seguit pel blat. Els casos en què les divergències entre aquests dos conreus és més clara és, per exemple, al municipi de la Granyanella, Montornès i Granyena de Segarra, on el conreu de l’ordi supera el 90% del conreu de cereals. En d’altres com Estaràs, Ivorra o Torà, aquesta distribució queda més repartida.
Altres tipus de conreu contribueixen a configurar aquest paisatge segarrenc: apareixen claps d’ametllers, oliveres i vinya (que ha patit un clar retrocés), conreus industrials (colza, gira-sol) i farratge. Les zones de regadiu a la comarca són molt localitzades (sobretot a la Ribera de Sió) i ocupen zones d’horta destinades, bàsicament, a l’autoconsum.
Pel que fa a la ramaderia, de sempre hi ha hagut a la comarca una certa activitat orientada bàsicament a l’autoconsum, almenys fins a la dècada del 1960, moment en què s’hi introduïren noves modalitats orientades al mercat. Aquest canvi representà un factor prou important en la transformació del sector primari segarrenc. L’expansió ramadera actual s’explica per una munió de factors, entre els quals es poden destacar: l’aplicació de la capacitat de treball excedent per la mecanització agrícola, la possibilitat d’obtenir uns ingressos suplementaris i, sobretot, l’aparició d’una indústria lligada a la ramaderia que ha donat una gran estabilitat a la demanda. Així, la ramaderia és avui una de les bases importants de l’economia segarrenca. Està molt lligada a les fàbriques de pinsos i escorxadors i les indústries de transformacions càrnies, que han sorgit a la comarca i que dominen el circuit econòmic del bestiar per mitjà del sistema integrat.
El bestiar més tradicional havia estat de sempre l’oví, que aprofitava les terres marginals i els guarets, però avui, la principal base de la ramaderia és formada pel bestiar porcí i l’avicultura, que de ser animals domèstics per a l’autoconsum han passat a ser l’eix vertebral de la ramaderia industrial segarrenca. D’entre els municipis on el sector porcí és més destacat, cal esmentar: Torrefeta i Florejacs, les Pallargues, Sant Ramon de Portell i Ivorra, mentre que als termes de Montoliu de Segarra i Montornès, aquest sector és gairebé insignificant. Entre els principals termes dedicats a la cria d’aviram es pot destacar les Oluges, Sant Antolí i Vilanova, Sant Ramon, Talavera i Torrefeta i Florejacs, mentre que comparativament és poc important a Tarroja i a Montoliu.
D’altra banda, la cria de bestiar oví s’ha mantingut al llarg de les dues darreres dècades del segle XX, amb una lleugera recessió, mentre que el bestiar boví ha anat adquirint una major importància, especialment en els termes de Torrefeta i Florejacs, les Pallargues, Torà i Sant Ramon. No es pot oblidar la cria de conills, que ha patit algunes oscil·lacions, i l’apicultura.
La mineria, les fonts d’energia i la indústria
Els recursos naturals del terreny són més aviat minsos i només es poden destacar els jaciments de margues calcàries grises de la vall del riu d’Ondara i Ivorra, les quals foren explotades per a l’obtenció de ciments. El guix hi és abundant, però no es pot aprofitar industrialment. A la vall del Llobregós se’n troben importants capes. Aquestes, són força inclinades i alhora plegades, de manera que una bona part d’aquests guixos resta al descobert. Això mateix no succeeix amb les capes de sal que es troben per sota d’aquests guixos, i és per això que es fa difícil la seva explotació. La pedra calcària de qualitat també hi és present i ha estat explotada en pedreres des d’èpoques molt antigues. Entre d’altres hom pot citar, per la seva importància, les de Pomar i Sant Ramon de Portell. Les argiles roges han estat explotades per la fabricació d’obra cuita. Cal no oblidar que quasi tota la comarca és inclosa en la zona 46 de la divisió feta per la Junta d’Energia Nuclear, que estableix les zones de reserves d’urani a l’estat espanyol.
El pes del sector industrial dins el conjunt de l’economia de la comarca no ha estat massa important, i a l’inici de la revolució industrial només hi ha esment d’algun teler de cànem i d’algun obrador de soguers o d’espardenyers. De fet, durant els segles XIX i XX només hi hagué petites indústries dedicades a l’explotació dels recursos naturals: ciments, pedreres, obradors de terra cuita o dels productes del camp: molins de farina i oli etc., amb alguna mostra de telers explotats en el sistema putting- out.
No va ser fins a les dècades del 1960 i el 1970 que la Segarra va tenir una certa expansió industrial. Els principals sectors foren l’alimentari i les fàbriques de mobles. Aquest procés d’industrialització fou excessivament exclusiu, ja que se centrà en dos únics sectors i en molt poques empreses, amb la qual cosa la crisi econòmica de la dècada de 1970 afectà de manera molt més punyent la comarca, sobretot el sector del moble.
La indústria agroalimentària ha anat evolucionant juntament amb el sector primari i al mateix temps ha impulsat les transformacions d’aquest. Les petites indústries tradicionals, gairebé totes familiars, han anat desapareixent. D’altra banda, tret de la indústria elaboradora del vi, les activitats industrials sorgiren i estigueren lligades al desenvolupament de les cooperatives.
La indústria del vi es desenvolupà a mitjan segle XIX a mesura que la vinya s’estenia pels camps de la Segarra. L’aparició de la fil·loxera en aquestes contrades el 1894 malmeté quasi tots els ceps. La substitució d’aquests ceps per altres d’americans no reeixí en la recuperació econòmica del sector. Les empreses del vi es van veure obligades a diversificar la producció, alternant l’elaboració del vi amb la fabricació de vinagre, d’alcohols i de licors. La introducció de cereals a la dècada dels anys cinquanta anà, a poc a poc, substituint les vinyes, i les empreses del vi van anar tancant les seves portes.
La producció d’oli mai no assolí la importància de la indústria del vi. L’oli que hom produïa era consumit a la mateixa comarca venent-lo directament a particulars o a minoristes. Els últims molins d’oli que funcionaren a la comarca es trobaven a Cervera, i a excepció del que pertanyia a la cooperativa, els altres eren familiars. D’altra banda, la important producció d’ametlla originava com a subproducte la clofolla, que hom feia servir com a combustible. La introducció de cereals en les terres abans conreades per oliveres i ametllers accelerà el procés de tancament d’aquestes indústries de tipus tradicional.
La producció de farina també havia estat una activitat arrelada a la comarca, però la introducció de l’ordi com a principal conreu cerealístic va fer que el nombre de terres de blat fos cada vegada més baix, la qual cosa fou decisiva per a entendre el tancament de les darreres farineres. Aquestes es trobaven a Cervera, Guissona, Torà i a les Pallargues (Concabella).
El creixement i desenvolupament de les cooperatives van provocar, que gràcies a la interrelació de l’activitat agrícola amb la seva explotació i comercialització esdevinguessin determinants a la comarca. A la Segarra, la comercialització dels productes agrícoles va començar a tenir una veritable importància al principi del segle XX. Els sindicats tenien com a objectiu fonamental la comercialització dels productes i la formació tècnica del pagès; representaven, en definitiva, una unió de pagesos de cara a defensar els interessos comuns de tots. El 1906 es fundà la Coopetativa Agrícola Comarcal de Guissona o Sindicat de Guissona; el 1926 els seus socis van construir el primer molí de pinso i el 1930 es creà una farinera. El 1959 un grup escindit del Sindicat creà una de les indústries alimentàries més grans de l’estat espanyol, la Cooperativa Agropecuària de Guissona, que ha passat a denominar-se Corporació Alimentària de Guissona (CAG), amb establiments repartits arreu de Catalunya. D’altra banda, cal recordar la Cooperativa Comarcal del Camp de Cervera creada el 1918 en aquesta ciutat. El sindicat assolí una destacada importància dins el moviment cooperativista de Catalunya. Hom féu construir una farinera, un molí d’oli i una panificadora. La cooperativa esdevingué societat anònima (SACCSA) quan la ramaderia començà a tenir una certa importància a la comarca. Per aquest motiu hom féu construir una de les primeres fàbriques de pinsos del país. Tot i així, la situació econòmica portà a tancar les portes el 1980. Entre les entitats cooperatives que es mantenen a la comarca, es pot destacar la Cooperativa Agrària Sant Isidre de Torà.
La instal·lació d’escorxadors ha estat un fet decisiu en l’aprofitament integrat de les possibilitats ramaderes. El primer escorxador que hom instal·là a la comarca fou una petita empresa familiar que sacrificava pollastres i conills, situada a Guissona. Avui, n’hi ha dos de destacats que concentren, gairebé, tot el volum de peces sacrificades. El més important és el de la CAG. El segon gran escorxador de la Segarra és a la ciutat de Cervera, instal·lat per l’empresa l’Agudana l’any 1975.
La comarca absorbeix una part molt petita de la carn comercialitzada, la qual es distribueix per Catalunya i la resta de l’estat. D’altra banda, la producció destinada a la indústria derivada és absorbida totalment per les empreses de productes carnis de la Segarra. Les indústries derivades de la producció de carn es dediquen bàsicament a la fabricació d’embotits. La primera matèria fonamental és la carn de porcí i, en menor proporció, la de boví. La majoria dels establiments depenen de la CAG, que té diferents establiments repartits arreu de la comarca.
Les indústries elaboradores de pinso tenen també certa tradició a la comarca. El primer molí triturador de pinso va ser instal·lat l’any 1925 per iniciativa de la Cooperativa Comarcal de Guissona. La producció més corrent és el pinso per al bestiar porcí i l’aviram. Actualment, de la Corporació Alimentària de Guissona depenen les fàbriques situades a les Pallargues i a la mateixa vila de Guissona.
Juntament amb la indústria alimentària es desenvolupà a la Segarra la indústria del moble. Aquest sector es localitza principalment a Cervera. La producció de mobles ha estat orientada, des d’un primer moment, envers els mobles d’oficina. L’empresa pionera del sector fou Vidal Germans, també coneguda amb el nom comercial de Tres Uves; fou el veritable motor d’expansió de la indústria del moble a la comarca, tot i que tancà el 1979.
A banda dels dos grans sectors industrials descrits, a la Segarra s’han instal·lat empreses d’altres rams, entre els quals es pot destacar encara el tèxtil i el del metall. La indústria tèxtil i de la confecció manté una certa importància, si bé no és una activitat pròpia de la comarca. La instal·lació de bona part de les empreses d’aquest sector sorgiren com a centres dependents d’empreses anoienques. Les principals empreses d’aquest sector es troben a Guissona i a Cervera. A Sant Ramon de Portell destaquen també diferents empreses dedicades a la confecció de pell. La indústria metal·lúrgica i de transformats metàl·lics s’ha desenvolupat amb força al llarg de la darreria del segle XX. En aquest sector s’inclouen empreses amb activitats bastant diversificades. Les empreses amb més tradició del sector són les que es dediquen a la fabricació de material agrícola. La indústria més antiga del sector és l’empresa Gabarró (1918), de Sant Guim de Freixenet. Es pot mencionar també la indústria de materials de construcció i la mateixa activitat constructiva, que ha anat bastant lligada al desenvolupament industrial dels nuclis de Cervera i Guissona.
La localització industrial presenta un caràcter molt concentrat, tant pel que fa a les empreses relativament importants, que es troben quasi totes instal·lades a Guissona i Cervera, com a les petites indústries, que es troben repartides entre els altres nuclis importants de la comarca i sense gens de pes específic en els nuclis rurals. Torà i Sant Guim de Freixenet, malgrat que es tracta de nuclis menors, tenen una major diversificació industrial. L’únic polígon industrial és el de Cervera, Cervera Industrial, el qual es començà a construir l’any 1970.
El comerç, els serveis i el turisme
En el ram del comerç cal destacar el pes fonamental de Cervera com a centre comercial de la Segarra. El comerç minorista és l’encarregat d’abastar directament el consumidor i ha anat augmentant, tot i que es concentra als municipis més grans: Cervera, Guissona, Sant Guim de Freixenet i Torà. Els comerços més nombrosos són els dedicats a l’alimentació. Se celebra mercat setmanal a Sant Ramon de Portell, els dimarts , els dijous a Sant Guim de Freixenet i Guissona, els divendres a Cervera i Torà, i els diumenges a Sanaüja.
D’entre les fires destaquen a la comarca la fira de Sant Isidre de Cervera, que se celebra des del 1943, al maig, i és de caràcter multisectorial, i la fira de l’Ou de Sant Guim de Freixenet, a principis del mes de juliol, que inclou una àmplia mostra d’aquest producte i a més una mostra d’artesania. Es pot esmentar a més el Mercat Romà Ciutat de Iesso, que des de 1997 té lloc cada mes de juliol, a Guissona, i inclou degustacions gastronòmiques entre altres activitats comercials i festives.
Pel que fa als serveis, cal notar la clara concentració a la capital comarcal. Cervera disposa de l’únic Centre d’Atenció Primària (CAP) de la Segarra, però diferents municipis compten amb consultori local (Biosca, Guissona, Ivorra, Sant Guim de Freixenet, Tarroja, Torà, Torrefeta i Florejacs, etc.). Tanmateix, la població s’ha de desplaçar a Lleida, Igualada o Barcelona en el cas de necessitar assistència especialitzada. Per altra banda, l’ensenyament és cobert fins el batxillerat només a la ciutat de Cervera i a la vila de Guissona. A més, aquest dos nuclis disposen, cadascun, d’una Escola Municipal de Música. La resta de municipis de la comarca, o bé només disposen de centres d’educació primària (com Biosca, Ivorra, les Pallargues o Torà) o bé no en tenen cap (Montoliu de Segarra, Estaràs o Tarroja) i s’han de desplaçar als municipis veïns. L’ensenyament superior compta amb l’Escola Universitària de Relacions Laborals (Universitat de Lleida) i un centre associat de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), ambdós a Cervera. Quant als equipaments esportius gairebé tots els municipis tenen alguna instal·lació esportiva (poliesportius, camps de futbol, piscines municipals, etc.); sobresurten, com a centres més especialitzats, el camp de tir al plat que hi ha a Torà, i l’aeròdrom de l’Escola de l’Aeri Club de Cervera.
Tot i que el turisme està poc arrelat en aquesta comarca, s’han realitzat esforços per a potenciar-lo, especialment enfocats de cara al turisme cultural: rutes dels castells, visites als edificis monumentals i promoció de les festes més tradicionals (com el popular Aquelarre de Cervera). Aquest tipus de turisme ha provocat també que de mica en mica es vagi desenvolupant el turisme rural en aquesta zona. L’existència de residències casa de pagès en alguns municipis, com Massoteres i Torà, en són un clar exemple.
La cultura i el folklore
La Segarra és una comarca amb un nombre no gaire important d’institucions i centres recreatius. La ciutat de Cervera i la vila de Guissona són els màxims exponents d’aquest marc cultural. A Cervera hom destaca el Casal de Cervera (1920) i el Centre Municipal de Cultura de Cervera (1989), que ha substituït el Centre Comarcal de Cultura (1918), fundat per Agustí Duran i Sanpere. A Guissona hom constata, entre les entitats històriques, la presència del Centre Catòlic de Guissona (1895) i l’Ateneu de Guissona (1923). Més modernament han anat apareixent altres grups i entitats dedicats a la cultura, el folklore i l’esport. Entre els actes culturals cal esmentar el Festival de Música d’Estiu que se celebra des del 1980 a Cervera, al llarg de la primera quinzena del mes d’agost.
Pel que fa als mitjans de comunicació, hi ha diverses publicacions. A Cervera, destaca la revista la “Veu de la Segarra” (1997) de caràcter setmanal, i la revista mensual “La Segarra” que conté informació de caràcter local. A Guissona, destaca la revista trimestral “l’Estany” (1995); a Tarroja es publica bimestralment i des de 1990, la revista “Terra Rubra”; a Torrefeta i Florejacs, es publica trimestralment “la Veu de Torreflor” (1985). Altres publicacions són “La Freixa”, revista trimestral de Sant Guim de Freixenet i “les Coses Nostres” (1981) de les Pallargues. La majoria d’aquestes publicacions contenen informació de caràcter local i municipal preferentment, i alguna d’elles té continguts de caire comarcal. A Cervera funciona una ràdio de caràcter comercial.
Pel que fa als museus de la comarca, cal destacar que la gran majoria són de caràcter etnogràfic, on s’exposen ambients i estris de pagès. D’entre aquests cal esmentar el Museu Comarcal de Cervera, que integra dues seus: el Museu del Blat i la Pagesia i la Casa Museu Duran i Sanpere; el Museu de la Pagesia, de Sisteró (les Pallargues), i el Museu Eduard Camps, instal·lat a la capella de l’antic Hospital de Guissona. En aquest museu s’exposen gran part de les troballes romanes de l’antiga Iesso. L’altre museu de la comarca és el Museu del Pa, instal·lat a l’antic forn de la vila de Torà.
Altres equipaments culturals són les biblioteques, entre les quals destaca la Biblioteca Comarcal Josep Finestres, que substituí l’antiga Biblioteca Popular de Cervera (1934). A més d’aquesta, té seu a la ciutat la biblioteca de la UNED. Pel que fa als arxius, tots els que hi ha a la comarca es concentren a Cervera: el Dipòsit d’Arxius de Cervera, situat a l’antiga universitat, i l’Arxiu Històric Comarcal de Cervera (1914). Els espais d’oci culturals, continuen tenin l’oferta més àmplia a la ciutat de Cervera, on es troba el Gran Teatre de la Passió, diverses sales d’actes i l’Auditori Municipal de Cervera (1985). Hom destaca també el Teatre del Centre Catòlic de Guissona (1913) i la sala d’actes municipal i la de la Casa de Cultura, ambdues també a Guissona.
Quant al folklore, les tradicionals festes de Nadal i Reis congreguen a les diverses poblacions de la Segarra un nombre destacat d’actes populars i religiosos, com ara els concursos de pessebres, les representacions dels Pastorets o la Cavalcada de Reis. Una de les manifestacions nadalenques més importants és la representació del pessebre vivent al nucli medieval de Sant Guim de la Plana. La primera festa tradicional destacada a la comarca és la festa major del Santíssim Misteri a Cervera. A més, en aquesta ciutat, destaquen les representacions de la Passió i la festa major del Sant Crist. El primer diumenge del mes de maig hom celebra a Torà la festa del Roser, diada en la qual és típic el ball de les Priores, i la festa de la Llordera, al mes de febrer.
Al llarg dels mesos d’estiu hi ha tot un seguit de festes majors arreu de la comarca, que val la pena de visitar per conèixer el sentit festiu de la gent de la contrada. A més d’aquestes festes, se’n poden destacar d’altres de més pintoresques, com ara l’Aquelarre o festa de les Bruixes, que es fa des del 1977; a més de les diverses actuacions musicals i correfocs pels carrers del nucli antic de la ciutat de Cervera, és tradicional passar pel tortuós recorregut del carrer de les Bruixes. Per últim, cal esmentar l’aplec que se celebra el 12 d’octubre a l’ermita de la Mare de Déu de l’Aguda (Torà).
La història
Els inicis del poblament comarcal se situen, per les dades que tenim avui, en les èpoques neolítiques i eneolítiques. D’aquests períodes s’han trobat restes aïllades com el sepulcre de fossa de Sant Antolí, els braçalets de pectuncle de Sant Guim, sílex i destrals en diversos llocs, ceràmica al pla de la Mota (Tarroja), entre d’altres. Aquestes troballes ens fan pensar en una població establerta molt abans del període del bronze, però molt escassa i amb la comarca gairebé despoblada.
De l’edat del bronze tenim abundants testimonis, sobretot del bronze final. Sembla que hi ha predilecció d’establir-se en llocs elevats i ben isolats, com també en petites altures de les valls. El fet que aquests poblats siguin situats en indrets fàcilment defensables fa creure que fou una època guerrera i inestable i amb una economia ramadera. Les restes principals d’aquest període són les esteles de Guimerà i, sobretot, la de Preixana, dipositada al museu comarcal de Cervera.
L’edat del ferro veié la invasió dels pobles indoeuropeus i un cert despoblament de la comarca a causa de la concentració en menys nuclis i una certa emigració cap a altres indrets més favorables a l’agricultura. Amb tot, el poblat de Guissona, hallstàttic, és prou important per a no oblidar aquesta fase.
En l’època ibèrica hi ha un cert augment demogràfic, apareixen nous poblats i s’introdueixen noves tècniques com les de ferreries, pesos de teler, fusaioles i ceràmica campaniana i decorada. Els pobles es troben, generalment, en llocs elevats i de fàcil defensa, formant un clos emmurallat pel darrere i amb un carrer central. L’economia és agrícola. Les principals restes trobades són de vora Verdú, Tornabous, la Móra, Guissona —Eso— i Cervera —Sant Pere Gros—. En aquesta època és quan s’estableixen nous camins veïnals entre els pobles, camins que encara subsisteixen, com el camí vell de Cervera.
La romanització portà la destrucció de molts poblats ibèrics, i els indígenes passaren a un nou tipus de vida basat en poblats sense muralles dependents de la vila romana situada vora el riu. Per tota la comarca hi ha freqüents restes de paviment, ceràmiques sigil·lades, sitges, dipòsits, molins i teules. El nombre de pobladors sembla que va créixer, i el nivell de vida també. S’han trobat restes de poblament importants vora Tarroja, Castellnou de Sió, Guissona —l’antiga Iesso, el nucli més important—, Guimerà, la Curullada, el Vilet, les Oluges i l’Aranyó.
Després de la caiguda de l’Imperi Romà, les dades de població es fan encara més confuses i l’única cosa segura és que la Segarra fou durant molt de temps una cruïlla fronterera entre els reis cristians i àrabs instal·lats, respectivament, a llevant i ponent. D’aquí la gran munió de restes de castells i torres —moltes de les quals cilíndriques— que hi ha per tota la comarca i que serviren durant una gran part de la conquesta als sarraïns. A partir del segle XI s’inicià el repoblament d’aquestes terres per part cristiana, que fou impulsat per la necessitat d’evitar les incursions sarraïnes.
La represa o conquesta de la Segarra es va fer a partir del primer quart del segle XI, poc després de la mort de Ramon Borrell. Vers el 1015 es va consolidar la repoblació del sector segarrenc de Calaf, i vers el 1025 el repoblament arribava a Cervera, ja que el 1026 la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, cedia a quatre famílies el puig i castell de Cervera, situat en territori erm al límit o marca del comtat d’Osona, que ells tenien ja per aprisió, amb l’obligació de construir-hi una torre.
Pel mateix temps s’anaven poblant els termes veïns, com ho demostra la documentació que fa esment ja dels llocs de Gramuntell el 1054, les Oluges el 1058, Rubinat el 1059 i de la resta de termes antics dins el mateix segle XI o inici del següent. En donar els límits dels primers llocs esmentats es diu generalment que afronten a ponent amb terra encara dominada pels sarraïns.
En l’obra de la conquesta, a més de nobles del Berguedà, del Bages i de l’Anoia, participaren aviat els monestirs de Sant Pere de Rodes, Ripoll, l’Estany i Sant Benet de Bages, als quals foren concedides diverses esglésies i alous, i des del segle XII, els cavallers del Temple (Vallfogona i Granyena) i els hospitalers de Sant Joan (Cervera i l’Ametlla).
Pel nord, a la Ribera de Sió, la iniciativa de la conquesta partí del bisbe de la Seu d’Urgell i de nobles urgellencs, cosa que explica que fins a la creació del bisbat de Solsona el territori pertangués a la diòcesi d’Urgell. L’inici de la represa d’aquest sector cal situar-lo vers el 1025 per l’acció de sant Ermengol, amb Guissona com a centre. Per això aquest bisbe, en morir el 1035, pogué llegar a la canònica de Santa Maria d’Urgell la ciutat de Guissona, amb Fluvià i Guarda-si-venes. Al llarg del segle XI consten totalment repoblats en aquest sector els llocs de Sanaüja, Talteüll, Torà, Ivorra, el Llor, l’Aguda, l’Antiga, la Prenyanosa i les Oluges.
Hi ha encara un altre petit sector segarrenc d’origen històric peculiar. És la llenca de terreny que anava de Castellfollit de Riubregós i que s’estenia vers Pujalt i els pobles segarrencs de Gàver, Portell i Gospí, que formaven un apèndix o marca fronterera del comtat de Berga unit al de Cerdanya. L’origen d’aquesta original comarca del comtat pirinenc cal cercar-lo entre el 1015 i el 1035, i es féu per obra del comte Guifre de Cerdanya, que en morir el 1035 la va llegar al seu fill Bernat. Aquest sector, que es ficava com un tascó dintre el comtat d’Osona-Manresa, va continuar en poder de la casa de Cerdanya fins a la seva fusió amb la casa de Barcelona, la qual després en va cedir una part als Cardona. En el testament del comte cerdà Guillem Ramon del 1094, veiem encara citats com a pertinença del comtat berguedà Montfalcó, les Oluges, Pujalt, Castellfollit, Ferran i Malcara, cosa que indica encara un nou avançament, dins el segle XI, en terres de la Segarra per la casa comtal de Cerdanya-Berga.
Tots els llocs que s’anaven repoblant consistien en castells amb l’església parroquial sovint fora del seu clos i les cases agrupades i voltades sovint de muralles arrecerant-se al castell. Al revés de la Catalunya vella, ací són els castells més que no pas les parròquies els que formen els pobles. D’hàbitat rural inicialment no n’hi ha. No ho permet ni l’aspror del país ni el seu caràcter inicial de terra de frontera, sotmesa a ràtzies àrabs fins a la conquesta de Lleida a mitjan segle XII. A l’inici del segle XII ja existien tots els pobles principals, segons les llistes de parròquies de la diòcesi de Vic que englobava la major part de la Segarra i de l’Urgell i fins i tot pobles de les Garrigues. La gran proliferació de castells permet de mantenir el que sovint s’ha escrit: que la Segarra i semblantment l’Urgell són les comarques amb més castells de Catalunya.
Al segle XVI, després d’un període de crisi demogràfica al segle XV, es produí una revifalla, tot i que per sota el creixement mitjà de Catalunya. Aquesta creixença en un moment de crisi s’explica per l’abundància de blat, primera matèria molt valorada en èpoques de crisi i que oferia un bon rendiment especialment als senyors de termes i pobles. És curiós de constatar que al segle XVI i inici del XVII es renoven ací la majoria de castells dels pobles, cosa que no passa a la major part de Catalunya, on no s’inicia una època de prosperitat fins avançat el segle XVIII o, a tot estirar, els darrers decennis del segle XVII.