La Vall d’Aran

Situació i presentació

Extensió i límits

La Vall d’Aran -vall de capçalera de la Garona- és l’única vall pirinenca de vessant atlàntic de Catalunya i forma una de les comarques establertes en la Divisió Territorial del 1936 per la Generalitat de Catalunya. Situada als Pirineus centrals, a l’extrem NW del país, l’orientació inicial de la vall és d’E a W, fins a les Bordes, on la canvia per la de S a N, i forma una vall molt tancada en la qual l’única obertura, al NW, té una gran incidència en el clima.

El fet de ser una vall atlàntica, és a dir, de trobar-se al N de la carena dels Pirineus axials i que la Garona, eix ordenador de la comarca, es dirigeixi vers les terres occitanes de l’estat francès fins a desguassar a l’Atlàntic vora Bordeus, té una clara incidència en els aspectes físics i humans de la contrada i introdueix clares diferències entre l’Aran i la resta de valls i comarques de Catalunya, la més evident de les quals és la llengua que parlen els habitants, l’aranès, dialecte gascó i, per tant, llengua occitana.

La comarca té una superfície de 633,60 km2 i les seves distàncies extremes són de 55 km de N a S i de 60 km d’E a W, i el seu perímetre, tot i que és irregular, forma molt aproximadament un quadrat. Això, juntament amb els trets topogràfics, fa que el punt central de la comarca coincideixi més o menys amb la capital, Viella.

La vall limita al N amb Occitània -els departaments francesos de l’Arieja i de l’Alta Garona-, a l’E amb el Pallars Sobirà (la Vall d’Àneu), al S amb l’Alta Ribagorça (valls de Boí i de Barravés) i a l’W amb la Ribagorça (Vall de Benasc) i també amb el departament de l’Alta Garona.

Les divisions administratives

Els terçons

La primera organització de la Vall d’Aran, datada el segle XIII, és la dels terçons o tres amples divisions territorials que incloïen cadascuna un bon nombre de parròquies. Inicialment els terçons eren els de Bossost, el de Viella i el de Garòs, que el 1280 s’esmenten amb els noms de Lairissa, i després també Irissa (Bossost), de Romincòsa (Viella) i de Garòs. A la fi de l’edat mitjana cada terçó es va subdividir en dos. El terçó de Pujòlo tenia per capitalitat Salardú i comprenia els nuclis de Tredòs, Bagergue, Gessa i Unya. El terçó d’Arties comprenia també Garòs. Viella era cap del terçó de Castièro, també dit de Viella i comprenia els pobles de Gausac, Betren, Escunhau, Casarill i Casau. El terçó de Marcatosa comprenia Vilac, la capital, Mont, Montcorbau, Betlan, Aubert, Vila i Arròs. El terçó de Lairissa comprenia Vilamòs, Arres de Sus i Arres de Jos, Arró, Benòs, Begòs i les Bordes. I el terçó dels Quatre-llocs era format per Bossost, la capital, Les, Bausén i Canejan.

Cada terçó tenia un consell especial i d’aquests consells de terçó es formava el Conselh Generau dera Val d’Aran amb el seu síndic. Els consellers generals eren sis, un per a cada terçó, i eren votats per sis prohoms que nomenaven els consells de terçó, un també per a cada terçó. Hi havia, a més, tres oïdors de comptes, un o més procuradors fiscals i un procurador de pobres.

Els consellers de cada terçó eren elegits pel sistema de rodolins i d’insaculació en unes bosses intitulades bossa de conseller de terçó, tancades i segellades amb el segell de la vall. Totes aquestes bosses es guardaven dintre una arca amb tres panys, i una de les claus la guardava el governador general de la vall o, en defecte seu, el jutge de la vall o bé el batlle o lloctinent de Viella. Les altres dues, les tenien per torn els consellers de Pujòlo i d’Arties, de Viella i de Marcatosa i de Bossost i Lairissa, un any cada parella de consellers. L’arca era guardada a l’Armari de la Vall, que encara es conserva, i els possessors de les claus juraven de guardar-les i de no obrir l’arca fora dels casos fixats per les ordinacions de la vall. El seu incompliment era castigat amb la pena capital.

L’elecció de consellers es feia cada any el primer diumenge de setembre a l’església de Sant Aurenç, després d’haver oït missa a l’església de Sant Miquèu de Viella, amb assistència del governador i de la seva audiència, dels consellers i dels prohoms de la Vall.

L’extracció es feia amb un ritual fixat i el primer rodolí extret era el del conseller i prior de Pujòlo; després es repetia l’operació amb els altres terçons. Cada terçó tenia la seva bossa, llevat de Viella, Bossost i Vilac, que en tenien dues, una per a la vila i l’altra per a la resta del terçó, i un any s’elegia el conseller d’una bossa i el següent de l’altra, segons una prioritat designada a sort, de manera que cada terçó d’aquests darrers tenia també només un conseller.

Elegits els consellers, es feia l’extracció de les bosses de síndic. També una per a cada terçó, feta la sort de la bossa del terçó, s’extreia d’aquesta un rodolí i l’agraciat era nomenat procurador i síndic de la Vall. Les eleccions particulars per cada terçó es feien amb 27 bosses en les quals hi havia els noms de les persones aptes per als diferents oficis.

Quan el claustre de Sant Aurenç esdevingué insuficient (per les seves reduïdes dimensions), aquestes eleccions passaren a celebrar-se al claustre de l’església de Sant Miquèu, el diumenge abans de la festa de Tots Sants. Notificada l’elecció, els agraciats tenien deu dies per a acceptar o renunciar si es trobaven presents a la vall i vint si hi eren absents.

El diumenge després de la festa de Tots Sants, els elegits juraven el seu càrrec a l’església de Sant Aurenç davant el governador i amb assistència de l’oficial eclesiàstic. Si algun dels elegits no concorria a l’acte o no donava fiances es considerava que renunciava el càrrec i incorria en la pena de 60 sous, la meitat dels quals s’aplicava a les despeses de la Vall i l’altra a la persona que l’havia de substituir. Una vegada els consellers havien acabat el seu mandat, no podien ser designats consellers de nou fins passats tres anys. En canvi, per a l’elecció com a síndics o comptador, només es requeria un any de no tenir ofici. Tampoc ningú no podia acumular dos oficis alhora.

Per a ser conseller o síndic calia ser casat o haver-ho estat i haver complert 30 anys. No podien ser-ho els enemics de sa majestat, els qui havien estat acusats per alguna causa criminal, els qui pertanyien a bàndols o colles si un mes abans no havien fet les paus, tots els qui el dia de l’extracció fossin deutors, sempre que el deute excedís els 100 sous, i els qui pledejaven contra la Vall. Si l’elegit volia començar un plet contra la Vall durant el seu mandat, aleshores li calia renunciar el seu ofici. Eren igualment inhàbils els usurers i també els carnissers i els escorxadors de bestiar, per entendre que eren persones de mals sentiments.

El governador general era el qui representava l’autoritat reial i estava revestit de jurisdicció ordinària i algunes vegades de la suprema. Exercia la justícia en nom del rei. Cada governador general, abans de prendre possessió del seu càrrec, jurava observar i guardar tots els privilegis, usos i costums i llibertats de la Vall i les Constitucions de Catalunya. Aquest jurament es feia davant els consellers i prohoms de la Vall, al convent o monestir de Mijaran. En finalitzar el seu comandament o a la fi de cada trienni, havia de donar compte de la seva gestió, o tenir taula de justícia sempre que fos requerit pels consellers de la Vall, per gràcia concedida el 12 de juliol de 1336 pel rei Pere III. Mentre donava comptes o tenia taula de justícia no podia atorgar cap perdó de delictes.

Quan el jutge era fora de la vall o tenia algun impediment, el governador havia de tenir cort un dia de cada setmana a Castell-lleó (Castèth Leon) per als naturals de la vall, sense cobrar salari, i si era requerida pels veïns de la vall un dia extraordinari, havia de concedir-la amb la forma de cobrament acostumada pel jutge.

La residència del governador era a Castell-lleó, però com que aquest castell, situat a les Bordes, era un lloc incòmode per a la majoria de veïns de la vall, el 1616 es va demanar i obtenir que traslladés la seva residència i la presó al castell de Viella.

El governador tenia com a assessor un jutge ordinari, que havia de conèixer totes les causes civils i criminals i havia de prestar jurament i donar fermances i caució de la mateixa manera que el governador. La seva signatura era necessària en tots els actes de justícia del governador.

Quan el 1616 el governador va passar la seva residència i cúria a Viella, el jutge continuà tenint audiència a Castell-lleó tots els divendres per a comodidat dels veïns de la part baixa de la vall. També hi tenia taula de justícia a la fi del trienni davant els jutges de taula nomenats pel governador.

Per a mantenir l’ordre públic i la persecució dels delinqüents, com també per a fer complir i executar les ordres i provisions del governador o del jutge, a la Vall hi havia els batlles, que havien de fer jurament del seu càrrec davant el governador. Els delinqüents eren remesos d’una batllia a l’altra fins a Castell-lleó o Viella. El governador i el jutge estaven facultats per a nomenar un procurador fiscal, que era tingut o obligat a acusar els delinqüents.

Quan s’havia de deliberar algun afer comú a la vall o a algun dels terçons, es feia primer en els consells parcials de cada terçó i es demanava als cònsols de cada lloc si es creia convenient de convocar el Conselh. En cas d’haver-se de reunir el Conselh Generau, el conseller i prohom de cada terçó havia d’anar a Viella i era pagat pel terçó. Si hi anava alguna altra persona, s’ho havia de pagar.

El Conselh Generau dera Val d’Aran era constituït per dotze persones, sis consellers i sis prohoms, i es considerava que un afer tenia el consentiment general si era votat pels consellers i prohoms de quatre terçons. El Conselh es reunia en cas de jurament del governador o del seu jutge o assessor, en cas d’arribar algun ministre del rei que ho demanés, el dia d’extracció d’ofici de la Vall i quan s’havia de resoldre algun afer molt important. Si es feia fora d’aquests casos, cadascun dels membres s’havia de pagar les despeses de transport i allotjament dels seus béns propis. Si algun dels membres no assistia al Conselh el dia fixat, aquest no es podia reunir i el causant d’açò havia de pagar les despeses de les persones congregades el dia o dies que es retardava la reunió. El síndic era l’encarregat de cobrar i de donar els diners corresponents als reunits. Si el Conselh s’allargava excessivament a judici dels oïdors de comptes, hom perdia les dietes dels dies que es prolongava sense raó justa.

Cada consell de terçó tenia un llibre blanc on s’anotaven les deliberacions pròpies del consell, com també les dels consells generals.

Una de les obligacions dels consellers era protegir els pobres, les viudes i els orfes. Havien de nomenar un procurador de pobres perquè els emparés i havien de visitar les presons per aconsellar els presos en la seva pròpia defensa.

Els consellers estaven obligats a tenir aconductat un metge ordinari, que els malalts havien de pagar a raó de dos rals la visita. El Comú de la Vall pagava per l’aconductament i l’assistència del metge 50 escuts anuals i en les talles que es feien per a recollir la dita suma hom carregava més als rics en benefici dels pobres.

El síndic general era l’encarregat d’administrar les finances i de tractar els afers i plets de la vall. Tenia un llibre d’entrades i eixides, que havia de presentar als oïdors de comptes. Tractava els afers de la Vall amb França, com també les patzeries, rebia les cartes oficials i feia les convocatòries dels consellers per als consells generals. Cada any, el 16 de setembre, havia de donar comptes en la vila de Viella, després de finir en el seu ofici. Una de les seves obligacions principals era la defensa de les Constitucions de Catalunya i dels Privilegis de la vall.

La vall havia de tenir un mestre de lectura, escriptura i gramàtica i era obligació del síndic i dels consellers de cercar-lo bé a la mateixa vall, bé fora.

Aquest règim peculiar va perdurar fins el 1834, que va ser abolit per cèdula de la reina regent. Aquest règim havia sobreviscut al decret de Nova Planta (1716) de Felip V, que no va incloure en el decret la Vall d’Aran. Els primers atemptats contra el règim peculiar de la vall es van fer l’any 1821, quan es va incloure la vall en el corregiment de Talarn, del qual es va separar per decisió del Conselh Generau dera Val d’Aran del dia primer de setembre del dit any. La darrera sessió del Conselh fou la del 2 de setembre de 1827.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 reconegué les peculiaritats de la Vall i el 1990 fou reconstituït el Conselh Generau dera Val d’Aran, com a òrgan políticoadministratiu que exerceix les competències que li han estat conferides en matèria d’ensenyament, sanitat i cultura.

Les mancomunitats i les divisions municipals

Les mancomunitats són un organisme de govern constituït per diversos municipis que s’agruparen amb la intenció de prestar uns serveis a la comunitat de forma més àgil i racionalitzada. A la Vall d’Aran hi ha actualment tres mancomunitats.

La Mancomunitat Forestal de la Vall d’Aran, amb estatuts propis aprovats per ordre reial de 25 de juny de 1926, fou creada amb la finalitat de racionalitzar l’aprofitament de la riquesa forestal i d’obtenir una justa participació de tots els pobles en l’obtenció dels recursos patrimonials. Participen en aquesta mancomunitat tots els municipis de la vall.

La Mancomunitat Assistencial Sanitària, amb estatuts aprovats pel ministeri de governació el 3 de desembre de 1964, que té el seu origen en l’antic Espitau de Sant Antòni de Viella, arran de ser cedit provisionalment el 1961 pel govern civil de Lleida a l’ajuntament de Viella. És integrada també per tots els municipis aranesos.

Finalment, la tercera Mancomunitat és la de Prestació de Serveis contra Incendis. Fou aprovada el 22 de febrer de 1965. En resten fora els municipis de Bossost, Les i Canejan, que, per disposar d’instal·lacions pròpies, no van considerar oportú d’entrar-hi.

A la fi de la dècada de 1960 i principi de la dels setanta, a causa de la creació d’agrupacions intermunicipals, va caldre establir una actuació de caire supramunicipal. Fins aleshores la Vall d’Aran era dividida en els següents 18 termes municipals: Salardú, Arròs e Vila, Tredòs, Gessa, Arties, Escunhau, Viella, Gausac, Vilac, Betlan, Bagergue, les Bordes, Vilamòs, Arres, Bossost, Bausén, Canejan i Les. Les entitats locals menors constituïdes eren Betren, pertanyent al municipi d’Escunhau; Casau, al de Gausac; i Arró, al de les Bordes; existien altres pobles annexionats sense tenir constituïdes juntes administratives, com ara Garòs, annexionat a Arties; Unha, a Salardú; Casarilh a Escunhau; Mont, Montcorbau i Aubèrt, a Betlan; Benòs i Begòs a les Bordes. En la delimitació dels municipis tenien molta importància les terres comunals que pertanyien a diversos pobles. Al final de la dècada de 1960, es crearen dos grans municipis. El municipi de Salardú quedà format el 1968 pels termes de Tredòs, Gessa, Bagergue i Arties. El nou municipi de Salardú rebé el nom d’Alt Aran (Cap d’Aran), en l’actualitat oficialment Naut Aran. Aquest municipi, el més gran de la vall, es correspon pràcticament amb el terçó de Garòs. El 1970 es creà el terme de Viella, dit oficialment Vielha e Mijaran, per la fusió dels termes d’Escunhau, Vila, Betlan, Gausac, Vilac i Arròs. Es correspon pràcticament amb el terçó de Viella. La comarca quedà configurada per nou municipis.

L’administració eclesiàstica

La Vall d’Aran es trobava vinculada inicialment a la civitas Convenarum o Convenae, organitzada per Pompeu el 72 aC, entorn de la capital de Lugdunum. En aquesta ciutat es va erigir, ja a la fi del segle IV, una diòcesi, que és esmentada entre les de Novempopulània, fins que fou destruïda pel rei merovingi Gontrà el 585 en el decurs d’una guerra civil. Cal suposar que en aquest temps el cristianisme ja havia penetrat a la Vall d’Aran, com ho podrien indicar les làpides o esteles funeràries de tradició romana guardades en algunes esglésies, bé que no n’hi hagi cap testimoni històric o literari que ho precisi.

L’antiga seu de Comenge o de Lugdunum va restar destruïda fins que la va reedificar el bisbe Bertran de l’Isla (1083-1123), i quan aquest fou canonitzat el 1222 va adoptar el nom de sant Bertrand de Comenge. La nova diòcesi comprenia només l’alt Comenge i la Vall d’Aran, lloc que apareix ben organitzat religiosament des del segle XI, segons els testimonis inequívocs del més primitiu romànic de la Vall, palesos en esglésies com la de Mijaran i la de Cap d’Aran. Es creu que, abans de la restauració de la diòcesi de Comenge, la Vall d’Aran devia dependre de la diòcesi d’Auish.

A la segona meitat del segle XII la Vall d’Aran fou un centre important de catarisme, doctrina que arribà a crear una diòcesi a la Vall. Se sap que al Concili Càtar, celebrat el 1167 a la vila de Sant Felitz de Caramanh, acudiren una gran quantitat de bisbes del Llenguadoc, Llombardia i França. Presidia el Concili el grec Niquinta, bisbe de l’església càtara de Constantinoble. Al concili enviaren representants els homes de la Vall d’Aran, que, igual que Carcassona i Tolosa, tenien aleshores la seu vacant. Al Concili s’escolliren bisbes per a aquestes diòcesis i els homines Aranenses, delegats del Concilium Ecclesiae Aranensis, que es trobaven allà presents, van escollir per bisbe Ramon de Casals. Dissortadament manquem de documentació per seguir la trajectòria i la fi d’aquesta diòcesi, la qual, però, sembla que fou l’encarregada d’iniciar la propagació del catarisme a la veïna Catalunya.

Acabat el catarisme, avançat el segle XIII, la Vall d’Aran torna a constar com una dependència de Sant Bertrand de Comenge, que tenia, però, una organització pròpia, és a dir, un oficial eclesiàstic amb la seva cúria, que en cas de plets o qüestions amb la diòcesi mare, apel·lava directament davant el metropolità d’Auish. Aquest oficial exercia la jurisdicció civil, penal i eclesiàstica, llevat de casos excepcionals. El 1775 consta amb la categoria d’arxidiaca de la diòcesi de Comenge.

Els rectors de la Vall eren proposats pels mateixos aranesos, i les seves propostes eren confirmades pel bisbe de Sant Bertrand. Aquests havien de ser aranesos i es feia llur elecció per votació dels veïns. Totes les parròquies tenien la seva clerecia i aquesta era molt nombrosa, ja que el 1313 hi havia 65 domini-presbiteri, sense comptar Les i Viella; el 1613 el nombre de clergues aranesos era de 117.

La vinculació dels territoris aranesos a la corona catalanoaragonesa i després a l’espanyola no va pas trencar la tradicional subjecció a Sant Bertrand de Comenge, que es considerava la diòcesi mare, només amb el privilegi esmentat que el provisor eclesiàstic, natural de la Vall, podia apel·lar directament al metropolità d’Auish sense passar per la cúria de Sant Bertrand.

La convulsió religiosa que portà la Revolució Francesa, seguida del concordat amb Pius VII del juliol del 1801, fou causa de la renúncia de la jurisdicció que el bisbe d’Urgell va fer de la Cerdanya francesa o Alta Cerdanya; en compensació hom li donà l’administració de la Vall d’Aran, que es trobava sense bisbe per la renúncia a la diòcesi feta pel bisbe Osmond, de Sant Bertrand de Comenge, refugiat a Londres. Aquesta administració, el 23 de febrer de 1803, es va convertir en plena jurisdicció, com a satisfacció per la pèrdua de mitja Cerdanya. El bisbe urgellès Francisco de la Dueña y Cisneros prenia possessió de la Vall d’Aran el 14 de juliol de 1805.

Tot i el seu traspàs a la diòcesi d’Urgell, els aranesos van continuar amb el privilegi d’elegir-se ells mateixos els rectors, cosa a la qual es va oposar el 1853 el bisbe Caixal. Els aranesos portaren la qüestió a Roma i aquesta es va pronunciar a favor del privilegi de la Vall, però, més tard, davant les pressions de l’enèrgic bisbe urgellès, que va arribar a expulsar del seminari els seminaristes aranesos, la Vall va renunciar el seu tradicional privilegi.

Malgrat tot, en la concòrdia del 26 de juliol de 1860, hom va reconèixer a l’arxipreste de la Vall d’Aran totes les atribucions d’un superior ordinari, llevat de confirmar i ordenar. Per l’especial situació i aïllament de la zona, els aranesos podien menjar lacticinis els dies prohibits per l’església i l’arxipreste podia dispensar els impediments matrimonials diriments en tercer i quart grau de consanguinitat.

Actualment la comarca continua constituint l’arxiprestat de la Vall d’Aran, dins el bisbat d’Urgell.

El marc físic

El relleu

La Vall d’Aran és formada per una depressió entre dues carenes o alineacions que formen els límits septentrional i meridional, paral·leles durant prop de 50 km i que s’uneixen al port de la Bonaigua.

La comarca no coincideix, exactament amb els límits de la capçalera de la Garona, malgrat que aquesta conca hidrogràfica marca una bona part dels seus límits. D’una banda, a llevant, el pla de Beret i els cims que l’envolten pertanyen a la conca de la Noguera Pallaresa i, per tant, no formen part de la unitat hidrogràfica de la Garona. De l’altra, a migdia, la zona coneguda per la boca S del túnel de Viella, constitueix la capçalera de la Noguera Ribagorçana. Així, una petita part de la comarca aranesa s’integra en el vessant mediterrani. I, en canvi, els primers quilòmetres des de la dreta del riu de Ruda (la Garona de Ruda) pertanyen al Pallars Sobirà.

La primera carena, al N, té menys importància geogràfica, però no política (és la frontera estatal) i s’inicia al NE en territori aranès pel tuc d’Era Girèta (2 570 m), el tuc de Barlonguèra (2 802 m), el port d’Òrla, el mall de Bolard (2 752 m), el tuc d’Er Òme (2 703 m) i segueix més linealment pel port d’Urets, el tuc de Maubèrme (2 880 m) -el més enlairat d’aquesta carena-, el port d’Era Horqueta, el tuc d’Era Sèrra Nauta (2 705 m), el portilló d’Albi (2 410 m), el tuc de Canejan (2 610 m), el tuc de Crabèra (2 630 m) i el collet de Poimaurin per a trencar-se bruscament al portell d’Eth Pònt de Rei (580 m), al curs de la Garona.

Aquesta carena es troba reforçada a migdia per un ampli massís muntanyós, d’una altitud mitjana de 2 200 m, que constitueix el nucli orogràfic central de la vall amb un declivi marcadament pronunciat vers el SW. Té el seu origen en les dues subserralades que projecta el tuc de Maubèrme (2 880 m). L’una es dirigeix cap a Bossost (a ponent) tot seguint la serra d’Es Armèros, la Sèrra Sascorjada, la serra de Pica Palomèra (2 460 m), el tuc de Cauilha (2 321 m), i la serra de Montlude (2 518 m), separant dues valls secundàries, les de Varradòs i de Toran. L’altra es dirigeix vers Viella seguint la serra d’Arenho (2 546 m al tuc d’Era Pincèla i 2 522 m al tuc d’Arenho), la serra de Vilac i la serra d’Estanho, que formen la bisectriu de la gran L que descriu la Garona.

D’altres brancs es desprenen en la mateixa direcció S i se solden amb l’aresta meridional tancant la vall i enllaçant vers Saboredo: serra d’Es Bandolèrs, que parteix del tuc d’Òrla (2 617 m), i el massís de Beret, el cap de Varimanya (de Varimanha o Marimanha en aranès), el tuc de Varimanya (2 660 m), el tuc d’Escornacabres (d’Escòrnacabres en aranès; 2 600 m), el tuc de la Llança (2 658 m) i el port de la Bonaigua.

Del tuc d’Er Òme i el port d’Urets parteix cap al S la taula de Parros (2 700 m), que es perllonga amb la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2 369 m) i el de Costarjàs (2 333 m) fins a la serra de Comalada. Aquesta separa la conca de la Unhòla de la de la Noguera Pallaresa i, per tant, marca la divisòria Atlàntic-Mediterrània. De la taula de Parros neix en direcció E la serra d’Es Cardigassos (2 640 m).

A uns 30 km de la serralada septentrional s’aixeca la segona carena que marca la frontera de la Vall d’Aran amb les terres pallareses i ribagorçanes, en una direcció gairebé paral·lela a l’anterior. Va ascendint des del tuc de Saboredo, el de Ratera (2 857 m) i el Gran Tuc de Colomers (2 933 m). Allí es forma una recolzada vers el N pel tuc de Ribereta (2 670 m) fins al Montardo (2 833 m). D’allí continua el seu curs vers el SW pel tuc des Monges (2 707 m), la serra de Tumeneia (2 780 m) i del Bessiberri del Nord (3 015 m), que és el cim més elevat de tota la comarca. Ací la carena pren la direcció NW passant pel tossal dels Estanyets (2 882 m), on segueix des d’aquest pic una direcció vers l’W, i arriba fins al tuc de la Contesa (2 786 m), límit superior de la conca de la Noguera Ribagorçana. Abans d’arribar al tuc de la Contesa i partint del tossal dels Estanyets, neix una carena gairebé perpendicular a aquesta, en direcció N-NW, que quan arriba al tuc de Sarrahèra (2 645 m) forma dues branques, una vers llevant amb la tuca de Betren (2 526 m) fins a la tuca d’Era Aubeta (2 502 m), a partir de la qual l’alçària va disminuint d’una manera gradual. En el si format per aquestes dues carenes es troba l’important cercle lacustre de Rius. L’altra branca que va vers ponent avança amb el port de Viella (2 470 m), tuc de Montanèro (2 479 m), i continua invariablement en aquesta direcció per l’aresta del serrat d’Era Gerbosa, fins a acabar en el tuc de Molières (3 010 m) i el cap d’Eth Hòro de Molières (2 975 m).

Per la part de ponent trobem un alineament de direcció N-S que corre des del tuc de Sacauva (1 758 m), pel de Sahaja (2 618), el d’Eth Plan der Òme (2 192 m), el de Pujastor (2 016 m), amb un pas fronterer al portilló de Bossost (1 300 m), que comunica amb la vall de Luixon, pel tuc d’Era Monjòia (2 150 m), el d’Era Escaleta (2 457 m), la Tuca Blanca de Pomèro (2 697 m) i el tuc de Molières.

Com bé es pot observar, la comarca té cims de gran altitud, per sobre dels 2 800 m, bé que limiten amb altres comarques. Aquest és un fet important d’assenyalar per dos aspectes. Un, que a la línia divisòria entre el vessant atlàntic i el mediterrani, que coincideix pràcticament amb el límit meridional de l’Aran, les altituds mínimes gairebé sempre ultrapassen els 2 000 m; l’altre fet fa referència a les alçades relatives. El punt més elevat de la comarca és el Bessiberri del Nord (3 015 m), i el més baix és a Eth Pònt de Rei, amb 580 m. A més, sobresurt el fet que només el 5,4% del territori es troba per sota dels 1 000 m i més del 30% per sobre dels 2 000 m, cosa que dóna a la comarca el seu caràcter genuí d’alta muntanya.

En definitiva, si una de les característiques fonamentals del relleu de la Vall d’Aran és l’orientació, no es poden deixar de banda factors com l’alçada, i també sobretot el pendent, molt relacionat amb la morfologia glacial que ha creat forts pendents en els vessants de les valls i extensions planeres sobre aquestes parets, tan característiques d’aquesta comarca.

La geomorfologia

La Vall d’Aran, a causa de la seva situació en plena zona axial pirinenca, en el glacial quaternari de la Garona, té el sòl format dels terrenys i materials més antics de la serralada, de manera que aquests pertanyen a l’època paleozoica i fins i tot a temps anteriors. Els sòcols granítics són escampats d’una manera irregular.

No obstant això, es distingeixen tres sectors: l’anticlinal de Les, al NW, on apareixen les roques més antigues de la vall, constituïdes per esquistos grisos, gairebé obscurs amb intercalacions de quarsites i conglomerats bastos, formats per palets o còdols de gres i quars; hi afloren roques hipogèniques, principalment granits d’aspecte prou uniforme, juntament amb esquistos micacis i quarsites a la serra de Montlude, a les muntanyes de Bossost, Les i Vilamòs, el tuc d’Era Entecada i les seves ramificacions vers les Bordes i Bossost i a les parts altes de les muntanyes septentrionals de Viella, Escunhau, Arties i Salardú.

El sinclinal de Viella, format per roques calcàries i esquistos argilosos del període devonià, que apareixen en estretes faixes que es repengen en les roques silúriques formant les zones genuïnament calcàries de la vall i que gairebé ocupen tota la seva extensió. Les roques del Carbonífer són representades al portilló de Bossost (sector integrat dins el Pla d’Espais d’Interès Natural, PEIN) i en una ampla zona entre Vilamòs i Bagergue.

Els estreps septentrionals de la Maladeta, que es perllonguen seguint la carena meridional que limita amb terres ribagorçanes i el Pallars Sobirà fins al port de la Bonaigua i el pla de Beret, formats per un complex de plegaments de granodiorites intrusives, gresos, esquistos i calcàries devonianes, que es repengen damunt el gran batòlit granític. Tots aquests materials han sofert a través del temps els efectes dels successius i violents plegaments hercinians (de l’era primària) que van originar la serralada divisòria. Però els responsables últims del relleu actual foren les glaciacions quaternàries, de modelat divers segons la duresa dels materials damunt els quals actuaren; això explica el contrast entre les agrestes formes d’agulles i espadats que voregen els antics circs glacials de la barrera meridional i les suaus i arrodonides de la meitat septentrional. Dels esmentats circs glacials, gairebé tots constituïts per diverses clotades de recepció adjacents i perllongades per les corresponents valls glacials de clàssic perfil en U, destaquen, al vessant meridional, el d’Era Artiga de Lin; el de Molières (pertanyent a la conca de la Noguera Ribagorçana); el de Conanglos o de l’Hospital de Viella (de la mateixa conca); el del Bessiberri i de la serra de Tumeneia, que inclou els majors estanys de la vall i és capçalera d’Era Artiga de Valarties; el de Montcasau, origen del riu de Rencules; el de Colomers, el més complex de tots i capçalera de l’Aiguamòg, i el de Saboredo, on es formava la gran glacera del riu de Ruda, que recorria gairebé tota la vall i recollia les aportacions dels circs esmentats abans. Al vessant septentrional els més notables són els de Canejan (Toran), Varradòs, la Unhòla i Beret, capçalera, aquest, de la Noguera Pallaresa.

Les aigües

El relleu de la vall determina que totes les seves aigües -llevat d’uns petits sectors a llevant i a migdia- desguassin a l’Atlàntic a través de la Garona, eix de la xarxa hidrogràfica comarcal. La Garona, nom preromà d’origen probablement celta, té una longitud de 675 km, 46 dels quals corresponen al seu recorregut dins la Vall d’Aran. És un riu de règim pluvionival i el seu cabal s’incrementa a l’època del desglaç.

El seu naixement s’ha interpretat de diversa manera. Tradicionalment hom el fa sorgir dels aiguamolls del pla de Beret, als ulls de la Garona, a 1 872 m d’altitud i a curta distància del naixement de la Noguera Pallaresa. Però el veritable cap és el riu de Ruda, corrent que neix al circ lacustre de Saboredo, segueix el curs de l’antiga glacera en direcció N-NW per la ribera de Ruda, rep per la dreta el barranc de Ticolet, que baixa del port de la Bonaigua, i més enllà, a uns 11 km del naixement, rep també per la dreta el Riu Malo, que neix al circ del Rosari i de Baciver. Abans d’arribar a Tredòs, rep per la dreta el barranc de la Garona tradicional i davant aquesta confluència, pel marge esquerre, rep l’Aiguamòg, procedent del circ de Colomers i que té una resclosa poc abans del desguàs.

Passat Tredòs, la Garona pren la direcció E-W, i passat Salardú rep per la dreta la Unhòla, que baixa del N per la ribera homònima des de l’Estanh Long de Liat i veu créixer el seu curs amb el riu d’Es Calhaus (que ve de l’estany de Montoliu) i el riu de Moredo; en alguns punts del seu curs la Unhòla és subterrània i passa vora el poble de Bagergue.

La Garona, en arribar a Arties, rep per l’esquerra el riu de Valarties, procedent del S, format sota Montardo per unió de la ribera de Rius (procedent del circ homònim) i el riu de Rencules (procedent dels estanys de Seslòses i de Ribereta).

Entre Garòs i Casarilh la Garona rep per l’esquerra el barranc de Bargadèra. Després de passar vora Garòs, Casarilh, Escunhau, Betren i Viella, conflueix, en aquesta darrera població, amb l’Arriu Nere (dit Aigua Nera antigament). A Viella la Garona pren la direcció N-NW i a partir d’ací la seva ribera es fa més estreta fins a arribar a Bossost.

Un quilòmetre i mig aigua avall de Viella, rep per la dreta el riu de Vilac o Salient, que neix sota el collet de Vilac i augmenta el seu cabal amb el riu de Bords. Passa per Aubèrt i més enllà, a Eth Pònt d’Arròs, rep també per la dreta el riu de Varradòs, que neix al SW del collet de Varradòs i que al seu torn rep per la dreta els barrancs d’Era Solana i de Sarcorjada (que neix a l’Estanh Nere de Güèrri i s’uneix prop del famós Saut deth Pish, que vol dir “Bosc de la Cascada”). El riu de Varradòs rep encara per les dues bandes un bon nombre d’afluents.

En arribar a les Bordes, la Garona pren una direcció gairebé S-N i rep les aigües del seu major afluent aranès, el Joèu, considerat per alguns geògrafs la veritable Garona (sembla que Joèu, topònim repetit en altres indrets de Gascunya, respon a una divinitat pagana equivalent al Júpiter romà). El naixement del Joèu constitueix un fenomen càrstic molt interessant, ja que les seves aigües provenen de les glaceres del pic d’Aneto, a la Maladeta, les quals són recollides al forat dels Aigualluts (2 030 m) i després de 4 km de circulació subterrània travessant la serra de Pomèro sorgeixen a Era Artiga de Lin, als ulls del Joèu (1 405 m), a l’altre vessant de la divisòria d’aigües, i pren una direcció NE fins a rebre el barranc de Gèles (per la dreta). Pren aleshores la direcció NW i s’uneix a la Garona aigua avall de les Bordes.

Aigua avall de les Bordes, la Garona rep petits afluents d’escàs cabal a les planes de Bossost i Les, on la ribera s’eixampla. Per l’esquerra hi aflueixen el barranc d’Era Barestà o d’Era Bordeta i el riu de Bausen, entre d’altres, i per la dreta els d’Arres, de Margalida (el més cabalós, que neix als estanys Long i Redon de Vilamòs, sota la serra de Montlude).

Uns 3 km abans de la frontera d’Eth Pònt de Rei, la Garona rep per la dreta, prop de Pontaut, el riu de Toran, l’últim afluent important, procedent de llevant, que s’origina als estanys occidentals de Liat, que rep diversos barrancs al seu torn, sobretot per l’esquerra.

Els estanys són abundants a la Vall d’Aran; n’hi ha uns 200, que donen una gran bellesa al seu paisatge. Gairebé tots són d’origen glacial i són anomenats en alguns llocs eon i bom. Es concentren en diversos circs glacials de la carena meridional i són sovint capçalera dels rius. En el circ de Rius es destaquen el Lac Tòrt de Rius (30,5 ha), els estanys de Mar (35,8 ha) i de Rius (21,7 ha). En el circ de Colomers, capçalera de l’Aiguamòg, hi ha 48 estanys, entre els quals l’Obago, Clòto, de Cabidornats, de Pòdo; el circ de Saboredo té 35 estanys i el Lac Redon de Viella, de 25,2 ha, vessa a la Noguera Ribagorçana. Els estanys de Liat (27) es troben a la carena septentrional.

El clima

La Vall d’Aran difereix considerablement de la resta de Catalunya quant al clima pel fet d’estar situada al vessant septentrional dels Pirineus, sotmès plenament a la influència atlàntica. El clima aranès és molt més comparable al de les valls occitanes de la banda del N dels Pirineus centrals que no al de les valls catalanes del vessant del S.

La vegetació indica clarament, per exemple, que el clima atlàntic, humit i no gaire fred, és encara força típic a la baixa Vall d’Aran, entre Eth Pònt de Rei i Viella, zona bastant oberta a l’aire marítim de l’W, mentre que l’alta vall, a l’E de Viella, molt més tancada, és més continental i, per això, recorda més les valls ribagorçanes i pallareses del vessant del S.

Les precipitacions són abundants d’un cap a l’altre de la vall i cauen regularment durant tot l’any. No hi ha cap període eixut, bé que el màxim de precipitació se situa a la primavera. Les dades de què hom disposa indiquen que la precipitació mitjana anual oscil·la entre 900 mm i 1 200 mm, valors que són alts, però que no acusen prou la gran diferència de clima que hi ha entre aquesta comarca i el vessant meridional de la serralada. Probablement la diferència principal en l’efectivitat de la pluja està en la constància de les precipitacions atlàntiques i en el roïneig atlàntic que amara la terra. La neu es dóna amb freqüència a l’hivern, però no és un fet excepcional tenir precipitacions sòlides a l’alta muntanya fins i tot a l’estiu.

Les temperatures de la Vall d’Aran són semblants a les que hi sol haver a l’Europa mitjana i resulten baixes si es comparen amb les de la resta de Catalunya. Viella té 4 mesos hivernals (temperatura mitjana entre 0° i 5°C), 2 mesos subhivernals (5°-10°C), 1 de temperat (10°-15°C) i 4 de subestivals (15°-20°C), però no gaudeix de cap mes autènticament estival, calent, amb mitjana superior a 20°C. El clima subalpí del port de la Bonaigua és caracteritzat per 5 mesos glacials (temperatura mitjana inferior a 0°C), 2 d’hivernals (0°-5°C), 2 de subhivernals (5°-10°C), comparables als mesos més freds del litoral mediterrani, i, finalment, 2, juliol i agost, de temperats, amb una mitjana poc superior a 10°C. En general, les temperatures es poden considerar fresques i l’amplitud tèrmica escassa, si bé a la part baixa de la vall les temperatures mitjanes a l’estiu són relativament importants.

La vegetació

La vegetació aranesa, en correspondència amb el clima humit de la contrada, és la pròpia del vessant septentrional dels Pirineus, dominat per la influència atlàntica, sobretot a les altituds baixes i mitjanes.

Dins la comarca cal distingir dues parts relativament diferents: la baixa Vall d’Aran, fins a Viella aproximadament, i l’alta Vall d’Aran, de Viella al port de la Bonaigua.

A la baixa Vall d’Aran la zonació altitudinal dels paisatges és la típica dels Pirineus atlàntics:

Estatge de la roureda mixta humida (Isopyro-Quercetum roboris). El bosc mixt de roure pènol (Quercus robur), roure de fulla gran (Q. petrea), freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) i cirerer silvestre (Prunus avium) cobriria la part baixa de forma potencial. A hores d’ara en resten claps dispersos entremig d’un paisatge on dominen, sobretot, els prats dalladors (Arrhentherion). Les vernedes (Alno-Padion) de les riberes, les landes de bruguerola (Calluno-Genistion) o de gódua (Sarothamnion scoparii), les pastures de fenàs atlàntic (Brachypodium pinnatum) completen els paisatges de la comarca. El roure martinenc (Quercus pubescens) i, amb ell, altres espècies submediterrànies, es limiten a alguns racons secs i assolellats de les solanes.

Estatge de les fagedes (Scillo-Fagetum). La fageda de la baixa Vall d’Aran se separa de les altres fagedes catalanes per la gran riquesa de plantes herbàcies silvàtiques, moltes d’elles tendres i de gran valor ornamental, com l’espunyidella d’olor (Galium odoratum), el joliu (Scilla lilio-hyacinthus), el buixol (Anemone nemorosa) i tantes d’altres. Rouredes acidòfiles de roure de fulla gran (Quercus petraea) poden substituir la fageda en algunes solanes abruptes. Vernedes amb vegetació herbàcia esponerosa segueixen el fons de les valls. En aquest nivell, entre 800 i 1 000 m aproximadament, l’acció de l’home ja ha estat poc important: només alguns claps de pastura o de landa i petites superfícies de prat dallador interrompen la continuïtat del bosc.

Estatge de l’avetosa (Goodyero-Abietetum). Per damunt de la fageda s’estén, entre 10001100 i prop de 2000 m, la negror de les grans avetoses. Les molses boreals revesteixen la terra. Aquest paisatge ha sofert, en algunes ocasions, tallades excessives, o l’erosió dels vessants de gran pendent a conseqüència de l’obertura d’amples vies forestals. Això s’ha traduït en la invasió de l’avetosa per poblacions d’espècies com el cameneri (Epilobium spicatum), indicadors d’alliberament excessiu de matèries nitrogenades, i en l’expansió de plagues com la del vesc (Viscum album ssp. abietis).

Estatge del bedollar (Saxifrago-Rhododendretum betulo-blechnetosum). Al límit superior de l’avetosa apareix sovint una estreta garlanda d’un verd clar formada per arbres de fullatge caduc com el bedoll pubescent (Betula pubescens), el bedoll comú (B. pendula), la moixera de guilla (Sorbus aucuparia), que presideixen una vegetació subalpina amb neret (Rhododendron ferrugineum), nabiu (Vaccinium myrtillus). Aquests bosquets subalpins ocupen, almenys en part, el lloc que en general a la serralada sol correspondre al pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata).

Prats alpins (domini del Leontodonto-Caricetum-curvulae). El prat de càrex corbat (Carex curvula) fa un paper secundari en el paisatge de la part més seca dels Pirineus, però a les terres humides, com és la Vall d’Aran, adquireix una extensió considerable i passa a ser un element distintiu del paisatge. A l’estatge alpí, dels prats naturals, per damunt de 2 200-2 300 m, la vegetació aranesa difereix poc de la que hom troba a la resta dels Pirineus: hi són abundants els prats de gesp (Festuca eskia) als solells abruptes, o les pastures de pèl caní (Nardus stricta).

A l’alta Vall d’Aran, més continental, la vegetació és força semblant a la de la resta dels Pirineus catalans, encara que, en conjunt, reflecteix l’existència de condicions especialment humides. La roureda humida i la fageda han desaparegut, però a les obagues hi ha encara grans avetoses. A les solanes, sovint desforestades, hom pot veure sovint boscos de pi roig (Pinus sylvestris). Més amunt, entre 1 600 m i 2 300 m, el pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) és l’arbre principal de l’estatge subalpí superior. Aproximadament a 2 300 m d’altitud, la vegetació subalpina cedeix el lloc als prats alpins.

La capçalera de la Noguera Ribagorçana, és situada al vessant meridional de la serralada. Voltada de massissos molt alts, que actuen com a centres de condensació, hi predomina un paisatge de fageda amb joliu (Scillo-Fagetum) i de boscos d’avets, que en molts d’aspectes es correspon més amb el del vessant del N que amb el paisatge submediterrani del vessant del S, que apareix pocs quilòmetres més avall. Un element molt valuós de la vegetació de Hospital de Viella és la torbera baixa de bruc d’aiguamoll i esfagnes (Ericion tetralicis), vegetació d’afinitat atlàntica, raríssima a Catalunya.

La diversitat natural i paisatgística de la Vall d’Aran ha estat reflectida al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) amb la amb la protecció de deu espais: Estanh de Vielha, Arribèra deth Garona, Era Artiga de Lin, Sant Joan de Toran, Capçalera de la Noguera Ribagorçana, Eth Portilhon, Marimanha, Montanhes de Les e Bossost, Naut Aran i Aigüestortes (els dos darrers són els únics que sobrepassen els límits comarcals). Aquests espais ocupen una superfície de 29 467,6 ha.

L’espai d’interès natural d’Era Artiga de Lin, inclou, a més, la reserva natural parcial de Baish Aran. Tanmateix l’EIN de Marimanha inclou la reserva natural parcial de la Noguera Pallaresa-Bonaigua, compartida amb l’espai d’interès natural de l’Alt Àneu (Pallars Sobirà). Aquest espai, que representa una bona mostra de la vegetació alpina, subalpina i altimontana típica del Pirineu Central, alhora, forma part del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

A nivell internacional, l’EIN d’Aigüestortes, ha estat declarat per la Unió Europea, zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). D’altra banda, al novembre del 2001, el Govern aprovà la proposta d’espais que formen part de la regió alpina de la Xarxa Natura 2000. En aquesta s’inclouen tots els EIN de la Vall d’Aran a excepció de l’espai d’interès natural de l’Arribèra deth Garona i dos espais que no formen part del PEIN.

Les comunicacions

A causa del seu peculiar relleu, les comunicacions de la Vall d’Aran amb l’exterior són difícils, exceptuant la sortida natural d’Eth Pònt de Rei (a 580 m d’altitud) a través de la qual la Garona s’obre pas vers la plana tolosana.

Els aranesos, per relacionar-se amb les comarques veïnes, han emprat a través dels segles una sèrie de passos de muntanya (els ports, portillons o portells) de les dues carenes limítrofes.

Al vessant meridional s’obren els collets o ports següents: el port de la Bonaigua o de Pallars (2 072 m), utilitzat ja en època romana amb el nom de Petrae Albae, que es mantingué en època medieval (Peires Aubes), que comunica amb la Vall d’Àneu; el port de la Picada (2 462 m), a l’extrem oposat (W), que comunica Era Artiga de Lin amb la vall de Benasc; el port de Viella (2 435 m), que comunica la vall de l’Arriu Nere amb la Vall de Barravés i la Noguera Ribagorçana; el port de Rius (2 280 m), al SW del de Viella, que comunica amb la ribera del mateix riu i era l’utilitzat pels pobles d’Arties en amunt; el port de Caldes o de Colomers (2 500 m), vers la Vall de Boí; el port de Ratera (2 540 m), que condueix a la vall d’Espot, al Pallars; la collada de Beret (1 860 m), que porta a la part alta de la Vall d’Àneu (Alós i Gil).

Al vessant septentrional, i deixant de banda el pas d’Eth Pònt de Rei, destaquen els passos següents: el portilló de Bossost (o de Burbe per als francesos), dit Eth Portilhon (1 310 m), que porta vers Luixon; el port de Monjòia (2 150 m), també a Luixon; el port d’Era Escaleta (2 410 m), també a Luixon; el port Coma Girèta (2 635 m), a l’extrem NE, que condueix a Las Bordas-sus-Les (Arieja); el port d’Òrla, que porta a Borrac i Castilhon (Arieja); el port d’Era Horqueta (2 550 m), que porta a Sentenh i Castilhon (Arieja); el port d’Orets (2 545 m), també vers Sentenh; el portilló d’Albi (2 440 m), a Sentenh; el coll d’Era Potèrla (1 760 m) vers Meles (Alta Garona).

Durant molts anys fins a mitjan abril els ports de la Bonaigua i Beret no eren transitables, i els de Viella i la Picada fins al juny, i els de la part septentrional no reunien millors condicions. Tots aquests passos no han estat camins carreters sinó camins de bast i morralers, i es troben gairebé tots en la relació que a la fi del segle XVII féu el mariscal de Noailles. Actualment, llevat del port de la Bonaigua i del portilló de Bossost (Eth Portilhon), tots els altres són camins de ferradura, emprats només per excursionistes.

Avui hom disposa de quatre accessos asfaltats, dos vers França: el d’Eth Pònt de Rei vers Fòs per la N-230 i el d’Eth Portilhon vers Luchon per la N-141, i dos vers les terres catalanes: el de la Bonaigua per la C-28, vers Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà) i el del túnel de Viella per la N-230, vers el Pont de Suert (Alta Ribagorça); i una pista que entra des del Pallars per Montgarri i el pla de Beret.

La carretera N-230, de Lleida a França, passa per Benavarri i el Pont de Suert, s’obre pas ja fins a la comarca pel túnel de Viella, passa per Viella, les Bordes, Bossost i Les i a Eth Pònt de Rei connecta amb la carretera francesa N-125, vers Fòs. La idea d’obrir un túnel fou planejada vers el 1830 per dos enginyers francesos, Auriol i Partiot, però el situaven prop del naixement de l’Arriu Nere; no es dugué a terme per dificultats econòmiques i tècniques. Amb motiu de la inauguració de la carretera del port de la Bonaigua, anys després, el 1924, quan Alfons XIII visità la vall, hom determinà la construcció del túnel de Viella. El seu projecte s’inicià el desembre del mateix any i s’adjudicà al novembre del 1925. Són diversos els motius que expliquen que les obres es comencessin en aquelles dates. D’una banda, la vella aspiració dels aranesos de tenir una comunicació directa amb la resta de l’estat. Una referència concreta d’aquesta voluntat és el document lliurat pels alcaldes aranesos al govern de Madrid l’any 1907. D’una altra banda, les grans expectatives d’explotació dels recursos de la vall, en concret els hidroelèctrics, i l’alt interès militar, després de la Primera Guerra Mundial, de tenir un fàcil accés a la Vall d’Aran per a una millor defensa de la frontera, ja que durant la Primera Guerra Mundial havien entrat tropes alemanyes fins a Bossost; això donà lloc a la destinació amb guarnició fixa a Viella del Batalló de Caçadors de Muntanya. Les obres s’iniciaren al març del 1926. La perforació, però, no s’acabà fins el 1941 i no s’obrí al trànsit de vehicles -de manera provisional- fins el 22 de maig de 1948. Fou el 1965 que adquirí l’aspecte i les característiques actuals. Té una llargada de 5 133 m i una amplada de 12 m; la boca del N es troba a 1 390 m d’altitud i la del S a 1 626 m.

El març de l’any 2002 es col·locà la primera pedra de les obres del nou túnel de Viella, que serà paral·lel a l’actual, tindrà 5,2 km i està previst que entri en funcionament al final del 2007.

La N-230 és, d’altra banda, una carretera molt mal tractada pel clima i els accessos al túnel a l’hivern necessiten sovint l’ús de cadenes i fins i tot a vegades cal interrompre la circulació.

De la mateixa N-230, a Bossost, surt un ramal, la carretera N-141, que va vers Eth Portilhon —el portilló de Bossost o de Burbe— i enllaça amb una carretera francesa vers el poble de Sent Mamet.

Un altre ramal, la C-28, surt de la N-230 a Viella, segueix la Garona en sentit invers al seu curs, arriba al port de la Bonaigua i baixa per la Vall d’Àneu fins a Esterri d’Àneu, on connecta amb la C-13 (Eix dels Pallars). El port de la Bonaigua es troba molt exposat a les allaus i no és estrany trobar-lo tancat en èpoques de fortes tempestes de neu a l’hivern.

A l’interior de la vall tots els pobles disposen de carreteres o ramals asfaltats que els uneixen a través d’un traçat més o menys difícil a la N-230 o la C-28. La xarxa viària secundària uneix els nuclis més aïllats amb la vall central, amb la vall de la Garona, per on passen els principals eixos viaris i on es troben els nuclis més importants. Aquesta comunicació interna s’estableix per un traçat viari que articula bàsicament les valls de forma perpendicular a la Garona, però que és deficitària entre les valls paral·leles.

La Vall d’Aran disposa també d’un sistema de comunicació ràpida, el transport aeri. A Viella hi ha un heliport, d’ús restringit, i hi ha a la comarca algunes helisuperfícies.

La població

La població de la Vall d’Aran ha sofert tradicionalment les conseqüències de la inestabilitat fronterera. Així, en nombres absoluts, la variació va d’uns 3 083 h a inicis del segle XVIII a 11 272 h el 1860, en què els censos donen un màxim poblacional. El 1292 hi ha 1 405 focs i 1 590 hospitia o cases; el 1613, 854 veïns; el 1787, 5 629 h; el 1860, 11 272 h; el 1887, 7 410 h; el 1900, 6 389 h; el 1936, 5 955 h; el 1960, 6 525 h; el 1975, 5 170 h; el 1981, 5 808 h; el 1991, 6 184 h; el 2001, 7 938 h i el 2005, 9 219 h.

La població aranesa representava l’any 2005 el 0,13% de la població de Catalunya. L’evolució ha sofert, al llarg dels anys, pujades i baixades, sobretot a les èpoques en les quals, a causa de les guerres entre els dos estats veïns, la vall fluctuava entre França i Espanya: guerra dels Segadors (1643), de Successió (1706), la guerra anglofrancesa contra la política d’Alberoni (1719), la Guerra Gran (1793-95), reincorporació a França el 1812 i retorn a Espanya el 1815, durant la guerra del Francès, a més de la guerra civil de 1936-39.

Una vegada acabada tota activitat bèl·lica i restablerta la pau al segle XIX, la població augmentà considerablement i de manera progressiva en pocs anys. Així, el cens del 1857, primer cens modern, anomenat d’Isabel II, donà 9 908 h i tres anys més tard, el 1860, assolí la xifra de població màxima: 11 272 h. Això representa un augment en aquest curt període de temps de 1 364 h, el qual és exagerat, ja que en el cens següent havia baixat a 7 957 h. Aquest augment estava per damunt del nombre de gent que podia mantenir els recursos de la vall. P. Madoz diu que “davant la impossibilitat d’atendre avui els aranesos a la seva subsistència amb els mitjans que el sòl ofereix i la indústria pecuària (elaboració de formatges i mantega), avui no gaire florida, a la qual es dediquen, un crescut nombre d’habitants, que no baixa de 2 000, emigra de la vall cap a França”, la qual cosa és provada per la reducció accelerada i forta que coincideix amb el desenvolupament industrial de les ciutats occitanes (Bordeus, Tolosa, Marsella, etc.) i el consegüent èxode rural. L’augment de població també podia anar lligat a la profusió de nous conreus. Cal tenir en compte que les migracions temporeres a Occitània s’han realitzat des de temps immemorials (verema a Bordeus i Llenguadoc, treballs del bosc a les Landes, etc.).

En acabar el segle, la població havia disminuït fortament, bo i assolint un mínim el 1900, amb 6 389 h. Fins el 1930 la població es va mantenir superior a 6 000 h, cosa que demostra que no hi va haver una emigració notable, atès que la població hi restava per als treballs que s’iniciaren aquells anys: el 1910, carretera de Viella a Tredòs; el 1924, inauguració de la carretera del port de la Bonaigua; el 1920, explotació de mines de Liat i Bossost; el 1923, la central de Cledes (Les).

La guerra civil de 1936-39 provocà una nova reducció de població, que assolí l’any 1940 la xifra més baixa del segle XX, amb 4 681 h. A partir d’aleshores, però, començà la recuperació de la població, que en deu anys va passar a 6 555 h (1950). La causa fou la perforació del túnel de Viella i la construcció de les noves centrals hidroelèctriques (Viella, Benòs, Arties). Aquests treballs es prolongaren durant el decenni dels cinquanta i la població tornà a assolir la xifra del començament de segle vers el 1960, any que començà un nou i fort període regressiu degut a l’acabament de les obres principals. El 1970 amb prou feines sobrepassà els 5 000 h. Al decenni següent, amb el desenvolupament del turisme, s’aturà aquesta disminució, i fins i tot passà a augmentar, a causa d’una certa immigració, fins als 5 808 h el 1981. Actualment hi ha una tendència a la recuperació. L’any 1986 s’empadronaren un total de 6 034 h i el 1991 el cens donava una població de 6 184 h. L’any 2001 la població era de 7 938 h i el 2005 havia augmentat a 9 219 h.

Per municipis, les tendències són més diversificades. A Canejan i Bausén la dinàmica té signe negatiu,mentre a la resta la tendència és positiva, tot i que el creixement no és igual a tot arreu.

L’economia

La ramaderia i el bosc han estat de sempre els pilars de l’economia aranesa. L’agricultura, per les pròpies característiques físiques de la comarca, no ha passat mai de tenir un marcat caràcter de subsistència. Gràcies als boscos i les grans superfícies de pastius, els aranesos han pogut establir relacions d’intercanvi amb les comarques veïnes de més possibilitats agràries i d’obtenir els productes que no els podia donar el seu reduït espai destinat a conreus, en un medi poc favorable a la diversificació. Això no obstant, amb el desenvolupament del turisme, el sector primari ha perdut importància a la vall i ha passat a ocupar un lloc secundari. L’entorn natural ha afavorit aquest desenvolupament turístic, que en un bon començament s’esdevingué com a conseqüència dels esports d’hivern; modernament, però, són les noves modalitats d’esports d’aventura i les tendències neorurals les que han permès que les activitats turístiques mantinguin un pes important al llarg de tot l’any. Aquest procés de terciarització també ha desenvolupat la construcció d’habitatges de residència secundària, si bé l’inici del sector de la construcció es donà a la comarca amb la creació de les centrals d’aprofitament hidroelèctric. Per tal de dinamitzar l’economia, el 2003 es constituí l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran.

L’agricultura

La Vall d’Aran ha estat una comarca eminentment forestal i ramadera. La superfície conreada, llevat dels prats, no té gaire importància. Una part d’aquesta superfície ha estat guanyada pels prats; fins i tot la poca superfície dedicada als conreus és clarament orientada, i cada vegada ho és més, cap a la ramaderia. La principal característica de l’activitat agrària durant els darrers anys del segle XX i més concretament durant la dècada del 1990, ha estat la lleugera recuperació de la superfície agrària total, a causa d’un petit augment de les terres llaurades i dels terrenys forestals i una sensible davallada de la superfície destinada a pastures permanents. L’ordi i els conreus farratgers s’han convertit en els cultius més importants.

Els cereals no han ocupat mai a la Vall d’Aran una superfície superior a l’exigida per les necessitats dels diferents pobles. Aquestes necessitats, des de fa anys, però, no s’omplen ni molt menys. Al segle XVIII el blat era, segons F. de Zamora, el cereal més important, i Vilac el poble on se’n collia més. El nombre de molins (mòles) d’aigua que hi havia a la vall, 9, és una prova que els cereals hi tenien una certa importància.

La patata, segons F. de Zamora, va ser introduïda a la Vall d’Aran pels voltants del 1760, coincidint amb les greus crisis agrícoles de l’època a Europa, que obligaren al seu consum humà (fins aleshores era consumida únicament pel bestiar). El seu conreu es va generalitzar ràpidament, en un medi de muntanya que li és molt adequat, i en poc temps hi esdevingué un conreu important, però, posteriorment la superfície anà disminuint.

La ramaderia

A la Vall d’Aran, com a totes les valls pirinenques de banda i banda de la carena, la ramaderia ha estat sempre l’activitat principal de la població. Les fires de Les, la transhumància a l’estiu, com la presència de bestiar aranès a les fires de les comarques properes, són testimoniatges històrics d’aquesta activitat.

Un memorial de ramblers de Santa Coloma de Queralt datat el 1827 diu que compraven cada any a les fires de Viella, Sort o Esterri d’Àneu. A la dècada del 1770, com a la del 1820, són molts els marxants cerdans, aranesos i gascons que venen muletes franceses a les fires i als recriadors del país. Els anomenats marxants de Bufrau anaven sovint, de generació en generació, a les valls de Benasc o d’Aran, on compraven mules als criadors, que alhora eren recriadors dels pobles aranesos de Bausén, Canejan, Bossost, Arres, Les, Toran, Bagergue, Unha, Salardú. Ramblers aranesos, com els Aunòs de Bossost durant els segles XVIII i XIX, arribaven fins al Poitou a comprar mules.

Aquesta importància ramadera de l’Aran prové de les grans superfícies de pastures que s’estenen per damunt dels 1 500 m en tota la comarca. La preponderància ramadera s’ha fet palesa per sobre de qualsevol altra activitat agrària. La ramaderia, malgrat tot, ha sofert també una forta davallada. La crisi de la transhumància, la mecanització del camp, que ha perjudicat la recria d’animals de treball, i la desaparició de les petites indústries de transformació de llet a Viella i Bossost han repercutit en la reducció d’animals de tota mena. Però la causa fonamental ha estat el transvasament de la població agrícola vers altres sectors d’activitat. Malgrat aquest conjunt de factors poc favorables al sector, durant el darrer decenni del segle XX es produí una certa recuperació sobretot dels sectors boví, que és el que més augmentà, porcí i equí.

Quant a la transhumància estiuenca, la Vall d’Aran ha estat el lloc d’estivada de grans ramats de les terres baixes, catalanes i també aragoneses, gràcies a les amples àrees de pastures alpines, que permeten de nodrir, a més dels ramats locals, un gran nombre de caps forasters. El lloguer de pastures havia comportat uns bons ingressos per a les arques municipals de molts pobles de la comarca (Bagergue, Salardú, Tredòs). Les ramades més importants eren d’ovelles. En els temps més puixants en pujaven uns 75 000 caps, de diversos indrets de les comarques circumdants i de més al S i tot. A més dels ovins, també els bovins i animals de peu rodó de tota mena hi eren molt abundants. Ja fa anys es calculava que hi arribaven uns 1 500-2 000 caps dels primers i mig miler dels segons. Ramats de la vall de Salau, Coserans, de Comenge i fins i tot de Provença estiuejaven tradicionalment a la Vall d’Aran, encara als segles XVII i XVIII. Abans de la guerra civil la quantitat era encara més elevada, ja que només el nombre de cavalls i muls vorejava els 5 000 caps. Durant la dècada de 1980 hi hagué una forta davallada de bestiar foraster, però darrerament sembla haver-hi una revifalla, sobretot a les pastures de Cap d’Aran.

Tradicionalment els ovins pugen a la muntanya a mitjan maig, romanen a les parts mitjanes fins a mitjan agost i aleshores pugen a pasturar als pastius alpins, on resten fins a Tots Sants si les condicions meteorològiques ho permeten, perquè si el fred avança, baixen abans i pasturen al voltant dels pobles (muntanya baixa i prats particulars) fins al moment de l’estabulació hivernal.

Els bovins també pugen a la muntanya mitjana a mitjan maig, i hi pasturen fins a Sant Joan o fins al començament de juliol, que pugen per aprofitar els pastius alpins fins a mitjan setembre, que tornen a baixar al lloc primer. Baixen als prats particulars i prats baixos al començament d’octubre i d’ací passen davant el fred a l’estabulació. Els ramats i bovins forasters entren a les pastures de la vall el 20 de juny, pugen a les parts més altes i no tornen fins al primer d’octubre.

La forma d’aprofitar els pastius de les muntanyes d’utilitat pública es porta a terme segons una ordre reial del 14 de novembre de l’any 1927, per la qual hi té preferència el comú dels veïns, i les pastures considerades sobrants són posades a subhasta. Un tractat hispanofrancès vigent (publicat en el butlletí oficial de la província de Lleida, núm. 58, de data 15 de maig de 1863) fa constar una sèrie d’intercanvis recíprocs de dret de pasturatge de bestiar aranès en terrenys francesos limítrofs i de bestiar francès en terrenys de la Vall d’Aran, com també franquesa de passatge de pastors i bestiar aranesos a terrenys francesos per a la provisió de queviures i d’altres articles necessaris per a llur subsistència i abastament.

Segons el cens agrari del 1999 els municipis on predominava el bestiar boví eren Viella i Salardú, que aplegaven més del 80% del total de caps de la comarca. Pel que fa als ovins, més de la meitat es concentraven als municipis de Salardú, Les i Viella. Quant al bestiar cabrú, la majoria es concentraven als municipis de Viella, Salardú i Les. El nombre de caps de bestiar porcí, que la darrera dècada del segle XX augmentà notablement, es concentra als termes de Viella i d’Arres. Contràriament al sector porcí, l’aviram ha anat disminuint durant la dècada del 1990. Per últim, tant el bestiar equí com la cria de conilles mares, es troba força repartit a tots els municipis tot i que el major nombre es concentra a Viella i a Salardú. Cal esmentar també, l’aparició d’activitats relacionades amb l’apicultura al terme de Salardú.

L’aprofitament del bosc

La condició de les muntanyes declarades d’utilitat pública (terres productives no agrícoles) ha sofert al llarg dels anys notables diferències, amb relació al seu estatus jurídic, superfície de les muntanyes i estabilitat juridicoadministrativa, com a conseqüència de les activitats de la direcció general d’administració local, direcció general de boscos i direcció general de registres i notariat.

L’origen de la propietat de les muntanyes d’utilitat pública es remunta a la repartició entre els pobles de la vall feta l’any 1313 pel rei Jaume II a la Querimònia. Les diferents entitats propietàries posseeixen les muntanyes des de temps immemorial, sense que es pugui determinar el seu títol d’adquisició, amb el doble caràcter de muntanya de propis i de comú de veïns. En total, a la comarca hi ha 62 muntanyes d’utilitat pública, amb la seva posició jurisdiccional, pertinença i drets reals existents (condomini i servituds).

Independentment d’aquests drets reals existents a les muntanyes d’utilitat pública de la comarca de la Vall d’Aran, hi ha uns usos i costums veïnals en raó de ser de propis i del comú de veïns, i en conseqüència en totes hi ha el dret per part dels veïns dels pobles propietaris de fer-hi llenya per a les seves llars, del proveïment de fusta per a reparacions dels seus habitatges i de pastius per al bestiar d’ús propi.

La totalitat de les masses arbrades pertanyen a les muntanyes d’utilitat pública. Gairebé no existeixen, doncs, muntanyes de lliure disposició ni de propietat privada, i els boscos, segons el reglament de la propietat, són tots d’índole comunal, pràcticament delimitats entre els pertanyents als diferents pobles, amb interessants concòrdies, entre les quals sobresurten la del poble de Vilac, veritable codi forestal, malauradament sense respectar per causa de les delimitacions administratives practicades al principi del segle XX.

El bosc i la fusta han estat de sempre una de les principals riqueses de la Vall d’Aran, com també han constituït el principal i a vegades l’únic producte d’exportació. L’explotació comercial es fa mitjançant subhasta pública anual, que s’anuncia al butlletí oficial provincial. La fusta se subhasta dreta i els treballs de tala i desembosc són a càrrec del més-dient.

El mercat natural de la fusta havia estat sempre França, gràcies al fàcil transport que se’n podia fer per la Garona, on des de molt antic i a la part alta hi havia petits pantans la funció dels quals era de provocar una riuada quan s’havien de transportar els troncs i el riu no portava l’aigua suficient per a arrossegar-los. De tot això, en dóna testimoni P. Madoz, el 1842, que anomena els troncs riulhèrs o rocs. Amb l’obertura del túnel de Viella, però, el mercat va canviar de direcció cap al S dels Pirineus.

Les fonts d’energia

A partir dels primers decennis del segle XX el desenvolupament de la indústria moderna a Catalunya provocà una demanda extraordinària d’energia elèctrica, la qual cosa donà lloc a la recerca dels indrets idonis per a les centrals.

Les característiques físiques de la Vall d’Aran eren molt favorables per a l’explotació hidroelèctrica, cosa que comportà que al tombant de segle se sol·licitessin diverses concessions. Grups alemanys i francesos i gent del país s’hi van interessar, però a la fi va ser la Societat Productora de Forces Motrius SA, filial d’Energia Elèctrica de Catalunya, la que va adquirir el dret d’explotació. Creada al març del 1917, va començar el 1923 la construcció del salt de Cledes, que no es va posar en marxa fins el 1929. Aquí potser resideix un dels motius de la visita del rei Alfons XIII l’any 1924 a la Vall d’Aran, aprofitant la seva estada als treballs d’Estany Gento (Pallars Jussà). Va venir acompanyat per alts càrrecs de la dita empresa, amb la finalitat d’insistir sobre la conveniència de construir un túnel que possibilités de tenir obertes les comunicacions durant tot l’any i de poder dur a terme l’explotació hidroelèctrica encetada per part de l’empresa concessionària de les aigües araneses. La central de Cledes no sols fou la primera que es construí a la vall; en la seva construcció s’emprà una tècnica que en aquells anys era nova en les centrals hidroèlectriques de l’estat: el canal en forma de túnel de pressió.

Hi ha dues centrals que tenen més d’un salt d’aigua, com és ara la d’Arties, amb els salts d’Arties i l’Aiguamòg; i la de Benòs, amb tres: Benòs, el Joèu i Varradòs. La central de Viella és de l’any 1947. A la dècada del 1950 es construïren les de Benòs (1952), Arties (1955) i Bossost (1956) i al començament de la dècada del 1960 es feren els salts d’Eth Pònt de Rei (1960) i de Sant Joan de Toran (1963).

El desenvolupament del sector energètic, que es produí principalment entre les dècades del 1950 i el 1960, va ser bàsic per a la Vall d’Aran, des del punt de vista econòmic i social, ja que es van crear molts llocs de treball tant directes com indirectes, i va provocar un flux migratori cap a la comarca. A més, aquestes obres van comportar una millora en la qualitat de vida ja que el servei elèctric va arribar tots els punts de poblament de la Vall d’Aran, tot i que gairebé tota l’energia produïda s’exportava, i es van construir algunes infraestructures de comunicació necessàries per a la comarca. Les línies d’alta tensió transporten aquesta energia per Llavorsí a Barcelona i, a través de les diferents centrals distribuïdores, a la resta de Catalunya; a més, també hi ha una connexió de la central de Benòs amb Lac d’Ol (Luchon). Tanmateix, l’automatització de les centrals ha fet que, des del punt de vista de l’ocupació, el sector de l’energia hagi perdut importància relativa. De fet, els beneficis generats per la producció no resten a la vall, ja que l’empresa explotadora no és de capital comarcal sinó forà i té la seu social a Barcelona.

La indústria i les fonts d’energia

La transformació de les primeres matèries de la Vall d’Aran ha estat poc important al llarg de la història per bé que, abans de l’obertura del túnel de Viella i de la carretera del port de la Bonaigua i malgrat els contactes que hi havia amb França, l’economia de la vall exigia un mínim de transformació en el sector productiu.

Així trobem al principi del segle XX, a diversos pobles (Salardú, Arties, Betren, Viella, Vilac, les Bordes, Les...), molins fariners moguts amb aigua, tallers o obradors on es treballava el cànem i el lli o bé es teixien draps (moltes cases duen el nom de Teishiner “teixidor’), tallers de transformació de la fusta, forns de pa, o serradores (ressècs).

Durant la dècada del 1940 i el 1950 el sector secundari era representat a la comarca per un conjunt de petites indústries de caràcter tèxtil, serradores o ferreries, però que en qualsevol cas no aconseguiren desenvolupar un teixit industrial suficientment consolidat.

Les activitats industrials amb més tradició continuen essent les de la transformació de la fusta (per a la construcció i per a la fabricació de mobles) i la de la indústria alimentària. Aquesta s’ha anat mantenint malgrat els canvis d’orientació, ja que la producció de derivats de la llet (mantega i formatge) ha estat parcialment subtituïda per altres productes. Una de les darreres actuacions destacades a la comarca ha estat la construcció del polígon Viella Industrial.

L’activitat industrial està molt concentrada a la capital comarcal i en molt menor grau a Les, Salardú i Bossost.

Possiblement el ram del sector secundari amb més dinamisme modernament sigui la construcció. Primer amb les grans obres d’infraestructura del túnel de Viella, i la creació de les centrals hidroelèctriques després, el sector es portà durant la dècada de 1970 cap a la construcció de la major part de les places hoteleres i dels habitatges de segona residència, si bé en l’actualitat el sector es manté amb la construcció d’habitatges de segona residència i la rehabilitació de cases velles i bordes, com també amb l’adequació de les instal·lacions turístiques ja existents. L’expansió d’aquest sector és conseqüència directa de l’atractiu turístic de la comarca, potenciat a partir de l’obertura de l’estació d’esquí de Vaquèira-Beret l’any 1964. Aquesta primera expansió creà una demanda d’allotjament i de serveis que va significar l’inici de la transformació de l’estructura urbana de molts nuclis, així com social i econòmica. Si bé aquest boom constructiu comportava una amenaça a la preservació del medi i dels recursos naturals (com és evident en algunes àrees de costa), la Vall d’Aran va saber controlar l’etapa de forta pressió especulativa de les dècades de 1960 i 1970. La racionalització urbanística i la creació d’una normativa interna i de planificació han permès que avui en dia el procés constructiu, tant de segones residències com d’establiments turístics o hotelers, vagi associat a un alt nivell qualitatiu.

El comerç i els serveis

El comerç exterior, abans de la construcció de la carretera de la Bonaigua el 1923 i la del túnel de Viella el 1948, es feia en general amb França. És a partir d’aleshores que la Vall d’Aran resta articulada al sistema econòmic del país. Abans d’aquesta millora de les comunicacions, la producció forestal i ramadera eren la base de l’economia aranesa i tant la fusta com el bestiar s’exportaven a França, excepte una bona part del bestiar mular, que es venia a les fires de Salàs de Pallars. Durant la primera meitat del segle XX també va ser important l’exportació de minerals de blenda a França i a Bèlgica. Modernament el comerç aranès es continua beneficiant del caràcter fronterer de la comarca, ja que les poblacions són concorregudes pel turisme francès, sobretot els caps de setmana.

Les fires ramaderes gairebé han desaparegut i en resten en alguns municipis com Les, que en celebra una al començament d’octubre, el dia 6 (Fira de Les), Salardú (el 7 d’octubre) o Viella (el 8 d’octubre). Viella ha intentat, d’altra banda, recuperar aquesta tradició firaire creant-ne de noves, com ara la Fira d’Alimentària, pel juliol, i l’Anticvielha Fira d’Antiquaris, Brocanters i Col·leccionisme que se celebra del 28 de desembre al 4 de gener. Altres fires destacables són les de Les: Fira de Primavera, el segon diumenge de maig, i la Fira de la Puríssima; i la Fira-Mercat d’Artesania de Bossost, el 25 de juny.

Pel que fa als serveis sanitaris, aquests tendeixen a concentrar-se al cap comarcal, de manera que és Viella l’únic municipi que disposa d’un centre d’atenció primària (CAP) i d’un hospital, l’Espitau Val d’Aran. La resta de municipis no disposen de serveis sanitaris, excepte Bossost, Les i Salardú, que tenen un consultori mèdic. Durant la temporada d’hivern, a l’estació d’esquí de Vaquèira-Beret, funciona un servei privat de primers auxilis.

Quant a serveis educatius, al igual que els sanitaris, també es produeix una tendència a la concentració als principals nuclis de població. Disposen d’ensenyament primari els municipis de Bossost, les Bordes i Salardú, i també de batxillerat i cicles formatius Viella i Les, on destaca l’Escola d’Hosteleria. La comarca també té un centre d’investigació d’alta muntanya depenent de la Universitat de Barcelona, situat a la boca S del túnel de Viella.

Pel que fa a les instal·lacions esportives, aquestes es distribueixen pels nuclis de població més poblats. La principal instal·lació esportiva de la comarca és l’estació d’esquí de Vaquèira-Beret, que és el complex esportiu d’hivern més gran de Catalunya. Cal destacar també el Palau de Gel de Viella, inaugurat l’any 1994.

El turisme

El turisme és el motor de l’economia aranesa. L’Aran va restar aïllat del primer corrent turístic barceloní fins al començament del segle XX a causa del gran problema de la distància amb Barcelona i la gran dificultat de les comunicacions. Però la contrapartida a aquest turisme català, que no va arribar, va venir de la banda francesa, per la fàcil comunicació i per l’existència d’un important nucli turístic d’aigües termals a Luchon, a 34 km de la vall. Durant aquests anys també funcionaven a la vall els banys de Les i d’Arties.

L’obertura del port de la Bonaigua i sobretot la construcció del túnel de Viella, és a dir, la millora de la xarxa de comunicacions amb la resta del país, i principalment la creació de l’estació d’esquí de Vaquèira-Beret, foren les forces desencadenants d’un procés econòmic lligat als valors naturals de la vall. Posteriorment hom obrí les pistes d’esquí d’Era Tuca, ara tancades.

La comarca no tan sols atreu a turistes catalans, sinó que hi fan cap també turistes de la resta de l’estat. A més, la vall continua oberta al turisme francès, que per la situació fronterera de la comarca hi té un fàcil accés fins i tot els caps de setmana.

L’oferta d’allotjament i serveis s’ha descentralitzat, ja que aquests no es concentren únicament a Viella. Però també la temporada turística s’ha allargat. Si fa uns anys els atractius turístics eren la neu a l’hivern i les excursions a l’estiu, en menor grau, hom ha potenciat noves activitats (agroturisme, esports d’aventura, turisme gastronòmic, cultural, etc.) que permeten una atracció turística permanent.

El major nombre d’establiments i places hoteleres es troba a Viella, Salardú i Bossost. Els establiments a la comarca són diversos; tot i que predominen els hotels i les pensions, la vall també compta amb un cert nombre de càmpings, residències-casa de pagès, albergs i refugis, força freqüentats pels excursionistes sobretot a l’estiu, des d’on s’inicien moltes travesses. A més, a la comarca hi ha dos paradors nacionals, un a Viella i l’altre a Arties. A aquesta oferta hotelera i extrahotelera, cal afegir-hi totes les segones residències, primera modalitat d’allotjament turístic, que comprèn els apartaments i les cases unifamiliars.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

La vida cultural i esportiva de la comarca és dinamitzada per algunes associacions i entitats. La majoria de les institucions tenen sobretot un caràcter folklòric.

Pel que fa als clubs, es destaquen sobretot els relacionats amb els esports d’hivern com la Federació Espanyola d’Esquí. Cal destacar que des del 1978 hom fa tradicionalment a Beret la Marxa Popular i Internacional.

A la comarca hi ha el Museu de la Val d’Aran, de caràcter etnològic, el qual es va crear l’any 1983 i disposa de tres equipaments, als nuclis d’Arties (l’església de Sant Joan d’Arties), Vilamòs (casa Joanchiquet) i Viella (torre del general Martinhon). Aquest museu s’inspira en la filosofia i en el model dels anomenats ecomuseus. A Bagergue hi ha el Museu eth Corrau. A més, la comarca també compte amb l’Arxiu Històric General d’Aran, situat a Viella.

No menys important és el Centre de Normalització Lingüística, que publica el butlletí “Arenusi”, o la tasca que realitzen les emissores de ràdio de caràcter comercial com són Ràdio Aran, Ona Aranesa, a Viella, o l’emissora municipal de Les.

La llengua

La Vall d’Aran és un territori de llengua occitana, en la varietat aranesa, dialecte aquesta del gascó. El vocalisme aranès té trets comuns amb els de les altres valls pirinenques de parla gascona, com el manteniment de la -a final àtona, encara que no de manera totalment nítida a la part de Pujòlo, que tendeix vers -o, com en la major part del domini gascó, o bé el pas a e de a àtona davant la -s dels plurals (estaues,”estaves”).

Seguint criteris morfològics i fonètics, podem dividir l’aranès en tres termes. A la zona de Pujòlo, es dóna el pas de la B i V llatines a bilabial fricativa (b¯) (faba, lavare, levare), i la -N final precedida de vocal tònica es perd (, arré, ), trets comuns amb una gran part de Bearn i de Bigorra. A la resta de la Vall, la B i V llatines intervocàliques donen w (áwa, lawá, lewá) i la -N final precedida de vocal tònica es conserva en forma de n velar (˜) (arré˜, pá˜, bí˜). Als llocs de Bausén i Canejan, la LL llatina darrere E o I, tota T precedida de vocal en llatí, i tota D recolzada, si esdevenen finals, donen -cˇ, mentre que a la resta donen -t (castellus per prat, etc.); conserven la h- inicial provinent de la F llatina, que als altres llocs ha deixat de pronunciar-se (huék, híll, haría davant vocal i ecˇ precedint h- (egˇ audé\k ”l’ocell’; ecˇ wé.k “el foc”), mentre que a la resta de la vall dóna er ó\me, ett wé.k

Altres trets importants de la fonètica històrica de l’aranès, a més dels vistos, són: la desaparició de n- intervocàlica (luna, minare, gallina); la r- inicial pren una a- protètica (rem, racimus, rota); la ll (anella, illa, bella); a més U dóna aw en uns casos i en altres (awca, causa gaudium); la o- àtona inicial esdevé aw- (occidere, oraria); els grups mb i nd es redueixen a m i n (comba, camba, landa, findere, stunda).

En morfologia, al costat dels trets generals al gascó o a tot l’occità, l’aranès en té alguns de característics, tal com el plural de l’article determinat, es, per al masculí i per al femení.

Es conserven des del segle XII documents aranesos redactats en gascó. Des de la fi del segle XIX hi hagué un moviment de revaloració de la pròpia llengua, dins el moviment general a l’època d’exaltació de la personalitat de cada país. Els capdavanters en aquesta tasca foren dos sacerdots, Rafael Nart i Arjo i Josep Condó i Sambeat, el primer autor de Pastorada, poema musicat que s’ha convertit en una cançó molt popular, i el segon autor del conegut poema Ei era Val d’Aran (premiat als Jocs Florals de Lleida el 1912). En una època anterior cal no oblidar Joan Benosa (de la fi del segle XVIII), autor de la popular Era cançon dera oelhèra, i Francesc Nart i Arró.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 reconeix (article 3, apartat 4) la particularitat lingüística de la Vall d’Aran i diu: “La parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció”. En conseqüència a aquest article estatutari, la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya de 18 d’abril de 1983 conté un títol, el cinquè (article 28), on es concreten les mesures de normalització lingüística aplicables a la Vall d’Aran. El Consell executiu de la Generalitat, a proposta dels consellers de Cultura i d’Ensenyament, aprovà (14 de gener de 1983) les Normes ortogràfiques de l’aranès.

El folklore

A la vall hom celebra un gran nombre de festes i aplecs, però a diferència d’altres comarques la majoria de les celebracions es concentren durant els mesos d’estiu.

Un dels aplecs més concorreguts de la comarca és el que se celebra el dia 2 de juliol a Montgarri (Salardú). Tenen també força importància l’aplec que es fa el tercer diumenge de juny a Era Artiga de Lin (les Bordes) o el del dia 22 de maig que és a l’ermita de Santa Quitèria (Viella). Són molts, però, els aplecs que se celebren a l’Aran i no es poden deixar d’anomenar el del primer diumenge de maig a l’ermita de Sant Joan d’Arròs o l’aplec de Montcorbau el segon diumenge de maig a l’ermita d’Era Mare de Diu dels Desemparats.

La majoria de les festes majors se celebren a l’agost, bé entorn de la Mare de Déu d’Agost o de sant Roc, bé pels volts dels dies 28 o 29 també del mes d’agost. Viella celebra la festa major el 8 de setembre, igual que les Bordes, però per la seva espectacularitat hom destacaria les festes majors que es fan entorn la festivitat de Sant Joan o de Sant Pere, com ara les d’Arties, on és tradició la crema Eth Haro i passejar-lo encara incandescent per tot el poble, tot saltant sobre les cendres, fins a arribar a la casa de l’alcalde. També és força espectacular la crema d’Eth Haro a Les. Es tracta d’un tronc d’avet de gran llargada que és plantat d’un any per l’altre a la plaça d’Eth Haro el dia de la festivitat de Sant Pere. Es crema per la revetlla de Sant Joan mentre un grup d’acordions fan ballar la gent al seu voltant.

Cal destacar altres celebracions com ara la festa de la Santa Creu el dia 3 de maig a Salardú, la festa del Roser el primer diumenge d’octubre a Betren i Aubèrt, el Corpus a Bossost, on també es fa l’única processó de Setmana Santa, la representació dels Pastorets a Les o el Pessebre Vivent de Viella, o la Trobada de Música del Pirineu i Acordionistes d’Aran que se celebra a l’agost a Les, entre moltes altres festes populars.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

L’estudi de la toponímia aranesa sembla testificar que els primers pobladors històrics que han deixat algun rastre foren de tipus mixt cèltic i basc, cosa que també es confirma amb algunes troballes arqueològiques de tombes i altres elements protohistòrics. Polibi, en explicar la marxa d’Hanníbal vers la Península Itàlica, fa esment dels airenosis, poble amb el qual va pactar el capitost cartaginès, que hom creu identificar amb els aranesos.

Més tard es creu que el país era ocupat pels garunni, poble esmentat per Juli Cèsar i que es judica que s’estenia fins a l’origen de la Garona, però tot són pures suposicions. En canvi és cosa certa que l’any 72 aC Pompeu va organitzar la civitas Convenarum o Convenae, amb la capital a Lugdunum Convenarum (avui Sent Bertrand de Comenge) i en aquest moment el paguso territori de la Vall d’Aran s’integrà en aquesta organització, la qual va formar part, durant tota l’època romana, de Novempopulània.

Durant tot aquest temps la influència romana va penetrar a la Vall, com ho indica la sèrie d’esteles romanes, làpides i altres votius que s’han trobat, la majoria dels quals es conserven a diversos indrets de la Vall. La romanització seria facilitada per l’existència d’una via romana que, procedent de Tolosa, travessava la Vall i pel port de Petrae Albae, ara de la Bonaigua, entrava al Pallars. El nom de Viella (Vetula) derivaria d’aquesta època, igual que el nom d’Aran, que es creu una evolució fonètica del llatí vallis.

La medievalització

Desfeta l’organització romana, la vall com a part del territori de Comenge va passar al regne visigòtic de Tolosa i, després de la derrota de Vouillé (506), al regne franc dels merovingis. La guerra civil que ocasionà la destrucció, pel rei merovingi Gontrà, de la seu episcopal de Lugdunum el 585, degué sumir el país en les lluites i les violències típiques del regne merovingi, superades en part per Clotari II vers el 613. Per aquest mateix temps, les campanyes dels reis visigots, especialment de Leovigild (568-86), contra els càntabres i vascons, van empènyer aquests darrers a l’altra banda dels Pirineus, fins prop de Tolosa, i afectaren moltes ciutats de l’antiga Novempopulània, que perderen la seva antiga organització, com ho demostra la desaparició de les seus episcopals d’Auloron, Dacs o Vasats.

Aquest moviment de pobles va afectar d’alguna manera la vida de la Vall, puix que sembla que es va estendre a la zona actual dels dialectes gascons, nascuts de la llengua original o romanç parlat antigament a la zona sota la influència del parlar dels vascons. Sembla que tot aquest sector pirinenc va escapar, a partir d’aquest moment, del control directe dels francs i visqué autònomament. Així ho sembla reflectir el cronista Fredegari, que el 602 anomena Vascònia, o territori irredempt, els països situats més enllà de la Garona, on es trobava la Vall, és a dir, la futura Gascunya.

L’alta edat mitjana

La invasió musulmana de l’inici del segle VIII va deixar de banda, pel seu escàs interès econòmic i manca de ciutats o punts importants per a reduir, un gran sector dels Pirineus, en concret el sector gascó, i per altra part la derrota que Eudes, duc d’Aquitània, va infligir a al-Samah, el 721, quan després de recobrar Narbona es dirigia contra Tolosa, impedí que Gascunya es convertís en país sotmès o tributari. És per açò que a la Vall la invasió àrab no tingué cap influència ni cultural ni ètnica.

L’Aquitània d’Eudes mantingué la seva autonomia i brillantor cultural un cert període, però quan Carlemany volgué reorganitzar les fronteres dels seus dominis, sobretot després de la fracassada expedició contra Saragossa del 778 i de la desfeta de part del seu exèrcit en retirada, infligida pels gascons, Aquitània, en qualitat de ducat, es va convertir en una de les peces del seu domini. Tot seguit, per acció seva i dels comtes de Tolosa, es van crear un seguit de comtats o centres ben organitzats entorn d’un comte a banda i banda dels Pirineus, des de Pallars i Ribagorça, organitzats pels comtes de Tolosa, fins a Urgell i Cerdanya, Besalú i Empúries, directament vinculats a la cort franca. La Vall d’Aran, per la seva tradicional adscripció i relació, va restar vinculada al comtat ultrapirinenc de Comenge, organitzat amb Asnar I vers el 900, que alguns creuen successor d’un tal Wandrill.

Vers el 944, Arnau I, fill d’Asnar, per raó del seu casament amb Arsenda, filla del comte de Carcassona, s’erigí en sobirà amb els països de Foix i Coserans. Més endavant Bernat I de Foix (1035-38) s’emparentà amb la casa de Bigorra en casar-se amb Garsenda, comtessa de Bigorra, i per consegüent també s’emparentà amb els regnes d’Aragó i de Navarra. Aquest seguit d’aliances familiars donà lloc, entre d’altres coses, a un augment de poder dels pobles pirinencs, palès en les seves campanyes contra els àrabs a la Catalunya Vella.

En començar el segle XI, quatre senyories principals, la dels ducs d’Aquitània, la dels de Gascunya, la dels comtes de Tolosa i la dels comtes de Barcelona, es repartiren els pobles meridionals. Els comtats limítrofs de la Vall d’Aran per la part de migdia, els de Ribagorça i Pallars, pretengueren al llarg dels segles el domini de l’Aran. Un primer intent fou dut a terme pel successor de la comtessa Toda de Ribagorça, Guillem Isarnes, que morí combatent contra els aranesos quan intentava d’apoderar-se del seu territori, en una data que havia estat per alguns historiadors el 1018, però segons Valls i Taberner no morí fins el 1025. El 9 d’agost de 1094 hi hagué un conveni de separació de dominis entre els comtats de Pallars Jussà, on governava Ramon V, i de Pallars Sobirà, on governava Artau II, del qual es desprèn que cap lloc de l’Aran pertanyia o quedava en poder d’Artau II, però que sí que quedava en poder seu tota la Vall d’Àneu (al límit amb l’Aran), entre d’altres territoris.

El comtat de Comenge, al qual pertanyia la Vall d’Aran, restà enmig dels dos grans agrupaments d’estats: a ponent, entre els naixents regnes de Navarra i d’Aragó, que anaven estenent llur influència feudal per Bearn i per Bigorra, i a llevant la del comtat de Barcelona, que ho feia vers les terres situades a l’E d’aquests territoris.

Quan Ramir I d’Aragó es casà amb Ermessenda de Bigorra (1036), les quatre valls lliures de Manhac, Nesta, Aura, Barbarossa i l’Aran foren aportades als dominis d’Aragó per aquest casament, però no hi ha constància de com ni en quina part s’exercí el domini o sobirania en aquestes valls pirinenques de l’alt Comenge i de l’Aran, com tampoc en les fronteres de les cases aragonesa i franca, puix que els comtes de Comenge estigueren en constants relacions amb els sobirans d’Aragó, que acabaren de ser lligades per aliances familiars i pel suport que els donaren en la conquesta del país als musulmans, com fou l’ajut donat a Alfons I el Bataller d’Aragó, arran d’un concili que convocà a Tolosa de Llenguadoc en 1117-18, pels barons llenguadocians vassalls seus, entre els quals Gastó IV de Bearn i Cèntul II de Bigorra, amb vista a la conquesta de Saragossa.

Amb el casament de Peronella, filla de Ramir II d’Aragó, i neboda d’Alfons I, amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1137), aquests territoris passaren a ser feus de la corona catalano-aragonesa i els seus vassalls continuaren prestant els mateixos serveis als comtes en l’ajut a la conquesta que havien prestat als reis aragonesos. Aquesta sobirania de la corona catalanoaragonesa s’estenia des del Rosselló fins al Bearn. El 1144, el comte Bernat de Comenge s’anomena encara, tanmateix, “nobilissimo comite dominante in terra Convenarum, in Saves, in Coserans et in Aranno”.

Alfons I de Catalunya-Aragó volgué afermar els seus estats ultrapirinencs dins el seu projecte de restauració de la civitas Convenarum, per a la qual cosa inicià una política matrimonial i casà la seva cosina Matella dels Baus (que havia estat casada abans amb el vescomte Pere I de Bearn, mort el 1153) amb el comte Cèntul III de Bigorra, i cedí a aquest comte el 1169 (el 1175 segons altres autors) la Vall d’Aran amb totes les seves pertinences. El mateix Alfons I intervingué el 1178 prop del duc d’Aquitània, Ricard, per tal que posés en llibertat l’esmentat Cèntul III de Bigorra, que havia caigut presoner.

Poc abans del 1175, el rei, que hom ha anomenat Emperador dels Pirineus, establí un tractat d’emparança amb els aranesos, estipulat al monestir de Sant Andreu de Barravés (Alta Ribagorça); en canvi de la protecció reial, els aranesos es comprometien a pagar anualment al rei un tribut consistent en un galin de blat per foc (aquest fet donà lloc a un fogatge aranès de gran interès per a la demografia) i el rei es comprometia alhora a atorgar els delmes que li corresponien al monestir de Mijaran.

Sembla que aquesta fou la raó per la qual Alfons I, el 1192, amb motiu de la unió de les cases de Comenge i de Bigorra, per casament de Peronella, filla de Bernat IV de Comenge, amb Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, pel seu dret de sobirania revisà i estipulà les condicions d’aquest contracte, i es reservà aleshores sota el seu domini la Vall d’Aran, adduint que aquesta no havia pertangut mai al comtat de Bigorra, afirmació contradictòria amb el fet esmentat de la seva cessió del 1169 a Cèntul III de Bigorra.

La baixa edat mitjana

El 22 de setembre de 1201 el comte rei Pere I, des de Banheras de Bigorra, cedí la Vall d’Aran al comte Bernat IV de Comenge, i aquest es reconegué vassall del rei per l’Aran i per Comenge, dins la mateixa política que el seu antecessor. Això demostra que l’Aran era realment, com diu Miret i Sans, una espècie d’atot o peça de joc en mans dels reis, amb el qual indemnitzaven perjudicis causats o conquerien aliances. A més, Pere el Catòlic cedí l’Aran a fi que el comte de Comenge repudiés la seva muller Maria de Montpeller, amb la qual es casà després (1204) i obtingué així la senyoria de Montpeller.

Dissortadament manca documentació per a conèixer com van penetrar les doctrines albigeses a la Vall d’Aran, que semblen tenir una incidència extraordinària a la Vall a la fi del segle XII. Aquestes doctrines portaren a la croada albigesa, convocada des de Roma i aprofitada per la monarquia francesa per estendre els seus dominis a Occitània, i en la decisiva batalla de Muret, morí Pere el Catòlic (1213) malgrat el suport que tingué dels comtes de Foix, Comenge, Bearn i de Ramon VI de Tolosa. Es produí així l’enfonsament de l’hegemonia catalana a Occitània i el mateix domini de la Vall d’Aran, baluard contra les ambicions del rei francès i del pontificat, corregué el perill de perdre’s. El 1220 trobem altra vegada la Vall d’Aran en poder de la casa de Barcelona, però es desconeix com hi tornà.

El tractat de Corbeil (1258) entre Lluís IX de França i Jaume I de Catalunya-Aragó fou la ratificació del desastre de Muret i mostra el fracàs de la política occitana del Conqueridor, ja que renuncià als seus drets sobre les terres d’aquesta banda dels Pirineus i a la tasca iniciada pels seus avantpassats de crear un estat pirinenc. Hom ha considerat aquest tractat com una traïció del Conqueridor vers aquestes terres occitanes i llurs vassalls i vers les antigues aspiracions del regne d’Aragó.

La Vall d’Aran va romandre com un bastió al cor dels Pirineus. Al juliol del 1265 Jaume I féu estada a l’Aran amb motiu d’un viatge a Perpinyà. Sembla que el rei dubtava de la fidelitat dels aranesos, aïllats i apartats del centre dels seus dominis, o bé tenia alguna dificultat per part dels gascons i cregué convenient d’anar a l’Aran i fer-hi sentir o reconèixer la seva autoritat.

Cal remarcar que durant el segle XII es formaren a Catalunya i a Occitània associacions de comunitats rurals, sobretot en algunes valls, com Andorra, la Vall d’Aran, la Vall de Ribes, que es constituïen en entitats per a defensar els interessos comuns i exercir un protagonisme destacat en la guerra de la noblesa catalana, dirigida pels comtes de Pallars i de Foix, contra el rei Pere II de Catalunya-Aragó (1276-80), amenaçant la rereguarda dels territoris sollevats i impedint l’auxili als rebels per la part de França. També els aranesos intervingueren en l’ocupació del Pallars i el setge de Balaguer.

L’especial situació de la Vall d’Aran féu també que la monarquia francesa fes repetides temptatives per ocupar-la a partir de la fi del segle XIII. El primer intent fou a conseqüència de l’excomunió del papa Martí IV contra el rei Pere II amb motiu de l’ocupació per aquest de l’illa de Sicília i la concessió papal dels estats de la corona catalanoaragonesa al rei Felip III, l’Ardit, de França. Amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Auger de Les, senyor d’aquesta localitat, va envair la Vall d’Aran entre el dia 1 i l’11 de novembre de 1283 i la va ocupar. El fracàs de la croada del rei francès contra Catalunya, el 1285, semblava comportar la restitució dels territoris catalans ocupats, entre els quals es trobava la Vall d’Aran, però els francesos al·legaren que la conquesta de la Vall no tenia res a veure amb la croada i fou necessària una intensa activitat diplomàtica que s’estengué del tractat d’Anagni (1295) fins al conveni de Poisy (1313).

Mentre duraven aquestes diligències, se signà el 1298 el conveni d’Argelers entre Felip el Bell de França i Jaume II de Catalunya-Aragó, en el qual es determinà que la Vall passaria provisionalment al domini d’un sobirà neutral, en aquest cas Jaume II de Mallorca, que la integrà a la lloctinència de Rosselló i va nomenar un governador propi per a la Vall. Es coneixen tres governadors de la Vall: Arnau de Sant Marçal (1298-1307), Pere Bernat d’Asnava (1307-10) i Pere de Castell (1310-13), aquest últim quan regnava ja el rei Sanç de Mallorca.

L’administració dels reis de Mallorca fou beneficiosa per a la vall, puix que els governadors retornaren i respectaren les institucions tradicionals, que els francesos havien suprimit en unir la Vall a la demarcació administrativa del senescal del Llenguadoc, però no fou pacífica ni favorable a la corona de Mallorca, que hagué de lluitar per mantenir l’ordre a causa dels bàndols que s’havien format entre els aranesos. El partit més rebel fou el dels senyors de Les, que sempre es mostraren fervents partidaris de la unió de la Vall a la corona francesa, des que afavoriren la invasió del 1283.

Les negociacions per al retorn de la Vall a Catalunya-Aragó no prosperaven per l’habilitat del rei francès, que des del primer tractat del 1295 s’esforçà a exceptuar la Vall d’Aran dels països que havia de retornar i que va acumular una gran quantitat d’arguments històrics i llegendaris a fi de prolongar indefinidament les gestions i obtenir així que l’ocupació de la Vall esdevingués un fet consumat. Enfront d’açò, el rei Jaume II de Catalunya-Aragó desplegà una hàbil diplomàcia que obtingué per fi, l’any 1312, d’acord amb una disposició presa al concili de Viena, el nomenament d’una comissió mixta, formada per compromissaris d’ambdós bàndols, la qual es va reunir a Viella. El resultat d’aquesta comissió fou la devolució de la Vall d’Aran al rei Jaume II el 23 d’abril de 1313.

A l’agost del 1313, els magistrats i el consell de la Vall foren rebuts pel rei al castell de la Suda de Lleida i allà, en un privilegi solemne, anomenat la Querimonia, els va confirmar la lliure i franca possessió de llurs muntanyes, sense servitud reial, subvenció, precari, vegueriment ni absolució de domini, amb la llibertat dels pasturatges extensiva als prats i camps no vedats; el lliure aprofitament dels boscos, de l’aigua (tant per a regar com per a moure molins) i la llibertat de pescar i de caçar; exempció de tot dret de barra, i l’obligació per part del rei de mantenir-los si l’havien de seguir en la host més d’un dia. També els reconeixia el règim econòmic familiar tradicional de la convinença o mitja guadanyeria, en la qual per pacte mutu (normalment en capítols matrimonials) s’estableix un règim de comunitat limitada de béns, en el qual els consorts paguen per parts iguals els deutes derivats del règim i el govern de la casa i es divideixen, a la mort d’un d’ells, si no hi ha fills, els guanys i els augments obtinguts durant el matrimoni, i el retracte gentilici dit torneria segons el qual, quan una persona vol vendre un bé immoble, ha d’oferir-lo en primer lloc als seus germans i altres parents col·laterals i, si aquests no volen adquirir-lo, pot després vendre’l a qualsevol persona; en el cas que el venedor no faci aquest oferiment previ, els parents del venedor poden retreure el bé immoble venut. Igualment els concedia, el rei, franquesa per censals, donacions, dots, successions, etc. i eren lliures de tota servitud reial, càrrega o imposició, en canvi del pagament d’un únic tribut al rei per veí, consistent en una mesura o sester de blat l’any, dit el galiu del rei, per tal com equivalia a un galiu o setena part d’una quartera aranesa.

Aquest privilegi fou confirmat pel rei Alfons III el 1328 i per molts altres reis, àdhuc pels reis d’Espanya de la dinastia dels Borbó fins a Ferran VII (1817) i Isabel II (1846). El mateix rei Alfons III de Catalunya-Aragó el 1336 va concedir el privilegi que obligava el procurador general de la Vall a tenir taula de justícia o de revisió d’actuació i també l’havia de tenir el jutge o els qui exercissin justícia en nom del procurador general. Aquesta taula s’havia de tenir al lloc de Santa Maria de Mijaran.

L’any 1365, d’acord amb la seva política per obtenir diners, el rei Pere III va fer cessió a carta de gràcia de la Vall d’Aran al comte Hug de Pallars, però els aranesos el rebutjaren i recolliren els 2 000 florins amb què havia estat taxada la Vall i els lliuraren al rei Cerimoniós, contra una confirmació general dels privilegis i l’obligació de no alienar mai més el domini o la jurisdicció de la Vall. Igualment el rei Joan I, fill i successor de Pere III, el dia 1 de març de 1387 eximia els aranesos dels usos de passatges, peatge i altres drets que els exigia el General o Diputació de Catalunya i els reconegué els drets d’armar-se. El mateix rei, el 1389, a la cort de Montsó, integrà la Vall d’Aran al Principat de Catalunya, ja que fins aleshores era només una entitat territorial adscrita a la corona d’Aragó, com ho eren altres països catalans: els comtats de Rosselló i Cerdanya, les Illes Balears o el Regne de València. La integració total de la Vall d’Aran al Principat de Catalunya fou definitivament decretada per la Generalitat durant l’interregne que anà de la mort de Martí l’Humà al compromís de Casp.

Mentre açò passava, hi havia hagut un nou intent d’ocupació francesa de la Vall el 1390. Fou amb motiu que el comte d’Armanyac rebés dels Montferrat els drets que Lluís, duc d’Anjou, els havia transmès a la corona de Mallorca. Per a fer-los valer, intentà d’envair el Rosselló i després la Vall d’Aran, però fou rebutjat per les tropes catalanes comandades per Arnau de Cervelló i Ramon de Bages, ajudats pels aranesos. Aquesta petita guerra s’acabà el 1392 per raó del matrimoni de Violant, filla de Joan I, amb el comte de Foix-Bearn, Mateu, que a més era senyor de Castellbò i aliat de Carles VI de França. Mateu de Castellbò, emparentat amb els dinastes de la corona d’Aragó, aspirava a la formació d’un gran estat pirinenc a la mort de Joan I i, en absència del seu fill Martí, intentà de fer valer els seus drets a la corona d’Aragó i, amb el suport dels seus partidaris d’Aragó i Catalunya, envaí el territori català. L’Aran fou ocupat el 1396 per 1 200 combatents enviats pel comte de Foix-Bearn, però aquestes tropes foren rebutjades i obligades a repassar la frontera per les forces del comte de Pallars, d’Arnau de Bellera, de Francesc d’Erill, de Guerau de Guimerà i del bisbe d’Urgell.

Durant l’interregne que succeí a la mort de Martí l’Humà l’any 1410, el mariscal Bocicaut envaí de nou la Vall d’Aran, en absència del seu governador Arnau d’Erill, però la cort general del Principat reunida a Barcelona envià forces al punt de perill, que obligaren el mariscal a tornar enrere.

El període comprès entre el 1462 i el 1490 és potser el més fosc de la història de la Vall, per tal com estigué gairebé durant trenta anys a mercè de bandolers com Capdèth Ramonet i Matxicot, que foren vençuts a l’estiu del 1477 per les germandats de la vegueria de Lleida, i petits senyors al servei del rei de França, que s’aprofitaren de la manca de control efectiu de la vall per part dels monarques catalans. Aprofitant la guerra de Catalunya contra Joan II, Lluís XI de França promogué invasions no sols al Rosselló, sinó que, per distreure Joan II, en disposà una a la Vall d’Aran el 1473, amb una força composta de 300 cavallers i 5 000 infants comandats pels senyors d’Armanyac, d’Aura i de Comenge, però fou rebutjada per les tropes enviades des de Lleida pel comte de Ribagorça, amb la cooperació dels aranesos, comandats per Cebrià de Mont, Benet Marcó, posteriorment baró de Les, i Ferran d’Angulo, en nombre de 700 homes. L’any 1491 Ferran I ocupà i pacificà la Vall d’Aran.

L’edat moderna

La segona muller de Ferran II, la reina Germana de Foix, l’any 1512 atorgà des de Montsó un nou privilegi sobre l’observança de les ordinacions generals i municipals.

A mitjan segle XVI, a causa de les guerres de religió entre els hugonots i els catòlics que afectaren tot França, i malgrat la pau de Cateau-Cambrésis de 1559, que posà fi a les lluites gairebé constants de l’època de Carles V, la pressió militar francesa a la frontera pirinenca fou substituïda per la pressió dels hugonots d’Occitània, amb el suport del rei navarrès Enric III, futur Enric IV de França. Açò va ser causa d’una política d’intransigència per part de Felip II de Castella, el qual envaí Bearn i el Llenguadoc. Com a rèplica, l’any 1579 entrà a la Vall una expedició de 300 hugonots comandats pel vescomte de Sent Gironç, que arribà fins a Salardú, on fou rebutjada.

El 1598 es repetí una nova invasió: els invasors foren novament rebutjats per les milícies araneses, especialment per les que havia organitzat el terçó de Pujòlo, comandades per Joan Gómez, i les d’Urgell, que ho eren pel bisbe.

El 1615 Felip III de Castella concedí als aranesos la facultat d’exportar a França, tota mena de draps de llana i altres productes, com també importar del país veí i sense pagament de drets, vetes, cuirs, blats i queviures.

Per cèdula del 8 de maig de 1613, el rei Felip III de Castella ordenà que el doctor Joan Francesc de Gràcia i Tolba, assessor del comtat de Ribagorça, en condició de visitador reial, es personés a la Vall i informés a la cort de l’estat, el govern, l’economia, els privilegis i els costums de la terra aranesa, cosa que complí i de la qual donà compte en una relació signada el 8 d’agost del mateix any.

Arran dels successos ocorreguts el 7 de juny de 1640 a Barcelona, origen de la guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d’acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l’ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya al març del 1643 d’acceptar l’obediència del rei francès. Els Toralla eren emparentats amb els Montgai de Lleida. Un d’ells, J. Baptista de Montgai i de Toralla, paer en cap i gran partidari de Felip IV de Castella, era el cap visible de l’oposició al partit afrancesat de la ciutat. El capità Toralla, el 2 d’abril de 1643, lliurà Castell-lleó i altres llocs a un exèrcit de Felip IV comandat per Martí Desllor, fet que va provocar l’entrada d’un exèrcit compost d’unitats catalanes i franceses a les ordres de Josep de Margarit, governador general de Catalunya. Aquest assetjà Viella, on s’havien atrinxerat les tropes castellanes compostes de 100 dragons valons i italians, 200 aragonesos i 100 miquelets aranesos. La vila fou ocupada i incendiada. El governador Toralla fugí pel port de Benasc, perseguit per partides gascones que havien vingut de França entre tempestes de neu. Margarit posà setge a Castell-lleó, on s’havien mantingut fortes unes companyies de soldats castellans i aragonesos. Aquestes capitularen al cap de sis dies i foren acompanyades per les tropes catalanes fins a la ratlla d’Aragó. Aquest fet s’esdevingué el 20 d’abril de 1643.

L’any 1659 se signà el tractat dels Pirineus, on la Vall d’Aran no fou qüestió a discutir, ja que el comissionat del rei de França, Pèire de Marca, afirmà que “ejus autem possessio interpellata non fuit”.

En esclatar la guerra de Successió la Vall d’Aran prengué partit per l’arxiduc Carles d’Àustria. Entre els aranesos combatents, partidaris de Carles III, es destacaren en la lluita contra l’exèrcit castellà o borbònic els capitans Josep Portolà, Francesc Puig del Poal, Josep Puig i Jaume Móra, tant en la defensa de Castell-lleó com en l’acció contra l’intent francès d’entrar a la Vall l’any 1707. Es distingiren també en l’heroic setge de Benasc, assetjat per les tropes francocastellanes, a les quals ocasionaren un gran revés, fent-los més de 1 400 baixes. Fins el 1711 els aranesos lluitaren al port de la Picada, amb avantatge, i al portilló de Bossost, contra les forces del general Rossel.

Aquest mateix any fou ocupada la Vall pel marquès d’Arpajon, el qual s’apoderà de Castell-lleó i es llançà contra Salardú. Els vasos sagrats de l’església foren duts a Castell-lleó, i no foren retornats fins a haver cobrat el marquès la darrera part del rescat convingut. A més, exigí una contribució extraordinària de 20 000 doblons a les comunitats municipals araneses, que augmentà encara més el seu successor Duvil, tinent de Felip V.

Felip V concedí el càrrec de governador a Gaspar de Les, de la família dels barons de Les, fill del darrer senyor, afusellat el 1707 pels austriacistes. Jurà el seu càrrec el 12 d’abril de 1712. La Vall d’Aran fou exclosa de les disposicions del decret de Nova Planta i mantinguda al marge de la divisió del Principat en corregiments.

A causa de l’incompliment de Felip V de les clàusules del tractat d’Utrecht referents a Itàlia, els governs francès i anglès van emprendre contra ell i el seu ministre Alberoni una acció de guerra. Fou el mariscal de camp duc de Berwick, defensor de la dinastia borbònica en la passada guerra de Successió, l’elegit per dirigir la invasió d’Espanya. Berwick encarregà al mariscal de camp Bonas la invasió, amb set batallons, de la Vall d’Aran, a la fi de la primavera del 1719. La guarnició de Castell-lleó, comandada pel baró de Les, aleshores coronel de cavalleria, resistí el setge durant quinze dies. Una vegada va haver capitulat, Gaspar de Les fou fet presoner i internat a França. Berwick hi posà de governador Charupier, home mancat d’escrúpols. Per les seves malifetes, Berwick ordenà la seva destitució i empresonament. El 1721, pel tractat de Madrid, fou retornada la Vall d’Aran. Felip V mantingué novament les constitucions de l’Aran, com també el dret de lliure comerç amb França (28 de juny de 1728) i la minoració en l’extracció de sal procedent de Gerri i Morreres i l’exempció en l’ús de paper segellat (14 d’octubre de 1735), privilegi que avui encara perdura. Durant la Guerra Gran, mentre el general Antonio Ricardos a mitjan 1793 entrava al Rosselló, els soldats de la Convenció s’apoderaven de la Vall d’Aran i l’ocuparen fins el 1796, que es veieren obligats a tornar-la per la pau de Basilea, però en canvi d’avantatges territorials a l’illa de Santo Domingo.

Els segles XIX i XX

En la guerra del Francès, la Vall fou ocupada des del Principat pel port de Viella el 25 de maig de 1810, quatre dies abans que Lleida, per les tropes napoleòniques, forces que manava el mariscal Suchet i que operaven a Aragó. L’administració napoleònica segregà la Vall del Principat i la incorporà al departament de Sent Gaudenç, per decrets del 26 de gener de 1812 i del 15 de gener de 1813. La Vall fou evacuada i tornada a l’estat espanyol el 1815, que la incorporà al corregiment de Talarn, cosa que desagradà als aranesos. El Conselh Generau, en sessió de l’1 de setembre de 1822, acordà de fer-se independent del dit corregiment i reconèixer la Regència d’Urgell. Desapareguda aquesta, es mantingué reialista fins a la caiguda del règim constitucional (1823).

Durant la primera guerra Carlina es demostrà l’adhesió aranesa al tradicionalisme (almenys la classe dirigent), puix que els partidaris de Carles M. Isidre de Borbó s’apoderaren de la Vall d’Aran a l’agost del 1835, després d’haver derrotat les forces cristines o liberals, i la població no els oposà gens de resistència. Romangueren els carlins a la Vall fins que una columna comandada per Pascual Madoz Ibáñez, governador liberal de la Vall, vinguda per la part de França, els vencé el 28 de novembre al pont d’Aubèrt.

Fou a partir d’aleshores que la Vall d’Aran restà definitivament incorporada a la província de Lleida, en establir a Viella un jutge de primera instància, càrrec que exercí el mateix Pascual Madoz fins el 26 de novembre de 1836, que es traslladà a Madrid com a diputat electe a les corts per Lleida. Dos dies després de la seva partença, el 28 de novembre, els carlins l’ocuparen de nou.

Un cop constituïda la Diputació Provincial de Lleida, fou nomenat diputat per Viella Joan Benosa, veí de la vila, que no prengué possessió per dificultats de trasllat a la capital. Aquest cooperà amb Madoz, el qual abans de partir construí sobre Viella una fortificació que anomenà el Fuerte de la Libertad, en el lloc anomenat Eth Castèth. Joan Benosa, per atemorir el clericat aranès, molt afecte al pretendent carlí, envià a la Diputació de Lleida una llista de capellans desafectes, el 25 de novembre de 1838.

La Vall d’Aran donà el percentatge més alt de soldats incorporats a files durant la guerra de Cuba i Filipines, del 1898, de tot l’estat espanyol.

El segle XX, la vida de la Vall s’ha mantingut estacionària, amb les seves ocupacions tradicionals de l’explotació dels pasturatges i del bosc. Entre el 1923 i el 1929 va començar l’explotació elèctrica amb el salt de Cledes (la resta de centrals es construïren entre el 1947 i el 1963), cosa que va afavorir l’obertura de la carretera del port de la Bonaigua el 1924 i l’inici de l’obertura del túnel de Viella.

La caiguda de Lleida en poder de les tropes franquistes al març del 1938 accelerà l’ocupació de tot el sector pirinenc lleidatà, no sense resistència, com ho demostra la destrucció de Tírvia al Pallars Sobirà i el volament de l’església de Mijaran, tan vinculada a la tradició i els costums jurídics de la Vall. Viella fou ocupada el 17 d’abril de 1938.

Acabada la guerra civil de 1936-39, s’iniciaren les accions del maquis o guerrilles antifranquistes, que tingueren una especial virulència a partir del 1944 amb l’alliberament de França per part dels aliats. El seu apogeu fou entre el 1944 i el 1949. El maquis es llançà inicialment a la Vall d’Aran, que es trobava pràcticament ocupada pels guerrillers l’any 1944. Per recuperar-la, les autoritats franquistes se serviren de l’exèrcit. Al setembre del 1944 es produí a la Vall una veritable batalla on fou present el general Moscardó i en la qual fou utilitzada l’artilleria.

En les lluites de la Vall d’Aran, el maquis tingué 588 baixes i l’exèrcit 248, entre les quals hi hagué dos oficials de la IPS, bé que, segons el parer d’aranesos que visqueren els fets, aquestes xifres són potser exagerades. Amb açò no s’acabà el malestar ni l’acció del maquis a la Vall; per això l’exèrcit va obrir el túnel de Viella l’any 1948, que va permetre d’assegurar les comunicacions a l’hivern i liquidar el maquis. La història de la Vall d’Aran els darrers cinquanta anys està lligada al canvi econòmic, especialment al sector lligat amb el turisme, que ha capgirat la vida tradicional dels aranesos.