Situació i presentació
L’Alt Penedès té una extensió de 592,77 km2, una distància màxima de 36 km entre els punts extrems oriental i occidental, i una altitud mitjana de 216 m. El terreny s’enlaira des dels 90 m del punt més baix, al terme de Castellet i la Gornal, fins a ultrapassar els 900 m a la serra de la Plana d’Ancosa, en el punt d’intersecció de la comarca amb les de l’Anoia i l’Alt Camp. Tota ella és interior, situada entre les comarques de l’Anoia al N, el Baix Llobregat a l’E, el Garraf i el Baix Penedès al S i l’Alt Camp a l’W.
Els límits comarcals són en general ben definits en els sectors de muntanya, però imprecisos en els extrems oriental i meridional, on no hi ha solució de continuïtat amb les comarques veïnes del Baix Llobregat i el Baix Penedès. A grans trets, a llevant segueixen la divisòria de les aigües que van a l’Anoia o al Llobregat; per sota del terme de Masquefa passen el riu i s’enfilen cap a les serres d’Ordal, pujant a les Agulles (652 m) i seguint fins al coll de la Creu d’Ordal (507 m). Poc després segueixen els límits de la comarca del Garraf, fins al puig de l’Àliga (468 m). A ponent, el límit comarcal fa una ziga-zaga i arriba fins a dalt de la serra de la Plana d’Ancosa, a les Solanes (914 m), punt de concurrència amb les comarques de l’Alt Camp i l’Anoia. Aquest límit —el de ponent— és el menys definit de la comarca: fou la conseqüència d’una desencertada divisió provincial que migpartí el Penedès i n’adjudicà la part que corresponia a la província de Barcelona al partit judicial de Vilafranca, és a dir, l’Alt Penedès en un sentit només aproximat; la part adjudicada a la província de Tarragona es constituí en partit judicial del Vendrell, del qual només la part oriental forma, avui, la comarca del Baix Penedès. La partió comarcal per tramuntana no es pot dir que segueixi cap línia de carenes ni tampoc de les valls, sinó que, capritxosament, des de la serra de la Plana d’Ancosa, va per alts i baixos seguint un curs on es destaquen el coll de les Llombardes a 706 m, la plana de Font-rubí a 773 m i, tot seguit, les Cases Noves de Cal Pardo a 499 m, d’on puja a la serra de Puigfred, amb el vèrtex del Cantacorbs (728 m) i fins a la serra d’Orpinell (761 m), on gira abruptament vers el SE, baixant ràpidament vers Can Formiga (346 m) fins a tocar el terme de Sant Sadurní, prop de la confluència de l’Anoia i el riu de Bitlles, a la Fortesa. Ací, el límit comarcal fa un canvi de 90°, cap al NW, i segueix el contorn del terme de Sant Llorenç d’Hortons per unes fites situades molt a prop de la Beguda Alta i la Beguda Baixa, amb què resta tancat el circuit comarcal.
El Penedès apareix documentat a partir del segle X amb diferents noms: territorio Penetense (917), in Penitense (956) o Penedes (1000), i sembla que deriva del terme pinna o penna, “penyal, roca”, per la qual cosa significaria “comarca rocallosa”, encara que l’opinió no és unànime en aquest sentit.
Les divisions administratives
El 1931 la Generalitat de Catalunya va encarregar a una ponència d’elaborar un projecte de Divisió Territorial de Catalunya, i el 27 d’agost de 1936 promulgà un decret basat en els treballs de l’esmentada ponència. El territori del Principat es dividí en nou regions o vegueries i en 38 comarques. Les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i Garraf —que històricament formaven part de la vegueria de Vilafranca— es van adscriure a la vegueria de Tarragona, i pel que fa a l’Alt Penedès, li foren assignats 25 termes municipals: Avinyonet del Penedès, les Cabanyes, Castellví de la Marca, Font-rubí, Gelida, la Granada, Mediona, Olèrdola, Pacs del Penedès, el Pla del Penedès, Pontons, Puigdàlber, Sant Cugat Sesgarrigues, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Martí Sar- roca, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona, Sant Sadurní d’Anoia, Santa Fe del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, Subirats, Terrassola i Lavit, Torrelles de Foix, Vilafranca del Penedès i Vilobí del Penedès, això és, la totalitat del partit judicial de Vilafranca del Penedès més els termes de Gelida i Sant Llorenç d’Hortons, situats a la vora de llevant de la comarca i pertanyents al partit judicial de Sant Feliu de Llobregat.
La divisió comarcal del 1987 adoptà la divisió decretada l’any 1936, i per tant, l’Alt Penedès quedà constituït pels mateixos 25 municipis. El 1990, però, es modificà la divisió comarcal i li foren agregats els municipis de Castellet i la Gornal i Olesa de Bonesvalls, que fins aleshores pertanyien a la comarca del Garraf. Actualment, doncs, l’Alt Penedès té 27 municipis.
El marc físic
El relleu
A grans trets, la disposició del relleu de l’Alt Penedès és senzilla: una depressió longitudinal i un marge de muntanyes que la limiten pertot arreu, excepte pels extrems nord-oriental i nord-occidental. El 76% de la comarca és situat per dessota dels 400 m, i correspon als terrenys de la depressió, una tercera part dels quals no arriben als 200 m; en conseqüència, i de manera anàloga a moltes altres comarques catalanes, poden diferenciar-se dos sectors característics i d’extensió desigual: la plana i la muntanya.
La plana s’originà en els darrers moviments del paroxisme alpí, quan s’enfonsà la part del Sistema Mediterrani que forma l’actual Depressió Prelitoral Catalana. És una fossa tectònica asimètrica i lleugerament basculada cap al N, limitada per dues falles paral·leles, responsables de l’enfonsament de l’espai ocupat per la depressió i coberta per materials terciaris i quaternaris. Presenta una topografia amb superfícies de pendent escàs o nul, excepte en el contacte amb les muntanyes de la perifèria, ondulacions i petits tossals escampats arreu, entre els quals destaquen els anticlinals de Vilobí i de Pacs, on afloren els materials cretacis de la base.
La muntanya és formada per les dues alineacions paral·leles del Sistema Mediterrani Català, la Serralada Prelitoral i la Litoral, totes dues originades en el moviment alpí.
El sector penedesenc de la Serralada Prelitoral és una banda estreta que enllaça per l’E amb el massís de Montserrat i per l’W s’eixampla formant el Bloc del Gaià i el massís de Bonastre. Segueix fidelment la direcció general dels Catalànids, és a dir, NE-SW i constitueix una barrera notable per a les comunicacions amb les comarques limítrofes. Els punts culminants ultrapassen els 700 m a l’E, a les serres de Miralles, d’Orpinell, de Puigfred (puig de Cantacorbs, 728 m) i de Mediona (serra de les Clivelleres, 741 m); al N d’aquesta última hi ha la depressió longitudinal del mateix nom. A l’W, el Bloc del Gaià és el sector més accidentat de la serralada i se superen els 900 m a la serra de la Plana d’Ancosa (les Solanes, 914 m); configuren un conjunt de topografia esquerpa, amb petites depressions internes. L’extrem sud-occidental és ocupat pels contraforts del massís de Bonastre (Roca del Papiol, 707 m).
Les Muntanyes de Garraf, que clouen la co-marca per l’E i el S, són l’extrem meridional de la Serralada Litoral. A la part oriental se superen els 600 m (el turó de Montcau, 643 m; les Agulles, 652 m; Montau, 660 m). A partir del puig de la Mola (532 m), al límit amb el Garraf i el Baix Llobregat, perden altitud ràpidament fins que desapareixen al S de Castellet. El sector oriental és una barrera difícil de travessar.
La tectònica del sector de muntanya presenta nombroses falles longitudinals, a més de les que el separen de la depressió; un gran nombre de fractures internes i alguns cavalcaments compliquen notablement l’estructura del conjunt, que és més complex al massís de Bonastre. Els materials d’aquest sector són d’una gran varietat i, amb més o menys abundor, hi són representades totes les eres geològiques. El Paleozoic es troba a les llicorelles de la serra de Mediona, mentre que a la resta hi ha roques de totes les èpoques del Secundari, amb intercalacions del Miocè en algunes depressions internes.
Els agents morfogenètics han originat unes formes molt diverses. A la plana el modelat és tranquil, amb superfícies extenses on s’han acumulat materials de la perifèria, o turons que han quedat com a restes de l’erosió diferencial. Els rius i els barrancs han erosionat els materials poc consistents, excavant barrancades profundes en alguns sectors. A les muntanyes de la perifèria, l’acció de l’aigua sobre les roques calcàries ha originat moltes formes càrstiques: canyons, cingleres, espadats, depressions cobertes de sediments, etc. Les ressurgències pròpies d’aquest tipus de modelat no són rares i originen una abundància de fonts en nombrosos punts.
Les aigües
La xarxa hidrogràfica de l’Alt Penedès té poca rellevància per la pobresa dels cabals i el caràcter intermitent de la majoria dels corrents. És formada per dos rius, l’Anoia —que recull les aigües del sector nord-oriental de la comarca— i el riu de Foix —que drena els termes de ponent—, els quals, amb els seus afluents, drenen gairebé el 90% del territori, i un seguit de rieres i barrancs que desguassen fora de la comarca.
El centre dispersor d’aigües més notable és la serra de la Plana d’Ancosa, on tenen la capçalera el riu de Foix i el seu tributari, la riera de Pontons (o de Torrelles), el riu de Bitlles, afluent de l’Anoia, i altres, que s’obren pas en els materials calcaris de la serralada a través de barrancs i congostos. Alguns torrents o rieres de poc recorregut i escassa significació desguassen en comarques veïnes.
L’Anoia pròpiament dit només travessa la comarca de l’Alt Penedès pel seu extrem nord-oriental, i rega els termes de Sant Sadurní d’Anoia i Gelida al llarg d’un curs d’uns 10 km. En aquest sector rep les aigües del riu de Bitlles i de la riera de Lavernó, amb els respectius afluents.
El riu de Bitlles té el naixement en diversos rierols del terme de la Llacuna que s’ajunten per a formar la riera de Mediona, entre els congostos de Rofes i de Mediona. Passat Sant Quintí, ja més abundós d’aigües, pren el nom de riu de Bitlles i rega les poblacions de Sant Pere de Riudebitlles, Terrassola del Penedès, Lavit i el terme de Sant Sadurní, on es produeix l’aiguabarreig amb l’Anoia.
La riera de Lavernó recull les aigües d’una superfície molt més extensa: la seva capçalera és formada per diversos escorrancs o torrenteres que provenen dels contraforts de la serra de Font-rubí i que reguen els termes de Font-rubí, Sant Quintí de Mediona, Terrassola i Lavit, el Pla del Penedès, Puigdàlber i Santa Fe. Abans d’arribar a la caseria de Lavern (Subirats), totes les branques procedents del NW ja són agrupades i s’hi ajunten, a més, les de la riera dels Gorgs, que venia de Can Maçana (Subirats), però en direcció contrària, ço és, del SE. Totes les rieres aplegades fan un revolt i es dirigeixen en direcció NE i formen ja la riera de Lavernó, que passa frec a frec de les cases de Sant Sadurní. En aquest darrer sector, el drenatge s’ha estès als termes de Subirats, Avinyonet del Penedès i Sant Sadurní. S’hi han d’afegir encara les aigües de la Rierussa, curs que neix prop de Masquefa, travessa el terme de Sant Llorenç d’Hortons i aboca a l’Anoia per la banda esquerra davant Gelida; 13 dels 27 termes municipals de la comarca són tributaris, directament o indirectament, de l’Anoia.
El riu de Foix neix als vessants meridionals de la serra de la Llacuna, entremig dels alterosos puigs del Castellar (944 m) i de l’Espinagosa (847 m), al terme de la Llacuna i al S del cap de municipi. Entra a la comarca pels termes de Pontons, per Maspontons, i de Torrelles de Foix, passa per sota del santuari i caseria de Foix —que resta a mà dreta del curs i dóna nom al riu—, i continua per l’enrunat castell de Secabecs i pel peu de l’antic castell de Foix. Aigua avall entra al terme de Sant Martí Sarroca i passa per la Baronia de Riudefoix, Cal Sogues, els Hostalets i Can Lleó. Prop de la caseria de Rovellats es produeix l’aiguabarreig amb la riera de Pontons o de Torrelles, que aboca per la dreta. Passa pel Pla de la Bleda i entra al terme de Santa Margarida i els Monjos. Al peu de Santa Margarida rep, per l’esquerra, les aigües de la riera de Vilobí. Passa per la fàbrica de ciment Uniland i l’antic convent dominicà de Penyafort, i, ja en el límit comarcal, el torrent de la Bruixa, procedent de la Múnia de Castellví de la Marca, hi aboca per la dreta. Per l’esquerra hi aboquen els escorrancs o torrents de la Sanabra i de les Borrelleres, d’interès històric. El terme de Castellet i la Gornal rep les aigües de la riera de Marmellar per la dreta. La riera de Marmellar procedeix del Montmell (Baix Penedès), però rega part del terme de Castellví de la Marca, a l’Alt Penedès. El riu de Foix s’interna per la comarca del Garraf i desemboca a la mar pel prat de Cubelles.
El cabal que aporten els rius de l’Alt Penedès és reduït. L’Anoia té uns recursos totals anuals de 32 hm3 i, igual que alguns del seus afluents, s’aprofita per a la indústria i alguns regadius. El riu de Foix té una aportació anual teòrica d’11 hm3 a la totalitat de la seva conca, però són poc aprofitables. A Castellet hi ha un embassament de 6 hm3 de capacitat inclòs en el Parc de Foix.
Els recursos subterranis són notables, però insuficients per a les necessitats de la població. Els aqüífers més notables es troben en els terrenys argilosos i margosos miocènics, al sector Pacs-Sant Martí Sarroca, a Vilobí i a les vores de la depressió.
El clima
Els factors bàsics del clima de l’Alt Penedès són la proximitat de la mar i la configuració del relleu. D’una banda, la plana del Baix Penedès i l’alçada poc considerable de la Serralada Litoral afavoreixen l’entrada dels vents marítims, i, de l’altra, la barrera de muntanyes del N, especialment a la meitat occidental, actua com a obstaculitzadora de les adveccions de l’interior i alhora incrementa les condensacions de les masses d’aire que procedeixen de la Mediterrània.
Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 14-16°C a la plana (Vilafranca, 14,5°C; Sant Sadurní d’Anoia, 15,9°C). A la muntanya, els valors són tres o quatre graus inferiors per efecte del gradient tèrmic vertical. Al centre de la plana i al S de la comarca els estius no són excessivament càlids per l’acció moderadora de la mar, mentre que els hiverns són suaus, amb oscil·lacions tèrmiques anuals al voltant dels 15°C, com és típic de les terres immediates a la Mediterrània. Al sector de muntanya les diferències són més grans i amb bastants dies de glaçada.
Les precipitacions són desiguals en els diferents sectors del territori; en general, augmenten de S a N i d’W a E. A la part oriental superen els 600 mm (Sant Sadurní, 619 mm); en canvi, a les terres més meridionals les mitjanes anuals són més baixes per causa de l’aïllament relatiu respecte dels corrents pertorbats procedents de l’interior de la Península per causa de les muntanyes de ponent. Els factors locals tenen una gran significació, de manera que, en poca distància, els totals varien fortament; per exemple, a Vilafranca, la mitjana de 495 mm és molt inferior a la de Sant Sadurní (619 mm), malgrat la proximitat d’ambdues poblacions. A la perifèria de muntanyes els valors són intermedis entre els 500 i els 600 mm (Pontons, 546 mm; Sant Quintí de Mediona, 536 mm; Gelida, 550 mm). La distribució anual és irregular a tot el territori, amb mínims al juliol i màxims a la tardor.
Els vents més freqüents són els de component sud, la marinada o el llebeig, els quals entren a la comarca per la plana del Baix Penedès i contribueixen a suavitzar les temperatures diürnes de l’estiu, i els de l’W, entre els quals el serè es fa sentir especialment a la part occidental. La tramuntana arriba amb certa facilitat al sector oriental a través dels portells i de la vall de l’Anoia.
Les temperatures altes i la pluviometria escassa originen al pla una aridesa notable a l’estiu amb dèficit hídric des del mes de juny fins al setembre. A la muntanya, o no hi ha aridesa o és molt petita. Aquestes característiques configuren un clima mediterrani litoral, desnaturalitzat a l’interior per efectes del relleu i de l’altitud i amb aridesa estival.
La vegetació
A l’Alt Penedès hi ha una varietat notable de comunitats vegetals com a resultat de la diversitat de les condicions físiques del territori: altitud, clima, roques, orientació, etc. D’acord amb el factor altitud, gairebé tota la comarca pertany a la terra baixa mediterrània; únicament l’extrem nord-occidental és inclòs a la zona de la muntanya mitjana, també de la regió mediterrània.
A la plana de la depressió predominen les petites bosquines, les estepes i els herbassars que ocupen els espais no cultivats.
A les muntanyes de la perifèria es troben abundants pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que han ocupat l’espai deixat pels alzinars o els conreus abandonats; el pi és acompanyat d’un sotabosc força dens, de manera especial en els obacs. En els llocs on el sòl és poc desenvolupat viuen comunitats arbustives o subarbustives, constituïdes per romaní (Rosmarinus officinalis) i bruc d’hivern (Erica multiflora), acompanyats d’una rica varietat d’espècies.
Completen el panorama vegetal de la muntanya exemples aïllats d’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), rouredes de roure de fulla petita (Violo-Quercetum faginae) a la serra de la Plana d’Ancosa, boscos de pinassa (Pinus nigra) en sectors aïllats de l’extrem nord-oriental i carrascar típic o alzinar continental (Quercetum rotundifoliae) en el límit amb l’Anoia i a Pontons. Cal afegir les bardisses (Rubo-Coriarietum) de les obagues de la muntanya, la vegetació parcialment caducifòlia de ribera, molt rica en la pràctica totalitat dels corrents d’aigua, les joncedes (Brachypodio-Aphyllanthetum), les brolles d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici) del Bloc del Gaià, etc. Tot aquest conjunt es troba en regressió per factors humans, especialment els incendis; en canvi, algunes terres de conreu de la muntanya són abandonades i s’hi reconstitueix el mantell vegetal.
Els sòls de la plana i de les depressions interiors són del tipus terra bruna meridional, profunds en la major part del territori, amb un horitzó argilós situat per sota de l’horitzó humífer superficial. A la muntanya són freqüents els de tipus xerorendzina, poc profund i de coloració ocre rogenca pàllida.
El Parc d’Olèrdola
El Parc d’Olèrdola és un espai protegit gestionat conjuntament amb el Parc del Garraf. Creat el 1992, ocupa una superfície de 609 ha repartides entre la riera de Vilafranca i el puig de l’Àliga, en els municipis de Canyelles i Olèrdola. És una talaia natural coronada pel conjunt monumental d’Olèrdola al cim del qual hi ha l’esglèsia de Sant Miquel, datada del segle XII.
La zona, de relleu suau i tansols alterat per alguns penya-segats i cingleres, culmina a 358 m d’alçada, a la Talaia. Situat als contraforts del Garraf, el paisatge es defineix pel seu caràcter mediterrani, l’existència de conreus de secà, bosquines, màquies i margalló. La vegetació, condicionada per la manca de pluges a l’estiu i la poca capacitat de retenció d’aigua dels sòls calcaris, es caracteritza per la presència d’ alzinar mediterrani (Quercetum ilicis galloprovinciale), i alguns boscos de pi blanc (Pinus halepensis), amb un sotabosc caracteritzat per diferents espècies arbustives com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhammues alaternus), l’aladern fals (Phyllirea media), l’arboç (Arbutus unedo), el llentiscle (Pistacia lentiscu) o el galzeran (Ruscus aculeatus). Les activitats agrícoles i ramaderes i d’altra banda, els incendis, han anat transformant el paisatge, i això ha fet aparèixer també màquia de garric i margalló,tot i que en l’actualitat n’és díficil trobar una comunitat. També hi és present, la garriga, la brolla calcívola de romaní i bruc d’hivern, entre altres espècies.
La fauna que viu al Parc es caracteritza pel fet que són espècies adaptades a unes dures condicions ambientals, escassa vegetació i manca d’aigua. Hom pot trobar espècies de caràcter termòfil com la serp de ferradura i l’escurçó ibèric o la salamandra i la noia.
Cal destacar també la presència d’importants elements arquitectònics i arqueològics, el centre dels quals hi ha el Conjunt Monumental d’Olèrdola on s’hi ha excavat nombrosos jaciments, entre els quals, les coves de Segarulls, de Can Castellví i de Can Ximet. El punt d’informació del parc es troba a La Pleta, al terme municipal de Sitges.
El Parc del Foix
El Parc del Foix, creat el 1997 és situat entre les comarques de l’Alt Penedès, el Garraf i el Baix Penedès i comprèn una superfície d’aproximadament 2.900 ha. Gestionat per un consorci format per la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de Castellet i la Gornal i Santa Margarida i els Monjos, forma part de la xarxa de parcs naturals.
Des del punt de vista geològic, el paisatge del parc és de pedra calcària blancgrisosa i trencada. La conca del Foix, d’uns 312 km2, allotja materials del Quaternari, Miocè i Cretàcic inferior. L’àrea muntanyosa s’engloba dins la Serralada Litoral Catalana i al sud del parc destaca el riu Foix i el seu embassament construït a inici del segle XX, i inclòs en el PEIN el 1992.
El clima de la zona, de tipus mediterrani, condiciona la vegetació, caracteritzada per l’existència de comunitats xeròfil·les i calcícoles. A causa del substrat rocós, hom troba màquia de llentiscle i margalló i a les zones de bosc hi domina l’alzinar amb el marfull. També hi ha pinedes amb sotabosc de tipus arbustiu. Pel que fa a la vegetació de ribera, dominen els freixers, àlbers, tamarius, etc. i prop del pantà, canyissars i bosc de ribera.
Quant a l’àmbit faunístic hi ha una gran diversitat de biòtops que es troben dins i a prop de l’embassament de Foix. Cal destacar sobretot la fauna aquàtica com la carpa, l’anguila, la bagra, la serp d’aigua o la granota, la salamandra, etc. i una gran varietat d’aus (ànec collverd, xarxet, polla d’aigua, bernat pescaire, martinet, blauet, corriol, balque, rossinyol, entre moltes altres espècies).
Hom ha trobat restes arqueològiques a l’àrea del parc, datades des del neolític fins a la cultura ibèrica i existeix un ric patrimoni arquitectònic i històric, civil i religiós, en què destaquen els castells de Penyafort i de Castellet i la Gornal (restaurat el 2001) i diverses ermites i esglèsies romàniques com la de Sant Pere i les ermites de Penyafel, de Sanabra i de Sant Llorenç. L’oficina d’informació del parc es troba al terme de Castellet i la Gornal.
Les comunicacions
L’alineació establerta per les serralades que configuren l’Alt Penedès determina, com és lògic, les seves comunicacions. Per això els principals eixos de comunicació que travessen el territori comarcal segueixen la direcció NE-SW. La Depressió Prelitoral forma un passatge natural que ja fou aprofitat en època romana per la Via Augusta. El seu pas no es pot situar gaire lluny dels actuals nuclis de Gelida, Sant Sadurní d’Anoia, la Granada, Vilafranca del Penedès, l’Arboç, el Vendrell i Torredembarra. La validesa del trajecte és demostrada pel fet que, més o menys, ha estat seguit pel primer ferrocarril que anà de Barcelona a Tarragona i l’autopista, que porta el mateix sentit.
Si el traçat de la Via Augusta presenta problemes, encara en presenten més els antics camins secundaris. Hom creu que els camins medievals no feien altra cosa que seguir les petjades d’anteriors camins romans o preromans. Així, de la Via Augusta sortiren algunes branques que establiren comunicació amb diverses terres de l’inte- rior; de Martorell sortia la via que per Piera i el congost de Capellades travessava l’Anoia vers la Panadella i Lleida. A la Granada hi havia un encreuament amb una altra via procedent de Barcelona, per Olesa de Bonesvalls i les Gunyoles, que devia anar per Font-rubí, la Llacuna i Santa Coloma de Queralt, també cap a la Segarra i Lleida.
Olèrdola, en aquella alta medievalitat, quan es titulava ciutat i tenia la capitalitat del comtat del Penedès, tenia comunicació amb el seu maresme (Sitges) i cap a l’interior, on la Via Calçada es creuava amb l’Augusta i continuava, per Vila Domenys (Sant Jaume) vers el Prat Episcopal, Vila-rodona, cap a la Conca de Barberà i les Garrigues, i convergia a Lleida amb les altres rutes. Durant la baixa edat mitjana proliferaren els camins entrecreuats a banda i banda de l’eix principal. L’antiga Via Augusta, dita la Calçada Francisca, per manca de conservació, amb el pas del temps assistí a la progressiva degradació de totes les vies, fins al punt que a l’inici de l’edat moderna (segle XVI) no hi havia cap camí apte per als carros. El transport es feia a bast.
Com documenta Carrera i Pujal, l’emperador Carles V s’interessà perquè es fes un bon camí de carro per a dur el gra de l’Urgell a Barcelona. L’any 1581 els jurats de Valls i de Vilafranca demanaren als consellers de Barcelona la construcció d’una carretera que permetés el pas de carros des de Valls fins a la Ciutat Comtal, arranjant el pont de Sant Boi i la pujada de Begues, la qual cosa es realitzà dins el mateix segle. L’any 1599 hom demanà als jurats del Vendrell que, per facilitar el pas dels carruatges de la comitiva del rei Felip III de Castella, s’arrangés el camí ral donant-li, almenys, una amplada de dues canes (3,10 m).
El mapa del bisbat de Barcelona de Francesc X. Garma i Duran, fet el 1762, assenyala l’esmentat camí, que, procedent del Vendrell i l’Arboç, travessava l’Alt Penedès per Vilafranca, les Gunyoles i Olesa de Bonesvalls, i també el pas de l’antiga calçada, de Vilafranca a Sant Sadurní i d’ací fins a Martorell, gualejant l’Anoia.
Actualment els elements bàsics de la xarxa de comunicacions són l’autopista AP-7, oberta al trànsit el 1973, que té sortides a Gelida, Sant Sadurní d’Anoia, Vilafranca i els Monjos, la carretera estatal N-340, que recorre la comarca longitudinalment, la C-15 que comunica l’Anoia amb el Garraf passant per Vilafranca, la C-243, amb Martorell i Terrassa, per Sant Sadurní d’Anoia, i el branc interior de la línia fèrria Barcelona-Tarragona que recorre la comarca també longitudinalment. Una densa xarxa de carreteres locals comunica tots els punts habitats del territori entre si i amb les comarques veïnes.
El traçat de la carretera de Barcelona a València, l’actual N-340, no es planificà fins al regnat de Carles III, i el sector de Barcelona a Vilafranca no s’inaugurà fins l’any 1802. Per a fer aquesta carretera calgué construir el pont de Molins de Rei, sobre el Llobregat, que fou destruït en part per una riuada el 1971 i la resta volada uns quants anys més tard, i el viaducte del Lledoner, a l’Alt Penedès, al terme de Subirats.
Aquest viaducte, de pedra picada, té una alçada màxima de 30 m i dos registres d’arcades. Es començà a construir el 1764, un cop acabat el pont de Molins de Rei, i s’enllestí el 1778; encara s’usa malgrat que fou volat el 1939 i reparat posteriorment. Aquesta carretera travessa la comarca de NE a SW. Entra a l’Alt Penedès per la Creu d’Ordal, passa per Ordal, el Portatge, Cantallops, les Cabòries, les Cases Roges, Vilafranca del Penedès, els Monjos i la Ràpita, on deixa la comarca i entra al terme de Castellet i la Gornal i després al de l’Arboç (Baix Penedès).
Una variant clàssica, per tal com segueix aproximadament la Via Augusta i la Calçada Franca, és l’actual C-243, que va de Martorell a Vilafranca. Aquesta carretera segueix de primer el curs de l’Anoia i després el del seu afluent, la riera de Lavernó, i passa per Gelida, la Valenciana, la Torre-ramona, Sant Sadurní, la Granada i Vilafranca. D’ací continua passant per la Múnia de Castellví de la Marca i les Cases Noves i deixa la comarca en entrar al terme de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), d’on segueix cap a Valls per la Bisbal del Penedès i Rodonyà.
La població
El tipus de poblament predominant a l’Alt Penedès i especialment al pla és el dispers; la majoria dels municipis consten de diversos nuclis —en alguns fins a vint entitats diferents—, formats per pobles generalment petits, caserius, llogarets, masies i cases aïllades i perfectament integrats en el paisatge dels camps de conreu. La dinàmica de la població a l’Alt Penedès des dels anys vuitanta del segle XX ha experimentat canvis en molts aspectes: en els efectius totals, en la composició de la població activa, la localització i, en definitiva, en la totalitat dels paràmetres que intervenen en el component demogràfic.
L’evolució històrica mostra unes oscil·lacions notables en els totals. Remuntant-nos en el temps, s’observa com la diferència entre la població del 1380 —any en què es registraren 1 451 focs, equivalents a 6 000 o 7 000 persones— i la del 1553 (1 331 focs) és negativa, amb fortes pèrdues, provocades bàsicament per pestes, guerres, fams, etc. A partir del segle XVI s’inicià un increment que, amb algunes petites oscil·lacions, continuà fins al final del segle XX. En l’època moderna les oscil·lacions són degudes a circumstàncies econòmiques, les quals han afavorit corrents migratoris en un o altre sentit. L’augment de població del període 1860-87 fou provocat per l’alta rendibilitat de la vinya, i la davallada del final del segle i la lenta recuperació foren l’efecte de l’arribada de la fil·loxera. A partir dels anys cinquanta, s’inicià una dinàmica de creixement ràpid, amb taxes de creixement que en algunes dècades, superaren el 2% anual acumulatiu.
L’evolució del 1950 al 2005 ha estat molt diver- sa en el territori. A partir d’aquest any, més de la meitat dels municipis han perdut població, i figuren com a casos extrems els de la muntanya i algun del pla: Mediona, que ha vist reduïts els seus efectius al 63%, Font-Rubí al 65% i Vilobí al 70%. Tot i així, des del 2001 guanyen població. Els municipis que han experimentat un creixement més fort en el mateix període són Vilafranca amb el 322%, Santa Margarida i els Monjos amb el 302% i Sant Sadurní amb el 212%.
El sector primari donava ocupació al 5,4% de la població ocupada, la indústria n’ocupava el 41%, la construcció el 8,2% i el percentatge més alt corresponia als serveis, amb el 45,4%.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
L’agricultura té una forta implantació a l’Alt Penedès, afavorida per les condicions naturals propícies: topografia plana en gran part del territori, bon clima i sòls de qualitat acceptable. La meitat de la superfície de l’Alt Penedès es dedica a l’agricultura. El pas dels conreus tradicionals a la plantació de vinya, en perjudici d’altres activitats més arrelades, com els cereals, les oliveres i la ramaderia, es va accentuar notablement al començament del segle XIX, i el 1848 es parlava d’uns excedents de vins que ja no podien absorbir les fassines d’esperits i aiguardents. Calia pensar en l’exportació. El 1855 s’efectuaren les primeres temptatives de portar vins del Penedès a Cuba. La dependència que tenia l’Alt Penedès de platges com les de Sitges, de Vilanova i la Geltrú o de Sant Salvador del Vendrell, que no eren ni del partit de Vilafranca, esperonà la gent de la comarca per remoure cel i terra amb vista a aconseguir que la projectada línia fèrria que havia d’unir Barcelona amb Tarragona es fes travessant l’Alt Penedès del NE al SW. Amb la construcció i entrada en servei del nou carril, l’any 1865 s’obrí una gran porta que donava sortida directa i eficaç als productes del camp cap al gran centre de consum i port d’exportació que ha estat Barcelona.
L’efecte del ferrocarril estimulà el camp, i la febre viticultora augmentà més que mai per raó de l’aparició de la plaga de la fil·loxera a França, que en el decenni dels seixanta del segle XIX no tan sols va privar el país veí d’exportar vins a mercats que tradicionalment en depenien, sinó que va fer que la mateixa França esdevingué importadora. I els vins del Penedès s’exportaren a Suïssa, Alemanya, Àustria-Hongria, Dinamarca, Bèlgica, Anglaterra i, encara, a molts centres de consum del continent americà. Però la fil·loxera a poc a poc s’anà propagant, de manera que al començament del darrer decenni del segle XIX l’Alt Penedès ja veia afectades una gran part de les seves vinyes. El 1893, l’any pitjor de la fil·loxera, es deia que la vinya era completament perduda al Penedès i que s’arrencaven per milers els ceps morts per la malura, però alhora ja es preparaven alguns terrenys per a la plantació de varietats resistents a la plaga, cosa que es continuà fent amb peus de ceps americans o varietats híbrides que no sempre donaren resultats, empeltats amb sarments de qualitat més interessant.
Però mentrestant ja s’havia causat una important mutació en el panorama agrícola del Penedès: d’una banda, la ruïna de moltes explotacions agrícoles, i, de l’altra, el plantejament del problema conflictiu dels rabassaires. Tots dos problemes van tenir una sortida comuna, força traumàtica socialment: l’abandó de totes les feixes poc productives i la revaloració de les vinyes replantades cercant la producció de vins de qualitat, que podrien comercialitzar-se a més bon preu, expedint-se, en part, embotellats. Col·laborà en aquesta tasca l’Estació de Viticultura i Enologia, creada a Vilafranca l’any 1901. En general prengué un gran impuls l’obtenció de vins blancs a tota la comarca i la fabricació de vins escumosos, començada ja el 1872 a Sant Sadurní d’Anoia per Josep i Manuel Raventós i estesa més tard a molts termes de la rodalia.
Les dues guerres mundials, de 1914-18 i de 1939-45, obriren noves oportunitats als vins del Penedès per a la conquesta o l’afermament de mercats ultramarins, factors que podríem qualificar de positius; el replantejament, en canvi, de la qüestió rabassaire durant la Segona República i el seu desenllaç dràstic després de la guerra civil de 1936-39 foren un factor evidentment negatiu que reproduí, en part, certes situacions ja viscudes durant la crisi de la fil·loxera, fets que comportaren, en tots dos casos, una disminució de la població rural.
Actualment el cultiu amb una implantació més alta és la vinya, que ocupa tres quartes parts de les terres conreades. Predomina el raïm blanc davant el negre. Entre les varietats més productives i de major rendiment es destaquen el xarel·lo, el macabeu i el parellada (raïm blanc) i l’ull de llebre, el cabernet souvignon i el merlot (raïm negre). Aquest augment de la vinya s’aconseguí entre el 1960 i el 1990, ja que a mitjan segle XIX no passava del 50%; la tendència actual és a continuar l’expansió, substituint altres conreus, per exemple els fruiters, les oliveres, etc., i fins i tot amb la rompuda de noves terres rescatades a la vegetació natural en alguns indrets.
Tanmateix, la destinació de la major part del vi era des del segle XVII la transformació en alcohol, per la qual cosa la qualitat interessava menys que la quantitat, fet, d’altra banda, comú a la majoria de la viticultura catalana. Aquesta situació ha canviat i actualment es fa èmfasi en la qualitat, tendència a la qual no és aliena la importància assolida per les indústries comarcals de licors, vermuts i altres derivats de l’alcohol vínic i l’existència d’elaboradors de vins i caves que posen molta cura a produir i promoure productes d’alta qualitat.
Els vins de la comarca són protegits per la denominació d’origen Penedès, la qual comprèn tots els municipis que pertanyen administrativament a la comarca, a més dels del Baix Penedès i Garraf, i alguns de l’Anoia, del Baix Llobregat, de l’Alt Camp i del Tarragonès, amb una extensió total d’unes 26 500 ha de vinya. Sens dubte l’activitat determinant de l’expansió de la vinya a l’Alt Penedès i les comarques veïnes és la indústria del xampany. Aquesta, iniciada l’any 1872 per Josep i Manuel Raventós a Sant Sadurní d’Anoia, ha experimentat una expansió constant i accelerada de manera especial els darrers anys, en els quals s’han fet fortes inversions, al mateix temps que s’obrien nous mercats a l’estranger. Actualment la indústria del cava aplega més de cinquanta empreses de molt diversa dimensió situades majoritàriament a Sant Sadurní d’Anoia. La indústria del vi i el cava ha estat la dinamitzadora de l’economia agrària, no solament de l’Alt Penedès i les comarques incloses en la denominació d’origen, sinó també d’altres comarques vitícoles de Catalunya, on es fan plantacions o bé s’adquireixen quantitats elevades de raïm. Algunes comarques, com les tarragonines de la Conca de Barberà, l’Alt Camp, etc., han augmentat i modernitzat moltes explotacions vitícoles per aquest motiu.
El segon conreu en extensió és el de cereals, que es concentra als municipis de ponent i ocupa sòls més aviat pobres; es troba, però, en retrocés. Els altres cultius tenen una importància relativa més petita i també es troben en regressió davant l’expansió de la vinya. En els terrenys frescals dels municipis orientals i occidentals alternen els fruiters —bàsicament presseguers — amb les oliveres i els ametllers. Els cultius de secà restants tenen una presència purament testimonial, amb alguna excepció, com els alls que es cultiven en alguns termes del nord.
La major part de les explotacions agràries són petites, tenen entre 1 i 5 ha, tot i que la proporció de superfície ocupada més significativa correspon a les explotacions de 10 a 50 ha. El règim de propietat representa el 65% de les terres agrícoles censades, i la parceria, el 30%. L’Alt Penedès destaca per tenir un alt nivell tecnològic agrícola i un alt grau de mecanització.
L’agricultura es complementa amb un sector ramader relativament poc important. Només destaca el sector avícola. L’aviram de la comarca té la Denominació Intercomarcal de Productes Alimentaris de l’Alt i el Baix Penedès. Entre les espècies autòctones sobresurten el gall, la gallina i l’ànec mut del Penedès. La tendència que s’observava els darrers anys del segle XX era un augment significatiu de l’aviram i l’estabilització de la resta. Val a dir que el règim pluvial que caracteritza la comarca, juntament amb l’escassetat de regadius, ha dificultat l’existència d’una ramaderia de pastura important, constituïda per bovins, ovins i cabrum.
La indústria i les fonts d’energia
La implantació industrial a l’Alt Penedès té una llarga tradició, afavorida per un conjunt de factors positius: bona situació respecte de les comunicacions, disponibilitats d’aigua a l’Anoia o el riu de Bitlles, proximitat als mercats consumidors i exportadors, bones condicions del terreny pel que fa a la producció d’excedents agraris emprats com a matèria de transformació, etc.
Les característiques del teixit industrial són la gran diversificació pel que fa a les especialitats, la concentració en dues zones (Sant Sadurní i l’entorn, d’una banda, i Vilafranca i Santa Margarida i els Monjos, de l’altra) i el predomini de la petita i mitjana empresa. Les localitats amb un pes industrial més gran són, per aquest ordre, Vilafranca, amb una indústria molt diversificada, Sant Sadur- ní, on es concentra el sector de les begudes, Santa Margarida i els Monjos, on hi ha la indústria cimentera i altres molt diverses, i Gelida i altres poblacions a la conca de l’Anoia, on s’han concentrat tradicionalment les papereres.
El sector amb una implantació més gran és l’alimentari, que reuneix gairebé la meitat de les empreses i origina el valor afegit brut més elevat. Té una clara preponderància la indústria vinícola concentrada a Sant Sadurní d’Anoia i Vilafranca del Penedès, seguides a molta distància per altres localitats com Subirats, Font-rubí i Avinyonet. El sector metal·lúrgic té un ritme de creixement molt alt. Les indústries es concentren als municipis de Santa Margarida i els Monjos, Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d’Anoia. La metal·lúrgia assoleix un alt grau de diversificació, amb la fabricació de productes metàl·lics, la construcció de maquinària, etc. El sector dels materials de construcció, també molt important, es concentra a Vilafranca del Penedès i Santa Margarida i els Monjos. La majoria dels establiments es dediquen a la fabricació de ciment, calç i guix, formigó, abrasius i productes ceràmics.
L’agroindústria de l’elaboració i transformació del vi i del cava
L’orientació de l’agricultura de l’Alt Penedès cap al conreu de la vinya ha permès que s’hi desenvolupés i s’hi consolidés un sector fonamental: l’agroindústria de l’elaboració i transformació del vi i del cava. El pes específic d’aquesta indústria vitivinícola en el complex d’activitats secundàries de l’Alt Penedès és elevat, ja que aplega una quarta part de les empreses i dels treballadors ocupats. D’altra banda, la participació d’aquest sector industrial penedesenc en el conjunt de l’activitat d’àmbit català és molt alta, ja que concen- tra més de la meitat d’establiments i d’assalariats del sector.
El sector agroindustrial vinícola ha tingut un auge espectacular des dels anys vuitanta del segle XX. De les 75 empreses que hi havia a l’Alt Penedès el 1984 ha passat a 150 societats al final dels anys noranta. Quant al nombre d’assalariats ocupats, l’increment ha estat del 44,2% en el període analitzat. El que és més important, però, és la pujada de la quota de participació de la indústria vinícola de la comarca en el complex de l’activitat dins l’àmbit català, tant en nombre d’establiments industrials com d’ocupació laboral, la qual cosa posa de manifest el seu pregon desenvolupament, que cada vegada més proporciona una imatge d’especialització a l’Alt Penedès: l’any 1984 la comarca era la seu del 43% de les empreses catalanes dedicades a l’activitat vitivinícola, les quals ocupaven el 63% de la població activa catalana del sector; a principis del segle XXI, aquests percentatges havien pujat al 57 i al 69%, respectivament.
La denominació d’origen “Penedès” és, territorialment, la més extensa de les del Principat de Catalunya, amb 26 525 ha de vinya conreades, i la més important quant a volum de producció mitjà de vi, amb 1 500 000 hl el 2005. La regió sota el seu control s’estén per tot el Garraf i l’Alt i el Baix Penedès, tret del municipi de Masllorenç i per 8 municipis del Baix Llobregat (Abrera, Begues, Castellví de Rosanes, Cervelló, Corbera de Llobregat, Martorell, Sant Esteve Sesrovires i Vallirana), 6 de l’Anoia (Cabrera d’Igualada, els Hostalets de Pierola, la Llacuna, Masquefa, Miralles i Piera), 2 del Tarragonès (Creixell i Roda de Berà) i 1 de l’Alt Camp (Aiguamúrcia). Els 27 municipis de l’Alt Penedès representen el 85,4% del territori de la denominació. Així doncs, malgrat que les dades disponibles fan referència, generalment, al conjunt del territori de la denominació d’origen, són força representatives per a fer una anàlisi de l’Alt Penedès. El vi elaborat a l’Alt Penedès i comercialitzat amb la denominació d’origen representa aproximadament tres quartes parts de la producció total de la denominació.
Actualment, a més dels vins elaborats a l’Alt Penedès, l’agroindústria del vi s’encarrega també d’elaborar i comercialitzar el vi de bona part de la resta de poblacions acollides a la denominació d’origen “Penedès”. Un xic més de la meitat de la producció és de cava, mentre que la resta es desglossa entre el vi envasat o de marca i el venut a doll.
En analitzar la distribució de la producció de vi de marca s’evidencia aviat l’especialització de la comarca en l’elaboració de vi blanc enfront del vi negre i el vi rosat. Aquest fet és degut al prestigi dels vins blancs penedesencs arreu de l’estat espanyol i de l’estranger, on tenen bones possibilitats de mercat, i a les dificultats de comercialització del vi negre, que, tot i posseir una qualitat reconeguda, topa, en el mercat interior, amb la competència de vins d’altres denominacions d’origen, amb xarxes comercials més consolidades, i, en el mercat exterior, amb la dura competència dels vins francesos i italians. Val a dir, però, que, fent només un cop d’ull a l’evolució de la producció els darrers anys del segle XX, s’endevina una tendència a esmenar aquest desequilibri, palesa en el descens i l’augment percentuals dels vins blancs i negres, respectivament, a conseqüència de recents replantacions de vinyes amb varietats negres.
La denominació d’origen “cava” és la garantia de qualitat que empara l’elaboració de xampany. Les xifres de producció que han estat possibles d’obtenir gràcies al Consejo Regulador de Vinos Espumosos fan referència a la totalitat de l’estat espanyol. No obstant això, són força vàlides per a fer una anàlisi de l’elaboració de xampany a l’Alt Penedès, perquè s’hi concentra una gran part de l’activitat relacionada amb els vins escumosos: s’hi fa el 75% del xampany. El 1960 se’n vengueren 10 500 milers d’ampolles. A partir d’aquesta data es pot dir que la història del xampany entra en una fase d’eclosió que es manifesta en la constant aparició de noves empreses elaboradores, en un augment vertiginós de la producció i en la conquesta de nous mercats de consum. L’augment de la producció, del 1960 ençà, és realment espectacular: el 1989, per exemple, es vengueren 142 000 milers d’ampolles. Si hom para atenció al nombre d’empreses elaboradores de xampany s’adona també del ritme de creixement espectacular, ja anunciat per la producció: de sols 65 firmes el 1977, primer any del qual hi ha dades fiables, s’ha passat a 235 societats inscrites en el registre “cava” el 1990. Val a dir que, de les 235 firmes, 160 tenen domicili a l’Alt Penedès i 72 tenen raó social a Sant Sadurní d’Anoia.
En analitzar la comercialització del cava es fa evident que des del 1974 el consum estatal o interior ha augmentat amb un ritme sostingut, per bé que no gaire espectacular si es compara amb el creixement del consum en els mercats de l’exportació. Dels 53 458 milers d’ampolles venudes a l’estat espanyol l’any esmentat es passà a comercialitzar-n’hi 100 000 a partir dels anys noranta. Destaca l’increment cada cop més gran de les exportacions respecte al consum interior. En analitzar l’exportació de xampany segons els mercats de destinació, es fa evident un primer fet: la distribució arreu del món, per bé que els principals receptors són els EUA i Alemanya.
El comerç
El sector terciari és, des del 1996, el principal sector d’ocupació laboral de la comarca. L’estructura comercial mostra una preponderància dels minoristes, encara que aquest tipus de comerç ha davallat una mica a conseqüència de la concentració del comerç de detall en establiments grans, com les àrees comercials i els supermercats. Així i tot, el petit comerç tradicional de caràcter familiar està molt implantat a la comarca, amb una important concentració a la capital. Vilafranca del Penedès té gairebé la meitat de les llicències comercials. A més concentra l’oferta mercantil, comercial, financera, els equipaments per lleure, sanitaris i d’ensenyament. Els altres dos centres importants de la comarca són Sant Sadurní d’Anoia i Gelida. A Vilafranca hi ha mercat setmanal, amb especialitats com ara les castanyes, els melons o els alls. Juntament amb Banyoles és el centre distribuïdor d’alls més important. Així mateix, la borsa del vi és la més important de Catalunya.
El sector del turisme té poca implantació a l’Alt Penedès i l’oferta d’equipaments turístics és petita. Sens dubte, un dels principals recursos turístics de la comarca són les caves.
La cultura i el folklore
La vida cultural de la comarca és rica, ja que a totes les poblacions funciona alguna mena d’entitat cultural i recreativa —moltes de les quals disposen d’una sala d’actes o d’un teatre—, si bé Vilafranca en concentra una gran part. Algunes d’aquestes entitats van ser constituïdes al final del segle XIX, com ara la Unió del Casal Gelidenc (1896) de Gelida, però la majoria són del principi del segle XX i els anys trenta: les societats La Munienca (1919) de Castellví de la Marca, el Centre Cultural i Recreatiu (1912) de Sant Pere de Riudebitlles, el Centre (1912) de Sant Sadurní, el Centre Cultural i Recreatiu Rapitenc (1905) de Santa Margarida i els Monjos, l’Ateneu Ordalenc (1929), el Centre Cultural Lavern (1918), el Centre Agrícola de Santa Pau d’Ordal (1914), el Sindicat Agrícola Cooperatiu de Ca l’Avi (1933), tots de Subirats, el casal La Principal (1904) de Vilafranca. Cal fer esment de l’Institut d’Estudis Penedesencs, fundat el 1977, que té la seu a Vilafranca i ramificacions a les comarques del Baix Penedès i el Garraf. La cultura popular és representada per molts col·lectius distribuïts per la major part dels pobles i les viles i que cultiven les especialitats més diverses: restauració històrica, grups de teatre, etc.
Els principals museus de la comarca són: el Museu de Vilafranca del Penedès. Museu del Vi (1942), el Museu de la Casa Codorniu de Sant Sadurní, el Museu de Gelida (1981), l’Hispania Esperanto-Muzeo (1968) a Sant Pau d’Ordal (Subirats), i el conjunt monumental d’Olèrdola, situat al castell de Sant Miquel (1971).
Moltes poblacions disposen també de biblioteques públiques; en canvi, els arxius només es troben a Sant Sadurní, Vilafranca i Gelida.
El folklore és ric, amb manifestacions de tota mena que es posen de manifest a les festes i les fires. Els gegants, capgrossos, bestiari molt divers (el drac, l’àliga) i balls (diables, cotonines, panderetes, cercolets, bastons, figuetaires, gitanes) configuren una rica varietat conservada amb cura per multitud d’afeccionats. Cal fer esment de la tradició castellera. Els castells tenen la màxima expressió a Vilafranca, i aquest fet li ha valgut el qualificatiu de “la plaça més castellera”.
Tenint en compte que són pobles amb una forta dedicació vitícola moltes festes estan relacionades amb la verema i es fan entre l’octubre i el novembre, com ara la festa del Most (Castellví de la Marca, Olèrdola, Sant Cugat Sesgarrigues, Sant Pere de Riudebitlles, Vilobí de Penedès). Les processons de Corpus, que abans se celebraven arreu, han perdut vigència i avui només es commemora aquesta festa als barris de Sant Pere de Riudebitlles. El mes de maig també és prolífic en festes: Sant Isidre a Guardiola de Font-rubí i la Mare de Déu del Remei a Puigdàlber, com també les festes de Maig o dels Enamorats de Vilafranca.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
El poblament prehistòric de l’Alt Penedès fou important, com ho demostren les abundants restes trobades arreu del territori, que comprenen totes les manifestacions des del neolític fins a la cultura ibèrica, immediatament anterior a la conquesta romana.
Pel que fa al neolític, hom troba jaciments amb ceràmica feta a mà i decorada amb estries de petxines del gènere Cardium. És l’anomenada ceràmica cardial, associada amb agulles i punxons d’os, sílex segons tècniques pobres i destrals polides de pedres dures. Al Penedès s’esmenten els jaciments de la cova del Bolet (Mediona), l’esquerda de les Roques del Pany (Torrelles de Foix), les Guixeres (Vilobí) i la cova de Can Pasqual (Castellví de la Marca), entre d’altres. La datació d’aquests jaciments s’estableix de 3 500 a 4 500 anys aC. Hom creu que els homes d’aquest nivell cultural eren, sobretot, caçadors i ramaders i de costums poc sedentaris.
Constitueixen un estadi més avançat els homes dels sepulcres de fossa, hipotètics agricultors del pla. La seva antiguitat s’estima de 2 000 a 5 000 anys aC. Els principals jaciments d’aquesta època es localitzen, a l’Alt Penedès, als termes de Pacs i de Vilafranca.
Amb les primeres fases de la utilització dels metalls fa aparició la cultura dels megàlits, i paral·lelament, la de les coves sepulcrals col·lectives. La datació d’uns i altres jaciments s’estableix entre el 1500 i el 1800 aC. No se’n troben de ben definits a la comarca de l’Alt Penedès.
També són de datació incerta, ja que van de l’eneolític a l’edat del bronze, dues coves amb pintures al terme d’Olèrdola. La primera es troba a l’abric dels Fons de Segarrulls i consisteix en dues figures estilitzades d’arquers, acompanyades d’un bon nombre de taques vermelles. Fou trobada per Pere Giró el 1958; posteriorment, el 1970, Anton Ferrer descobrí unes figures esquemàtiques zoomorfes i d’altres de pretesament humanoides. Com a darrera manifestació de l’arqueologia prehistòrica, cal assenyalar les coves d’habitació. Es consideren d’aquesta època, del 2000 al 1700 aC, les troballes dels termes de Castellví de la Marca (Can Pasqual), Torrelles de Foix (cova de la Masia), Pontons (enterrament de la serra del Tall) i Mediona (cova del Bolet).
L’arribada dels celtes sembla que portà el coneixement del ferro i la seva típica ceràmica, encara feta a mà, decorada amb incisions de motius geomètrics, solcs acanalats o cordons sobreposats. Són característiques les urnes cineràries, demostratives d’un ritual crematori no conegut anteriorment. El jaciment més important d’aquesta cultura a l’Alt Penedès és la necròpoli de Vilafranca.
La civilització ibèrica es fa remarcar per manifestacions culturals diverses, com són la ceràmica indígena feta a torn, per l’existència d’una escriptura pròpia i, sobretot, per les referències dels escriptors clàssics. Durant el període ibèric el Penedès era una regió poblada. Els vestigis ibèrics s’han trobat arreu, pel pla i per la muntanya; a l’Alt Penedès hom pot assenyalar els poblats de Subirats (el Pujol d’en Figueres), Vilafranca del Penedès (la Vinya del Pau, el Molí de la Rovira), els Monjos (la Ràpita), Olèrdola (la Font del Coscó, les Cases de la Vall i el Turó de Sant Miquel), Pontons (la Font Pollina) i Font-rubí (la Maçana).
L’arribada dels romans es produí l’any 218 aC, en el marc de les guerres púniques. La majoria dels pobladors indígenes es refugiaren en poblats més o menys fortificats per temor de les operacions bèl·liques. Al poblat ibèric d’Olèrdola es construí, en aquell temps, la muralla reforçada que encara es manté en peu. L’ordre establert pels romans originà un intens desenvolupament econòmic, afavorit per les bones condicions naturals del territori i per la situació estratègica. L’Alt Penedès conegué una etapa de prosperitat amb explotació dels recursos, construcció de vies de comunicació, com la Via Augusta, i, en conseqüència, un increment de la població, la qual arribà, segons diverses fonts, als 6 000 o 7 000 h.
Si hom es fixa en els itineraris del temps de l’emperador Antoní Pius (300 dC) que afecten la comarca, gosaríem assenyalar un doble traçat de la clàssica via romana o una doble via: la via de Roma a Cadis, que devia passar per la depressió del Penedès, i la via d’Arle (Provença) a Tarragona, més secundària, que devia passar per la costa.
L’edat mitjana
A partir de l’any 253, que es van estendre les primeres bandes de francs que s’havien infiltrat pels passos dels Pirineus, la situació es va degradar progressivament, sobretot a les grans ciutats, però es creu que, en una certa mesura, prosperà la vida al camp, on s’erigiren noves vil·les (masos) i es milloraren les que hi havia. La presa de Tarragona pel rei Euric (475) i la caiguda de l’imperi Romà d’Occident (476) és ben possible que afectessin molt poc la vida camperola i, per tant, el conjunt de l’Alt Penedès per la seva gran integració al món rural. Així doncs, s’ha pogut estimar que, malgrat els malastres provocats per les invasions, al territori actual de la comarca, en el moment més esplendorós del domini visigòtic (segle VII) hi habitaven uns 7 000 hispanoromans i menys de 200 visigots.
Entre els anys 716 i 719 tot el territori de l’actual Principat de Catalunya fou ocupat pels àrabs, època de la qual no resten gaires vestigis i els que queden són poc importants: alguns arcs de ferradura (Olèrdola, Gelida, Ribes, etc.) que tant poden ser obra dels invasors com dels mossàrabs que continuaren a la comarca. El mateix es pot dir de les rescloses i els molins que són documentats des dels primers temps de la conquesta cristiana. De tota manera, la presència àrab no durà gaire. Les dominacions visigòtica i sarraïna no degueren comportar gaires variants en la vida de la comarca. Però a partir del començament del segle IX el Penedès fou escenari de nombrosos fets d’armes promoguts pel pas dels francs i les successives incursions de cristians i sarraïns, per als quals la plana penedesenca era una via de pas obligat; la inseguretat de les fronteres degué repercutir negativament en l’economia i l’evolució demogràfica.
El 801 Barcelona fou ocupada per l’exèrcit franc i encomanada al comte visigot Berà. En una segona empenta, del 809 al 811, el rei Lluís i el comte Berà arribaren fins a Tarragona, primer, i al davant de Tortosa, més tard. El castell de Berà (castro Berano) i l’arc romà que va prendre el nom del primer comte (arc de Berà) semblen indicar la fita establerta a la primeria del segle IX. Les desavinences entre francs i visigots i l’aliança d’aquests amb les forces de l’emirat foren la causa d’una envestida sarraïna fins a les portes de Barcelona, l’any 827, que posà fi al domini comtal a la regió penedesenca.
Amb el segle X comença l’època documentada de la comarca, a través de la qual ha arribat la toponímia original dels llocs, com també el topònim territorial que ha donat nom a la comarca: “territorio Penetese” (917), “in Penitense” (956) i (965), “ipsa marcha Penedes” (988), “iusta Penitense” (992) i “ipsa marchia, in terminio de Penedes” (1000). Hom ha cregut que aquest nom podria derivar de pinna o penna (‘penya’), si bé hi ha parers contraposats. També són documentats els costums de l’època i els trets bàsic de l’economia. La documentació parla de vinyes, de terra campa, de prades per a pastures, de fruiterars, de rescloses, de recs i de molins, de cases, de cellers amb cups i bótes, de torres i de fortaleses, i també de capelles i d’esglesioles. Però encara hi ha una referència més en la documentació del segle X: la Via Calçada o Calçada Francisca: “Strada Calciata” (950, al lloc de la Granada), “Calciata Francischa” (978), “Via Calciata” (976), etc., arranjada, segons es llegeix “ad honorem et decorem transito franchorum” (988). L’itinerari penedesenc d’aquesta calçada s’ha volgut refer agermanant la documentació amb l’arqueologia i es creu que, a grans trets, devia seguir la Via Augusta dels romans, desviant-se’n, però, a fi de pujar fins dalt del turó de Sant Miquel, a Olèrdola. Per la plana, hom sap que continuava vers el sud i enllaçava amb la que s’anomenava “Estrada Moresca”. La Calçada Francisca fou, sens dubte, l’eix que vertebrà el territori del Penedès a partir del segle X. Fou construïda probablement abans del 950 i tal vegada durant el segle IX, en el període en què els musulmans havien lliurat als imperials tot el territori de Tarragona ençà.
Encara hi ha altres fets demostratius de la supervivència de petites comunitats mossàrabs que mantenien el culte cristià durant la dominació àrab i que, en afluixar-se aquesta dominació, es lliuraven a l’autoritat del bisbe de Barcelona, com fou el cas de la Granada i de Vallformosa a l’Alt Penedès, Ribes al Garraf i el Montmell i Vila-rodona a la frontera del Gaià. Així fou com, pràcticament sen- se lluita, a la segona meitat del segle X tot l’Alt Penedès i moltes terres més a ponent eren sota l’autoritat teòrica del comte de Barcelona i del bisbe de la mateixa ciutat.
Els segles XI i XII es caracteritzen per disputes i guerres freqüents dels senyors feudals entre si i amb els comtes de Barcelona pel domini del territori. Malgrat tot, allunyat el perill sarraí, s’inicià un període de prosperitat, amb l’increment de la colonització de les terres de conreu, la creació d’una incipient indústria artesana i la potenciació del comerç interior, i s’establí el primer mercat a la Granada, referit ja el 1080. La documentació coneguda dels primers decennis del segle XI dóna a entendre que les fronteres encara eren poc segures al tombant de l’any 1000, ja que una escomesa sarraïna s’internà fins a la Granada i destruí fins els fonaments la torre de guaita d’aquell enclavament bisbal cap a l’any 1003; el cert és que poc després anà fruitant per les terres de la plana una constel·lació de masos i de petites fortaleses, molt dispersa, intercomunicats els llocs entre ells per una teranyina de camins i carrerades, a banda i banda d’aquella antiga Via Augusta renovada i coneguda per Calçada Franca, que, si en el document de l’any 1013 referent a la permuta de Llitrà per uns alous de Rubí, al Vallès, es defineix com la Via Calçada “que va a Tarragona i a tot arreu”, el cert és que, si no hi havia pau a la frontera, esdevenia un atzucac que no podia anar pas més enllà del castell de Berà.
Aprofitant l’ambient de pau que es respirà després de l’expedició a Còrdova de l’any 1010 la colonització de la contrada prosperà amb tota evidència, sobretot en els conreus. Predominava la terra campa —amb ordi, mestall i civada—, però també hi havia les vinyes, amb clapes d’horta, arbres fruiters, oliveres, prades i pastures, rouredes, boscos i bardisses. La indústria es limitava a la molineria a les vores dels cursos tributaris del riu de Foix o del riu de Bitlles; alguna farga i ferreria, forns de calç, de guix o de coure pa i poca cosa més eren els únics recursos industrials del Penedès. El comerç, molt probablement, es reduïa a senzills intercanvis, atès que el diner escassejava i els objectes d’ús, com eines, mobles i peces de vestir, s’aprofitaven fins a extrems insospitables i eren esmentats testamentàriament en les deixes de pares a fills. Del ja esmentat mercat de la Granada es té una referència indirecta l’any 1080 en establir-se per l’alou de Llacunalba (Olèrdola) un cens anual de tres sestercis de forment, segons mesura de la Granada.
La mort prematura del comte Berenguer Ramon I, el Corbat, que regí el comtat del 1018 al 1035, sempre sota la mirada de la comtessa Ermessenda, mare del comte, representà la divisió dels seus estats entre els seus fills Ramon Berenguer (la ciutat, el comtat i el bisbat de Girona i la ciutat de Barcelona, amb el seu bisbat i el comtat, fins al Llobregat), Sanç (la part del comtat de Barcelona del Llobregat a la terra de pagans, amb la ciutat d’Olèrdola) i Guillem, que amb la seva mare Guisla rebia el comtat d’Osona. La prepotència de l’hereu, Ramon Berenguer, obligà Sanç i Guillem a renunciar, de bon grat o per imposició, a l’herència paterna.
Amb la successió del difunt comte Corbat pel seu fill Ramon Berenguer I aviat es desfermà una inquietud que no trigaria a tornar-se clara desobediència dels barons establerts al Penedès —els Cervelló, els Mediona, els Santmartí i d’altres—, que acceptaren el diguem-ne cabdillatge de Mir Geribert, de la família vescomtal, cosí del comte de Barcelona i gendre de Gombau de Besora, home de confiança de la comtessa Ermessenda. Mir Geribert, fent-se amic i hoste dels sarraïns de Tortosa, sembla que aconseguí d’obrir el pas pel Camp de Tarragona i s’establí un cert comerç amb la Hispània musulmana, que s’avenia a una pau pactada i pagada que afavorí molt el desenvolupament de l’efímer comtat. L’efervescència s’apaivagà una mica amb l’arbitratge del bisbe i abat Oliba i les morts successives de Gombau de Besora (1050), de la comtessa Ermessenda (1058) i del mateix Mir Geribert, el qual, després d’haver fet les paus amb el comte de Barcelona, va tornar amb la seva host cap a les terres de l’Ebre en una expedició al servei del comte Ramon Berenguer I contra el castell de Móra; en aquesta acció fou capturat i mort, junt amb el seu fill Bernat i tots els seus homes pels seus antics amics i aliats de Tortosa, el 29 d’octubre de 1060. El comte Ramon Berenguer I no morí fins el 1076. Deixà els comtats en condomini als seus fills els germans Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II. La tràgica mort del darrer, el 1082, va reencendre la rebel·lia dels barons.
Pel desembre del 1096 començà a regir el comtat Ramon Berenguer III, fill de Ramon Berenguer II. Durant el seu govern comtal es produí un fet d’una gran transcendència: la invasió dels almoràvits. Procedents del desert africà, havien entrat a la Península Ibèrica i, de victòria en victòria, el seu domini s’anava estenent pertot. Hom sap, per un document de l’any 1108, que “una ingent multitud de moabites i altres enemics del nom de Crist entrà per diferents llocs de la nostra pàtria, especialment pel Penedès. Envaí moltes fortaleses, destruí esglésies, també profanà llocs sants i cremà tota la terra fins al castell de Gelida, matà i capturà molts milers d’homes i deixà despoblada tota la província. Un altre flagell fou la seva invasió del castell d’Olèrdola, on moriren molts homes i es feren innombrables captius...”. Altres documents parlen de destruccions semblants a Calders, Santa Oliva i les esglésies de Santa Maria i de Sant Julià. Es produïren diversos atacs contra els territoris comtals pels anys 1114 i 1115; no consta que causessin estralls al Penedès, però sí que en el darrer dels casos es dirimí una batalla decisiva al Baix Llobregat, que no tan sols salvà la ciutat de Barcelona i el seu comtat, sinó que la desfeta soferta pels almoràvits els féu desemparar tot el Camp de Tarragona i replegar-se fins més enllà de l’Ebre.
Tots aquests fets bèl·lics van tenir molta incidència en la futura reestructuració comarcal. D’antuvi, el comte Ramon Berenguer III concedí franqueses i seguretat a tots els qui anessin a reconstruir i repoblar el castell d’Olèrdola i pau i treva perpètuament als qui anessin als termes de Santa Margarida, Moja, Santa Digna, Fontallada, Viladellops i Mont-rodó, indrets que es trobaven en el circuit de l’esmentat castell. Lloaren i signaren el document d’afranquiment, a més del comte, Jordà, vicari del castell d’Olèrdola, i Jordà Sunyer i Enric Fulcó, els seus castellans. És remarcable l’esment de Jordà de Santmartí com a vicari del castell d’Olèrdola, i no pas perquè fos nova aquesta titulació. Ja al segle X s’havia notabilitzat Ènnec Bonfill com a vicari del comte Borrell en documents del decenni de 970-980. Poc després havia entrat en joc el potent Galí, vicari de Sant Martí, i també altres encarregats del govern d’un castell termenat, però, entrat el segle XII, el càrrec de veguer o vicari comtal prengué més consistència i amplitud territorial, sobretot quan, com en el cas d’Olèrdola, es tractava d’una posició que encara s’esmentava, malgrat que hagués estat tan destruïda, com a capital d’un comtat. Pel mateix temps s’esmentava un Assalit vicarios Cathalonia i, una mica més tard —del 1156 al 1173—, Guilelmus Catalani, vicarii de Barchinona. Es tardarà encara algun temps abans de trobar documentada —concretament del 1198 als primers anys del segle XIII— la persona de Bernat de Boix, vicarii domini regis in Penitense, és a dir: “vicari del senyor rei al Penedès”. Això vol dir que, si al començament del segle les vegueries eren només prefigurades, a l’acabament de la dotzena centúria eren una realitat, al Penedès, a Barcelona i a altres contrades, com és el cas d’Eixemèn, esmentat el 1199 com a vicari del senyor rei a Osona i el Vallès. Les vegueries, amb base territorial, ja eren establertes abans d’acabar-se el segle XII, probablement en el regnat de Pere I (1196-1213).
Un fet cabdal es produí entremig: la fundació de Vilafranca. Fou fundada al començament del segle XII i assolí ben aviat una importància indiscutible com a centre de comunicacions i d’intercanvis.
El 1304, segons Carreras i Candi, es fundà la vegueria de Vilafranca, que incloïa territoris de totes les comarques veïnes. Curiosament, només a partir del 1356 la vegueria tingué capitalitat jurídicament establerta a Vilafranca, per privilegi concedit pel rei Pere III en nomenar-la cap de la vegueria. I fou així fins a l’extinció, l’any 1716, que donà pas als corregiments creats en virtut del decret de Nova Planta. L’evolució de la comarca a partir del segle XIII és determinada per dos factors ben agermanats: la riquesa i la demografia. La riquesa fou possible quan es van reobrir les tradicionals rutes comercials, fet que comportà el desplaçament a Vilafranca del nus de comunicacions amb Tarragona i les terres del País Valencià, que amb l’esforç de la gent del rei Jaume I s’integrarien a la seva corona, i cap a Lleida i Aragó, d’on venien llargues corrues de matxos carregats de grans, destinats a Barcelona o als molins penedesencs de les vores dels rius de Foix i de Bitlles o de l’Anoia. La població, periòdicament, va veure el seu creixement vegetatiu incrementat amb el de la immigració, procedent tan aviat de les terres d’alta muntanya del Principat com d’enllà dels Pirineus. Per exemple, quan hi hagué la persecució de l’heretgia albigesa, el Penedès va rebre molts fugitius llenguadocians, alguns dels quals van participar en les empreses de Mallorca i de València, i d’altres romangueren al mateix Penedès, artigant terres, alçant masies i ajudant a repoblar la comarca. El mateix es repetí en la persecució dels hugonots.
Aquesta evolució positiva es capgirà a l’etapa final per dos motius: la Pesta Negra i les guerres. Les pestes que assolaren tota l’Europa occidental des de la meitat del segle XIV provocaren una gran mortaldat. A Catalunya es coneixen epidèmies escaigudes els anys 1348-51, 1362-63, 1371, 1375 i 1381. El Penedès conegué totes les guerres patides al Principat, si bé fou especialment desastrosa la guerra contra Joan II. La tragèdia del degollament de cinc-cents vilafranquins a mans de les companyies franceses a sou de Joan II i les alternatives de la lluita durant el breu regnat de Pere IV, el conestable de Portugal, convertiren el Penedès en permanent camp de batalla, almenys des de l’any 1462 fins al 1468. D’aquesta manera, el Penedès experimentà un retrocés i entrà en l’edat moderna en una gran misèria.
L’edat moderna
La recuperació del segle XVI fou lenta i treballosa. El camp, a poc a poc, s’anà refent, i s’esmerçaren molts jornals en el conreu de cereals, amb les inevitables caresties dels anys de secada. La pesta, que a Catalunya aparegué els anys 1501, 1507 i 1521, mai no deixà d’inquietar les viles i els llogarets més modestos. L’augment de població enregistrat es va deure més a la presència d’immigrats de les terres d’alta muntanya i d’Occitània —sobretot quan hi hagué la persecució dels hugonots— que no pas a l’augment vegetatiu. Un altre factor negatiu fou l’acció del bandolerisme, que, si bé desplegà la seva activitat ja durant la segona meitat del segle XVI i la primera del segle XVII, la seva fase tardana —quan s’aguditzaren les accions i la rivalitat entre nyerros i cadells— fou l’època en què es féu sentir més la seva presència al Penedès.
L’economia de l’Alt Penedès als segles XVI i XVII, amb els inevitables alts i baixos de la situació general, s’anà consolidant sense fugir del marc de la menestralia gremial.
Un factor negatiu, concomitant amb les guerres, foren els allotjaments de soldats. Com que el comportament de la tropa mai no assolí la correcció desitjable i els abusos eren freqüents, es produí una creixent tibantor entre militars i paisans que fou causa directa de la guerra dels Segadors. La guerra durà del 1640 al 1652. Afectà tota la comarca, però els pobles més perjudicats foren els situats al llarg de les vies de passatge obligat, especialment Vilafranca i la Granada, poblacions que esdevingueren l’escenari d’importants fets bèl·lics. Aquesta guerra, juntament amb els estralls que produí l’aparició de la pesta, estroncà l’empenta de creixement dels decennis anteriors.
Passades les tribulacions, durant els regnats de Felip IV de Castella i Carles III, la gent de la comarca es posà a treballar, i no pas sense ensurts i sobresalts. El 1689 esclatà una insurrecció de la pagesia i una violació de la frontera en una nova invasió francesa. Abans ja se n’havien produït d’altres el 1674 i el 1683, i, també després, el 1694. Els francesos no s’avenien a la pèrdua d’una Catalunya que alguns anys enrere havien senyorejat. El resultat d’aquella inquietud no fou altre que més contribucions, lleves i allotjaments. Un altre fet fonamental fou l’esclat de la guerra de Successió. A la mort del darrer monarca de la casa d’Àustria, Carles II, es plantejà el problema de la seva successió, causa d’una nova i desastrosa guerra que afligí tota la comarca. Els penedesencs prengueren part a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria.
Felip V, nomenat hereu a darrera hora, el 1701 era jurat rei per les Corts Catalanes. Les potències de l’anomenada Gran Aliança de la Haia van declarar hereu l’arxiduc Carles d’Àustria l’any 1703. A l’agost de l’any 1705 els aliats de Carles III van desembarcar destacaments a les platges del maresme del Penedès i al N de Barcelona. Carles III entrava triomfant a Barcelona i la guerra ja era encesa. Durant nou anys se succeïren les lluites dinàstiques. Els fets més greus per a la comarca s’esdevingueren el darrer any de la guerra, quan el Penedès era ja sotmès i ocupat quasi en la seva totalitat per les tropes filipistes. Ofegada per pesadíssims tributs que imposava el comandament filipista, la pagesia del Penedès es va revoltar i s’aplegà i es fortificà a Sant Quintí de Mediona, que aviat fou assaltat, cremat i barrejat, sense que les forces sortides de Barcelona poguessin arribar-hi en socors. Sant Martí Sarroca, més fortificat, es va mantenir fidel a les autoritats de Barcelona, fins i tot després de la capitulació de la ciutat. Pel maig i el juny d’aquell 1714 forces guerrilleres de Barcelona, ajudades per gent de la comarca, operaren de nou contra els ocupants filipistes, acció que comportà dures represàlies. El 12 de setembre capitulava Barcelona i el 18 del mateix mes capitulava Cardona, i, amb aquesta, era lliurat a l’enemic el castell de Sant Martí Sarroca, el darrer baluard de la resistència del Penedès.
El 16 de gener de 1716, per mitjà dels decrets amb què el rei Felip V establia la Nova Planta del Govern del Principat, restaven abolides totes les antigues institucions del govern català, entre les quals figuraven les vegueries. El 2 de gener de 1717, en publicar-se els límits dels dotze corregiments creats al Principat, semblava que no hi havia hagut gaires alteracions territorials entre les antigues demarcacions vicarials i les corregimentals. Encara més, la fluctuant sotsvegueria d’Igualada s’integrava dins el corregiment de Vilafranca. Més tard, per un edicte de 2 de gener de 1719, van incorporar-se al corregiment de Tarragona els termes de Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Cunit, Calafell, Creixell, Clarà, Torredembarra, Altafulla, Tamarit i Ferran. A la costa, Sitges, Sant Pere de Ribes, el Vendrell i Sant Vicenç de Calders van continuar formant part del corregiment de Vilafranca, tal vegada perquè es tractava de llocs de jurisdicció. El corregiment de Vilafranca, doncs, restà configurat per un circuit que comprenia els termes de Sitges, Olivella, Olesa de Bonesvalls, Subirats, Gelida, Sant Llorenç d’Hortons, Masquefa, Pierola, Esparreguera, Collbató, el Bruc, Castellolí, Rubió, Tous, la Roqueta, Querol, el Pont d’Armentera, Santes Creus, Vila-rodona, Montferri, Vespella, la Nou de Gaià, la Pobla de Montornès, Bonastre, Albinyana, Sant Vicenç de Calders, el Vendrell, Bellvei, Castellet i la Gornal, Canyelles i Sant Pere de Ribes. Miralles i Bellprat s’integraren en el corregiment de Cervera. Cal destacar que la població augmentà de manera significativa, malgrat els esdeveniments bèl·lics.
Tot i amb aquests daltabaixos, l’economia de la comarca anà desenvolupant-se i constituí, des de l’inici, una base agrària important i una classe mitjana formada per menestrals i professions liberals, que podia competir amb la noblesa, que d’altra banda tenia poc poder real. Emili Giralt analitzà les dades del cadastre de l’any 1717 i arribà a la conclusió que al principi del segle XVIII el Penedès era una regió eminentment cerealícola, de mane- ra que, encara el 1780, la producció de gra era suficient per al consum i permetia l’exportació. L’única indústria desenvolupada durant aquest període fou la destil·lació dels excedents de vi i de les brises de premsat per a l’obtenció d’esperit de vi, aiguardents i licors, que han tingut un paper rellevant en el desenvolupament industrial posterior de l’Alt Penedès. La primera fàbrica d’aiguardents de Vilafranca s’establí l’any 1692.
Els segles XIX i XX
La guerra del Francès (1808-14) no significà un daltabaix gaire considerable, ja que l’expansió econòmica continuà i l’augment de població no es deturà. Els corregiments van suportar el greu trasbals de la invasió francesa (1808-14) i els primers assaigs del provincialisme liberal (1812 i 1820-23), fins que per decret de la reina regent de 30 de novembre de 1833 s’establí el règim provincial que posaria fi als ja seculars corregiments. La gran comarca del Penedès fou fraccionada i quedà repartida entre les províncies de Barcelona i Tarragona.
Durant el segle XIX continuà la transformació del paisatge agrari, amb la potenciació del cultiu de la vinya a costa del cereals, procés que rebé un fort impuls amb la implantació del contracte anomenat de rabassa morta. Aquest tenia com a principal objecte el conreu de la vinya, si bé no excloïa altres conreus secundaris. Es basava en l’obligació del pagès d’artigar un ermot i plantar-lo de vinya, amb l’obligació de lliurar, quan aquesta començava a produir, una part de la collita a l’amo del terreny. El contracte duraria mentre subsistissin les dues terceres parts dels ceps o bé durant un període fixat de 40 o 50 anys. Amb aquest sistema van ser artigades quasi totes les terres ermes que hi havia al Penedès, i van desaparèixer grans extensions de boscos, fet que comportà el canvi del paisatge, alterà el règim de pluja i, fins i tot, la humitat del terreny. La crisi de la fil·loxera fou un dels esdeveniments econòmics decisius del segle; del qual la comarca es recuperà amb dificultat. Ja al segle XX i durant els anys seixanta la transformació econòmica que s’inicià a Catalunya comportà a l’Alt Penedès un increment fort de les inversions, una industrialització creixent i alhora el desenvolupament de l’agricultura. L’increment demogràfic és un indicador del dinamisme en què es troba avui la comarca. Actualment es van creant noves estructures de producció a la vegada que s’han adaptat les tradicionals als nous temps. L’Alt Penedès s’ha convertit en una de les comarques més dinàmiques de Catalunya tenint en compte el seu pes demogràfic.