Les Garrigues

Situació i presentació

Les Garrigues és una comarca de la regió de Lleida, d’una extensió de 797,61 km2, situada a l’extrem meridional de la Depressió Central Catalana i amb un sector que, des d’un punt de vista morfològic, forma part del Pla d’Urgell. La comarca, que té com a capital les Borges Blanques, és composta per 24 municipis després de la segregació del municipi de Torregrossa, el qual, per la llei 5⁄1988, va passar a integrar-se a la comarca del Pla d’Urgell. Els límits administratius de les Garrigues són marcats al N pel Pla d’Urgell, al NE per l’Urgell, a l’E per la Conca de Barberà, al S pel Priorat i la Ribera d’Ebre i a l’W pel Segrià.

Des d’un punt de vista físic, la comarca és composta per una plataforma oligocènica inclinada en direcció S i SE. El sector nord-occidental de la comarca és integrat morfològicament al Pla d’Urgell i al Segrià i configura un territori on la natura planera del terreny i el canal d’Urgell han permès d’instal·lar-hi una agricultura de regadiu. A partir d’aquest sector comença una zona de transició amb elevacions que van creixent progressivament en alçada i que és accidentat per tossals i barrancs. Finalment, al SE, els contraforts de la serra de la Llena, ja integrada a la Serralada Prelitoral, representen el punt més alt i també el que genera, per les dificultats de subsistència que implica, un despoblament més accelerat. Encara cal parlar de dues subunitats més, considerades per diversos autors: la plataforma de la Granadella, un altiplà que separa les conques hidrogràfiques del Segre i de l’Ebre, i la conca de Bovera, al S de l’anterior, una zona de contacte ja amb la Ribera d’Ebre, amb diversos torrents que hi desguassen.

Des del punt de vista de la identificació popular, no hi ha concordança pel que fa a la pertinença a la comarca, ja que Juneda havia estat considerada del Segrià, Arbeca, les Borges i Puiggròs, de l’Urgell, l’Espluga Calba, els Omellons, Fulleda, Tarrés i Vinaixa, de la Segarra, i Bovera, de la Ribera d’Ebre. Inversament, malgrat la seva adscripió al Segrià, es consideren de les Garrigues els pobles d’Almatret, Maials, Llardecans, Torrebesses, Sarroca de Lleida, Alcanó, Sunyer, Alfés i Aspa. Així, hom distingeix entre les Garrigues Altes, on s’afegeixen els pobles d’Almatret, Maials, Alcanó, Aspa, Llardecans, etc., amb un centre important a la Granadella, i les Garrigues Baixes, amb centre a les Borges Blanques (Juneda, Arbeca, Puiggròs, Castelldans, Vinaixa, la Floresta, els Omellons, l’Espluga Calba, Fulleda, Tarrés, l’Albi, el Vilosell, Cervià de les Garrigues i la Pobla de Cérvoles).

Finalment, des d’un punt de vista econòmic i de les comunicacions, s’han anat diferenciant unes altres dues zones: l’una de secà, amb una subsistència molt més precària i amb un elevat índex de despoblament, i l’altra de regadiu (Castelldans, Juneda, Arbeca, les Borges Blanques i Puiggròs), molt més dinàmica econòmicament.

L’origen del topònim i les divisions administratives

El nom de les Garrigues no és gaire antic; es va consolidar com a nom territorial al segle XVIII, si bé amb una gran imprecisió d’abast. Semànticament evoca una vegetació de plantes de fulla endurida, especialment de garrics, intermèdia entre les estepes de la regió continental i les pinedes del Sistema Mediterrani, però avui dia no és pas el garrigar el que predomina a la comarca sinó un vertader bosc d’oliveres, que en fan una zona rica en producció d’oli, i d’ametllers.

Les Garrigues té un reconeixement com a zona diferenciada de les terres veïnes almenys des del segle XVII, però això no s’ha concretat, fins a temps molt més moderns, en cap unitat administrativa. La comarca forma part en la seva totalitat de la Catalunya Nova. Durant el llarg període d’ocupació àrab fou vinculada a les terres de Lleida i passà per les divisions administratives musulmanes que també afectaren les terres segrianenques. Un cop acomplerta la reconquesta, l’actual territori comarcal passà a integrar-se a la vegueria de Lleida, tret dels municipis del sector sud-oriental (d’Arbeca a Cervià de les Garrigues i la Pobla de Cérvoles), que es van integrar a la vegueria de Montblanc. Aquesta divisió administrativa es reprodueix en les divisions religioses, ja que les Garrigues es trobava i encara es troba dividida entre la diòcesi de Lleida i l’arxidiòcesi de Tarragona.

La divisió en corregiments (imposada arran del decret de Nova Planta) que va substituir les vegueries mantingué aquesta divisió entre els territoris de l’actual comarca ja que, tot seguint l’antiga divisió, els corregiments de Lleida i Tarragona (alcaldia major de Montblanc) es repartiren el territori. La divisió en corregiments va subsistir fins els anys trenta del segle XIX, que fou substituïda per la divisió provincial i la subdivisió provincial que significaren els partits judicials. Les Garrigues van quedar inscrites des d’un primer moment a la província de Lleida (tret de la problemàtica adscripció de Bovera, integrat llarg temps a la província de Tarragona) i al partit judicial de Lleida, bé que des del 1908 va funcionar el partit judicial de les Borges Blanques. Aquest (desaparegut de nou l’any 1965) fou un dels principals punts en què la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya es va basar per delimitar les comarques aprovades el 1936. L’única diferència entre el que fou el partit judicial borgenc i la comarca de la Segona República és donada per l’exclusió de la segona de Belianes i la incorporació de Granyena de les Garrigues. En l’actualitat, i segons hem comentat, només Torregrossa (pertanyent en origen a aquest partit judicial) ha canviat de jurisdicció.

El marc físic

El relleu

La comarca de les Garrigues esdevé un trànsit des de l’horta de reg o territori pla però estepari a la zona del bosc, és a dir, des dels plans del Segrià, l’Urgell i la Segarra fins a la capçalera orogràfica compresa per la serra de la Llena, pel coll de Bovera, les crestes d’Ulldemolins i la serra de Vilobí. És una comarca constituïda per una plataforma, d’origen oligocènic, inclinada vers el NW; alçades i fondalades resseques una gran part de l’any, amb una vegetació d’arbust de garriga, on predomina el bosc en la zona segarrenca, amb l’ametller i l’olivera als vessants, i la vinya i els cereals als fons més humits.

El conjunt ofereix forts contrastos, manifestats en la capçalera orogràfica, que la separa de la Ribera d’Ebre (riu de la Cana), de la vall d’Ulldemolins al Priorat (coll de la Creueta, el Vernet, serra de la Llena), serra aquesta darrera que la separa, també, de Vilanova de Prades (Conca de Barberà), com la serra de Corregó, i manifestats també en el sector mitjà, des dels turons de l’Espluga Calba fins al tossal de Montmeneu (Seròs al Segrià), i els estreps cap a l’Ebre, amb la Serra Grossa, els graus de Torrebesses, els serrats del Cogul, Castelldans, Miravall i la Floresta, i finalment el sector pla. La comarca presenta, doncs, tres aspectes paisatgístics ben diferenciats: la zona alta, amb altituds de 700 a 1 000 m, on hi ha conglomerats durs a la partió de la serra de la Llena (1 023 m) i de la serra de Corregó entre les Garrigues i el Baix Camp i la Conca de Barberà, amb clapes de bosc sobre Fulleda, Vinaixa, Ulldemolins (Priorat), Bovera i Almatret (Segrià). La part mitjana, on les roques dures, molt més primes (els Torms, Cervià i l’Albi), alternen amb llits argilosos tous amb altituds de fins a 480 m, amb la xarxa hidrogràfica (Riera Seca, Vall Major entre Torrebesses i Granyena, torrent de la Femosa) menys encaixada que a la part alta; ací predominen els cereals, la vinya, l’olivera i l’ametller. I finalment el pla (les Borges, Torregrossa, Puiggròs i Arbeca), terres regades pel canal d’Urgell, on la producció és gairebé la mateixa que al Segrià i l’Urgell, malgrat que es noti el canvi de la depressió, amb els típics altiplans i turonets, tan característics de les Garrigues Baixes. Cal assenyalar, a més, dins la zona de transició, l’altiplà de la Granadella i la conca de Bovera. El primer representa la part més alta de la plataforma garriguenca i en contrast amb els territoris veïns, molt més trencats, és escassament accidentat per terrenys amb pendents suaus i rocosos i amb unes alçàries al voltant dels 600 m. La conca de Bovera posa en contacte les Garrigues i la Ribera d’Ebre, amb alçades al voltant dels 300 m, que van descendint en direcció a la comarca tarragonina. Els seus cursos fluvials desguassen a l’Ebre.

Des d’Albatàrrec, Alcanó i Alfés hi ha la zona semidesèrtica que va de Vinfaro al Soleràs i Granyena de les Garrigues, fenomen causat per la mínima pluviositat (384 mm). Si no fos pels canals de Pinyana, Fontanet i d’Aragó i Catalunya, les terres del Segrià i de les Garrigues serien les més àrides de la península, ja que tan bon punt s’acaba el regadiu comença l’estepa.

Les aigües

Les condicions pluviomètriques més aviat àrides de la comarca, l’escassa conca de recepció, reduïda per la proximitat del muntanyam de capçalera al col·lector, el Segre, que corre a ponent de la comarca, i la relativament baixa altitud de les dites muntanyes, disposades a la vora sud-oriental de les Garrigues (punta de les Moles, el Vernet, serra de la Llena, serra de Corregó), fan que el cabal dels rius sigui molt petit. Són cursos intermitents, d’orientació general SE-NW, que en la seva major part aboquen, per l’esquerra, les aigües al Segre.

El torrent de la Femosa neix al pla de la Cogula (Vinaixa), on rep el nom de Riera Brugosa, i desguassa al Segre al S de Lleida. Rep per la dreta el Rinet o barranc del Turull, que és format al seu torn per diversos torrents que davallen de la serra del Vilobí (barranc de la Vall dels Cortals, de la Granada, de Matallonga, dels Pous, etc.), i per l’esquerra, el barranc de les Comes de Vinaixa amb la vall d’Estiràs.

El riu de Set neix als vessants nord-occidentals de la Tossa (1 018 m), cim culminant de la serra de la Llena, i desguassa al Segre al N de Sudanell. Rep les aportacions, per la dreta, del riuet dels Gorgs o riera de l’Albi i els barrancs de Vallxeca i de la Vall de Melons i, per l’esquerra, del barranc de la Sisquella, el de Vall-de-reig i el de Baladró.

La Vall Major o riera de Juncosa s’origina a prop d’aquest poble, rep per la dreta el barranc de Montmellet o de Vallcansada i per l’esquerra el de la Vall del Comú amb el de la Vall del Salt, de les Olives i el torrent del Siscall i desguassa al pantà d’Utxesa.

El torrent de Comapruneda aboca aigües a la vall del Secà, tributària del pantà homònim. I a través del riu de la Cana, que és en part el límit oriental de la comarca, aboquen les seves aigües a l’Ebre les valls dels Horts, la de Bovera, de Rebolledes, Major i de Can Senyor.

Aquesta xarxa hídrica tan irregular i intermitent ha plantejat greus problemes d’abastament a la major part de la comarca i ha obligat els pobles garriguencs a construir basses (com, per exemple, les basses de les Borges, ara passeig del Terrall, i la bassa de Fulleda, ara parc infantil) per a subvenir a les necessitats dels habitants i llurs ramats de bestiar, i cisternes, encara en ús, on hom recull l’aigua de pluja per als usos domèstics. Les viles i els llocs de regadiu no tenen problemes en l’assortiment d’aigua potable, que es fa amb canonades des de les sèquies. Però els pobles de secà han hagut d’aprofitar les fonts naturals, els dipòsits subterranis i les escorrialles dels fons i construir pous i conduccions.

Pel que fa a les canalitzacions artificials d’aigua, el canal d’Urgell és la principal artèria hídrica de la comarca. És un antic projecte que va tenir els primers esbossos en època de Carles I i Felip II de Castella, tot i que en temps de Jaume, comte d’Urgell (segle XIV), ja es parlava de la necessitat d’un rec a la contrada. El projecte, però, no es realitzà fins a mitjan segle XIX, i l’aigua començà a solcar el canal l’any 1862. La xarxa de sèquies que se’n deriven va restar més o menys completa el 1865. El canal auxiliar d’Urgell, que ja no afecta les Garrigues, no fou realitzat fins els anys 1932-34. El canal, que té un recorregut de 144 km des de la seva sortida al terme de Ponts (Noguera) fins a desguassar al Segre, ha fertilitzat i ha permès de convertir en regadiu gran part de la zona planera de les Garrigues, ja que travessa els termes garriguencs d’Arbeca, les Borges Blanques, Juneda i Castelldans. Malgrat tot, el canal només ha representat la transformació econòmica d’un sector molt petit de les Garrigues; la major part de la comarca continua essent terra de secà.

Existeixen en construcció els canals Segarra-Garrigues i el de les Garrigues Sud, que permetran la transformació de bona part de les terres de la comarca en regadiu. El canal Segarra-Garrigues, que prendrà l’aigua de l’embassament de Rialb, travessarà les Garrigues als termes d’Arbeca, els Omellons, la Floresta, les Borges Blanques, Castelldans, el Cogul, l’Albagés i Granyena de les Garrigues, i anirà a morir a la presa de l’Albagés després de travessar 87,6 km. El canal de les Garrigues Sud sortirà de l’embassament de l’Albagés i anirà a trobar el Segre a l’altura de la Granja d’Escarp.

El clima i la vegetació

El clima garriguenc és pràcticament el mateix que el de les planes del Segre, un clima de caràcter mediterrani continental, amb hiverns força freds (un mes amb una temperatura mitjana inferior a 5°C i quatre mesos amb la mitjana inferior a 10°C) i estius calents i llargs (quatre mesos de calor, amb mitjanes superiors a 20°C). La pluja no és abundant, perquè la situació de la comarca al vessant interior de la Serralada Prelitoral Catalana fa que l’aire de mar hi arribi com a aire descendent i, per tant, sec. La primavera és l’època que plou més, mentre que l’eixut estival és bastant acusat i les pluges de tardor no són gaire importants. Una bona part de la comarca es troba entre els 400 i els 500 mm de precipitació anual, i això augmenta a mesura que hom s’apropa a les zones de muntanya.

Aquestes característiques climàtiques, típiques de les planes del Segre i de l’Ebre mitjà, es modifiquen a la banda sud-oriental de la comarca amb l’augment de l’altitud, que fa que l’ambient sigui una mica més fresc i no tan sec.

El clima mediterrani continental no gaire plujós i el terreny totalment calcari determinen el predomini del paisatge típic del domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae). Només els racons més secs i calents de la plana, d’una banda, i les obagues frescals de muntanya, de l’altra, discrepen una mica. Als primers pot aparèixer la bosquina resseca de garric i arçot (Rhamno-Cocciferetum), que té el seu òptim als Monegres d’Aragó, i la vegetació xeròfila que la sol acompanyar. Als obacs de muntanya hi ha residus del bosc de roure valencià (Quercus faginea), que indiquen la transició cap a terres submediterrànies.

Dels antics alzinars de carrasca resta ben poca cosa. El nom de la comarca ens fa pensar que ja en temps antics la garriga, o sigui, el matollar compacte de garric o coscoll (Quercus coccifera), devia tenir-hi una importància considerable. Avui dia, les garrigues són freqüents, però en molts indrets la vegetació ha estat alterada fins a nivells de degradació molt avançats. A les muntanyes del SE, allà on no arriben els freds de la plana en temps d’inversió de temperatures, ni les boires que aquests freds generen, són freqüents les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), les úniques arbredes extenses que encara es conserven a la comarca. Però la pineda no sol pas ser un bosc dens, sinó una població d’arbres esclarissada, que permet la vida, entremig dels arbres, d’una brolla de romaní i lli cabrer (Rosmarino-Linetum) o, als indrets més frescals, d’una pastura de jonça (Aphyllanthion). No sabem fins a quin punt les pinedes ocupen terrenys que, de natural, serien coberts per l’alzina. És probable que aquest sigui el cas allà on la terra és profunda i fèrtil; però als vessants inclinats, on l’aigua s’escorre per la superfície, sense infiltrar-se gaire, és molt possible que en el paisatge natural, no alterat per l’home, predominés també el pi damunt l’alzina carrasca.

Gran part de la comarca i, en especial, de la seva zona plana, és ocupada per conreus agrícoles: cereals, olivera, vinya, etc. Hom hi pot observar també moltes comunitats vegetals que caracteritzen les terres àrides de l’Ebre mitjà: siscallars als sòls molt pasturats i rics de nitrogen, erms estèpics amb petites herbes anuals, etc. Una crucífera de flors ornamentals d’un color violeta clar, el coletxó (Moricandia arvensis), pròpia sobretot de les terres mediterrànies poc plujoses, es fa amb profusió als marges i els camps incultes. La vegetació de riberal, amb omedes, bardisses, jonqueres i altres tipus de vegetació amics de la humitat, és poc freqüent a les Garrigues i apareix limitada principalment a la riba dels cursos d’aigua de la plana, on ha estat molt malmesa per l’home.

Les Garrigues tenen un total de 2 625,8 ha d’àrees protegides (el 3,3% de la superfície comarcal), 769,4 ha de les quals pertanyen als espais d’interès natural de les Muntanyes de Prades, 424,8 ha al dels Bessons i 1 431,6 ha (d’un total de 2 733,8 ha) s’integraren a la reserva natural parcial de Mas de Melons.

Les comunicacions

La distribució de la xarxa viària de la comarca hi crea dos sectors diferenciats. L’un, el septentrional, ben comunicat i per on passen les vies principals, té en les Borges Blanques el nus de comunicacions més complet de la comarca; l’altre, el sector meridional, és compost per vies generalment secundàries i allunyat del centre econòmic garriguenc que és la zona de reg.

Les dues vies principals que travessen la comarca en direcció NW-SE, i que segueixen l’eix Tarragona-Lleida paral·leles a l’antiga calçada romana, són l’autopista de l’Ebre (AP-2), amb sortides a les Borges-Mollerussa i a Vinaixa-l’Albi, i la carretera N-240 de Lleida a Tarragona, construïda a partir de l’any 1841. També travessa la comarca, de SW a NE, la carretera (C-233) que procedent de Flix arriba fins a Bellpuig d’Urgell, on enllaça amb la N-II. Aquesta via, que a les Borges Blanques es creua amb la N-240, posa en comunicació els nuclis de Bovera, la Granadella, el Soleràs, l’Albagés, Castelldans, les Borges i Arbeca. Entre els ramals secundaris esmentem l’antic camí de Lleida, a Albatàrrec, Alcanó, Alfés, Granyena de les Garrigues, el Soleràs, els Torms, Juncosa i fins a la vall d’Ulldemolins; la carretera local de Vinaixa a Cervià de les Garrigues, l’Albi i la Pobla de Cérvoles; la de les Borges Blanques a Cervià; i la de les Borges a Vinaixa passant per Tarrés. Finalment cal esmentar altres vies d’ordre menor que permeten una comunicació més directa entre algunes localitats de la comarca, com la que comunica la Pobla de Cérvoles amb Cervià de les Garrigues, l’Albagés, el Cogul, Granyena de les Garrigues i Torrebesses.

El ferrocarril travessa la part septentrional de la comarca de manera més o menys paral·lela als eixos viaris principals. Hi ha dues línies que fan aquest recorregut: la línia Barcelona-Lleida i la línia Barcelona-Lleida-Saragossa. El 2000 començaren a la comarca les obres del TAV Lleida-Barcelona, que, procedent d’Artesa de Lleida, recorre els termes de Juneda, les Borges Blanques, l’Albi, Vinaixa i Tarrés, des d’on passa a la Conca de Barberà.

La població

Les poblacions de les Garrigues es van formar normalment entorn d’un castell o d’un vell temple parroquial, amb notables edificis de pedra i grans cellers; abunden, en canvi, entre els conreus antigues cabanes de pedra, sovint cobertes amb volta o falsa volta. La població dispersa és escassa, ja que la comarca té una estructura de nuclis agrupats en la qual un nucli de poblament es correspon amb un municipi. La comarca de les Garrigues vers el 1365 tenia uns 1 125 focs, o sigui, 1,4 focs⁄km2, que era una de les densitats més baixes de Catalunya. En aquest temps, la capital, les Borges Blanques, era poble de contribució de la ciutat de Lleida i figurava inclosa en l’estimació de focs d’aquesta. La resta de fogatjaments, encara que incomplets, deixaven entendre que el poblament va disminuir encara lleugerament, segons que ho revela el fogatjament del 1553, que donà per a tota la comarca 990 focs, o sigui, 1,24 focs/km2, poc més de 5 h/km2. Aquesta baixa densitat va perdurar fins al principi del segle XVIII d’acord amb el cens del 1718, que donà un total comarcal de 3 695 h, és a dir 4,4 h/km2. En aquest any el lloc més poblat era Arbeca amb 546 h, seguit de les Borges Blanques amb 468 h i de Bovera, que en tenia 310 h; la resta de pobles es trobava sota els 300 h. Al llarg del segle XVIII, gràcies a la millora i l’especialització dels conreus, sobretot de l’olivera i de la vinya, hi va haver un ràpid creixement que donà 12 103 h el 1787, o sigui 15,1 h/km2, i la progressió continuà al llarg del segle XIX i fins entrat el segle XX, sense conèixer el despoblament de moltes comarques, característic del darrer terç del segle XIX. Expressat en xifres trobem 12 530 h el 1830, segons el cens poc fiable d’aquell any, 24 895 h el 1842, 26 069 h el 1860, 26 667 h el 1887, 28 082 h el 1900 i 30 101 h el 1920. A partir del 1940 la població va seguir un ritme decreixent, malgrat l’estancament que es produí entre la dècada del 1940 al 1950 (de 25 827 h el 1940 a 25 656 h el 1950), amb una especial força els anys seixanta (24 036 h el 1960, 21 852 h el 1970, 20 469 h el 1981 i 19 429 h el 1991). Entre el 1991 i el 2005, que es comptabilitzaren 19 974 h, es produí un lleuger creixement de la població inferior al 3%. Les fluctuacions de l’agricultura, base essencial de la vida de la comarca, expliquen en una bona part aquesta evolució desfavorable, que, amb la modernització del sistema de conreus i la manca de llocs de treball per l’escassetat d’indústries, ha ocasionat el fort corrent migratori, principalment de joves, vers Lleida, Barcelona, etc. D’altra banda, les Garrigues no ha rebut l’allau migratòria de comarques veïnes com ara el Segrià, que en pogués afavorir l’estabilització o, fins i tot, el creixement demogràfic. Tanmateix el creixement dels darrers anys es produeix d’ençà del 2001, any en què la comarca assolí un mínim històric (18 999 h). El creixement en el període 2001-2005 fou del 5,1%, resultat d’una onada immigratòria extracomunitària. Pel que fa a municipis, les Borges Blanques és el que té una major població, amb 5 519 h, seguit per Juneda, 3 222 h, i Arbeca, 2 484 h.

L’increment de la població entre el 1991 i el 2005 no ha afectat, però, tots els municipis de la comarca. Així en aquest període de temps només han crescut l’Albi, Arbeca, les Borges Blanques, Castelldans, Cervià de les Garrigues, Juneda, la Pobla de Cérvoles, Puiggròs, Tarrés i el Vilosell. Si observem, però, el quinquenni 2001-05, tots els municipis incrementen la seva població, excepte l’Albagés, Bovera, el Cogul, la Floresta, el Soleràs i Vinaixa.

La densitat demogràfica de les Garrigues mai no ha estat gaire elevada. El 1920 va ser el moment més àlgid de tots els temps amb una proporció de 37,6 h/km2, molt superior a la del 2005, que se situa en 25 h/km2. En alguns municipis, aquesta mitjana se supera àmpliament. A la zona de reg, tret de Castelldans, tots els municipis superen aquesta mitjana, amb les Borges Blanques al capdavant, amb 89,6 h/km2, seguit de Juneda, amb 68 h/km2, i Arbeca amb 42,6 h/km2. Les densitats davallen a mesura que hom s’acosta a les anomenades Garrigues Altes, o bé als municipis del S de la comarca, on el punt de menor densitat és la Pobla de Cérvoles, el municipi més muntanyenc, que té una densitat de només 4 h/km2.

L’economia

L’agricultura

Les Garrigues és una comarca de caràcter fonamentalment agrícola que presenta el percentatge d’ocupació més gran en el sector primari de les terres de Lleida, i el segon de Catalunya després de la Terra Alta a causa de la manca d’industrialització i de l’escassa concentració de serveis. Això no obstant, des del 1970 s’ha produït una disminució continuada quant a les persones ocupades que es dediquen a aquesta activitat, tot seguint la tònica general arreu del país. Malgrat això, el nombre de terres llaurades a les Garrigues només ha experimentat una lleugera davallada.

L’any 1999 quasi tres quartes parts de la superfície agrària comarcal eren conreades, menys del 25% de les quals eren de regadiu. Aquest es concentra al N de la comarca (municipis de Borges Blanques, Arbeca, Juneda i, en menor mesura, Puiggròs i Castelldans), seguint les passes del canal d’Urgell o de les canalitzacions derivades. Juneda és el municipi amb un major percentatge de regadiu, mentre que Castelldans en té el percentatge més baix. Fora d’aquesta zona septentrional hom entra ja dins de terres plenament secaneres, on el regadiu és un fet excepcional.

Pel que fa a la distribució dels conreus, els conreus llenyosos són els majoritaris a la comarca, principalment l’olivera. El segueixen l’ametller i els fruiters de fruita dolça, i finalment la vinya. Pel que fa als herbacis, el predomini dels cereals és molt clar, i és seguit en importància pel farratge.

L’olivera, que es pot trobar a tota la comarca, és el conreu que ha donat fama a la comarca, si bé el gruix de la producció es dóna sobretot a les Garrigues Altes, on més del 50% de les terres llaurades hi són dedicades. Aquesta proporció es va reduint a mesura que hom s’acosta a les Garrigues Baixes. Els principals productors d’oli són la Granadella i Juncosa, seguit per l’Albagès, les Borges Blanques, Bovera i Castelldans. La denominació d’origen Les Garrigues que han obtingut els olis de la comarca ha donat un nou impuls al conreu de l’olivera en els darrers anys del segle XX. Perquè l’oli pugui ser considerat amb dret a aquesta denominació ha de ser elaborat en un 90% amb oliva arbequina, ser també olis verges i tenir una acidesa inferior a 0,5°; a més, des de la recol·lecció i fins a l’elaboració només poden haver passat 48 hores. D’altra banda, l’oli s’ha de tractar sense cap compost químic, i cal que el procés es faci en les empreses o cooperatives autoritzades pel consell regulador. L’àmbit de la denominació d’origen inclou municipis de les Garrigues (l’Albagés, l’Albi, Arbeca, les Borges Blanques, Cervià de les Garrigues, el Cogul, l’Espluga Calba, la Floresta, Fulleda, Granyena de les Garrigues, Juncosa, els Omellons, el Soleràs, el Vilosell i Vinaixa), però també municipis del Segrià (Maials, Almatret, Torrebesses, Alcanó i Alfés) i de l’Urgell (Belianes, Sant Martí de Riucorb, Guimerà, Vallbona de les Monges i Maldà). Per raó de les exigències de la denominació d’origen, l’olivera arbequina és el principal tipus d’olivera existent a la comarca (més d’un 90%), encara que hi ha també petites extensions de les varietats verdiell, farga i corbiella.

En la darrera dècada del segle XX el conreu de l’ametller, tot i que és estès per tots els municipis de la comarca, ha davallat significativament. El major nombre d’hectàrees correspon als municipis d’Arbeca, Castelldans, la Granadella, les Borges Blanques i Juncosa, que sumen la meitat del total comarcal. La varietat d’ametlla més estesa és la llargueta, seguida de lluny per la marcona.

Els arbres fruiters presenten rendiments que són fins i tot superiors al de l’ametller, malgrat la diferència de superfície conreada. Es concentren als regadius del N de la comarca (les Borges Blanques i Juneda en són els principals productors). La pera (blanqueta i llimonera) és el fruit principal quant a superfície; en segueixen la poma (varietats goden delicious i starking) i el prèssec.

La vinya ha experimentat una disminució, tot i ser emparada per la denominació d’origen Costers del Segre, subzona Les Garrigues. Aquesta DO, en funcionament des del 1986, afecta els municipis garriguencs de l’Albi, Arbeca, Bellaguarda, Cervià de les Garrigues, l’Espluga Calba, Fulleda, la Pobla de Cérvoles, els Omellons, Tarrés, Vinaixa i el Vilosell, encara que en cap dels casos no constitueix el conreu principal. Els vins produïts són d’elevada graduació (9,5° a 13,5°) i cal elaborar-los amb les varietats macabeu, xarel·lo, parellada, chardonnay, garnatxa, ull de llebre, cavernet-sauvignon, merlot, monastrell i carinyena.

Els cereals se circumscriuen majoritàriament a les Garrigues Baixes. Es tracta, però, d’un conreu de característiques recessives, que s’estén sobretot als secans i que ha minvat molt els darrers anys per l’empenta de l’olivera. Als regadius ha cedit lloc al conreu del farratge i als fruiters. Cal dir també que els cereals presenten al secà una rendibilitat molt menor que al regadiu. L’ordi és el principal dels cereals, seguit en importància pel blat i el panís.

El moviment cooperatiu té una gran implantació a la comarca des del principi del segle XX. Per això tots els municipis garriguencs, excepte els de Puiggròs i Tarrés, tenen almenys una cooperativa agrària. Entre les que apleguen un major nombre d’associats cal mencionar la Cooperativa del Camp L’Arbequina (Arbeca), les cooperatives Pla d’Urgell i Sant Isidre (les Borges Blanques), i la Cooperativa Agroindustrial Catalana (la Granadella).

La ramaderia

A les Garrigues la ramaderia no ha tingut un desenvolupament tan important com a les comarques veïnes de Lleida. En una visió general s’observa que la ramaderia s’ha centrat als municipis de regadiu, els més dinàmics, mentre que als de secà s’ha anat situant només als més grans i amb diferències segons els tipus de bestiar. Les activitats que presenten una major importància a la comarca són la porcicultura i l’aviram. Normalment els ramaders actuen mitjançant sistemes d’integració: els ramaders s’encarreguen de l’engreix o la cria de bestiar i les empreses integradores posen el necessari perquè aquest es pugui portar a terme i s’encarreguen de comercialitzar la producció resultant. Les principals empreses integradores que actuen a la comarca són COPAGA i Vall Companys, de Lleida, la Cooperativa Agropecuària de Guissona, i la Cooperativa d’Ivars.

Juneda i Arbeca són els principals productors de ramaderia porcina, seguits per les Borges Blanques. A la resta de la comarca es concentra principalment a la zona de reg (on més s’ha incrementat), mentre que als municipis secaners, espe cialment a les Garrigues Altes, les quantitats no són gaire importants, excepte a la Granadella.

L’aviram es troba molt repartit. Tornen a ser dos municipis de la zona de reg, Juneda i Arbeca, els principals productors, sobretot el primer.

El nombre de caps de boví ha crescut força a la comarca. L’orientació de l’explotació bovina garriguenca gira vers la cria de vedells o bé vers la producció de llet. El bestiar és gairebé sempre de raça frisona. Les granges de vaques de llet se situen íntegrament a la zona de reg i la seva producció es ven principalment a Mollerussa. El principal productor és les Borges Blanques. La cria de vedells es concentra sobretot als municipis del N de la comarca, encara que Juncosa és el principal productor, fins al punt que la cria de vedells s’ha convertit en aquest municipi en una activitat econòmica fonamental.

La cria de bestiar oví, que sol ser objecte d’explotació extensiva, ha sofert una davallada. Es concentra a les Garrigues Baixes, principalment al municipi de Castelldans, seguit per les Borges Blanques, Juneda i Arbeca. Pel que fa a la resta d’activitats ramaderes cal destacar el creixement que ha tingut l’apicultura, que es concentra principalment a Tarrès i el Vilosell, i la cuniculicultura, que té com a principal productor l’Albi, i secundàriament, Arbeca i la Pobla de Cérvoles. També s’ha produït un petit creixement en la cria de bestiar cabrum, concentrat a l’Albi.

La indústria i les fonts d’energia

L’ocupació industrial és poc elevada i, a més, poc dinàmica quant a creixement. La població industrial només té certa força a les Borges Blanques i a Juneda, mentre que a diversos municipis no es documenta cap més activitat industrial que la generada per les cooperatives (el Soleràs o Tarrés, per exemple).

Els darrers anys, l’intent més clar de dinamitzar el sector industrial ha estat la creació de sòl industrial mitjançant el polígon industrial les Verdunes, que pretén aprofitar les facilitats de comunicació que proporciona l’autopista de l’Ebre. És situat dins del terme municipal de les Borges Blanques.

Per sectors, els més representatius a la comarca són el de la construcció, el metall, l’alimentari i el tèxtil, encara que, de fet, la indústria és bastant diversificada. Dins del sector del metall hi ha una manca d’uniformitat en les tendències. Es tracta d’un sector molt atomitzat que sol tendir a abastar les necessitats de la mateixa comarca, principalment les del sector agrari. El sector alimentari és un dels més importants. Es troba molt relacionat amb el fet de ser una comarca agrícola i, per tant, les empreses estan molt vinculades a la producció agrària garriguenca. En aquest camp treballen les diverses cooperatives agrícoles. Als municipis de secà la principal producció és l’oli i les ametlles, mentre que al regadiu les cooperatives es dediquen fonamentalment a la fruita (cooperatives d’Arbeca, Juneda, Castelldans i les Borges Blanques). Pel que fa a l’oli, hi ha dues vies principals de comercialització. La primera és a gran escala, representada per les grans empreses garriguenques. Destaquen, a les Borges Blanques, Agrolés, cooperativa de segon grau que associa diverses cooperatives de la comarca, i Nortoliva, empresa privada que es dedica a l’elaboració, l’envasament i la comercialització de l’oli. L’altra forma de comercialització de l’oli és la que adopten les cooperatives no associades, que venen als majoristes o bé envasen i comercialitzen de forma directa. Es tracta d’una comercialització a petita escala.

A part les activitats cooperatives, és habitual trobar a la comarca molins d’oli (a gairebé tots els municipis) que solen treballar en associació amb les cooperatives, esclofolladores d’ametlles, magatzems de fruita i també algunes empreses alimentàries que s’allunyen de l’activitat agrària.

El sector tèxtil també és present a la comarca. Les empreses del sector estan destinades fonamentalment al subsector que es dedica a la confecció. És habitual la presència de la confecció a domicili. Entre les principals empreses del sector hom pot esmentar Unitex (les Borges Blanques), la Cooperativa John Fil (l’Espluga Calba) i la factoria de Benetton (Juneda), entre altres.

Cal esmentar un sector que té una gran tradició a la comarca, el de materials de construcció i, concretament, l’extracció de pedra sorrenca i el seu tallat. Aquesta pedra, que disposa de denominació d’origen Pedra Sorrenca Floresta-Vinaixa, s’extreu (o extreïa) del muntanyam dels municipis de la Floresta, l’Espluga Calba, els Omellons i Vinaixa. És una activitat tradicional a la comarca que es remunta al segle XIX, però que actualment es treballa en l’àmbit industrial i per a l’exportació. Les principals explotacions de pedra són situades als Omellons i la Floresta, on extreuen la pedra els talladors i picapedrers dels diversos municipis (o fins i tot empreses foranes). Hi ha altres empreses de materials de construcció radicades gairebé amb exclusivitat entre Juneda, les Borges Blanques i Arbeca.

D’aquesta visió general de la indústria de les Garrigues es pot extreure la conclusió que hi ha una important base agrària que impregna els sectors industrials de l’alimentació i la metal·lúrgia i que, com a activitats allunyades del sector agropecuari, hi ha els sectors del tèxtil i dels materials de construcció. Les activitats industrials tenen una forta concentració a les Garrigues Baixes, principalment a la zona de reg. A les Garrigues Altes, només la Granadella té una certa producció industrial, molt vinculada d’altra banda al sector primari. A la resta dels municipis de les Garrigues Altes, l’activitat industrial (fora de les generades per les cooperatives o els molins d’oli) és gairebé inexistent.

El comerç, els serveis i el turisme

Les activitats terciàries a les Garrigues es troben poc desenvolupades, i les Borges Blanques no assumeix plenament el seu paper de centre comercial, com es podria esperar del cap comarcal, a causa de la poca població de la comarca i, sobretot, de la proximitat de Lleida i Mollerussa, que li prenen influència. Per branques, el comerç alimentari, seguit de lluny pel sector químic, pel tèxtil i de maquinària (aquest darrer com a conseqüència del caràcter agrícola de la comarca), són els més representatius a les Garrigues.

Els mercats i les fires també són indicadors de l’activitat comercial. El mercat de les Borges, que se celebra el dimarts, és el més important de la comarca, encara que també celebren mercat els municipis més grans, com Juneda, Arbeca, la Granadella, Castelldans i el Soleràs. D’entre les fires cal destacar la de Santa Caterina, que se celebra a Arbeca pels volts del 25 de novembre, i que inclou una exposició de maquinària agrícola i la Fira del Gos Caçador. D’altra banda hi ha la Fira de l’Oli de Qualitat Verge Extra-Fira de les Garrigues, la més important de la comarca, que se celebra a les Borges Blanques al gener i es dedica principalment a l’agricultura i a la maquinària agrícola i a la producció i comercialització de l’oli. A Juneda, pel maig, se celebra cada dos anys la Firaporc.

Quant als serveis, el problema principal de la comarca és la manca d’aigua, que s’aguditza als municipis secaners als mesos d’estiu i que afecta l’economia municipal, ja que en molts municipis ha impedit la instal·lació de granges de bestiar. La canalització de les aigües del pantà d’Utxesa, que des de la meitat dels anys vuitanta va aportant aigua als municipis garriguencs, va posant remei lentament al precari abastament que pateixen. Altrament, quan entri en funcionament el canal Segarra-Garrigues la tradicional situació de sequera es capgirarà en gran mesura.

Pel que fa a la sanitat, la comarca es troba dividida en dues grans àrees bàsiques de salut. La primera és la que té el centre a les Borges Blanques, i el seu àmbit territorial equival aproximadament al de les Garrigues Baixes, tret de Puiggròs, que és agregat al partit mèdic de Miralcamp (Pla d’Urgell). La segona té el centre a la Granadella, amb un àmbit territorial que inclou les anomenades Garrigues Altes i Llardecans (Segrià). Malgrat aquesta organització, els equipaments sanitaris són força escassos i es manifesta una clara dependència de la ciutat de Lleida. Cadascuna de les àrees té un centre d’assistència primària, però si hom necessita atenció mèdica especialitzada o bé hospitalària, cal anar a Lleida. La majoria de municipis garriguencs solen disposar de consultori mèdic, a excepció de l’Albagés, Bellaguarda, Bovera, Cervià, el Cogul, Granyena, Puiggròs i el Soleràs. Dins de l’atenció als disminuïts, cal esmentar, a Juneda, APROMI, entitat d’atenció als disminuïts psíquics que, a més d’ensenyament especial, ofereix altres activitats: taller ocupacional, colònies, vacances, etc.

Pel que fa a l’ensenyament infantil i primari, hi ha un total de 21 municipis de les Garrigues que disposen d’escola. Els municipis amb una població notablement inferior als 200 h (Fulleda, Tarrés i la Floresta) es queden sense aquest servei. Pel que fa a l’ensenyament secundari, la comarca només disposa de tres centres, dos a les Borges Blanques, un dels quals imparteix també el batxillerat i cicles de formació professional, i l’altre a la Granadella. A les Borges Blanques també hi ha un Centre de Capacitació Agrària, que permet la formació com a tècnic agrícola, i una Escola Municipal de Música. A part d’aquests centres públics, hi ha també altres tipus d’ensenyament de caràcter privat, com acadèmies d’idiomes o informàtica, i un centre d’educació especial a Juneda.

La comarca de les Garrigues està ben dotada pel que fa als equipaments esportius de tipus general (és a dir, pistes esportives, piscines i camps de futbol). Els serveis administratius de la Generalitat, el Consell Comarcal i algunes delegacions del govern central tenen la seu a les Borges Blanques.

Pel que fa al turisme, en conjunt té una escassa presència a la comarca i es nodreix fonamentalment d’aquells que van emigrar i tornen als seus municipis d’origen per passar-hi les vacances. La llunyania dels grans centres turístics (els Pirineus o la costa mediterrània) i l’escàs coneixement que hom té de la comarca són factors que incideixen en el seu desenvolupament. Malgrat tot, hi ha iniciatives que intenten desenvolupar les potencialitats turístiques de la comarca, com ara la creació de la Ruta de l’Oli, l’obertura i la consolidació de museus com el Parc Temàtic de l’Oli (les Borges Blanques) o l’Ecomuseu de l’Oli, entre d’altres, i la difusió de l’important patrimoni prehistòric i antic de la comarca —les pintures rupestres del Cogul i el poblat ibèric dels Vilars (Arbeca)—.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

Les associacions esportives es concentren majoritàriament a les Borges Blanques i a Juneda, que són també els municipis més grans de la comarca. En conjunt, les associacions esportives més habituals són els clubs de futbol. L’únic grup excursionista (Centre Excursionista Borges-Garrigues) té la seu a les Borges Blanques.

El moviment associatiu és gairebé en tots els casos limitat a dos tipus. D’una banda, les associacions de tipus cultural i recreatiu o generals i, de l’altra, totes les associacions relacionades amb activitats musicals. Entre les associacions de caràcter general destaca per la seva llarga tradició, la Societat Recreativa Centre, fundada el 1913 a Arbeca. Altres entitats són l’Associació Cultural i Recreativa el Cérvol (Cervià de les Garrigues), l’Associació Recreativa Casa Nostra (l’Espluga Calba) i l’Associació Cultural Fonoll (Juneda). Dins de les entitats que desenvolupen alguna mena d’activitat musical cal mencionar les corals i els orfeons. Entre els més antics, destaca la coral l’Harmonia, fundada a Arbeca el 1905, o l’Orfeó Les Veus del Camp, creat el 1954 al Soleràs. Entre les associacions de recerca o investigació, cal mencionar el Grup de Recerca Arqueològica i Històrica de les Borges Blanques. El tipus d’equipament cultural més habitual a la comarca és el casal cultural, local social o centre recreatiu.

Pel que fa als mitjans de comunicació, a la comarca hi ha emissores de ràdio (Ràdio Juneda i Ràdio Les Borges, entre altres). No hi ha cap diari, tot i que s’editen algunes publicacions periòdiques, normalment dependents d’alguna de les entitats culturals esmentades. Destaquen “Terrall” (1981), que s’edita a les Borges Blanques, “El Cérvol”, una publicació de l’Associació Cultural i Recreativa El Cérvol, i el butlletí editat cada dos mesos per l’associació cultural Fonoll de Juneda.

La majoria dels museus de les Garrigues són arqueològics i, sobretot, de caràcter etnològic, centrats en el conreu predominant en la comarca: l’olivera. A les Borges Blanques hi ha el Museu d’Arqueologia (1993), que exposa troballes de la comarca que van des de la prehistòria fins a l’època romana, i el Parc Temàtic de l’Oli (1998), on destaquen l’exposició de diferents premses antigues per a la mòlta de l’oliva. A les Borges Blanques també cal destacar el Centre d’Interpretació de les Garrigues. A Castelldans, el Museu de l’Oli i el Món Rural (1984), recull maquinària i eines relacionades amb el conreu de l’olivera i reconstrueix també la vida a pagès. El museu més antic de la comarca és el Museu Etnològic i Arqueològic de Juneda (1975), que segueix la mateixa línia que el de Castelldans pel que fa a l’estudi de la vida rural, però que concedeix una major importància a les restes arqueològiques, històriques i artístiques. També a Juneda cal destacar la Casa dels Gegants, el Museu d’Arqueofauna i el Museu del Complex Cultural del Molí. El 1995 obrí les seves portes l’Ecomuseu de l’Oli de la Pobla de Cérvoles, que com els anteriors mostra estris i mètodes per a l’obtenció de l’oli. A més, a la Floresta es pot visitar el Museu de la Pedra, mostra d’objectes de pedra obra d’un artesà local.

A la comarca no hi ha cap arxiu de caràcter públic. Cal, però, esmentar l’important fons arxivístic del castell d’Arbeca, que recull documents del segle XVII en endavant. Aquest fons, que va restar al castell fins a la guerra dels Segadors, va ser traslladat a Lucena i actualment forma part de l’Arxiu Medinaceli de la Casa de Pilatos de Sevilla.

El folklore

Des del segle XVI fins a les darreres generacions la nota popular i religiosa foren les pregàries col·lectives en alguns santuaris de la comarca i també, fora de les Garrigues, al santuari del Sant Crist de Balaguer, a l’ermita de la Mare de Déu de Carrassumada (Torres de Segre), al santuari de la Mare de Déu de les Sogues (Bellvís), a les ermites de Loreto i de Santa Magdalena (Ulldemolins). Els santuaris més visitats de les Garrigues eren Sant Miquel de la Tosca (el Vilosell), la Mare de Déu del Carme (les Borges Blanques), que ja no existeix, la Mare de Déu de la Junquera (la Pobla de Cérvoles), el Sant Crist de Gràcia i Sant Antoni (la Granadella). Es generaren, doncs, diversos aplecs, dels quals encara perduren el de Sant Miquel de la Tosca, el segon diumenge de maig (el Vilosell), mentre que a la Pobla de Cérvoles, el de la Mare de Déu de la Junquera (22 de novembre), i a la Granadella, el del Sant Crist de Gràcia (14 de setembre) i el de Sant Antoni (al gener) han donat lloc a les festes majors del municipi. Altres aplecs han anat agafant molta anomenada, com el de Sant Bonifaci (Vinaixa), que es fa el primer diumenge de maig, la festa al santuari de Sant Salvador (les Borges Blanques), que té lloc el 6 d’agost, o l’aplec de Sant Miquel de les Borgetes (Arbeca), el primer de maig, entre altres.

Com la comarca mateixa, que manca d’una cohesió entre els diversos municipis en l’actualitat i d’una cohesió històrica en el passat, el folklore garriguenc també palesa una gran heterogeneïtat. Es documenta la pervivència, sobretot als municipis més septentrionals i occidentals, del costum de cuinar la cassola de tros (plat típic de les terres de Lleida ja descrit al Segrià i al Pla d’Urgell), bé sigui en una festa dedicada a aquest fet, o dins dels actes d’alguna altra festa popular. També hi ha el costum a molts municipis de fer les dolces orelletes, postres típiques de les Garrigues, que es confeccionen amb una pasta molt fina feta a base de farina, sucre i ous. Aquesta pasta, a la qual es dóna una forma arrodonida, es fregeix amb molt d’oli i amb l’ajut de dos bastons per a donar-li la volta. Les orelletes són, sobretot a les Garrigues Baixes, una presència habitual en les festes majors. Una altra tradició en alguns municipis garriguencs (Castelldans, el Cogul, l’Espluga Calba, Granyena, els Omellons i els Torms) és la matança del porc, que se sol fer per la primavera, encara que no hi ha una data totalment fixada. Tampoc no tenen una data fixa les festes de les Apol·lònies, que, si bé no tenen tanta força com a la veïna comarca del Segrià, perviuen a diversos municipis a despit del despoblament que en molts altres indrets ha fet que desapareguessin.

La devoció popular també és força variada, i les festivitats que més es repeteixen a la comarca són la de Sant Antoni (17 de gener), que se celebra als Torms, la Granadella, Castelldans i les Borges, la de Sant Sebastià (20 de gener) a l’Albagés, els Omellons i el Vilosell, la de Sant Isidre (15 de maig) a l’Albi, Cervià de les Garrigues, Tarrés i Juncosa o la de Sant Miquel (29 de setembre) als Omellons i Cervià de les Garrigues, així com la celebracions dels aplecs de les ermites de Sant Miquel, que es fan al Vilosell i a Arbeca al mes de maig.

El despoblament ha obligat a deixar de celebrar moltes festes que antigament havien estat importants als municipis garriguencs, o bé a traslladar-les al mes d’agost, sobretot les festes majors, bé que en alguns llocs es mantenen com a festes majors d’hivern. Finalment cal esmentar que diversos municipis celebren anualment una setmana cultural, com Juncosa, Puiggròs, Granyena o la Floresta.

La història

El vestigi més destacat del poblament prehistòric de les Garrigues són les pintures rupestres que hi ha a la cova del Cogul, fins fa molt poc l’exemple més septentrional conegut dels santuaris dels pintors de les serres. A la roca, avui molt esborrada, es mostra un grup de dones que fan rotllana entorn d’un home nu itifàl·lic; la seva datació es podria fer remuntar al mesolític. Així mateix, al plafó rupestre apareixen diverses inscripcions ibèriques i llatines, cosa que indica que es tracta d’un santuari votiu que persistí fins entrada la romanització; així ho indica la inscripció Secundio votum fecit.Tot porta a creure que la comarca ja devia ser poblada durant el paleolític superior, però els jaciments estudiats pertanyen ja al període neolític i èpoques posteriors; l’abric anomenat la coveta de l’Heura (serra de la Llena), entre Ulldemolins, la Pobla de Cérvoles i Vilanova de Prades, fou usat com a habitacle en plena edat dels metalls. La coveta fou utilitzada també com a enterrament col·lectiu. Sota un torn, al peu de la serra, hi ha un abric natural on han aparegut restes d’ossos humans i d’animals, puntes de sílex i de ceràmica. El 1984 fou descobert un conjunt de pintures rupestres a la Vall de la Coma (l’Albi). El 1991 foren declarades bé d’interès cultural per la Generalitat, i el 1998 patrimoni de la humanitat, juntament amb les de Cogul.

Aquest territori, durant el desenvolupament de la cultura ibèrica, pertangué a l’àrea ilergeta, i el testimoni més important que n’ha pervingut és el jaciment dels Vilars (Arbeca), declarat bé d’interès cultural el 1998. Les Garrigues, durant l’ocupació romana, formaven part del municipi d’Ilerda. La romanització es manifesta pel poblament en villae, cases i cabanes de pagès, documentades sobretot a la banda del N de la comarca. Això no obstant, hom no té notícia de cap ciutat romana, però alguns dels poblats ibèrics foren romanitzats.

Durant la dominació àrab, la comarca, a causa de l’abundància d’oliveres, era anomenada al-Zaytūn. Una bona part d’aquest territori, des del pla fins a la serra de la Llena, pertangué al regne de Lleida; terres trencades, resseques i selvàtiques coronades per castells àrabs que no pogueren evitar que Abenaixa (el suposat fundador de la vila de Vinaixa) destruís l’extensa taifa de Dénia, que comprenia Lleida i Tortosa, el qual juntament amb Yūsuf ibn TasfĪn, l’altre capitost saharià, arribaren a dominar tota la conca de l’Ebre. Després de l’ocupació dels almoràvits, el domini sarraí de Lleida quedà reduït als seus límits municipals. Els Termini antiqui Ilerde, esmentats en referir-nos al Segrià, assenyalen els seus límits fronterers amb el valiat de Siurana, que s’estenia pel muntayam de Prades, la Baixa Segarra, la Conca de Barberà, el Priorat i el Baix Camp fins a Escornalbou. Partint del torrent de la Femosa (de les Borges a Artesa de Lleida), el document menciona els llocs i les alqueries, aleshores ja existents, de Vimpèlec, que abans dels almoràvits fou d’Amnalaçdeb, veí de Lleida; l’almúnia d’Alboatab, que després de la conquesta cristiana fou de Ramon Roig; la torre d’Avinaçalon (l’actual Albagés), que aleshores era d’Albaç, com també limitaven amb el torrent de la Femosa fins a la serra del Portell, i prosseguien “usque ad Velosel” (el Vilosell), “qui est de Ilerda”, i des d’ací fins a la torre d’Avinabita, “que igualment era de Lleida”, fins al riu de Set (entre la Pobla de Cérvoles i la Granadella); des de la vall de Bovera els límits davallaven pel Portell Roig i la Vall Major (Serra Grossa) devers Sudanell i Torres de Segre, per seguir fins a Montmeneu, Massalcoreig i Fraga. Tot el territori que es troba al NE pertanyia al valiat de Siurana, i el de més al SE, al de Tortosa, que, com Lleida, després de l’ensulsiada dels saharians quedà molt reduïda. La marca fronterera entre els esmentats regnes sarraïns era terra aspra i feréstega, gairebé tota despoblada. La llegenda i la mateixa història donen a conèixer alguns ascetes, que donaren peu a la creació de tres grans monestirs immediats a la comarca: l’ermità Ramon de Potelles, relacionat amb l’inici de Vallbona de les Monges, el llegendari Poblet, que es creu antecessor del cenobi del mateix nom, i fra Guerau, vinculat als orígens de la cartoixa d’Escaladei.

A mitjan segle XII els castells d’Arbeca, l’Espluga Calba, Vinaixa i l’Albi esdevenien les principals fortaleses dels moros de Siurana; i les Borges Blanques, els Castellots (la Floresta), Castelldans, Torrebesses, la Granadella i també el Vilosell ho eren dels sarraïns de Larida. Alguns castells i llocs foren conquerits ja a partir de l’any 1148, abans que Lleida caigués en mans cristianes, quan Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, assetjava la ciutat de Tortosa i el comte Ermengol VI d’Urgell, des d’Aitona, s’obria pas devers l’Ebre. Però la conquesta total de les Garrigues no fou fins el 1151. Els sarraïns, després de la caiguda de Siurana, se n’anaren a terres encara musulmanes o romangueren al país; algun, però, fins i tot es convertí al cristianisme. Podem oferir la notícia facilitada pel P. Robert Saladrigues, historiador de Poblet, d’un donat del Cister, fra Berenguer l’Almoràvit (1190), que sembla originari de Lleida. A través de la documentació de la primera generació de repobladors d’al-Zaytūno País de les Oliveres (Garrigues) o del pla de Mascançà (Urgell) s’endevina, els darrers anys de la Larida musulmana, una certa rivalitat entre els veïns de procedència almoràvit i els descendents dels mossàrabs o sarraïns antics. Aquests consideraven els saharians com a estrangers. Això explicaria que, llevat d’algun convers, com fra Berenguer, els almoràvits se n’anessin tots, mentre que els autòctons romangueren a la comarca fins a l’expulsió del 1610. Els almoràvits parlaven un dialecte berber, i els altres usaven un llenguatge que no es diferenciava gaire del català dels repobladors de la Ribagorça i del Solsonès, cosa ben manifesta en certs mots dels Termini antiqui Ilerde. L’àrab era la llengua dels caids i dels textos alcorànics.

Si es para esment en la divisió eclesiàstica, hom s’adona que tots els pobles que antany pertangueren a la jurisdicció del valiat de Siurana foren incorporats a l’arxidiòcesi de Tarragona: Arbeca, els Omellons, l’Espluga Calba, Cervià de les Garrigues, Fulleda, Tarrés, Vinaixa i l’Albi, mentre que la Floresta, Puiggròs, Juneda, les Borges, Castelldans, l’Albagés, el Cogul, Granyena de les Garrigues, el Soleràs, els Torms, Juncosa, la Pobleta, la Granadella i Bovera sempre havien estat del bisbat de Lleida des dels temps visigòtics, llevat del Vilosell, que, si bé el 1168 encara consta “Velosel qui est de Ilerda”, finalment serà de Tarragona des de la repoblació definitiva o per algun conveni desconegut. També els bisbes de Tortosa, diòcesi restaurada el 1148, estengueren la seva jurisdicció fins a la zona de Maials.

La repoblació de la comarca garriguenca, després de la seva conquesta, es va fer sota els governs de Ramon Berenguer IV i del seu fill el rei Alfons; per la seva aparició en els documents pot datar-se així: la vila de l’Espluga (1148), el poble del Vilosell (1178 i 1184), la Pobla de Cérvoles (1157-79), els castells de l’Albi i Cervià (1202), el de Castelldàsens o Castelldans (1181), els de l’Albagés (1192), la Sisquella vora l’Albagés (1197), les Borges Blanques (1206), Juneda (1173) i Juncosa (1175). També foren repoblats els llocs del Soleràs, Granyena i els Torms, les Besses de Cervià (1225), la Granadella i Bovera (1178), els Castellots o la Floresta (1176) i Puiggròs (1190).

Els principals repobladors de les Garrigues seran, de fet, els seus conqueridors: Guillem, Ramon i Hug de Cervera, Gombau de Besora, Guillem i Arbert de Castellvell, Arnau d’Artesa, Pere de Montoliu, i en seran també beneficiaris els Ramon de Ramon, els Moliner, els Marimon, els Sanaüja, els Cornell, els Cardona, els Montsuar, els Alenyà, els Maçanet, els Santcliment i també l’Església. Els ordes del Temple i de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem hi tindran moltes possessions, com també l’orde del Cister, en particular Poblet, que senyorejà dotze pobles, gairebé la meitat del territori. També la paeria de Lleida durant 376 anys rebé homenatge de la vila de les Borges Blanques, i els Castellots en la part comtal, com a carrers que foren de la dita ciutat.

La inestabilitat política, els cicles pestífers, les guerres del principat en defensa de les seves llibertats influïren també en el desenvolupament de la població, a partir del segle XV. La crisi del regnat de Joan II (1460-72) repercutí en tot el que restava d’aquella centúria a les Garrigues i també en els regnats següents de Ferran el Catòlic, Carles V i Felip II de Castella. Les guerres dels regnats de Felip IV (1640-52) i Felip V (1705-14) foren igualment destructores i contribuïren al despoblament de la comarca, com s’ha constatat en l’estudi demogràfic.

Les Garrigues, com el Segrià, a partir del 1727 i fins al 1787, l’època dels grans corregidors il·lustrats, obtingueren un bon progrés econòmic i demogràfic, sobretot en temps dels homes de govern efectius, com ara el baró de Maials i senyor de Llardecans, Procope François de Bassecourt (1761-65) i de Lluís de Blondel (1787-94), progrés també manifestat en l’arquitectura i la urbanització local.

De la capacitat de progrés i creació artística de les Garrigues, des del segle XII fins al XVIII, n’és testimoni la persistència d’edificis del romànic de transició al gòtic, com els castells de l’Albagés, l’Albi, Arbeca, la Floresta i l’Espluga Calba i les esglésies del Vilosell, Vinaixa, Sant Miquel de les Borgetes, Fulleda, Bovera, les esglésies velles de la Granadella i Granyena de les Garrigues. El gran desplegament del Renaixement al barroc i al neoclàssic es pot constatar en les ampliacions dels castells de l’Albi, Arbeca i Puiggròs, amb les noves parròquies (alçades durant el set-cents) de l’Albagés, l’Albi, Arbeca, les Borges Blanques, Cervià de les Garrigues, el Cogul, l’Espluga Calba, la Granadella (anomenada la Catedral de les Garrigues), Granyena, Juncosa, la Pobla de Cérvoles, la Bellaguarda, Puiggròs, els Omellons, el Soleràs i els Torms.

La guerra del Francès (1808-14) també es visqué amb intensitat a la comarca. En destacaren els sometents de l’Albagés, Arbeca, les Borges Blanques, el Cogul, la Floresta, Granyena de les Garrigues, la baronia de la Granadella i Bovera, a més de Juneda, Juncosa, els Omellons, amb el Soleràs i els Torms units. També perderen molta població durant les guerres carlines. En implantar-se el règim liberal (1835), les Garrigues, que des del 1719 pertanyien al corregiment de Lleida, foren incloses a la província de Lleida íntegrament en el partit judicial de la mateixa ciutat, fins que, com s’ha dit, el 1908 es constituí el partit judicial de les Borges Blanques, que perdurà fins el 1965, que fou reincorporat al de Lleida. És evident que les lleis desamortitzadores ocasionaren un fort impacte en la vida social, política i econòmica de la comarca. Només cal adonar-se que, dels seus 24 municipis, 15 pertanyien als ordes religiosos de Poblet i la Cartoixa, mentre que els altres pobles, compreses les Borges, eren de jurisdicció reial o civil. En alçar-se el pretendent Carles de Borbó contra l’exèrcit liberal, del 1836 al 1838, els pobles de les Garrigues s’enrolaren en massa a les tropes carlines. Dins el trienni esmentat, don Carles serà amo absolut del territori i una cosa semblant s’esdevindrà durant l’alçament carlí de 1872-75, amb accions bèl·liques a què ens hem de referir en tractar de cada un dels municipis.

La fidelitat a la tradició catòlica i als costums pairals fou una constant a la comarca al llarg del segle XIX: confraries, devocions als santuaris (el Sant Crist de Gràcia, Nostra Senyora de Loreto, el Roser), sobretot en temps de les pestes i les grans sequeres. D’aquí ve l’abundància de santuaris als cims dels turons. Aquestes velles manifestacions de devoció persistiran conjuntament i en temps posteriors als anys que van del 1864 al 1900. També és notable l’afecció a la música i al cant. Ja el 1864 hi hagué concentracions d’orfeons catalans a Lleida, Balaguer i les Borges Blanques.