És esmentat ja en un acròstic grec, recordat per Eusebi de Cesarea en la seva Oratio Constantini, que fou traduït al llatí per Aureli Agustí, que l’inclogué a la Ciutat de Déu. La traducció fou reproduïda a l’anònim Contra iudaeos (s. V-VI), i fins als s. IX i X no aparegué la música que hom interpretava en els oficis de la nit de Nadal. El cant llatí fou traduït a les llengües romàniques a partir del s. XIII, i el primer testimoniatge català és també d’aquest segle. Ultra el simple cant, consta que la cerimònia constituïa una autèntica escena dramàtica on la Sibil·la era encarnada per un petit cantor abillat convencionalment, a vegades com una dona; el pas de cant a escena dramàtica tingué lloc en convertir-se el sermó Contra iudaeos en el drama litúrgic Ordo prophetarum (~ 1096), en el qual eren cridats a declarar llurs vaticinis messiànics diversos profetes de l’Antic Testament, uns quants del Nou i alguns gentils, entre ells la sibil·la Eritrea, que hi cantava el Iudicii signum. Les versions catalanesdel cant, que obtingué una enorme popularitat, són encara incomptables. Actualment, a més de representar-se a l’Alguer (Sardenya), continua celebrant-se a totes les esglésies de Mallorca, després de les matines i abans de començar la missa; generalment encarna el personatge un noi amb vestits femenins que sosté amb les mans una granespasa. El cant en vulgar influí en unes cobles ascètiques d’Antoni Canals.