Desenvolupament enciclopèdic
Al cap de més d’un quart de segle, el 1974, pressionat per membres del seu entorn familiar i literari, Manent va optar al premi Josep Pla amb el text íntegre del dietari dels anys de la guerra civil. Va guanyar el premi i el llibre sortí publicat al març del 1975, en plena època de preludi polític, social i cultural de la Transició, amb tot l’èmfasi sobre la recuperació i la vertebració de la memòria col·lectiva. El vel de Maia, a diferència de molts altres dietaris catalans, va ser escrit sense cap intenció de publicació. De fet, la voluntat inicial del text era servir de testimoni de primera mà d’uns tràgics esdeveniments històrics. Igual que Walt Whitman al seu dietari de la Guerra de Secessió als Estats Units, Specimen days, Manent vol oferir una visió personal des de dins que pugui complir la funció de suplement a la crònica històrica més oficial i formal. El títol, El vel de Maia, recull la gran paradoxa que opera en profunditat al fons de l’obra. Segons la tradició hindú, el vel de Maia és el tel d’il·lusorietat a través del qual els mortals contemplem distorsionada la veritat de la nostra realitat. Durant la guerra, Manent i la seva família van viure refugiats a ca l’Herbolari, la casa del seu amic Jaume Bofill i Ferro als afores de Viladrau, al Montseny. Al llarg d’aquests anys, paradoxalment a causa de la guerra, Manent va realitzar el seu ideal de vida, és a dir, dedicar-se a la literatura, envoltat de la família i a plena natura. Ara bé, l’autor s’adonava perfectament que més enllà del vel de Maia d’aquesta vida bucòl·lica hi havia la devastació i els estralls del conflicte bèl·lic, de manera que el seu dietari ocil·la entre el paradís gairebé irreal del Montseny i l’infern que estava vivint el seu país, assolat per la guerra. De fet, tota l’obra oscil·la entre els contraris de guerra i pau, angoixa i tranquil·litat, ciutat i natura, acció i reflexió, societat i família, història i poesia, sempre amb el vel de Maia entre les dues opcions. L’any 2000, El vel de Maia es va integrar dins una edició completa del dietari de Manent, en el qual ocupa el seu lloc cronològic entre A flor d’oblit (1968) i L’aroma d’arç (1982).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Amat, J. (2007), p. 57-66.