Vida i obra
La seva família —paterna i materna— provenia de Premià de Dalt (Maresme); el seu pare dirigí una explotació de boscs al Gran Chaco. Estudià comerç i idiomes. Treballà a l’Editorial Políglota quan hi intervenia Josep Carner, de qui fou amic des de molt jove. Els seus primers poemes, inèdits, estan datats entre el 1913 i el 1916. El 1914 encetà un dietari, mantingut, amb interrupcions, fins el 1986.
Fou director literari de l’editorial Joventut, de Barcelona. Creà, amb altres escriptors no universitaris, la revista El Camí (1918) i col·laborà en publicacions com Ofrena, Terramar, L’Instant, La Revista, La Publicitat, Monitor i La Veu de Catalunya. Intervingué en la major part de les activitats poètiques catalanes, com la creació dels Amics de la Poesia (1921) —amb Carner, Bofill i Ferro, Carles Soldevila, Ramon Sunyer i altres—, la fundació i direcció de la Revista de Poesia (1925-27) i la redacció de Quaderns de Poesia (1935-36). El 1934, juntament amb Millàs-Raurell, representà el Pen Club català al congrés d’Edimburg. Passà la guerra civil a Viladrau. Als anys quaranta traduí per a diverses editorials, sobretot Joventut, de la qual fou director literari fins el 1986. El 1952 participà al Congreso de Poesía celebrat a Segòvia. Viatjà sovint per Europa, i féu llargues estades a Suïssa.
La seva obra és, primordialment, poètica, com a creador, com a traductor i com a crític de poesia. Els dos primers llibres, La branca (1918) i La collita en la boira (1920), són influïts per l’estètica del Noucentisme i per l’obra de Josep Carner. La branca (1918), conté força trets de la poesia posterior: l’acurada elaboració formal —en consonància amb la poètica noucentista— , la descripció idealitzada de la natura, l’absència de reflexió, etc. A La collita en la boira (1920) es fa evident l’ús del paisatge com a correlat d’estats d’ànim (generalment de melangia) i es potencien la musicalitat del vers, d’ascendència simbolista, i el gust pel matís i la contenció.
L’ombra i altres poemes (1931), amb versos de tema amorós de gran suggestió poètica, palesa la influència de W.B. Yeats i R.M. Rilke, dels quals traduí poemes, i de la delicada lírica xinesa, de la qual publicà dos reculls de versions: L’aire daurat (1928) i Com un núvol lleuger (1967), a més del llibre Vell país natal, de Wang Wei (1986, amb Dolors Folch) i la versió en castellà d’El color de la vida (1942). Amb Com un núvol lleuger, que porta com a subtítol Més interpretacions de lírica xinesa, i li atorgaren la Lletra d’Or. Recollí els seus quatre primers llibres en el volum Obra poètica (1956). Després d'aquest volum aparegué el seu últim llibre de versos, La ciutat del temps (1961), de gran varietat temàtica i depurada construcció formal, amb poemes originats en estímuls de la realitat externa. L’ombra i altres poemes juntament amb La ciutat del temps, són els seus llibres més personals, d’una lírica continguda, que tendeix al simbolisme i a la poesia pura. Aplegà tota l’obra poètica a Poesia completa (1916-1986) (1986, segona edició del 1989 augmentada amb quatre poemes), que inclou els poemes de la seva darrera obra El cant amagadís (1986) i exclou les versions de poesia xinesa.
La seva tasca com a crític literari, amb una sòlida base teòrica i un bon coneixement del context internacional, ha quedat recollida a Notes sobre la literatura estrangera (1934), Poesia, llenguatge, forma (1973), Llibres d’ara i d’antany (1982), Rellegint (1987) i Crítica, personatges, confidències (1999), a més dels aplecs en castellà Cómo nace el poema (1962) i Palabra y poesía (1971). Publicà comentaris sobre art a Notícies d’art (1981) i una edició de bibliòfil de 20 poemes xinesos (1982).
Com a traductor, es dedicà sobretot als poetes anglesos: Sonets i odes de John Keats (1919, segona edició ampliada el 1985 amb el títol Poemes de John Keats); Poemes de Rupert Brooke (1931); Versions de l’anglès (1938, segona edició ampliada del 1983, El gran vent i les heures); Epipsychidion de P.B. Shelley (1946); Poesia anglesa i nord-americana (1955); Poemes de Dylan Thomas (1974); Llibres profètics de William Blake (1976); Poemes d’Emily Dickinson (1979, ja traduït al castellà el 1957); Poemes d’Archibald MacLeish (1981); Poema del vell mariner de S.T. Coleridge (1982), etc. També publicà traduccions en prosa de R. Kipling, G.K. Chesterton, W. Pater, H.C. Andersen, etc. Després de la guerra feu diverses traduccions al castellà (L. Carroll, P. Hazard, B.L. Pasternak, etc.); destaquen les de poetes anglosaxons: La poesía inglesa (tres volums, 1945, 1947 i 1948) i La poesía irlandesa (1952), entre d’altres.
Finalment, cal destacar-ne els llibres de memòries —que formen part d’un vast dietari, en la seva major part inèdit—, d’una prosa rica en les descripcions de la natura i extremament precisa i detallista en la formació de l’àmbit narratiu. Les notes de dietari són una prolongació de la poesia i són un document de primer ordre i una de les mostres de prosa més reeixides de la literatura catalana contemporània. Hi combina les impressions de paisatge amb notícies sobre la vida de l’època i anotacions personals. Aparegueren de manera fragmentària al llarg del període 1948-82 en quatre llibres. Les escrites durant la guerra civil foren editades parcialment a Montseny. Zodíac d’un paisatge (1948) i completes a El vel de Maia. Dietari de la Guerra Civil (1936-1939) (1975, premi Josep Pla 1974). Un primer aplec de les d’abans i les de després de la guerra fou A flor d’oblit. Dietari dispers (1918-1966) (1968), seguit per L’aroma d’arç. Dietari dispers (1919-1981) (1982). El volum Dietaris (2000), a cura de Sam Abrams, reuní totes les publicades. Encara resta inèdita, per voluntat expressa de l’autor, la major part de la seva producció dietarística, menada al llarg del període 1914-86, utilitzada fragmentàriament pel seu fill Albert a Marià Manent. Biografia íntima i literària (1995).
La seva obra s’ha de considerar, unitàriament, com una de les creacions poètiques més homogènies, sensibles i cultivades de la literatura catalana del segle XX, servida amb un llenguatge ple de matisos, d’una extrema puresa i d’una volguda contenció. El 1985 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Bibliografia
- Batalla, M. (1993): Bibliografia de Marià Manent. Barcelona, PAM.
- Bou, E. (1989): Poesia i sistema. La revolució simbolista a Catalunya. Barcelona, Empúries, p. 135-162.
- Diversos autors (1988): “Homenatge a Marià Manent” (Monogràfic). Reduccions, 37.
- Diversos autors (1998): “Dossier Marià Manent. 90è Aniversari”. L’Avenç, 120.
- Diversos autors (1989): Marià Manent. Barcelona, Publicacions de l’ICE / Universitat de Barcelona.
- Malé i Pegueroles, J. (19983): “Marià Manent, xinès de cor límpid i fi: entre Mallarmé i la poesia oriental”. Revista de Catalunya, 134, p. 89-103.
- Manent, A. (1995): Marià Manent. Biografia íntima i literària. Barcelona, Planeta.
- Marrugat, J. (2007): “Marià Manent, poeta invisible en els debats polítics i literaris de l’Europa dels anys 30”, dins Panyella, R. (ed.): La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. Barcelona, Punctum & GELCC, p. 305-318.
- Roser i Puig, M. (1998): El llegat anglès de Marià Manent. Barcelona, Curial.
- Terry, A. (1990): “Marià Manent i la tasca del poeta traductor”. Revista de Catalunya, 40, p. 117-129.
- Tomasa, E. (1993): “Aproximació a l’obra crítica de Marià Manent”. Els Marges, 48, p. 7-22.