Fou jurista i professor de literatura a les universitats de Valladolid i de Madrid, on, dins el krausisme, també ensenyà història de la filosofia. S’interessà per l’èpica medieval (Milà i Fontanals tingué en compte el seu estudi sobre La poesía épica en la antigüedad y en la edad media, 1869) i per Ramon Llull. Potser pel seu parentiu (n’era cosí i cunyat) amb Eusebi Pascual i Casas, s’interessà ja el 1857, a El Museo Universal, per la nova poesia catalana, a propòsit de l’obra de Joaquim Rubió, i, el 1861, en un article publicat a La Razón i inclòs a Estudios críticos de filosofía, política y literatura (1872), per la literatura dels Jocs Florals, que tractà amb la reticència dominant, ja abans de l’estudi de Francisco M. Tubino y Oliva, entre els intel·lectuals castellans.