De formació autodidàctica, residí molts anys a Madrid, on col·laborà en diversos periòdics. Es destacà per la literatura humorística i satírica, a vegades procaç, que el portà a col·laborar a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia. N’és representativa la galeria de personatges Cabotes i calaveres. Melonar de València (1877), escrita amb Constantí Llombart, Gegants i nanos (1895), i De l’agredolç. Col·loquis, lletretes i epigrames (1900). A Qüentos vells i baralles noves, recollits d’ací i d’allà (1876), amb un pròleg programàtic, aplegà proses i versos propis i molts d’anònims i d’autors de Catalunya i del País Valencià que responien al «gust estragat del públic», abans de poder passar a fruir d’«obres sèries llimosines». A “Lectura Popular” (1919), s’hi recollí poesia humorística i seriosa, amb evocacions irecords de la seva terra. En llengua castellana, publicà els reculls poètics, amb predomini de l’humorisme, Baladas y cantares (1870), Las mujeres en camisa (1878), Música celestial (1882), Trigo y paja (1874), Camelias (1880), Filigranas. Íntimas (1897) i algunes peces teatrals breus (Tomasita i Por un pie). Participà als Jocs Florals de Lo Rat Penat i hi guanyà la flor natural el 1899.