Clarament dividit en dues parts ben diferenciades i adreçat, aparentment, a un públic femení, descriu de manera detallada i amb arguments pro i antifeministes, l’ideal de vida de la dona entesa com a ésser social, estretament lligada, per tant, a la seva edat i a la seva condició (infanta, donzella, casada, vídua, religiosa). Donà, així, una visió general de la vida femenina del segle XIV, sense oblidar aspectes culturals, com els coneixements musicals per part de les dones de la noblesa, de l’ars nova francesa.
Comença a parlar de les donzelles de 10 a 12 anys; de les dones casades —dedica una extensió considerable a regular el comportament de la dona casada envers el seu marit, acostant-se, d’aquesta manera, als opuscles per al matrimoni tan habituals en aquella època— i llur comportament escandalós amb els curials; segueix un comentari sobre les vídues; i, finalment, sobre les religioses —tot i que es mostra més rígid amb el comportament de les monges, l’autor manifesta que és el seu estat ideal per a la dona—, estament que ocupa la major part del llibre, tot i ser dedicat a una seglar, Sança Ximenis d’Arenós.
La segona part del tractat es presenta com una mena de catecisme adreçat al públic femení, ple de reflexions preciosistes i de to relaxat.
En castellà en foren fetes diverses traduccions, i l’obra es divulgà amb el títol de Carro de les dones.
Bibliografia
- Naccarato, F. i altres: Eiximenis, Francesc: Lo libre de les dones. Barcelona, 1981, Curial.