Doctor en dret i en filosofia i lletres, fou catedràtic de grec a Sevilla (1899) i, posteriorment, a Barcelona (1906-38). També fou professor a l’Escola de Bibliotecàries i pertangué a diverses corporacions científiques, entre les quals cal esmentar l’Institut d’Estudis Catalans (1911). Dirigí col·leccions de clàssics grecs i llatins (de les quals es destaca l’ambiciosa Biblioteca Scriptorum Graecorum et Romanorum cum Ibericis Versionibus).
Partidari d’un estudi aprofundit dels clàssics —donada la migradesa de llur tradició als Països Catalans i a la resta de l’Estat espanyol—, cregué que la traducció era el mitjà més idoni per a superar aquesta situació (que analitzà en un notable discurs d’obertura del curs acadèmic 1916-17 a la Universitat de Barcelona). La seva tasca de traductor és fruit d’aquest punt de vista. Les versions castellanes d’Homer, model de laboriositat, rigor filològic i fidelitat, són encara actualment l’esforç més remarcable i vàlid globalment de traducció dels clàssics en aquesta llengua. Versionà Hesíode i Museu en català i deixà escrita una Gramática del dialecto eólico. Era germà del doctor Manuel Segalà i Estalella.