Vida i obra
Es traslladà de molt jove a Barcelona, on s’incorporà al grup de poetes modernistes vinculats a El Poble Català, diari del qual fou col·laborador. Es donà a conèixer amb el recull de proses líriques L’ardenta cavalcada (1909), que revela la influència dels poetes finiseculars francesos i de Gabrielle D’Annunzio, i amb les peces teatrals de tall simbolista Al florir els pomers (1910) i Rondalla al clar de lluna (1912). El 1913 emigrà a Colòmbia, on visqué un any a Ciénaga i després a Barranquilla. Hi fundà “Voces” (1917-20), considerada la primera revista d’avantguarda de l’Amèrica Llatina, des d’on divulgà i traduí un ampli ventall dels autors europeus i catalans més representatius del moment. El 1925 s’establí de nou a Barcelona, on visqué quasi sense interrupció fins el 1939. Col·laborà en publicacions com L’Esquella de la Torratxa, “La Nau”, “Justícia Social”, “La Humanitat” , “La Nau” o “Mirador”, entre d’altres. En aquests anys es manifestà com una de les veus més interessants de l’escena catalana, tant en la faceta de crític i teòric com en la de creador. El seu teatre, deutor del modernisme més abrandat, mostra l’intent d’adaptar-se als nous corrents de la dramatúrgia europea. Les obres més representatives d’aquesta etapa són Racó de xiprers (1927), Viatge (1927), Peter’s Bar (1929), La creu del sud (1933), Fornera, rossor de pa (1934), Ball de titelles (1936) i Fum al teulat (1939, tot i que escrita el 1935), la darrera estrena al Teatre Català de la Comèdia. Durant la guerra civil col·laborà al setmanari “Mirador” amb la secció “Talaia”, que dedicà a temes literaris de la més punyent actualitat. El 1939 marxà a l’exili. Després d’un any a Tolosa de Llenguadoc i a París, retornà a Barranquilla, on exercí de professor i de periodista. Col·laborà al diari local “El Heraldo” i influí en les tertúlies de l’anomenat Grupo de Barranquilla, un dels membres del qual, un jove Gabriel García Márquez, l’inclogué com a personatge a la novel·la Cien años de soledad (1967), sota la referència de «sabio catalán». No bandejà, però, els articles per a publicacions de l’exili com Catalunya o La Nostra Revista. A aquest període pertanyen els drames Pescador d’anguiles (1944) i Arran del mar Caribe (1947-48). També s’abocà a la narrativa, que destaca pel retoricisme, la fantasia, l’elegia i la paròdia, amb els aplecs A la boca dels núvols (1946), premiat als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Bogotà el 1945, i Entre sambes i bananes (1985), amb obra inèdita i dispersa. El 1950 tornà a Barcelona per projectar l’estrena d’Arran del mar Caribe. En els darrers temps, especialment des de la seva ciutat natal, s’ha fet un seriós in-tent de recuperació i difusió de la seva obra. Tot i així resta encara molt material inèdit pendent de publicació.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Diversos autors (20069)
- Diversos autors (200610)
- Elias i Busqueta, P. (1972)
- Foguet, F. i Lladó, J. (2005)
- Gilard, J. (2004)
- Huch i Camprubí, J. (2000), p. 9-26
- Huch, J. i Lladó, J. (2002)
- Lladó, J. (2005), p. 11-44
- Lladó, J. (2006).