Desenvolupament enciclopèdic
Anteriorment a la publicacióde la novel·la, el senyor Esteve ja era una imatge popular que il·lustrava el prototipus de la petita burgesia com a nova classe social en ascens, la qual sovint ha estat ridiculitzada en sainets, comèdies i revistes humorístiques. Partint d’aquesta tradició, Rusiñol denomina senyor Esteve el personatge central de la seva novel·la, i, a través d’ell, inventaria amb ironia totes aquelles actituds i normes morals que ja estaven associades al petit burgès més paradigmàtic: el seny, l’estalvi, l’ordre i la voluntat de portar una vida grisa, rutinària i absolutament vulgar que tingui per únic objectiu el guany material. Aquest materialisme fa que el senyor Esteve de Rusiñol concebi la seva existència com una dedicació exclusiva a La Puntual, la seva botiga, i que la seva vida prosaica al marge de la política i de tota activitat espiritual quedi oposada a la visió poètica i ideal que el seu fill, com a bon representant de l’artista modernista, té de l’existència. Amb el seu senyor Esteve, Rusiñol contribueix decisivament al procés de literaturització i divulgació del personatge, que acaba esdevenint un arquetipus consolidat de la tipologia popular barcelonina i té la seva iconografia clàssica en l’auca que el 1907 dibuixà Ramon Casas amb rodolins de Gabriel Alomar. En la versió dramàtica de l’obra escrita pel mateix Rusiñol el 1910 i estrenada el 1917, el senyor Esteve guanya en complexitat i humanitat i és tractat amb menys sarcasme i crueltat. D’aquesta manera, l’autor pretenia reconduir la imatge que havia anat agafant el seu personatge en mans d’alguns sectors republicans, com els aglutinats entorn de L’Esquella de la Torratxa, on el dibuixant Picarol (Josep Costa i Ferrer) havia retratat un senyor Esteve gran burgès i explotador sinistre. La comèdia, però, no pot evitar que el personatge tingui uns contorns cada vegada més difuminats i s’acabi convertint en un mite, cosa que el transforma en una categoria amb poc sentit literal i reinterpretable en funció de la perspectiva i els objectius que se li vulguin atorgar.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Casacuberta, M. (19971), p. 432-482, 537-565.