No era un partit, sinó més aviat un moviment polític, que actuava en la clandestinitat. La sigla que l’identificava fou suggerida per Frederic Roda i pretenia indicar només els valors que els unien. Així, les dues “C” van tenir diverses interpretacions: Crist-Catalunya, Cristians Catalans o Catòlics Catalans; finalment, passats uns quants anys, adoptà el nom de Comunitat Catalana. Per això la seva denominació podia ser tant en masculí com en femení (el/la CC).
Els seus orígens se situen en unes trobades de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, amb joves de diferents moviments ca-tòlics (escoltisme, joves d’Acció Catò-lica, Lliga espiritual de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, Congregacions Marianes), els quals començaven a plantejar-se les preocupacions pels problemes de Catalunya i com afrontar la reconstrucció del país després de 1939. L’11 de setembre de 1954 tingué lloc a Bagà (Berguedà) una reunió amb presència de la majoria dels col·lectius esmentats i en la qual Jordi Pujol féu “el discurs central”, que dibuixava el camí per vertebrar Catalunya.
La constitució definitiva del CC es produí a la tardor de 1955, en el Casal de Montserrat (carrer dels Arcs de Barcelona). S’aprovà la ponència definidora del moviment (Problemes de la nostra generació, problemes del nostre temps) que havia redactat Raimon Galí. En aquesta reunió hi foren presents, entre d’altres, Raimon i Jordi Galí, Rafael Vidal-Folch, Jordi Bonet, Oriol Martorell (procedents de l’escoltisme), Ramon Fuster, Leopold Juan, Guillem Armora, Ricard Tusell, Jordi Pujol (procedents de la Confraria de Virtèlia), Ferran Llopis, Ferran Ariño, Joan Rambla, Francesc Vila-Abadal, Jordi Artigas (procedents dels moviments d’Acció Catòlica), Josep Espar, Ramon Batlle, Xavier Muñoz, Lluís M. Sunyer, Manel Nadal i Jaume Casajoana (procedents de les Congregacions Marianes).
La ponència de Galí determinà l’esperit i l’orientació del moviment. “El grup del CC neix en principi d’un sentit de la responsabilitat de tots nosaltres –ja sigui derivada de la nostra posició social o intel·lectual– de cara al futur immediat del país, però molt especialment de cara a aquell futur que està sota la nostra directa responsabilitat històrica com a conseqüència del pas del temps i la successió de les generacions. El reconeixement d’aquest fet implica l’haver d’enfrontar-se a dificultats immenses derivades de les realitats actuals del país, algunes aparentment insuperables i altres insuportables als ulls de la sensibilitat cristiana. Implica àdhuc l’acció política concreta.” La mateixa ponència fa un “intent de definició” del CC: “La CC –el CC– és una comunitat d’oració, estudi i servei (acció), els membres del qual acceptem solidàriament unes responsabilitats de cara al país i pròpies del nostre temps i de la nostra generació, que projectarà l’acció individual i col·lectiva de cara a la Ciutat terrena”. Decidiren que el moviment que constituïen era destinat a la formació i era previ a un compromís polític.
El 1956, en la reunió anomenada “de Lleida” (tot i que en realitat es va fer a l’Escola Laietana de Barcelona), es concretà, a partir de la ponència inicial, l’ordenació i el funcionament del CC, en el document Criteris i regles, també redactat per Galí. Es formaren grups de treball, anomenats “cercles”. La direcció correspongué a un “cercle de govern”, presidit per Frederic Roda. El treball s’organitzà a partir de grups orgànics i de grups d’influència, dedicats a la formació, i es dirigí l’acció en dues línies: els cercles de comarques (dels quals era responsable Jordi Pujol), que tenien com a base la qüestió nacional, i els cercles d’influència social (a càrrec de Xavier Muñoz), que tenien com a base la problemàtica social. El fet que en el CC hi participessin la majoria dels moviments cristians feia possible la presència de l’entitat en diverses comarques de Catalunya. Aquest funcionament permeté dur a terme una tasca prèvia a la militància pròpiament política. La seva filosofia fou molt influenciada per intel·lectuals francesos com Charles Péguy, Antoine de Saint-Exupéry, Emmanuel Mounier o Jacques Maritain.
Al gener de 1956 un plenari elegí Xavier Muñoz per a la direcció del CC, juntament amb Jordi Pujol, Jaume Nualart, Antoni Pérez, Josep M. Novell, Eduard Castellet i Carles Monner, que el 1963 substituí Muñoz. En l’àmbit intern s’accentuà progressivament la dialèctica entre el fet nacional català i el problema social, que es traduí en la substitució de Galí per Antoni Pérez com a teòric. El fet fou notori en la dècada dels anys seixanta, quan adquirí una gran influència l’anàlisi marxista per a comprendre la realitat social i molts veieren el fet nacional català com un element manipulat per la burgesia. A partir d’aquest moment el moviment es començà a fraccionar. Cal tenir present que molts militants del CC vinculats a moviments cristians rebien també la influència del marxisme a través d’aquests. D’altra banda, el moviment del CC s’anà obrint i entrà en contacte amb els partits que funcionaven en la clandestinitat, com la Unió Democràtica de Catalunya, el Partit Socialista Unificat de Catalunya o el Front Obrer de Catalunya, i amb col·lectius com l’aglutinat al voltant de la revista El Ciervo, amb Alfons Carles Comín o els germans Llorenç i Joan Gomis.
El 1961 algunes persones vinculades al CC editaren legalment la revista Promos, que no pretenia ser l’expressió del funcionament del moviment, sinó una eina per a influir en els sectors empresarials de la societat catalana. El 1963 es reconvertí en una revista mensual de caràcter polític d’una qualitat remarcable que la censura suprimí el 1966.
Els seus principals responsables foren Raimon Galí, Jordi Pujol, Xavier Muñoz, Josep Espar, Carles Monner, Antoni Pérez i, com a consiliari del CC, mossèn Josep Bardés. A més de les persones citades, cal esmentar-ne d’altres, més o menys relacionades amb el CC, com Josep Benet, Jordi Maluquer, Manel Nadal, Jaume Lorés, Joan Rion, Max Cahner, Antoni Bascompte, Josep Anton Benach, Francesc Cabana, Francesc Ferrer i Gironès, Ildefons Valls, Jordi Vilanova, Josep Pinyol o mossèn Josep Bigordà.
Entre el 1961 i el 1962 començà la crisi del moviment, que coincidí amb l’empresonament de Jordi Pujol. A més dels enfrontaments entre Raimon Galí i el consiliari Bardés, la desfeta del CC fou originada per un document promogut pel Grup Social i presentat com una remodelació i renovació de la ponència inicial. El text, que fou sotmès a votació i rebé 80 vots a favor i 4 en contra, expressà les contradiccions internes del CC: “la Catalunya que volem serà una Catalunya del nostre temps, solidària dels altres pobles ibèrics, socialment revolucionària i comunitàriament pluralista en l’ideològic i en l’espiritual”. La sigla del CC va mantenir-se com a Comunitat Catalana. Al cap d’un temps, el 1964, en un ple celebrat a la parròquia de Sant Medir de Barcelona, el CC es convertí en Força Socialista Federal de Catalunya.