Evolució històrica
En la seva constitució a Catalunya al setembre d’aquell any hi confluí un nodrit grup de dirigents centristes catalans: Julià Valon, secretari general; Jorge Fernández Díaz, exgovernador civil de Barcelona; els líders territorials Josep Pujadas, Pere Roselló, Manuel de Sárraga, Josep Coderch i Josep M. Mesa Parra; sis diputats de Centristes de Catalunya-UCD, el diputat independent Ramon Viñals, procedent d’Esquerra Republicana de Catalunya, i membres de les Joventuts Centristes de la UCD. El nou partit pretengué articular una nova opció centrista davant del deteriorament de la UCD. El grup català es definí catalanista i autonomista, però es distancià netament de les posicions nacionalistes. Participà en les eleccions legislatives de 1982 amb Antoni de Senillosa com a cap de llista per Barcelona (68.395 vots) i en les municipals de 1983 obtingué 23 regidors. Els fracassos electorals i les nombroses defeccions de seguidors feren impossible concórrer a les eleccions autonòmiques de 1984 i esdevingué un partit testimonial a Catalunya.
La celebració del I Congrés (1986), en el qual Antoni Fernández Teixidó fou escollit president i Lluís Badia secretari general, i la consecució d’una acta de diputat per Barcelona (Fernández Teixidó) en les eleccions legislatives d’aquell any, suposaren la reconstrucció del partit, que en poc temps obrí 23 seus en municipis de Barcelona. L’embranzida es mantingué en les eleccions municipals de 1987, en què aconseguí 74 regidors, en les europees del mateix any (169.897 vots i 5,5%) i en les autonòmiques de 1988 (103.351 vots i 3,8%), en què obtingué tres diputats (Fernández Teixidó, Xavier Latorre i Juan Martín Toribio). En les legislatives de 1989 assolí 136.518 vots (4,3%) i quan Fernández Teixidó fou reelegit diputat al Congrés i després portaveu parlamentari, Armand Ródenas el substituí en el Parlament de Catalunya.
Fernández Teixidó intentà de donar una nova orientació ideològica al CDS: propugnà una renovació prenent com a model Demòcrates 66, el partit liberal holandès de centreesquerra que havia fet de “frontissa” en diverses ocasions. El sector crític liderat per Ródenas (que el 1988 havia defensat l’ingrés en la Internacional Liberal, fet que havia provocat nombroses desercions) criticà l’acumulació de càrrecs de Fernández Teixidó i defensà l’entesa amb Alianza Popular. El 1989 Ródenas ialtres membres de la direcció provincial de Barcelona abandonaren el partit i crearen el Centre Radical de Catalunya. Però la tendència renovadora i la crítica es mantingueren i marcaren l’evolució de la formació. El 1989 fou l’any àlgid del CDS a Catalunya: assolí el màxim de militància (sobrepassà les 3.000 adhesions) i en les eleccions europees Eduard Punset fou elegit diputat.
En el III Congrés (1990) Xavier Latorre fou escollit president a Catalunya, mentre Fernández Teixidó es mantingué com a portaveu. Després d’un any de relativa estabilitat interna, quan Suárez deixà el partit al maig de 1991 s’inicià la pugna per la seva successió. En el congrés extraordinari estatal del setembre de 1991, Fernández Teixidó fou escollit secretari general, en imposar-se a les candidatures de Rafael Arias Salgado i Juan Ramón Caso, mentre que Rafael Calvo Ortega en fou elegit president. La situació del CDS a Catalunya, però, es tornà cada vegada més delicada: a l’octubre Martín Toribio ingressà a Unió Democràtica de Catalunya i al novembre Latorre dimití i ingressà després a Convergència Democràtica de Catalunya [CDC], fet que provocà la dissolució del grup parlamentari català. El degoteig de baixes continuà i el 1991 l’eurodiputat Punset abandonà el partit per fundar Foro.
El 1992 Fernández Teixidó intentà rellançar el CDS. D’una banda, Teresa Sandoval fou nomenada candidata a les eleccions autonòmiques, i de l’altra, fou convocat un congrés extraordinari que havia de suposar la refundació del partit, canviar-ne el nom pel de Liberals Progressistes de Catalunya-CDS i orientar-lo vers una definició progressista. L’oposició del sector crític, però, provocà la dimissió de Fernández Teixidó com a secretari general i el projecte fracassà. El resultat de les eleccions autonòmiques (24.033 vots) suposà la pèrdua de representació parlamentària, així com la dimissió de Sandoval i l’abandonament de Fernández Teixidó (que més tard ingressà a CDC), que deixaren el partit en una situació de pràctica dissolució. Hom intentà novament de refundar-lo amb el nom de Centristes de Catalunya-CDS, però la iniciativa no quallà. La crisi s’agreujà el 1993, quan perdé també la representació al Congrés dels Diputats i esdevingué extraparlamentari.
En aquest context se celebrà un congrés estatal extraordinari per decidir el futur del partit i gairebé tots els dirigents manifestaren el desig de dissoldre’l. Les bases, tanmateix, en decidiren la continuïtat, però es produïren nombroses baixes. A l’agost d’aquell any tingué lloc a Catalunya una reorganització, però sense la participació de cap dels antics dirigents. El 1994 va concórrer sense èxit a les eleccions europees en coalició amb FORO (17.186 vots) i el 1995 a les municipals de Barcelona, amb Antonio Rojas Bonet com a cap de llista. En aquella ocasió, el partit obtingué a tot l’Estat 142 regidors i 63.569 vots. Dissolt a Catalunya, el CDS subsistí en l’àmbit espanyol i, al juliol de 1994, elegí nou secretari general Ferran Garcia Fructuoso, amb Rafael Calvo Ortega com a president. Al març de 1995 s’integrà dins la nova formació Unión Centrista. La seva secció juvenil foren les Joventuts Centristes de Catalunya (JC-CDS) i el secretari general, Santi Castella. El partit edita CDS i Debats.
Resultats electorals
| Any | Tipus d'elecció | Vots | % votants |
| 1986 | Eleccions legislatives | 131.222 | 4,1 |
| 1987 | Eleccions europees | 169.897 | 5,6 |
| 1988 | Eleccions autonòmiques | 103.351 | 3,8 |
| 1989 | Eleccions europees | 87.119 | 3,7 |
| 1989 | Eleccions legislatives | 136.518 | 4,3 |
| 1992 | Eleccions autonòmiques | 24.033 | 0,9 |
| 1993 | Eleccions legislatives | 27.576 | 0,8 |
| 1994 | Eleccions europees | 17.286 | 0,7 |
| 1999 | Eleccions europees | 4.551 | 0,2 |
| 1999 | Eleccions autonòmiques | 1.065 | 0,003 |