Inicialment s’anomenà Oposició Comunista Espanyola [OCE]. A Catalunya es començà a estructurar amb l’arribada d’Andreu Nin de Moscou al setembre de 1930, quan el petit nucli de simpatitzants trotskistes catalans es va afiliar alBloc Obrer i Camperol [BOC].
El nou col·lectiu marxista revolucionari defensava el caràcter democraticosocialista de la revolució espanyola i es manifestava extraordinàriament crític amb la burocràcia estalinista. La seva vertebració definitiva a Espanya es produí arran de la celebració de la seva II Conferència (4 de juny de 1931), quan s’iniciaren les crítiques contra el BOC i s’organitzà la Federació Catalana de l’Oposició Comunista d’Espanya. Pel març de 1932, en la III Conferència, es transformà en Esquerra Comunista d’Espanya (fou coneguda com a Esquerra Comunista) i inicià un procés de distanciament i dissidències respecte de Trotski i el trotskisme internacional que s’anaren agreujant. A partir del desembre de 1933 s’integrà a les Aliances Obreres i va reprendre la col·laboració amb el BOC, amb el qual, després de la revolució d’octubre de 1934, inicià el procés d’unificació, que va culminar el 29 de setembre de 1935 amb la constitució del Partit Obrer d’Unificació Marxista [POUM]. La seva creació representà la ruptura definitiva amb Trotski.
A més de Nin, a Catalunya els dirigents més destacats foren Narcís Molins i Fàbregas, Francesc de Cabo, Carlota Durany, Josep Metge i Josep Teixidó. La seva influència a Catalunya era molt escassa, el seu nucli més important era a Barcelona i la xifra total d’afiliats catalans no superava les dues o tres dotzenes. A nivell internacional era membre de la Lliga Comunista Internacionalista. A partir de 1932 s’organitzà la Joventut Comunista d’Esquerra, de vida efímera. Els òrgans de premsa més importants foren Comunismo (1931-1934), El Soviet (1931-1932) i L’Estrella Roja (1935), publicada clandestinament a Barcelona.