El nom d’Estat Català fou recuperat el 1976 per Josep Planchart, que assajà de rellançar aquest rètol sense èxit. El partit, des d’aleshores, ha estat trasbalsat per lluites fraccionals: des de la dissidència del sector autodefinit com a “ortodox” (Estat Català (ortodox)) i del “proletari” (Estat Català del Proletariat), fins a temptatives juvenils d’imposar línies de signe divers, des del racisme (com succeí el 1982 amb l’ingrés del col·lectiu xenòfob Nosaltres Sols!), fins a posicions de socialisme pancatalanista, sense massa transcendència. El 1999 es feren públiques novament discrepàncies internes que motivaren una escissió (el col·lectiu separat edità Quaderns Catalunya Lliure) i dos congresos extraordinaris.
En les eleccions legislatives de 1977 s’integrà en la coalició Esquerra de Catalunya (Front Electoral Democràtic) amb Esquerra Republicana de Catalunya [ERC], el Partido del Trabajo de España i l’Associació Catalana de la Dona, i al Senat donà suport a la candidatura Entesa dels Catalans. En les legislatives de 1979 obtingué 6.332 vots. Des d’aleshores la seva activitat ha estat mínima. En les eleccions municipals de 1987 es presentà a Barcelona en coalició amb el Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Participà en la Confederació d’Esquerra Catalana. En les eleccions autonòmiques de 1999 obtingué 2.158 vots. Dirigents: Planchart, Ramon Rius, Artur Costa i Ferran Machado. Compta amb una secció juvenil, les Joventuts d’Estat Català [JEC]. El partit, les joventuts i les seccions locals han editat nombroses publicacions sense gaire continuïtat, com Estat Català (3a època, 1976); Estel Blanc (1979-1991); Orgull Català (1991); L’Estat Català (Lleida, 1991) i Palestra (Lleida, 1991).