Els assistents, convocats pel notari Blas Piñar, discutiren “un plan de renovación en los ejercitantes para clarificar ideas con una visión sobrenatural y, [...], poder proyectarlas sobre los demás en una especie de fervoroso contagio, para luchar contra las fuerzas del mal a escala universal”. Pel maig de 1966 es constituí Fuerza Nueva Editorial, que publicà la revista del mateix títol al gener de 1967.
La creació d’FN fou una manifestació emblemàtica de la configuració de l’anomenat “búnquer”: la mobilització creixent de sectors que preconitzaven un rearmament ideològic del franquisme davant els canvis polítics tímidament liberalitzadors que permeté el “desarrollismo”. Després de la mort de Franco, FN es convertí en partit i en la seva “declaració programàtica” afirmà ser fidel a “los ideales del 18 de Julio”, “al recuerdo y a la obra de Francisco Franco” i “a la monarquía católica tradicional, social y representativa”. Ideològicament tenia una concepció bel·ligerant de la lluita política, concebuda com una “Cruzada” permanent contra l’anomenada “anti-España”, i un catolicisme exaltat. Així, la Guerra Civil fou presentada com una lluita inacabada, ja que es considerà que l’enemic derrotat aleshores retornava. El 1980 Piñar afirmà: “estamos viviendo una guerra civil, subversiva y separatista”. Igualment, FN fou imbuïda d’una profunda religiositat i Piñar la definí com “una orden religiosa y política, que actualizaba para nuestro tiempo, [...], la misión que las órdenes de caballeros desempeñaron en la Edad Media” (fins i tot, donà suport al cardenal francès Marcel Lefebvre quan aquest adoptà una actitud cismàtica el 1976). Piñar sempre identificà política i religió i els seus referents han estat tres personatges que configuraren la seva mística religiosa i ultranacionalista: José Antonio Primo de Rivera (fundador de Falange Española), Corneliu Z. Codreanu (líder de la Guàrdia de Ferro romanesa) i Antonio Rivera (jove dedicat a l’apostolat seglar que morí en el setge de l’alcàsser de Toledo, a qui Piñar conegué personalment i el qual és objecte d’un procés de beatificació). FN mai no elaborà un programa, buit que cobrí parcialment per la difusió escrita i audiovisual de les intervencions del seu líder, Piñar. Tampoc no existiren tendències internes organitzades en el seu si: la veu de Piñar fou la del partit.
A desgrat que FN es configurà com la força hegemònica de l’extrema dreta durant la Transició, aquesta fou incapaç de convertir-se en el partit que aplegués els electors que valoraven positivament l’antiga dictadura (l’anomenat “franquisme sociològic”, captat per Alianza Popular [AP]) o tota la ultradreta. Així, la creació d’un “Frente Nacional”, que (com a França) esdevingués el partit “ecumènic” de l’extrema dreta espanyola, es reduí a dues coalicions en les eleccions legislatives de 1977 i 1979: primer l’Alianza Nacional 18 de Julio (amb Falange Española de las JONS, 7.233 vots a Catalunya) i després la Unión Nacional (amb els Círculos Doctrinales José Antonio, la Confederación Nacional de Ex Combatientes i l’Agrupación de Juventudes Tradicionalistas, 22.918 vots a Catalunya), que atorgà un escó de diputat per a Piñar a Madrid.
FN s’estructurà en demarcacions regionals i provincials, l’afiliació fou directa i la xifra d’afiliats devia fluctuar entre 40.000 i 60.000 el 1979 (moment més àlgid), amb més de 4.000 a Catalunya i 9 delegacions a la província de Barcelona. En general, la militància era interclassista. Promogué el sindicat Fuerza Nacional del Trabajo i agrupà les joventuts a Fuerza Joven [FJ]. El promotor inicial d’FN a Catalunya fou Gil de la Pisa. Les seves delegacions editaren diversos butlletins, entre els quals cal esmentar Occidente (FJ de Barcelona, 1981-1982). El seu portaveu fou el setmanari Fuerza Nueva i la premsa afí, entre el 1966 i el 1982, fou diversa i nombrosa, però entre el 1975 i el 1982 els diaris més pròxims foren El Imparcial i El Alcázar.
Després del seu fracàs en les eleccions legislatives de l’octubre de 1982 (12.115 vots a Catalunya), en les quals no aconseguí cap escó, FN es dissolgué el 20 de novembre d’aquell any i es convertí en el Centro de Estudios Sociales, Políticos y económicos [CESPE]. Les seves agrupacions provincials adoptaren noms diferents, convertides en associacions politicoculturals, aglutinades entorn de la revista Fuerza Nueva i animades per les visites periòdiques de Piñar: ADES (acrònim d’Adelante España) a Barcelona, Fulgor a Lleida i Gerona Inmortal a Girona. Tot i així, el nom d’ADES esdevingué genèric per a designar el conjunt de seus a Catalunya. Aquesta situació perdurà fins a la creació del Frente Nacional el 1986, aprofitant la continuïtat política amb FN que oferia la xarxa d’agrupacions vertebrades pel CESPE.
El Frente Nacional fou constituït el 25 i 26 d’octubre de 1986 a Madrid i novament liderat per Piñar. Aquest partit fou una refundació de Fuerza Nueva, sense que el canvi de nom comportés un canvi ideològic. Però la nova formació en aquesta ocasió ja no fou el partit hegemònic de l’extrema dreta, ja que –ancorat en els vells principis– hagué de competir (de manera directa) amb les Juntas Españolas [JJ.EE.], creades el 1984 i, indirectament, amb l’Agrupación de Electores de José María Ruiz-Mateos. Com abans, la revista Fuerza Nueva fou el portaveu, mentre el setmanari La Nación fou la premsa afí (El Alcázar desaparegué el 1987). Piñar aconseguí resultats electorals inferiors als precedents (10.908 vots a Catalunya en les eleccions europees de 1987) i el partit dugué una existència esllanguida fins que es dissolgué en un congrés extraordinari celebrat el 30 de juny de 1994. Com a motius hom adduí que el sistema de llistes tancades i de finançament dels partits convertien l’FN en un grup testimonial. Piñar, però, manifestà que els seus promotors i seguidors no renunciaven al “Movimiento ideológico ni al quehacer político”.
Així, es recuperà novament el teixit d’associacions del CESPE i a Catalunya reaparegué ADES (editor d’un butlletí del mateix nom) i els altres centres, amb el quinzenal Fuerza Nueva i una presència pública activa i continuada de Piñar a través de conferències i altres actes públics com a elements aglutinadors. Aquesta situació ha perdurat fins avui.
Els dirigents “regionals” de Catalunya de Fuerza Nueva com a “moviment” han estat: Gil de la Pisa, Francisco Coca, Jorge Foret, Rafael Gimeno i José Villarreal. Com a partit: José Ruiz Hernández (també “jefe provincial” de Barcelona), Ramón Moreno, Manuel García Fernández (al gener de 1979 havia estat nomenat president de la Junta Provincial de Barcelona), Pedro Viaplana i José Manuel Garriga Nogués. Com a ADES (primera etapa): Aurelio Busquets i novament Viaplana, que també fou el primer cap regional del Frente Nacional (succeït per Esteban Gómez Rovira). Com a ADES (segona etapa): Ramón Moreno i José Ruiz Hernández.