El V Congrés del PSUC reflectí un seguit de tensions internes irreversibles entre els corrents eurocomunistes, leninistes i prosoviètics, pròleg de l’escissió (gener de 1982) que conduí a la fundació del PCC al mes d’abril. Pere Ardiaca assumí la presidència del nou partit (fins a la seva mort el 1986) i Joan Ramos, la secretaria general. La seva branca juvenil és el Col·lectiu de Joves Comunistes. Els seus òrgans d’expressió són el setmanari Avant, de caràcter més informatiu i tàctic, i Realitat, més analític i teòric.
En el moment de la seva fundació, el PCC aplegà un nombre important de dirigents històrics del PSUC –com Josep Serradell (Román), Celestino Sánchez o Justiniano Martínez– i de militants de Comissions Obreres (Federació Local de Barcelona i del Vallès Occidental), organització en la qual s’ha projectat sempre la major incidència del partit (si bé minoritària amb relació als ortodoxos del PSUC) en la política i el sindicalisme català.
Ideològicament, el PCC es vinculà al marxisme leninisme i s’alineà amb la política
soviètica, circumstància que provocà que els seus militants i simpatitzants fossin anomenats “afganos”, en al·lusió a la defensa que féu el PCC de la invasió soviètica de l’Afganistan el 1979. Es pronuncià pel ple exercici del dret d’autodeterminació i es reafirmà en les seves conviccions republicanes (art. 3 dels estatuts). En les conteses electorals a les quals concorregué en solitari obtingué els següents resultats: 47.242 vots en les eleccions legislatives de 1982; 50.692 vots en les de 1986 i 68.844 vots en les autonòmiques de 1984. Tot i que mai no aconseguí representants amb llistes pròpies, ha tingut diputats al Parlament de Catalunya durant les legislatures de 1980, 1988 (Marià Pere, Celestino Sánchez) i 1995 (Fidel Lora), en candidatures del PSUC o d’Iniciativa per Catalunya [IC]. El 1984 s’adherí federativament al Partido Comunista de los Pueblos de España i la vinculació perdurà fins a la creació d’Izquierda Unida [IU], el 1986. El 1989, en el Congrés d’Unitat del PSUC, a Castelldefels, una cinquena part dels militants del PCC (gairebé tot el sector universitari, d’intel·lectuals i de professionals), amb la majoria de l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, ingressaren o retornaren al PSUC. El PCC s’incorporà a IC el 1987 i tornà a separar-se’n el 1989. El seu encaix hi ha estat força traumàtic, fins al punt que el PCC es coalitzà amb IC el 1995 i hi trencà de nou a l’octubre de 1997, en considerar que aquesta federació no havia desenvolupat una política pròpia d’esquerra transformadora. En el seu IX Congrés (abril de 1993) decidí retornar a IC, fins que trencà de nou amb la federació el 1997. Al maig de 1998 el PCC s’integrà a Esquerra Unida i Alternativa [EUiA], escissió d’IC. Atès que la majoria de militants de la nova formació provenia del PCC, es decidí que a aquest li corresponia la presidència. Marià Pere (secretari general del PCC des de 1987) rebutjà el càrrec en considerar que EUiA supeditava l’estratègia nacional del PCC al projecte estatalista d’IU, liderat per Julio Anguita. Malgrat això, i amb una actitud contradictòria, el PCC acceptà finalment que el seu militant Joan Manuel Patón, regidor de l’Ajuntament de Castelldefels, assumís la presidència d’EUiA.