Formació democratacristiana, defensà el liberalisme econòmic i l’estat de les autonomies. A Catalunya, en foren els primers impulsors Joan Josep Folchi, Luis Cierco i Joan Botanch, seguits per molts altres exucedistes i algunes persones d’Unió Democràtica de Catalunya [UDC]. La Coalición Popular, pactada amb caràcter estable des de 1982 amb Alianza Popular i la Unión Liberal, donà al PP de Catalunya una quota aproximada del 20% en totes les candidatures d’aquells anys i, per tant, una apreciable presència institucional, cosa que no li impedí de marcar distàncies estratègiques i doctrinals amb AP. Al mateix temps, intentà sense resultats una aproximació a UCD, i, fins i tot, una unificació democristiana amb aquest partit. En el I Congrés català, celebrat a Barcelona a l’octubre de 1985, fou elegida la direcció següent: J. J. Folchi (president); Emili Casals i Joan Manuel Nadal Gaya (vicepresidents); Pedro Costa Sanjurjo (secretari general); Joan Botanch, Josep Donadeu, Lluís Plazas, Andrés Rafael Cruañas, Jaume Culleré, Eduard Escartín i Carolina Malagelada (vocals). L’any següent Francesc Salvador fou elegit secretari general de la Joventut Demòcrata Popular.
El 1986 es produí la ruptura de la Coalición Popular i el 1987 tingué lloc la dimissió i retirada d’Óscar Alzaga. Després d’haver-se presentat en solitari a les eleccions europees de 1987 (8.297 vots a Catalunya), aquell octubre, Folchi es retirà de la política i fou substituït per Emili Casals. Al febrer de 1988 el partit fou refundat a nivell estatal amb el nom de Democracia Cristiana, sota el lideratge de Javier Rupérez. Al juny de 1989 ingressà en el Partido Popular. Promogué la Fundación Humanismo y Democracia i publicà uns Cuadernos para la Democracia Cristiana, a més de diversos butlletins.