El 1906, però, els plantejaments unitaris de Solidaritat Catalana trencaren el partit al Principat: les seves bases més populars i urbanes, els quadres de mentalitat política més moderna i professional es manifestaren antisolidaris i seguiren Lerroux en la creació del Partido Republicano Radical (1908). Els sectors més mesocràtics i comarcals, els dirigents de perfil més moderat i tradicional, d’actitud més amateur, comptaren amb el prestigi de Salmerón per a conservar la legitimitat de la UR i la incorporaren a la coalició solidària, dins la qual obtingueren set diputats. El seu portaveu fou el diari La Publicidad.
Un cop liquidada la Solidaritat, la cúpula del partit, dins la qual convivien figures històriques (com Josep Roca i Roca o Eusebi Corominas), bons gestors (com Albert Bastardas) i joves professionals en vies de radicalització (com Francesc Layret o Lluís Companys), decidí integrar la Unión amb el Centre Nacionalista Republicà i els federals (Partit Republicà Democràtic Federal) en la coalició d’Esquerra Catalana (1909). L’any següent, els tres grups acordaren fusionar-se en un partit unificat, la Unió Federal Nacionalista Republicana. De tota manera, la integració de molts antics unionistes en els rengles de la nova formació fou reticent i problemàtica i un bon nombre d’aquests (inclosos diversos parlamentaris) aprofitaren la creació del Partido Reformista (1912) per a afiliar-s’hi i poder militar de nou en un grup d’abast estatal.