Antoni Rovira i Virgili

(Tarragona, 1882 — Perpinyà, 1949)

Historiador, escriptor, periodista i polític.

Vida i obra

El seu pensament polític, que influí en la seva obra històrica, es caracteritzà per la defensa del federalisme d’arrel pimargallià; del sobiranisme del poble català com a mitjà per a aconseguir una federació dels quatre grans pobles peninsulars (Catalunya, Castella, Euskadi i Portugal); de l’obrerisme socialista no partidari i contrari a l’anarcosindicalisme; de l’europeisme, i del liberalisme polític de base humanista i oposat al liberalisme econòmic. Fou sempre molt bel·ligerant amb el catalanisme conservador de la Lliga, amb l’anticatalanisme lerrouxista i amb els sectors més durs del capitalisme català. Fou militant de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910-14), fundà Esquerra Catalanista (1914), fusionada amb Unió Catalanista (1915), milità a Acció Catalana (1922-30), contribuí a crear Acció Republicana de Catalunya (1930-31), inspirà la fusió d’Acció Catalana Republicana o Partit Catalanista Republicà (1931) i, finalment, milità a Esquerra Republicana de Catalunya (1932-49). Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1932), en fou vicepresident primer (1938-40). Exiliat el 1939, fou president del Parlament de Catalunya (1940-49), membre del Consell Nacional Català (1940-44), president del Consell Assessor de la Presidència de la Generalitat (1945-49) i conseller del govern de la Generalitat (1945-48). Acció política, periodisme compromès en les idees d’esquerra no marxista i nacionalistes i estudi de la història són tres elements que apareixen íntimament relacionats en la seva trajectòria intel·lectual i cívica. La seva tasca periodística és d’una riquesa excepcional i d’un gran interès per a conèixer la realitat política, cultural i social del primer terç del s. XX; ho testimonien els nombrosos aplecs monogràfics amb articles apareguts després de la seva mort: Els polítics catalans (1929), Quinze articles (1938), Els corrents ideològics de la Renaixença catalana (1966), Prat de la Riba (1968), Viatge a l’URSS (1968), Siluetes de catalans. Segles XIX i XX (1969), 49 articles (1970), Notes obreres (1986), Catalunya i Espanya (1988), Antoni Rovira i Virgili i la qüestió nacional. Textos polítics (1913-1947) (1994), “La guerra que han provocat”. Selecció d’articles sobre la guerra civil (1998), entre d’altres de caràcter més estrictament literari.

La seva obra historiogràfica es concretà en dues temàtiques relacionades sovint entre si: la història del fet nacional i l’estudi del passat català. En el primer grup destaquen, per a l’àmbit general europeu: Història dels moviments nacionalistes (1912-14; traduïda al castellà, 1920), una síntesi reeixida de la història del nacionalisme a Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena, Flandes, Bohèmia, Eslovàquia, Eslovènia, Trieste-Trentí, Croàcia, Hongria, Transsilvània, Albània, Epir, Creta, Macedònia, Antiga Sèrbia, Armènia, Islàndia, País Basc i Catalunya, totes elles nacionalitats o bé sense estat propi o en lluita per a assolir o consolidar la independència. En altres obres les referències històriques miren de donar una reflexió més teòrica sobre la realitat nacional de Catalunya: La nacionalització de Catalunya (1914), Debats sobre el catalanisme (1915), El nacionalisme (1916), Nacionalisme i federalisme (1917), El nacionalismo catalán (1917) i El principi de les nacionalitats (1932), reedició d’El nacionalisme.

Les obres de caràcter històric sobre el passat català poden aplegar-se en quatre grups. En el primer, hi figuren aquelles que tenen un caràcter general i de síntesi: Història nacional de Catalunya (1922-37, 8 vol.), la més important; Resum d’història del catalanisme (1936), i Els corrents ideològics de la Renaixença catalana (llibre pòstum, 1966). En el segon grup, hi ha obres de caràcter biogràfic: Pau Claris (1922), Guifré I (1926), Els grans catalans del Vuitcents (1928), Els polítics catalans: Enric Prat de la Riba, Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Francesc Cambó (1929), Pi i Margall i Proudhon (1936), Valentí Almirall (1936), Prat de la Riba (llibre pòstum, 1968) i Siluetes de catalans (llibre pòstum, 1969). En el tercer grup, dedicat a episodis històrics rellevants del passat, s’inclouen: El Corpus de Sang (1932); L’11 de setembre de 1714 (1934), una edició separada d’un capítol del llibre Història de Catalunya: tria d’episodis (1933), i Richelieu, amic de Catalunya, escrita a l’exili (1948/49) i no publicada. En el quart grup destaquen llibres amb la doble condició d’obres polítiques i històriques: Catalunya i la República (1931), La Constitució interior de Catalunya (1932) i Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940). Caràcter de llibre històric té avui l’excel·lent crònica sobre la Primera Guerra Mundial (La guerra de les nacions. Història documentada, 1914-25, 5 vol.), publicada amb el pseudònim Captain Morley. Dins l’àmbit català sobresurt, pels mateixos motius, La crisi del règim. Crònica documentada dels darrers esdeveniments de la política espanyola (s.a. [1918]).

Les obres de caràcter històric palesen un profund, rigorós, científic i sovint innovador coneixement de la història catalana i una concepció nacionalista moderna i progressista. Aquesta està presidida per una nítida voluntat de fer compatible l’estudi de la «vida d’un poble [...] mogut per una ànima nacional» amb el rigor «científic i objectiu», dins dels «darrers corrents contemporanis de la ciència». Tres són els factors constants de la història: la raça («el conjunt de caràcters innats que es transmeten per herència [...] diferent de la raça antropològica o natural»), el caràcter històric (qualitats adquirides en el decurs del temps) i la continuïtat intel·lectual (herència espiritual rebuda pels homes com a individus i com a col·lectivitat). Concep la història de Catalunya com la d’una «identitat nacional» plural: «Dins la Nació conviuen, lluiten i xoquen els diversos grups socials [...]. La unitat de la Nació no pressuposa l’homogeneïtat dels seus elements.» L’objectivitat no nega el fet que l’historiador pugui tenir un prejudici, que serveixi de punt de partida a la recerca i a la reflexió. Aquest, però, s’ha de saber abjurar quan calgui: «I una de les més àrdues feines de l’historiador és la lluita contra les mentides i llegendes, que són la mala herba del camp històric.» Fer una història nacional no és construir una història patriòtica «en el sentit de la propaganda i panegíric [...]. La concepció apologètica de la història treu a aquesta la valor científica i la fecunda transcendència social». D’una gran modernitat és també la idea que la història és dinàmica i el coneixement historiogràfic, provisional, i que cal distingir entre l’erudit i l’historiador. Aquest es caracteritza per sotmetre a crítica rigorosa les fonts històriques («la utilització dels documents exigeix sentit crític i penetració psicològica [...]. Aquest és un sentit que no és gaire comú [...]. Estan mancats d’aquest sentit la quasi totalitat dels historiadors de tipus arxiver-bibliotecari-paleògraf»). No menys innovador és, en el panorama historiogràfic català, el rebuig que fa de l’historiador jutge («No farem tampoc història [...] amb col·locació d’etiquetes de bo i dolent, plausible i censurable, just i injust»). Enfront de la historiografia romàntica, aquella en la qual predominava el sentiment, reivindicà el paper de la raó com a instrument damunt del qual cimentar la tasca de l’historiador. Relativitzà també el paper important, sovint mític, que la historiografia anterior havia conferit a determinats personatges rellevants.

La polèmica sostinguda l’any 1935 amb el jove Jaume Vicens i Vives sobre la política de Ferran II en relació amb els remences i sobre la sensibilitat catalanista que havia de tenir l’historiador català, li permeté explicitar els seus punts de vista sobre el paper de l’historiador i els mètodes científics que aquest havia d’emprar per a reconstruir i interpretar el passat. Defensà, davant d’una pretesa asèpsia d’alguns joves historiadors en la qüestió nacional, el compromís que, en aquest aspecte, havia de tenir un estudiós del passat català, tot afirmant que un «observador fred no és [...] un observador clarivident». D’altra banda, reclamà una història científica que ajudés a explicar el present, i refusà les interpretacions històriques «basades en llegendes o en suposicions sense cap fonament», així com la «història d’englantines i malediccions». En aquest aspecte era encara més contundent: «He rebutjat sempre, en la teoria i en la pràctica, d’una manera explícita i rotunda, els procediments històrics que predominaven en certs sectors floralescos dels primers temps de la Renaixença catalana.» Ja en el pròleg de la Història nacional de Catalunya (1922) havia escrit: «La història no està feta. Es fa, es refà», la qual cosa li permetia reclamar la prelació sobre allò que havia escrit Vicens i Vives al juliol del 1935 en l’article de rèplica a Rovira: «La història no es crea, es refà.» Insistí també en la importància del factor nacional en la comprensió dels fenòmens històrics i reivindicà, enfront de la historiografia romàntica, haver situat aquest element en el lloc que li corresponia. Finalment refusà que hagués estat Vicens i Vives el primer a denunciar, amb relació a la crisi agrària catalana de la Baixa Edat Mitjana, l’egoisme de les classes dirigents catalanes, adduint com a testimoni allò que ja deia al volum VII de la Història nacional de Catalunya. Rovira manifestà, avançant-se molts anys a una interpretació historiogràfica recent, que, a diferència del que deia Vicens i Vives, la sentència de Guadalupe havia tingut unes conseqüències menys favorables del que aquest defensava.

En síntesi, Rovira és el primer historiador general científic de Catalunya, malgrat que no era aquesta la seva primera vocació, com ell mateix escriví, el 1947, dos anys abans de morir: «És veritat que tractant de temes d’història em trobo com a peix a l’aigua. Però no era aquesta la meva vocació principal primitiva. Els estudis polítics em van dur als estudis històrics. Fins als trenta anys no vaig començar el meu aprenentatge d’historiador, i vaig començar-lo amb la història dels moviments nacionalistes estrangers. La limitació en què vaig trobar-me per a l’acció política va afavorir el meu decantament cap als estudis històrics [...]. He estat una mica historiador per força. Però en veure’m empès cap a aquesta activitat, inicialment secundària en mi, no hi he treballat de forçat, sinó d’home que estima el seu ofici.»

Lectures
  1. BLADÉ i DESUNVILA, A.: Antoni Rovira i Virgili i el seu temps, Fundació Vives Casajuana, Barcelona 1984.
  2. SOBREQUÉS i CALLICÓ, J.: Antoni Rovira i Virgili. Història i pensament polític, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 2001.
  3. SOLDEVILA, C.: A. Rovira i Virgili, Llibreria Catalònia, Barcelona 1925.