Vida i obra
La seva biografia continua essent, avui en dia, un misteri. Tot el que se sap es redueix a les paraules que encapçalen el pròleg de la seva crònica: «Ací comença lo llibre que·n Bernat Desclot dictà o escriví.» Desclot compilà els materials necessaris per construir la Crònica i la redactà personalment. Això fa pensar que fou un funcionari de la cúria reial que rebé aquest encàrrec, perquè sovint empra documents que devien pertànyer a l’arxiu reial i domina perfectament els mecanismes que dirigien la vida de la institució monàrquica. D’altra banda, es fa difícil d’explicar per què Desclot no apareix entre la documentació generada durant el regnat de Pere el Gran, mentre que sí que hi apareixen molts altres personatges que de ben segur no tingueren l’anomenada i les responsabilitats del cronista. Miquel Coll i Alentorn apuntà la hipòtesi, subscrita també per Ferran Soldevila i Martí de Riquer, que Bernat Desclot podria ser identificat amb Bernat Escrivà, que ocupà importants càrrecs administratius en la cort reial, com el de tresorer, i que morí el 1289. Segons aquesta hipòtesi, el cronista procedia d’una família establerta al nord de Catalunya, en un casal anomenat Es Clot, prop de Castellnou, al terme de Cameles, al comtat del Rosselló. El cognom que indica el lloc d’origen, Desclot, fou substituït pel d’Escrivà, que feia al·lusió a l’ofici d’un membre de la família que assolí el càrrec d’escrivà reial. El cognom Escrivà anà desplaçant, gradualment, el de Desclot. De fet, aquest Bernat Escrivà és esmentat en un document de la Cancelleria del 1283, on se’l designa com «Bernardo, scribe domini Regis», cosa que fa pensar en la identificació del seu cognom amb el desenvolupament d’aquesta activitat a la cort reial. El fet que Bernat Desclot pertanyés a aquesta nissaga explicaria millor l’interès del cronista per les circumstàncies de la mort de Guillem Escrivà, un personatge que apareix a la Crònica i al qual Desclot dedica una atenció especial. D’una banda, el llinatge dels Escrivà es degué traslladar a València després de la conquesta, on s’entroncà amb els Romaní; a partir de llavors se’ls conegué amb el nom d’Escrivà. Als darrers anys de la seva vida, Bernat Escrivà fou designat cambrer reial pel rei Alfons el Liberal (1285-91), fill i successor de Pere el Gran (1276-85). Si Bernat Escrivà i Bernat Desclot foren la mateixa persona, fou llavors quan el cronista acabà la redacció de la Crònica. En aquell moment, a l’hora de prologar-la, Bernat Escrivà preferí el cognom que al·ludia al seu lloc natal, que aleshores restava dins la sobirania del monarca francès. El cronista morí molt poc després, la qual cosa podria explicar la distinció irreal entre el cronista Desclot, d’una banda, i el tresorer i cambrer reial Escrivà, d’altra banda. Endemés, de la Crònica només es desprenen dues notícies del mateix autor: la confirmació de la seva autoria que ja s’ha esmentat i el testimoni que dona sobre un atac rebut pel rei a la batalla de Santa Maria l’agost del 1285: «E d’açò fa testimoni cell qui açò recompta en aquest llibre, que veé la sella del rei e lo ferro que hi era romàs.» De fet, tota la Crònica es caracteritza per una notable impersonalitat de l’autor, que resta ocult per tal que la figura del rei quedi enaltida com es mereix. És aquest tret d’impersonalitat el que potser la distingeix més de la Crònica de Ramon Muntaner, redactada uns quaranta anys després.
La Crònica signada per Desclot és la més antiga de les quatre grans cròniques catalanes pel que fa a la seva finalització. La Crònica de Jaume I (coneguda com el Llibre dels feits) narra esdeveniments anteriors, però es tracta d’un text completat el s. XIV. La de Ramon Muntaner narra els fets des de l’engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons el Benigne (1328) i fou redactada entre el 1325 i el 1330. La de Pere III se centra en el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-87) i fou escrita entre el 1375 i el 1383. Per contra, seguint les recerques de Coll i Alentorn, sembla que Desclot inicià la redacció de la seva Crònica el 1283, fou interrompuda i represa el 1285 i enllestida el 1288. En el pròleg, Desclot diu que es proposa tractar «dels grans feits e de les conquestes que feren sobre sarraïns e sobre altres gents los nobles reis que hac en Aragó, qui foren de l’alt llinatge del comte de Barcelona». Tot i així, la major part de la Crònica és ocupada per les gestes heroiques de Pere el Gran, que l’autor descriu amb més precisió que les dels seus antecessors, també recollides breument en els capítols introductoris amb un to gairebé llegendari.
Amb tot, el contingut de la Crònica és explicitat per l’autor al final de l’escrit: «Ací fineix lo libre del rei En Pere, dels bons feits d’armes que ell feu sobre sarraïns e altres gents, e com morí.» En aquest sentit, és bastant significatiu el títol que porta l’obra en el manuscrit que s’ha conservat en millors condicions: Libre del rei En Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, el qual sintetitza força bé el seu contingut. Els 50 primers capítols expliquen els esdeveniments anteriors a Pere el Gran, entre els quals destaquen el casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó (1137), diverses històries sobre el comte de Barcelona, el retrat de Jau- me I, el casament del seu fill Pere amb la filla del rei de Sicília i la mort del rei Jaume I (1276). Del capítol 51 al 168 es narren els diversos fets d’armes succeïts durant el regnat de Pere el Gran, des de la seva coronació fins a la seva mort (1276-85).
A la primera part de l’obra, el rigor cronològic està supeditat a la intencionalitat de l’autor en explicar el orígens de la grandesa de la monarquia catalanoaragonesa. Per aquest motiu, dona prevalença a la unió entre Catalunya i Aragó. S’atura així en la batalla de Fraga amb l’extinció de la dinastia aragonesa l’any 1134 i en les circumstàncies del matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella, l’any 1137, amb la intervenció de Guillem Ramon de Montcada, i la unió entre Catalunya i Aragó. Simptomàticament, només dedica dues línies al llarg regnat d’Alfons el Cast (1164-96) i s’atura, en canvi, en les circumstàncies de l’engendrament de Jaume el Conqueridor (1207), en la batalla d’Úbeda i de les Navas de Tolosa (1212), i la transcendental batalla de Muret (1213). A partir d’aquí, recula cronològicament i dedica quatre capítols al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV (1131-62), per tal de demostrar per què Pere el Catòlic (1196-1213) tenia dret al marquesat de Provença. Tot seguit, comença a tractar de Jaume I, centrant-se sobretot en les seves conquestes, especialment les de Mallorca i Múrcia. L’autor aprofita fonts rimades, més o menys prosificades, que deixen entreveure que es basà, per a aquest període, en fonts de caràcter joglaresc, també utilitzades posteriorment pel compilador de la Crònica de Jaume I. És per aquest motiu que en aquests passatges es poden trobar força paral·lelismes, formals i de contingut, entre ambdues cròniques. En relatar la mort de Jaume I, el cronista exposa els fets del breu regnat de Pere el Gran (1276-85). És aleshores quan les fonts emprades per Desclot canvien radicalment, atenent a la circumstància que es tracta ja d’esdeveniments contemporanis a l’autor: informació oral de testimonis presencials, informació pròpia com a testimoni directe i documents de la mateixa època. El to èpic dels primers capítols esdevé molt més realista i personal en tots els passatges que es refereixen al regnat del rei Pere el Gran. Amb tot, l’autor imprimeix també un to èpic en aquests capítols perquè s’identifica plenament amb les angoixes i els triomfs del monarca. Això queda especialment palès en els capítols dedicats al desafiament de Bordeus, les actuacions dels almogàvers, les campanyes del nord d’Àfrica i Sicília i la guerra contra els invasors francesos.
En bona part de la Crònica emergeix, juntament amb l’esmentat to èpic, l’ideal cavalleresc tan propi de l’època. Per exemple, l’episodi de l’alliberament de l’emperadriu d’Alemanya –que havia estat acusada d’adulteri– pel “bon comte de Barcelona”, donà lloc a una llegenda estesa per Europa que recorda el cicle artúric. El temps transcorregut i l’estil emprat per Desclot, atorguen al relat un to entre cavalleresc i llegendari. L’ideal cavalleresc es deixa sentir també en els episodis més pròpiament militars. Un dels més característics és el del desafiament entre Pere el Gran i Carles d’Anjou a Bordeus. Tanmateix, el to llegendari deixa pas aquí a una prosa realista i embellida, que fa ressaltar el to dramàtic dels esdeveniments, molt propi de la novel·la cavalleresca. L’heroisme d’alguns personatges, en defensar les fites proposades pel monarca, queda també ben palès en força episodis de la Crònica. Alguns nobles, com el vescomte de Cardona, assoleixen amb escreix un dels ideals més alts d’aquest període: la combinació entre el tracte cortès amb les dames i l’heroisme en el camp de batalla. La noblesa i la lleialtat dels seus parlaments amb el comte de Foix, missatger de l’enemic, constitueixen un dels moments més sublims de l’obra.
D’altra banda, les descripcions bèl·liques són extremament realistes, però, al mateix temps, semblen extretes dels llibres de cavalleries que narraven fets imaginaris amb una cruesa extraordinària. L’heroisme individual és descrit magistralment en els episodis de la defensa del castell d’Ull, encomanada a Eixemèn Martínez d’Artieda, o les proeses del corsari alacantí Albesa, que amb el seu vaixell produí enormes estralls entre l’estol francès. Les descripcions de les gestes dels almogàvers han contribuït, sens dubte, a configurar el mite d’aquests intrèpids combatents. També s’hi troben descripcions vives dels costums i les formes de vida dels almogàvers, que després completaria Ramon Muntaner en la seva Crònica.
Tot i no tenir l’estil magistral de Muntaner, Desclot descriu amb més exactitud els fets i fa una veritable crítica històrica, en alguns casos freda i reflexiva, per bé que en altres casos el domina la vena patriòtica. Tanmateix, és més escèptic que Muntaner i és capaç de relatar fredament els esdeveniments desfavorables per a la monarquia. Muntaner cerca la glorificació de la monarquia, mentre que Desclot vol simplement perpetuar la memòria del rei a través d’una narració fidel. L’autor combina hàbilment, al llarg de la Crònica, la tradició rebuda d’elements llegendaris, procedents de gestes prosificades, amb una rigorosa narració, fruit de la seva observació directa o del testimoni dels mateixos protagonistes. El resultat és una narració apassionada i apassionant, escrita amb un estil elegant, precís, rigorós i detallista. D’altra banda, el magnífic aprofitament dels documents que es custodiaven a la Cancelleria Reial i el seu excel·lent coneixement d’infinitud de detalls de la cort atorguen a aquesta obra de Desclot la categoria d’un veritable document històric de qualitat literària. Al capdavall, Desclot és qui ha donat la millor prosa historiogràfica en català, per l’exposició precisa dels esdeveniments, un simptomàtic distanciament i un bon coneixement dels recursos literaris. Lluís Nicolau i d’Olwer el definí com el «cronista model de l’Edat Mitjana», perquè narra els fets amb una notable escrupolositat i és capaç de recollir el millor de la tradició narrativa medieval cavalleresca. Coll i Alentorn feu un bon retrat de l’obra de Desclot en la introducció de la seva edició de la Crònica: «brilla amb un esclat singular pels seus mèrits literaris, històrics, lingüístics i de pintura de caràcters. Si des del punt de vista dels primers no té l’exuberància ni el pintoresc de la crònica de Muntaner, té en canvi una gran habilitat de composició, un excepcional domini del diàleg, una prosa noble i popular, rica i cenyida alhora, d’una gran claredat. [...] Quant al valor històric, ocupa aquesta crònica un lloc de primeríssim rengle per l’objectivitat i seriositat amb què el cronista tracta la major part dels seus temes i per la documentació de primera mà o la qualitat dels testimoniatges que posa a contribució». No en va la Crònica de Desclot inspirà tants historiadors i cronistes posteriors com Muntaner, Zurita, Pujades o Feliu de la Penya, ja abans de la seva edició del s. XIX pel francès J.A. Buchon (1840). A partir de llavors, tots els historiadors l’han considerada un referent historiogràfic medieval ineludible.
S’han documentat fins a 22 manuscrits de la crònica de Desclot. El més antic és del final del s. xiii i es conserva a la BC. En total, a Catalunya se’n conserven 15 i els altres són a la Biblioteca Vaticana, a París, Madrid, El Escorial i Saragossa. La major part de les edicions modernes són fetes sobre el manuscrit de París, del s. XV. Això explica que la primera edició fos publicada a França (1840), reproduïda per una edició apareguda a Orleans el 1875. Josep Coroleu publicà la primera edició de la Crònica a Catalunya (1885), posterior a una edició parcial de Josep Maria Quadrado, apareguda a Palma el 1850. Després vingueren la fragmentada de Ramon d’Alòs-Moner (1932), les d’A. Serra-Baldó i Ramon Aramon (1935), i la completa i rigorosa edició de Miquel Coll i Alentorn (1949-51), encara no superada. Respecte a les traduccions, n’hi ha de fragmentàries en castellà ja al s. XV, una de francesa el 1840 (J.A. Buchon), una d’italiana el 1844 (Filippo Moisè) i una d’anglesa el 1928-34 (F.L. Critchlow).
Lectures
- RIQUER, M. DE: “La Crònica de Desclot”, Història de la literatura catalana, vol. I, Ariel, Barcelona 1964, p. 429-448.
- SOLDEVILA, F.: Les Quatre Grans Cròniques, Selecta, Barcelona 1971, p. 67-87 (“Biblioteca Perenne”, 26) [prefaci].